Vogadors a Venècia

(Fotos: Jaume Prat)

Vogadors, el Pavelló Català de la Biennal de Venècia està considerat oficialment com un esdeveniment col·lateral. El que ha servit per deixar-lo fora de moltes llistes publicades a mitjans sobretot espanyols, ja que és possible fer-ho (per aquesta particularitat) sense pensar que boicoteges res.

A la Biennal de Venècia, els esdeveniments col·laterals i els centrals tenen una frontera difosa. Els millors d’ells són, de fet, una extensió de la Biennal, fins a l’extrem que la única diferència existent és, precisament, la localització física.

Dins aquests tipus d’esdeveniments, Vogadors és rara avis. D’entrada, perquè el pavelló no té vocació d’esdeveniment col·lateral. El propi espai físic triat (una nau industrial llogada) no té, tipològicament, cap diferència respecte dels pavellons existents als jardins: quatre parets cegues, la porta d’entrada, la lluerna correguda. Després, la localització: equidistant dels dos recintes, els Jardins i l’Arsenal. És més, sortint de l’Arsenal (que es visita en enfilada, entrant pel moll i sortint per l’extrem oriental del mateix, després de creuar-ne els jardins), la visita a Vogadors no suposa més de tres minuts a peu de volta. Una volta que ofereix la possibilitat de visitar la Illa de Sant Pere, una de les més pintoresques (i menys tocades pel turisme) de tota la ciutat. Un cartell ubicat a la sortida dels jardins ubica el pavelló i dona una ruta lògica per arribar-hi. La segona ruta, que s’endevina quan entres en contacte visual amb el pavelló, és encara més curta.

El fet d’haver quedat fora dels recintes obliga al pavelló a tenir una cosa que, de ser a dins, no li faria falta: una façana. La façana del pavelló és tan gruixuda com llarg és el recorregut que hi ha dels cartells-guia a la porta. Podria començar, doncs, a la sortida de l’Arsenal, però, més pròpiament, l’àmbit del pavelló s’estén fins al canal divisori de l’Illa de Sant Pere, on apareix un primer cartell enorme, ja a la vista del propi pavelló, que el relaciona amb el canal, amb la cúpula de l’església de Sant Pere, amb les barques amarrades, amb l’aigua. Els cartells: tots en blanc i negre, impresos sobre vinil, amb píxels d’uns dos centímetres ben bons. Motius marítims, un mar que no té res a veure amb l’aigua que envolta Venècia, sempre més calmada. Després d’aquest cartell, creuant el pont, apareix immediatament el pavelló, de maó arrebossat per fora, folrat amb un tercer cartell igual als altres. Que desmaterialitza completament l’edifici, allunyant-lo del seu entorn, provocant un efecte perspectiu curiós al doblegar-lo enfora per produir l’entrada, que és, senzillament, un plec del cartell.

Vogadors no és el Pavelló Català a la Biennal: és el primer Pavelló Català a la Biennal. Cosa que vol dir que es vol que n’hi hagi més. Que, de fet, crida el segon. La tesi del pavelló és, tan sols, una manera d’explicar determinada arquitectura catalana a través d’un dels seus trets estructurals, present al llarg de tota la seva història: una certa austeritat de mitjans i de materials. Per tant, una bona manera de contextualitzar tota l’arquitectura. Per tant, bona manera de fer un primer pavelló, on s’han d’explicar coses que, potser, no caldrà fer-ho als posteriors.

L'ingrés: un embut mena cap a una selecció d'obres.

Les obres de context.

