Són sons serens...

Són sons serens, prolífics:  música de riells, sorolls de l’aigua, del vent, del foc, de l’aire mateix, intenta, pèrò,  de defugir dels sorolls de la vida mundana, d’aquells dels que gairebé no els perceps però que  són al  teu entorn,  i prova de descobrir-ne només els més senzills, aquells més subtils i elementals que hi són, encara que no t’ho sembli i et sabràs feliç posseïdor d’una realitat sublim.

Gaudeix amb la mirada serena i clara dels petits detalls que es descobreixen tot just davant teu, colors infinits, matisos de la realitat que es pinten en el quadre que en dibuixa la vida per a tu, per a tots, però no et perdis en els matisos, albira la fusió de la Llum amb el color i els sons i seràs capaç de descobrir la bellesa d’aquest món, perquè l’estaràs mirant amb els ulls de l’ànima.

© Albert Balada

29-09-2013   

Lo millor seria...

“Lo millor seria escriure sobre els fets quotidianament. Portar un diari per comprendre’ls. No deixar escapar matisos, els fets menuts, encara que semblin foteses, i sobre tot classificar-los. És precís de dir com veig la taula, el carrer, la gent, el meu paquet de tabac, doncs és això el que ha canviat. És precís determinar exactament l’abast i la natura d’aquest canvi.  (...)”[1]  

---

[1] Sartre, Jean Paul. La Nausée. Editorial Época. Mèxic. Ed. digital ufcs. br.Pag. 1

Algun dia tornaré...

A la fotografia Cristalls de sal sobre les roques i pedres de la mar Morta.

Algun dia tornaré, amb les mans buides, el rostre seré, les butxaques plenes de pedres, testimonis dels camins que he creuat, i un sentiment preuat que m’haurà acaronat l’ànima, aquell d’haver viscut hores amargues i precioses alhora, en escenaris diversos, on la vida era el sentit de tot plegat, aquell que m’acaba dibuixant un somriure i m’acalora les galtes. Si la salut m’ho permet, després de molts anys descobriré els meus ulls de la venda que els acluca, per deixar que la mirada sigui clara i desperta, sense matisos, sense mentides, sense vergonya, davant d’allò que ens és ofert; continuaré pregant al meu Déu, lluny de dogmes i idolatries, perquè les boires s’ esvaeixin, la terra baixa es desperti al nou sol o es deixi batejar per les pluges perfectes aquelles que ens regalen aigües gairebé beneïdes...

© Albert Balada
25-01-2013

Aquella tassa...

Aquella tassa de cafè amb llet, de bon matí, ben aviat, quasi quan tot just el sol badalla i els carrers els acaben de posar, com se’ns deia quan érem petits. Aquella olor que destil·la ambients i sensacions tafaneres, que et porten de vegades lluny d’aquí de vegades a prop, amb mirades que et diuen que cal cercar en allò que ens porta el destí la realitat de les coses bones, el desig personal de voler el bé per a tu i per als demés, amb la mirada límpida, oberta al futur, amarat de l’experiència d’un passat recent ple d’experiències que es sublimen i es retrauen, que la ment dilueix en el seguit d’emocions que al llarg del dia ens apassionen o ens duen a la derrota més patent.

En tot cas, quan encara el sol només ha fet aquell primer badall, és quan els ulls s’omplen d’energia, aquella que et dona el viure en societat, i saber que la nostra xarxa universal recrea una i una altra vegada civilitzacions darrera civilitzacions, a la recerca destil·lació de la humana essència; de les sensacions més mundanes, per esdevenir herois de vegades, dimonis d’altres, com resseguits per la lluita permanent, aristotèlica, escolàstica del bé i el mal, conscients que hi ha més matisos, més colors en tot plegat, per poder esbrinar que volem, quin futur desitgem. En tot cas aquella senzilla estona, en la que et delectes en l’olor que perfuma el lloc, un olor a cafè intens, amarat d’aquella llet calenta que l’acompanya, et deixa en els llavis un regust especial que t’acompanya en aquell moment del dia, potser fins que un altre cafè et torbi el són.

Veure en els ulls de la gent només aquell bé que ens distingeix de les bèsties, aquell bé que es reconeix com una virtut humana distinta i alhora tant corrent que hauria de poder ser universal, en el món de les coses senzilles, del món de la nostra existència vital.

