Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 26 d’octubre del 2024

El cas Errejón

La denuncia de les agressions masclistes de Iñigo Errejón crida l'atenció.

No per la novetat. Les agressions masclistes són quotidianes. Cada dia hi han agressions sexuals a algun lloc. És una forma de violència que gairebé està normalitzada. És una violència greu. A principis de setembre enguany,  el nombre de feminicidis comesos a Catalunya era de 12 dones

La dada només parla de la violència més extrema, però aquesta violència extrema només és el cim d'un cúmul d'agressions en diversos graus, que sovint no són denunciats. 

Més encara, en la forma de micromasclismes, o de sostres de vidre, o del to i forma de converses... estan essencialment normalitzats. La societat "és així".

És cert. La societat és així. El masclisme és un supremacisme, com ho són els feixismes, o els racismes. L'organització de la societat estableix una jerarquia de poder. El poder sempre s'exerceix sobre algú altre. El poder existeix quan algú és sotmès a una jerarquia de poder, de grat o per força. 

La qüestió es aquesta: Un home en una posició de poder sotmet a una dona. Aquest poder pot ser des de la mera força física a la coerció social. El resultat és una dona agredida, violada, forçada, humiliada sotmesa contra la seva voluntat i, sovint, sense l'opció viable de reclamar algun tipus de reparació. Pitjor encara, aquesta via de reparació, en realitat, significa el sotmetiment a una altre jerarquia de poder que, enlloc de reparar, torna a ser humiliant.

Per mi és gairebé insoluble, precisament perquè la qüestió profunda és que la societat en que vivim és basa en questes relacions de poder. Es basa en una jerarquia i tothom està incardinat dins d'aquesta jerarquia. La majoria, òbviament, estem a les capes inferiors d'aquesta jerarquia. Però, en tot cas, dins un mateix estrat encara hi ha una jerarquia entre homes i dones: és molt més probable que una dona rica sigui violada que no que ho sigui un home ric. Exactament el que ha passat amb Errejon. Un tipus amb poder agredeix una dona aparentment no vulnerable i aquesta agressió, essencialment, queda impune. Sembla que aquest cop, però, no serà així.

En el meu punt de vista, el masclisme és essencialment estructural. L'educació no ho corregeix perquè no és aquest l'objectiu del sistema educatiu. Els objectius nominals del sistema educatiu topen amb els objectius reals: pau social, formació de consumidors compulsius i acrítics, i de treballadors dòcils. La reproducció, en definitiva, de l'ordre social. Les elits tenen les seves pròpies escoles on s'ensenya també a reproduir l'ordre social, només que "des del punt de vista" de les elits. No vindrà cap canvi de l'educació.

Ni vindrà cap canvi, en general, des de les institucions ni des de les organitzacions que les defensen o en depenen. No vindrà cap canvi des de les administracions o la judicatura, ni des dels partits o sindicats, ni des dels serveis públics, ni des dels sectors econòmics privats. Tots aquests actors estan compromesos en la defensa, o depenen, del sistema tal com és, i el sistema és masclista.

És per això que el feminisme ha de ser revolucionari. És per això que  els processos de canvi profund d'estructures, com els moviments llibertaris, o el comunisme, però també l'ecologisme o l'independentisme, han de ser necessàriament revolucionaris. 

Vet aquí el drama: les dretes són, per definició, les defensores del sistema tal com és i, per tant, són les defensores d'un model masclista. Les dretes són invotables. per la seva banda, l'esquerranisme i els partits «d'esquerres» són una trampa, perquè el seu discurs és de reforma i canvi, però la seva praxi és la defensa del sistema essencialment tal com és. Si de cas, amb alguns canvis purament cosmètics que, amb la propaganda adequada (la propaganda és una altre forma d'exercir el poder) són venuts com canvis estructurals profunds. Les «esquerres» són tan invotables com les dretes. A més, els partits, ja siguin d'esquerres o dretes, depenen directament dels finançament públic. No tenen cap motivació a canviar res que els posi en perill.

Errejon es declarava feminista de dia, i de nit era el tipus masclista i amb poder que agredia dones sexualment. El masclisme és a tot arreu. També entre les dones. Les dones dels partits de dretes saben quin és el seu rol de dona masclista i no és casualitat que sovint es pugui distingir si algú és de dretes o d'esquerres pel seu vestuari. No és casualitat tampoc, que quan toquen poder, les esquerres vesteixin com les dretes. Començant per l'americana de vellut de Gonzàlez. 

Semblaria que parlar de roba, quan es venia parlant d'agressions sexuals és superficial. No ho crec. Res es casualitat,  i la jerarquia es mostra també en el vestuari. Es diu que "si has de moure't entre els que manen, ha de vestir com els que manen". No és casualitat, doncs, i són els mateixos sotmesos els que defensen la jerarquia i en volen ser part. Per una banda hi ha el desig d'escalar posicions jeràrquiques, i per l'altra l'aversió a la pèrdua és immensa. Ningú vol canvis estructurals que posin en perill "tot el que hem aconseguit", per miserable que sigui, i si això significa que la societat ha de ser masclista, racista i sotmesa, s'accepta sense resistència.

És desesperant. Casos com el d'Errejón són descoratjadors perquè, en el fons, proclamen que tot és inútil. És un cas, però tots sabem que no és aïllat. Tots sabem que, en realitat, el món és així. Aquests casos ens diuen que no hi ha forma de canviar el món. És per això que fan tant de mal.

Perquè malgrat tot, jo crec que el món sí que pot canviar. Però cal actuar. Amb votar no n'hi ha prou. Votar només té sentit si la democràcia funciona. Quan la democràcia funciona, votar és més la formalització que no el mecanisme per trobar acords. La democràcia funciona?

No. No funciona. Cal actuar, perquè un altre món és possible i necessari.

Aquesta és la qüestió: què fem? 

divendres, 21 de juny del 2024

Mots singulars

Aquests dies s'ha parlat del "finançament singular" com a condició per a investir a Salvador Illa.

"Finançament singular" vol dir alguna cosa com "concert a la basca", o "règim foral navarrès". El finançament actual de la comunitat autònoma de Catalunya és el del "règim comú", que tenen totes les comunitats autònomes excepte Euskadi, Navarra i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

He dit totes? No! Madrid també té un "finançament singular" des de fa molt de temps. Des de abans de la "Transición" i de la dictadura. Us diran que el finançament de Madrid és el de "règim comú". com el de Catalunya, però és fals. Madrid té un règim de finançament dopat per la capitalitat estatal, i reforçat per un dumping fiscal que converteix Madrid en el motiu, essencialment, únic de la "España vaciada". O quina altre explicació teniu per a que a Madrid s'executin més del 100% de les inversions previstes cada any -o sigui, que en pressuposten i n'executen de noves sobre la marxa- mentre que a Catalunya amb prou feines se n'executi una tercera part?

Com cada cop que es parla del finançament català,  a les Espanyes tothom ha posat el crit al cel, titllant als catalans d'insolidaris, de jueus, d'usurers, de xantatgistes i de tot el que se us pugui imaginar. De nou, s'han publicat taules dient quants calés perdrien els espanyols si Catalunya tingués un règim fiscal a l'estil del basc. Alguns s'han atrevit a xifrar aquesta pèrdua en uns 20.000 milions d'euros.

És curiós, perquè aquestes notícies també es llegeixen a Catalunya i has de ser molt unionista, o molt solidari - Una paraula interessant. En parlaré després - per a no adonar-te que si aquests 20.000 milions no van a Espanya serà perquè es queden a  Catalunya, i que això potser permetria que enlloc d'executar un terç de les inversions, se n'executés el 100%, o més i tot, com a Madrid.  

Alguns opinadors madrilenys -ells, precisament- diuen que el que és just és que qui té més pagui més. Ho diuen obviant que Madrid és la que té més i que, si bé és la que paga més, després també rep molt més. Fins al punt que la inversió prevista s'executa per sobre del 100%. En realitat Madrid no és la que paga més. La que paga més és Catalunya. I com no és la capital d'un estat (reconeguem que per mèrits propis dels polítics processistes) ha de patir el dumping fiscal de Madrid.

Mal que ens pesi, els catalans som solidaris amb els espanyols. Hem de ser solidaris amb els espanyols perquè aquesta és una condició de l'espanyolitat. Serem solidaris amb els espanyols mentre no siguem un estat independent. Mentre siguem una dependència d'Espanya serem solidaris. De forma inevitable.

Un comentari sobre la paraula "dependència". A l'anglès es distingeix entre la paraula "dependency", que és un territori que es troba sota la jurisdicció administrativa d'un altre, com una colònia; i la paraula "dependence", que estableix una relació entre dos conceptes, de forma que un precisa de l'altre d'alguna forma. El concepte de "independència" prové directament de l'anglès: deixar de ser una "dependency" per a exercir completament la pròpia sobirania. la frase "avui tots els estats són  interdependents" és certa, perquè tots els estats tenen dependència de bens, productes, serveis...  d'altres estats, però no és cert que uns estats siguin "dependències" d'altres. Se'n cuidaran prou. Políticament, el que caracteritza als estats és,  precisament, que són una ·"no-dependency", és dir que són independents. 

Una cosa és tenir dependències, i l'altre ser una dependència. És molt diferent, i la frase "avui tots els estats són  interdependents" juga a la confusió amb els significats del mot "dependència". No us deixeu prendre el pel. Ens cal la independència per a ser. La independència et permet triar amb qui vols ser interdependent. Per mi, amb Espanya, la mínima interdependència possible, si us plau.

"Solidaritat" és una altre paraula que cal rumiar. M'ha costat molts anys copsar-la. La paraula solidaritat  ens parla d'una propietat d'unicitat i de integritat estructural. Quan es mou un sòlid, totes les partícules del sòlid es mouen "solidàriament". Quan una comunitat ha de fer front as un pagament, és la comunitat que en respon "solidàriament". El que és important assenyalar aquí és que per enlloc apareix "l'empatia" o la "voluntarietat" dels components de l'organisme "solidari".

La solidaritat és una característica imposada. Els espanyols són solidaris entre ells perquè la reputissima constitució així ho mana i ordena. No per una qüestió de voluntarietat, o perquè castellans, andalusos i extremenys em caiguin molt bé i sóc molt empàtic amb ells i vull que els meus imposts serveixin per a fer-los feliços. No va per aquí. Si sóc solidari amb la resta dels espanyols és perquè hi ha una llei que m'obliga a ser-ho. Si els espanyols decideixen fotre's daltabaix d'un barranc, els catalans de la comunitat autònoma de Catalunya, en tant que espanyols, també ens n'haurem, solidàriament,de fotre daltabaix. 

Rumiem-ho. Fugir de la solidaritat espanyola és, potser, el millor motiu per a la independència de Catalunya.

Penseu-hi. Els espanyols són molt solidaris. Ho són tant que el bé d'un, si és madrileny, és el bé de tots (que no són madrilenys). Ja ho deia Ayuso, interpretant com ningú el concepte de "solidaritat": "Madrid es España, y España es Madrid". Per això els espanyols no tenen cap problema amb el dumping fiscal de Madrid i que Espanya s'estigui convertint en el seu hinterland, buit i espoliat. Tant els hi fa, perquè mentre hagi un sol espanyol que sigui feliç a Madrid (i ja us dic que ara mateix n'hi han molt que ho són), la resta dels espanyols (que no són a Madrid) també seran solidàriament feliços. I s'ho creuen. 

Sent precisos, potser no tots s'ho creuen. Però els efectes són els mateixos. Poso un exemple numèric per a reblar-ho: Suposem deu persones. Una té quaranta euros. dues en tenen cinc cadascuna, les altres set, no tenen res. La solidaritat espanyola diu que els 50 euros pertanyen solidàriament a tots i, per tant, a cadascú li correspon una part de cinc euros. Ideal, no? Els problemes comencen aquí: en realitat només el que en té quaranta pot gaudir de l'abundància. Els que tenen cinc viuen bé, sense estridències. La resta han de fotre's. Però aquí entra la solidaritat al rescat, si més no sobre el paper. Tots han de sentir-se solidàriament feliços.

És curiós això de la solidaritat. Un no és empàtic i voluntàriament és solidari. És just al contrari: un és solidari de forma obligada i, en conseqüència, ha de ser empàtic, li agradi o no. Perquè si no, això de la solidaritat inter-territorial espanyola no funciona. 

