Més independentistes exiliats

Més compatriotes marxen a l'exili. En parlaven ahir a "La Tertúlia proscrita":

 

Tot i les promeses d'una amnistia que, de moment, no està aprovada i que , en cas que s'aprovi, encara caldrà veure com i a qui s'aplica.

Tsunami Democràtic no era una organització terrorista. Simplement, no ho era. Terrorisme és el que va fer Hamas el passat 7 d'octubre de 2023. O el que va fer Estat Islàmic a Moscou el 24 de març d'enguany. 

Tsunami Democràtic, en el millor dels casos, seria una organització que va servir per mantenir unes protestes cíviques, sense un paper a terra, sota el control necessari per a que, precisament, no caigués un sol paper a terra, i que ningú s'endugués la fotografia que volia. 

Resistència civil, i no terrorisme, van ser les protestes a Urquinaona per la sentència del procés. No van ser terrorisme.

Res del que ha passat a Catalunya després dels atemptats del 17 i 18 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es pot qualificar de terrorisme.

O potser sí, però no pas les accions del bàndol independentista. 

Sí que es pot qualificar de terrorisme d'estat el setge policial, els helicòpters nocturns sobre Barcelona, l'acció policial "a por ellos" del primer d'octubre, el lawfare, el segrest dels presos polítics durant anys, les multes, l'espionatge i els seguiments a independentistes. 

Incís. Com he fet una referència a Hamàs,  per aclarir conceptes,  diré que el que fa Netanyahu amb Gaza no és terrorisme d'estat. És pitjor. És un genocidi. En canvi,  el que fa Putin amb els seus opositors és clarament terrorisme d'estat. Anem veient les diferències? 

Tornem al 2017. Aquella persecució va fer que una part del govern romangués a l'exili. Alguns exiliats van anar tornant, a canvi de silenci i obediència, i per això només Clara Ponsatí va ser detinguda en tornar a Barcelona. Altres encara no han tornat i esperen fer-ho emparats per l'amnistia. Fa pensar.  En tot cas, a dia d'avui sabem que els darrers temps ha marxat més gent a l'exili. 

Aquests últims que han marxat a l'exili eren la segona fila del 1-O. Segona fila, però potser més valuosa que la primera. Aquests estaven convençuts que "el procés" anava de debò, i han marxat. Ens hauria de fer pensar què vol dir això, i què poc de fiar resulta aquesta amnistia.

No ha canviat res. Espanya segueix reprimint l'independentisme. Per molt que es digui, el PSOE no ha acomplert cap ni una de les promeses que va fer a ERC i Junts. Tinc el fort convenciment que l'amnistia no s'aplicarà. També estic convençut que, si a l'empara de la llei d'amnistia, Carles Puigdemont posa el peu a Barcelona l'empresonaran. per molta llei que estigui aprovada. Un cop a presó, ja veurem què li fan, o que no pateixi "un accident".

Espanya és l'estat ocupant. Catalunya no pot sobreviure nacionalment sent una part de l'estat espanyol. Però és que els ciutadans de Catalunya, pel fet de viure a la Catalunya ocupada, estem permanentment castigats. És impossible millorar. 

Avui ho deia el del PP. Ni tan sols es pot parlar de model de finançament per a Catalunya mentre existeixi l'independentisme. Sense adonar-se'n, el molt fill de puta estava dient que tots els ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes, estan castigats perquè a Catalunya una part important de la població se sent més catalana que espanyola, o té una identitat nacional que no és exclusivament espanyola i aspira, de forma justa i natural, a que aquesta identitat particular tingui una expressió política. 

Si aquesta expressió és la independència de Catalunya aquesta expressió ha de ser acceptada. És exactament per això que es va fer, i guanyar sota les porres, el referèndum del primer d'octubre de 2017. És per aquest referèndum que Espanya és morta. La desgràcia és que encara no és enterrada. És un zombie que es va podrint poc a poc, però que encara mossega i infecta. Per això encara hi ha gent que marxa a l'exili.

Hem de resistir. Tinc força clar que a les properes eleccions no puc votar a cap partit independentista que tingui al front a gent de la "primera fila" que anaven de catxa al 2017. M'ho he de rumiar. Votaré a qui digui clarament que hem d'enterrar al zombie; que digui com fer-ho, per perillós que sigui;  que digui que no serà fàcil; que digui que els lliris van cremar tots; i que cal mobilització, resistència civil, insubmissió, desobediència i control del territori. Si no tinc partit al que poder votar, no votaré.

Perquè aquest no és, ni per casualitat, el millor dels mons,  i els ocupants sí que són terroristes, d'estat. 

Els terroristes són feixistes. NO es negocia amb terroristes. Se'ls derrota.

Aprenentatges

Fa un grapadet d'anys que escric aquest bloc i comença a haver-hi un volum de material escrit.

Quan publico un post, en general, no el modifico posteriorment. Com no sigui que en una relectura trobi algun error gramatical o ortogràfic i disposi dels mitjans i les ganes per a corregir-lo. Com que no acostumo a rellegir-me, sé que hi han molts errors no detectats. No n'hi ha prou amb la revisió que faig abans de publicar. Sempre s'escapen errors. Vostès disculpin la indolència.  

Però obviant els errors, la substància d'un bloc és el seu contingut. El contingut es va afegint, poc a poc, amb el pas del temps. Passat un temps, es pot veure com ha evolucionat el bloc. Es pot veure, per una banda, l'evolució estilística. Per l'altre, l'evolució ideològica. 

Rellegeixo escrits i trobo articles que avui no escriuria. D'altres que els escriuria d'una altre forma, amb molta mala bava. 

Rellegint el bloc, es pot veure que sóc independentista, d'aquí no m'he mogut, però sí que ha anat canviant la meva posició pel que fa als partits. M'he anat tornant descregut dels partits, en particular, i de les organitzacions, en general. 

Tinc la certesa que és necessari organitzar-se. Però cada cop em costa més refiar-me dels aparells, és dir, de les persones que són els aparells. Desconfio de les jerarquies i dels càrrecs. Sobretot desconfio de l'ús i abús del poder que exerceixen els càrrecs.

He passat de ser un militant d'ERC que defensava el tripartit amb Montilla -en aquells moments em semblava el més correcte- a algú que ja no milita a cap partit i que és crític, molt crític, amb els partits independentistes.

De moment, encara voto. A la CUP. Voldria poder seguir votant, però si no em sento raonablement representat per ningú, no votaré.

El que he après amb el pas dels anys és que no et pots refiar dels polítics professionals. No es pots refiar dels, diguem-ne, "treballadors orgànics"; De la gent que han fet del partit, del sindicat, de l'organització, la seva forma de vida. No et pots refiar de la gent que cobren dels partits, sindicats, organitzacions i que, per tant, per a ells, la supervivència i desenvolupament de l'organització és una necessitat. 

Que s'entengui. No dic que siguin mala gent. Tothom té dret a buscar-se la vida com pot, evidentment. Però el que està clar és que els interessos personals i particulars d'aquests treballadors orgànics són, necessàriament, massa importants per a ells. Els hi va la supervivència, en el pitjor dels casos, i en el millor, una bona nòmina, molta capacitat d'influència i que se'ls deguin favors.    

En definitiva, el mateix que trobaríem al sector privat. Tu em vols vendre un producte o servei, no perquè sigui el que em convé, sinó perquè és la teva feina. 

Per a aquesta gent l'organització no és una eina, com ho pot ser per al votant, o per al militant de base. És una feina. És la seva feina, de la que viuen.  

Però per als votants, o per als militants de base, no és així. Els votants, i els militants de base, ho són perquè hi veuen una eina per a l'assoliment dels objectius estratègics. Quan els objectius estratègics de l'organització s'han assolit, les eines utilitzades ja es poden desar, ja han acomplert la seva missió.

Però, tornem-hi,  per als "treballadors orgànics" la persistència i creixement de l'organització és l'objectiu estratègic.

Ho és perquè han lligat el seu destí personal al de l'organització. No als objectius de l'organització. Ells són l'organització. Cal dir que una certa quantitat d'aquesta gent és necessària a tota organització. Ara bé, quan aquesta gent esdevenen el grup majoritari dins de l'organització, aleshores l'organització deixa d'enfocar-se en els objectius estratègics, per a esdevenir una finalitat en ella mateixa.

En aquell moment, els objectius estratègics inicials es converteixen en un mer producte per a la venda. Un producte ideològic que no és necessari dur a la practica. De fet, que en cap cas es durà a la pràctica perquè el seu assoliment representaria la seva fi com a producte. Si no hi ha producte, no hi ha organització. Per aquest motiu, tampoc es farà cap acció que posi en perill l'existència del producte. Això sí, caldrà fer accions per a mantenir l'interès de votants i militants de base pel producte. Caldrà vendre "avenços" i "represes" després de "reculades".         

Vet aquí, doncs, el problema. A un sistema partitocràtic, on els partits ostenten el poder, mai de la vida els partits faran res que representi una pèrdua de poder real per a ells. Ans al contrari. Els partits són els primers interessats en mantenir el sistema. Això val per a tots els partits, d'esquerres i de dretes, republicans i demòcrates, tories i labours, independentistes i unionistes.

El sistema partitocràtic no ens donarà mai cap fruit revolucionari. Amb prou feines ens donarà fruits moderadament reformistes.   

Però la independència representa una revolució, o una reforma intensa, si es contempla des d'una perspectiva més àmplia, 

La conseqüència immediata és que l'independentisme no pot ser revolucionari si es basa en els partits. Els partits actuals són, essencialment, eines caduques, obsoletes i esclerotitzants.

Tanmateix el poder dels partits avui és immens, perquè des de fa molts anys que ocupen i colonitzen les estructures i els llocs clau de les administracions públiques. 

L'independentisme ha d'evitar els partits i, necessàriament, ha d'organitzar-se com un moviment. Ha de ser el moviment el que sotmeti als partits i els dicti que han de fer, on i quan. 

El problema més gran, per descomptat, és que cal reconstruir aquest moviment. En el seu moment, l'ANC i Òmnium van liderar el moviment, però avui fa de mal dir quin grau d'independència tenen aquestes organitzacions envers els partits. Per la seva banda, el Consell per la República, conceptualment una gran idea, es relaciona directament amb Carles Puigdemont, que inevitablement s'associa amb Junts.    

Amb tot, per mi els exiliats són els millors candidats per a establir l'embrió del renovat moviment independentista. Però haurien de ser capaços de deslligar-se dels partits, i haurien de tenir una organització amb capacitat de mobilització, acció i agitació a Catalunya que els recolzés. Ara mateix, em sembla que els consells locals per la República haurien de créixer i ser molt més actius. 

