Eurovegas, una opinió.

     El rebombori que s’està generant aquests dies sobre Eurovegas em genera moltes preguntes, que intento respondre’m lentament. Sheldon Adelson aterra a una Espanya en venda i anuncia que vol crear un complex de joc i congressos i turisme i jo què sé què més. De sobte tothom s’hi posa en contra, amb un sentiment de dignitat ofesa que em va provocar recels des del primer dia. Aquest corrent d’indignació em sembla l’enèsima expressió del “no som així” i del “són els altres” tan característic d’aquest país: és indubtable que Eurovegas compta amb suports polítics poderosos. És indubtable que part de l’opinió pública n’està a favor.

     Tenint en compte l’impacte que un projecte com aquest, d’arribar a materialitzar-se, provocaria al país (econòmic, físic, de canvi de paisatge) no em sembla banal plantejar un referèndum. Que plantejaria, ràpidament, la qüestió del grau de preparació de la població per a opinar sobre un tema tan delicat. Una qüestió que va paral·lela a una altra: el grau de preparació dels nostres polítics. Reaccionar contra Eurovegas és posar-nos en contra dels nostres representants. En aquests moments, Catalunya està governada per una CiU que frega la majoria absoluta i no té una oposició vertebrada com a tal. A Madrid (l’altre escenari possible), el PP té una majoria absoluta abassegadora. Fa 35 anys que tenim una democràcia. Què hem votat? Qui hem deixat que ens governi?

     Detecto (amb por) un corrent que tracta els polítics d’”ells”. Doncs no. No hi ha “ells”. Els polítics som nosaltres. Som tots. La política és l’expressió de l’ètica social. Si tenim els polítics que tenim, què som com a societat? Només hem començat a reaccionar contra els polítics quan les coses han anat mal dades. Abans, societat passiva. La responsabilitat social sobre aquest tema és absoluta. De tots. I està molt, molt mal païda.   

     Senzillament, la nostra cultura democràtica és pèssima. I tot el que està passant no fa altra cosa que posar-ho de manifest.

     Eurovegas, es faci o no es faci, té una resposta legal molt fàcil: es presenta el projecte. S’informa. Es visa i s’acaba concedint, o no, un permís d’obres i una llicència d’activitat.

     En aquests moments, Eurovegas és il·legal.

     Per què estem tan preocupats, doncs? Em aquest país les lleis es posen i es treuen a ritme de l’alternança política. Molt, molt poques es pacten entre govern i oposició, de manera que la societat s’ha acomodat a un marc legal canviant. Que el Delta del Llobregat és un parc natural? Es requalifica i llestos. Que no es pot fumar, que el joc està prohibit als menors? Cap problema. Capmàs i endavant. Tot està en venda.

     Que poc ens creiem les nostres lleis.

     Això té una derivada respecte la nostra professió importantíssima: els arquitectes hem negligit el nostre marc legal. De fa temps. I de manera temerària. Sento dir (i he comentat al blog) de molts projectes que forcen la normativa al límit. O que, senzillament, la incompleixen. Molts cops, amb bon criteri. Com és que hem creat un marc normatiu que il·legalitza pobles sencers espanyols? Que força peça a peça, independentment del seu context, uns usos no permesos? Com és que ens hem acostumat a operar al marge d’aquest marc sense canviar-lo? Per què tenim un Codi Tècnic que tothom diu que no funciona? Per què hem permès promotores públiques com GISA, amb llibres d’estil on s’imposa a arquitectes proporcions, estils, materials, estructures senceres, de vegades amb criteris tan equívocs com puguin ser el gust personal de determinats directius? Exercim en contra d’unes lleis que no ens agraden, ens queixem per vici però no les canviem. O, si realment volem fer-ho, som uns fracassats. De fa dècades.

     El debat sobre Eurovegas és, en aquests moments, un debat sobre el marc legal de la professió. D’una professió en crisi, en aquests moments pràcticament a l’atur. D’una professió que, abans, ho va signar tot: desgràcies urbanístiques com Seseña porten la signatura d’un arquitecte. L’aeroport de Castelló, tots els grans projectes d’equipament fallits. Tot signat per arquitectes. I això afecta la professió sencera.

