El campus. Foto: Félix Arranz/SCALAE
Des del passat mes d’abril, gràcies a la generositat i l’interès de Félix Arranz, vaig escribint setmanalment a la web scalae.net. En Félix, director de l’Escola d’Arquitectura de Saragossa de la Universidad de San Jorge, autor de l’estació de l’AVE de les Delicias de Saragossa juntament amb Carles Ferrater, és un personatge central a les webs d’arquitectura espanyoles: pioner de les revistes digitals amb el seu WAM, permanentment envoltat de gent interessant, entusiasta, d’enginy ràpid i sempre de bon humor, és alhora prou descerebrat com per haver confiat en mi. No content amb això, va decidir convidar-me al Campus Ultzama 2010, organitzat per la Fundación Arquitectura y Sociedad, dirigida per José Tono Martínez, i emplaçat a casa del seu fundador, Patxi Mangado, o, més concretament, al centre hípic Zenotz, al costat d’Ultzama, muntat en homenatge a la seva filla, una prestigiosa amazona de doma clàssica que s’entrena allà.
Félix Arranz. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com
Durant tres dies, unes trenta persones (vint arquitectes més o menys de la meva edat, els anomenats “pròxims”, els patrons de la fundació, uns pocs arquitectes de més edat i una sèrie de representants de diversos medis de comunicació entre els que em van emplaçar repartint esforços entre la cobertura de l’acte i la seva organització) es van dedicar a beure quantitats industrials de cafè, i begudes espirituoses vàries destil·lades i fermentades, tot puntejat amb una certa quantitat de menjar, no fos que el nivell d’eufòria pugés massa o massa d’hora, mentre tots plegats ens explicàvem què fem i què ens interessa entre intercanvis de telèfon, mails i adreces per a seguir aprofundint en un futur.
Patxi Mangado, feliç. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com
En Patxi Mangado ens seguia des del seu sofà preferit, armat d’un matamosques, atent, i en Félix, rellotge en ma, concedia pròrroges als quinze minuts d’exposició que tenia cadascú cada cop que alguna cosa interessant s’allargava. És a dir, sempre exceptuant excepcions. Una excepció, de fet, però és una altra història.
L’estructura del campus és la d’un intercanvi de coneixement de gent afí, de maneres d’entendre, de viure o d’explicar l’arquitectura, certificant experiències prèvies que defineixen i configuren bona part del que és el present. I que, moltes d’elles, continuen. Que es solapen, maclen, complementen, juxtaposen i contraposen de manera constructiva amb el que està treballant la gent que comença. I va quedar clar que els que comencen són arquitectes molt preparats que s’obren camí literalment com i on poden. Estan disposats a agrupar-se, sempre amb la xarxa i la tecnologia com altaveus. Aquesta manera de comunicar-se, l’elevat número d’arquitectes existents (més que mai, exponencialment més que mai), el canvi de paradigma dels estudis de tota la vida, que han passat, també, d’escala el número de col·laboradors i els expedients dels projectes, més el possibilisme, el sentit de l’oportunitat, les ganes de fer coses, han portat a una expansió, una transformació, una apetència pel treball en xarxa que ens identifica. El que va començar essent una necessitat s’està convertint en identitat.
Quintáns i la seva casa gallega. Foto: Jaume Prat
José Yuste, exposant. Foto: Jaume Prat
Tenen poquíssima confiança en els mitjans tradicionals de fer i compartir arquitectura. Un percentatge significatiu dels projectes presentats al Campus són il·legals des del punt de vista de la normativa actual. S’han presentat alguns projectes públics que no han estat visats. Almenys un dels edificis ha estat parcialment enderrocat. Un d’ells presenta una tipologia lògica des del punt de vista de l’usuari (un pis de 40m2 en planta explotat fins als 60-70m2 útils) que condemna l’habitatge, ben fet, de qualitat, amb una relació amb el carrer molt millorada respecte si estés muntat tal com la normativa requeria, a una llacuna legal que li impedirà optar a una cèdula d’habitabilitat. No es podrà legalitzar mai. I què?. Un altre incompleix completament la normativa d’accessibilitat, tenint en compte que el seu emplaçament és un petit poble gallec per on resulta totalment impossible desplaçar-se en cadira de rodes.
Rera tot això hi ha una voluntat de reivindicar la professió molt més enllà de la voluntat de construir, des del paper de la persona (o, millor dit, de l’equip) que resol problemes i els explica, que implica els seus usuaris finals i posa les condicions necessàries per usar l’espai com es necessita i no com s’imposa, i perquè aquesta relació faci ciutat a través dels filtres de la façana, a través de la jerarquia dels diversis espais comuns semiprivats, semipúblics i públics.
Ariadna Cantís, d'esquenes. José María Sánchez, Montse Arnau (FAD), Eva Luque (los del Desierto) i, al fons, María Langarita (Langarita + Navarro). Foto: Jaume Prat
César Ruiz-Larrea, atent. Foto: Jaume Prat
Jaume Prat+ José Manuel Toral + Llàtzer Moix. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com
Hi una una certa voluntat de produir teoria voluntariosament, amb més cor que cap molts de cops. Curiós: s’atén més als tractats i llibres d’història que a les generacions precedents, i això obre un cert buit generacional, i no es tracta tant de relacions de mestratge com de compartir problemes i vivències d’una manera gairebé especular. En fi, que molts cops creiem que els nostre pares escolten en Perales i resulta que havien fundat un grup de punk als vint anys. Les pretensions teòriques són importants no tan pel seu valor intel·lectual com pel que tenen de brou de cultiu i pel sentiment d’identitat que creen. Per les ganes de fer generació. També pel seu valor instrumental: amb ella produeixen, expandeixen els límits de la professió i maduren l’abast d’uns manifestos que estan destinats a contradir a curt plaç víctimes de la realitat de la professió com d’un tal·lent propi que els portarà a no encasellar-se dins aquests límits autoimposats.
Discutint. Foto: Félix Arranz/SCALAE
El segon dia de campus varem fer una visita a la fundació Oteiza, no lluny del lloc. Ens la van explicar amb cura i atenció combinant edifici amb obra, Oteiza amb Sáenz de Oíza, dades biogràfiques amb crítiques artístiques. Finalment, la terrasa (espai, per cert, il·legai, i, per tant, no visitable, òbviament un dels més bonics de tot l’edifici): tota la vall als nostres peus i, no lluny, una urbanització recent d’habitatges unifamilars que havia espatllat tot l’entorn pròxim, la relació de la Fundació amb el camp, el paisatge, extensiva, lletja tot i no estar tan mal feta com la seva veïna de l’esquerra o aquella altra cinc-cents metres al sud, o com el polígon industrial del trencant. Allí érem nosaltres: arquitectes discutint amb arquitectes, antropòlegs, periodistes culturals, llicenciats en història de l’art, filòsofs. Tancats en museus, tancats a un recinte fabulós reconeixent-nos entre nosaltres, discutint cordialment i adonant-nos que les nostres opinions i discrepàncies ens uneixen, mentre, fora, queda tota una enorme tasca a fer, pedagògica, d’organizació d’espais ja construits, de connexió, de relació d’una realitat que, sense adonar-nos, ens ha passat pel costat per imposar-se amb tota la seva cruesa.
Foto: José Yuste/Arquitectura Viva
