Lluny del soroll...

Lluny del soroll que emmascara l’autèntica realitat, és on es pot descobrir a partir del treball constant i l’estudi permanent la veritable essència de la vida, penetrant en les insondables levitats del ser que som; amarat de la divina presència l’ànima desperta a les notes harmonioses si hom defuig de tota agitació i hom delimita tota dissonància, perquè haurem estat capaços de descobrir la eufonia del discurs universal.

© Albert Balada

08-01-2014

La natura humana

La fotografia és original d'Arturo Martin Fernandez, al Fb del Musée du Louvre

“La natura humana és tal que els pensaments s’esforcen per trobar la seva expressió en les paraules,  i les paraules pronunciades cerquen relació amb els fets, de vegades per camins tortuosos que el divulgador original d’aquelles paraules ni desitjà ni anticipà. Però el poder de la paraula corre més profundament que el seu potencial traduït en acció, fins i tot quan aquest potencia mai es comprèn, encara que les paraules mai es materialitzin en el món de la acció, existeixen allà en lo més alt, en el més espiritual “món del discurs”, doncs l’home no és només cos –també és una ànima, no només és un ser físic–, també és una criatura espiritual; així, en un sentit positiu: una paraula d’alabança, una paraula d’estímul és tan bona com si fos un fet en la realitat espiritual de l’ànima. Abans, tanmateix, que una paraula bona hagi derivat en un fet bo, ja ha tingut un efecte profund i durador en el nostre estat intern i en el nostre món”

Text original de Yanki Tauber traduït al català, sobre els ensenyaments del Rebé de Lubavitch

Cada paraula...

La fotografia és original de Montse Esteba

Cada paraula que pronunciem o escrivim, no es malmet i s’enlaira més enllà de la seva intangibilitat, en un recorregut que ens retorna, com una marca, un senyal que ja no s’esborra, de manera que també a través de la paraula estem connectats  amb l’Univers, per això, cal que ens fortifiquem davant de tot discurs difamatori, de la mateixa manera que ens hem de cultivar d’aital manera que no ens perdem, establint les barreres necessàries en la nostra comunicació verbal o escrita.

El poder de la llengua es demostra de manera clara a través de la història, on la vida i la mort hi ha estat vinculades, té més valor que la espasa mateixa, de manera que se’ns fa necessari de cuidar-nos molt i vetllar per a que siguem lluny de les paraules del circuit del mal, el que s’aconsegueix a través de la lectura, de la contemplació, de la reflexió, de manera que tot s’acabarà conduint a mitjançant una determinada disposició mental que ens allunya de la vulnerabilitat aportant-nos, alhora, la possibilitat, també, de defugir la difamació, i fins i tot de comprendre en el reconeixement de la nostra imperfecció com el proïsme que malda en determinades satisfaccions encara no ha estat capaç de descobrir-se en la pròpia i particular imperfecció.

La modèstia personal, la humilitat en les actituds, ens ajudaran doncs a conduir-nos, també, en la nostra comunicació, com a instruments d’ordre social.    

© Albert Balada

21-08-2013

Idees pròpies...?

Quan parlem de la intertextualització, parlem d’un neologisme que més aviat podria ser les d’un vocable que res significa però que s’usa per a definir aquells plagis que en el procés de creació d’un text o un procés discursiu es pren de la creativitat d’altres, per tant es descontextualitza per a intertextualitzar-se en una altra cosa distinta i de vegades creacions abominablement distintes a les del sentit inicial. Álex Grijelmo[1], ens aporta una reflexió lapidària: “Res podrà mesurar el poder que oculta la paraula”, i segurament porta bona part de raó en fer punt i seguir després d’aquesta asseveració, perquè és ben cert que la paraula, aquest do absolutament humà ens descriu la història del pensament subjecte només als criteris evolutius del llenguatge com de la ciència. El que més em sorprèn, però de l’estudi de Grijelmo, és un cant a la individualitat creativa, aquella indestriable, en la paraula de la persona que escriu alguna cosa, malgrat pugui ser utilitzada en la elaboració discursiva d’ altri i així ens diu l’ estudiós: “Una paraula posseeix dos valors: el primer és personal de l’individu, va lligat a la seva pròpia vida; el segon s’insereix en aquell però albira a tota la col·lectivitat”; certament, doncs, per molt que un vulgui usar les paraules, la creació, les idees de l’altre, amb o sense el seu permís, no aconseguirà mai poder superar aquella individualitat, aquella excel·lència que el defineix, ans al contrari, pot tendir a empobrir la capacitat creadora primigènia, en veure’s embolcallada per l’absència de saber, de criteri, si ens atenem a la formulació que els clàssics ens en feien del logos, el Doxa platònic. En essència doncs, no podrem mai evitar la intertextualització, però en adonar-nos descobrirem aquella niciesa pròpia de qui és absent en els principis del saber, perquè, com ens diu l’autor que hem usat en aquest article: “hi ha quelcom en el llenguatge que es transmet com un mecanisme similar al genètic” i en tant que genètic, intransferible, diria jo.

[1] Grijelmo, Àlex. "La seducción de las palabras". Santillana. Punto de Lectura. Madrid. 2007. pag. 13-15

Esperit de llum

Veure la llum. El privilegi de saber que la paraula, com el signe, respon al senyal universal del bé, del bé com a principi, del bé com a valor, del bé com a experiència, del bé com tot allò que t’ha de definir en la teva interacció social, malgrat tot plegat pugui semblar una simfonia monocorde i acrònima difícil d’entendre, com aquell discurs eteri; el fet de saber-te prop de la llum, en sintonia amb el que t’envolta, amb el somriure permanent que et permet descobrir en els ulls del teu interlocutor aquella expressió que et parla de mons personals i íntims a compartir i alhora a fer de tot plegat un principi i un final, et fa saber que tot és tot , com aquella α i aquella ∞ que ens apropa una mica més, només una mica, a la nostra essència humana, a l'eternitat en un temps, com un somni, el mateix que ens transmet Max Ernst, potser...........

D'un viatge al voltant dels valors

Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.

Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas

La resposta a l'enigma, potser Plató....

Sophia (1), Andreia (2), Sophrosine (3), Dikaiosyne (4)...aquelles sacres virtuts que se'ns presenten en el discurs de Plató, en la recreació dels diàlegs socràtics, en la ètica, en la apologia, en la construcció de la "polis" com una realitat social de primer ordre, on totes haurien de confluir, on totes hi haurien de ser presents....