Si analitzem al grup dels deu espanyols solidaris de l'exemple, un cop la solidaritat ha fet efecte, es veu que els que tenen i gaudeixen dels quaranta euros, defensen aferrissadament  que aquest és el millor dels sistemes. Potser s'ho creuen i tot. Si més no, són conscients que aquest sistema els beneficia com a ningú: són els madrilenys. Els que tenen cinc procuren no fer soroll, que encara els tocarà el rebre, i aprofitar els seus cinc euros reals: són bascos i navarresos. La resta es reparteixen entre els que creuen  que el sistema és bo i, de forma sorprenent, creuen que els han tocat cinc euros per cap. Encara que no els vegin, o hagin d'anar a Madrid a gaudir-los. Aquests són els estúpids. Estan també els que s'adonen que no els ha tocat res, però com que a la resta tampoc, ja els sembla bé. Aquests se'n van a Madrid a gaudir dels seus suposats cinc euros. Són els mesquins.  També hi han els que s'adonen que no els toca res i diuen que el sistema és una presa de pel i que la solidaritat espanyola és una puta merda. Aquest demanen un concert com bascos i navarresos o, directament, la independència. Són els catalans. No cal dir que tota la resta els titlla de traïdors, de garrepes, d'insolidaris i de ser la causa de tots els mals del col·lectiu.  Bé. L'exemple numèric només és una metàfora més o menys encertada.

Quan des de Catalunya es malda per aconseguir la independència, o en el seu defecte, es parla d'un concert econòmic o de, simplement, que s'executi la inversió prevista, a Espanya es posen rabiosos, els ull se'ls injecten amb sang i els puja la bilirubina. Perquè no hi ha res pitjor per a un espanyol que la insolidaritat. Els hi va, literalment, la vida tal com l'entenen.

El problema és que ells ja ho saben que sense Catalunya, el model de súper-capital madrilenya no és possible. El problema és que o fotem el camp aviat, o la súper-capital madrilenya també xuclarà a Catalunya. El problema és que quan això passi -i si no som independents aviat, passarà- Madrid també col·lapsarà en no tenir res més que consumir.  Si no fotem el camp aviat, Catalunya s'acaba aquí. Ara va de debò. Potser quedarà alguna cosa, potser, fins i tot, es dirà Catalunya. Però sense llengua, sense cultura, sense arrels ni tradicions, sense els noms dels llocs, sense la gent. Un lloc erm, brut i devastat. No serà Catalunya. Si de cas "El solar" que deia aquell general fatxa.

dimarts, 11 de juny del 2024

Amnistia, eleccions i meditació estoica.

 Avui s'ha publicat al BOE la llei d'amnistia.

Espero que tots els que han patit les represàlies de l'estat en puguin treure un profit. Si és que, és clar, decideixen acollir-se'n. Que serveixi per alliberar-los de la persecució de l'estat espanyol. Ho espero de debò. És per aquesta molta gent que la llei d'amnistia val la pena.

Tot i així, crec que tots faríem bé de no refiar-nos el més mínim. No em semblaria estrany si, al final, l'aplicació d'aquesta llei acaba sent retorçada. L'estat ha pactat la llei d'amnistia amb fàstic i oposició interna, i ha estat més fruit de les necessitats electorals de Pedro Sánchez que no d'una voluntat democràtica. 

És important això, perquè l'oposició interna -notablement, la judicatura- ja ha començat els moviments per a aigualir els efectes de la llei. En particular, crec que aniran a pel president Puigdemont. Sospito que el molt honorable i el seu advocat Gonzalo Boye en són ben conscients d'aquesta situació. Pel seu propi bé, segurament el més segur per al president a l'exili sigui romandre a Catalunya Nord. Si més no fins que sigui ben clar que els jutges no el podran detenir. Arribat el moment, tampoc aniria a Barcelona sense una escorta de confiança absoluta. Estic convençut que les clavegueres de l'estat consideren la possibilitat d'atemptar contra la seva vida. Digueu-me paranoic.

En tot cas, espero que l'amnistia serveixi per a la majoria. 

És significatiu el cas de Jordi Sánchez. Sembla que renunciarà a demanar l'aplicació de la llei, per tal d'esperar al resultat de la denúncia de la persecució soferta que va presentar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Serà interessant. L'aprovació i aplicació de la llei d'amnistia pot fer que diverses causes presentades a tribunals internacionals acabin en no res, en considerar-se que l'amnistia constitueix una reparació. Evitar condemnes internacionals a l'estat espanyol ha estat un dels arguments a favor de la llei d'amnistia. Caldrà seguir aquests processos internacionals.

Des del darrer post, a l'abril, fins avui, hi han hagut les eleccions al Parlament de Catalunya, i les eleccions al Parlament Europeu. Una bona part dels votants independentistes s'han abstingut a totes dues votacions. Els partits polítics independentistes semblen desconnectats dels seus votants. Aquesta desconnexió també afecta als partits d'esquerres i, a tots dos comicis s'ha pogut observar l'entrada i el reforçament de les opcions racistes i xenòfobes. El poble, els més rics i els més pobres, voten ultradreta. I la cada cop més reduïda classe mitjana ja no sap a qui votar, després d'anys i anys de fer-ho i comprovar que el vot es va tornant cada cop més inútil.

El sistema en conjunt sembla estar en decadència. En el temps que ha anat des del darrer post de l'abril al d'avuí he tingut temps de llegit "La défaite de l'Occident" del francès Emmanuel Todd. Un llibre que parla justament d'això: de la decadència de la civilització occidental i de la d'Europa, en particular. Todd  en fa l'anàlisi i defensa la tesi que aquesta decadència és fruit de molts factors, i que té a la guerra entre Rússia i Ucraïna, i en com s'està desenvolupant, la seva mostra més virulenta, sagnant i perillosa.

El món va malament. Al nostre país, a Catalunya, al nostre petit racó de món hauríem de ser capaços de redreçar. No serà gens fàcil. Cal sumar els esforços de molta gent. Cal poca gent per a malbaratar esforços, Cal molt de temps per aconseguir resultats. Cal poc temps per a destruir-los. Sempre és més difícil fer que desfer. L'esforç sostingut no té per què obtenir recompensa. L'esforç, sovint esgotador, també sovint només afecta l'entorn més proper. És així.

Caldrà acceptar-ho, doncs. Estoicament. Si el nostre millor esforç, sostingut, només serveix per a redreçar una mica l'entorn que ens envolta, aleshores cal fer-ho. Perquè el nostre entorn, el meu entorn, el teu, el seu, el de tots nosaltres, junts, és el nostre país. Vet-ho aquí. És el nostre deure envers els demés, i envers nosaltres mateixos el tractar de fer que el nostre entorn proper sigui, cada dia, una mica millor. Ni que sigui amb una millora infinitesimal, gairebé imperceptible.  Ni que alguns dies, només es pugui aspirar, i que això sigui una gran victòria, a que el nostre entorn no es degradi gaire. Només podem comptar amb el nostre millor esforç, i el que hagi de ser, serà. Llegiu a Marc Aureli. 

No sembla gran cosa, però no hi ha més, i ho és tot. I jo crec, vull creure fermament, que això que penso jo també ho pensa molta gent d'aquest país. Crec que amb l'esforç sostingut de tots els que pensem així farem que aquest país es redreci i sigui lliure. Crec que hi ha molta gent a molts altres països que també pensen això mateix. Crec que faran el seu millor esforç per redreçar llur país. 

Vull creure en la gent i que, malgrat  l'avarícia i les guerres, un altre món és possible.

dilluns, 9 d’octubre del 2023

Guerra entre Hamas i Israel.

 L'atac de Hamàs a Israel ha estat un brutalitat. Ha estat terrorisme. Un acte criminal en que han massacrat i torturat gent, han violat dones, han segrestat adults i infants i els retenen amb l'amenaça d'assassinar-los fent-ne un espectacle macabre. És una barbaritat.

La resposta que donarà Israel, ja ha començat a donar-la, també serà una barbaritat. El bombardeig a civils és un atemptat contra la humanitat, el setge i bloqueig total a una població: ni aigua, ni aliments, ni energia, ni medicaments, res de res, és un genocidi. És una barbaritat.

Si aquests dos fets fossin aïllats, seguirien sent barbaritats, però es podria fer un cinturó de seguretat al seu voltant. Trobar un relat que ens permetés a tots no sentir vergonya de ser humans. podríem provar d'assajar alguna forma de teràpia post-traumàtica per a superar col·lectivament aquest desastre.

Però el cas és que no són dos fets aïllats. Són dos fets més d'una llarga cadena d'atacs i contraatacs. Són dues baules més d'una gruixada i llarga cadena d'odi i venjança. La creació de l'estat d'Israel el 1948 és la fita que s'acostuma a posar-se com a data d'inici d'aquesta violència que no s'atura. Però ve d'abans: és un fet que la creació de l'estat d'Israel va respondre a l'intent de solució i reparació de la vergonya infinita de l'holocaust, amb sis milions de jueus morts. L'antisemitisme ha estat una constant a la història d'Europa, en particular, i del món, en general. Tant que hi ha una paraula per referir-se a les massacres de jueus: pogrom. A moltes ciutats europees es poden trobar pogroms en algun moment de la seva història.

Jo no sé què cal fer. N'hi han que diuen que això només s'arreglarà donant als palestins un estat independent. Potser sí. O potser les coses empitjorarien. No ho sé. Però sospito que l'odi que hi ha avui a aquella regió del món ha d'enverinar necessàriament fins el més nimi dels actes quotidians de la gent que hi viu. SI hi ha odi, no hi hauran solucions.

També penso que el món es divideix, principalment, entre els que sempre manen i els que sempre obeeixen. Els que obeeixen, al seu torn, es divideixen entre els que pensen que aquesta divisió del món és injusta, i els que pensen que ja està bé. Evidentment, els     que manen pensen que aquesta divisió està bé i malden per mantenir-la. Com són poderosos tenen molts mitjans per a perpetuar-la. En particular, compten amb l'aprovació i l'entusiasme de molta de la gent que obeeix.

La gent obeeix per moltes raons: per identitat, per religió, per por, per ambició... La gent obeeix fins el punt que estan disposats a matar als que no obeeixen, o a deixar-se matar per mantenir aquesta jerarquia. Les guerres sempre les fan els que obeeixen, mai els que manen.

I els que manen creuen que tenen dret a fer-ho per pura ambició, o egoisme, perquè se senten superiors i ho justifiquen amb ideologies que poden anar des del despotisme il·lustrat fins als feixismes, passant pels estatismes o  les religions, o simplement per pur hedonisme. El cas és que tenen el poder per enviar a la gent a l'escorxador en nom de grans principis. Principis que, en realitat, no és que se'ls creguin si no que només són una eina per manipular a la gent, per a sotmetre-la, per a utilitzar-la per a la consecució dels seus interessos, particulars i ben materials. I si moren milers, que morin.

No sé que cal fer. Aquest món necessita desempallegar-se de la seva història, necessita desempallegar-se de les elits, dels seus ídols i dels seus déus, a aquest món li caldria començar de nou, aquest cop fent-ho bé. Però això no és possible,

Només podem seguir. El món és com és. Ens cal ser molt crítics i no deixar-nos entabanar pels que manen. Ens cal recuperar aquest poder que ens han furtat. Ens cal deixar d'obeir-los a ells per a obeir-nos a nosaltres mateixos. Ens cal esforçar-nos per a fer que nosaltres mateixos siguem millors persones, i el nostre entorn proper i la Terra siguin un lloc més agradable per viure. Ens calen moltes coses i molt d'esforç personal. Però no es pot demanar a ningú que s'esforci. Jo només puc ser responsable del meu propi esforç i és aquest esforç on he de procurar excel·lir. Estoicament. El món pot anar pel pedregar - hi anirà - però, si més no, jo hauré fet el meu millor esforç per a impedir-ho i aquesta ha de ser la meva retribució..

divendres, 23 de juny del 2023

Partits, abstenció i ràbia.

Vaig votar nul. A les municipals vaig votar amb la papereta del primer d'octubre. L'abstenció / vot nul va suposar una patacada forta per a ERC i CUP, principalment. Junts van resistir, si més no numèricament, capitalitzant el vot anti-colau a Barcelona. Fora de Barcelona no es pot dir que els resultats de Junts fossin bons, però millors, certament, que els d'ERC i CUP.

L'abstenció, doncs, va afectar, sobretot, a a l'independentisme d'esquerres.

A Barcelona, Collboni serà l'alcalde, després del pacte de les forces del 155, amb el suport explícit de comuns. No hauria de sorprendre gens aquest suport. Només cal recordar la imatge de Jèssica Albiach mostrant la papereta del No a les votacions de les lleis de desconnexió al Parlament, el 6 i 7 de setembre de 2017. Com he llegit per alguna banda, Comuns s'ha transmutat definitivament en Iniciativa. Probablement el seu destí serà el mateix i anirà empetitint-se poc a poc fins a tenir un nombre reduït de regidors, però una influència immensa dins l'ajuntament, i absolutament desproporcionada amb el nombre de vots. Ja es veurà.

Junts i ERC han vist, de nou, com el PSC ha estat més llest que ells. El PSC és avui, més que cap altre partit, l'autèntic representant del 155 a Catalunya. És tan evident i hi ha tant consens dins el 155 en aquest punt que ha pogut comptar amb els vots "gratis" de PP i Comuns. Això és així i no és nou. Els escarafalls d'ERC  i Junts només es poden explicar per, o bé un llirisme i una ingenuïtat impròpies de polítics professionals, o bé pel llirisme i la ingenuïtat dels seus votants, que s'empassen acríticament que han estat víctimes d'un engany.

