Els gats...

Els gats són absolutament ritualistes, i ella, la Dolça, també; la casa és seva, i ens fa un favor de voler-la compartir amb nosaltres; el matí, la tarda, la nit, té els seus espais per a ella, espais distints, doncs distinta és la nostra posició en relació a la rotació de la terra respecte del sol i de la lluna. És probablement també una manera d’honorar, des de la seva perspectiva, el territori sota el seu domini, i d'honorar l’univers que compartim...

© Albert Balada

26-08-2013

La vida et dóna algunes sorpreses...

La vida et dóna algunes sorpreses, ja m’hi vaig acostumant, però qui m’ho havia de dir que en un d’aquells recessos previs a l’entrar a l’aula, una alumna em demanés permís per regalar-me un llibre que havia publicat al 2008; ja em direu demanar-me permís...! Jo feia poc que havia perdut a la meva “cendreta” una mig siamesa que ens havia acompanyat durant gairebé 12 anys.

Era lògica la seva petició, no tothom entén la íntima relació que s’estableix amb un gat, entenent els seus signes, el seu llenguatge, el seu misteri però imagino que va saber interpretar la meva tristesa, i si més no, que acceptaria el regal, i és clar que sí!, de manera unes classes més enllà, no gaires, em va obsequiar amb el llibre, que és en realitat una declaració d’amor als gats, on la seva reflexió final, no me’n puc estar de copiar-la aquí, com un homenatge a ella, la meva alumna, la Maria José Cortina, però també a la meva gata, que és en el seu Orient etern, i que tanta estima ens va donar i a la que tant vaig plorar; diu l’autora:

“ Aquest món enigmàtic i fascinant dels gats, estimar-los, observar-los, acaronar-los, fa que em senti profundament unida al misteri de la vida, a aquella vida que emergeix amb força de les entranyes de la terra, i que ens regala la meravellosa riquesa d’una natura a la que mols mirem amb passió i respecte, convidant-nos a compartir la nostra vida amb esser d’altra espècia i a gaudir de l’immens plaer que dóna el descobrir els diferents llenguatges de l’amor”[1]     

© Albert Balada

28-05-2013

---

[1] Cortina, Maria José. “La gata bajo la luna”. Ed. El Clavell. Premià de Mar. 2008

La Cendreta (acs)

Símbols...

Els símbols retallen l’instant, el present i el passat, com qui ressegueix la petjada, aquella que no blasma el terra, però ressona encara en les llambordes lluents. El silenci és present, sempre present quan les ombres acaronen els racons, deixant que llum s’esmicoli al llarg del camí, finestrals tancats, la nit reina en el lloc, on només comparteix amb els gats, també senyors des del capvespre, el reialme...  

© Albert Balada

23-03-2013

No us sabria dir...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa

No us sabria dir quan vaig descobrir que és allò que amaga la ment dels gats, de saber trobar en ells la subtilesa d’un animal sublim, intimista alhora, molt lluny d’aquella imatge que jo en tenia d’uns sers esquerps i gasius, que defugien la companyia humana, va ser aquella descoberta genial de saber com ells són guardians i conservadors dels moments, dels seus i dels altri d’aquells viuen com si d’un glop d’aire es tractés la vida i la gaudeixen a cada instant, sense pressa, perquè el seu ritme és ben bé un altre.

                              

Del gat, cal saber intuir el regal de la seva mirada, saber veure en els seus ulls aquelles paraules que ens escriu en l’aire; pas inexpressius, ans al contrari, si els sabem observar, mirar de vegades des de l’ànima mateixa, sabrem entendre que ens parlen en el llenguatge dels temps, mentre distreuen el moment tot permetent-nos de compartir el seu espai preciat i preciós, però hi ha una demanda essencial, com una mena de contracte que ens escriuen aleshores, la necessitat del respecte i la candidesa.

De vegades, només de vegades s’apropa a tu, cerca la teva complicitat, i cal saber entendre que en aquell moment ell entén que li pertanys, no et preguntis perquè, perquè és ell qui ho ha decidit i en aquell moment, segurament sense percebre-ho, ha escrutat en la teva pròpia essència, aquella dels sentiments amagats, perquè ell sap traduir les teves cabòries, no ho dubtis i, a canvi, també demana un pagament, una carícia.

Pots endevinar en ell quin és el moment del dia si, des de la senzillesa, ets capaç d’estar amatent i comprendre en les seves actituds com responen al sol, dador de vida i a la lluna, reina de la nit, i com del dia i de la nit, en fan un elogi de la vida.