     Una altra consideració: què hem fet respecte del territori amenaçat? Es vol construir Eurovegas al Delta del Llobregat. Raonem per reducció a l’absurd. Si haguessin demanat la Ciutadella la gent hauria cremat la Plaça de Sant Jaume. Si haguessin demanat Collserola, ídem. O fins el Delta de l’Ebre. Com és que s’està debatent la construcció del complex al Delta?

     És molt fàcil legislar. Però no es tracta d’imposar, sinó de convèncer. Hem planificat malament. Hem negociat pitjor. O, molt em temo, no hem negociat. Igual, després d’escriure això, em comencen a parlar d’iniciatives des del Col·legi o les universitats per protegir el Delta. Totes han fracassat. Sigui com sigui. La propietat del sòl, atomitzada. La seva gestió, dubtosa, al millor dels casos. La definició dels seus límits, nul·la: infraestructures matxacant-lo, l’Aeroport estenent-se com una taca d’oli, les ciutats limítrofes sense una façana clara: què hem fet?

     Els arquitectes venim d’haver negligit greument la nostra professió. Encara avui en dia se la identifica amb la construcció. Es segueix menyspreant els que no ho fan, que es veuen tractats com arquitectes de segona. Hi ha poca tradició de planejament. De reforma de normativa. La vessant política a penes existeix. Però és clar: els polítics són ells, no nosaltres. La difusió, la participació, estan sota mínims i s’exerceixen malament, sempre al marge de la política, que és (o hauria de ser) qui aporta la representació ciutadana legítima.

     I ara hem fet tard. El debat sobre Eurovegas és reactiu. No propositiu. Hem deixat que vinguin, ens enganxin adormits, i només aleshores hem començat a parlar. Tenint en compte que la nostra professió és propositiva, l’error és imperdonable. Fatal. I com més ens queixem a posteriori menys se’ns entendrà, perquè res del que diguem podrà esborrar el fet que no hi érem quan se’ns necessitava. 

indigència cultural

Una de les màximes expressions del nostre patrimoni cultural és el nostre patrimoni construït. Per ell entenc la massa d’edificació que forma qualsevol ciutat o continu urbà, independentment de la seva qualitat: la nostra cultura la forma el que ens envolta.

Òbviament hi ha jerarquies. D’antiguitat. De qualitat. D’afecte. No som neutres respecte de la ciutat.

La nostra actitud vers el construït és dual. Per una banda ho fem servir, i aquest us tendeix a banalitzar-ho, a fer-ho desaparèixer. Per una altra ho valorem, mirant-ho en perspectiva, descontextualitzant-ho, permetent-nos apreciar els seus valors representatius, estètics, arquitectònics.

L’equilibri entre les dos actituds és dinàmic, i oscil·la entre dos extrems consistents en la vulgarització d’un edifici fins la total desaparició dels seus valors en mig d’un magma de reformes anodines i degradació i en la seva sacralització i mort quan es converteix en un monument a sí mateix en forma de museu.

A Almazán existeix una església de 1987 que està a punt de desaparèixer, totalment oblidada.

Està construïda a la zona més poblada de la ciutat, entre les estacions de tren i d’autobús. La plaça de toros i una de les escoles més grans del municipi són a pocs metres. Adjacent a ella hi ha un parc infantil, ara tancat per evitar que els nens prenguin mal a causa de la proximitat de tant ferro retorçat i rovellat i de tant vidre trencat. Desenes, potser centenars de finestres miren directament a aquestes ruïnes. Ningú sembla veure-les. Els habitants del lloc passen pel seu costat sense notar-les, baixant la vista, ignorant-les completament. Hi ha odi a l’edifici.

Aquesta església és una de les obres d’arquitectura més potents construïdes a Espanya als darrers vint-i-cinc anys.