De fet, haurien d'aparèixer noves organitzacions, amb lideratges nous, amb un caràcter molt més militant i activista, amb característiques ideològiques diferents i complementàries, i totes aquestes organitzacions, coordinades entre elles potser en una assemblea, haurien de ser el gruix del moviment. 

Això que descric se sembla bastant a com es va anar articulant l'esquerra independentista fa unes dècades. No van ser anys fàcils, però van ser anys d'aprenentatge. De tots aquells anys, la principal hereva n'és la CUP. En la meva opinió, la CUP hauria de fer un pensament, recordar d'on ve, i cap a on vol anar.

Hauria d'adonar-se que al Parlament de Madrid no hi va a fer res. Al Parlament autonòmic de Catalunya, en la situació actual, tampoc. I si això vol dir que anem a noves eleccions, anem-hi. I si això vol dir que Illa serà el proper president de la Generalitat, que així sigui. Ara mateix, els partits suposadament independentistes només fan autonomisme. Per a fer política autonòmica professional as usual no cal la CUP.

La CUP és el moviment d'esquerra independentista al carrer. Si es "professionalitzen" acabaran assimilats com En Comú Podem, o com el 15M. Alguns d'ells tindran bons sous. Seran quadres institucionals mitjans amb poder i influència... però s'hauran fet vells, s'hauran traït a ells mateixos, s'hauran convertit en allò que denuncien. De fet, em temo que la metamorfosi ja ha començat. Tant de bo que m'equivoqui, o que encara siguin a temps de revertir-ho. No vull quedar-me orfe de partit.

Els ajuntaments són l'espai institucional principal on la CUP, per ideologia, va triar treballar. L'activisme al carrer és el seu espai natural. Jo crec que la CUP ha de deixar els Parlaments i tornar als carrers, als barris, i als municipis. La CUP no ha de ser una pedrera de càrrecs. La CUP ha de ser una força de dissidència i de ruptura, per començar, del sistema de partits. Perquè amb els partits, com són a dia d'avui, no hi haurà independència.

Caldrà fer la independència també amb els partits, és clar, però el que he après és no es pot permetre que liderin el moviment. El moviment ha de ser liderat per gent compromesa amb la seva ideologia independentista, i ha de tenir múscul activista i de mobilització al carrer. El moviment no pot ser liderat per "líders professionals". Cal un grup de gent amb intel·ligència i visió estratègica. I certament, també cal gent amb capacitat tàctica. Però la tàctica ha d'estar al servei de  l'estratègia, és dir de l'assoliment de la Independència.

Enguany, l'11 de setembre hauria de marcar la data d'inici de la represa del Moviment per la Independència. Del Moviment. Caldrà deixar els partits "professionals", "de sistema" o "de govern" enrere.

Hem de recuperar l'esperit del primer i tercer d'octubre de 2017, que van ser victòries incontestables de la gent i del carrer. Hem de fer valer tot el que hem après aquests anys. Des de la sentència de l'estatut, al 2010 fins avui.

Guanyarem. la independència és inevitable. Que sigui més aviat o més tard només depèn de nosaltres.

Recordeu: la nostra forma de millorar el món és fent la Independència de Catalunya.

La Independència serveix per a fer una Catalunya millor per a tothom que hi viu.

La independència serveix per a tenir serveis públics gratuïts i de qualitat: sanitat, educació, transports. Per a aconseguir les sobiranies energètica i alimentària. Per a protegir la llengua i cultura catalanes. Per a garantir drets i justícia social per a tothom. Per a tenir més democràcia i que tothom pugui dir la seva, sigui escoltat i tingut en compte.

Tenim un munt de raons per a fer la Independència!

Per tot això vull, volem, la Independència. I persistirem fins aconseguir-la.

Dempeus!

PD. Podria semblar que aquesta reconstrucció suposa una reculada d'anys. Jo no ho crec. Jo crec que per a posar en valor tot el que s'ha après i reconstruir eficaçment l'independentisme no caldrà tant de temps. Quan dic "eficaçment", em refereixo a l'eficàcia en la consecució de la independència.

Ho dic des de l'experiència vital. A finals dels 80 jo estava apuntat a "La Crida" (apuntat, que militar és una paraula que em mereix respecte). A les manis de l'11S érem poca gent. Pocs milers. Enguany, estic segur, serem desenes, potser centenars de milers. Encara diran que l'independentisme ha punxat, o que es desinfla. La realitat és que som més forts que mai.

Sí, en aquests moments els lideratges han fet figa. Però hem identificat el problema i el podem solucionar. Ens caldrà una mica de temps, d'acord. Però no tant. N'estic convençut.  

11 de setembre de 2021

11 de setembre. Diada nacional de Catalunya. Diada de reivindicació i, quan convé, i ara convé, de lluita.

En tant que diada nacional de Catalunya estem directament cridats a participar-hi tots aquells que ens sentim nacionalment catalans. Tots aquells en que la nostra identitat personal té com un dels ingredients la identitat nacional catalana. 

El que ens impulsa és el desig de la pervivència i  el creixement de la  identitat nacional catalana, de la llengua catalana, de la cultura, popular i tradicional, però també de la contemporània, de Catalunya, del paisatge, de les diferents formes de vida, i més que cap altre cosa, de la llibertat i els drets de la gent que vivim a Catalunya. Del seu progrés, i el progrés és impossible sense llibertat.  Ens impulsa la voluntat de defensa d'aquesta identitat, llengua, cultura, gent i país.

En la meva opinió, que crec que és compartida per la majoria dels i les compatriotes, per a fer realitat aquests desitjos ens cal un estat català independent, en forma de república.

Això, i no pas altra cosa, és el que fa que estiguem cridats a sortir al carrer per la Diada. Però no només per la Diada. La independència reclama mobilització permanent, desobediència civil, confrontació amb l'estat. Ens cal la determinació que ens va dur a la gran victòria del primer d'octubre de 2017, i a la gran mobilització amb vaga general i aturada de país del 3 d'octubre del mateix any. Ens cal l'esperit de lluita de les protestes a la Plaça Urquinaona contra la "sentència" del "procés".

No som fulls d'un arbre que s'emporta el vent. Si de cas som el vent. El que som, del cert, són homes i dones que se saben lliures i que volen decidir lliurement com volen que sigui el país on viuen. Si això representa conflicte i lluita amb un estat autoritari, repressor i protofeixista, benvinguda sigui la lluita. Amb el feixisme no es discuteix ni es debat en taules de diàleg. No és negocia amb el feixisme. Al feixisme se l'ataca i se'l destrueix allà on aparegui.

La nostra victòria serà la independència. La que vam votar, amb una aclaparadora majoria de vots favorables aquell gloriós primer d'octubre de 2017. Aquella victòria va ser de la nació catalana. Que després uns polítics mediocres no fossin capaços d'aprofitar aquella victòria, de guiar aquella força en un conflicte que era, és i serà inevitable, només ens diu que ens calen millors lideratges.

Tornem al carrer, a retrobar-nos, a mirar-nos de nou als ulls, a adonar-nos que som a casa nostra, que som molts, que som forts, que la nostra determinació i el nostre desig segueixen intactes, que al 2017 vam guanyar el  referèndum d'autodeterminació i que cal fer-lo realitat. 

Independència, i no pas altre cosa, és el que defensaré al carrer per la Diada.

Que tingueu una bona i reivindicativa diada nacional.

Visca Catalunya lliure.

Rebel·lia

Aquest mes de juny ha estat intens. per una banda, els presos polítics catalans: Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Quim Form., han estat indultats i ja han tornat amb els seus. Aquest gest va ser la resposta de l'estat espanyol a l'informe del consell d'Europa en que es denunciava l'existència de presos polítics a l'estat espanyol i se n'exigia el seu alliberament, que es permetés el retorn dels exiliats i  la fi de la repressió a l'independentisme.

La resposta d'Espanya ha estat un indult reversible, que ja s'encarregaran de revertir PP i VOX quan tinguin majoria, que la tindran. I prou. La repressió continua. Els exiliats segueixen sense poder tornar a casa. El Tribunal de Cuentas embarga els bens i provoca la mort civil d'aquest indultats, i dels encausats per la consulta del 9N2014 i el referèndum del 1O2017.

A l'octubre de 2017 algú va decidir que el millor era que la gent mobilitzada i disposada a defensar la independència se'n tornés a casa. Suposo que alguns va decidir que no estaven disposat als sacrificis (més que res econòmics) de la defensa de la independència els podrien costar. Potser alguns també van decidir que un moviment amb tanta força al carrer i, definitivament, ingovernable era tant o més perillós que els "socis" madrilenys i de l'estat espanyol amb els que, en definitiva, sempre hi ha la possibilitat de posar-se d'acord en el que fa al repartiment de poder i la "cogovernança". En particular, dels anhelats fons europeus.

El resultat, doncs, és que la repressió no s'atura perquè els que han d'aturar-la, a Barcelona i a Madrid, tenen bons motius per a no fer-ho. No sempre els mateixos motius, segur. No els comparteixen. Potser tenen motius discrepants, en realitat. Però el fet és que als poderosos ja els va bé la repressió, i els oprimits són els mateixos. És allò de ser tres voltes rebel: per feminista, per  treballador, per nació oprimida.

 A la repressió només podem respondre des del carrer. Amb mobilització  persistent i tan massiva com sigui possible. Per descomptat, aquesta mobilització ha de ser tan autogestionada com es pugui, per evitar una nova traïció dels líders, com la que al seu temps va denunciar Xirinacs.

És urgent fer la independència. Hem de culminar el que vam encetar l'octubre de 2017. Hem de tornar al carrer. Anar-hi, anar-hi i anar-hi,l com deia Antoní Massaguer. 

 L'estat espanyol està en fallida. Aquest cop els fons europeus hauran de tornar-se. No podrà fer-ho sense patiment. A un món ideal, els fons s'invertirien amb seny, i el resultat seria la recuperació de fons invertit més beneficis. Això no passarà. La natura mafiosa de l'estat portarà, inevitablement, a que aquests diners acabin a les butxaques dels que des del 39 són la casta opressora. Els diners, per tant, els haurem de retornar els que, des del 39, som objecte de l'extracció i depredació.  

