El dia desperta...

El dia desperta assenyalant-nos el sol que alimenta la vida, tot deixant-nos sentir el frec dels seus braços que ens agafen  fort, ben fort, en aquest regal com és el de renéixer cada dia des del somni a l'esperança... Sapiguem descobrir-nos en la virtut permanent i deixem-nos seduir per la voluntat de créixer, arrelats en els principis immutables i universals...

© Albert Balada

10-09-2013

Retem el reconeixement de la saviesa...

“Retem el reconeixement de la saviesa en les arts als més exactes de cada art, com ara Fídias, que com a escultor és un savi, i Políclet, que ho és com a estatuari; no fem més, així fent, que assenyalar la saviesa com essent la virtut d’un art. Però hi ha gent que creiem que són savis de tota saviesa i no parcialment savis o savis «en alguna altra cosa»  com diu Homer al Margites:  savi no el van fer els déus: ni en l’arar ni en la llaura, ni en res més tampoc”  [1]

---

[1] Aristòtil. Ètica a Nicòmac. Llibres I, VI i X. Edició de Salvador Feliu Castelló. Universitat de València. 1995. ISBN 9788437023083 pag. 44

Diuen que el millor mestre és el temps...

Diuen que el millor mestre és el temps mateix, aquell que sense necessitat que li facis cap pregunta, t’anirà donant les oportunes respostes mentre la vida passa. Potser per això el fatalisme estoic es definia com una inexorabilitat impertorbable, que governava el coneixement i la raó, des de la natura mateixa de l’ànima humana, i potser també, no hi ha, com no hi havia per ells, altre postura, altre matís que la concepció harmònica de la vida en consonància amb la virtut mateixa...  

© Albert Balada

26-05-2013

La pedra...

La pedra, simbolisme per naturalesa, esdevé preuada si hom entén la virtut de la calma i l' acerb del treball en harmonia i sintonia amb la natura; amb l'arbre, el que arrelat en la terra ens identifica el model cosmogònic d'entendre que la cosa més minsa forma part del tot, com nosaltres i el perfeccionament en aquesta construcció divina, només l’aconseguirem de la mà del vent, del fred, del foc, de l'aigua, dels meteors que ens ajuden a cisellar la pedra símbol de l'església primitiva, també...

© Albert Balada
09-05-2013

 

Una cita: Charles Louis de Secondat, baró de La Bréde i de Montesquieu.

“Per servir sempre, o vincitrice, o vintu!”[1]  [2]

---

[1] Charles Louis de Secondat, baró de La Bréde i de Montesquieu. “Les Cartes perses”. Consejo Nacional para la cultura y las artes. Traducció i notes: María Rocío Muñoz. Mèxic. 1992.

[2] «Barkhause, que identificà aquesta cita com el darrer vers d’un sonet de Vinzenso de Filicalia titulat all’Italia, opina que la intenció de Montesquieu no era referir-se a Itàlia sinó que tal vegada pretenia tractar de la dona en general. En aquest cas, les “cartes perses” serien exclusivament una defensa de la dona en pro de l’alliberament. Però hi ha també la possibilitat que servir tingui a veure aquí amb el sentit de ser útil, servir a una causa, un cert sentit de milícia; i de ser així, potser Montesquieu no va voler prestar la seva contribució ferma a la dona, sinó a la veritat. Serà, doncs, la veritat –la veritat dels filòsofs, està clar- la que haurà d’estar disposada a “servir sempre, victoriosa o vençuda”»  

Construir la nova civilització

Són moments delicats aquests; A la negació de la crisi la precedien moments de disbauxa propis d’aquells que, dient-se coneixedors de la “alta política”, minvaven la capacitat de creixement amb les seves obres i decisions; Ara, seguint aquella mateixa epifania, el cicle de la guerra nova, la que segueix els criteris de les antigues batalles però amb exercits inexistents i danys col•laterals tant o més greus que en aquelles, hauria de començar a ser hora d’exigir, hora de rescabalar la virtut, ni més ni menys que com l’entenien els grecs, els pares de la nostra civilització; l’Areté, aquell complex concepte que conté la valentia, l’equilibri i la justícia i ha de suposar un conjunt de qualitats cíviques, morals i intel•lectuals exigibles en la gestió de la politeia, també en la nostra pròpia concepció humana i ser, nogensmenys, alhora humils, en la capacitat de reconèixer la nostra pròpia ignorància, saber què, efectivament, no sabem res, per poder avançar en aquest univers nostre que s’obre al naixement de la nova civilització, no saber, però aprendre a dimensionar l’evolució al servei dels essers humans... 