El seu autor és Javier Bellosillo, arquitecte mort a 2004 als cinquanta-sis anys. D’ascendència soriana directa. Fill, nebot i germà d’arquitectes notables amb obra de qualitat construïda a la província.

Bellosillo és autor d’una obra rara, diferent. Un creador genuí, original, de poca obra construïda, gairebé tota ella desconeguda: seu és el condicionament de Santa María del Real, a Nájera, com a museu. És, també, autor d’uns habitatges socials a Guijuelo, de la seu de la FORTA, del CNIC (el Centre Nacional d’Investigació Cardiovascular, dirigit per Valentí Fuster), i, amb el seu germà Luís, de l’excepcional conservatori de Majadahonda.

L’església d’Almazán és una de les seves obres majors. Se’n va encarregar des dels seus 34 fins als seus 40 anys. Va deixar dibuixats un número indeterminat de plànols, que podria fàcilment excedir els dos mil, per a la seva definició. Per a entendre el que significa això n’hi ha prou amb fixar la nostra atenció en una obra de mida similar, Nostra-Senyora-del-Més-Alt a Ronchamp, de Le Corbusier, una de les obres principals del Moviment Modern. Es va definir amb una mica menys de vuit-cents plànols, un número considerat altíssim per una obra d’aquestes característiques. El tour de force que va significar tan sols la gènesi d’aquesta església és una història que val la pena explicar.

És impossible entendre aquest edifici sense conèixer la història recent d’Almazán. La ciutat, la segona en importància de la província, té un centre històric de bona mida semiabandonat de fa anys.

La població del municipi s’ha traslladat extramurs, a l’est, reubicant-se entre la carretera de Sòria a Medinaceli, tangent a les muralles, i les vies del tren. A nord segueix tangent al Duero. A sud no te límits definits, i a aquest magma de terreny han aparegut edificis massa separats, massa alts, servits per avingudes massa amples que de vegades queden estampades contra alguna parcel·la no expropiada encara, ara en ruïnes, deixant les seves mitgeres d’adob al descobert.

Les tendes del centre han tancat. Moltes cases han caigut. Les noves ofereixen estabilitat i persianes de PVC. No tenen equipaments a prop, ni cohesionats ni organitzats d’alguna manera que ofereixi pressió urbana.

És al bell mig d’aquesta desolació que Francisco Bellosillo, el pare de l’arquitecte, rep l’encàrrec de construir una església que ajudi a dotar d’identitat el lloc. Començarà a treballar-la en companyia del seu fill de 34 anys, i seguiran junts fins que es retiri. Javier prendrà tota la responsabilitat. Com a acte fundacional, rebentarà el projecte, consistent en una església molt gran, més a l’escala dels blocs d’habitatge que creixerien a sud, en sis peces i el buit que les organitza. Quatre d’elles són edificis: una església, una capella, una sala per a nens, una rectoria. Dos més les organitzen: el campanar i un pont d’accés, centre de la intervenció.

Els edificis es dissenyen polivalents: l’església és una sala àmplia que convida al debat i a la discussió. La capella sembla un auditori petit. La sala dels nens convida a l’ensenyança informal. L’entorn, passejable, a escala humana, amb camins cerimonials intersecats per passatges més prosaics. Racons arreu. Xiprers.

Cada una de les peces adopta una forma primària i juga amb les altres com un bodegó cubista: el cilindre, la piràmide, el cub, el pla. Les escales cap al cel. Juga, també, amb els símbols: l’església és una sitja que conserva la vida. És una urna funerària. Un lloc de recolliment. La capella és una piràmide, un espai de respecte, una cambra secreta, un buit actiu. L’escala porta al cel, s’aboca sobre el pont d’accés. Del centre a qualsevol lloc.