Engany? Els polítics "professionals" de Junts, ERC i CUP deuen ser els únic capaços de posar una marca a les pedres per recordar millor a quina han d'ensopegar. Que potser no recorden l'operació Valls?  I abans, l'operació Trias? O són molt rucs, o prenen per molt rucs als seus votants. Sospito que és això últim.

L'independentisme només tindrà un alcalde a Barcelona el dia que l'independentisme guanyi per majoria absoluta de regidors. No hi ha una altre. Cosa molt difícil d'aconseguir, si més no amb els partits actuals.

Avui, el principal problema de l'independentisme és, al meu parer, els partits que el representen. També penso que el problema no el té només l'independentisme. Crec que, en general, els partits actuen més com a plataformes per accedir a posicions  de gestió de poder, que com organismes de representativitat d'una part (partit ve de part) de la població, més o menys identificable amb  una ideologia o amb unes  característiques socials similars. Els partits no són tant eines de representativitat de la gent que els vota, com eines al servei d'unes direccions que utilitzen un determinat discurs per obtenir vots que els permeten assolir unes quotes de poder a institucions públiques.

Els partits "moderns" utilitzen tècniques de màrqueting, d'estudis de mercat, de segmentació dels votants, de big data, d'anàlisi de xarxes socials... amb l'objectiu únic d'obtenir més i més quotes de poder. Per a fer què? bona pregunta. És obvi que la col·locació de gent afí a les estructures institucionals de poder permet, al seu torn, retenir aquest poder i incrementar-lo, ni que només sigui perquè retenir el poder i incrementar-lo esdevé la forma de vida de les persones col·locades. El compromís amb el partit és personal, perquè hi va un (bon) sou. El poder, a més, permet facilitar o entorpir projectes. És un lloc des del que es poden fer i demanar molts favors. Iniciativa era un clar exemple de partit sobre representat a posicions de poder. Unió Democràtica també ho era. Aquests partits necessitaven pocs votants per mantenir quotes de poder altíssimes.

Aquestes quotes de poder depenem de que el sistema segueixi funcionant de la forma que ho fa. Els partits moderns són els principals defensors de l'estabilitat perquè s'hi juguen la seva mateixa existència. Cap partit actual és revolucionari, i el seu reformisme es limita a aprovar o derogar determinades lleis seguint això sí, els mecanismes establerts a l'efecte, i que mai posen en qüestió l'essència mateixa del sistema.

En tot aquest sistema de poder, de govern, d'institucions, de favors, de privilegis, de lobbies que protagonitzen els partits, els aspectes com la bona gestió, l'eficiència, o els interessos dels administrats són merament secundaris (àdhuc negligibles). Fins i tot es podria dir que l'estratègia única i compartida per tots els partits és estrictament l'acumulació de  poder, sense que sigui tan important l'ús que es doni d'aquest poder.

Es podria pensar que, llevat de les excepcions que són els partits sobre representats (de fet, ara mateix, no es pot dir que n'hi hagin) el poder dels partits hauria de ser essencialment proporcionals a la quantitat de votants. Però això no és així. És molt més important la "qualitat" dels votants. Les lleis estableixen aquesta "qualitat" atenent a factors com per exemple, el lloc on es vota i, més important encara, què és vota:  Hi han lleis que no es poden canviar, per molt que milions de votants vulguin canviar-les; HI han vots (sovint captius) que tenen més pes als parlaments que els vots de les ciutats grans (on és més difícil retenir els vots). 

Hi han partits, en definitiva, que per molts votants que tinguin, tindran un poder limitat. Tanmateix, el seu poder limitat necessita l'excés de massa de votants.

El sistema de partits, doncs, té poc de representatiu i molt d'imatge, comunicació, i venda d'un producte ideològic a un segment de consumidors.

El model grinyola quan el producte de consum ideològic ha de traduir-se en canvis efectius al sistema. No es poden fer canvis de llei a llei, i ja està. Necessàriament, un canvi de sistema ha de trencar les resistències que oposarà el sistema. Són els partits i la gent que tenen col·locada a les estructures de poder els principals sostenidors del sistema. Un partit de govern mai, mai, mai serà autènticament reformista i, encara menys, revolucionari. 

Un canvi de sistema suposa, necessàriament, una ruptura del sistema i això mai passarà. O potser algú es creu que "la transición" va convertir l'estat franquista en democràtic? el cop d'estat de Tejero (i  l'emèrit?) va servir per recordar a tothom qui manava de veritat, i avui els fills (i nets!) dels falangistes i les famílies poderoses a la dictadura i la transició segueixen ocupant llocs de poder a les direccions de tots els partits.

El problema del processisme és que no és revolucionari. No es poden fer canvis de llei a llei. Primer cal fer els canvis, revolucionaris, i després les lleis que els emparin. Sí, és cert, hi han hagut casos en que s'han aconseguit independències nacionals de forma amable i negociada: La separació de Suècia i Noruega, o de la República Txeca i Eslovàquia. Però és clar que no és el mateix. Aquestes van ser separacions entre iguals. En canvi els espanyols neguen la mateixa existència de la identitat catalana. Catalunya i Espanya no tenen tracte d'igual a igual. Des d'Espanya es mira Catalunya com una possessió, un moble,  el "nordeste peninsular". Els catalans som súbdits. La llengua catalana una curiositat folklòrica en el millor dels casos, però més sovint, una molèstia que cal eliminar.

Tot això ho saben els partits, i ho aprofiten per a modular discursos que agraden a les parròquies respectives. Poder és poder i, evidentment, una separació de Catalunya és una pèrdua de poder molt sensible per als partits espanyols i per això s'oposen sistemàticament, en bloc (del 155) i sense fissures. Els partits independentistes catalans, en tant que partits, no volen, en realitat, trencar res. Però tenen un públic que vol sentir un determinat discurs. 

No serà amb aquesta partits que es farà la independència. No es pot fer de llei a llei. Cal una revolta al carrer. cal trencar el sistema i fer-ne un de nou. trencar el sistema vol dir, també, trencar el sistema de partits.

Votar, doncs, no arregla res. De fet, podria ser perniciós. Qualsevol canvi autèntic del sistema comença per subvertir el sistema. Això és vàlid tant per a l'independentisme, com per l'esquerra autèntica, com per a les dissidències, en general. Com a independentista no puc anar a votar sabent el que sé dels partits. Però tampoc puc quedar-me a casa. Necessàriament he de passar a l'activisme i participar en la revolta.

Vet aquí, doncs, com ho veig a dia d'avui: el 23J no votis, o vota nul. I el 24, i el 25, i el següent, i el següent, i fins que calgui, mobilitza't. Organitza't amb gent amb la que tinguis confiança. Fes activisme. Explica per què lluites. Explica que el triomf de la revolta catalana  només depèn de nosaltres, de la lluita de cada dia. Ocupem les places. Ha de tornar l'esperit del 15M i dels 1O i 3O. Hem de tornar al carrer i recuperar el nostre país, alliberar-lo i alliberar-nos. 

Amb ràbia. Aquest cop, si venen a per nosaltres, ens hi tornarem.

diumenge, 29 de gener del 2023

L'arenga del capità.

"El mes de gener s'acaba i la gent ja no es diu "bon any" quan es troben i es saluden. Ja no toca, a més, gener ha refredat les expectatives. Els conflictes armats arreu del món continuen. La corrupció i la incompetència dels que manen, també. Els vells vicis, els vells pecats de tots i cadascun de nosaltres segueixen presents. Ja s'ha vist que, en bona mesura, els bons propòsits no seran, i que la vida nova serà, si fa no fa, com la vella. O pitjor. Si més no, això és així per a la majoria.

Tant se val. Visca la vida, en definitiva. Perquè no es pot dir que no tinguem l'experiència viscuda dels anys passats. No ens agafa per sorpresa. Per tant, no és el moment de perdre ni el coratge ni el camí. Com els estoics farien, tenim uns deures i els hem d'acomplir en la mesura que depenguin de nosaltres. Potser aquest no és el camí de la felicitat, però és la única via cap a la satisfacció.

Amb un rumb fixat, així és com cal seguir el viatge. Capejant les tempestes quan apareguin, i aprofitant els bons vents si es dona el cas. Estimant el mar, i respectant-lo. Estimant la vida, i aprofitant-la. Estimant el vaixell que ens protegeix. Estimant i respectant a la tripulació d'aquesta vella, i bella, nau que anomenem Terra.

I si cal, perquè ens traeixen, hi haurà un motí i la nostra serà una bandera negra. Que la llei del mar és ben clara i és superior, i més noble, que  les lleis dels homes."

El capità va callar. La tripulació restava en silenci mirant de comprendre allò que els havia dit. El sol ja s'estava amagant per l'oest, sobre el mar. El capità es va girar, marcialment, i va entrar al castell de popa. El contramestre va cridar: "au, ganduls, que encara hi ha feina! cuiners! prepareu el sopar!"


divendres, 30 de desembre del 2022

Bon viatge

 Un any acaba i un altre comença. No és res més que això. La nostra cultura fixa l'inici de l'any en una data propera al solstici d'hivern boreal. Aquesta data inspira històries, religions, supersticions, cultures, contes, mites, lleis i històries. 

És la terra que gira i que volta al sol. No es poca cosa. Al contrari. Si més no en la nostra escala humana.  Una any de vida és molt temps, o poc temps. En tot cas, és temps passat. Els que seguim vius després de voltar un cop més al sol sabem el que hem deixat enrere, recordem als que no han pogut completar el periple. Recordem als que ja fa moltes voltes que només són records. 

Un any més. La Terra gira i la vida passa. Ens fem grans i acumulem voltes, com anells a un tronc d'arbre, i ens pensem que la vida són les històries que ens expliquem, i que ens expliquen, i que ens creiem. I el que diem és el món en que vivim. Allò dels relats. Cadascú té històries i aquestes històries són les que en determinen el seu capteniment. I aquestes històries diuen que n'hi han uns que són rics, i d'altres que són pobres i no hi ha res a fer. Viuràs en l'abundància o en la pobresa perquè les històries, les paraules dites i escrites, les lleis, faran que així sigui.

Mentrestant la Terra seguirà girant, en el seu moviment de rotació sobre el seu eix i de translació al voltant del Sol. El sol mateix continuara girant al voltant del nucli de la Via Làctia, a algun lloc del braç espiral, més aviat perifèric,  on el Sistema Solar es troba ubicat. Al centre de la Via Làctia hi ha un immens forat negre que és el que fa girar tota la galàxia. La mateixa Via Làctia no és meś que una de les galàxies del grup local de galàxies, que es desplacen juntes, en un cúmul, per l'Univers. Un univers actualment en expansió. Tot és moviment. La fletxa termodinàmica avança i el temps passa. Pas ràpid o lent? Fa de mal dir: és relatiu. A la Terra, però, els humans són rics o pobres perquè expliquen històries, i se les creuen. Són feliços o desgraciats. Estan sans o malalts. Són vells o joves. HI ha històries, paraules i  lletres, dites o escrites, que ho determinen.

El temps passa i l'univers es mou, i les paraules que ens tornen feliços i tristos, rics o pobres, lliures o esclaus, només poden ser dites o escrites aquí, a la Terra. Paraules que, per molt que cridem no se senten més enllà del planeta i que, fet i  fet, ni tan sols són enteses per tots el que hi viuen.

Encara n'hi ha que diuen que el seu relat és més bo, millor, superior o necessari. Encara n'hi ha que imposen el seu relat, i que tothom ha de captenir-se d'acord amb aquestes històries. Jutgen i castiguen si no s'actua d'acord amb les seves històries. Històries per obtenir l'obediència i la servitud dels altres. Històries sagrades. Llibres sagrats. Lleis supremes. Cartes fundacionals. El mal són paraules.

I la Terra gira i viatja al voltant del sol. I cap de les lleis i de les històries dels homes pot canviar aquest fet. Encara n'hi ha que diuen que la Terra gira perquè ells ho diuen. Encara n'hi ha que s'ho creuen. Quins bojos. Què superbs. Com n'arriben a ser de nimis i  minúsculs. Què miserables, egoistes i necis. 

Els fets són els fets. Cap història, per ella mateixa, fa que un sigui més que cap altre. Cap història, per ella mateixa, determina que algú hagi de ser ric o pobre. Cap història, per ella mateixa, dona la felicitat o la tristesa. Ha d'haver-hi qui es cregui la història. Som nosaltres que ens creiem les històries i provoquem la tristesa, la pobresa o l'esclavatge. No deixeu que les paraules d'històries interessades us sotmetin. Som viatgers, de l'espai i del temps. Viatgeu. Viviu. Escriviu vosaltres la vostra història. Teixiu-la amb les històries dels demés, però feu la vostra història, del vostre viatge. Viatgeu. Viviu.

