El plor, la lamentació, és de fet
un concepte antic en el devenir de la història de la nostra civilització, que
va de la mà de la nostra pròpia posició en la vida, però també de la dels
nostres proïsmes; és el canvi o trànsit d’amistat a enemistat, la posició que davant
determinats fets hom pren, de manera, de vegades talment arbitrària, doncs no
hom coneix totes les circumstàncies que ens envolten o envolten determinada
situació, de manera que pot produir-se una situació de dolor que afligeix per
la incomprensió pròpia o d’ altri, però
la pregunta que ens cal fer és com defugir el defalliment o com alimentar la
força suficient per a superar-ho?
De vegades es donen
circumstàncies en les nostres vides que assimilen una mena de núvol que tot ho
tapa, que enfosqueix totes les perspectives, és aleshores quan és necessari d’entendre
com el propi silenci esdevé una conducta positiva, de reflexió, que acompanya
el lament, doncs és imprescindible d’apaivagar tota arrogància per poder no
defallir en la cerca de la veritat com a acte sublim, però també per entendre
el convenciment que la felicitat no per aquestes circumstàncies s’allunya, al contrari,
ens permet d’entendre la simplicitat de les coses, a través d’un treball ferm i
constant, l’acceptació de la nostra existència, com de l’existència del
proïsme.
El dia que siguem capaços d’anar
un pas més enllà del perdó, de donar la mà al nostre enemic, aleshores haurem
entès el sentit de tot plegat, el sentit de la vida que ens és atorgada, però
també de la comprensió fefaent del nostre devenir, d’entrar en un bosc a allunyat
del camí que seguíem, convençuts, tanmateix, que és talment provisional que ens
possible d’entendre com el camí no queda lluny, al contrari, el que ens pot
semblar com estar perduts es transforma aleshores en la descoberta del temps i
l’espai en la nostra vida, en la seva relativitat i, de fet, en la proximitat del
camí a recórrer...
© Albert Balada
14-11-2013