Per això aquestes dues notícies: bona part dels "boomers" i la generació X veuran retallades a les seves pensions, o hauran de treballar més anys per a tenir-ne dret. I aquesta altre: el PSOE i UP recuperen la Ley de Seguridad Nacional del PP i l'amplien amb  les "lliçons apreses" a la pandèmia. Notablement: en cas de crisi, tots els adults podrà ser mobilitzats i se'ls podran requisar els bens, "temporalment" i amb una "indemnització". Temporalitat i indemnització que queden a discreció de l'estat, evidentment.

Punt u. Jo no vaig escaquejar-me de la mili, allà pels 80, per a fer-la ara que en tinc més de cinquanta.

Punt dos. Els meus estalvis són meu. Encara més quan ja m'estan dient que hauré de treballar fins els setanta, o els vuitanta, o fins que em mori perquè la pensió, o serà una merda, o no serà.

Ho he dit amb bones paraules. Ara ho diré amb males: que no em toquin ni un cèntim o acabaran esbudellats. Que no se'ls acudeixi donar-me un fusell, perquè tots els trets que engegui seran contra ells.

Aquesta llei del PP, i ara del PSOE i UP demana que la gent surti al carrer i que s'hi estigui allà fins que la màfia corrupta que domina totes les institucions de  l'estat espanyol sigui tancada de per vida. A Catalunya, a més, tenim la tasca addicional de completar la feina encetat l'octubre  de 2017 i fer, d'una punyetera vegada, la independència que ens és tan necessària.

Ens volen espantar. No ho aconseguiran. La por l'han de tenir ells. La tindran ells. En passaran molta, de por.

OCTUVRE.CAT sobre els indults. 26 de maig 2021.

Imprescindible. Subscric paraula per paraula.

Indults no, amnistia, autodeterminació i independència!

El primer d'octubre van venir a pegar-nos. Ni oblit ni perdó. 

Jo ni indulto ni amnistio a l'estat espanyol.

Apunteu-vos a Octuvre.cat!

Agenda 2030, decreixement i independència

La identitat catalana, la nació catalana, Catalunya només sobreviurà si l'estat espanyol desapareix. La història, des de molt abans de 1714, però, en particular després d'aquesta data, no ha fet més que evidenciar-nos-ho.

És una lluita per la supervivència. La nostra, o la del nostre enemic. La independència de Catalunya representa, de forma inevitable, l'esfondrament de l'estat espanyol. La nostra independència és la seva destrucció. No acopnseguir-ho significarà l'assimilació. Aquest cop sí. Perquè aquest cop no lluitem només contra un estat que ens vol canviar la identitat. Ara, a més, hi ha un sistema que des de ben petits perverteix el concepte de llibertat per a reduir-lo a la "llibertat de consum", un sistema que diu que "llibertat" és "poder triar què comprar i què consumir". L'aliat de l'estat és el consumisme.

Tenim, però, una finestra d'oportunitat: els decreixentistes tenien raó.

Era lògic. Els decreixentistes ja fa força anys que ens diuen que hem de deixar de consumir. Que només tenim un planeta. La sobre-explotació dels recursos, el malbaratament d'energia, aliments, minerals. La destrucció d'espais naturals i ecosistemes, les emissions de gasos d'efecte hivernacle i el canvi climàtic que estan produint... tot plegat ens condueix al desastre. L'Agenda 2030 de la que cada cop se'n sent i en sentirem a parlar més i més no es una altre cosa que un decreixement conduit per les elits.

Els decreixentistes ens deien: «Hem de deixar de consumir. Hem de decréixer. Si no controlem de forma autogestionada el nostre decreixement, ens "decreixeran" per la força». Estem en aquest punt. Segurament no podíem fer-ho. No estàvem preparats. No teníem prou informació. No ens ho crèiem. Anava en contra del que ens havien ensenyat des de ben petits. Deixar de consumir? esteu bojos? El cas, però, és que les elits sí que ho sabien. Ho han sabut sempre.  S'han preparat. Han reforçat les seves posicions i han traçat un pla. I ens decreixeran. Es diu Agenda 2030.

L'Agenda 2030 és el pla que s'ha presentat. Ja fa uns anys que aquest pla està en marxa. És un pla amb incoherències brutals i contradiccions flagrants. És un pla per assegurar que les elits seguiran sent les elits. I que la reducció del consum castigui el mínim possible els comptes de resultats de les elits. Fins i tot, ja n'hi han que es preparen per a ser els guanyadors del decreixement i, en aquest ambient de reducció del consum, volen crear les indústries del "desenvolupament sostenible".

El "desenvolupament sostenible" és, en definitiva, el decreixement controlat per les elits.

Quina és la finestra d'oportunitat?  que el decreixement, per molt que estigui gestionat per les elits, és decreixement. És reducció del consum. El decreixement és incompatible amb la idea que la llibertat és "llibertat per triar què comprar o què consumir". Aquesta "llibertat" quedarà limitada per preus prohibitius, per l'empobriment progressiu però molt sensible de la majoria de la població del primer món. Empobriment entès amb els paràmetres actuals. Està clar que aquest escenari condueix a les revoltes, el que em fa pensar que per evitar-les serà necessari reformular conceptes com llibertat, riquesa i pobresa, responsabilitat col·lectiva, identitat, democràcia.

La pandèmia ens pot donar un idea de com serà aquest món en un decreixement liderat per les elits. Un món en el que les vacunes han estat escadusseres i s'han administrat per l'estat seguint una metodologia de racionament. Un món on l'estat decideix quina vacuna ha de posar-se el ciutadà, en un exemple paradigmàtic del que Foucault (i també Hardt i Negri) defineix com Biopoder. Un món amb accés limitat al consum, un món hipermediat, tant en el sentit de l'omnipresència d'Internet, com en el de l'omnipresència d'agents intermediaris i de tercers.

Un món en el que ja no és veritat que "llibertat" sigui "llibertat de comprar o consumir el que vulguis". Un món que necessàriament demana una reflexió sobre el contracte social que bescanvia llibertat individual per zones de confort i "llibertat de consum".

La finestra d'oportunitat és aquesta reflexió.

Pot sortir malament. Correm el risc que el resultat de la reflexió sigui, precisament, cedir encara més llibertat individual a canvi de més zones de confort i el manteniment d'una reduïda "llibertat de consum", com si aquest fos el bé més preuat en un món on el consum decreix. Pot ser que la reformulació de llibertat i democràcia ens porti a un plantejament semblant al de Xina. Pot ser que la identitat nacional, sexual, cultural... esdevinguin un article més de consum. un intangible que es pot comprar i vendre, però sense més fons que el preu que el mercat li atorgui, potser en forma de likes a xarxes socials.

També pot ser que abans no siguem engolits per aquest món en decreixement que ens preparen les elits, tinguem un moment de lucidesa i ens adonem que encara som a temps de l'autogestió. Encara som a temps de decidir com decreixem. Encara som a temps de decidir com ens organitzem per fer front als reptes del canvi climàtic, encara som a temps per organitzar la defensa enfront aquest decreixement liderat per les elits. Un decreixement en el que nosaltres decreixem i son més pobres, i ells creixen i són més rics.

L'Agenda 2030 la lideren els estats. A Catalunya, la implantació de l'Agenda 2030, a hores d'ara depèn de l'estat espanyol. No cal ser massa espavilats per saber que aquest decreixement forçós el pagarem els països de llengua catalana. No cal ser massa espavilats per saber que el deute de les ajudes europees, deute que caldrà tornar, amb interessos, el pagarem catalans, balears i valencians. No cal ser massa espavilats per saber que el deute ja existent, i monstruós, de l'estat espanyol el pagarem Catalunya, País Valencià i Illes Balears. No cal ser gaire espavilats per saber que la corrupció sistèmica de l'estat espanyol la seguirem pagant nosaltres. Tot aixo ho pagarem nosaltres perquè ja ho estem pagant.

Catalunya, País Valencià, Illes Balears només sobreviurem si l'estat espanyol desapareix. Tinc aquesta certesa: la nostra supervivència depèn de l'extinció de l'estat espanyol. O som independents o serem assimilats i desapareixerem com a identitat, cultura, llengua i nació. 

 La llibertat, la nostra llibertat, és molt mes que la "llibertat de consumir o comprar".

Octuvre.cat: "FONS EUROPEUS: Que corri abans no es consumi l'estafa dels despatxos madrilenys."

 Això és tan bèstia que cal donar-li publicitat. Que corri.

https://Octuvre.cat, amb Marta Sibina i Albano Dante-Fachín, ens fan adonar de l'escàndol dels fons europeus. Si us fixeu no fan servir més que informacions de diaris. Tiren d'hemeroteca. Què vol dir això? Que, efectivament, PSOE i Podemos menteixen més que parlen. Són una eina més de l'IBEX. Menteixen. Professionalment. Amb tota la cara dura del món. Avui necessito els teus vots, avui et dic el que vols sentir. Demà necessito els vots d'algú altre? igual.

Però compte,  que si t'enganyen una vegada, la culpa és del mentider. Si t'enganyen dues, la culpa és teva. Si "t'enganyen" molts més cops potser és que ja et va bé que "t'enganyin" i, en realitat, el que estàs fent és mentir a un tercer.

Em temo que hi ha molt d'això últim, i que els tercers som el poble de Catalunya.

Partits independentistes: primer avís. 

1er maig 2021

 Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. Es tracta d'una diada de reivindicació i lluita. Enguany encara més, quan es pot constatar que la pandèmia s'ha acarnissat a les classes més desprotegides, ha provocat atur i  desigualtat o, més aviat, ha exacerbat els mals que el sistema , capitalista, ja tenia.

Com cada any, adjunto els manifests de la CGT i de l'esquerra independetista:

Manifest de la CGT. 

1r maig 2021: Reformes laborals. NO! Treballar menys per a treballar totes.

"L’any passat vam viure un 1 de Maig sota confinament i van voler limitar la nostra acció reivindicativa. Al llarg d’aquest any hem continuat estant als carrers, fent front als atacs que estem patint com a classe treballadora.

Portem anys arrossegant les conseqüències de dues reformes laborals, que lluny de solucionar els problemes d’ocupació, s’han demostrat només un ardit del sistema capitalista per reduir salaris, agreujant la precarització i privatitzant allò públic per obtenir més beneficis.