 La Terra gira. Que tingueu, si podeu, si sou capaços de fer-ho possible, un bon any nou. Bon viatge. Ple d'aventures. Ple de coneixences. Amb les vostres paraules.

dimarts, 27 de setembre del 2022

Ateu

 Jo sóc ateu. Es diu que "ateu" vol dir que no creus en Déu. Però no és veritat.

És obvi que Déu existeix. Si més no, en forma d'idea. La idea de Déu existeix. És una idea extremadament poderosa. Ha mogut la història de la humanitat des dels inicis. La idea de Déu  ha estat la causa última de guerres, rituals, tradicions, noms de llocs i persones,  art de tota mena. La idea de Déu és inevitable. En aquest sentit, Déu existeix. 

Algú dirà que això és un joc de paraules i que la idea de Déu no és el mateix que Déu. D'acord. Però un ésser que és a tot arreu, però no es pot captar de cap forma, que és totpoderós i fa miracles, però que, en realitat, no hi ha cap evidència que avali aquesta afirmació, que només el pots percebre per "la fè". Un ésser que és un "esperit" però que, de fet, ningú pot descriure o  mesurar què és un esperit, o si ho fan, no es posen d'acord.

Un ésser que, en realitat, és una idea. Si Déu és una idea, aleshores la idea de Déu és Déu, no? Bé. és igual això últim sí que ha estat un joc de paraules. La cosa és que, per mi Déu, o la idea de Déu, són el mateix i, en tant que idea, és òbviament real. I no penso entrar en discussions sobre platonisme, o sobre el món de les idees. Sóc molt més prosaïc: Les idees les creen les ments, no tinc motius per pensar el contrari.

Insisteixo, resulta que, en tant que idea, la de Déu, Déu, és una creació de la ment. Aquesta és la clau. Deu, que sens dubte existeix, i si no us ho creieu, mireu-ne els efectes al llarg de la història, ha estat creat per la ment dels homes. Per això sóc ateu. Perquè per mi l'origen de Déu és la humanitat. Contra el que afirmen alguns teistes, que és just el contrari.

Però a mi em serveix el meu plantejament perquè, entre d'altres coses, em permet de gaudir de la multitud de panteons que les cultures del món han creat. Estic enamorat del panteó grec i em declaro devot de la dea Atenea. Però, sens dubte, el panteó nòrdic i el cinematogràfic Thor mereixen una menció i un reverent respecte. Qui parla de deus parla de religions: Quan sigui gran vull ser mestre Jedi. De moment, però, sóc practicant de mindfulness.

El meu plantejament té una altre cosa molt bona, i és que, en tant que creacions de la ment humana, l'autèntica seu de la divinitat és la ment. Déu és al nostre cap. L'espiritualitat és al nostre cap. Tinc dret a fer servir aquestes idees que són molt poderoses abstraccions i que em permeten interpretar el món i crear un relat sobre la vida, la mort, sobre el pas del temps, sobre l'univers. Puc fer servir aquestes poderoses idees per assolir un pensament místic, si cal.

I, sobretot, puc ser lliure de pensar com vulgui i no em cal imposar el meu pensament a ningú.

Per això crec en déus, i sóc ateu.

dilluns, 26 de setembre del 2022

Acabar amb els prejudicis.

Al llarg de la meva vida laboral al sector de la consultoria informàtica he pogut treballar amb companyes i companys magrebins. Força joves, ben preparats, amb idiomes. Eficients. Les converses al voltant de la màquina del cafè eren força divertides.

Aquells converses em van servir per trencar prejudicis. Resulta que els musulmans i les musulmanes són, essencialment, com els cristians. És dir, la majoria no són fanàtics religiosos. Amb els musulmans funciona allò del "creient i/o practicant" que apliquem als cristians i amb resultats força similars: la major part dels que es declaraven creients, eren poc practicants, per no dir gens. En el cas de les noies, recordo haver vist algun vel, però la majoria de les noies musulmanes no en duien, si més no a l'oficina. Només recordo un company que fes un ramadà estricte, la major part de les companyes i companys musulmans no el feien.

Creient, però no practicant era el més habitual. A l'oficina, Les noies musulmanes, joves i, sovint, molt  atractives, en general anaven més maquillades i amb vestits més elegants i femenins que les noies no musulmanes. Cridava l'atenció. No dic que sigui així sempre, Ja he comentat que estic parlant de l'experiència personal a una oficina d'informàtics, que tenia un ambient força internacional amb una quantitat important de personal magrebí.

M'adono que el fet de ser musulmà donava a les meves companyes i companys un component de la seva identitat personal, i una referència cultural, però que, en tot cas, elles i ells eren gent jove que estaven vivint a Barcelona, per més o menys temps, i que la vida a la ciutat, sortir i anar de bars, la feina, les amistats (i els embolics), els estudis en curs d'alguns d'ells... tot allò també els aportava una identitat i unes referències.

No. No eren fanàtics religiosos. Eren gent jove que, ves quina cosa, eren musulmans, però també agnòstics o ateus amb educació més o menys musulmana. Algun n'hi hauria de més religiós. segur. Però per a fanàtics religiosos, n'he vist molts més entre els cristians.

Aquesta és la clau: al món musulmà hi ha de tot, sospito que amb preponderància dels "creients no gaire practicants". Com els cristians. Suposo que també es pot aplicar a budistes,taoistes, confucianistes, hindús... "creients poc practicants".

El problema no és la gent, ni les seves creences o manca de creences religioses. El problema es fer servir aquestes creences com instrument de poder. Obligar a la gent a vestir, menjar, creure, treballar, tenir unes relacions, estimar o odiar a qui et manin. El problema és fer servir la religió per sotmetre. El problema ve quan la dona ha d'estar sotmesa a l'home per un precepte religiós. Vet aquí el problema. El problema és la religió, qualsevol religió, quan és un instrument de dominació, o de rentat de cervell, o d'exercici del poder.

Per això la revolta de les dones a l'Iran és una lluita d'alliberament tan important, que només es pot saludar i a la que cal donar suport incondicionalment. Perquè per a que el vel sigui un autèntic símbol d'identitat cultural i religiosa ha de, primer de tot, deixar de ser un signe d'opressió. I això vol dir derrocar als que l'han pervertit, i derrocar els estats teocràtics que "per la gràcia de Déu" exerceixen el poder sobre les ments i els cossos de la gent, i sobre els de les dones, en particular.

I qui diu religió, també pot dir qualsevol ideologia que es faci servir com instrument de poder. Segur que en coneixeu més d'una. L'enemic sempre és qui fa servir aquestes ideologies per sotmetre, per exercir el poder. 

Atents, doncs, a reconèixer l'enemic i combatre'l allà on sigui que aparegui. 

diumenge, 4 de setembre del 2022

El narcisisme del mirall negre

Tinc la teoria que ens estem tornant tous. En general. Com espècie.

De forma resumida, vet aquí els arguments: per una banda, des de fa unes desenes d'anys, la millora de la medecina ha fet que moltes persones que no haurien tingut l'oportunitat de transmetre els seus gens ho hagin fet. Per altra banda, la producció industrial ha permès fornir d'aliment i abric a la majoria d'aquesta població creixent. És un fet: el progrés tècnic i científic salva vides. No només salva vides, ha permès la vida allà on no era possible amb gran èxit.

Sens dubte, l'èxit reproductiu té un preu, i l'estem veient:  el consum creixent i el conseqüent esgotament dels recursos, la contaminació i el canvi climàtic associat a l'alteració sobtada dels ecosistemes per la irrupció d'una humanitat en expansió i a la recerca de recursos vitals. Però tinc la sensació que la humanitat creu que aquest preu el pot pagar, o encara el pot pagar tornat-se encara més tecnològica.

És dir, l'èxit reproductiu de l'espècie humana es basa en que el medi en el que vivim és cada cop menys natural i cada cop més tecnològic. Aleshores, per continuar amb aquest èxit reproductiu la solució formulada de forma més o menys pública és aprofundir en la transformació tecnològica del medi.

Es tracta de crear una Matrix dins la que, en certa manera, somiarem una realitat; i també en certa manera, els nostres somnis seran l'autèntic combustible del sistema. Perquè els nostres somnis, somnis de consum, ens converteixen en ma d'obra dòcil. Sovint penso que Matrix és la gran profecia del segle XX. Com totes les bones profecies, no es pot agafar literalment i requereix una interpretació.

Tornant al que deia: aquesta mediació tecnològica de l'existència té conseqüències. La més notable és que el medi al que ens hem d'adaptar és a la matriu, però essencialment aquesta matriu no ens demana un esforç adaptatiu dels nostres cossos. Ens tornem tous perquè, per començar, els nostres cossos són cada cop més tous, menys adaptats i menys adaptables. Més mediats per la tecnologia. Som com bestiar d'una granja, abrigat, peixat i vaccinat industrialment per a tenir una producció suficient de carn o, en el nostre cas, de somnis. Els nostres cossos es transformen per a deixar de ser humans i esdevenir processadors, maquinària, ma d'obra dòcil.  El nostre cos, el nostre temps i la nostra obediència en forma d'engranatges d'una cadena productiva, extractiva i embrutidora. Productes i productors.

Els processos industrials ens han dut a l'èxit reproductiu com a espècie. De fet, també han proporcionat l'èxit reproductiu a les espècies que ens són subsidiàries: totes les plantes i fruites, el bestiar i l'aviram que consumim comparteix el nostre èxit reproductiu. Al preu de ser consumits, és clar.  En realitat, des del punt de vista del sistema, totes les espècies son subsidiàries, inclosa la nostra, i totes són consumides.

L'altre transformació és la de les nostres ments. Però, vet aquí que, a diferència del que passa amb la natura, on les condicions del medi són el resultat de l'equilibri de l'ecosistema, a la matriu els somnis són dirigits.

Això em porta a l'altre motiu que fa que ens tornem tous. Els nostres somnis no són nostres, sinó que són dirigits i responen a les necessitats de mantenir la matriu en marxa i de fer-la créixer. La matriu necessita que somiem, la matriu necessita que els nostres somnis no posin en qüestió la matriu. La millor forma d'aconseguir-ho és que somiar sigui millor que despertar. 

Com? la matriu t'ofereix endorfines a granel. Viquipèdia ens diu que una endorfina és un "opioide endogen que fa la funció de neurotransmissor. És produït per la glàndula pituïtària i per l'hipotàlem durant l'exercici, en moments d'excitació i de dolor, durant la ingesta d'aliments picants i també amb l'amor i l'orgasme".

Opioides endògens, és dir que els produïm nosaltres mateixos. El Jo. L'ego. vet aquí la clau: l'egoisme, l'egocentrisme, l'egolatria o narcisisme. Quan ets aïllat, o la teva relació amb els altres està mediada pel sistema, el teu benestar només pot venir de les endorfines que segregues. Si resulta que la generació d'aquestes endorfines està controlada pel sistema, enlloc de per tu mateix, et tornes depenent i addicte al sistema.

Ara mateix, la matriu ens estimula la producció d'endorfines amb productes de consum, entreteniment i, certament, les xarxes socials. Esta clar que encara es pot aprofundir molt més en aquesta via. Aprofundirem, segur.  El que també és segur és que el sistema sap que la millor estratègia és tornar-nos  egoistes, egocèntrics, egòlatres i narcisistes. A mida que, per  la mediació del sistema, obtinguem més i més endorfines, més i més dependents del sistema ens tornarem.

De totes les paraules lletges que he dit,  narcisisme és la més terrible. Perquè qui pot pensar que sentir-se bells, i estimats, i modèlics és dolent? què pot haver de dolent en ser un/a influencer? tenir seguidors que t'aproven i els agrades? si això es satisfactori per a tots, per a mi i per a ells, quin és el problema?

I és que el plaer no és dolent. Al contrari. La mateixa existència de les endorfines ho demostra. És necessari sentir-se bé. És necessària la recompensa després de l'esforç. Ens cal consol per a la tristesa. Volem sentir-nos alegres. Desitgem i volem ser desitjats. El sexe és plaent i busquem l'orgasme. És clar que sí. Quin és el problema, doncs?

El problema és l'excés.  Això ja ho sabien els epicuris: el plaer és bo; l'excés, és dolent. Els epicuris deien que, fins i tot de tant en tant convé l'excés de plaer. Però l'excés de l'excés no és bo. 

Vet-ho aquí: El plaer, les drogues, les endorfines en excés són dolentes. perquè ens tornen tous, pusil·lànimes, volubles, inconstants. Ens tornen dependents del camell. Ens destrueixen com a persones. El sistema ens diu: "jo t'ofereixo tant plaer com vulguis". En forma de consum, de likes, de "m'agrades". De forma contínua. A canvi de què? de docilitat, del teu cos, del teu temps. El narcisisme del mirall negre. El combustible del sistema.

El sistema no és un ens abstracte. Darrera el sistema hi ha persones. Els amos del sistema. La casta. Les elits. Els que de debò s'aprofiten i obtenen beneficis de la docilitat, dels cossos, del temps i de l'obediència de les espècies que consumeix el sistema. El bestiar i l'aviram de la monstruosa granja en que s'ha convertit la nostra societat.

