Tot recordant Plató

“...I arribats a quinquagenaris, a tots els que haguessin sobreviscut i destacat sempre en tots els treballs i les ciències, cal conduir-los fins al final i obligar-los a que, elevant l’ull de l’ànima, mirin al front a allò que proporciona llum a tot; i quan vegin el bé en ella, prenent-lo com a model ordenaran durant la resta de la seva vida, cadascú en el temps que li toqui, tant a la polis com als particular i a ells mateixos. Doncs encara que dediquin massa del seu temps a la filosofia, tindran que assumir, quan els arribi el seu torn, tot el pes dels assumptes polítics, i governar cadascun en bé de la polis, no com una cosa bella en si mateixa, sinó com quelcom que els és de menester de fer, i així, havent ensenyat sempre a tots com ell, que els rellevaran en la cura de la polis, aniran a viure a la illa dels benaventurats; i la ciutat els dedicarà monuments commemoratius i sacrificis públics com a sers semidivins, si la Pytia[1] ho permet, o, sinó, com a mortals feliços i excel·lents ..." [2]

[1] Pytia. L’Oracle de Delphos. Plató comparteix la consideració, comuna en el seu temps, d’aquest oracle com la màxima autoritat religiosa del món grec.
[2] Plató. La República. Alambra Longman SA. Madrid 1996. ISBN 8420511621X. Llibre XVIII apartat 540b. El retorn a la caverna.

Tot cercant la polis

Cobreixes la terra del mantell de l’escuma que dibuixa paisatges eteris sobre els mars verds que la guarden, fent de la blancor que enlluerna destins insospitats on els núvols es deixen caure, ombrívols sobre l’aire en calma, lentament descendent per la rocosa paret que s’alça majestuosa als ulls mortals. Cercaràs la polis que vas deixar anys enrera i en ella el somriure destre del ciutadà que defensa el llegat dels savis, mentre camines admirat pels canvis que no deixen de sorprendre’t.

La felicitat per decret

Es respirava encara aquell ambient monacal que vaig conèixer fa ben bé quaranta anys enrera, com si els anys no haguessin passat, una aturada també de la mà del model de l’arquitectura que correspon a la època, anys seixanta, per tant. Poques cares conegudes, però si que hi havia un ambient àvid de conèixer aquell relat que situa la política en el context de la dialèctica clàssica, de la mà de la filosofia, però també en relació íntima i conseqüent amb la felicitat, aquella que el liberalisme revolucionari establia com a paradigma de canvi, quines coses, les del segle XVIII, en les que calia escriure que la felicitat era un dret dels sers humans, castigats pel model estamentari i absolutista que regien els designis d’aquesta bella Europa, la felicitat, quina paraula!.

El reduccionisme vigent en tot allò relatiu al pensament, ens fa retrobar-nos en l’assaborir les mels de les doctes exposicions on se’ns recordin aquelles llargues hores de lectura que t’obrien a alguna cosa més que els stocks de llibres, fruir de la paraula com a estructura d’un llenguatge on la semiòtica ens tradueix els axiomes que estableixen la comunicació transcendent però alhora amarat d’aquell verb propi dels vells professors que es recreen en les paraules, i fan abstraccions sincròniques que s’acompanyen amb un llenguatge no verbal, on les mans, aquelles mans llargues i primes, descriuen símbols en l’aire com recreant un paisatge.

I perquè no ens haurien d’obligar les lleis a ser feliços?. Potser hem oblidat de ser-ho, de descobrir en les petites coses de la vida aquella felicitat que només es pot veure amb els ulls dels infants? Potser era això el que pensaven els il·lustrats, la necessitat d’ordenar a la nova política una funció que assumia el paradigma liberal, aconseguir la felicitat dels homes, certament el que ara podria semblar un anacronisme; però no hauria de ser aquesta la finalitat última de la voluntat de servei que hauria de ser exigible als servidors públics, però també als magistrats públics, aquells electes als que encomanem la gestió de la “polis”?.