El pavelló construït presenta una sèrie de diferències curioses respecte del projecte. El continent (la nau llogada) pren molt protagonisme respecte l’exposició, essent ella mateixa una mostra digna d’arquitectura vogadora (austera, amb dignitat, un edifici de servei fàcilment llegible com arquitectura, com, de fet, passa a bona part dels edificis de servei venecians). Els materials de la nau (maó vist a l’interior, encavallades de fusta, les teules a llata per canal) dialoguen amb la resta de l’exhibició de manera anàloga a les bones exhibicions de la Biennal “oficial”. L’exposició es percep clarament partida en tres: no tan per zones com per maneres d’exposar; fotos, vídeos, taules amb plànols i mostres de materials. Les fotos estan impreses sobre vinil, molt il·luminades amb focus de qualitat (una marca de focus catalana, Lamp, és un dels pocs patrocinadors que s’han pogut trobar pel pavelló). Els vinils, tensos, amb molta superfície, són el material amb el que s’han fet totes les particions interiors. Material tan auster com les obres exposades, doncs. La zona del vídeo (un documental realitzat per David Tapias, un dels arquitectes exposats) és la ròtula sobre la que pivota tot el pavelló: és l’àrea de repòs. El vídeo en si s’ha enregistrat, en bona part, a exteriors. Les cortinetes de separació estan enregistrades al mar. L’acompanyament dels sons d’exterior dona un marc sonor curiós al pavelló, agradable, un punt desnaturalitzat respecte la pròpia ciutat, un aire de microcosmos que facilita que la zona de repòs sigui, efectivament, de repòs. La zona on s’exposen les obres està plena de mostres de material, de maquetes. Dominen els colors càlids, una certa sensació de compressió, que, de fet, equipara els dos ambients: recordem que l’exhibició és un circuït d’anada i tornada, entrant per l’esquerra, sortint per la dreta, visitant primer el context per, després, passar al cos de l’exhibició, arribar a una darrera sala on es recontextualitza tot el que s’ha visitat, i marxant.

El fet d’haver equilibrat (per densitat expositiva) els dos ambients, més la partició, en forma de cortina de vinil, que separa la darrera sala de l’entrada, ha fet que el pavelló sigui visitat d’una manera totalment insospitada: el públic no respecta sempre l’ordre i entra, indistintament, pel principi i pel final. L’èxit del pavelló es mesura pel fet que tots els visitants, quan arriben al final (la zona del vídeo) refan el circuït, sigui en la direcció canònica o en la inversa. I, en qualsevol de les dues maneres, l’exposició és comprensible.

El doble circuït d'anada i tornada. 

I és des de la zona del vídeo que el pavelló pren més vida com a obra autònoma: tots els vinils impresos s’han pentinat en la mateixa direcció, pensats per a ser visitats després d’un gir de 180º si es fa la visita en l’ordre canònic. Per tant, amb un davant i un darrere clar, essent el darrere una successió de vinils amb fotos del mar de píxel gruixut. Per tant, la primera visió que es té quan hom va a enfrontar-se amb el contingut expositiu és sobre el propi pavelló, mut encara: una façana interior, una mena de perspectiva medieval (on les diverses profunditats es van superposant per capes), muda, que requerirà d’un cert treball per part de l’espectador per a desvetllar-la.

La contrapartida a això és que la contravisita que molta gent fa (entrant pel final) desvetlla el pavelló d’una manera directa, franca, gairebé sense cap intermediació. Sense sentit escenogràfic, deixant el visitant contra l’exposició directament. La sorpresa és que funciona igual.

Una perspectiva medieval comprimeix l’espai, i presagia el que, després, serà la pròpia exhibició: densitat d’informació, compressió, tot molt a prop. Potser massa per a la mida d’algunes fotografies, com a pega final.

Quan vaig visitar el pavelló (un dia entre setmana, a principis de setembre) estava constantment ple d’arquitectes de moltes nacionalitats, visitant-lo del dret i del revés. Visitant-lo sencer, interessats (fins i tot els que no estaven d’acord amb la tesi proposada). Els comentaris que vaig pescar al vol denotaven la mateixa tensió amb la que visites qualsevol esdeveniment dins els Jardins. Que és on, espero, puguem estar en breu. Encara hi queda algun solar buit. 

Vogadors, ii

    Escric això a falta de 21 dies per la inauguració del primer Pavelló català a la Biennal d’Arquitectura de Venècia. És la segona part d’un article que volia ser una reflexió genèrica sobre la seva existència, sense concretar massa el projecte. Cosa que m’han demanat reiteradament que fes.