I per a que volen tots aquests beneficis? per a gaudir-los, evidentment. Per al seu propi plaer. No són pas millors que nosaltres. SI no tenen una ment ben armada, seran víctimes de la dependència. Aquest és el gran perill, i també l'oportunitat. No està escrit qui serà tou, i qui no.

HI han dos escenaris possibles:

Prenem la píndola vermella i despertem a la realitat, per dura que sigui, i ens endurim en conseqüència. Ens fem responsables del món. Ens esforcem en fer-lo millor per a tothom. On tothom inclou també les espècies subsidiàries i les que no ho són (si és que encara en queda alguna). Hem d'entendre que tots som responsables de preservar el planeta i que, primer de tot, ha de ser un lloc habitable. Tot seguit, hem de fer que sigui un lloc més just, més net, més lliure i ric en la seva diversitat (frase que molts diuen i pocs creuen). Hem de ser conscients i entendre que eś bo cercar el plaer a l'estil dels epicuris, però que també és bo el capteniment i l'esforç dels estoics i primar el deure envers els altres. Hem de buscar l'equilibri entre un sa egoisme, i l'altruisme i la cura dels que ens envolten. Hem d'entendre que el benestar en equilibri ha d'incloure a tothom i a tots. Abasta a tota la vida del planeta.

O podem prendre la píndola blava i seguir somiant somnis dictats, seguir sent dòcils, seguir cedint el nostre cos, el nostre temps i la nostra obediència als senyors del sistema. 

Sabeu què passarà? que més tard o més d'hora l'espècie humana es partirà en dos: per una banda aquells que tindran menjar bo, tindran accés a bones medecines, podran cuidar el seu cos, seran longeus, bells, forts, intel·ligents, audaços i dominaran el sistema; i per altra banda els que s'hauran alimentat amb pinsos industrials i hauran estat vaccinats i tractats amb medicaments a pes. Aquest seran (serem?) dèbils i malaltissos, lletjos, dòcils i obedients, viurem pocs anys i amb poca qualitat. Però donarem per bona aquesta dominació i somiarem que formem part de l'elit. No us recorda al feixisme?

Fins que un dia, quan la raça dels esclaus ja no sigui necessària perquè els treballadors sintètics siguin més eficients, serem eliminats.

Que és un conte de ciència-ficció això que dic? Potser sí. O potser podem examinar com ha anat la història del món els darrers anys.

Ho veig així. Vet aquí l'alternativa: o bé ens endurim, o bé ens tornem tous com Narcís reflectit al mirall negre. 

Pastilla vermella o pastilla blava?

divendres, 15 de juliol del 2022

Per què em costa escriure?

Em costa escriure. O no trobo el moment, o no m'arriba la inspiració. Potser és que les forces se m'escolen piulant al Twitter, la xarxa social de l'odi, que diuen alguns. O potser és que després dels anys intensos, d'entusiasme, d'esperança i desig, de pujada, que van precedir l'octubre de 2017 ara som a la baixada. Qui sap. Potser és que m'estic fent gran i cada cop valoro més el temps. Només tenim un temps limitat. Què fem amb aquest temps, a què el destinem, és la decisió més important que podem prendre en cada moment.

La meva dona em feia una reflexió ahir: "quan fas tasques rutinàries i avorrides, el temps passa poc a poc, i se't fa molt pesat. Però quan més tard ho recordes, et sembla que és un temps que ha passat ràpidament. Un temps perdut. Un temps en blanc. En canvi quan fas alguna cosa emocionant, nova, o que t'omple l'esperit, el temps passa ràpid, sense adonar-te'n. Però després recordes aquells moments amb detall, amb intensitat. Recordes que has viscut.". Sí, la percepció del pas del temps és subjectiva. Els físics ens diuen que el temps és relatiu, però en l'escala humana en que ens movem, el temps és, més que cap altre cosa, subjectiu. I escàs.

Escriure m'ajuda a rumiar, a ordenar idees, a perfilar arguments. És un gran exercici. És un exercici que demana temps. Suposo que la meva activitat personal i responsabilitats familiars em reclamen molt més temps que abans i, certament, opinar sobre les notícies del dia, o redactar pamflets ideològics de dubtós gust i qualitat ha passat a tenir menys importància i, per tant, a ocupar menys temps del que hi esmerçava,

També hi ha que a mida que un es fa gran, es tona més i més descregut. No dels ideals, que crec que mantinc intactes, però sí de la gent, sí dels sistemes. El principi de Hanlon («no atribueixis a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament amb l'estupidesa») era primer una frase divertida, després vaig adonar-me de la saviesa que amagava, encara més tard em vaig a donar que, en el fons, expressava una gran confiança en la bondat de la humanitat. He fet servir aquest principi un munt de cops per donar-me una explicació a molts dels esdeveniments que passen pel món. No és que siguem dolents, és que som rucs.

Però avui, aquesta fe i confiança en la humanitat trontolla. Ja no tinc tan clar que Hanlon es pugui aplicar a tort i a dret. Vet aquí l'argument: la humanitat és diversa. Som molts els que som ignorants i que si no ho fem millor és perquè no en sabem. Bo que voldríem fer-ho millor! I aprendre'n, i no ensopegar una vegada, i una altre,  i una altre, amb les mateixes pedres. Però el cert és que també hi ha molta gent llesta, i que en saben, i que de forma plenament conscient actuen en la cerca del propi benefici, i aquests encara són els bons. També hi ha gent que de forma plenament conscient busca el mal dels altres, potser no de tots, potser només d'un col·lectiu, o simplement  pel plaer d'exercir el poder. Pel plaer de causar dolor, de prendre la vida d'altres, de fer-los patir. Hi ha qui troba plaer en això. Hi ha qui planifica i executa la recerca d'aquest plaer. El mal existeix.

Em passa això: quan penso i escric sobre les notícies del dia no puc evitar, d'un temps cap aquí, considerar el mal com a part de l'equació. Escriure pensant que la humanitat és estúpida, però bona era, en el fons, gratificant. En canvi, escriure pensant que hi ha una part de la humanitat que és malvada és molt dur perquè la sospita és que aquesta part que és malvada és, essencialment, la que està prenent les decisions importants.

És molt dur perquè el món s'està anant a fer punyetes. És molt dur perquè molts joves han perdut l'esperança. Quina esperança han de tenir, si els estem espantant? si els darrers anys se'ls ha educat en la por? si només s'espera d'ells que siguin ma d'obra dòcil i barata, i consumidors compulsius? Que poden esperar si els seus pares -la meva generació, els que avui estem entre 35 i 65- estàvem avisats de la crisi climàtica, de la crisi de recursos, de la crisi de deute, del perill de la corrupció, del perill del feixisme, de la vacuïtat de la imatge, del perill de l'hedonisme com a sistema... Ho sabíem. I enlloc de plantar cara, de canviar quan encara érem a temps, hem preferit aprofundir en tots els vicis, confiant en que un deus ex machina científic ho resoldrà tot, o pitjor encara, buscant un enriquiment egoista fins a la bogeria, o encara pitjor un exercici del poder en el que la carn humana es ven a preus rebaixats, o directament es malbarata i es trinxa. Què han d'esperar aquests joves quan els hem fallat de forma tan estrepitosa? Com ens atrevim a dir-los que ells són el futur? Hem fallat, per maldat i per estupidesa (la barreja de por i ignorància). El que és pitjor:  seguim fallant.

Em nego a deixar-me endur pel pessimisme, però em calen arguments i cada cop se'm fa més difícil trobar-los. Potser per això em costa tan escriure.



dilluns, 24 de gener del 2022

Represa

 Represa. Ha encetat l'any amb la superació o si més no començant a superar, d'una difícil situació personal de salut de la meva parella. Tot el 2021 va ser un descens als inferns en el que el Covid només va ser una anècdota. Però 2022 ha començat amb aires de represa: una intervenció a temps i l'estada a l'hospital sembla que ens posen en el camí de recuperar la salut perduda. Així sigui.

Els desitjos i els propòsits són aquests: que tinguem salut i que sapiguem cuidar-nos. Si estem sans, si estem forts, podrem lluitar pels nostres somnis.

Us diré que el més important per mi -avui ho sento així- és que vull viure. Tinc il·lusions. Em sento fort. El temps ha passat i ja no sóc el jove que era fa 30 anys. El món és ben diferent. He viscut ja algunes vides: la vida del nen, del jove, de l'adult. Com adult, també he viscut, i visc, vides diferents. Marcades per esdeveniments crucials, com pot ser un canvi professional, una malaltia i la seva superació, o potser fites de l'aventura col·lectiva d'aquest país. Avui tinc més paciència, mètode, perseverança i experiència. M'han de servir per les vides que em resten per viure. Tant de bo que siguin moltes encara. No me n'he cansat de viure, i avui crec que no me'n cansaré mai.

Un món per viure. Un món que cal deixar net i endreçat per als que ens seguiran. Pel meu fill. Pels teus. Per a tu mateix  i tu mateixa, que tens vides per viure. Amic, amiga. Per a tu, que com jo, estimes la vida, i aquest món.

Vull tornar a caminar per les muntanyes. A nedar a la platja. Vull omplir d'aire els pulmons. Vull sorprendre una guineu al prat, un voltor al cel, un isard a les roques, un picot a l'arbre, un dofí al mar, un capgròs a l'estany, els falciots a la primavera. Vull omplir-me amb el perfum de jardins florits, de terra mullada per la pluja, de brases a un poble en festa major.

Tot això vull. Maldaré per aconseguir-ho. El meu bon desig per a vosaltres és que vosaltres també pugueu gaudir tot això que jo vull per mi. Que tingueu salut i força per aconseguir-ho, que les circumstàncies us siguin propícies. Que tingueu somnis i desigs, i que pugueu fer-los realitat. Que pugueu viure moltes vides.

I quan arribi el moment de tancar els ulls per sempre més, que ho feu satisfets.

divendres, 31 de desembre del 2021

Un any difícil

Avui acaba l'any. Des de la meva experiència personal, 2021 ha estat, com el 2020, un any difícil. Poso difícil per no posar dolent. 

Ha estat difícil en el personal. Tot i que ja venia d'abans. He vist com l'Alzheimer d'algú molt proper avançava. He vist com afectava a la vida d'aquesta persona i, sobretot, a la de la persona que el cuida. Ho veig i me'n faig càrrec del patiment d'aquestes persones perquè, si bé no sóc el cuidador principal, sóc "el principal" dels "secundaris". 

Però aquest any, a més, ha portat el deteriorament de la salut d'una altre persona molt propera. Després d'un munt de proves hi ha la sospita d'un mal dolent. Caldrà passar per quiròfan de forma imminent. Aquest darrers temps han estat plens de patiment, de dolor físic, però també d'angoixa i de por. En aquesta ocasió jo sí que sóc la persona més propera. 

Veure el patiment dels altres des de primera fila és dur. No té res a veure amb el que representa estar afectat directament pel mal, és evident. Però és dur. És l'única experiència de la que puc parlar amb honestedat, perquè és la que visc.

Patir és patir: hi ha dolor físic, hi ha por, hi ha ràbia. Amb sort, donem el millor que tenim dintre, però, també ens  surt allò pitjor. Veure el patiment dels altres a mi em serveix per conèixer-me millor. No us penseu que el judici és amable. No m'agraden moltes reaccions. No em sento culpable de res, no  em penedeixo de res, però, certament, podria fer-ho millor. Hauria pogut fer-ho millor en el passat. Segur que puc fer-ho millor en el present. Tant de bo que en el futur ho sàpiga fer millor. Si més no, una mica millor. Potser amb més empatia. Potser aportant més equilibri. Els que pateixen malaltia necessiten mans que els ajudin, que facin les tasques que no poden fer, que els rentin, que els netegin, que els preparin i els donin les medecines, que els facin el menjar i els parin la taula... però també els calen mans que els acaronin. Els cal algú que els escolti. Els cal una paraula amable, dolça o tranquil·litzadora. Els cal silenci, i una abraçada quan ploren. No és gens fàcil. 

No es gens fàcil perquè amb el pas del temps et canses, perds els estreps, no ets amable... Quan pateixes una malaltia et pots tornar odiós pels altres perquè un cert patiment provoca empatia, però el molt patiment, el molt malestar, la tristesa permanent, la depressió provoca el rebuig. Cap guerra hauria de durar massa,  però les malalties com l'Alzheimer es fan de batalles continuades, en permanent reculada i sense esperança de guanyar la guerra. Dels mals dolents prefereixo no parlar-ne per ara.

Un any dur en el personal. Ha estat un no parar que, per exemple, ha fet que gairebé no pogués dedicar temps al bloc. Avui escric aprofitant una treva i perquè m'ho demanava el cos. Tot i que el personal ha estat el que m'ha tingut més ocupat, també m'he adonat de les que que passaven pel món.