Els detalls ho transcendeixen tot: El cilindre no toca el terra sencer. El cub no té cantonades. La piràmide no té base. Tan sols tres materials: vidre, metall, formigó. El formigó, encofrat amb taulons, està tatuat per les finestres, pels goterons, pels canals de desguàs com gàrgoles sobredimensionades treballades amb gruixos impossibles. EL metall es doblega sobre sí mateix tres i quatre cops, treballat a una escala gairebé inapreciable. El vidre, sempre transparent, treballat al límit de la seva resistència: fusteries en cantonada, pavesos muntats directament al formigó, lluernes planes: cada centímetre està pensat, dibuixat incessantment una i altra volta.

En suma: el complex parroquial serà una representació construïda de l’etimologia de la paraula “religió”. Un espai que lliga no tan sols les seves diverses parts entre elles, sinó el poble amb la seva funció, la representativitat amb l’ús, les dues bandes del parc, el sagrat amb el profà. És un joc de relacions que van des el més prosaic al més transcendent, dinàmic, ric.

L’edifici no va arribar a quallar mai. Precàriament colonitzat durant un any, es va abandonar primer, es va vandalitzar més tard i va acabar tancat, nu de tot el que no sigui estructural, al bell mig d’un paisatge d’herbotes, de xeringues, de gats morts, de silenci. Rep visites fantasmals gairebé a diari, com ho demostra la data de les escombraries tirades pel terra.

Tot això passa a la zona més poblada d’Almazán.

Sempre va tenir problemes constructius. Quin prototipus no els té? Goteres. Com als còmics de Mortadel·lo i Filemó, encendre un interruptor podia significar l’el·lectrocutament de qui ho fes. Dins sempre hi ha fet fred. Fred de debò.

Les goteres es reparen. Més tenint en compte que l’arquitecte va sobreviure 17 anys al seu edifici. Per a les instal·lacions elèctriques hi ha lampistes. Per al fred, estufes. I més: a qualsevol església romànica hi fa fred. A moltes hi ha humitat. Però tot això no és rellevant. Sí ho són els perjudicis. Sí ho és l’únic problema seriós que té l’edifici: la falta d’escala respecte de les enormes torres que li van créixer a sud. Si ho són els referents complexos, sovint duals, allunyats temporalment i cultural de l’imaginari d’un poble capaç d’acceptar esglésies mossàrabs pel sol fet de ser antigues per sobre les darreres tendències d’un creador erigit en escola d’un sol home als 34 anys.

Que aquest edifici estigui abandonat, que es vagi a tirar, és preocupant. No tan sols perquè vagi a desaparèixer una cosa única. Ho és, també, perquè demostra la volubilitat de l’opinió pública respecte del patrimoni construït.

Contra tot això no hi ha solucions màgiques. Només sé dues coses: constituir una ONG per a salvar-lo només indica indigència cultural, poc amor de qui realment hauria de preocupar-se per la bona vida d’aquest edifici: els seus veïns. El seu municipi. Els seus habitants i usuaris.

La segona cosa que sé és que anem sobrats de museus. A Sòria mateix no en fan falta gaires més: n’hi ha prou amb cuidar i potenciar els que ja existeixen. No podem matar tots els edificis representatius simplement mostrant-los com una ficció del passat només apta per a turistes despistats a l’espera de preus més baixos a qualsevol altre lloc.

El patrimoni ha de ser usat, mantingut fins i tot a costa de parets rallades, d’algun vidre trencat de tant en tant. De noves mans de pintura, de reformes respectuoses cada deu anys.

Acabo. L’església encara existeix. La seva estructura està intacta. Els elements perduts són recuperables. Hi ha la família de l’arquitecte. Hi ha antics companys seus, gent que el va conèixer, que va treballar en l’edifici, i tots ells estan perfectament capacitats per a la seva restauració. Sabent això, que facin el que vulguin. El següent a caure pot ser Santo Domingo, San Baudelio, el Prado o la Pedrera. D’això a una lobotomia hi ha poca distància. Així que endavant.

PD

No tot està perdut. Vaig acabar aquest article el dia vuit de febrer. El nou, vint persones, majoritàriament sorians i adnamantins, visitaven l’església. Finalment la societat civil pren l’assumpte, i el dia deu s’ha publicat una nota de premsa urgint a aplaçar l’enderroc i a obrir un debat sobre el futur de la instal·lació. La resta està per escriure.

