Iñaqui Carnicero, Ignacio Vila, Alejandro Viseda: Matadero de Madrid, Nau 16 4_4

      Els aspectes constructius de la nau 16 mereixen un comentari apart. El projecte no és tant una obra de rehabilitació com d’adequació dels espais a un nou us. Per tant, requereix de tota una sèrie d’elements nous que possibilitin aquests usos.

     La construcció humida s’ha minimitzat, usant-se tan sols per a consolidar l’obra humida existent (les façanes) i per la construcció del paviment de formigó. Aquest és, en realitat, un terra tècnic que conté una sèrie de galeries d’instal·lacions realitzades amb molt baixa tecnologia: apenes unes parets de bloc de formigó sobre uns fonaments precaris de formigó pobre, que contenen les terres, tan baixes que no és necessari armar-les, cobertes per una solera ceràmica realitzada amb peces d’envà calades. A sobre d’elles, el paviment, amb les arquetes necessàries per a registrar el conjunt. I ja està.

     Les parets s’han repicat i consolidat. Imagino que algun recalç hi haurà allà on el substrat no fos l’esperat, o on els operaris repiquessin amb massa entusiasme, però, bàsicament, es van deixar tal qual, sense més.

     La resta de la construcció és seca, realitzada gairebé enterament en metall. La convivència dels dos sistemes constructius és una de les claus per a l’expressivitat del projecte. L’obra humida té unes toleràncies bastant altes. Imagino que a les finestres de les naus es troben desquadraments de centímetres, fins i tot havent-les treballat en maó. Una paret de paredat no és el súmmum de la precisió, i la naturalesa dels edificis mes l’època en que aquests van ser construïts fa pensar que són deutors de la teoria del punt gros: res està rematat exactament, els elements constructius es realitzen per aproximació i l’ull harmonitza el conjunt.

     La construcció en metall és el contrari: les toleràncies són molt baixes, poden, amb les noves tècniques de replanteig, amidament i tallat per làser, arribar a les dècimes de mil·límetre de precisió a un preu competitiu. De manera que, si es realitzen tots els porticons de la mateixa mida, com sembla que va ser el cas, hom pot trobar-se amb una casuística de toleràncies entre la part seca i la humida tan diversa com buits a cobrir hi hagi. Això s’accepta sense més, i es porta la teoria del gros fins la convivència dels elements metàl·lics amb els humits. És a dir, els forats coberts amb porticons no encaixen a la perfecció, ni s’ha gastat un minut de temps en aconseguir que això sigui així: som al Matadero de Madrid, un edifici públic amb unes condicions d’us molt allunyades dels estàndards d’un habitatge, on això seria intolerable. La construcció s’adequa, també, al programa, no tan sols a l’edifici existent. El resultat final no és exactament convencional, però, en cap moment destorba al que pugui succeir allà dins: un pot organitzar una desfilada de moda o, fins i tot, una projecció de cinema en 3-D amb aquesta llum mínima que es filtra per les juntes sense que destorbi ningú. Això sí, l’espai ens recorda constantment on som. Per als detractors d’aquest sistema només s’ha de recordar que les sales de cinema estan constantment il·luminades per petites làmpades LED als passadissos i per les llums d’emergència.

     Els porticons de les lluernes són una cosa semblant. La seva alçada va portar l’Iñaqui Carnicero a motoritzar-los, cosa que es pot aconseguir de manera barata i efectiva. Ara es troben condemnats amb tascons de fusta, de manera que el primer incompetent que accioni l’interruptor pot cremar-los sense voler. La gestió del conjut, insisteixo, és penosa.

     Les porticons inferiors a aquests són molt més complexos. La seva construcció és emocionant, i ja la he descrita anteriorment. El mòdul és doble respecte als superiors (el que introdueix, a més, un canvi de ritme vertical que fa molt bé a l’espai) i estan travats dos a dos, amb el que s’aconsegueix salvar la distància entre pilars amb tan sols dos elements. Un penja des de dalt, l’adjacent penja de l’altre. Tots els porticons (inclòs els anteriorment esmentats) es realitzen mitjançant un marc perimetral de tub metàl·lic (amb els seus reforços interiors convenients) xapat pels seus dos costat. Les frontisses del conjunt han d’estar perfectament dimensionades, ja que d’elles depèn l’estabilitat del conjunt. Així que passejar-se per la nau 16 prestant atenció a aquests petits detalls, sense els que aquesta no s’hagués pogut construir, és un exercici perfectament saludable: sense detalls, sense la suma d’aquestes petites decisions, sense artificis d’aquesta manera que funcionin perfectament, la resta de l’arquitectura és inútil. Aquí està la grandesa de la nostra professió.

