(Sobre la plaça de l’Absis de la Catedral de Tortosa. Un projecte d’Arquitecturia, Josep Camps i Olga Felip)
De l’anterior article que vaig publicar sobre el Centre Cívic de Ferreries a aquest han passat algunes coses, gairebé totes bones: l’estudi ha estat distingit amb el premi Leaf al millor equip europeu d’arquitectes joves, precisament pel Centre Cívic. El dia que vaig visitar el primer en Josep va ensenyar-me, també, la plaça de la que m’ocuparé tot seguit. El treball és, doncs, conjunt i contempla les dues obres. Aquest projecte també va ser nominat als premis Leaf. I, curiosament, me’l guardava pel segon lloc perquè em va agradar força més que el primer: és, alhora, més discret, més agosarat, més radical, més madur. I m’agrada més, sense desmerèixer, però, el Centre Cívic: l’arquitectura no és excloent.
La plaça té un caràcter atemporal. La manera d’integrar-se al lloc és perversa: tot el que veiem és completament nou. No només nou, inventat. El truc és que no hi havia plaça. Mai hi havia hagut plaça, de fet. De fet, ni tan sols existia el lloc. Per tant, els usos són nous. La situació que s’ha creat aquí encaixa de tal manera al lloc que sembla que sempre hagi estat allà. Deixa, de fet, completament en fals tot el que havia existit prèviament i vertebra l’espai tan decentment que tot sembla planejat en funció d’aquesta plaça. A més d’això no es renuncia a l’arquitectura ni a la voluntat de definir un espai en positiu, fugint de la forma en negatiu que organitzi la resta, tasca de per sí ja prou difícil, ni a l’autonomia formal de la intervenció.
El mecanisme de projecte: conèixer el lloc. Conèixer-lo per haver-lo viscut (Josep Camps és tortosí de naixement), per haver-se fet les preguntes correctes, per haver-lo investigat exhaustivament.
Tortosa: vil·la romana. Després musulmana. Cristiana a la reconquesta. A principis del segle XX (sobretot després de la Primera Guerra Mundial) comença la seva decadència, que després de la Guerra Civil es transforma en desfeta, fins arribar a l’extrem de ser, amb tota probabilitat, la ciutat de la seva mida i importància més degradada de Catalunya. Potser fins i tot avui en dia.
Fins fa uns cent anys l’Ebre era navegable fins a Saragossa. Tortosa controlava un tràfic fluvial d’una importància econòmica brutal, carregaments de carbó del baix Cinca inclosos. Era la porta del riu.
La ciutat s’havia estès, sempre, a la riba esquerra de l’Ebre. Dada important tenint en compte que el primer pont fixe que va creuar el riu de forma permanent data de poc abans de la Guerra Civil. Aleshores tan sols hi havia hagut, i en dates recents també, pontons (ponts de barques). La ciutat vella s’estén en forma de tascó fins a posar-se paral·lela al riu amb el casc antic, d’origen musulmà, enfilant-se cap a la Suda (el castell), en un estat, fins i tot avui en dia, de degradació extrema. Abocat al riu es troba el Palau Episcopal, un edifici gòtic de la categoria del Palau de la Generalitat, un terç més petit que aquell. L’edifici supera de carrer, en qualitat arquitectònica, seus episcopals tan importants com Vic o Solsona. A l’altra banda d’un carrer estret, paral·lel al riu, i ja clavada a la falda del pujol, hi ha la catedral, també gòtica, de tres naus.
Com bona part del gòtic mediterrani s’emplaça adossada a altres edificacions, envoltada, sempre, de carrers estrets als que s’obren portes massa grans per la tensió generada per una caixa urbana tan petita: paradigmes arquitectònics bellíssims.
