Informe PISA

 El resultat de l'informe PISA ha aixecat polseguera. Ha fet mal. Cou.

No agrada que et vinguin de fora i et diguin que estàs malament. Que has perdut i que més val que espavilis. Que ja no ets allò que acostumaves a ser. Cou més quan et diuen que «els altres», els «rivals» tradicionals, els "adversaris" ho estan fent bé. Que estan millorant. «però a tu, què t'ha passat?»

Perquè, indiscutiblement, si ets l'únic que perd vol dir que ets l'únic  que ho està fent malament. Que estàs cometent errors. Cometre errors és acceptable. De fet, són necessaris. Sempre que dels errors se n'extregui algun aprenentatge. Sempre que de l'anàlisi dels errors se'n dedueixin accions de millora.

Vet aquí un primer problema: difícilment els polítics encarregats de gestionar l'ensenyament i l'educació acceptaran que han comès errors. Els polítics a Catalunya mai accepten que han comès errors. Mai s'equivoquen, i «fracàs» no és una paraula del seu vocabulari. Algú té la «culpa» del fracàs, i la "culpa" sempre és dels «altres»: dels governs anteriors, de les circumstàncies internacionals, de Madrit... darrerament s'ha posat de moda que la «culpa» és de la gent, que està poc conscienciada, o alguna cosa similar, i la forma de corregir el «fracàs» és «educar» a la gent, fer «pedagogia» (infantilitzant-la), i amenaçant  amb sancions, que en darrer terme és «castigar» als «culpables».

Avui sentia a la tertúlia de Catalunya Ràdio que parlaven de l'informe PISA i pensava que el primer problema el tenim amb els polítics. No només els càrrecs i gent de partit amb carnet, també els periodistes, opinadors, tertulians i "creadors i líders d'opinió" que són, en realitat, propagandistes i divulgadors dels discursos de partits. El problema són, en sentit ampli, els mateixos partits. El problema és que l'acumulació de poder per a posar-lo al servei d'interessos particulars va en contra del que és el bé comú.

Fa molt de temps que els partits serveixen com a agències de col·locació de personal a càrrecs públics, ja sigui per a interès d'aquesta gent col·locada, ja sigui per interès de la gent que els ha col·locat. Només de forma secundària per l'interès de la gent que els ha votat.

Què voleu que us digui...  fan bé. Quin és l'interès de la gent que els ha votat? es fa difícil de dir. Segur que hi ha molta gent que vota en consciència, després d'haver llegit els programes dels partits, d'haver-los comparat, d'haver fet preguntes a uns i altres tot sol·licitant aclariments d'aquells punts que no estan ben explicats o ben argumentats. Segur que molta gent vota després d'haver fet tot això i haver-ho passat pel sedàs de la pròpia ideologia i el propi judici crític. Totalment segur. M'atreveixo a dir que un grup ben important dels electors segueix aquest procediment metòdic i racional per a decidir el seu vot... 

Però, ai las! Em temo que també hi ha qui vota perquè "sent els colors" del seu club, vull dir, del seu partit polític, o perquè li agradaria ficar-se al llit amb el candidat o la candidata, o per qualsevol altre raó que se us passi per la barretina. 

 Sospito que aquest conjunt heterogeni també és un grup important. Tenint en compte això, els partits fan bé de prendre el poder que els dona la gent, i fer amb ell el que els vingui de gust. Si més no, servir els propis interessos particulars que són ben clars i definits és més racional que servir uns interessos que ves a saber quin són.

Però tant de poder en mans de tants pocs ens hauria de posar en alerta. En tant que administrats, ja siguem o no votants, no ens podem refiar dels partits. El bé comú és una cosa poc evident. El bé comú hauria de tenir alguna cosa a veure amb un model i una estratègia: amb un "què volem ser de grans" i a quin ideal de societat aspirem. Això suposa una reflexió col·lectiva que, ni s'ha fet, ni es permet que es faci.  I així anem,amb un model, o models, ambigus, quan no oposats o en conflicte. La distinció entre esquerres i dretes també va de models. 

Un cop hi ha un model, cal fer-lo efectiu. Tornem-hi: fer efectius els models potser va en contra d'interessos particulars. Si aquests interessos particulars tenen prou poder, impediran que els models es facin efectius o imposaran el model que els afavoreixi mes, sense que sigui gaire important si, nominalment, el partit que imposa el model i el model imposat siguin d'esquerres o de dretes. Mentre el model serveixi als interessos i la gent els segueixi votant, el bé comú, el model i l'estratègia només són circumstancials.