Trobar un moment de repòs, de pausa és per a ell el millor regal, es regalima en llocs escollits; és selectiu, no val qualsevol lloc o qualsevol racó per a fer-lo seu, amb pas lent i acurat, com comptant les passes, una a una, sense distreure la mirada, en un silent deambular per l’estança, recorre una i altra vegada el lloc, a la descoberta, potser d’un lloc en alt, potser d’aquella taula de tapa baixa, potser d’una butaca, en dibuixa l’espai ben lentament com si d’una zona immensa es tractés.

Quan ha decidit on reposar en aquella moment en que així ho ha establert, jeu reposant sobre la seva panxa, les potes de darrera estirades i les de davant, l’una més que l’altra, com recreant una escena reial, en la que sembla voler recordar aquelles arrels felines que encara guarda, els ulls clucs i les orelles escoltant fins el murmuri de les plantes que li agrada de guardar, en aquest seu escollit lloc de pau, de serenor que no vol ser torbada... ho fa saber amb un lent moviment de la punta de la cua, que s’assembla al senyal que va la serp de cascavell, per avisar, però en el seu cas, en el del gat, diu a l’entorn com n’és de calm el moment i com li plau de gaudir-lo i compartir-lo, demanant no ser molestat...

De vegades, el lloc escollit el simula amb el seu entorn, li agrada prou aquella manta vella que per molt que la rentis, sembla voler mantenir la seva oler i sap reconèixer-la, com a pròpia, cercant en cada arruga com una plàcida molla sobre la que jeure-s’hi, això si, mai abans de recórrer mil·límetre com si l’espai escollit esdevingués enorme, com un prat on descobrir amagatalls, només aleshores i amb un moviment pausat, adequadament compassat, com assajat, va deixant caure, lenta, molt lentament cada part del seu cos - sembla una ploma com fimbrejant en l’aire fins a reposar-se, si tens el privilegi de observar aquell moment precís - , sembla, si la mires, com si amb aquella mirada entornada et vigilés, mentre l’operació continua, resseguint el lloc per a dibuixar amb el seu cos, aquella geografia que la manta vella havia definit sobre el sofà, i un acabat aquell ritual, un gran badall advertia la seva propietat sobre el lloc i l’ inici d’una curta o llarga becaina, segons el moment del dia de que es tracti... 

 

© Albert Balada

28-02-2013

 

  

Una història senzilla

Resulta reconfortant, de seure una estona i escoltar aquelles músiques que guardes com un tresor personal, intransferible, com si haguessin estat escrites per a tu en exclusiva, raons de l’egoisme que ens mou a uns i a d’altres. Ella, la meva gata, és també amant de les meves músiques se m’aclofa lentament al costat, com volent ocupar tot l’espai des d’on surt aquella música; tanca els seus ulls axinats, i comença un ronroneig compassat, com un clam, com dient: s’accepten carícies....

De cop, volent contemplar tot el seu entorn, amb l’escassa vista que li queda, s’alça, s’asseu, es gira d’esquena, les orelles quasi dibuixant l’horitzó; sembla, de vegades, llegir els papers que deixo, com sempre anàrquic, damunt la taula. Un gran badall seu m’anuncia que ja es tard, mentre galanteja el seu pelatge cendra i de tant en tant fa com si em fes un somriure mentre doblega el seu cos que sembla com trencar-se.

Em mira, és gira, asseguda, la cua caragola les dues potes davanteres, mou les orelles a la cerca de sorolls i s’encara amb el llibre que li trava el pas, mentre amb la pota burxa per apartar-lo, potser pensant que és una mena d’història senzilla, com tot plegat en la vida.

Descobrir....

A la foto una obra de Chema Madoz que s'exposa a des del 17/01/2008 fins al 30/03/2008 al Centre cultural metropolità Tecla Sala AV Josep Tarradellas i Joan 44 (L'Hospitalet de Llobregat). Produïda pel Ministerio de Cultura amb motiu de la concessió del Premi Nacional de Fotografia de l’any 2000, aquesta retrospectiva inclou una amplia selecció de setanta-cinc obres que abracen el període comprès entre l’any 2000 i el 2005.