Aquestes reformes, desenvolupades per les dues potes del bipartidisme, donen sentit a l’eslògan «PSOE i PP, la mateixa merda és», a l’igual que la resta de partits polítics, que demostra que la solució als nostres problemes no els podem deixar en mans d’una classe política al servei del capital. Han materialitzat una diversitat de contractes absurda, un abaratiment dels acomiadaments sota l’excusa de fomentar l’ocupació (que l’únic que ha aconseguit són condicions cada vegada més esclaves), una reducció dels sous i una inestabilitat laboral tremenda. Arribant actualment a un nivell de precarització que mai haguéssim imaginat: la joventut que entra en el mercat laboral s’enfronta a una temporalitat inadmissible, a una explotació permanent, mentre ens allarguen l’edat de jubilació i els anys cotitzats per poder accedir-hi.

A més, s’acosta el moment que venim alertant, on després de la fi de l’estat d’alarma i el termini d’aplicació dels ERTOS, molts d’aquests es convertiran directament en EROs, o sigui en ACOMIADAMENTS. Haurem d’estar atentes per lluitar i aturar aquesta futura sagnia laboral.

L’empobriment general de milers de treballadores i treballadors està generant una societat cada vegada més desigual. Una quarta part de la població catalana en edat de treballar (24,2%) es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Actualment a Barcelona gairebé 150.000 persones viuen en llars sense ingressos laborals i més de la meitat són dones. Per contra, cada any es fan centenars de milers de hores extraordinàries, una gran majoria no són remunerades i, de nou, som les dones les més afectades. Al que cal sumar els milers de desnonaments executats durant aquests últims anys, que ara es dispararan un cop s’aixequin les escasses restriccions de l’estat d’alarma.

Veiem cada dia com trepitgen les nostres vides, aplicant lleis que protegeixen rics i poderosos i enviant-nos als seus esbirros, siguin policies o feixistes disfressats, per fer-nos fora dels nostres espais i de les nostres cases, atropellaments continus als drets humans, lleis mordassa… La pandèmia ha generat una situació intolerable de control social amb una militarització de la societat amb l’estat d’alarma, un toc de queda nocturn o els confinaments geogràfics que limiten una llibertat de moviments i les llibertats, tant individuals como col·lectives. Ens reprimeixen als carrers i ens persegueixen en les nostres legítimes accions, ja sigui de protesta o d’acció directa per exercir el nostre dret a una vida digna.

L’auge de l’extrema dreta, la fustigació a persones refugiades i migrants i el racisme incrustat, la violència institucional i estructural cap a les persones vulnerables, el patriarcat latent que amenaça les nostres vides, el col·lapse programat a força de retallades sempiternes del sistema públic (especialment Sanitat, Educació i Serveis Socials) … El capitalisme en la seva fase més salvatge i agònica segueix posant amb absoluta impunitat el interès econòmic per davant de les nostres vides, els nostres drets i la supervivència de la planeta, protegint els seus interessos privats per sobre de les necessitats de la gran majoria.

Estem immerses en temps convulsos i difícils, en els quals es disfressa d’indiferència un gran control social i tecnològic, temps on els interessos de les elits intentaran imposar-se novament a la classe treballadora. No podem permetre que la crisi la paguem, un cop més, les de sempre. Perquè seria intolerable que permetéssim un nou rescat a les entitats financeres, mentre les condicions de vida de la classe obrera se segueixen degradant a velocitat de vertigen.

Malgrat tot això, seguim defensant que l’única manera de sobreviure és l’autoorganització, la solidaritat amb les nostres companyes i companys, generant alternatives, acció directa i per descomptat, prenent la iniciativa de les nostres pròpies vides i decisions!

Aquest any, l’1 de maig, tornem al carrer a exigir el repartiment de la feina i de la riquesa, i a reivindicar la lluita i la solidaritat com l’únic camí per garantir els nostres drets, tant laborals com socials.

• Un treball digne, amb unes condicions laborals que ens permetin viure i arribar a final de mes;
• Una jornada laboral que possibiliti la conciliació de la feina amb la vida;
• Salaris i prestacions socials suficients, a través d’ocupació i de la Renda Bàsica de les Iguals;
• Unes pensions adequades i una edat de jubilació avançada, que ens possibilitin i garanteixin sobreviure, i permetent a la gent jove començar a treballar. Un cop més reivindiquem una reducció de la jornada de treball perquè puguem treballar totes les persones, una eliminació de les hores extraordinàries per ser insolidàries i fraudulentes, i reclamem la implantació JA de la REBIs (Renda Bàsica de les Iguals) com a mecanisme de redistribució de la riquesa i forma d’aconseguir una vida digna sense dependre de l’esclavitud que representen uns sous de misèria."

Visca l’1 de maig

Visca la lluita de la classe obrera

Visca la CGT

https://www.cgtbarcelona.org/wp-content/uploads/2021/04/Manifest-1r-maig-Barcelona.pdf

Manifest unitari de l'esquerra independentista

Condemna de la violència

No es preveu un aturador pels aldarulls que es venen succeint des de la detenció de Pablo Hásel. Encara més, es diria que estan pujant de grau, de participació i d'organització en determinades accions. Notablement, en els enfrontaments .

Ahir  a la nit, es va calar foc a una furgoneta de la guàrdia urbana. Avui, com era d'esperar, tothom posa el crit al cel. Aquesta matí han entrevistat Dolors Sabater, de la CUP, a Catalunya Ràdio. Se li ha preguntat si la CUP condemna la violència i la resposta ha estat, al meu entendre, ben ajustada: el límit de la protesta és posar en perill la vida de les persones. Però portar el debat a la condemna de la violència de grups de manifestants i no voler entrar a què causa aquesta violència és desviar l'atenció del fons del problema. 

A continuació, s'ha obert un torn de valoracions de les declaracions per part del grup de periodistes de diferents mitjans que col·laboren amb el programa. Opinions que han estat, com era d'esperar, totalment coincidents amb la corresponent línia editorial.

Vet aquí l'entrevista amb Dolors Sabater i la ronda posterior (entre les marques de 10m 25s i 25m 53s).

Sabater no ha fet una condemna explícita dels que van calar foc a la furgoneta de la guàrdia urbana, però diu, ben clar i d'entrada que la vida de les persones és la línia vermella que no es pot trepitjar. Per mi és més que suficient, en canvi no és suficient per a aquells que necessiten escoltar promeses de fidelitat, acataments, besamans i jures de bandera. N'hi han que estan a dues passes d'identificar a kale borroka dels 80 i 90 al País Basc amb les protestes d'aquests dies a Catalunya, i Herri Batasuna amb la CUP.

Però el cas és que aquesta identificació no és creïble  des del moment en que tots aquests aldarulls engeguen amb la detenció de Pablo Hásel i no es poden relacionar directament amb el moviment independentista. Si bé és clar que el malestar que s'està posant de manifest també inclou el component de reivindicació nacional. 

La protesta és transversal i la detenció de Hásel n'ha estat la guspira que l'ha fet esclatar. En observar la simbologia dels manifestants es veuen desfilar juntes banderes vermelles amb la falç i el martell, amb banderes negres llibertàries, vermelles i negres de l'anarcosindicalisme, amb estelades vermelles o blaves,  i també algun violeta feminista, verd ecologista o arc iris LGTBIQ+. Allò que amb molta mala llet es defineix com a "grups antisistema".

Però no. No són antisistema. La CUP participa del sistema des de fa molt de temps i té regidors i alcaldes a diversos municipis dels Països Catalans. Des de fa dues legislatures, compta amb diputats al parlament de Catalunya i si, com crec  que acabarà passant, es configura un govern d'ERC i Junts, resultarà que passarà a ser la primera força d'esquerres de l'oposició (perquè per molt que digui Jèssica Albiach, el PSOE no és esquerra).

El que sí són és anticapitalistes, o si ho preferiu, no-capitalistes. Això és el que més por fa de la CUP: que proposen sistemes diferents; que potser no són possibles ara però qualsevol. canvi demana un primer pas i seguir avançant i el missatge de la CUP és, fem aquest primer pas. Primer pas que és, inevitablement, posar en qüestió el sistema actual. En la seva generalitat i en les seves particularitats. Penseu per vosaltres mateixos si aquest món us sembla bé. Penseu per vosaltres mateixos com voleu que sigui Pensem entre tots plegats què podem fer per a millorar-ho. Entre tots plegats, fem-lo millor.

Vet aquí el que fa por de la CUP. Vet aquí perquè n'hi han que volen reduir les protestes i els aldarulls a una qüestió d'ordre públic. Vet aquí perquè exigeixen condemnes explícites i rotundes de "la violència dels manifestants". Com si tots els manifestants fossin violents. Com si manifestar-se fos violència. Com si les barricades, que són autodefensa contra bales de foam i pilotes de goma, fossin el mateix  que el saqueig d'un establiment, que és un delicte de robatori o furt amb estralls.

Com si la ràbia per l'atur, juvenil i no juvenil, pels desnonaments, per la impunitat del feixisme, pel racisme dels CIEs, per la violència masclista, per la negació de la identitat nacional, cultural i lingüística, per la negació del dret a triar el propi destí com a individus i com a país,  per la violència estructural que pretén reduir a les persones en general i als joves en particular a treballadors submisos i consumidors compulsius.

Com si tota aquesta ràbia només es pogués canalitzar votant un cop cada quatre anys a les elits de sempre. Com si votant a les elits de sempre, al sistema de sempre, pogués aportar alguna solució.

Mireu, jo, com la CUP, condemno la violència. Tota aquesta violència. I poso el límit en el respecte a la vida de les persones. Com la CUP, jo també vull un món diferent. Vull un altre sistema, i si això em converteix en antisistema als ulls d'algú n'estic ben orgullós.  

Un altre món és possible, i podem, i l'hem de fer possible.

Rap de combat.

Pablo Hasel ha estat detingut per "injurias a la corona", "injúrias a las fuerzas y cuerpos de seguridad del estado"  i "apología del terrorismo".

És dir, ha estat detingut perquè la llibertat d'expressió a l'estat espanyol només s'aplica quan no molesta a l'estat. On estat és, "corona", "judicatura" i "fuerzas y cuerpos de seguridad del estado" amb la jerarquia catòlica com a convidada especial. En definitiva, els que manaven durant el franquisme i que, com es demostra, continuen fent-ho.

Solidaritat amb Pablo Hasel. Si podeu, aneu a les concentracions i actes de protesta contra la seva detenció. Ara mateix, a moltes ciutats i pobles de Catalunya hi han concentracions, manifestacions i enfrontaments amb les "fuerzas y cuerpos". Què esperaven?

Jo no sóc gaire de rap, però de tant en tant n'escolto. Vet aquí uns quants vídeos que potser us agradaran i us motiven a anar a donar una volta a veure què passa pel carrer. Amb tots vostès: Pablo Hasel, Los Chikos del Maíz, Valtonyc i el rap col·lectiu "Los Borbones soln unos ladrones".

