Una manera de fer balanç

Podríem fer com que no veiem, com que no sentim, com si no anés amb nosaltres, que lluny queda Madrid o Nairobi posats a dir, amagats en la nostra vida interior si és que és vida no fer valor dels valors i principi dels principis i aventura del silenci a la resposta insospitada quan no hi ha d’haver resposta si no hi ha d’haver resposta, però de vegades el cel no pertany només a uns, a uns escollits que es reclamen hereus, hi ha sota el paraigua de la prudència l’escrutini d’aquell sorteig que ens assigna a uns i altres en uns llocs sense poder triar, sense companys adequats de viatge o en entorns inhòspits sense possibilitats de progrés, de prosperitat.

Tanmateix són tots plegats móns que ens envolten, no són pas llunyans, no és difícil, de vegades veure Somàlia ben a prop, però girem segurament la vista quan veiem que hi ha qui rebusca en els contenidors i salta d’alegria quan ha trobat un premi, com un regal, algun producte caducat o una jaqueta que pot servir. Mentre el món gira al nostre voltant, fent-nos creure en les bondats que ens envolten, si serveixen al consum i al comerç, malbaratant les nostres vides en allò que ens diuen que cal fer, lo políticament correcte si senyor, si no et fas preguntes, si no et qüestiones res, sinó repenses els clàssics, sinó...Sinó fos què?, em pregunto, en el meu silenci permanent amanit de dubtes.

Transites de vegades per les lletres, com un vòmit que vol desfer-se entre la blancor de la pàgina neta, per composar sintagmes que relacionats puguin conformar pensaments de vegades gens innocus, amb la voluntat de qui creu en les essències dels ser humans com a principi on l’univers es manlleva a ell mateix per donar-nos una mica de l’essència, del nèctar dels déus per existir.

Potser sí que val la pena sortir i cercar en aquesta boira persistent com la llum desborda aquesta fosca que ens inunda a la modernitat maldestra generant aprofitats que eleven càntics i lloances profans o no profans, interessats i lluny dels problemes, dels nostres problemes, dels de tots, dels de totes; perquè no tot s’hi val, no tot és instrument i només cal mirar als ulls per saber-ho, per saber que la veritat brolla tard o d’hora, malgrat les batalles i les guerres, malgrat els sens sentits que som com un regal tràgic que va alimentant el nostre dia a dia.

I la nit, sempre la nit estén el seu mantell de negror que eclipsa o amaga fins un altre dia les cuites o les dèries, perquè tu viatger saps on rau la veritat del món, saps on rau el saber?.

Una Cita: José Montilla

“Quienes estos años han permitido cuando no alentado los más injustos ataques a Catalunya, a menudo acusándonos de insolidarios y de querer romper España, deben entender muy claramente que cada ataque a Catalunya, cada ofensa proferida gratuitamente y por cálculo electoral, no hace más que aumentar la desafección. Porque a mi juicio, quienes más vociferan proclamando una idea rígida de la España única, son los auténticos separadores, el auténtico peligro para la unidad de España.

En definitiva: Que o España es plural o no será.”[1]

[1] Montilla Aguilera, José. Fragment del Discurs del President de la Generalitat de Catalunya al Forum "Nueva Economia". Madrid. 07-11-2007.

Camins de ferro

La tranquil·litat del dissabte, alliberat de càrregues i del judici necessàri a que et porta la reflexió i la introspecció política, obligada per la teva feina, gaudint d’aquelles coses senzilles, de la companyia de la familia, dels teus gats, com del silenci de la casa on només la, les músiques trenquen aquella harmonia permanent, aquella simplicitat que s’estableix entre les parets de la teva casa. El temps, comentari d'ascensor, comença a canviar, ja ens endinsem en els primers dies de la tardor i les pluges torrencials han fet mal, la terra és seca i no filtra com ho hauria de fer, no hi ha vegetació, no hi les arbredes que caldrien, la terra en ocasions és extremadament erma. En tot cas és la terra que hem heretat i la que hem maltractat i no em torno pas ecologista, que no és la meva dèria essencial, potser és que mirant per la finestra veig el dia gris, sense sol, la gent amb jaquetes, un dissabte al matí, de compres pujant i baixant les escales que travessen els camins de ferro, m’agrada aquesta manera francesa de dir.

No vol pas allunyar-se de mi, aquella gata meva que seu davant mateix del teclat, repenjada sobre els telèfons mòbils i guaitant de tant en tant a la porta de l’escriptori, pendent, això sí, dels sorolls incipients que no jo sóc capaç de percebre i que li fan moure les orelles de tant en tant, determinant les olors. Diuen que els gats estableixen una quadrícula al seu entorn en funció de les olors que perceben i aquest és el seu món, més important que el món de característica visual en el que ens movem els sers humans, ja veus!

Un amic em fa dentetes, em recorda que avui hi haurà festa grossa a Madrid, “la noche en blanco” ni diuen; em recorda, de fet, aquella disbauxa de joventut, després de tota una nit sense dormir, quan dormies un dia sencer i estaves ja completament nou. Ara segurament se’ns fa molt més difícil tot plegat, resulta complicat de passar-te una nit en blanc sens que el teu cos se’n ressenteixi tota un setmana, segur. En allò màxim que pots aspirar és a anar a dormir tard, potser parlant amb algun amic per la xarxa o compartint un veure en algun jardí, i poca cosa més. Ens hem fet grans, ves!