Descobrir pas a pas com el temps posa les coses al seu lloc, desdibuixa les fal·làcies i descobreix la mentida i l’engany; descobrir com la foscor pot donar pas a la llum si som capaços de ser garants de la veritat en un món sotmès a l’estigma de l’orgull i la perseverança en les ambicions personals i l’enveja i l’odi com a valors de les relacions socials. Descobrir poc a poc, pam a pam, com tot plegat no paga la pena si no és a partir dels ritmes vitals que marquen la nostra existència, descobrint-ne els misteris de les petites coses, de les coses belles que embolcallen els nostres somnis i les nostres passions sanes contra l’ insalubritat de les vides mesquines que cerquen l’èxit a corre-cuita.

Veure el sol com il·lumina els camps de blats permanents en el que les roselles assenyalen la tomba del poeta etern, o la pluja inexistent ens permet de somniar també en un futur sense ensurts i ple d’alegria i felicitat, permet descobrir també les ambicions forassenyades que ens dibuixen escenaris erms com les vides dels que les malbaraten sense trobar els valors que les fan eternes i magnífiques als ulls de la mare terra.

Com podries olorar sinó aquella tulipa que ensenyora aquell espai, nua i sola amarada de grogor en el càlid ambient de la llar? Com sinó podries estimar aquell núvol que dibuixa figures imaginàries com els somnis en l’atmosfera terràqüia? Com podries sinó esgotar aquella estima que guardes en capces i compartiment del teu cor, a l’empara de l’ intempèrie? Com sinó els ulls dels infants podrien ser els teus en veure les ninetes juganeres d'aquelles gates que t'acompanyen en els silencis de complicitat del teu univers?

Potser el fabulós destí d’Amelie, aquella música quasi surreal, com la pel·lícula mateixa, ens podria descriure en la percepció de Yan Tiersen un món irreal, potser alhora més real que la vida mateixa, sorgida de les sensacions i percepcions de qui veu en la seva pròpia i senzilla història una autèntica epopeia, mentre el món fa un giravolt i esdevenen perennes totes les fulles dels arbres caducs, els peixos de l'aigua surten de passeig i les magnòlies ballen al compàs que les llambordes marquen, en un dia d’estudi, d’un més qualsevol en el dia en que l’any comença a fer la llum allargar el dia.

I ells que saben?!

Quan seus davant del teclat del teu ordinador, acompanyat d’una bona Iris Red Beer, que només et pots permetre molt de tant en tant, et ve a la ment aquell comentari que un amic et feia tot esmorzant, quan li explicaves que mai havies estat amant (amant, quina paraula!) de la cervesa i ha estat en aquest final del teu primer segle de vida, quan li has començat a trobar el gust, el regust amarg diria jo, que abans tant et repugnava, ves quines coses!, ara me’n repugnen d’altres.

He repescat del Google la cançó que a mode de la de “Douce France” de l’Anick, han fet Sabina, Serrat, Ana Belen i altres músics i gent de mal viure, sobre una lletra de Mario Benedetti, un poeta uruguaià que fa com de corcó de les males polítiques i ens parla en el seu poema el “Silenci del mar” (1) de com “el silenci del mar brama un judici infinit, més concentrat que el d’un càntir, més implacable que dues gotes”, però també ens explica aquest que hauria de passar un examen segons la dreta, com “el mar escolta com un sord, és insensible com un déu i sobreviu als que sobreviuen”, per sort.

He fet fideus, i els quatre minuts que aconsella l’envàs s’han convertit en vint, perquè la cuina vol senderi, com deia l’àvia i temps de cocció i temps per pensar mentre remenes aquell compost de carn i ceba amb que fas la base, quina olor s’escola per les escletxes de la casa, com si voles omplir cada un dels seus racons.

Potser resulta estrany dedicar els finals de setmana a recrear els teus sentits, aquells que en el teu dia a dia perceben altres sensacions que et resulten estranyes i no vas aprendre a la facultat. Potser, només potser, seria bo de compartir de tant en tant experiències i saber que el món ens ha de sobreviure per mal que li remuga Benedetti, com ens diuen els poetes-músics que s’han enganxat als micròfons, aquells que ens criden més que ens canten, aquells que ens estiren de l’orella per recordar-nos, que tot, absolutament tot, pot acabar amb una rialla, no creieu?

A les meves gates els agrada la música, els agrada aquesta música; no crec pas que l’entenguin, només la senten, ja és prou, però se m’acosten prop, molt a prop, quasi per sentir-me bategar el cor, amb cada cançó que impregna l’aire, mentre em miren amb un somriure que només jo puc percebre, perquè els gats no somriuen, diuen, i ells que saben?!