PPD

Per a entendre el que això està resultant, mireu-vos els comentaris de l’edifició castellana del bloc. Per raons logístiques ha sortit quaranta-vuit hores abans que la catalana, i, pel que s’hi ha escrit, s’entendrà bé què significa aquest complex cultural per a molta gent. Val a dir que ja no em sento tan sol.

ells

Escena 1: a un ascensor, un migdia.

Participants: -Jaume Prat

-un saludat anònim estàndard

On s’hi descriu una trobada casual. No em trec l’americana perquè no es noti que he suat. La seva és blau cel, du les sabates gastades. No s’ha dutxat aquest matí, el cafè amb llet que s’ha begut estava fred i s’espera a les quatre per mirar els titulars de l’sport per Internet. Du cinturó marró amb pantalons gris marengo, la corbata és del Corte Inglés i li fa moaré. Restes de molles al camal esquerre. Per ell la crisi és culpa dels especuladors, dels bancs, dels polítics, del mercat intervingut. La porta s’obre i em passo un pis per tal de no seguir la conversa.

Sempre m’ha cridat molt l’atenció la recerca de culpables que acompanya qualsevol situació crítica. Que el mercat immobiliari col·lapsa i els nostres habitatges perden valor? Els especuladors. Quan pregunto qui són, la resposta és gairebé sempre invariable: ells. Els bancs. Els promotors. Les immobiliàries. Els intermediaris. Els polítics. Qui sigui menys nosaltres. Menys el nostre interlocutor. Menys la nostra família. Menys els nostres amics. Ells. Fins que penso en tothom qui va comprar un habitatge, fa anys, pensant-se que la hipoteca a cinquanta anys que signava era només un pont per un negoci que implicava, en tot cas, una pujada exponencial del preu del sòl, una revalorització d’un 20, d’un 30, d’un 50%, fàcilment. Signes, liquides, i a una altra. Vens el teu pis a una tercera persona, en compres un altre a una quarta. Us sona? D’això se’n diu piràmide. I, per massa crítica, catacrac.

Escena 2: la safata d’entrada del meu gmail, oberta d’estranquis) a la feina.

Participants: -Jaume Prat

-una ex-treballadora d’en Josep Lluís Mateo. La seva presencia és virtual però em fa un petó de circumstàncies a la galta el cop cada quatre anys que té la mala sort de trobar-me.

-una companya de feina

...torna a ser migdia. La feina se’m menja però m’avorreixo igualment. Obro un correu d’aquells col·lectius on es descriuen una sèrie d’actes contra l’encara-no-inagurat hotel-vela d’en Bofill. No l’he acabat de llegir que ja he notat els collons inesperadament inflats fins una mida que fa que resulti incòmode seguir assegut. Casualment, la meva companya de feina ha rebut el mateix correu.

-la companya: no sé per què però intueixo que no aniràs a l’acte abans descrit.

-jaume prat: hi aniries tu si l’edifici fos d’en Mateo? Hi aniria la nostra amiga?

-la companya: silenci.

Resulta paradoxal. Arribat a la facultat allà pel 93, vaig trobar-me amb l’absència de l’assignatura d’ètica. Al seu lloc, una sèrie d’interessantíssimes patums locals (a qui segueixo envejant, avui en dia, tot i la seva avançada edat, tremendament, perquè aprofitaven encants personals, temari i d’altres recursos a l’abast per follar-s’ho tot) ens ensenyaven estètica. Aquesta distinció, unida al matrimoni ocasional i interessat entre ambdues disciplines continuen tenint-me obsessionat. Quan veiem un edifici, abans de preguntar-nos per la natura d’un encàrrec, mirem sempre com ha quedat. I, per alguna estranya raó, l’excepcional arquitecte que és Ricardo Bofill ha estat escollit com ase dels cops de la ETSAB. Així que rajar del seu hotel-vela només pel fet de ser seu és cool, i és permès de fer-ho sense haver de seguir pensant.

