Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mentida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mentida. Mostrar tots els missatges

dijous, 29 d’agost del 2013

La mentida, el menyspreu, la burla...



La mentida, el menyspreu, la burla, afecten de manera fefaent a la nostra cultura liberal-democrática, cultura pervertida per un determinat ús i abús de les formes i les paraules, que de tan fer-ho han esdevingut normals i comunament acceptades com quelcom establert i irrefutable; però en realitat formes i paraules que no ens duen més que a la destrucció i la decadència, no pas a la vida, al creixement, a la felicitat.

La reflexió ens ha de dur a pensar que hi ha de culpa en tots nosaltres, si ens preguntem: i tu que feies ahir? Ben cert, no ens cal cobejar la hipocresia, sinó reconèixer que aquest deteriorament del sistema forma part també de nosaltres, donat, tanmateix que no hem estat capaços de construir de bell nou, tampoc podem cosa més que contribuir des de la nostra humil existència a conrear valors elevats de noblesa, encara que hores d’ara ens puguin semblar irrellevants.

No és moment de remordiments, és moments de reflexió, abans que no pas voler sortir a salvar un món, ens hem de desfer de sentiments destructius i avançar amb pas ferm, perquè un cop s’hagi esvaït el fum, serem en el lloc que el Phatos ens tenia destinat des de l’ inici, apoderant-nos del control dels nostres sentiments, de les nostres sensacions de la nostra pròpia llibertat per a decidir, sense cadenes que ens amarrin... perquè per fer petites coses es necessita tota una vida de treball de superació, mentre que per moure una muntanya, calen només instruments mecànics.

© Albert Balada

29-08-2013

dissabte, 27 d’abril del 2013

La mentida i la incompetència...




En la mentida i la incompetència, la resposta en front de la opinió i el pensament, de la reivindicació de la justícia, dels drets, nogensmenys, és que s’ataca a la democràcia, santa paraula que resulta ofensiva quan és dita per segons qui; potser caldria recordar les lliçons de Francesc d’ Eiximenis, quan a la “La ciutat i el príncep”, ens diu, ens proposa, que nigromants i usurers han de ser expulsats indefectiblement, doncs la mentida i l’engany no hi caben en la ciutat de Déu...

© Albert Balada
27-04-2013

dissabte, 26 de gener del 2013

Algun dia tornaré...






A la fotografia Cristalls de sal sobre les roques i pedres de la mar Morta.



Algun dia tornaré, amb les mans buides, el rostre seré, les butxaques plenes de pedres, testimonis dels camins que he creuat, i un sentiment preuat que m’haurà acaronat l’ànima, aquell d’haver viscut hores amargues i precioses alhora, en escenaris diversos, on la vida era el sentit de tot plegat, aquell que m’acaba dibuixant un somriure i m’acalora les galtes. Si la salut m’ho permet, després de molts anys descobriré els meus ulls de la venda que els acluca, per deixar que la mirada sigui clara i desperta, sense matisos, sense mentides, sense vergonya, davant d’allò que ens és ofert; continuaré pregant al meu Déu, lluny de dogmes i idolatries, perquè les boires s’ esvaeixin, la terra baixa es desperti al nou sol o es deixi batejar per les pluges perfectes aquelles que ens regalen aigües gairebé beneïdes...


© Albert Balada
25-01-2013

divendres, 6 de novembre del 2009

Horitzons socials


Diu una escriptora lleidatana[1] que “tothom, alguna vegada a la seva vida, s'ha trobat davant d'un cretí que ha intentat amagar-li la vida amb les seves lliçons de superioritat intel·lectual”. En moments com aquests, de transcendència postmoderna, en els que com ens deia el politòleg italià Antonio Negri[2], “no sembla que hagin canviat tots els aspectes de l’horitzó social”, parlar de la cretinitat resulta nogensmenys que encertat, malgrat la definició ens acosta més al concepte d’idiotesa entesa des del punt de vista de l’estupidesa mateixa que ronda les essències pròpies de la humanitat, lluny, però de les definicions morfològiques de la concepció cretínica, en una societat, vulguem-ho o no, de pensament absolutament dèbil, que es manifesta amb absurda obvietat en els àmbits socio-urbans de menor densitat demogràfica.

A mi m’agrada establir la relació entre la cretinitat i la mentida, principalment per l’odi social que se sent cap al concepte de mentida y com s’amaga aquesta a partir de comportaments mesquins i cretins a l’hora , a partir d’una mena de por atàvica que arriba fins al punt d’ usar-se eufemismes per a definir d’una manera absolutament perifràstica la realitat distorsionada que la cretinitat i la mentida volen fer creure, de manera que la mateixa ens porta a un nou terme que defineix una actitud social com ara la hipocresia.

L’enfrontament entre la veritat i la mentida l’hem heretat del zoroastrisme babilònic establint la dialèctica entre els principis fonamentals del bé i del mal que trobem també reproduïts en els proverbis babilònics o en l’Apocalipsi de Sant Joan, de la mateixa manera com en els textos islàmics s’assimila a una mena de llibertinatge que traïciona la essència mateixa del llenguatge com també recollia l’escolàstica agustiniana que ja ho situa en la perspectiva de la gradació del pecat, segons ens recull el filòsof valencià Miguel Catalán[3] .

Arribats a aquest punt veiem com hem evolucionat a través d’un camí antic que ens insinua la penalitat social d’aquest valor propi de la postmodernitat com és la hipocresia que no fa més que subsumir l’engany en l’ús del llenguatge, en el valor de les coses, el valor d’aquells intangibles que defineixen les relacions socials de manera, ja distinta, a com s’havien desenvolupat i conegut a partir de les antecessores revolucions burgeses sobre les que encara se sostenen determinats paradigmes polítics, lluny del reconeixement dels canvis substantius en les relacions entre el treball i el capital, com s’havien conegut en les darreres sis dècades.

Haurien de continuar essent vàlids els principis que ens descriu Plató[4], a saber de les quatre virtuts principals: la saviesa, el coratge o fortalesa de ànim, la temprança i la justícia? Em resulta clar que el fet que el filòsof grec tingui una concepció absoluta del bé, fa que aquesta funció de la part racional de l’ànima continuï encara essent element fonamental en la constitució i organització de la vida pràctica de l’home, en definitiva de la seva vida moral, en contravenció directa amb la visió cretínica de la vida social dels essers humans que hem associat al model de la hipocresia amarada en la mentida, tot i reconeguent, com ho feia el grec que la manca de virtut no suposa una perversió de la natura humana, no essent més que aquesta manca de virtut a ulls de la filosofia platònica més que l’existència d’un equivalent: la ignorància i la seva justificació.


[1] Alòs, Marta. El criteri del cretí. Diari Segre. 2-11-09 http://www.segre.com/opinio/viure-per-veure/article/el-criteri-del-creti/291/

[2] Negri, Antonio i Hardt Michael. El trabajo de Dionisos. Ed. Akal. Madrid..2003.Pag. 31

[3] Catalán, Miguel. Antropología de la mentira. Taller de Mario Muchnil. Madrid. 2005. Pag. 13-16

[4] Plató. La república: Col·loquis sobre la Justícia. Volum 76 de Biblioteca econòmica i filosòfica. Sociedad española de Librería, Madrid. 1805