M'adono que la meva visió del món està influïda pel personal. Sempre és així. Però, sospito, que aquest biaix, enguany, ha estat més fort.

Perquè el que veig del món, no m'agrada. La pandèmia no deixa de ser la malaltia d'una bona part de la gent que conviu amb mi en aquesta societat. Podria haver passat que cadascun donés el millor que té però, certament, també ha fet que sortís el pitjor. La pandèmia ha estat (i és) patiment i dolor físic per als que han passat els símptomes més greus, per als malalts a les UCI, per als que els han quedat seqüeles, per als que han mort sols.a residències, per als que han patit pèrdues. 

La pandèmia també ha estat por. Una por massiva, feta de desinformació, de censura, de limitació de drets, de coacció, de propaganda... d'una manca absoluta d'investigació periodística que s'ha posat al servei d'interessos econòmics i polítics.

La pandèmia també ha estat el descobriment d'una societat que ha acceptat acríticament les retallades de drets, les restriccions, les coaccions... Una societat que diu d'ella mateixa que és i vol ser lliure i que, en canvi, voluntàriament es posa mascareta per sortir al carrer, per a treure-se-la quan entra a un restaurant, i  això és la lliberat. Una societat que ha esdevingut policial i de tothom espiant i jutjant a tothom. Una societat de postureig, de superficialitat, que prefereix cridar, insultar i assenyalar a investigar, escoltar, empatitzar, raonar i debatre. Una societat patèticament hedonista. Una societat que ha destruït els conceptes de llibertat i democràcia. Una societat que ha bescanviat drets per "Salut" i "Seguretat". Una societat vella i malalta. Una societat que ja estava malalta abans del Covid, però que, amb la patologia greu que ja carregava, avui es troba  a la UCI i amb pronòstic reservat.

Una societat que, com era d'esperar, perd la salut, la seguretat, i també els drets. Una societat que ha perdut el tremp. Que vol tornar al món d'abans, tot i que el discurs és just el contrari. "Un altre món és possible" deia Arcadi Oliveres. Se'l recorda amb veneració, com la imatge d'un sant. Però no se l'escolta, o no se l'entén. De fet, el món possible que volen la majoria és el de 2008, el que ell tan odiava, just el que havia abans del crack de les hipoteques subprime, quan semblava que tothom volia i podia ser ric.

I aquí estem. Resistint. Lluitant contra la malaltia, que ens posa un mirall i ens escup una imatge lletja. No som bons malalts. Som pèssims cuidadors. Però és tot el que tenim. Més ens val que ho acceptem, que mirem d'aprendre alguna cosa. Que ens alliberem de les pors i dels prejudicis. Que tinguem ben present que som mortals i només tenim aquesta vida. Un altre món és possible, Arcadi. Tu ho sabies i ens ho vas dir, i podem aconseguir-ho. Però hem de ser més humils. Hem de ser més rebels. Hem de voler sanar. Hem de voler cuidar-nos i cuidar. Hem d'explicar-nos, un altre cop, quin és el nostre somni. I somniar, i fer-lo realitat.

diumenge, 25 d’octubre del 2020

Toc d'atenció

 Jo ja tinc una edat. Fent la brometa fàcil diria que en tinc més d'una. Que ja vaig per la segona i, segurament, el camí que porta cap a la tercera ja va de baixada.  

Potser és aquesta la raó per la que aquest confinament nocturn del que en parlen les notícies a mi no m'afecta gens ni mica. Entre 22:00 i 06:00 només una emergència em pot treure de casa.  De fet, amb el teletreball, només surto de casa en molt comptades ocasions.

Sóc d'aquelles persones a les que la casa mai se'ls fa pesada. Sempre hi ha alguna cosa que hi puc fer. No recordo com podia viure abans d'Internet.

També, però, sóc conscient que la molt escassa activitat física em passa factura. Una bona excursió a peu és, pel meu gust, una oferta temptadora però des del març tot s'ha complicat i amb prou feines n'he fet alguna. I me'n sento.

Tanmateix, la cosa és que potser m'he adaptat millor que d'altres a aquest confinament. Potser, fins i tot, li trobo el què. Però sé, també, que allargar-lo no es bo. No és bo ni mentalment ni físicament. No és bo personalment, ni socialment, ni econòmicament. No és bo per al país.

No és bo allargar-lo. Però, en principi, és necessari per superar la crisi del Covid. És necessari per evitar que el sistema sanitari col·lapsi i molta gent mori perquè no pot ser atesa. Per això es prenen mesures.

Per això resulten tan sorprenents algunes mesures. De debò un confinament nocturn aportarà alguna cosa? pregunto jo, que no surto mai de nit. En canvi, no caldria prendre mesures al transport públic, com doblar la freqüència de pas, si més no, a les hores punta? demano jo, que sóc usuari del transport públic, si bé ara teletreballo.

No hi han explicacions. O són poc clares, o confoses, o contradictòries. Però ja sentim de nou el llenguatge bel·licista, de tocs de queda, de "todos unidos", de comportar-se com "soldados".

Hi ha un fet. Els governs ho arriben a ser en funció dels vots rebuts. Els governants haurien de recordar, sempre, que ho són en tant que representants de la voluntat popular. Els funcionaris també haurien de recordar, sempre, que el seu treball es resumeix en servir a la ciutadania. Govern, Parlament, administració farien molt bé de recordar aquests principis fonamentals del sistema. No abusar del poder rebut. Ser molt humils i retre comptes sovint. Haurien d'escoltar molt més i ordenar molt menys.

Ara bé, ta ciutadania també faria bé de recordar aquests principis bàsics. De fet, és fonamental que la ciutadania els recordi. Resulta que l'única que té la capacitat real de canviar les coses és la ciutadania. Començant pel fet de triar uns o altres representants.

Però resulta que, i vet aquí el problema més gros, hom sospita que la ciutadania prefereix bescanviar zona de confort, que no benestar, sensació de seguretat, productes de consum, oci... per responsabilitat col·lectiva. 

Cert, la responsabilitat col·lectiva és una càrrega. Però, és una càrrega que hem d'acceptar. Si renunciem a la responsabilitat col·lectiva, decau el concepte mateix de ciutadania. El sistema deixa de basar-se en la democràcia i passa a ser un recurs més dels que allà on hi havien ciutadans només hi veuen consumidors, o potser la matèria primera del seu negoci. En el millor dels casos. En el pitjor, esdevé l'eina de control i dominació dels "bons ciutadans", els obedients,  i de repressió dels "dolents", o dissidents.

Els feixismes sempre han preferit les majories silencioses. Malden, de fet, pel silenci de la ciutadania. Amb propaganda i adoctrinament, o amb repressió, coacció i por. Obediència cega, culte als líder i sotmetiment al règim, sigui quin sigui.

Vet aquí el perill. La responsabilitat és nostra. Renunciar-hi és el camí fàcil. Acceptar-la pot anar molt contra corrent en aquesta societat que busca la satisfacció immediata, el plaer ràpid, el "like". Però que, hipòcrita i pretensiosament, diu d'ella mateixa que està en la recerca de la felicitat. Una societat que faria bé de tornar-se molt més humil, molt més responsable, molt més crítica i molt més compromesa i activista.

dissabte, 12 de setembre del 2020

Una societat tova?

    Ahir va ser la Diada Nacional. La mobilització ciutadana va veure's afectada per les mesures contra la propagació del Covid19 però, malgrat aquesta circumstància, els diferents actes van ser un èxit de participació.  De fet, els actes de l'11 de setembre són els actes públics de major participació a Europa en el que portem de pandèmia.

    Per mi, és una bona notícia. L'independentisme segueix mobilitzat, tot i la lamentable baralla partidista. El següent pas hauria de ser, de nou, que les entitats civils es posessin al front i obliguessin als partits a abandonar la seva mesquinesa partidista. Amb el ben entès que les entitats civils primer hauran d'espolsar-se la influència  i el control  que els partits exerceixen sobre elles. Però el camí per mi és clar: han de ser ANC, Òmnium i CDR els que marquin el pas, i obligar a ERC, JxCat i CUP a seguir-los. 

    La gent és la que ha d'empènyer. Som la nostra generació, els que avui estem entre els trenta i els seixanta, dècada amunt o avall els que hem d'assumir i fer aquest esforç.

    Aquesta generació, La Generació X, amb els boomers més joves, i els millennials més grans, és la que hem pres la responsabilitat de materialitzar la independència de Catalunya, per a nosaltres mateixos i per als que ens segueixen els passos i, poc a poc, ens van reemplaçant.

    L'assumpció d'aquest repte per la nostra generació ens ha dut a viure diferents etapes : presa de consciència d'ideals, mobilització llirista... La caiguda de la vena dels ulls correspondria als últims  anys en que hem vist com el món és un lloc lleig, violent, i que «Europa»  o «democràcia» són paraules brutalment prostituïdes. La història no acaba aquí i la nostra generació hauria de prendre consciència de la realitat i assumir que caldran sacrificis, com a societat i com individus, per tenir alguna possibilitat de reeixir en els objectius que ens marquem. Em demano si som capaços d'assumir aquests sacrificis. Tinc la sensació, a vegades, que la nostra és una societat tova. 

    Tenim uns relats, nacionals, socials, de clans, de grups, en general, i ens organitzem, mobilitzem i col·laborem entre nosaltres tot agafant-nos a aquests relats. És així com les societats progressen, com ens explica Yuval Noah Harari en els seus llibres i conferències

    Tenim els relats, fins i tot ens mobilitzem. Però ens els creiem prou ? És possible creure-se'ls un cop entenem que només són relats ? ¿ De quina forma els altres relats que són necessaris per a viure matisen i modulen el relat independentista (o de qualsevol altre objectiu col·lectiu) ? ¿ quin relat tenim per assumir l'esforç i el sacrifici, no ja per a la causa independentista, si no per a qualsevol aspecte de la vida? ¿ Com d'importants són els relats sobre els valors sobre l'esforç, el sacrifici, la resiliència, la perseverança, la paciència, el valor, l'ètica... ?

    Per mi aquesta és la clau. La diferència entre una societat forta i ferma, i una societat tova i pusil·lànime. El relat sobre els valors, sobre l'esforç, sobre la perseverança. El relat sobre el caràcter. El relat, diguem-ne, estoic. Un relat que dona forces a l'individuu, que el fa ser social, que el fa ser constant, persistent, tossut, perseverant. Un relat del «durs a la feina». Un relat que no tinc tan clar que sigui el relat dominant. Un relat que en alguns moments s'ha pervertit des del poder per silenciar la dissidència tot subordinant-lo a altres relats de dubtosa ètica i moralitat (la blasmada « moralina »).

    És aquest el meu dubte. L'èxit, el succés, de la causa independentista i, en general, de qualsevol causa que la societat es proposi depèn dels relats i de la nostra actitud, la de cadascú, l'actitud individual, enfront a aquest relats. Depèn de cadascun de nosaltres. 

    Una societat forta i ferma ho és en tant que la majoria dels seus integrants ho són, Ho és en tant que la seva generació dominant és forta i ferma. 

    L'èxit no depèn només d'aquesta força. Per descomptat que els obstacles poden ser objectivament insalvables. Pot passar també que tot i la força i la fermesa d'aquesta societat, encara manqui preparació i capacitat. Tot això és possible. No és condició suficient que la societat tingui uns relats, una força i una fermesa però, sens dubte, és condició necessària. Els forts poden perdre una lluita. Els tous ni tan sols la intenten.

    Jo vull confiar en el meu país i en la meva gent. En la generació dels que actualment estem en aquest moment històric i que, per tant, l'hem de decantar.

    Aquesta tasca, la de guanyar la independència, però també tots els projectes i reptes que ens marquem com a societat reclamen fortalesa, fermesa, perseverança, capacitat de treball... i, acceptem-ho, potser no reeixim.  També haurem de ser forts si es fracassés. 

    Però avui, per cert, estem lluitant i la victòria és possible. És més, crec, i aquest és el meu relat, que la victòria és inevitable, que és qüestió de temps. Crec que poc. Que la tenim a tocar. Que la vam llepar el primer d'octubre de 2017 i que, en tot cas, aquella victòria va marcar el punt de no retorn. 

    Ens resta culminar. El relat de la victòria del primer d'octubre em dona forces. tanmateix, si el relat i els fets del primer d'octubre haguessin estat uns altres, l'objectiu de la Independència de Catalunya seguiria i segueix sent extraordinàriament motivador. 

    Un relat independentista que admet un munt de lectures, des de la més estrictament nacionalista i sentimental,  fins a la lectura filosòfica, ètica i democràtica, passant per la prosaica, però ben potent, dels beneficis materials, econòmics i socials d'una República Catalana dins el marc Europeu.

    Repeteixo, però, i aquesta és la idea d'aquest post : el relat de l'objectiu Independència necessita un relat previ. Reclama el relat per a una societat forta i ferma. 