     Aquest pavelló constitueix una oportunitat única. Mostra una explicació de l’arquitectura catalana d’una manera extraordinàriament generosa: a través de nou obres fetes per arquitectes joves, en un ventall d’edats que va dels 44 als 32 anys. Aquestes nou obres queden contextualitzades per unes altres dues-centes, que volen emmarcar les protagonistes i contextualitzar una arquitectura que, com a tal, mai s’havia presentat a la Biennal. Mes el propi pavelló que ho engloba tot, una peça d’arquitectura remarcable en sí mateixa, dissenyada pels dos comissaris, Jordi Badia i Félix Arranz.

     S’han triat nou obres (que no nou equips d’arquitectes, encara que la identificació és tan òbvia que aquestes apareixeran signades al pavelló) d’una generació que, per les condicions en que els ha tocat debutar al món de la construcció, condensa bona part del millor de les generacions precedents. Curiós: la major part de les obres de context que acompanyen les nou obres principals són obres inicials, seminals, de la carrera dels arquitectes seleccionats. El diàleg entre les obres principals i les de context és, doncs, d’igual a igual.

     El contacte, la continuïtat entre aquestes obres i l’arquitectura catalana precedent queda condensat en cinc punts (trets del dossier de context): El lloc i el seu significat (sensibilitat vers l’emplaçament i la seva història), l’ètica i la proximitat, materialitat permeable, recerca i denúncia, i, per últim essència i tradició.

     Contextualitzar aquesta arquitectura dona armes per a investigar les seves connexions internacionals, és a dir, el seu context global. La nostra generació ha tingut un accés a l’arquitectura internacional inèdit fins avui en dia: tot el fons que han usat els nostres majors (conservat a les biblioteques de les facultats i dels col·legis professionals) mes aquest fons ampliat, mes totes les noves maneres de comunicar arquitectura que s’han anat incorporant: des dels documentals d’arquitectura del Pompidou als blogs, passat per totes les webs dels diversos estudis professionals d’arquitectura, les revistes editades per companyies de materials o components (que, com molt bé han entès els publicistes contractats per aquestes marques) o són bones revistes o van directament a la paperera, els fanzines, les jornades de portes obertes, i, fins i tot, l’aparició cada cop més freqüent d’arquitectura i arquitectes a la premsa generalista.

     Aquest context ha fet que incorporem a les nostres referències arquitectures llunyanes amb la mateixa llibertat que les més properes a nosaltres, a les que sempre necessitarem atendre per raons climàtiques i culturals.

Jujol, el Mas Bofarull, la coberta: trossos de marbre i un esmorzar. 

     Val la pena aprofundir en les raons culturals. Aquestes han canviat profundíssimament respecte les que van induir les arquitectures catalanes tradicionals: el nostre marc és democràtic. Vivim a (o procurem preservar, millor dit) un estat del benestar. Hem incorporat uns paràmetres de confort inèdits fins fa pocs lustres, que no venen del nostre marc cultural, sinó de Centreeuropa o dels Estats Units.

     És aquest el context (i la raó d’haver escollit) aquestes nou obres. Raó compartida amb gairebé tota l’arquitectura que, en aquests moments, s’està produint al país.

     Passo a ressenyar les nou obres mostrades al pavelló per l’ordre en que apareixen al dossier de context. M’ha sigut impossible abstraure’m dels arquitectes que hi ha al darrere, alguns d’ells bons amics. Ho he fet una mica a contracor, perquè no he pogut visitar la majoria d’elles. Per tant, la informació de la que disposo és la mateixa que tindran els visitants del pavelló i aquesta mirada no serà més que una de les moltes possibles que podran tenir els seus visitants, si s’ho miren atentament.

1.- Casa a Bunyola. Francisco Cifuentes arq

     ...o el local del local. La mirada de l’arquitecte sembla esgotar-se, de manera voluntària, a 50km de la casa. L’arquitecte explica la casa des de la seva construcció, producte d’una logística complicadíssima (terreny penjat a la muntanya, d’accés dificultós, us de materials manuals, formigó portat en helicòpter, estandardització). Tot això són, al meu parer, anècdotes que parlen del mèrit que ha tingut materialitzar l’edifici. Per sí soles no garanteixen la qualitat de l’arquitectura.