 

 

Urgeix fer valer la victòria del 14F.

El diumenge l'independentisme va guanyar. Vam guanyar.

No va ser una victòria èpica, com la del primer d'octubre, però Déu n'hi do. 

Es va guanyar vencent la por a la pandèmia i superant, sobretot, la manca d'il·lusió que feia anar a votar als partits independentistes que han gestionat tan malament (per no dir, malbaratat) la força i la il·lusió dels primer i tercer d'octubre i vint-i-u de desembre de 2017. Un cop més ha estat la mobilització popular la que ha donat la victòria. Malgrat els parits. Ja en van unes quantes. Se'ls ha tornat a donar una força que massa sovint sembla que no són capaços de transformar en un progrés real.

La victòria va ser de la gent que va anar a votar, molt més que dels partits. Vam ser els votants els que amb la mobilització van superar el 50% dels vots emesos i  hem estat nosaltres els que hem donat als partits la força i el mandat, en forma de majoria absoluta còmoda al Parlament, per a que donin passes efectives cap a la Independència, per a que facin valer la victòria.

Cap a la Independència. Aquest és el punt principal. Sí, en aquest camí cal lluitar per la llibertat de preses i presos polítics, pel retorn de l'exili, per aturar i revertir el mal que ha fet la repressió. Més important encara: cal protegir als que han estat afectats per la pandèmia, per la malaltia i la destrucció de llocs de treball,   per les crisis que se succeeixen sense treva des de fa massa temps. Tot això cal fer-ho, amb l'objectiu principal ben marcat, que és és marxar cap a la Independència. Justament perquè la independència ens proporciona la millor eina, la República, per a aconseguir més llibertat, més democràcia, més protecció social, un país més net i eficient en la seva despesa energètica, un medi ambient més protegit. Un país millor per a totes i tots.

Avui han començat les converses per formar govern. Espero i desitjo que lels partits independentistes es posin d'acord. Aquest cop amb Pere Aragonès com a President. Vull fer confiança als partits i espero que veurem aviat un acord de govern. Vull veure-ho aviat.

A més, és necessari fer-ho amb urgència perquè, com ja s'ha vist avui mateix, la reacció de l'unionisme ha estat de ràbia. Estan rabiosos per la nova derrota i es veu en com la repressió no ha trigat gens en desfermar-se de nou. En cal un govern per plantar cara, en la mida que sigui possible, a la ràbia venjativa de l'estat.

Ens convé a tots, docs, que els partits siguin responsables i facin la feina que s'espera d'ells amb prestesa. Cal un pacte i cal ja. És necessari per posar-se en marxa de nou. Més que necessari, torno a dir: és urgent. Perquè la repressió, desprès del parèntesi de la campanya electoral, torna a castigar amb duresa.

Que parlin, doncs, i que es posin d'acord. Aviat. Això és el que espero, i em penso que és el sentir majoritari. Que la victòria doni fruits.

14F. «Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi».

Demà els independentistes hem d'anar a votar. N'estic convençut. 

Hem de votar opcions independentistes. Jo tinc clar quin serà el meu vot. Votaré CUP. Esquerra anticapitalista. És el meu vot. Aquesta opció situa al PDeCAT a les meves antípodes ideològiques. Tanmateix, demano que voteu independentista, i si el vot que us representa és el del PDeCAT, voteu PDeCAT. Per què? Per que tinc ben clar que la independència de Catalunya ens reclama a tots. Demana de l'esforç de totes i tots. Li cal la CUP i el PDeCAT, li cal ERC i Junts. A totes i tots.

Perquè, enfront, no tenim adversaris si no enemics. Enemics que no dubten en represaliar-nos, multar-nos, en utilitzar la violència, en tancar-nos a presó... I van tots junts. Des del PSC fins al feixisme de VOX, passant per Cs, PP i Podem. Per molt que alguns d'aquests reparteixen carnets d'esquerra o de ciutadans del món. Tot l'unionisme ha pactat i pactarà tots els 155 que cregui necessaris per derrotar-nos. Per derrotar al seu enemic, és dir, nosaltres, és dir,  l'independentisme

Per això és tan important  votar diumenge. Per això hem de ser més de la meitat dels vots, per això hem de fer majoria absoluta al parlament. Per resistir, per sobreviure a l'atac, i per viure i contraatacar. No perquè el Parlament vagi a fer la Independència. Ja sabem que això no anirà així.

Necessàriament la Independència ha de venir de la mobilització intensa i persistent al carrer. De l'estratègia de resistència civil no violenta. Aquesta, per la por a la pandèmia, per la por a la  repressió, per la divisió dels partits, per la manca de lideratges que són conseqüència directa de la repressió, la presó i l'exili es troba lluny de la intensitat que caldria.

Per aconseguir recuperar la intensitat, l'empenta, l'impuls que dúiem i que ens va dur la victòria del primer d'octubre de 2017 ens cal treure'ns la por de sobre i aquesta és una tasca individual de cadascú. Ens cal també que, en la mida del possible, les institucions no ens juguin en contra i disposar de mecanismes per entorpir la repressió. Per això ens cal controlar les institucions. Per això hem d'anar a votar diumenge i guanyar. Clarament.

Ens cal i això seria òptim, que la Generalitat servís a la gent, que la gent percebés que la Generalitat fa les coses bé. Que es gestiona bé, Que serveix ala vida. Que els polítics independentistes siguin del color que siguin tenen aquesta voluntat de servei i la capacitat de treball i d'organització, la visió estratègica, política per a posar el pressupost intervingut, vigilat i retallat de la Generalitat al servei de tothom i, en particular, dels que necessiten més ajuda. Aquesta és la feina dels representants que triarem diumenge. Com també ho és aturar la repressió i construir aquelles estructures d'estat que havien d'haver fet fa anys i que, a l'hora de la veritat, o no hi eren, o van ser desfetes amb pel 155.

Per a fer una república catalana independent al servei de la gent ens cal, primer de tot, insisteixo, la mobilització persistent. També ens calen victòries institucionals i posar les institucions al servei d'aquest objectiu: servir a la gent,en particular als que els cal més ajuda, aturar o entorpir la repressió de l'estat, construir el que es pugui construir (si és que hi ha res que es pugui construir) per fer efectiva la independència.

Els partits independentistes tenen, en tant que representants dels seus votants, el dret legítim a tenir vies i temps diferents per d'assolir aquests objectius, però ens cal que tots es reconeguin entre ells com a pertanyents al mateix bàndol. No ens equivoquem. L'enemic el tenim enfront. No al costat.

Votem. Demà votem. Votem independentista. Votem sense por. Votem amb esperança. Votem amb ràbia. Votem amb amor al país. Voteu amb odi als seus enemics. Tant se val la motivació que us impulsi, però voteu. Voteu. Votem

«Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi». Mobilitzem-nos. Cuidem-nos. Construïm el país que volem. La república que volem. Fem la independència. Cada dia. Persistim!

Objectiu: més de la meitat dels vots per a l'independentisme.

 Una setmana justa per a les eleccions del 14F. L'objectiu principal és el mateix que al darrer post: que l'independentisme obtingui més de la meitat dels vots. En aquesta suma han de tenir-se en compte a tots els partits autoanomenats independentistes i això vol dir Junts, ERC i CUP, però també PDeCAT, FNC o Primàries, si bé les possibilitats que aquestes últimes candidatures obtinguin algun escó són baixes. Algunes  enquestes assenyalen que el PDeCAT podria donar la  sorpresa i entrar.

L'objectiu secundari és la victòria del bloc independentista en escons. Assolint l'objectiu principal,  gairebé es garanteix l'assoliment d'aquest objectiu secundari. És un objectiu de molta importància, malgrat que la Generalitat, en ella mateixa, és avui poc més que una gestoria en fallida. Tanmateix, aquesta gestoria és responsable de la salut i l'educació públiques, entre d'altres missions. Té encomanada, per tant, la gestió de pilars fonamentals de l'estat del benestar. Incideix directament en la vida de les persones i ha d'estar, per tant, impecable i eficientment gestionada i al servei de tothom.

La Generalitat en mans de l'independentisme garanteix que estarà al servei del país, i no al servei de la màfia estatal. Com deia el President Torra, la Generalitat, en tant que l'estat a Catalunya és un obstacle per a la independència i, quan arribi el moment, haurà de ser superada. Però aquest obstacle encara seria molt més gran si fos hostil al país. Tot seria molt més difícil si des de la mateixa Generalitat s'ataqués de forma activa l'autogovern, o es col·laborés amb la recentralització, o s'ataqués la immersió lingüística, o es desvirtués la missió normalitzadora dels TV3 i els mitjans de la CCMA. Des de la Generalitat no es pot fer la independència. Ho hem après. La independència ha de fer-se des del carrer, des dels pobles i ciutats. Amb mobilització persistent. Amb resistència civil no violenta (però ferma i contundent, perquè és la millor estratègia). Això ho sabem. Però també sabem que si bé no es pot fer la independència des de la Generalitat, és millor que no estigui en mans de l'estat.      

La propera batalla és el diumenge 14F. Els objectius es poden aconseguir. Per a fer-ho cal la mobilització de la major part dels votants independentistes. Hem d'anar a votar. Com al primer d'octubre. Aquest no ens esperen policies, ens espera, si de cas, u virus. Però el podem superar prenent les precaucions necessàries. Som un país disciplinat. Hem fet les majors mobilitzacions cíviques del segle XXI a Europa. Recordeu la Via Catalana, de punta a punta del país. Totes les performances de l'11 de setembre que han demanat preparació i organització. Tenim la capacitat, doncs, d'anar a votar el 14F i de fer-ho sense posar-nos en perill. Hem de ser ordenats i disciplinats. Mascareta (Millor FFP2 que quirúrgica), distància, neteja de mans (porteu gel hidroalcohòlic! feu-lo servir!) Minimitzeu el temps d'anar a votar. Millor si porteu la papereta de casa però si no heu rebut la papereta que voleu, no passa res, trobareu paperetes als punts de votació. El 14F tenim una nova mobilització. Hem de votar independentista. Hem de fer-ho amb seguretat i protegint-nos entre tots. Fem-ho!

Si a Catalunya no estiguéssim patint l'assetjament de l'estat espanyol, per una banda, i la seva incompetència per l'altre; i el tacticisme irresponsable dels propis partits catalans que han estat incapaços d'acordar una llei electoral catalana moderna, avui, en lloc d'haver d'anar a votar presencialment enmig de la tercera onada del Covid19, hauríem pogut fer un vot electrònic. No es pot fer.