Però no la trobarem ni la virtut ni el saber, en aquells que van dibuixar els escenaris de la guerra, en aquells que en un o altre moment la van governar, perquè no han de ser en aquells en els que la virtut i el saber es podran rescabalar, només podrà ser-ho des de la discreció i la innocència, des de la bellesa i la força, des de l’activitat i l’agilitat en la idea nova que no neix de la política antiga, però si que l’hem de veure unida amb aquells principis que ens han de permetre la capacitació d’obrar amb èxit per alliberar la humanitat dels greuges destructius i destructors; el progrés només obrarà, si la felicitat dels essers humans passa a ser el principi essencial sobre el que construir la nova civilització...

Ens cal, però, la contenció necessària sustentada en la prudència, per a frenar l’ànsia desmesurada, però és ben segur que serà en la perseverança i en la observació com serà possible defugir de tot fracàs, defugir de tot afany allunyat de necessària perspectiva, de la necessària identificació de les circumstàncies i els mitjans i obrar aleshores, només aleshores, quan es tingui el ferm convenciment que el valor de la raça humana no és ja el viatge cap a la conquesta material.

Una cita: Benjamin Franklin

“...Mai vaig dubtar, per exemple, de l’existència de la Deïtat; de què va fer el món i el governà per la seva Providència; de què el millor servei de Déu és fer el bé al home; de què les nostres ànimes són immortals: i de que tot crim serà castigat, i la virtut recompensada, aquí o en l’esdevenidor...” [1]

---

[1] Franklin, Benjamin. Memoires de la vie privée. Paris, Març 1791 

El viatge iniciàtic

"Picaporta d'Hostalric", fotografia original de Montse Esteba

Com se’ns fa de difícil saber quin ha de ser el camí a seguir....

Com se’ns fa de difícil comprendre, tanmateix, quines són les senyals, quins els auguris....

El món s’engoleix a si mateix, fruit de la seva pròpia i immisericorde fe en les essències humanes que acaben essent nogensmenys que la sublimació de realitats distintes als valors immutables que les civilitzacions ens han transmès...

Valors que les tradicions modernes consagren a la virtut primigènia, sigui quina sigui la creença que s’empri, fins i tot en el més vuit context hi resta aquell substrat de culturització que ens aporta el reconeixement i aquest, ens duu més enllà, molt més enllà, d’aquelles condicions d’homes, per recuperar la nostra espiritualitat, les nostres essències, els nostres privilegis sobre tots els essers de la terra....

Haurem descobert que la nostra ànima té i disposa d’un element particular que, tanmateix, hauria de condicionar i condimentar la nostra consciència al llarg del camí de la nostra vida, computant-ne experiències, coneixement, valors transmesos, per conformar aquella veritable santedat que ens dóna l’exercici del bé transformador, quimèric potser, etern, que pentina de colors els cabells de l’alba i ens dirimeix dels instints per esdevenir homes nou, superada aquella tradició infantil que ens ha de dur més lluny de la inicial interpretació escolàstica, per recuperar el viatge transcendent al llarg del desert de la incultura i la infelicitat, fins arribar a la promissió en la que trobem el saber i la consciència feta cultura....

És aleshores quan haurem nascut veritablement a la vida....

Llegint a Euclides

Ens recordava Beppo Levi[1], matemàtic i filòsof, com ja Plató[2], fa relatar a Sòcrates el mite de Er visitant l’Avern, en clara crítica a “Homer i als poetes perquè amb l’al·licient d’un conte fantàstic, propaguen passions i falses ensenyances”, de fet l’afirmació de Plató va fins i tot més enllà, quan aquest afirma amb rotunditat: “No serà el propi dimoni qui us elegirà, sinó que cadascú de vosaltres elegirà al seu dimoni...La virtut no pertany a ningú; segons que cadascú l’honori o la menyspreï, més o menys obtindrà d’ ella ....”.

Però insisteix Levi en la passió geomètrica de Sòcrates en citar-lo de nou Plató en el seu llibre VIII quan afirmar: “Ara les coses que han estat generades per déu, tenen un període que està comprés per un nombre perfecte y la generació humana un en el qual la progressió de rels i potències, amb tres intervals i quatre terminis semblants i diferenciants, excedents i diferents, proporcionen un resultat complementari i racional”


[1] Beppo Levi. Leyendo a Euclides. Libros del Zorzal. Rosario. 2000. pag. 35
[2] Plató. La República, llibre X. Traducció Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1992.

Aquella tassa...

Aquella tassa de cafè amb llet, de bon matí, ben aviat, quasi quan tot just el sol badalla i els carrers els acaben de posar, com se’ns deia quan érem petits. Aquella olor que destil·la ambients i sensacions tafaneres, que et porten de vegades lluny d’aquí de vegades a prop, amb mirades que et diuen que cal cercar en allò que ens porta el destí la realitat de les coses bones, el desig personal de voler el bé per a tu i per als demés, amb la mirada límpida, oberta al futur, amarat de l’experiència d’un passat recent ple d’experiències que es sublimen i es retrauen, que la ment dilueix en el seguit d’emocions que al llarg del dia ens apassionen o ens duen a la derrota més patent.