     Addicionalment, adonar-se del reciclatge d’aquests elements a la resta d’elements constructius de la nau: petits bancs, porticons i portes secundàries. Un cop s’ha creat sistema, emplenar i definir tots els elements constructius és fàcil si s’és conseqüent amb el mateix. Recalcar, per exemple, el disseny dels bancs, que l’Iñaqui explica sempre amb molta cura, com exemple de tot això: semiporticons recoberts de mirall per la seva part posterior que, al plegar-se 180º, deixen una semifinestra davant de cada lavabo amb un mirall enfrontat a qui es renta les mans. Exigències del Matadero, que pressuposa que tots els que ens rentem les mans allí som uns narcisistes.

     Els vidres que cobreixen els buits de façana només tenen fusteria perimetral, o ni això: es retallen, aquests sí, a mida del forat, i el cobreixen sencer, el que canvia la cara, més que cap altra cosa, a l’exterior de la nau.

     Resulta emocionant analitzar, de nou, una subtilesa del porticó d’entrada, el mateix que s’ha descrit anteriorment, pivotant sobre el seu eix mig horitzontal, que crea un petit pali d’accés record de l’altell original. Quan aquest està obert, la seva part superior necessita un vidre, que segueix les mateixes regles que l’anterior, excepte per la seva part inferior, on es deixa completament a sang, sense fusteria de cap tipus, tan sols acabant cinc centímetres abans de l’eix del porticó, que, així, no el trenca. Recordar, simplement, que això es pot fer tan sols si es deixen els cantells del vidre llimats. Així el vidre no talla i, a més, s’eviten les arestes vives que puguin escantonar-se. Aquests petits acantonaments, subjectes a variacions de temperatura d’una façana sud (que, a Madrid, pot arribar als trenta graus molts cops l’any), provoca esquerdes que poden esquerdar el vidre per pura fatiga de material en poc temps.

     L’Iñaqui Carnicero ha assumit un diàleg (gairebé un xoc) entre dos sistemes constructius radicalment oposats. Rehabilitació i adequació en dos temps clarament diferenciats, físicament diferenciats, que substitueixen la memòria funcional de l’edifici (una de les bases del concurs) per la memòria constructiva del mateix com un material de construcció més. Aquesta operació tan senzilla permet que l’edifici tingui, sense renunciar al que va ser, una nova vida que, esperem, els seus promotors sàpiguen apreciar com cal.

Iñaqui Carnicero, Ignacio Vila, Alejandro Viseda: Matadero de Madrid, Nau 16 3_4

     A l’article anterior he descrit la nau que un es troba quan viatja al Matadero. Pocs cops un projecte es materialitza com s’ha projectat inicialment. La nau 16 actual és el producte d’una jerarquia de decisions intel·ligents preses per l’equip d’arquitectes, enfrontats a un pressupost reduït a una quarta part del de licitació. He cregut important obviar aquesta dada fins ara, perquè mai ha de ser una excusa quan un projecte té la qualitat del que mostro.

     El projecte original presentat a concurs contemplava la reforma de dues naus: la 15 i la 16. Aquestes dues naus controlen, a més, una quantitat d’espai lliure considerable que s’estén al seu davant. El pressupost de reforma ja era, de per sí, escàs per a un projecte d’aquesta ambició, amb un programa múltiple i complex. Iñaqui Carnicero i el seu equip van idear una resposta única per enfrontar-se a la multiplicitat de demandes mitjançant la flexibilitat i l’adaptabilitat de l’espai. Aquesta consisteix en valorar l’arquitectura de la nau i, amb ella de base, crear un sistema que permeto que l’espai respongui i s’acobli als nous usos. Tot això s’aconsegueix amb només quatre elements.

     El primer d’ells és la pròpia nau, restaurada segons els termes descrits a l’article anterior: repicar les parets interiors, cobrir les fusteries amb vidre transparent, donar continuïtat a l’interior i l’exterior, donar cos a la llum.

     El segon són els porticons anteriorment descrits, en una versió no tan evolucionada, més per ser una proposta de concurs (i, per tant, no haver-se enfrontat a l’artifici d’una manera tan directa) que per una intenció clara: el temps de desenvolupament d’una proposta de concurs és molt, molt limitat.

     Aquests porticons no tan sols formaven el “temple” finalment construït al projecte definitiu. També s’estenien, en diverses mides, per la resta de la nauy per a seguir compartimentant espais exactament de la mateixa manera flexible.

