Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.
Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.
Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....