Objectivament, el vot electrònic pot ser el més segur de tots, el més eficient i el més democràtic. perquè, per exemple, permetria consultar sovint a la població. La tecnologia existeix. Però també per a que el vot electrònic tingui aquestes característiques cal, sobretot, que la societat i l'estat que l'implementen siguin profundament respectuosos amb la democràcia. Aquest és el problema. A dia d'avui, el vot per correu a l'estat espanyol és una missió impossible, com saben els catalans a Irlanda que no podran votar perquè l'ambaixada espanyola no ha fet els tràmits que calien. El vot per correu no funciona. Votar per correu és difícil i vulnerable a les tupinades. És vergonyós. Amb aquests antecedents és impensable el vot telemàtic. El vot telemàtic, a dia d'avui, ni està ni se l'espera perquè, simplement, ningú se'n refia de la qualitat democràtica de l'estat. També per a superar aquest llast i entrar d'una vegada al segle XXI, ens cal la Independència (i una llei electoral pròpia i moderna, si més no).

En fi. La següent batalla és el diumenge que ve. Els independentistes hem d'anar a votar. Voteu a qui vulgueu. Voteu l'estratègia independentista que us sembli més bé. Obliguem als partits a que es posin d'acord entre ells i fem que el carrer sigui, de nou, el que marqui el pas i, si els partits poden, que ens segueixin.

Dempeus. Prenguem precaucions i protegim-nos. Anem a votar. Guanyarem!

14F. Objectiu: mes del 50% de vots independentistes.

El 14F hem de guanyar. L'independentisme ha de guanyar. Amb la victòria de l'independentisme, guanya Catalunya. Guanyarem per a que guanyi Catalunya.

Catalunya som totes i tots els que vivim aquí. Catalunya és el poble, complet, de Catalunya. Catalunya també és el seu paisatge. Són els seus rius, platges i muntanyes. Catalunya són les llengües que es parlen aquí, amb el Català i l'Aranès com a llengües pròpies. Catalunya és la cultura que s'amara d'aquest paisatge. Catalunya és al món, i ser català, i parlar català, és una forma particular i única, ni  millor ni pitjor però, certament, única de ser i fer en aquest món. Catalunya és el fruit d'una història o, més ben dit, de  moltes històries que s'entrelliguen. Catalunya és un gran, il·lusionant, ennoblidor  projecte de futur, o si ho preferiu, molts projectes possibles. Catalunya serà el que el poble català vulgui. Torno a dir, més que cap altre cosa, Catalunya som totes i tots els que vivim aquí. Catalunya és el seu poble.

Jo, com molts d'altres, em sento responsable d'aquest país. Sento, tinc la necessitat, de responsabilitzar-me d'aquest país i, per tant, de poder dir i saber que seré escoltat quan es parla de quin país es vol, quan es parla de present i de futur. Per a això cal, em cal, que les decisions es prenguin prop del poble, jo sóc poble, com tu, o com ella, o ell. Per a que les decisions es prenguin prop del poble cal un model molt més democràtic que el que tenim ara, amb molta més sobirania, cal un estat independent, cal una república catalana. Per mi, per tant, ser independentista és el més natural, és la conseqüència lògica de sentir-me responsable del país.

No és patriotisme. Preocupar-se dels altres, desitjar que les coses els vagin bé, desitjar que puguin gaudir, ara i en el futur, d'aquest paisatge, d'aquests llocs, d'aquesta llengua, d'oportunitats, d'aquesta forma única, ni millor ni pitjor però, certament, única de ser i pensar el món. Tot això és, simplement, humà. No és patriotisme, és pura biologia. Són les neurones mirall. Les que fan que patim amb els altres quan pateixen, o que ens alegrem quan notem que estan contents. Són les neurones de l'empatia. Les que ens han fet bategar junts a tots els actes de l'11 de setembre de la darrera dècada, i les que ens va fer ser un sol poble durant l'èpica victòria del primer d'octubre de 2017.

El 14F hem de guanyar. Hem de tornar a ser un sol poble. Hem de sintonitzar les nostres ments i els nostres cors. Fer valdre l'empatia. Per guanyar, haurem de votar. Haurem de fer-ho personalment. Amb totes les precaucions que calguin, per descomptat. Vot a vot. No podem quedar-nos a casa. Hi han exiliats que han de tornar, presos que alliberar, represaliats als que rescabalar. Tenim molts projectes de país que hem de fer realitat. Ens cal la Independència per a fer-los realitat. Ens cal la República Catalana.

El proper 14F, a la part del país que vota, votem independentista. Si fem més del 50% dels vots, haurem donat un nou pas endavant. Aquest és l'objectiu del 14F : que el vot independentista superi el 50% dels vots emesos. Fem-ho possible. Fem la independència. Pas a pas.

Fins aconseguir-ho.

Catorze de febrer. Objectiu : 50% més u.

Els jutges han decidit que el proper catorze de febrer han de fer-se les eleccions. Ho han decidit els jutges i, quan el govern de Catalunya ha dit que, per motius de salut pública, que aplaçava la convocatòria fins el 30 de maig, els jutges han reaccionat com una sola toga i que el catorze, i punt. 

Es veu que el gran beneficiari d'aquesta nova intromissió de l'estat espanyol en el funcionament del govern (autonòmic) català és el PSC. De forma sorprenent, segons diuen les enquestes i els sondeigs, el candidat del PSC és el més ben valorat dels candidats  que es presenten. Em crida molt l'atenció. Crec que diu  molt del grau de degradació al que ha arribat el govern (autonòmic) de Catalunya que un personatge com el ministre de sanitat sigui el candidat més ben valorat. També diu molt de com de bé funciona la propaganda espanyola que és capaç de convertir la situació de rècord mundial de desastre en el candidat més ben valorat.

En tot cas, si els jutges no canvien d'opinió, el catorze es votarà. La festa de la democràcia, diuen. Una rave com la de Llinars, més aviat. Ja veurem quants contagis, llits ocupats a les UCI i  morts  seran conseqüència directa de la prepotència dels togats. 

Però sabeu que us dic? que hem de votar. Que hem d'anar a votar en massa i en persona, Que hem de votar amb tota la ràbia. Ni que només sigui per fotre'ls. Als jutges. Als del 155. A tots els enemics de Catalunya.  Fotre'ls i fer, per primera vegada, que més de la meitat dels vots siguin inequívocament independentistes.

Sí, d'acord, avui els partits independentistes, gairebé sense excepció, es fan difícils de votar. 

M'hauria agradat votar a la candidatura dels represaliats, a Tamara Carrasco, però al final no han recollit prou avals. Llàstima. Els veia com el més semblant a la meva forma de pensar i de fer. No podrà ser. Votaré a la CUP. És un vot amb el que em puc sentir d'acord. Aquesta és la meva opció. Cadascú té la seva i és respectable. Tan respectable com, vist el panorama, no anar a votar. Tanmateix, jo, el que no faré és no anar a votar i permetre, per inacció, una victòria fàcil del feixisme del 155.

Si no vam tenir por el primer d'octubre de 2017, el catorze de febrer de 2021 tampoc n'hem de tenir. Aquell dia vam guanyar, malgrat els cops i el "a por ellos".  Al febrer hem de tornar a guanyar. Hem de ser més del 50% dels vots i establir amb aquest resultat una nova fita en el procés d'independència. Amb el 50%  més u trencarem la mentida unionista que diu que no som majoria. I tant que la som.

A mes, és fàcil. No venen a pegar-nos. En tenim prou amb fer servir mascareta i rentar-nos bé les mans. 

Que es vagin calçant. Nosaltres som el virus. El virus de l'independentisme és molt més fort que el Covid19. No han pogut desinfectar-nos ni el Borrell, ni l'Illa, ni les successives "montapollos", ni la dreta carca de Vox i PP. L'epidèmia independentista té la R molt alta i més que ho ha de ser. Guanyarem    

No tingueu por. Les urnes mai ens han de fer por. El Covid19, tampoc. No deixeu que us espantin. Viviu. Aneu a votar. Presencialment. Prengueu les precaucions que siguin necessàries. Evidentment.

I voteu. Voteu a qui millor us representi. Voteu per fotre als del 155. Voteu amb ràbia. Voteu pels que aquell dia no podran votar. Voteu pels que aquell dia s'encomanaran de Covid19. Voteu per les víctimes de la pandèmia. Voteu per la victòria. Voteu per la venjança. Voteu amb alegria, o amb tristesa. Voteu com us sembli més bé a qui us sembli més bé. Voteu independentista, això sí. Voteu.

Sobretot, no us penseu que la democràcia, i la lluita per la independència, s'esgoten votant.

Votar, o no votar, és només una de les palanques de canvi. Qui sap, potser a un moment determinat el més correcte és l'abstenció. Potser a un altre ho serà votar en una assemblea, o a un partit. Potser a un altre, votar en un referèndum. En tot cas, la democràcia no s'esgota amb el vot. Cada dia es pot "fer democràcia".  Al meu entendre, el que cal és que cada dia pensem una estona en el futur de tots, individualment i col·lectivament. En com el volem. En com el podem aconseguir. Que parlem entre nosaltres d'aquests projectes i esperances. Que trobem com actuar i que ens posem d'acord en fer-ho. Que actuem per assolir-los.

Poseu-vos d'acord, actueu i confieu en la gent. Observeu que el món, més o menys, funciona. Funciona perquè, malgrat tot, a la majoria de les persones no ens és aliè el patiment o el benestar dels altres i actuem en conseqüència. Per això avui la majoria anem amb mascaretes, i la major part de la gent paga imposts -tot i saber que una part important d'aquests diners acaben a les butxaques de corruptes. 

Posem-nos d'acord i actuem, doncs. És el més autènticament democràtic. Hem de seguir actuant. Hem de perseverar fins aconseguir-ho  

No amb el meu vot.

Al darrer post de l'any passat vaig plantejar els meus dubtes raonables sobre l'ètica dels polítics que estan dirigint la campanya de vaccinació. 

Ho tinc molt clar, jo em posaré el vaccí. És la meva contribució a la protecció del grup. El meu dubte era quan fer-ho. Em demanava si la campanya de vaccinació respondria a criteris de salut pública o  a criteris sobre interessos polítics o comercials. Estava suposant que la campanya de vaccinació es desenvoluparia, atenent a aquests criteris, amb eficàcia.