"e"

Sense voler, quasi per atzar, havia deixat escrita en aquest post, un esborrany amb la lletra “e”, ni ho recordava perquè, com, ni de quina manera, però el cert és que aquesta lletra solitària omplia un espai immens, en la solitud del blanc, que no ha vist la llum però per això mateix dona títol a aquest blog, com un cant a la solitud, com un cant etern i dispar a aquelles coses que ens pertanyen a nosaltres i només a nosaltres i que no volem compartir, perquè formen part de la nostra més íntima essència, aquella que de vegades bé que pot quedar malmesa per, com em deia tot dinant un amic, l’entorn.

Recrear en el llenguatge les possibilitats de ser tu mateix, de vegades incomprensible, de vegades transparent, però la majoria de vegades en l’enigma que representem tots plegats com a sers complexos que som plens de matisos que ens fan, precisament, diferents però iguals, iguals però complementaris, complementaris, però diferents, configurant un paisatge humà que sorprèn per la seva diversitat, com per la seva pròpia naturalesa, en tot cas la “e”, la seva innegable solitud, albira aquella taula rodona, petita, allunyada de tot allò mundà, que et permet a més, acostar-te a l’altri en aquell diàleg, on el llenguatge no verbal, el somriure, com la sorpresa en els ulls oberts, o el missatge de les mans, ens descriuen aquest món que ens donat de liderar, als sers, humans?

Matisos

Recordava aquell llogaret de feia tants anys, quan recorríem les garrigues i retrobàvem la pau i la tranquil·litat parlant de tot plegat i poden gaudir de la natura i presentar-nos alguns animals que en els seus corrals hi eren prou ben tractats. Avui, he descobert el seu nou establiment, prop més a prop de la població, on he pogut gaudir de la companyia de bons amics, que, com sempre, m’han demanat de parlar del que m’entusiasma de les noves formes de fer la política, del que alguns entesos, no se massa bé perquè anomenen política 2.0, com si el concepte en si mateix, el que ens deixa la interpretació grega derivada del mot polis, no fos prou explícit.

Parlar i parlar, però d’allò que me n’enduc una bona sorpresa és quan algú em pregunta que és fer política. La eterna pregunta que podria tenir una explicació retòrica, contundent, complexa en tota la seva dimensió, però és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula et facin aquesta pregunta em fa replantejar-m’ho tot, absolutament tot, quan hom descobreix que aquella exigència primària, la de veure o no veure, en aquesta cas, en totes les decisions que prenem al llarg del dia, una component de la gestió del pensament i de les idees, no és entesa com a tal.

Certament és interessant de compartir aquests moments de reflexió, de diàleg, de debat, aclarir la diferència entre democràcia deliberativa i democràcia participativa, conceptes que no són antagònics ni complementaris, són diferents en si mateix en les seves essències en els seus conceptes, en els seus termes, en les variables que les conformen i descobrir als meus interlocutors joves la possibilitats de les noves eines que se'ns posen a l’abast i poden ser intransferibles però a l’hora amb una capacitat d’influència notòria i fefaent, si s’estableix una dialèctica oberta, un debat interessat i interessant en la recerca del debat en tot allò que ens succeeix al llarg del dia, al llarg de la nostra vida.

Els he intentat de transmetre el meu entusiasme, en una sana concurrència amb Enrique Castro, que té potser una visió una mica o bastant diferent de la meva en matèria del concepte d'allò que ell anomena la “blococosa”, potser n'està decebut, potser perquè, com jo li he dit, ell ja deu d’anar per la política 3.0, ves a saber; en tot cas dues visions dels nous instruments polítics, que, vulguem-ho o no ja no ho son tant de nous, son això instruments que possibiliten una altra manera de fer la política.

En tot cas saber-me proper dels meus amics, fins i tot d’aquells que no hi son i en honor dels qui hem plantat un arbre compartit on les fulles blanques que han omplert la tija han estat desiderates al vent que ens acomponyava com si "ell" hi fos present; hem dóna, això, la vitalitat necessària per continuar fent i estant, per continuar amb la meva disciplina monacal i permetre’m, de tant en tant, aquella possibilitat de descobrir que el món té tot un seguit de matisos, que van del negre més intens al blanc més nuclear, per configurar tota una gamma de grisos….