Escoltar les interpretacions de les referències a les escoles sociològiques i politològiques sobre el desencontre social dels ciutadans i els polítics, la mal dita abstenció, però hem d’admetre que el llenguatge col·loquial comença a fer malla en les reflexions científiques, és escoltar com hi ha una clara diferenciació entre models interpretatius, com sempre entre els saxons i els europeus continentals, però escoltar, en definitiva la referència a Hanna Arendt, la politòloga de l’ Escola de Frankfurt que ens proposa el retorn al paradigma clàssic, i perquè no a l’avaluació de la gestió política, ha estat per mi una autèntica sorpresa, no per qui feia la referència, si més no, per saber-me content de descobrir que hi ha pensament polític en aquest país, malgré tout, com algú diria: vida intel·ligent. I és clar que n’hi ha, l’aposta intel·lectual passa també per l’anàlisi de les coses i el reconeixement que ens trobem, sens dubte, en un canvi de paradigma, en una transformació social de gran volada, a l’empara dels canvis tecnològics, per una banda, però també pel reconeixement del fenomen global, on serà difícil posar barreres a l’evolució i als fluxos.

Tot i així la conclusió, la dialèctica permanent entre les teories del poder i les del reconeixement de la política com a servei, la dialèctica del conflicte i la dialèctica de l’acció, que ha anat transcorrent al llarg de la història, com una espurna planteja, en definitiva, la permanent qüestió del bé com a instrument de transformació i progrés.

Me'n oblidava, totes aquestes meves reflexions que us aboco, són de la conferència que Josep M. Carbonell, el president del C.A.C. , ha fet en el marc de l'I.R.E.L, sota el títol "Política i felicitat" a la ciutat de Lleida, ens ha recordat el que ja apuntava l'any 2006 en un article que va publicar la revista "El Ciervo", fa tot just dos anys, sota el títol "Las razones de un malestar".

Matisos

Recordava aquell llogaret de feia tants anys, quan recorríem les garrigues i retrobàvem la pau i la tranquil·litat parlant de tot plegat i poden gaudir de la natura i presentar-nos alguns animals que en els seus corrals hi eren prou ben tractats. Avui, he descobert el seu nou establiment, prop més a prop de la població, on he pogut gaudir de la companyia de bons amics, que, com sempre, m’han demanat de parlar del que m’entusiasma de les noves formes de fer la política, del que alguns entesos, no se massa bé perquè anomenen política 2.0, com si el concepte en si mateix, el que ens deixa la interpretació grega derivada del mot polis, no fos prou explícit.

Parlar i parlar, però d’allò que me n’enduc una bona sorpresa és quan algú em pregunta que és fer política. La eterna pregunta que podria tenir una explicació retòrica, contundent, complexa en tota la seva dimensió, però és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula et facin aquesta pregunta em fa replantejar-m’ho tot, absolutament tot, quan hom descobreix que aquella exigència primària, la de veure o no veure, en aquesta cas, en totes les decisions que prenem al llarg del dia, una component de la gestió del pensament i de les idees, no és entesa com a tal.

Certament és interessant de compartir aquests moments de reflexió, de diàleg, de debat, aclarir la diferència entre democràcia deliberativa i democràcia participativa, conceptes que no són antagònics ni complementaris, són diferents en si mateix en les seves essències en els seus conceptes, en els seus termes, en les variables que les conformen i descobrir als meus interlocutors joves la possibilitats de les noves eines que se'ns posen a l’abast i poden ser intransferibles però a l’hora amb una capacitat d’influència notòria i fefaent, si s’estableix una dialèctica oberta, un debat interessat i interessant en la recerca del debat en tot allò que ens succeeix al llarg del dia, al llarg de la nostra vida.