     El fet és, però, que l’obra és excepcional. Per a mi la més bella de totes les exposades, sense que pugui argumentar d’una manera convincent aquesta afirmació: és qüestió de pell, de sensibilitat.

     Cifuentes arquitecturitza l’obvietat: li donen un bancal. El cobreix a una sola alçada, baixet de sostre. Obre la casa a les vistes i li dona una doble orientació treballant amb molta cura la relació amb el bancal. Construeix una façana posterior per evitar-se problemes amb l’aigua. Dona al conjunt una dimensió urbanística incorporant un camí a l’interior de la casa. Coberta plana. Cinc materials: ceràmica, fusta, formigó, guix, vidre. Curiós com sempre es tendeix a obviar el vidre quan es parla de materials.

     A partir d’aquí, la casa és un joc de subtileses: la relació de biaix entre dos cossos aparentment simètrics, tenint en compte que el bancal sembla que deixés col·locar-los completament paral·lels. L’obertura de finestres profundes relacionades únicament amb el sol. Un dibuix en planta subtil, ambigu, que es desvetlla gradualment. Que exigeix l’observador.  

     La interpretació de l’obra no és fàcil. Cifuentes parla d’estandardització, però l’obra és molt més inspirada que sistèmica, i queda transcendida a través de l’enorme habilitat per al disseny de l’arquitecte. L’obra està treballada a través de la complexitat. Incorpora el temps, la memòria dels materials, el seu desgast, la manera de viure, a l’arquitectura. La casa canviarà. Es reformarà. I la casa ho aguantarà, perquè aquest, i no un altre, és el veritable sentit de l’arquitectura orgànica.

     I, des d’algun lloc, Utzon somriu.

2.- Llar d’infants a Pratdip. Núria Salvadó i David Tapias, arqs

     Conec l’obra d’aquests arquitectes de primera ma, però no així aquest edifici. Aquest queda transcendit per l’ús d’una paleta de materials pobríssima, per unes tècniques constructives extretes directament de l’autoconstrucció. Viatjar des del Camp de Tarragona (els arquitectes són de Reus) cap al sud (la Conca de Barberà, el Priorat, la Terra Alta, les Terres de l’Ebre) és trobar-se amb un parc construït precari, fet a base de construccions de maó, molts cops sense revestir, molt lliures totes elles, que despleguen un enorme repertori de recursos possibilistes abandonats, interromputs (més que acabats) quan aquests comencen a complir la seva funció estricta. Molts cops es superposen a cases seculars, acabades, dignes, però necessitades d’ampliacions i, molts cops, en un estat de conservació precari. Cap d’aquestes construccions és arquitectura ni té cap mena de voluntat representativa. Totes elles, en conjunt, donen una imatge molt característica a aquests pobles.

     Salvadó i Tapias donen completament la volta a aquesta estètica, prenent-la tal qual i transcendint-la. No som davant un cas d’arquitectura de camuflatge, ans tot el contrari: aquesta llar d’infants és un manifest. És un dels primers embrions per a dignificar aquesta manera de fer, per a passar-la, sense transicions, a l’arquitectura culta, obrint la porta a reformar tota la resta del poble (d’aquests pobles) simplement llegint-los d’una altra manera i fent intervencions puntuals per les que es requereix molt poc esforç econòmic. Aquesta arquitectura és un exemple de com, amb molt poc, a penes amb un clic mental, es pot donar representativitat a una estètica deprimida, gairebé vençuda.

3.- Escola d’Art i Disseny d’Amposta. David Sebastian, Gerard Puig, arqs.

     Aprofito, des d’aquí, per a demanar als arquitectes la web que no tenen.

     L’edifici és fascinant. En certa manera, es contraposa diametralment a la casa a Bunyola de Cifuentes, ja que, en aquest cas, els arquitectes es limiten a definir unes regles de joc molt precises, estandarditzar-les i repetir-les en funció de les necessitats del programa i del solar. Per tant, l’edifici encaixa a la seva parcel·la, corbada, per aproximació: l’arquitectura i el sistema constructiu es confonen. La definició d’aquest sistema és, doncs, el que ho transcendeix tot: el context, l’escala, els materials, l’estructura.