Escena 3: una aula de l’edifici Coderch de la ETSAB, segon semestre de 2008.

Participants: -Eduard Bru i Bistuer, doctor arquitecte i catedràtic de la ETSAB.

-una colla d’alumnes que cursava un màster oficial de la facultat. Tot i haver-hi participat, no em pregunteu com es deia. En Jaume Prat, procurant que no se li refredi el cafè, seu a la darrera fila, contra la paret, perquè no es noti que ha suat un altre cop. Ha arribat, com sempre, cinc minuts tard i corrent del trajecte d’incorporació a la facultat.

On s’hi descriu una classe magistral titulada “arquitectura i marca”. Si algú en vol detalls que me’ls demani. La conferència comença amb una foto del projecte que Eduardo Souto da Moura (amb els germans Terrades de comparses: si algú pot confirmar o desmentir aquesta dada que m’ho faci saber, i, si és necessari, la rectificaré) està bastint a Santa Coloma de Gramanet sota el nom de “cubics”. Bru descriu una operació de blanqueig d’imatge d’una operació urbanística dubtosa a base de cridar un arquitecte de talla excepcional, que aporti nom i talent per tal de maquillar un petit desfalc de 210 habitatges i un hotel on només hi cabia un centre comercial, bastits a més del propi centre comercial, és clar.

Fi de les escenes. El dia 27 vaig assistir, astorat, en directe, a un enfilall de detencions impactants motivades, en bona part, per aquest projecte del que Souto da Moura s’ha fet càrrec a Santa Coloma: Muñoz, Alavedra, Prenafeta. Potser més. Al telenotícies, contrapicat de l’hotel, gairebé acabat, de Souto da Moura. Em faig la pregunta a sobre: on quedem els arquitectes en tot això? On queda un fabulós, excepcional projecte de Souto da Moura en tot aquest assumpte? Dilema moral: contribuir a aquesta farsa il·legal amb el teu talent, amb les ganes, amb la capacitat de transformar un desgavell urbanístic en un projecte digne, que fins tingui la capacitat de vertebrar una zona marginada i complicada, o desdir-se’n amb un “ja ho farà un altre” que pot condemnar aquesta il·legalitat inevitable en un infern per als habitants d’aquella zona desestructurada que, a més, hauria de patir un centre comercial sense ànima ni cap altra virtut que la d’haver fet signar les certificacions trimestrals d’una constructora?

Els arquitectes han estat sempre al servei del poder econòmic i/o polític. Construïm el que és necessari però també edificis que, sense més, signifiquen. O com se’n diuen de les tombes, dels monuments, de les esglésies mai ocupades més d’un vint per cert? Dels gratacels corporatius sistemàticament mig buits? De museus, d’aeroports buits, sense fons d’art, amb tan sols un avió cada tres dies? Tot això ha passat sempre, però ara hi ha un component especulatiu que esta matant la professió, fent-li perdre poder damunt de professionals més mesurats com enginyers i aparelladors. I no és cosa de quatre starchitects escarriats que vulguin anar per lliure: la responsabilitat és col·lectiva. He presencia esforços enormes de col·legis d’arquitectes (el català, el madrileny, el consell superior d’arquitectes espanyol) per a crear el seu propi star-system. I, personalment, tot i estar-ne en contra, vaig treballar a les obres del Forum 2004. La meva cap de projectes (si no es va quedar amb mi) era una ex antisistema que havia estat ocupa. Tinc companys treballant en gratacels corporatius que es defineixen d’esquerres, i molts d’ells, també, han anat i van a reunions antisistema. Anti el sistema que col·laboren a mantenir, vaja. Inquirits, les respostes són sempre les mateixes: “jo no signo”. “No hi tinc res a veure”. Són ells, vaja. Sempre ells.