     El tercer és el paviment. Un paviment vermell sang que s’estenia per la totalitat de les dues naus i per l’espai circumdant entre ells, un paviment record d’una història que no va ser exactament com Carnicer pretenia: dins les naus no es mataven animals, tan sols es emmagatzemaven. Les naus on se’ls matava eren unes altres, espais especialitzats per aquesta funció. Per tant el color vermell del terra era més un record del nom del complex que de la funció de les naus. Aquest paviment contenia instal·lacions i donava continuïtat espacial. Just el que ha acabat passant amb el paviment de formigó actual, sense aquest color vermell però amb la resta de característiques intactes. Pensar en la incidència de la llum sobre un paviment d’aquest color emociona.

     El quart element era un altell que, finalment, no s’ha construït i que servia per a baixar l’alçada de les naus al seu accés. El porto basculant sobre el seu eix horitzontal mig és el record de la sensació que volia crear, constrenyent l’espai abans que aquest s’expandís en alçada: els accessos han de ser, sempre, treballats, un punt angostos per a contrastar l’espai exterior amb un espai interior ric i majestuós.

     Aquest altell, juntament amb la crugia posterior més baixa i unes ales que s’estenien per les façanes laterals, formava un deambulatori al llarg de tot el perímetre de cada nau, útil quan tot el públic estava concentrat als espais centrals representatius.

     Aquest sistema aconseguia, a més, dues naus que podien ser diferents tan sols amb la disposició dels porticons, addicionalment a la seva posició. D’aquesta manera les dues naus no eren tant simètriques com equivalents.

     I aquesta és la diferència principal entre el projecte construït i el prposat: la construcció de quatre temples (un per cada crujia elevada) més la disposició diferencial de les portes a cada crugia baixa. El paviment i el deambulatori haguessin donat un espai sense jerarquies, completament anisòtrop, sense eixos principals, tan sols una multiplicitat d’eixos secundaris, molts d’ells variables a voluntat. Per tant, l’espai actual, jerarquitzat (conservant intactes les característiques de flexibilitat del projecte original9, lligat a l’accés del Matadero, a l’espai exterior real, difereix molt del sistema proposat, més promiscu i exuberant, més ambigu. La transformació d’un sistema en l’altre parla molt bé de les possibilitats d’adaptació del projecte, de la seva perfectibilitat i de com la renuncia a uns determinats elements pot usar-se per a crear intenció espacial.

Iñaqui Carnicero, Ignacio Vila, Alejandro Viseda: Matadero de Madrid, Nau 16 2_4

    Entrem al recinte del Matadero d’una manera estranya: a través d’una porta practicada a un forat producte de l’enderroc de part de la tanca que el separa del passeig de la Chopera, a través d’un pont i d’una nau. Ens trobem, aleshores, al bell mig d’un espai ara públic, un espai ambigu, ni pati ni plaça, amb naus flotant al seu interior, precàriament ancorades a algun dels edificis nord. Amb racons, amb visuals que només s’obren quan ens movem.

El Matadero de Madrid. La nau 16 queda al mig i a baix de la fotografia, encarada amb l'espai buit. 

     Encarada al nou accés, gairebé eix per eix, hi ha una de les dues entrades a la Nau 16. Aquesta era, juntament amb la seva bessona, la nau 15, la cort de porcs: uns milers de metres quadrats coberts per una sèrie de teulats a dues aigües, dues centrals per cada nau, de directriu perpendicular a la façana principal, marcant un doble eix principal sense jerarquies de cap tipus al projecte original, amb les aigües recollides per canalons paral·lels a aquests eixos. Tres bandes alternes formades per una successió de teulats a dues aigües disposats en bateria, perpendiculars als anteriors, cobreixen l’espai entre les dues crugies principals.

     Les dues crugies principals s’eleven per sobre de les crugies de connexió, creant una lluerna correguda a cada banda aprofitant la diferència d’alçades. Totes les lluernes de la nau (i, fins on conec, del propi Matadero) seran verticals, sense complicacions constructives. Aquesta crugia principal es cobreix amb unes encavallades metàl·liques, de secció mínima, d’una composició interna anàloga a una biga Pratt, ara despreciada per molts arquitectes que no suporten els tirants verticals, i, curiosament, la preferida pels enginyers per ser la que, en cas de doble recolzament, optimitza el material.