     A partir d’aquí, la resta és combinar: combinant inspiradament s’obté una volumetria atractiva, un programa, un accés. Es creen relacions amb el poble. S’obté una façana atractiva. Els detalls restants són pocs i molt potents: formigó a pell amb l’estructura, una bona disposició de les xapes de revestiment. Poc més. Gestos mínims amb efecte maximitzat: així es fa aquesta arquitectura.

     L’obra espera un edifici germà, produït pels mateixos arquitectes amb el mateix vocabulari, que, segur, donarà a aquest un altre aire i, per massa crítica, una altra relació amb el poble.

4.- Casa Collage. Ramon Bosch, Bet Capdeferro arqs.

     ...o l’anècdota categoritzada. La casa sembla haver-se fet a salt de mata. A cop d’inspiració pura, gairebé sense sistema. La seva construcció, dilatadíssima en el temps. Dues decisions inicials que no tenen a veure amb el ple, sinó amb els dos buits: la caixa d’escala, convertida en pati, i el pati posterior. Un coneixement profund del lloc. De la seva història, de la història, de l’entorn proper. Al final, sembla com si s’hagués envernissat el conjunt, com si d’un quadre es tractés, i, amb aquesta senzilla operació, ha aparegut l’arquitectura. El collage al que al·ludeix el títol de la casa no és, doncs, formal: és procedimental. Cosa que, òbviament, legitima aquest títol, li dona sentit i parla, també, del grau de consciència dels arquitectes vers la seva obra.

5.- La Seca. Meritxell Inaraja arq.

     Conec de primera ma la obra d’aquesta arquitecta, però no l’edifici en concret, que només he vist per fora.

     La Seca era la fàbrica de moneda de Barcelona. La pesseta (diminutiu català de pieza, la moneda de curs legal a Espanya fins al segle XVIII) és un invent de guerra, concretament de la Guerra de Successió, quan la manca de plata va obligar a encunyar peces petites. Pessetes, per tant.

     L’edifici, per tant, té una enorme importància històrica. Com bona part de les fàbriques urbanes de Barcelona, al caure en desús no va ser abandonada, sinó convertida en habitatges, compartimentada i mantinguda episòdicament, de manera que la part de la distribució posterior va entrar en càrrega i va arribar a ser, en alguns moments, estructural. L’edifici estava profundament alterat. Programàticament alterat. I, per la seva reutilització, es va proposar, novament, realterar-lo i donar-li un us completament diferent als que havia tingut fins aleshores, que recuperava part de les dimensions que tenia l’edifici quan era una fàbrica, amb uns nous requeriments estructurals i, òbviament, de confort.

     Som davant de l’obra més coherent amb les tesis del pavelló de totes les exposades: obra pública feta amb molt poc pressupost, una intervenció delicada sobre un edifici històric en unes circumstàncies molt complicades. Bona part del resultat, com el paviment de la terrassa, està al límit de l’arquitectura. El que encara dignifica més el conjunt.

     El resultat final consolida i neteja l’edifici existent, i li dona un caràcter que no havia tingut mai. Una sèrie d’operacions noves venen a completar el conjunt, no tant per oposició com equilibrant i contraposant el nou al vell amb materials que, en pocs anys, seran difícils de distingir dels que ja hi havia, creant un conjunt nou fràgil, inestable, precari. Aquesta delicadesa és el que li dona el caràcter i, alhora, el que apropa aquest edifici a maneres de fer com la del propi Jujol.

6.- Casa per a tres germanes. Jaume Blancafort, Patricia Reus arqs.

     És l’obra que es fa més difícil d’estudiar de totes les presentades. La seva relació interior-exterior (amb un exterior folrat, d’una manera molt atractiva, amb llistons de fusta sense polir), és, per a mi, una incògnita. El dibuix en planta és molt atractiu, però completament insuficient per a entendre el projecte. Una visita a la seva web aclareix més coses: la parcel·la és enorme. La casa es situa al seu quadrant nord-est, segregant un accés i deixant la resta d’espai sense tractar, per a confort visual d’unes cases sense espai exterior diferenciat. La planta deixa, al nivell superior, un buit sobre l’estar i un quartet, una habitació amb vistes. L’exterior dialoga bé amb l’exterior, valgui la redundància. Els interiors, atractius i ben dissenyats. La relació (constructiva, conceptual) entre els dos mons, difícil d’entendre.