És impossible circuitar-la sense allunyar-s’hi molt per la seva part sud, ja que ha quedat incorporada a una illa d’habitatges. A l’interior la catedral presenta un particularitat gairebé única: l’absis té dues giroles, la segona girola apareix com a resultat de no construir les capelles laterals que haurien de servir a la primera: es perden espais de culte i es guanya en qualitat espacial. Aquest recurs ja va ser usat pels mateixos Arquitecturia al centre cívic del mercat de Ferreries quan varen enderrocar les parades existents (el propi Josep Camps en deia “Capelletes “ no sé si conscientment o no) per crear un deambulatori que fàcilment es pot equiparar a aquesta segona girola: Tot queda lligat.
En secció la catedral va quedar clavada a mitja pendent, sobre elevada respecte del carrer d’accés i accessible mitjançat una escalinata bastant mediocre que ara ha estat enderrocada per fer-ne una de pitjor, la qual forma par d’un pla urbanístic insensat que pretén obrir la catedral al riu, enderrocant un bon tros de l’illa de cases que hi ha al carrer davanter, creant un nou paradigma urbanístic pseudohistòric que confondrà encara més els suposats turistes culturals que vulguin visitar el lloc (que d’altra banda val molt la pena de ser visitat).
A la part posterior se va produir un maremàgnum urbanístic de marca major: la ciutat seguia pujant i la diferència topogràfica entre l’interior, a cota de l’entrada, i l’exterior de l’absis, a cota del pujol, es va resoldre usant el mur de tancament de l’absis (un potentíssim mur de pedra que fàcilment pot tenir més d’un metre de gruix) com a mur de contenció. Es va seguir guanyant alçada produint un sistema de rampes fins a connectar amb el pendent final que connectaria la part inferior de la ciutat amb el barri de la Suda. Mai es va pretendre que aquest sistema produís espaialitat i, fins la intervenció dels Arquitecturia el lloc era simplement un lumpen aparcament de vehicles on cotxes i vianants negociaven un espai insalubre sense el més mínim rastre d’identitat.
 |
| dibuix que em van enviar des d'Arquitecturia com a guia per redactar l'article: analitzar els cotxes i la seva disposició (que coincidia amb la realitat) és interessant. |
Analitzant el (divertit) dibuix d’estat previ dels Arquitecturia: una sèrie de cotxes dibuixats sense solta ni volta, obviant fins i tot uns graons allà dibuixats. Algun d’ells tindria dificultat per sortir i la bona majoria haurien de maniobrar molt per aparcar. El dibuix és exacte. Recordo el lloc perquè conec la ciutat de fa temps.
La pròpia manera de dibuixar els vehicles suggereix també moviment: un pas incessant de vehicles girant la part exterior de l’absis, vianants passant entre ells.
Dos rampes considerables enfilant-se cap a una sèrie de carrers situats molts metres sobre el nostre cap: sis, set, deu. Terrasses, graons. La ciutat mirant per sobre d’ella mateixa. La coberta de la catedral com una de les seves façanes més importants. Algunes de les traces coincideixen amb la muralla de la medina: però això no es sabria fins més tard.
El projecte, és, exactament, el que sempre hi hauria hagut d’haver allà. Com Tortosa: Collage de referències raspallades amb un criteri que els atorga una autonomia formal plena. No juxtaposades, no maclades: foses, apilotonades, cuites, deixades reposar. Probablement tota la bona arquitectura sigui això.
L’origen: carregar-se un carrer. Per què serveix si es pot substituir per una escala? De sobte les façanes oest i el mur de contenció nord formen per si sols un espai íntegre. Un terraplè salva i organitza les diferències topogràfiques entre la plaça i els murs posteriors.