     Les bandes secundàries estan subdividides en tres crugies que recolzen els aiguafons de les cobertes a dues aigües. Entre aquestes es disposen les cobertes anteriorment esmentades, que, al ser d’una escala menor, munten una encavallada més senzilla, amb tan sols un travesser i un pendoló. La vora longitudinal d’aquestes crugies: una coberta plana acabada amb rajola, formada per un forjat unidireccional de bigueta metàl·lica i revoltó manual.

     El sistema de lluernes de les crugies secundàries es forma prolongant la vessant sud de la subcrugia central, formant un dent de serra que té la virtut addicional d’isotropitzar un espai tan direccionat: el dent de serra està girat noranta graus respecte de l’estructura que ho forma.

     Tot el sistema està estintolat sobre uns bellíssims pilars metàl·lics formats per perfils composats per platines i angles reblonats. El problema de l’esveltesa s’ha solucionat fent-los de secció variable, amb un primer tram reforçat amb platines addicionals que formen una base gairebé d’ordre clàssic, dictada per l’estat de càrregues de l’estructura, sense més. El sistema s’ha aconseguit solucionar sense capitells. Els baixants pluvials s’han deixat exempts, doblant, sense més, el pilar, amb la seva geometria cilíndrica oposada a la duresa dels perfils portants.

     A la part posterior de la nau, en Bellido va deixar una darrera crugia de servei d’alçada convencional, coberta simplement amb un forjat unidireccional amb revoltó manual que suporta una coberta calenta, acabada en rajola.

     Les façanes estan realitzades per murs gruixuts de paredat, d’uns 60 cm, és a dir, dos peus, reforçada amb maó, disposat aquest en torn als buits, formant pilastres intermèdies i en verdugades horitzontals cada pocs metres que controlen el caos relatiu que es produeix en un aparell de paredat. S’usen, també, com estructura quan les cobertes es toquen.

     La seva composició és bellíssima: porta fins la façana l’ordre estructural de l’interior, lligant l’estructura longitudinal de les bandes de connexió amb el simple tester en que es converteixen quan cobreixen les crugies principals mitjançant bandes de finestres petites i seriades que convergeixen a les portes d’accés, òbviament més estretes que la crugia a la que serveixen. Per sobre d’elles, les façanes de les crugies principals perden gairebé tota la seva massa, girant les lluernes longitudinals en un frontó tripartit. Existeixen, a la façana principal, quatre portes d’accés més, gairebé tan ornamentades com les anteriors, disposades d’una manera molt interessant: no al bell mig d’una de les crugies secundàries, sinó tangents a les línies estructurals secundàries. Per temes de composició (que, en aquest cas, van a favor de l’ordre pràctic) la crugia intermèdia central (on seria l’eix de simetria de la nau, que no coincideix amb cap eix jeràrquic) té dues portes. Aquest eix no es marca ni a l’interior ni a l’exterior. Per sobre dels seus estilemes, som davant d’un exercici d’arquitectura d’una modernitat radical: Bellido va fer aquests edificis per durar demostrant que l’arquitectura ben feta i ben construïda, flexible, és l’arquitectura més sostenible que existeix.

     El projecte d’Iñaqui Carnicero es a la nau el que les façanes són a l’estructura: amb una intervenció mínima, amb uns gestos que tan sols subratllen i valoren el sistema principal, crea un nou ordre que permet un us de l’espai completament divers a l’anterior.

     El paviment, originàriament de terra, és ara una continuació del paviment exterior, un paviment continu de formigó que sembla com una base abstracta sobre la que tot està flotant. Els dos accessos a la nau són els associats a les crugies principals. Els altres s’usen, actualment, com a lluernes verticals.

     Aquest paviment és una de les claus del projecte. No és una simple estesa de formigó continu, sinó que és un paviment tècnic que conté bona part de les instal·lacions que possibiliten el funcionament del conjunt.

     Per sobre d’aquest paviment dominen dues coses: les façanes interiors de les naus s’han tornat exteriors repicant el guix que les cobria originàriament, revelant la mateixa estructura exterior. Aquest gest, juntament amb el de la continuïtat del paviment, possibilitat la lectura del Matadero com un espai únic que, eventualment, es cobreix i climatitza per a possibilitar activitats que no es poden fer a l’aire lliure. Les portes d’entrada, pivotants respecte del seu eix mig paral·lel al terra, desapareixen quan estan obertes, levitant a menys d’un mentre per sobre dels nostres caps, convertint-se en un pal·li que lliga encara més interior i exterior.