     El resultat és fascinant, sigui per aquesta aura de misteri o perquè l’edifici, senzillament, s’ho val.

7.- Ampliació de l’IES Josep Sureda i Blanes. SMS arquitectes.

     ... o la dignificació dels projectes tipus franquistes. La gràcia d’aquest projecte és que, sense renunciar a una autonomia formal i a un discurs propi, en realitat no és res sense l’edifici existent. La construcció de les escoles franquistes funcionava amb un projecte tipus únic per tota Espanya, en funció del número d’alumnes únicament, i un projecte complementari que l’adaptava al lloc. Físicament. Constructivament. No més. Aquests edificis eren mediocres, lletjos, realitzats amb materials de qualitat justa: una arquitectura que ha poblat els pobles espanyols d’aquests tipus de construcció, que val la pena procurar valorar, rehabilitar i, sobretot, dignificar. Aquesta ampliació és un exemple paradigmàtic de com fer això. Som, com al cas de Salvadó i Tapias, davant una arquitectura-manifest que pren sentit, sobretot, pel seu valor propositiu.

     Els arquitectes han sabut ser molt sensibles a l’edifici existent: trets com el tractament de l’aler superior testimonien això.

     El conjunt no sembla una ampliació: sembla un edifici que sempre hagi estat així. L’exercici em recorda, per dignitat, per esperit, la façana de l’ampliació de l’ajuntament de Göteborg, d’Asplund.

8.- Piscina, vestidors i sala poliesportiva a Jesús. Olga Felip i Josep Camps arqs.

     Els arquitectes parteixen d’un coneixement profund del territori on s’implanten: de la seva història, del seu clima, de la seva arquitectura. Complementàriament a això, Felip i Camps han manejat, des del principi, tota una sèrie complexa de referències internacionals treballades d’una manera conscient i constant. Tot això cristal·litza en un llenguatge formal, de llarg el més madur i consolidat de tots els arquitectes participants a l’exhibició. Aquest llenguatge, elegant, recurrent, ric, propi, sembla ser la resposta a la pregunta que es formulen molt més que un condicionant apriorístic: un punt d’arribada on es senten còmodes, que tan pot ajustar-se a projectes molt verticals (com la proposta per la Biblioteca del Born, a mitges amb Javier San José) com en aquest edifici, que és el més horitzontal que els conec: la seriació vertical produïda amb elements industrials molt barats, l’oposició entre els revestiments i l’estructura portant, els recorreguts tangents, l’amor pel detall constructiu són les seves marques de fàbrica.

9.- Can Ribas. Jaume J. Ferrer Forés arq.

     L’altre projecte desconegut del grup. A més, l’arquitecte tampoc té web.

     Em remeto a la memòria: aquesta només parla d’urbanisme. L’oposició entre unes fotos tan seductores i el discurs converteix el disseny que les ha possibilitat en un acte íntim d’un arquitecte capaç.

     Les imatges parlen, doncs, per sí soles. Els seus detalls són seductors, i fan venir ganes de conèixer més del conjunt.

... i el Pavelló. Jordi Badia i Félix Arranz, arqs i comissaris.

     Emplaçat a la illa de San Pietro, al final del Viale Garibaldi, un dels més bonics i interessants de tota Venècia (que cal visitar en dia de mercat), a una nau dels anys 30, estructura ceràmica i encavallades de fusta suportant un teulat també ceràmic. Vuit crugies i mitja. Un recorregut longitudinal d’anada i tornada fins al fons de la nau, convertit en sala de projeccions. L’anada: el context. La tornada: les obres. El pavelló dividit en el sentit del recorregut en dues parts molt asimètriques: la del context, estreta, a penes un passadís, amb un accés en forma d’embut. Després, l’espai principal s’obre i unes enormes fotos exhibiran els edificis exposats. L’efecte escenogràfic, el ritme del visitant, els seus moviments, fins i tot les seves sensacions a través dels materials, del joc entre l’existent i l’exposat faran d’aquest pavelló un exemple de com s’ha d’exposar a Venècia. Al que vaig escriure la passada Biennal (abans de saber, tan sols, que algun dia hi hauria Pavelló de Catalunya) em remeto. 

