Sensacions, sentiments, emocions....

Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....

Notes VI: Aprendre

Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.

Matisos

Recordava aquell llogaret de feia tants anys, quan recorríem les garrigues i retrobàvem la pau i la tranquil·litat parlant de tot plegat i poden gaudir de la natura i presentar-nos alguns animals que en els seus corrals hi eren prou ben tractats. Avui, he descobert el seu nou establiment, prop més a prop de la població, on he pogut gaudir de la companyia de bons amics, que, com sempre, m’han demanat de parlar del que m’entusiasma de les noves formes de fer la política, del que alguns entesos, no se massa bé perquè anomenen política 2.0, com si el concepte en si mateix, el que ens deixa la interpretació grega derivada del mot polis, no fos prou explícit.

Parlar i parlar, però d’allò que me n’enduc una bona sorpresa és quan algú em pregunta que és fer política. La eterna pregunta que podria tenir una explicació retòrica, contundent, complexa en tota la seva dimensió, però és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula et facin aquesta pregunta em fa replantejar-m’ho tot, absolutament tot, quan hom descobreix que aquella exigència primària, la de veure o no veure, en aquesta cas, en totes les decisions que prenem al llarg del dia, una component de la gestió del pensament i de les idees, no és entesa com a tal.

Certament és interessant de compartir aquests moments de reflexió, de diàleg, de debat, aclarir la diferència entre democràcia deliberativa i democràcia participativa, conceptes que no són antagònics ni complementaris, són diferents en si mateix en les seves essències en els seus conceptes, en els seus termes, en les variables que les conformen i descobrir als meus interlocutors joves la possibilitats de les noves eines que se'ns posen a l’abast i poden ser intransferibles però a l’hora amb una capacitat d’influència notòria i fefaent, si s’estableix una dialèctica oberta, un debat interessat i interessant en la recerca del debat en tot allò que ens succeeix al llarg del dia, al llarg de la nostra vida.

Els he intentat de transmetre el meu entusiasme, en una sana concurrència amb Enrique Castro, que té potser una visió una mica o bastant diferent de la meva en matèria del concepte d'allò que ell anomena la “blococosa”, potser n'està decebut, potser perquè, com jo li he dit, ell ja deu d’anar per la política 3.0, ves a saber; en tot cas dues visions dels nous instruments polítics, que, vulguem-ho o no ja no ho son tant de nous, son això instruments que possibiliten una altra manera de fer la política.

En tot cas saber-me proper dels meus amics, fins i tot d’aquells que no hi son i en honor dels qui hem plantat un arbre compartit on les fulles blanques que han omplert la tija han estat desiderates al vent que ens acomponyava com si "ell" hi fos present; hem dóna, això, la vitalitat necessària per continuar fent i estant, per continuar amb la meva disciplina monacal i permetre’m, de tant en tant, aquella possibilitat de descobrir que el món té tot un seguit de matisos, que van del negre més intens al blanc més nuclear, per configurar tota una gamma de grisos….