     El segon tret significatiu d’aquesta nau és la llum. Aquesta s’ha tornat corpòria, física. Els revestiments originals s’han arrencat, i el material de base és de colors foscos. L’estructura s’ha pintat de negre. Els buits i les lluernes s’han cobert amb un sistema de porticons abatibles. Aquests mereixen descripció apart, ja que són la base visible del sistema que permet reutilitzar la nau.

     Els porticons. Els buits, tancats sempre amb vidre transparent sense fusteria intermèdia, són diferents, agrupant-se grosso modo en dos llocs: els que resulten de separar dues cobertes, rectangulars, i els que cobreixen buits de façana. Els buits de façana són sempre rectangles culminats per un arc rebaixat realitzat en maó. Aquests tindran, amb la sola excepció de les portes, porticons a mida abatibles noranta graus sobre l’eix de simetria del forat, que, per primer cop, apareix construït. De manera que, quan mirem de front un forat amb els dos porticons oberts, viem el forat original intocat amb el seu eix de simetria dibuixat. Resulta obvi imaginar les tres posicions restants, que Carnicero va fotografiar amb cura.

     Els buits ortogonals estan a l’escala de l’edifici. Una successió de pòrtics abatibles a noranta graus els cobreix. Aquests no marquen cap eix, i el seu valor és el de sèrie.

     Les seves diverses posicions relatives pauten la quantitat de llum que entra a la nau. Fins i tot quan aquests estan tancats, a l’extar juxtaposats contra buits que presenten un cert grau d’irregularitat, no poden enfosquir la nau al cent per cent. Tampoc il·luminar-la. Tan sols, subtilment, revelar la seva presència.

     Aquests porticons presenten una derivada important: gran part de la crugia central est, més o menys coincident amb l’eix d’entrada, presenta una nova tipologia dela mateixos, més ampla, més alta, que, retorçada sobre ella mateixa, és capaç, quan aquests estan tancats, d’independitzar una caixa, una bona porció d’espai, de la resta de la nau. Com si fos una illa o un temple.

     L’existència d’aquesta caixa depèn exclusivament de la posició dels porticons, agrupats dos a dos: un d’ells és pivotant i es penja del sostre pel seu eix. L’altre és abatible a cent vuitanta graus contra aquest mitjançant les seves frontisses. Aquest sistema, que ocupa quatre mòduls de la lluerna, presenta diversos graus de transparència, segons les seves posicions relatives respecte de l’espai, segons la nostra posició relativa respecte d’ells. Poden arribar a pràcticament desaparèixer, confosos amb l’estructura. Tenint en compte, a més, que quatre porticons (dos penjats dels altres dos) formen la distància exacta entre pilars.    

     Una altra derivada interessant és el seu sistema d’il·luminació. Els porticons superiors es poden obrir independentment dels inferiors, creant una línia de cornisa gairebé invisible, possibilitat, a una de les seves posicions relatives, la il·luminació zenital d’un espasi completament tancat. En aquestes circumstàncies tan sols les encavallades i el teulat a dues aigües ens recorda que som a la nau 16 del Matadero.  

     Amb aquesta operació, la nau 16 canvia completament la seva tipologia. Del doble eix indiferenciat que no marcava cap jerarquia es passa, ara, a un espai asimètric on els porticons que tanquen la crugia principal est introdueixen una inestabilitat, un desequilibri que pautarà aquest espai i el relacionarà amb el flux de visitants que desorienta, per pura lògica vectorial, els accessos a la nau. Quan els porticons inferiors estan tancats, l’accés es produeix contra una paret completament cega que ens obliga a girar noranta graus per a fer qualsevol cosa que haguem de fer dins la nau.

     La banda posterior de servei es recicla per a allotjar serveis, conservant la seva funció original adaptada als nous temps, mantenint els acabats proposats per a la resta de la nau.

     Les antigues corts de porcs, amb el seu us indolent de l’espai, han passat a definir una nau sensible al seu entorn, que proposa una organització interior reaccionant a un flux de visitants que vindrà majoritàriament per la ferida oberta a la tanca del passeig de la Chopera. Aquests es reorientaran, rebotaran o seran absorbits per la caixa que s’obrirà o tancarà enfrontada amb l’accés principal (perquè les dues portes existents han passat a jerarquitzar-se fortament en virtut del sistema creat per l’accés i la caixa cega enfrontada a ell) per a participar en les diverses activitats que un gest tan senzill és capaç de proposar en aquest espai. El programa és el de menys: un sistema tan flexible, ben usat, serveix per a tot, sempre que els mateixos promotors que l’han pagat sàpiguen fer-lo servir.