Vogadors

     El dilluns, 4 de juny, es va presentar el Pavelló Català de la Biennal de Venècia d’aquest any al Col·legi d’Arquitectes. El primer pavelló català a la Biennal. Tenint en compte les circumstàncies polítiques actuals, el pavelló representa, fins on es pot, els Països Catalans. Cosa que planteja una primera pregunta òbvia: Hi ha hagut, històricament, una arquitectura dels Països Catalans?

     La resposta és complexa: sí i no alhora. No perquè, per no poder, ni tan sols es pot parlar en propietat d’arquitectura catalana. El país és massa divers climàticament, geogràfica i cultural com per a poder definir una arquitectura global. Pensem, per exemple, en les masies: a l’Empordà es deriven de les sales, construccions més petites amb l’habitatge a la part superior, al sotacoberta. A la Plana de Vic tenen, sempre, un porxo adossat a sud, com a crugia addicional, una galeria de dues plantes on es desenvolupava part de la vida. Al Camp de Tarragona no hi ha galeria, l’entrada és lateral, es formalitza un pati de rebuda en forma de C. Quina d’elles és, doncs, la Masia Catalana per excel·lència?

     Pensem en els préstecs arquitectònics seculars, com els monestirs. Si viatgem a Santes Creus ens trobarem una església que podria estar a qualsevol monestir francès, amb les naus estretes, llargues, verticals: bona part dels reis catalans estan enterrats a un espai molt poc mediterrani. En canvi, els dormitoris de la planta superior del claustre ja són un espai que podríem qualificar d’arquetípicament català: una sola nau, proporcions harmòniques als tres eixos, contenció formal, llum baixa en dues orientacions. Ídem el monestir de Sant Pere de Roda (curiosament mediterraneitzat a posteriori pels arquitectes Lapeña-Torres).

     Catalunya té una història riquíssima, convulsa, diversa que ens ha fet generadors de cultura i lloc de pas que beu d’altres fonts simultàniament. Un punt d’intercanvi. Un node. No va existir una facultat d’arquitectura com a tal fins ben entrat el segle XIX, de manera que els primers arquitectes formats aquí van ser la generació d’or dels arquitectes Modernistes: Gaudí, Domènech, Puig i Cadafalch, etcètera. Que, com a acte fundacional, van pentinar el país a la recerca de referents en els que recolzar-se: de Poblet als Pirineus, d’Empúries a la pròpia ciutat de Barcelona. Domènech i Montaner va promoure una col·lecció de fotografies d’arquitectura religiosa notable. Puig i Cadafalch, ja ficat en política, va promoure el MNAC. Josep Maria Pericas, de manera privada, autofinançada i autoeditada, va començar l’enciclopèdia Catalunya Romànica, precisament, pel volum del seu Osona natal. Un dels esforços de país més notables que conec.

     L’arquitectura culta ha promogut, històricament, explicacions d’aquesta identitat arquitectònica nacional que han acabat configurant-la. Construint-la físicament. Han aparegut fils conductors, tradicions que es poden seguir sense ser acusats d’oportunisme. Alguns d’aquests trets, com podria ser el de l’austeritat, són rebatibles o explicables a l’inrevés. Si ho fem, trobem que aquesta reducció a l’absurd reforça la hipòtesi inicial: pensem, per exemple, en el Casal Sant Jordi, arquitectura noucentista de luxe (una vil·la unifamiliar amb jardí penjada molts metres sobre el carrer a un xamfrà nord al carrer Casp amb Pau Claris, sobre un sòcol d’oficines) que orienta l’habitatge principal a un pati interior d’illa i deixa metres i metres quadrats de façana senzillament revocats de color verd, una façana sòbria i continguda. Pensem en la Casa Cambó, a la Via Laietana, tocant a l’avinguda de la Catedral, un cas relativament semblant a l’anterior, tot i que sensiblement menys reeixit. Pensem en les arquitectures d’Enric Miralles.