    És el relat sobre els valors, sobre la perseverança, sobre l'esforç sostingut i la paciència. Aquest relat és fonamental. És estructural. No es pot construir res si prèviament no el tenim. Aquest relat és la diferència entre una societat forta i ferma, i una societat pusil·lànime i tova. 

    Tenim aquest relat ? Ens el creiem? És el que transmetem a la generació que ens segueix ? A vegades em sembla que defensar aquestes idees provoca rebuig, com si aquest discurs de l'esforç fos ranci i desagradable. Que té un tuf de « moralina » i de cosa vella i passada de moda.  

    La meva experiència vital, en canvi, em diu que aquest discurs és necessari, que el correcte és transmetre aquests valors. Que, de fet, és el més pràctic, si se'm permet la paraula.

    Som una societat tova ? Estem (estic) disposats al que calgui (què cal?) per assolir els nostres objectius ? Quins sacrificis, col·lectius i individuals, som (sóc) capaços d'assumir 

diumenge, 31 de març del 2019

Llibre llegit: Sàpiens

Aquest cap de setmana he acabat la lectura de « Sàpiens », de l'historiador israelià  Yuval Noah Harari.

Sí, ja ho sé, no es tracta ni molt menys d'una novetat editorial. El llibre es va publicar el 2014 i va ser un èxit de vendes mundial, tant que ha tingut continuïtat en : « Homo Deus »« 21 lliçons per al segle XXI ». Ara mateix estic  en procés de lectura de « Homo Deus », motivat per les molt bones sensacions que m'ha deixat « Sàpiens ».

« Sàpiens » és, essencialment, un llibre d'història, però explicada de forma molt diferent. És un llibre que qüestiona els relats de la història i el seu ús interessat. Un llibre que despulla la història d'èpica i finalitats  i destins inevitables. Un llibre que per moments voreja el nihilisme per, en canvi, proposar un futur apassionant. Un llibre que escapa a classificacions tradicionals. Molts tòpics trencats i pensaments políticament correctes que se'ns revelen enganyosos, discutibles o ridícul. Punts de vista inesperats. Apocalíptics desmentits però, a la vegada, crida a la responsabilitat.

I preguntes clarament filosòfiques que són replantejades amb criteris nous : quin és el sentit de la vida? com podem ser feliços?

Sí, també trobarem punts de discrepància amb l'autor o, per què no, manca de profunditat o major rigor. Tanmateix, ja estarem fent l'exercici de rumiar. Sigui com sigui, en el meu cas, un llibre que em fa replantejar-me idees i conviccions  és un regal del cel.

Una lectura molt recomanable. Als vídeos següents el mateix Yuval Noah Harari ens presenta el llibre. A Internet es poden trobar altres conferències seves i entrevistes que li han fet. Per llegir,escoltar, veure i, sobretot, rumiar.





dilluns, 31 de desembre del 2018

Feliç 2019

En poques hores hores acabarà l'any.

És acostumat fer valoracions . Dir què ha estat el bo i el dolent de l'any. Quines coses recordem amb alegria, o orgull, i quines amb tristesa, o amb ràbia. Quins han estat els moments positius i quin els negatius. Els més agosarats s'atreviran a fer un balanç i dir que, globalment, l'any ha anat "bé" o "malament".

A mi se'm fa difícil aquesta comptabilitat emocional. Suposo que, com a la majoria dels mortals que vivim en aquest racó de món, la quantitat de moments bons segurament ha estat similar a la de moments no tan bons i em sembla que aquesta valoració de l'any té molt més a veure en l'estat d'aquest moment en que escric que no pas en una ponderació dels records dels moments viscuts.

El temps passa i que avui l'afitem amb una festa n'és la demostració palpable que aquesta saviesa és compartida, tot i que potser no entesa. El pas del temps ens deixa senyals, al cos i a l'ànima, i aquestes marques permanents són importants si és que les podem llegir que hem après alguna cosa. Si és que hi ha un abans i un després, és dir, un ara, més intens, més viu, més conscient.

Gràcies a totes i tots per acompanyar-me durant aquest any. Gràcies pel que he après. Pel que hem fet, o no hem fet. Pels records. Per les alegries i les tristeses. Per les il·lusions. Pels projectes. Pels somriures i per les llàgrimes. Gràcies.

Els meus bons desitjos a totes i tots. 

Que col·lectivament aquest any nou assolim grans èxits. Que alliberem preses i presos i ens retornin les exiliades i els exiliats. Que siguem lliures, que és una altre forma de dir que siguem i ens sentim responsables de la nostra República, del benestar i la llibertat de les gents que hi viuen i que hi arriben de nou per a viure-hi. Que siguem responsables de la prosperitat de tota la vida que el conforma. Que siguem i ens sentim responsables de la llibertat i el benestar de tots, i de tota la vida del món. Que siguem responsables, des del nostre racó, de tot el planeta. Perquè només hi ha un món.

Que cadascuna i cadascun de nosaltres sigui capaç de formular els seus desitjos, les seves il·lusions, els seus projectes. Que  siguin assolibles. Que puguem treballar per aconseguir-los. Que, finalment, si pot ser, els obtinguem, i si no, que, al menys, puguem afirmar que ens hem esforçat per aconseguir-los. Que tinguem la satisfacció estoica d'haver complert el nostre deure havent tot el que estava a les nostres mans i dins les nostres possibilitats.

Així sigui. Que tinguem una bona entrada d'any.

Feliç 2019.

dijous, 9 d’agost del 2018

Lectures d'estiu: La saga d'Honor Harrington.

L'estiu és temps de lectures relaxades i disteses. En el meu cas, estic aprofitant aquests dies per llegir ciència ficció que és un gènere que m'agrada molt.

El que estic llegint és la sèries de novel·les protagonitzades per la capitana Honor Harrington, personatge central del «Honorverse» creat per l'escriptor nord-americà David Weber.



Es tracta d'un conjunt de novel·les de ciència ficció militar, en les que es barregen batalles de naus espacials amb política. A les històries s'aprofita que el personatge principal és dona per a criticar situacions de masclisme fàcilment identificables amb el món actual. No es pot dir que sigui una novel·la "feminista", tot i la protagonista femenina. A tots els efectes és ciència ficció militar i, si de cas, més militar que ciència ficció. Les batalles entre naus espacials recorden clarament les batalles navals. El motiu és que l'autor David Weber és un estudiós de la història militar i la pren de font d'inspiració.

L'altre gran eix d'aquestes novel·les és la política. Més ben dit, en el fons és l'eix principal. L'acció militar i la diplomàcia no són més que instruments del poder polític, així que, en el fons, a aquestes novel·les de la capitana Honor del que es parla és de política.

Això lliga amb els meus gustos. Si alguna cosa m'interessa és la política.

Aquestes novel·les són, per dir-ho d'alguna manera, "política recreativa".

El que m'ha cridat molt l'atenció és la figura dels caps militars.

La realitat és que, tot i pintar-la com una dona valenta, ferma, intel·ligent, flexible, forta, honorable...  jo no puc deixar de treure'm del cap la idea que és una psicòpata.

Vet aquí perquè: La capitana Honor és una cap militar (que sigui dona és circumstancial i no influeix) i, com a cap pren decisions que posen en perill les vides dels tripulants de la seva nau quan entren en batalla. No cal dir que l'objectiu de la batalla és infringir el màxim de mal possible als seus enemics. El seu anorreament, si és possible.

Totes aquestes decisions de vida o mort es prenen, tot sovint, de forma meditada. Els plans de batalla es discuteixen en reunions d'oficials en els que s'avaluen possibles opcions i es trien les que es consideren òptimes segons les restriccions d'objectius (militars o de caire més polític) a assolir, recursos i logística disponible.

L'escena d'una reunió d'oficials decidint quina és la millor tàctica de combat per anorrear una flota enemiga a mi em causa angoixa: Tens un grup de gent decidint la millor forma d'enviar altre gent a la mort tenint en compte les vides de la pròpia tripulació com un recurs més.

No només això: un cop preses les decisions, s'informa a la tripulació de la forma més adequada per motivar-los a acomplir la missió. La tripulació rep les ordres i les arengues dels oficials i es llencen al combat. Convençuts. Amb Il·lusió, que diria aquell.

Segons tinc entès, aquesta mena de manca d'empatia i l'aprofitament i manipulació de les emocions dels altres en benefici propi és el que caracteritza a les psicopaties.

El militar com a psicòpata és només una visió parcial. És evident que l'oficial ha de ser un psicòpata perquè si no, no podria liderar la seva tripulació i menar-la a la mort. Però no n'hi ha prou amb ser un psicòpata. A més cal formació: a les novel·les es veu com les naus han de ser reparades, mantingudes en funcionament, dirigides... hi han un munt de sistemes: de comunicacions, mèdics, logístics, d'armament, de maquinària.... que demanen navegants, enginyers, comptables, metges, mecànics i tècnics de tota mena sense comptar amb la tropa: mariners i soldats embarcats. Tot aquest personal està ordenat en una jerarquia que no es discuteix i que treballa constantment per mantenir les naus en funcionament.

Doncs bé, tota aquesta munió d'equips requereix de caps que siguin realment bons en les tasques i tècniques de coordinació. No només això, cal tenir una visió del conjunt i una visió tàctica i estratègica dels objectius. Els caps tal com estan descrits a les novel·les són professionals realment valuosos i necessàriament han d'estar ben preparats. Parlem de gent brillant, més enllà de la seva psicopatia (la referència seria Hannibal Lecter).

Tot aquest funcionament és similar al que es troba en el món civil.

Així, podem veure com a les obres civils, com construcció d'edificis, carreteres, vies de tren... o en projectes industrials, o de programari... trobem equips i meś equips que s'organitzen, es jerarquitzen, hi han caps, comandaments intermitjos, oficials, manobres... I dosis importants de psicopatia, tot i que sense l'extrem d'enviar algú directament a la mort... Segur?  potser no és tan clar, com hem pogut comprovar amb els casos de treballadors morts per cops de calor, o per els milers de casos de sinistralitat laboral que es produeixen cada any, amb treballadors ferits i, també, morts.  Sinistralitat que sovint està relacionada amb condicions de treball precàries, relacionades al seu torn amb situacions d'explotació laboral.

Explotació laboral a mans de psicòpates.

Torno a la capitana Honor. Honor és un personatge que se'ns ven com atractiu, com a positiu, com a model de conducta, fins i tot. De fet, se'ns fa evident que la capitana Honor té les qualitats necessàries per a triomfar com a cap allà on s'ho proposi.

El problema és que és una psicòpata. El problema és que el món en el que vivim situa psicòpates en llocs de direcció. A les empreses i a les administracions i els governs.

És així com ho dic, i tenim exemples: algú dubta que el passat 1 d'octubre no estaven perfectament planificats els atacs dels policies espanyols a les escoles? I que les escoles atacades ho van ser per motius tàctics o polítics? Abans i tot, algú dubta que la difusió de les imatges de gent acomiadant la policia amb crits de "a por ellos" responia a una estratègia de comunicació amb l'objectiu de crear pànic? O les imatges dels policies als autocars cantant el mateix? Anaven a la guerra i nosaltres érem l'enemic.

Igual com tornaran a venir aquesta tardor. psicòpates ells i psicòpates els que els van enviar, i tropa manipulada, disposada a matar i, qui sap, si també a morir.

És clar, a l'altre banda, hem de pensar que un cert grau de psicopatia també està entre els nostres dirigents i la nostra tropa, o potser no tant, i per això uns són segrestats i altres exiliats. O dit d'una altre forma: potser si avui la República no està desplegada és perquè ha faltat el grau de psicopatia necessària per enviar la tropa a matar i morir. Aquest pensament em remou els budells, però no puc deixar de pensar que la cosa va per aquí.

Això planteja un escenari prou horrible: vist que no hi ha entesa possible, arribarem a un xoc de tropes i psicopaties. Arribats al xoc, ens caldran dirigents capaços de fer que la nau sobrevisqui. Això vol dir que hauran de ser tècnicament molt bons però, sobretot, hauran de ser prou psicòpates per  assumir les pèrdues de recursos que siguin necessàries per guanyar la guerra. Exactament com ja ens ha estat demostrat que estan disposats a fer els líders de l'enemic.

Aquest món és terrorífic:  Un grau de psicopatia és un element cada cop més indispensable per assumir posicions de comandament. I com més poder, més psicòpata ha de ser.

El comú dels mortals, doncs, només tenim dues possibilitats: o mirem de canviar el món i el fem més humà i ens desfem dels psicòpates;  o acceptem que els feixistes es preparen per a una nova campanya i els plantem cara.

O també podem mirar de fer les dues coses a l'hora.

En fi. Tot i ser una psicòpata m'estan encantant les aventures de la capitana Honor Harrington així que calculo que aquest setembre ja m'hauré llegit les tretze novel·les escrites a hores d'ara.

I per cert, està previst que es publiqui la catorzena novel·la de la saga aquest octubre!

dissabte, 28 de juliol del 2018

Al terrat

Confesso que ahir jo també vaig fer fotos de l'eclipsi de lluna.