En tot cas, quan encara el sol només ha fet aquell primer badall, és quan els ulls s’omplen d’energia, aquella que et dona el viure en societat, i saber que la nostra xarxa universal recrea una i una altra vegada civilitzacions darrera civilitzacions, a la recerca destil·lació de la humana essència; de les sensacions més mundanes, per esdevenir herois de vegades, dimonis d’altres, com resseguits per la lluita permanent, aristotèlica, escolàstica del bé i el mal, conscients que hi ha més matisos, més colors en tot plegat, per poder esbrinar que volem, quin futur desitgem. En tot cas aquella senzilla estona, en la que et delectes en l’olor que perfuma el lloc, un olor a cafè intens, amarat d’aquella llet calenta que l’acompanya, et deixa en els llavis un regust especial que t’acompanya en aquell moment del dia, potser fins que un altre cafè et torbi el són.

Veure en els ulls de la gent només aquell bé que ens distingeix de les bèsties, aquell bé que es reconeix com una virtut humana distinta i alhora tant corrent que hauria de poder ser universal, en el món de les coses senzilles, del món de la nostra existència vital.

Notes VI: Aprendre

Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.

Silenci i Prudència

La rectitud d’obrar assimilable a l’honestedat com a principi de la raonabilitat social que hauria d'excloure del propi context individual la injustícia o el mal - entesos com a conceptes absoluts i relatius -, ens porta a entendre com una de les virtuts de l’àmbit escolàstic, la prudència, que en determina també l’existència del ser racional, com aquella virtut que fa tenir-se en consideració des d’una una visió diferent del nostre entorn, i que conforma, qualsevol element que hauria de ser consubstancial a tota existència en l’àmbit de les relacions humanes, la configuració d’una realitat imperativa i impositiva per a la pròpia dinàmica del negoci jurídic de que es tracti, o de la pròpia instrumentalització relacional a partir de una determinada adscripció professional; aquesta virtut, la prudència, és un principi fonamental que ens ajuda a discernir adequadament el bé del mal, entenent-la com aquella disposició d’ànim a fer necessàriament el bé, entès aquest com allò que procura la satisfacció, la felicitat i el benestar.

Segurament l'essència mateixa de la immaterialitat com a camí i guia, a partir de la transparència que ens evoca, i de la mà de la reflexió per a madurar, lluny del silenci esterilitzador i ineficaç, i juntament amb la prudència, això ens hauria de portar a descobrir la realitat del bé, com a principi immaculat que hauria de quedar gravat per sempre en la nostra consciència, com a realitat infinita, omnipresent i omnipotent, acompanyada de la força de la paraula, com a instrument de coneixement, que ens porta a no doblegar mai el genoll davant dels homes per elevat que sigui el seu rang, però alhora entesa la paraula com a un principi de vida

Fer dissabte

Fer dissabte, en sentit col·loquial del terme, significa nogensmenys que adoptar una actitud de neteja i reordenació, és a dir fer allò que suposadament no es pot fer durant la setmana.

En el meu cas suposa arribar a un moment de tranquil·litat, després de tot un seguit de dies en els que calia apostar per la discreció i el silenci com a instrument de contemplació, però alhora de transmissió i impuls d’un mateix cap a l’entorn que el rodeja i el mimetitza.

De vegades determinats tràngols t’ajuden a veure que està passant, cal establir una determinada distància i veure com s’han mogut les fitxes en el tauler, quins peons avancen, quins, no, com juguen els alfils i els cavalls, si les torres han fet algun moviment, algun enroc, aleshores, un cop has redescobert el mapa, veus quin és el plantejament real, no aquell que et donen els mitjans, tot i que ben informats, i veus també quin paper hi jugues, hi juguem, dins de tot plegat.

Aquest dissabte també m’ha permès de veure com podem arribar a ser, com som en realitat les persones, i quina és la nostra concepció del micro poder del que gaudim en els nostres quefers diaris, demostrant la majoria de les vegades una tendència a la tirania de tots plegats, en la manera com la concebia Plató.

Cert és que la teoria ens diu i ens ratifica el que per altra banda ens deia Aristòtil, la definició del zoón politikón, que tantes vegades he defensat, tot i que reprenent a Plató, el bé comú només s’aconsegueix a partir de la pràctica del a virtut com a normal essencial que planteja un equilibri raonable entre lo inestable i lo just, la relació entre lo etern i lo inalterable, allò immutable, dins del natural sorgir de la construcció social i política.