Excavar: Trobar el límit del fonament de la catedral. L’absis deixa de ser, per fi, un mur de contenció. Apareixen els seus fonaments-sòcol de bona pedra massissa.
 |
| fotomuntatge: Arquitecturia |
La resultant: un pla lleugerament inclinat amb uns límits en forma de tassa que embolcalla, que subratlla l’absis exteriorment. Aquest pla es treballa com una plataforma de formigó que porta la seva pròpia llum , un pla d’activitat on mirar i ser vist: un teatre. Un escenari que eventualment negocia la seva entrega amb les preexistències del lloc, el carrer a nord, el portal a sud. El terraplè el limita i l’embolcalla. Fabulós: no toca l’absis. Si ho fes recordaria el caràcter de mur de contenció que tenia antany. Explicació: abans les coses funcionaven. Sense més. Una paret gruixuda de pedra aguanta el terreny. Màxim se li cola una mica d’aigua que els tècnics de la catedral eixugaran. La prova del seu funcionament és molt simple: no ha caigut. Ara tot s’ha de justificar. Apareixen els detalls constructius, els càlculs, les provetes. La burocràcia nega la vida, la condemna a un buit legal sense sentit. La solució és molt elegant. Potser perquè tocava. Potser per madura: les solucions constructives del passat no tenen sentit aquí, i l’equip d’arquitectes ho ha posat de manifest. Però, i quan sí?
Anem al terraplè: salva molts metres. A la part superior un carrer que és una pura escalinata i les cases dipositades sobre-el-mur-de-contenció-que-potser-sigui-una-muralla esperen. I, senzillament, s’hi arriba mitjançant una escala. Però no pot ser qualsevol escala. Què tal la de la Biblioteca Laurenziana? Mireu les fotos.
 |
| Michellangello Buonarotti: Biblioteca Laurenziana, escala d'accés. |
La resta: no hi ha teatre sense grades. Els grecs ja ho sabien. Bé, els grecs i Shakespeare, aquell fabulós dramaturg xinès. El Globe (com el Corral de Comedias d’Almagro) és, abans que res, plaça, situació urbana que permet que una sèrie de gent es miri un drama. O una tragèdia o una comèdia, les úniques formes possibles de teatre popular (més detalls, la Poètica d’Aristòtil). Per tant, Grècia pel teatre com accident geogràfic, Lope de Vega, Shakespeare, Marlowe, Calderón de la Barca (tots ells fabulosos dramaturgs xinesos) i el renaixement com a teatre popular, de carrer. La decisió ja està presa.
 |
| accés sud a la plaça: portal de la ciutat, boca escènica, teatre. |
Les grades no es tanquen. No són concèntriques a l’absis, sinó que centrifuguen l’espai i se l’emporten cap a la ciutat, cap al riu. Cap al sud (en contacte amb el portal) es transformen, plegant-se, en l’escala Laurenziana. Sobre el mur de contenció nord, una sèrie d’exercicis formals de formigó permeten crear alguna cosa semblant a una escala, molt còmoda de pujar, que culmina a la seva part superior amb una escala més convencional que salva la diferència topogràfica que no s’ha pogut resoldre amb les grades. Addicionalment, aquest salt permet disposar un element clau pel control de l’espai: un monyó de formigó, barreja abstracta entre bàcul curt i torre de control, on disposar focus per il·luminar l’espai, únic punt de llum dissenyat com a tal a l’espai.
 |
| foto: Pedro Pegenaute La plaça s’ha dissenyat només amb dos materials: formigó i acer. La pràctica totalitat de l’acer visible és en forma de xapes de 10mm de gruix que formen els desaigües (òbviament antivandàlics) i les serralleries, fanal incorporat al bàcul de formigó inclòs. També s’embeu al formigó per a realitzar juntes. Construir un paviment de formigó és sempre complicat per les fissuracions. Aquí, això s’ha resolt donant al paviment el mateix mòdul que una llosa de pedra, uns 40 cm aproximadament per una llargària lleugerament superior. Per a fer-ho es va replantejar una malla de xapes de 10 cm posades de cantell que va replantejar el topògraf per punts per formar la pendent del paviment. A cada mòdul s’hi ha embegut una làmpada LED iGuzzini, de manera que la il·luminació de l’espai es produeix pel propi paviment. No hi ha mobiliari urbà a tota la plaça. Qualsevol cosa que es necessiti està encastada a l’arquitectura. Faig servir aquesta paraula perquè, de fet, qualsevol altre espai urbà ben resolt amb mobles de catàleg també estarà ben integrat. S’ha de dir que se’n troben pocs de ben resolts, d’aquests tipus d’espais, a Catalunya, darrerament. Però n’hi ha. |
 |
| planta constructiva |
El dibuix del paviment s’usa per reforçar el caràcter dinàmic de l’espai: les línies longitudinals es replantegen corbes, concèntriques a les giroles. Les línies transversals es disposen deformades un mòdul estrany, que coincideix amb l’amplada de la làmpada LED, un quadrat perfecte.