Pobre il·lús. En pocs dies ja n'hi ha hagut prou per veure que «eficàcia» i «polítics» no són paraules que lliguin. 

De les 60.000 dosis de vaccí que han arribat ha Catalunya només se n'han administrat 7.774 en una setmana. Amb aquesta velocitat gairebé es trigaran dos mesos i mig a consumir-les. És dir, arribaríem a mitjans de març amb 60.000 vaccinats sobre una població total de 7.500.000. Segons experts, cal arribar a un 90% de la població vaccinada per a que la protecció sigui realment efectiva.

Sembla que la velocitat de vaccinació està augmentat. L'enllaç a la notícia que he enganxat abans ha estat actualitzat fa una mitja hora i han afegit que « Aquest diumenge s'han notificat 1.681 administracions més respecte aquest dissabte ». Tanmateix, la velocitat de vaccinació segueix sent completament insuficient.

Es veu que hi han "problemes logístics". Per Twitter es parlava de la manca de gel sec. Sigui com sigui, hi ha una manca de planificació que espanta. Que no estaven avisats que aquesta vacuna ha de conservar-se a -80℃ ?

Tot plegat està servint per posar de manifest les misèries del govern de la Generalitat. Sí, és cert, la Generalitat està intervinguda i no compta amb capacitat real de fer política; sí, el seu pressupost és limitat i ve en bona part dictat per Madrid; sí, és cert, només és una gestoria.

Només és una gestoria. Acceptem-ho. No fa política. No es poden dissenyar estratègies de país que no rebin l'aprovació de Madrid (per això volem la independència, urgentment, ho recordeu?). Només gestiona allò que Madrid li permet gestionar. Lluny queden els anys previs a l'octubre de 2017.

Hi nan polítics que han acceptat aquesta situació, o s'hi han acomodat. Per això no es va investir a Puigdemont ni a Turull. Ni es va oposar cap resistència a la inhabilitació de Torra com a diputat, primer, i com a President de la Generalitat després. Per això la taula de diàleg ni existeix ni se l'espera. Per això avui hi han preses i presos polítics, exiliades i exiliats. I es parla d'indults com una forma de començar a dialogar. Es pot ser més estúpid?

Aquesta crítica va a tots els partits de l'arc parlamentari sense excepcions, independentistes, unionistes i peixos bullits. Aquest polítics han decidit que prefereixen ser els directors de la gestoria Generalitat de Catalunya S.A. A mi, aquests polítics no em representen. Ja no.

En tot cas, el que caldria esperar és que, si més no, facin bé aquesta feina de directors de la gestoria. També tenen aquesta missió. De fet, ara mateix és la única missió que tenen: gestionar la gestoria. 

Bé. Resulta que el govern actual és la coalició de Junts i ERC. La seva missió ara mateix és  gestionar la gestoria. Tots dos a l'hora. Dir que aquest departament de la gestoria és de l'un, o és de l'altre és un greu error. No diguem ja sabotejar un departament perquè és «de l'altre». Tots dos són govern. Tots dos dirigeixen la gestoria. Si no ho entenen, que pleguin.

Si el problema és que hi han eleccions i volen aprofitar per a fer fora al co-director de la gestoria, i a això és al que aspiren, i aquest és el problema, i per això les punyalades i el vol gallinaci, que sàpiguen que des de fora, el que jo veig és incompetència i deslleialtat. Que no comptin  amb el meu vot. Cap dels dos.

D'aquí a les eleccions han de fer demostrar, com a mínim, que són eficaços en la gestió i la logística de la campanya de vaccinació; que són eficaços en la gestió i la logística de les mesures de contenció de la pandèmia, i això inclou que no poden haver-hi més ridículs com el de la rave de Llinars, o la represa del curs escolar; que són eficaços en la gestió i planificació d'unes eleccions al Parlament que han de ser segures presencialment perquè, com es veu elecció rere elecció, el vot per correu no és de fiar.

Tota aquesta feina depèn d'ells. Del govern i dels partits. No val amagar-se darrera de la gent. La gent fa un any que posa de la seva part tot el que té i, més greu, el que no té. Ja n'hi ha prou de tractar la gent com un ramat. Ja n'hi ha prou d'incompetència. No amb el meu vot. 

Per cert, la independència no depèn de qui mana a la gestoria. No es pot fer «de llei a llei». Depèn de qui hi ha al carrer. De quants hi serem. Dels sacrificis personals i col·lectius. De la persistència fins a aconseguir-ho. Ja vam votar el primer d'octubre de 2017 i vam guanyar. Hem après, també, que la independència es proclama i es defensa (i no es deixa «en suspens» com erròniament, es va fer). 

I ara, seguim.

Contra la constitució espanyola. Independència, constitució i república catalana.

El president del país del costat està molt content perquè avui celebren el dia del seu llibre sagrat. Traduït: avui és el dia de la constitució espanyola. Si la situació es correspongués amb els meus desitjos personals fins i tot jo avui diplomàticament felicitaria als espanyols, però el cas és que avui Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, i el seu llibre sagrat és la cadena favorita dels ocupants per a sotmetre i reprimir al meu país, al de veritat.

La constitució espanyola és una desgràcia. Per a Catalunya, per descomptat, però també per al conjunt de ciutadans de l'estat. Per moltes raons.

Jo em limitaré a comentar un tuit que ha escrit avui el noi bufó de la Moncloa. A vingut a repetir allò de que la constitució ha garantit quaranta anys de pau. Com si aquest fos el seu gran mèrit.

En realitat aquesta és la demostració de que aquesta constitució ofereix uns resultats molt pobres. Mireu: quan uns col·lectius decideixen conviure junts és molt probable que tots ells donin per fet que la convivència serà pacífica. És dir, ningú decideix conviure voluntàriament amb el seu maltractador. Un pacte de convivència no es fa per assolir la pau entre grups. La pau, més aviat, és el marc que fa possible el pacte i on es desenvolupa.

La constitució espanyola, no. L'objectiu de la constitució espanyola és mantenir la pau. No veuen un problema aquí ? No hauria de ser el progrés ? No hauria de ser la conquesta i desenvolupament de nous drets individuals i col·lectius ? No hauria de ser la l'equitat social ? la sanitat i l'educació públiques gratuïtes i de qualitat ? no hauria de ser la protecció i la millora del medi ambient ? No. L'objectiu és garantir la pau.  Això ja ho feia la dictadura, sabeu ? Bé. No. No ho feia.

No ho feia perquè la pau no és possible quan hi ha repressió. Quan hi han presos polítics. Quan es volen anorrear les dissidències. Quan es neguen les nacions i es pretén la seva desaparició, el seu extermini. Quan es prohibeix les llengües  d'aquestes nacions. La pau que s'aconsegueix amb repressió no és pau. La dictadura no va portar la pau. Va portar el silenci. Va portar la mordassa.

I sabeu què? la constitució espanyola no ho ha canviat. Des del primer minut de la constitució espanyola hi han hagut i hi han presos polítics sindicalistes, anarquistes, d'esquerres i independentistes canaris, gallecs, bascs i catalans. Han hagut i hi han  represaliats, crims i terrorisme d'estat contra la dissidència, «a por ellos»,  morts i ferits, un atac constant contra les llengües gallega, catalana i basc... No és pau. És silenci. És censura. És conflicte. No només. La constitució espanyola a justificat i protegit la corrupció de la monarquia. Els borbons són uns lladres protegits per la constitució. La constitució espanyola empara una màfia estatal (un deep state) on el rei és el cap suprem (suprem vol dir que ningú li diu que ha de fer) de les forces armades i de la judicatura. Un estat absolut i anacrònic on la força és la raó definitiva de l'estat. Un estat fallit en que el vot del poble només es té en compte si coincideix amb els interessos particulars dels caps mafiosos.

Una constitució que no ha votat ningú que fos menor de 18 anys a l'any 78, és dir, avui, ningú menor de 60 anys. Quan algú et diu «la constitución que nos dimos entre todos» et pren per idiota.

Una constitució que ha emparat el 155. La sentència de 2010  contra l'estatut del 2005. L'infame article 135... Per no parlar del delicte de sedició que manté empresonat i a l'exili al govern legítim de Catalunya.

Una constitució inútil per a la vida i que és l'arma favorita de la repressió.

La única constitució que li convé a Catalunya, a les catalanes i als catalans, és la de la República Catalana. A nosaltres ens cal la Independència i ja farem el nostre procés constituent i la nostra constitució. Una constitució a que ha de servir per a progressar a partir de la pau, l'acord, l'esforç i la convivència entre catalanes i catalans. 

És així com funciona.

Trump vs Biden. Més enllà de les eleccions.

 
No se sap qui serà el proper POTUS. Però ja es pot dir que si algú pensava que Biden passaria per sobre de Trump, es va equivocar.

A veure. Que es veia venir. Biden és un peix bullit. O rebullit. Una cara anònima i que podria ser perfectament la màscara d'un reptilià d'incògnit (Ves que no sigui això...). Per la seva banda, Trump és l'increïble home taronja. És un maleducat, però té un estil. I un pentinat al·lucinant. A qui creieu que el públic recorda
més bé?

Sense conyes. La supèrbia és mala consellera. Menysprear a Trump és un error. Sempre. Creure que pel fet de que ets "demòcrata", "progressista" o "d'esquerres" ja tens garantit el vot dels treballadors i de les minories és, també, un error.

Dir que Trump ho ha fet tot malament xoca amb el fet que Trump ha evitat ficar els EUA en conflictes armats -dels darrers Presidents, Trump és el que compta amb menys morts de soldats i militars directament imputables a les seves ordres- i ha fet que l'economia nord americana funcionés. Cert, la gestió del Covid19 ha estat molt dolenta (en realitat, inexistent).

El Covid19, però, tampoc l'ha afectat tant.  Per a donar una dada, en aquestes eleccions hi ha hagut participació rècord de votants. Bé. Quan encara s'estan comptant vots Trump ja ha rebut més vots que al 2016. Malgrat la mala gestió del Covid19, en general, Trump no ha estat castigat pels que el van votar fa quatre anys. Al contrari, sembla que li han  tornat a fer confiança i, a més, ha aconseguit nous votants. Els seus votants han percebut que ha bescanviat salut per economia i ho han aprovat? No ho sé. Per l'altra banda, si Biden acaba guanyant serà per la mobilització dels votants demòcrates. Tinc la sospita que, en realitat, el mèrit d'aquesta mobilització rècord també ha estat de Trump. 