(1) poema inclòs en el llibre "Geografia" de Mario Benedetti, publicat per Alfaguara l'any 1984 en un original de la Universitat de Míchigan

Realitats....

Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.

Camins de ferro

La tranquil·litat del dissabte, alliberat de càrregues i del judici necessàri a que et porta la reflexió i la introspecció política, obligada per la teva feina, gaudint d’aquelles coses senzilles, de la companyia de la familia, dels teus gats, com del silenci de la casa on només la, les músiques trenquen aquella harmonia permanent, aquella simplicitat que s’estableix entre les parets de la teva casa. El temps, comentari d'ascensor, comença a canviar, ja ens endinsem en els primers dies de la tardor i les pluges torrencials han fet mal, la terra és seca i no filtra com ho hauria de fer, no hi ha vegetació, no hi les arbredes que caldrien, la terra en ocasions és extremadament erma. En tot cas és la terra que hem heretat i la que hem maltractat i no em torno pas ecologista, que no és la meva dèria essencial, potser és que mirant per la finestra veig el dia gris, sense sol, la gent amb jaquetes, un dissabte al matí, de compres pujant i baixant les escales que travessen els camins de ferro, m’agrada aquesta manera francesa de dir.

No vol pas allunyar-se de mi, aquella gata meva que seu davant mateix del teclat, repenjada sobre els telèfons mòbils i guaitant de tant en tant a la porta de l’escriptori, pendent, això sí, dels sorolls incipients que no jo sóc capaç de percebre i que li fan moure les orelles de tant en tant, determinant les olors. Diuen que els gats estableixen una quadrícula al seu entorn en funció de les olors que perceben i aquest és el seu món, més important que el món de característica visual en el que ens movem els sers humans, ja veus!

Un amic em fa dentetes, em recorda que avui hi haurà festa grossa a Madrid, “la noche en blanco” ni diuen; em recorda, de fet, aquella disbauxa de joventut, després de tota una nit sense dormir, quan dormies un dia sencer i estaves ja completament nou. Ara segurament se’ns fa molt més difícil tot plegat, resulta complicat de passar-te una nit en blanc sens que el teu cos se’n ressenteixi tota un setmana, segur. En allò màxim que pots aspirar és a anar a dormir tard, potser parlant amb algun amic per la xarxa o compartint un veure en algun jardí, i poca cosa més. Ens hem fet grans, ves!

Elogi dels felins

Amb tota probabilitat, la nit, consellera, t’ensenya que pot ser extremadament subtil en la seva confiança i permetre que el llenguatge i la paraula brollin activa i profitosament, sense necessitat de referir res d’especial, aquesta nit la inspiració em demana que us parli d’un dels meus gats, una gata d'angora turca que vam rescatar fa exactament un any d’un trist abandó que va patir en el garatge on guardem el nostre utensili de transport.

El fatalisme estableix, com ve creuen les tribus africanes que succeeix allò que ha de succeir i que res passa per casualitat, segurament aquesta adopció consentida per ambdues parts ens ha portat a la meva família i a mi una major part de beneficis que d’inconvenients, entre altres coses, perquè l’estima que demanda aquest petit animal, que com a característica essencial, a banda del pelatge és la seva sensibilitat tàctil a les potes del davant, és comparable a la que ens hauria de ser exigible entre els sers humans, la qual cosa com haureu pogut comprovar és absolutament discutible que es doni habitual i asíduament.

Fa ja temps em va sorprendre en un mitjà lleidatà una crònica respecte de la mort del gat del titular de la crònica; us d'afirmar que en aquell moment se’m va fer difícilment comprensible; ara, ja, us he de dir que ho entenc, que entenc aquell sentiment de dolor que expressava el periodista per la pèrdua de quelcom més que una mascota, d’una part mateixa de la família que passa les seves hores fent-nos companyia.

Us he de dir que la meva gata turca de nom “Dolça” com no podia ser d’altra manera és la tercera convidada animal a la família, la primera va ser una tortuga de Califòrnia, a la que anomen "Tortuga" que porta amb nosaltres ja prop de vint anys, la segona una gata siamesa que porta amb nosaltres prop de 5 anys, a la que anomenem "cendreta" -pel seu color cendra-, i la darrera, segurament la última, perquè el pis no dona pas per a més, aquesta gata que ens ha robat el cor. Intenteu fer aquest exercici, de compartir part de la vostra vida amb algun felí, segurament la vostra salut física i mental us ho agrairan.