Els he intentat de transmetre el meu entusiasme, en una sana concurrència amb Enrique Castro, que té potser una visió una mica o bastant diferent de la meva en matèria del concepte d'allò que ell anomena la “blococosa”, potser n'està decebut, potser perquè, com jo li he dit, ell ja deu d’anar per la política 3.0, ves a saber; en tot cas dues visions dels nous instruments polítics, que, vulguem-ho o no ja no ho son tant de nous, son això instruments que possibiliten una altra manera de fer la política.

En tot cas saber-me proper dels meus amics, fins i tot d’aquells que no hi son i en honor dels qui hem plantat un arbre compartit on les fulles blanques que han omplert la tija han estat desiderates al vent que ens acomponyava com si "ell" hi fos present; hem dóna, això, la vitalitat necessària per continuar fent i estant, per continuar amb la meva disciplina monacal i permetre’m, de tant en tant, aquella possibilitat de descobrir que el món té tot un seguit de matisos, que van del negre més intens al blanc més nuclear, per configurar tota una gamma de grisos….

Tot...

Pot semblar una cosa ben estranya, avui un amic, un molt bon amic, em deia: “potser que parlis de política algun dia en el teu blog, no?”; de fet, encara que resulti difícil d’entendre, sempre que hi escric alguna cosa, sempre que en tinc ganes d’escriure quelcom en el meu diari, que no és pas sempre, perquè hi ha vegades en les que no en tens ganes, no ja de dir res, sinó que se’t fa difícil de saber que hi ha un món enllà fora que espera saber allò que tu penses; com sempre he dit, estic parlant de política, estic parlant en clau platònica de la interpretació de la gestió de la polis, del nostre entorn de la vida mateixa, doncs: parlo de política amics que no és altra cosa que parlar del dia a dia on s’hi encauen no poques coses, des de sentiments a sensacions, passant per tot un seguit d’experiències que configuren la nostra existència en definitiva.

De vegades intentes però de saber com pot sentir-se un amic, que el trobes llunyà i distant i això no és més que l‘establiment de criteris polítics en la relació amical, de partir de principis para-ideològiques per a determinar quin és el model que ens convé. De fet he estat al menys un dia sense connectar-me a la xarxa, no en tenia ganes, la manca de ganes de tot que tenia un amic se m’havien encomanat, potser inadequadament, potser indegudament, perquè val la penar parar a pensar en els altres?, em pregunto de vegades, quan l’experiència m’ha demostrat que tantes vegades com he establert un bon cercle difícilment era per alguna cosa diferent a acostar-se al poder o als diners.

Tot i així, de vegades recuperes l’experiència en les relacions humanes i conèixer alguna persona que et porta a un món de somnis,que et desperta els instints, és aleshores quan descobreixes com de potent pot arribar a ser l’amistat però alhora també descobreixes com en la vida que et rodeja, també hi ha diferents actituds que afronten de manera diversa situacions diverses, estem parlant de la manera com vivim les nostres experiències, de com tramitem el present i el futur, de com gestionem les sorpreses, de vegades.

L'Atzar

L’atzar, com a procés espontani, especialment dins de la mecànica quàntica, era el que també aplicaven els grecs en l’assignació de magistrats en la etapa democràtica, era el que ells entenien com la forma més democràtica, deien, d’assolir responsabilitats en la Polis. Ara no us vull pas parlar de les diferents accepcions que podeu trobar, per exemple descrites en la vikipèdia, el que vull és portar-vos aquest tema musical en que comparteixen escenari Joan Manuel Serrat i la cantant israeliana Achinoam Nini, una cançó que ens parla de l’atzar, l'atzar entès com l’entenien els grecs, aquest cop aplicat en la vida mateixa, en una historia qüotidiana. I potser poden ser bons aquí uns versos de Charles Pierre Beaudelaire (le poète maudit), que ens deia: "Recorda que el temps és jugador tenaç, que no fa trampa i guanya tirada a tirada! Es la llei." Segurament els meus amics i amigues deixaran que un cop més esmenti al meu estimat Serrat, estima que amb algun d'ells comparteixo.