A Espanya, per dir un lloc triat a l'atzar, o no tant, Pedro Sanchez no ha bescanviat res per res. La gestió de la Covid19 ha estat nefasta, i l'economia està destruïda. Perdonin, però algú ho ha de dir : Trump millor que Sánchez. Ara no ens flipem. Tampoc costava gaire fer-ho millor que el guaperas de la Moncloa.

El cas és que Trump és dreta. Sempre afavorirà les corporacions. Ell mateix és un milionari amb forts interessos personals i corporatius. No se n'amaga i en fa bandera. Es mostra a ell mateix com un triomfador. Els seus seguidors l'adoren també per això. En canvi, en un curiós gir, el seu missatge al poble és que ell farà que les corporacions obeeixin. Ell assenyala a les grans corporacions i les multinacionals com les culpables del patiment dels treballadors i molts treballadors s'ho creuen. Sembla ser que la contradicció d'assenyalar com a culpables a l'elit de la que ell mateix en forma part és assumida sense dificultats pels seus seguidors.

La coherència no és una virtut humana i Trump aprofita molt bé les incoherències. El missatge d'"America First" i "Make America Great Again" que, sobre el paper, és un missatge nacionalista adreçat a tot el poble dels EUA, en realitat té un target molt concret: els WASP (White, Anglo Saxon and Protestant). La minoria majoritària blanca. L'autèntica Amèrica segons ells mateixos. Minoria majoritària i, per tant, l'espai central als EUA. Espai necessari (i suficient?) per a guanyar la presidència als EUA. 

El que crida l'atenció del missatge demòcrata és que presentar-se com "el partit de les minories" vol dir alguna cosa. Si la "minoria majoritària" blanca té la sensació que se l'oposa d'alguna manera amb les "minories no majoritàries" quina en creieu que serà la reacció? Creieu que la pretesa, i pretensiosa, superioritat moral dels demòcrates (i de les esquerres, en general, i no és que els demòcrates siguin cap esquerra) no provoca una reacció de rebuig per part dels que no són "minories"? Creieu que a algú li agrada que el considerin de la "majoria opressora"? creieu que, a la llarga, a algú li agradarà ser sempre "minoria oprimida"? no creieu que aquests que són "minoria oprimida" acabaran pensant que els seus representants són uns inútils, ja que no hi ha manera de canviar la condició de "minoria oprimida"?      

Per mi, també és destacable com tots els mitjans de comunicació han presentant, i segueixen presentant, a Trump com un monstre al que ningú vota ni pot votar. El cert es que l'ha votat la meitat de l'electorat dels EUA. Els mitjans de comunicació local estan fent propaganda, més que informació. Una propaganda molt absurda, ja que aquí no podem votar a les eleccions americanes.

Incís. Sí, algun cop he escrit en aquest mateix bloc que les eleccions americanes són tan importants que tots els ciutadans de tot els països del món haurien de poder emetre alguna mena de vot, a l'hora de triar el president dels EUA. 

Estaria molt bé. Però, en tant que català, de primeres en tindria prou amb que els vots a les diferents eleccions i referèndums a Catalunya  servissin per a alguna cosa (sense que jutges, constitucions, articles 155s, reis i merdes per l'estil es passin pel folre les tries i decisions preses en votació). Quan em convenci que votar serveix per a alguna cosa, potser serà el moment de començar a pensar en sobiranies compartides. Ara mateix el "sistema democràtic" espanyol (i català, en tant que país ocupat) és de la Srta. Pepis. Una puta merda, sent clars. Tanco incís.

Parlava de la propaganda antitrump dels mitjans locals. És molt inexplicable a menys que aquesta propaganda calgui entendre-la en clau local i, per tant, d'adoctrinament. El que sí que resulta entendridor és comprovar que quan surt un "opinador" als mitjans, només cal veure a quin mitjà, diari, ràdio, o TV , pertany, a on publica, per predir amb precisió quina pudor faran els pets que es tiri.

En fi. Biden o Trump. Trump o Biden. Sembla que a aquestes hores, Biden té un avantatge que encara no és definitiu però que a cada minut que passa sembla més difícil de remuntar per Trump. Ja veurem.

Tot plegat, quina poca confiança inspiren aquests polítics, aquests mitjans, aquestes elits... les d'allà i les d'aquí. Quina sensació de profunda decadència. De final, ara sí, de la història. De món vell i gastat. Malalt, no només de Covid19. Brut. Trist.

Toc d'atenció

 Jo ja tinc una edat. Fent la brometa fàcil diria que en tinc més d'una. Que ja vaig per la segona i, segurament, el camí que porta cap a la tercera ja va de baixada.  

Potser és aquesta la raó per la que aquest confinament nocturn del que en parlen les notícies a mi no m'afecta gens ni mica. Entre 22:00 i 06:00 només una emergència em pot treure de casa.  De fet, amb el teletreball, només surto de casa en molt comptades ocasions.

Sóc d'aquelles persones a les que la casa mai se'ls fa pesada. Sempre hi ha alguna cosa que hi puc fer. No recordo com podia viure abans d'Internet.

També, però, sóc conscient que la molt escassa activitat física em passa factura. Una bona excursió a peu és, pel meu gust, una oferta temptadora però des del març tot s'ha complicat i amb prou feines n'he fet alguna. I me'n sento.

Tanmateix, la cosa és que potser m'he adaptat millor que d'altres a aquest confinament. Potser, fins i tot, li trobo el què. Però sé, també, que allargar-lo no es bo. No és bo ni mentalment ni físicament. No és bo personalment, ni socialment, ni econòmicament. No és bo per al país.

No és bo allargar-lo. Però, en principi, és necessari per superar la crisi del Covid. És necessari per evitar que el sistema sanitari col·lapsi i molta gent mori perquè no pot ser atesa. Per això es prenen mesures.

Per això resulten tan sorprenents algunes mesures. De debò un confinament nocturn aportarà alguna cosa? pregunto jo, que no surto mai de nit. En canvi, no caldria prendre mesures al transport públic, com doblar la freqüència de pas, si més no, a les hores punta? demano jo, que sóc usuari del transport públic, si bé ara teletreballo.

No hi han explicacions. O són poc clares, o confoses, o contradictòries. Però ja sentim de nou el llenguatge bel·licista, de tocs de queda, de "todos unidos", de comportar-se com "soldados".

Hi ha un fet. Els governs ho arriben a ser en funció dels vots rebuts. Els governants haurien de recordar, sempre, que ho són en tant que representants de la voluntat popular. Els funcionaris també haurien de recordar, sempre, que el seu treball es resumeix en servir a la ciutadania. Govern, Parlament, administració farien molt bé de recordar aquests principis fonamentals del sistema. No abusar del poder rebut. Ser molt humils i retre comptes sovint. Haurien d'escoltar molt més i ordenar molt menys.

Ara bé, ta ciutadania també faria bé de recordar aquests principis bàsics. De fet, és fonamental que la ciutadania els recordi. Resulta que l'única que té la capacitat real de canviar les coses és la ciutadania. Començant pel fet de triar uns o altres representants.

Però resulta que, i vet aquí el problema més gros, hom sospita que la ciutadania prefereix bescanviar zona de confort, que no benestar, sensació de seguretat, productes de consum, oci... per responsabilitat col·lectiva. 

Cert, la responsabilitat col·lectiva és una càrrega. Però, és una càrrega que hem d'acceptar. Si renunciem a la responsabilitat col·lectiva, decau el concepte mateix de ciutadania. El sistema deixa de basar-se en la democràcia i passa a ser un recurs més dels que allà on hi havien ciutadans només hi veuen consumidors, o potser la matèria primera del seu negoci. En el millor dels casos. En el pitjor, esdevé l'eina de control i dominació dels "bons ciutadans", els obedients,  i de repressió dels "dolents", o dissidents.

Els feixismes sempre han preferit les majories silencioses. Malden, de fet, pel silenci de la ciutadania. Amb propaganda i adoctrinament, o amb repressió, coacció i por. Obediència cega, culte als líder i sotmetiment al règim, sigui quin sigui.

Vet aquí el perill. La responsabilitat és nostra. Renunciar-hi és el camí fàcil. Acceptar-la pot anar molt contra corrent en aquesta societat que busca la satisfacció immediata, el plaer ràpid, el "like". Però que, hipòcrita i pretensiosament, diu d'ella mateixa que està en la recerca de la felicitat. Una societat que faria bé de tornar-se molt més humil, molt més responsable, molt més crítica i molt més compromesa i activista.

Manifest del Primer d'Octubre del Consell per la Repúiblica Catalana

 En una diada tan important com la d'avui, reprodueixo el Manifest del Primer d'Octubre del Consell per la Repúiblica Catalana.

POdeu llegir el manifest en línia a a: https://mailchi.mp/consellrepublica/manifest-1-octubre-2020-1

Manifest 1 d'octubre 2020 Consell per la República Catalana

L’ 1-O del 2017 Catalunya va iniciar el camí de la República. Vam votar i vam donar-nos un mandat: esdevenir un Estat independent en forma de República.   El Consell per la República Catalana representa tota la transversalitat del moviment republicà i és l’instrument per acabar entre tots el que aquell dia vam començar: aquesta és la nostra missió.   Tots els esdeveniments que estem vivint d’aleshores ençà fins avui mateix, tres anys després, fan més vigent encara el nostre mandat:   des de la sentència als presos polítics fins a la inhabilitació del president Torra la repressió de l’estat no s’atura: fa més vigent el nostre mandat . la voluntat popular expressada en les urnes el 21-D: fa més vigent el nostre mandat. la mobilització civil i la resistència ciutadana mostrades constantment: fan més vigent el nostre mandat.   Avui  tornem a cridar als ciutadans i a l’opinió pública, als governs i estats, a les institucions de la Unió Europea, a les institucions internacionals, a tot el món acadèmic, del pensament i de la cultura, als Tribunals i òrgans jurisdiccionals: volem el respecte del dret a l’autodeterminació dels catalans exercit l’1/O i el reconeixement de la república proclamada el 27 d’octubre!   Vam ser més de 2 milions i ho seguim sent, cada cop més. Ens volen fer creure que no hi ha res a fer, i és mentida. El Consell és qui representa la vigència del mandat de l’1-O i és qui ha de dirigir l’estratègia per a fer-lo efectiu i portar-nos fins a la República!   Preparem-nos per fer-ho plenament efectiu. L’estat no ens ho permetrà sense confrontar-se amb nosaltres. Preparem-nos per la confrontació.     Preparem-nos!