     Kenneth Frampton, a la seva Història Crítica de l’Arquitectura Moderna, parla d’una arquitectura catalana distingida de la resta, cristal·litzada als anys 50 a partir de les cendres d’un GATCPAC que ja havia fixat un dels seus orígens a les casetes de pescadors de la costa catalana. En distingeix uns trets característics, els anomena i, fent-ho, crea un fil conductor seguit de manera conscient (encara més conscient, de fet) per molts arquitectes locals.

     Ha plogut molt des d’aleshores, i hem anat fent. Es podria discutir molt d’aquesta singladura, que ens ha portat, d’una manera o d’una altra, on som ara. El Col·legi d’Arquitectes s’ha significat decididament en aquesta lluita per aconseguir un Pavelló Català a la Biennal, i ho ha aconseguit, associat amb l’Institut Ramon Llull i el Col·legi d’Arquitectes Balear. Un cop fet, es va convocar concurs en dues fases i en va resultar guanyadora la proposta Vogadors. Els seus comissaris són Fèlix Arranz i Jordi Badia.

     Em resulta absolutament impossible parlar objectivament de la proposta. S’ha cuinat davant meu. Fins i tot me’n van parlar en fase de concurs, quan encara s’estava coent. Conec bé bona part dels arquitectes participants, a ells i a la seva obra. He estudiat amb ells, i els recordo de la carrera. Alguns són bons amics. Per tant, m’hi sento identificat, tan generacionalment com pel que proposen. La seva sensibilitat és la meva. Els seus mestratges són els meus.

     Entenc el Pavelló com un reposicionament de l’arquitectura catalana al món. A partir d’un context proper (com a únic però tinc el que no tingui present més memòria històrica. Evidentment hi és, i n’he parlat amb els comissaris, però crec que el seu grau de representació al Pavelló és baix), es presenten nou obres que no volen culminar res, tan sols enunciar el que fan els arquitectes joves, a partir d’una bona selecció.

     La informació precisa sobre el Pavelló es pot trobar, de la ma dels comissaris, a Scalae (web d’arquitectura dirigida per Fèlix Arranz, on col·laboro) i a HIC (blog inspirat per Jordi Badia que, en aquests moments, és la referència ineludible per a saber d’arquitectura catalana recent).

     Les obres són de caire molt divers. Algunes d’elles són propostes guanyadores de concursos públics. D’altres són habitatges unifamiliars amb clients privats, i una d’elles és la casa pròpia dels arquitectes que la han dissenyat. Les condicions d’execució són, per tant, molt variables. S’hi pot trobar una sensibilitat cap a la tradició que es pot matisar de manera molt diverses. No totes elles, per exemple, situen el grau zero a les mateixes arquitectures. És impossible entendre l’obra d’Arquitecturia sense el seu coneixement de l’obra de Steven Holl. Molts dels referents artístics usats són internacionals. La sensibilitat de tots ells està globalitzada, i l’assumpció d’aquest fet permet entendre-les com una nova passa de l’arquitectura catalana.

     Finalment, el propi Pavelló. El Pavelló entès com un projecte d’arquitectura de Fèlix Arranz i Jordi Badia. Un metaprojecte amb voluntat formal autònoma, una obra efímera instal·lada a un edifici existent a mig camí entre els Jardins i l’Arsenal de Venècia, continent i contingut inextricablement units en una obra en curs que valdrà la pena visitar com a tal.

     Dilluns passat, al Col·legi d’Arquitectes, la sala d’actes estava plena a vessar. Hi havia arquitectes de totes les edats amatents a la proposta, amb ganes de saber què s’havia cuit, de sentir els nou seleccionats i els comissaris. Finalment, al torn de preguntes, Esteve Bonell i Oriol Bohigas (dues generacions d’arquitectes que han significat tant per nosaltres tan pel que han estat com a professors com pel que han construït) van prendre la paraula per saludar, beneir, matisar, criticar una obra que els és deutora, sense massa salts ni estridències. La única manera possible d’acabar aquest escrit és pensar que el punt que el conclou és un punt i seguit a l’arquitectura catalana, i que aquest és, precisament, el missatge principal d’aquesta proposta.