Aquest sistema desaigua cap a l’absis de la catedral, on la reixa que el protegeix entrega el conjunt amb el seu fonament descobert. D’aquesta manera, el formigó no s’entrega contra la plaça sinó contra metall, i apareix un coixí entre dos materials massa semblants.
El formigó dels murs de contenció i el de les grades s’ha treballat, en algunes parts, en massa, sense armar. Està íntegrament tenyit d’un color ocre apagat, terrós, mat, que l’equipara amb la pedra de la catedral. La seva textura és llisa, però, a alguns llocs, com a les contrapetges de les grades, s’ha encofrat amb canyes de riu disposades verticalment, que li donen una textura rugosa, fosca, com si fos abuixardat. La poca serralleria que hi ha a la plaça és d’una factura impecable, elegant: val la pena recrear-se als detalls constructius, bellíssims, que donen una aparença fràgil a unes xapes tan robustes que a molts projectes caurien en la tosquedat.
Tota la plaça respira un classicisme culte, gens impostat: les referències queden esmorteïdes, difuminades; el projecte les integra i mana per sobre de totes.
Tot això reforça el paper que aquesta plaça s’ha atorgat d’una manera molt subtil: el de condensador social. La plaça (un lloc nou on abans no hi havia res) pretén contribuir a la transformació del barri vell de Tortosa, que, associada a la degradació urbanística, té una bossa important de marginalitat. Va arribar a ser realment insegur passejar-s’hi, i recordo, no fa massa anys, caminar per carrers situats a pocs metres d’aquesta plaça poblats per edificis totalment enrunats, fins i tot parcialment enfonsats, on encara hi havia gent vivint. Fa pocs anys vaig quedar segon al concurs de rehabilitació de la casa Grego, una de les obres majors de Pau Mongió, ubicada a uns cinquanta metres de la plaça. El guanyador no ha construït res, i es conserven els mateixos assentaments diferencials. Es poden posar els dits dins els forats de bala oberts a la Guerra Civil. La tribuna, coquetona, modesta, de fusta de la cantonada ha perdut tots els vidres. Estic preocupat.
Contra això, Arquitecturia ha oposat un teatre ben construït. El millor exemple per entendre la creació del lloc és una pregunta que en Josep m’explicava que es van fer a l’estudi: “i on posem el mim?” I sí: s’hi han fet representacions teatrals. La plaça vol integrar. Vol tractar tothom igual, i està construïda amb la mateixa voluntat que si fos al centre de Venècia.
Arquitecturia va negociar amb iGuzzini un contracte de manteniment i substitució de les làmpades LED del paviment trencades: no pots renunciar a elles per la seva ubicació. Sense demagògies ni estridències, això és un bon exemple d’arquitectura educativa.
 |
| foto: Pedro Pegenaute |
 |
| foto: Pedro Pegenaute |
Gràcies a Josep camps, el personal d'Arquitecturia i a Pedro Pegenaute per cedir les fotos. Els plànols són d'Arquitecturia i la resta de fotos sense signar són de Jaume Prat.
web arquitecturia: www.arquitecturia.net
web Pedro Pegenaute: www.pedropegenaute.es