Fa molt de temps que crec que els arquitectes haurien de tenir un codi ètic vinculant. Una mena de jurament hipocràtic. Com que no hi és, tan sols ens queden les lleis, i la certesa (espero) d’una pena cas que ens les saltem: mesures extremes. Si apel·lo a la nostra consciència personal xoco amb els condicionaments socials: Fèlix Millet. Belén Estéban. MuñozAlavedraPrenafeta. El finançament dels partits. La tele. Tots els que dient que han fet un trio amb la seva mare i un hamster acaben cobrant més que el director de la Vanguardia.

Recordo una conversa recent amb un veí de la meva Santa Eulàlia natal sobre l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt: una sèrie d’entusiastes d’aquest arquitecte, de manera independent, s’han posat en contacte amb mi i, de manera molt amable, m’han donat informació sobre ell i el seu germà Antoni, sovint informació de primera ma (pares que els havien conegut): ell i el seu germà Antoni eren arquitectes humanistes, músics, amics de Pau Casals (l’Antoni va construir la seva vil·la de Sant Salvador, ara visitable). Tots dos morts, amb un any de diferència, en plena guerra civil, a un quiròfan que semblava un escorxador. El meu veí recordava el seu pare, escombriaire, com molts veïns del barri. Va promoure un edifici d’habitatges, ara amenaçat, per a ell, la seva família i alguns amics i coneguts, que, pagant una renda baixa, l’ajudaven a mantenir l’edifici. El que més em va cridar l’atenció d’aquesta anècdota, i d’alguna altra semblant que he sentit, és la total absència d’especulació que s’hi veu. Puig i Gairalt va ajustar els honoraris al màxim. Els paletes treballaven a hores mortes, la família ajudava físicament. Hi havia un sentit ajustat del negoci. Actualment només pensem en forrar-nos, i el marge de benefici industrial pelat sembla una broma. Per part de tots. El preu del solar està inflat de base, per propietaris sovint sense experiència, però amb ganes de guanyar diners. Intermediaris. Pisos com a negoci especulatiu.

No tinc respostes. Ni solucions màgiques,fora de la disciplina, l’autocontrol i un sentit de la mesura que cada cop resulta més quixotesc. Poc més que això puc dir, excepte convidar a qui llegeixo això a pensar. No en els altres. No en ells. No en aquells ells. En nosaltres, i en la nostra responsabilitat davant d’una situació que, si badem, pot dur Yola Berrocal a la presidència d’Espanya, de pura desafecció dels votants.

Quan vaig sentir les darreres notícies va venir-me al cap un fragment del discurs de presa de possessió d’un president dels USA que distava molt de ser perfecte: John Fitgerald Kennedy. Al bell mig d’una crisi molt forta va demanar al americans que deixessin de preguntar-se què podia fer el seu país per ells. La pregunta correcta era què podien fer ells pel seu país. Doncs això.

sentència judicial en ferm

És un fet: la darrera rehabilitació de Víctor López Cotelo (una pelleria del segle XVIII prop de Santiago de Compostela) ha de ser parcialment enderrocada. La sentència judicial és inapel·lable, i l’ordre d’enderroc ha d’arribar un dia d’aquests, si no ho ha fet ja. El promotor i l’arquitecte n’estan resignats: un projecte extraordinari deixarà d’existir quan encara no havia ni començat a caminar.

López Cotelo és, juntament amb el seu ex-soci Carlos Puente, un dels deixebles més interessants que va deixar Alejandro de la Sota, i un dels arquitectes que segueixo amb més ganes de qualsevol dels que tingui notícia. La seva obra està molt amagada i poc publicada, i representa aquesta arquitectura discreta, sòbria, sense efectismes de cap mena, basada en una immensa saviesa constructiva, antiespectacular, refinada intel·lectualment, feta des d’un ofici que, a ulls incauts, els faria semblar més aparelladors il·lustrats que arquitectes. Ells són els hereus dels Pérret, dels Poullion, dels Smithson, Fisac, Pikionis, Lewerenz, del mateix Sota. Exerceixen de mosques colloneres sobre la (poca) consciència de tants admiradors del mirar fàcil cap arquitectures que no sempre ho són tant: les d’arquitectes com H&dM, com Siza, Foster, Koolhaas. De vegades Nouvel, Ito, gairebé sempre SANAA, més coneguts actualment per les seves habilitats com a decoradors interioexterioristes serigrafiant panells de formigó, pintant parets de blanc, negre, vermell, posant pilars fins, que per la seva qualitat i potència com arquitectes capaços d’obres amb múltiples registres de lectura, que s’obren com les capes de la mateixa ceba que va inspirar a Grass la primera part de les seves memòries.