Tanmateix, el telèfon mòbil no és la millor eina per a aquesta mena de tasques o, si més no, no ho és el meu telèfon mòbil. Així que us heu deslliurat: No publicaré cap foto de l'eclipsi.

Per a fer les fotos vam pujar al terrat de casa. Un espai compartit pels veïns però essencialment desconegut per mi i del que no en fem us. La lluna vermella va ser ĺ'excusa per pujar i redescobrir que  del terrat estant hi ha una visió força extensa sobre la ciutat. Es pot resseguir la carena de Collserola des de Sant Pere Martir fins a més enllà del Tibidabo sense interrupcions.

Ahir, al terrat, durant l'eclipsi, amb el sol ja amagat i la foscor creixent miràvem la lluna, però també la ciutat, escoltàvem els seus sorolls, sentíem les olors que pujaven pels celoberts, veiem la fila de llumetes al cel, una darrere l'altre, que venint del Maresme feien cap a l'aeroport: en un moment donat se'n podien veure fins a cinc avions fent cap a l'aeroport. Un darrere l'altre, contínuament.

Per tot arreu, edificis, llums, gent. El paisatge des del terrat és una aglomeració d'humanitat. Edificis alts amb pisos i pisos un sobre els altres plens de gent. Gent que no es veu però s'intueix.

Però també gent, ben visible: des del terrat veiem altres terrats amb veïns disposats a observar el fenomen astronòmic. A algun terrat hi havien pujat el menjar per a que la contemplació de l'eclipsi fos el complement del sopar.

Per tot arreu. Gent. Fins i tot el cel, amb els avions farcits de viatgers. Gent per tot arreu.

I soroll. Sorolls de tota mena. Distants i esmorteïts els  uns, ben clars i propers els altres, tots a l'hora omplint l'espai.

La tranquil·litat del terrat, ahir, amb la foscor, estava feta de les remors, de les olors i de les llums de totes les vides, properes o llunyanes, que podia  percebre.

Aquest pensament em va resultar agradable.

El deixo aquí per si a algú més li pot fer servei.

diumenge, 1 de juliol del 2018

Una reflexió després d'haver vist "Immortals?"

Fa un parell de de setmanes van emetre per TV3, al "30 minuts", el documental  "Immortals?".

De moment està disponible al "3 a la carta", a l'adreça:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/immortals/video/5773369/

"Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?"

Allargar la vida de forma indefinida és, per mi, una qüestió apassionant. No només pel com es pot aconseguir, si no per les perspectives insospitades que obre.

Aquesta recerca ha atret l'interès d'inversors tan importants com Google. S'estan abocant quantitats importants de diners en diferents línies d'aquesta investigació.

El transhumanisme, que no és esmentat al documental, vindria a ser la justificació ideològica o filosòfica d'aquestes investigacions.No és pas un corrent de pensament nou.

S'estan posant molts diners en aquesta recerca que lluita contra l'envelliment i que busca allargar el temps de vida saludable de forma indefinida. Poc o molt, aquest objectiu és compartit per tots els investigadors contra les malalties, tot i que potser no ho expliciten tan clarament.

L'allargament indefinit de la vida, un cop ens adonem que pot ser una realitat en poques dècades, planteja un debat a molts nivells, no només el filosòfic o ètic. També, i potser més que cap altre, reclama un debat pràctic, que inclou  l'econòmic i sobre el nou model de societat que crea.

Per mi, tot això ve al cas perquè aquestes passades setmanes he estat fent uns cursos a la feina per traspassar un servei de manteniment a l'oficina on treballo: Els meus companys i jo ens encarregarem d'un servei de manteniment d'unes aplicacions informàtiques. Per mi no és cap novetat: És la feina que he estat fent durant anys a un treball anterior.

El que passa és que quan portes molt temps treballant en el que sigui acabes rumiant sobre aspectes de la teva activitat, els hi dones la volta i els la hi tornes a donar. Veus el perquè de les coses i les poses en el context de la teva pròpia experiència, i en el context de la societat que perceps.

En el meu cas particular, que estic a punt de fer-ne cinquanta, la percepció del pas del temps, de la seva escassedat, de la lleugeresa i liquiditat del present gairebé m'imposen un biaix inevitable per analitzar el que veig.

Els serveis de manteniment de les empreses són, essencialment, una venda de temps. L'empresa que ofereix un servei de manteniment està dient al seu client: "Jo m'encarrego d'aquestes tasques que no són pròpies del teu negoci i així tu podràs dedicar-t'hi plenament al que de debò t'interessa".

Dit fàcil: Les empreses de serveis venen temps.

Hi ha tota una tècnica, m'atreviria a dir una ciència, al voltant d'aquest comerç del temps.

L'objectiu d'aquestes tècniques és optimitzar l'us del temps, de ser més eficients en l'us del temps.

Ara bé, eficient vol dir, sobre tot, més barat. L'objectiu final és, de forma resumida: vendre temps molt barat.

Per descomptat això vol dir comprar temps molt barat. Com més barat millor.  Com? El  temps s'adquireix  a preu baix en forma de salaris baixos. Es fa evident que la major part de les despeses de producció de les empreses de servei corresponen a la massa salarial, perquè la seva matèria primera és el temps dels seus treballadors.

Cal, a mes, optimitzar aquest temps barat. Cal fer que els treballadors del servei estiguin plenament ocupats prestant el servei. I cal mantenir la plantilla en una dimensió ajustada. Aquesta mida ajustada porta a dimensionar els equips de manteniment de forma que els treballadors estiguin ocupats el 100% del seu temps, de forma que es pugui donar el servei demanat, diguem que al 95%, tenint en compte que es permet un cert grau d'incompliment, diguem que el 5%, que client i proveïdor es posen d'acord que estarà penalitzat.

La trampa és que per al proveïdor el fet de pagar aquesta penalització per l'incompliment del servei és més barat que contractar un treballador més per cobrir el 100% de la feina.

Vet ho aquí. Per si no ho sabíeu, ara ja ho sabeu: els serveis de manteniment ja saben que no respondran al 100% del servei. Les plantilles es dimensionen per anar de bòlid i arribar a un grau de compliment prou alt per a que pagar les penalitzacions sigui més barat que el salari d'un nou treballador.

Els negoci dels serveis, doncs, "optimitza" el servei per a fer el mínim, és dir per a que hagi un cert grau d'incompliment. Els clients poden suportar aquest incompliment perquè per ells és més barat i els permet "guanyar temps". Els proveïdors, per la seva banda, guanyen diners venent i "optimitzant" el temps barat del seus treballadors.

Grinyola una mica, oi? El cas, però, és que clients i empreses proveïdores troben que això és fantàstic i accepten les regles d'aquest joc. A cada nou contracte de servei els clients miren d'aconseguir cada cop millor servei, o incloure més tasquen en el servei; i els proveïdors miren que cada cop sigui més barat prestar-lo.

Ja podeu imaginar qui acaba assumint les exigències d'uns i altres.

Exacte, els treballadors.

Intuïtivament el cos ens demana fugir corrent d'un negoci plantejat en aquest termes. Però  d'altra banda, necessitem treballar. O més ben dit, necessitem guanyar-nos la vida d'alguna forma: cada dia hem de menjar, beure, vestir-nos, tenir un lloc per dormir...

Amb uns companys comentàvem que per a tirar endavant  un negoci són més interessants els negocis estrictament comercials: comprar i vendre, i millor encara si és sobre plataformes automàtiques. Per què? perquè l'objectiu inconfés de tothom és viure la vida, i per a viure la vida, que  és una successió d'instants del present cal tenir temps.

Viure la vida és tenir temps per a un mateix, per a gaudir del lleuger i inaprehensible present. Aleshores, partint d'aquesta premissa, qualsevol negoci que impliqui una despesa del propi temps, en particular els serveis -però també els projectes- el que està fent és apartar-te del teu l'objectiu principal que és viure la vida, gaudir del propi temps.

Sí, és cert, hi ha gent que considera que la feina els emplena, que són feliços treballant... D'acord, no penso discutir-ho. Fins a cert punt, fins i tot, puc estar-hi d'acord si la feina que fan els produeix un gaudi vital. Com sigui, però, no entro en aquesta discussió. La meva teoria no aplica a aquesta mena de gent. Ni cal que ho faci. La meva teoria només em serveix a mi. Jo només l'explico i si a algú li serveix, me n'alegro per ell.

Recuperant el fil: Les empreses de servei venen temps. Quin temps? òbviament, el dels seus treballadors. Els treballadors, en particular els de les empreses de serveis, però en general qualsevol activitat que demani un estar-hi a sobre per un temps, el que fan és vendre el propi temps.

Adonem-nos: "Vendre" el propi temps.

Segur que heu sentit la frase "el temps és or". És queda curta. El temps és l'únic bé real que tenim. I el seu valor ve donat per la seva inaprehensibilitat, el present es pot tocar, però només en el present. Amb prou feines es pot degustar, assaborir o sentir. És fugisser com només el temps ho és. El seu valor, el valor del moment present és el de tota la riquesa del món, en el moment present. Si el temps fos or, encara tindria sentit vendre'l i comprar-lo, però és que el temps és infinitament més valuós que l'or i, de fet, el temps no es pot ni vendre ni comprar.

L'engany més gran del món en que vivim és fer-nos creure que el temps es pot comprar i vendre. És un engany tràgic. Monstruós. Una perversió mortal.

Qualsevol preu al propi temps serà sempre el pitjor dels negocis, però és que a sobre, fins i tot partint del plantejament fals que "el temps és or", els treballadors avui estem venent el nostre temps a uns preus irrisoris i ridículs... i a la baixa!

La bogeria és tan gran que no només es fa una despesa de temps amb sous ridículs si no que, a més, hi ha gent disposada a fer "hores extraordinàries"!

Com pot ser això? Jo penso que perquè vivim enganyats.

El primer engany és creure que el temps es pot comprar i vendre. No es pot. El temps no és or. El temps és infinitament més valuós que l'or. El temps no es pot vendre. El temps només es pot viure.

El segon: ens pensem que som immortals. Només la gent que veu, o ha vist de prop la mort s'adonen, no sempre, d'aquest fet.

No som immortals. Tots morirem. I això, en si, no és dolent. És part de la vida i és, precisament, el que dona el seu valor infinit al temps. És això el que fa tràgic vendre el temps i malbaratar-lo. És això el que més costa de comprendre als joves, que se senten immortals més que ningú i que, per tant, són els més fàcilment enganyables i disposats a acceptar aquesta mentida de la venda del propi temps.

És la capacitat de disposar del propi temps el que diferencia fonamentalment als autènticament rics del als autènticament pobres. No és una qüestió de diners estrictament. És una qüestió de que hi ha qui gaudeix del seu temps, i hi ha qui "ven" el seu temps, sense gaudir-lo, sense viure'l, a canvi d'alguns objectes materials que, en teoria, li serveixen per viure, però en realitat només li permeten sobreviure i seguir malvenent ell seu temps.

I així arribem al documental "Immortals?" Resulta que hi ha qui investiga seriosament per oferir la "vida eterna", tot i que, de fet, només és un allargament de l'esperança de vida. Però l'argument de venda és aquest: "la immortalitat". "La primera persona que viurà mil anys ja ha nascut".

Potser és cert.

Visquem mil anys, o cent, o cinquanta, però, la qüestió és la mateixa: el temps només es viu al present. L'esperança d'una llarga vida només et proporciona la possibilitat de gaudir més presents, però també de patir-los, però sobretot i vist com funciona el món, de malbaratar-los. De no apreciar-los, de no adonar-te que ets aquí i ara. De passar-hi per sobre sense adonar-te'n.

Té  implicacions adonar-te que et mors. Que la mort, com el present es individual. Que no podem malbaratar el nostre temps com ho fem. Que l'engany del treball és mortal. Com també ho és  l'engany de la transcendència en una classe, o en una nació.

Aquests conceptes que són importants i que ens permeten relacionar-nos han de ser repensats tenint en compte que l'individu és el centre, i que el seu temps és tan curt com ho és el seu present.

Hem de fer que família, relacions, treball, classe o nació siguin conceptes de dimensió humana.

Això significa repensar també la política i, en particular, l'economia. Han de ser repensats a partir de reconèixer el fet, ineludible, que els individus morim, que només és nostre, a dreta llei, el present, i que vendre el propi temps a canvi de bens materials és la major estafa de la història.

No vull ser tractat com un component substituïble d'una classe obrera immortal que es dedica a vendre orgullosament el seu temps com a col·lectiu, però que en realitat, i tràgicament, qui  el ven són els individus que la formen. Hem d'acabar amb el treball entès com a venda del propi temps. Hem de ser molt més conscients de l'immens valor del propi temps. Hem de recordar sovint que ens morim.

El temps val infinitament més que l'or. No som immortals. Només tenim una vida per viure.

També podria ser que el que em calgués es canviar de feina.