El projecte que López Cotelo basteix a Santiago consisteix en una sèrie de barres paralel·les al camí d’accés, que poblen una parcel·la trapezoïdal, molt semblant a un triangle isòsceles escapçat, de diversos volums prismàtics cada cop més petits i privats conforme es van enfilant per la pendent que puja des del camí: des d’un aparthotel fins a un sol (i enorme) habitatge unifamiliar enfilat sobre sí mateix i obert a sol i vistes. A un costat, doblant el carrer, un passatge semipúblic o semiprivat. La resta, verd. No hi ha tanques.

Dos o tres d’aquests volums tenien existència prèvia, de pelleria a habitatges reciclant uns murs de granit gairebé monolítics, amb finestres petites. Dins d’ells: ferro, fusta, zenc. Noves cobertes amb el carener partit buscant la llum de nord. Tot això a enderrocar en breu.

Les raons són senzilles, i parlen molt de la nostra relació amb els nostres grans, amb la nostra memòria, amb el nostre passat: esclerosi.

López Cotelo (cognom poc glamourós: proveu de canviar-lo per un de japonès, si us incomoda) comet el que algú poc preparat pot pensar que són dos errors:

El primer d’ells consisteix en tractar la fàbrica existent com una cosa viva, que no ha arribat ni a la seva fi ni a cap estat irreversible de ruïna. Res que no hagin fet abans Herzon & de Meuron, per posar un bon exemple, a Madrid.

El segon és més subtil: López Cotelo engloba la fàbrica dins una entitat superior, un nou projecte que revitalitza les velles parets de gairebé tres-cents anys i les dota d’un sentit urbà que no podien tenir al moment de la seva construcció. L’arquitecte prescindeix de la volumetria original en funció d’un edifici alçat sobre tot l’esperit del que queda, amb una altra funció.

Aquesta negativa a convertir l’existent en un museu, de matar-lo definitivament fent un enèssim memorial per a que puguin visitar-lo un cop l’any els alumnes aborrits de l’IES més proper, és el que ha matat la iniciativa.

Enrere queda la sensibilitat de l’arquitecte. Les anècdotes poc usuals, la construcció mitjançant lluernes corregudes, parets en sec, maquetes in situ a 1:1. Cobertes de fusta de cedre. Costers reciclats sense que necessitin explicar el que són (Pikionis altre cop, planant sobre ells el fantasma proper d’una Benedetta Tagliabue perseguint l’ombra del seu marit mort sense que la ouija li funcioni). Adaptació atlàntica d’una cuina subterrània a una petita casa d’estiueig a Almeria que només pot competir amb intensitat amb el Cabanon. I aquesta resistència a convertir en museu qualsevol instant irrepetible que algú hagi plantat en un paper, matant-lo en una abraçada de l’os absurda.

Carlos Puente va escriure:

Villa Savoya, museo.

Fallingwater, museo.

Villa Mairea, museo.

Fansworth, museo.

Potser ja seria hora d’anar-los enrerrocant.

Bibliografia:

El projecte de López Cotelo es troba publicat a:

Tectónica 27

Diseño interior 202 (habitatge unifamiliar)

Per a les referències a Pikionis ben i malenteses, mirar el darrer número del Croquis dedicat a EMBT i comparar el paviment de l’aulari (en vida del geni) amb el rectorat (on ha girat noranta graus...)