La meva opinió és que el problema amb l'educació és molt profund. Molt greu. Catalunya és un país que ha passat, en poc temps dels 6 milions als 8 milions de persones. Catalunya rica i plena no és pas cap mala cosa. Al contrari. Els nens de les famílies immigrants no són el problema. Cap nen és un problema. Si de cas, els infants són una oportunitat. Però, és clar, cal tenir un model del que volem i un pla per fer realitat aquest model.

Es poden fer moltes coses per a millorar: calen grups reduïts a les escoles; calen materials formatius de qualitat, gratuïts i accessibles; cal professorat ben format, motivat i ben pagat; cal reforçar als nens que els cal reforç; cal detectar i estimular als nens que tenen més talent i millors aptituds, per a ajudar-los a desplegar el seu potencial; cal protegir als nens dels assetjadors; cal protegir als nens de la pobresa; cal transmetre coneixements, capacitat d'aprendre, capacitat de recerca, esperit crític, mètode científic, maduresa, resiliència enfront la frustració, paciència, cal transmetre respecte, moderació, compromís amb el bé comú...

És evident que moltes d'aquestes competències, valors i caràcter no es poden transmetre a l'escola ni li correspon a l'escola transmetre'ls. Calen famílies. Cal que els nens tornin a una llar on els espera una família, on família tant pot ser la família parental més o menys ampliada, com la monoparental, com la tribu o el clan. Tant me fa si als nens els cuiden els seus pares com si ho fa el cos de bombers. El que cal és que els nens tinguin un lloc estable on viure i créixer, on se sentin segurs i estimats, on tinguin figures de referència i se'ls transmetin aquests valors i caràcter que l'escola no pot transmetre. En darrera instància, ha de ser la societat en conjunt la que educa als seus fills, la que es compromet a formar-los, estimar-los i protegir-los.

 Calen famílies però és difícil per als pares poder estar amb els fills, educar-los, cuidar-los i estimar-los quan la vida els fa destinar la major part del seu temps a pagar hipoteques i despeses de tota mena. 

 Si els fills són una dificultat afegida a aquesta forma de vida, potser és el model el que ens falla, no? 

Potser el problema és que  sistema necessita treballadors a temps complet. Potser el sistema està pensat per a treballar, produir i consumir, en lloc d'estar pensat per a educar als fills, per a cuidar als grans, per a protegir la vida. 

Potser el sistema, o el model d'avui, fa que tenir fills sigui un error que només cometen els immigrants que no estan avisats. Potser tenir fills limita la carrera professional i, aleshores, tenim una societat que es divideix en una classe «alta» de professionals que essencialment, té pocs fills  que no vol cuidar,  i una classe social «baixa» de base immigrant que té feines dures, mal pagades i que té fills que no pot cuidar. El sistema funciona amb aquests dos nivells. Els fills de la classe «baixa» tenen poques possibilitats d'ascendir socialment i , els poc que ho aconsegueixen, ja sobre avís, repeteixen l'esquema de no tenir fills. 

Vet aquí un model que destrueix a les persones i els seus bagatges culturals. Vet aquí un sistema que deshumanitza profundament a les persones i els treu una cosa tan bàsica com la relació pares-fills. Vet aquí un sistema que tritura la humanitat i ens converteix en peces d'un engranatge. Peces que es reemplacen, ja que és molt millor per als comptes de resultats que permetre que es reprodueixen. El millor del cas és que això ens sembla que és «progrés».

Un sistema i un model que va contra els nens, directament. Són les seves primeres víctimes, perquè els nens, i els mes grans, són els humans més dèbils, els més inútils per al model i el sistema, els més improductius, la despesa que cal eliminar. El sistema no vol ni fills ni avis: vol immigrants que facin la feina a sous baixos. Vol peces reemplaçables que produeixin des del minut zero, que no calgui formar i que requereixin poc manteniment. Aquest és el gran desastre. I ens sembla que això és «progrés».

Segur que es poden fer moltes coses per a millorar els resultats a les proves PISA. Accions concretes que permetran millorar la posició e Catalunya al rànquing. Segur. I segur que les implementaran i es millorarà. Per una qüestió de simple necessitat: o es millora, o no se'ls votarà, i perdran el poder. Però em demano què voldrà dir  aquesta millora en el rànquing que ja dono per descomptada (tot sigui que els polítics siguin encara més incompetents del que ja han demostrat ser). Voldrà dir que ja sabem què volem ser de grans? voldrà dir que tenim clar cap a on volem anar? 

L'altre dia sentia algú que deia que a la Xina els nens volen ser astronautes, i que, a Catalunya, volen ser influencers. Vet-ho aquí.

Agenda 2030, decreixement i independència

La identitat catalana, la nació catalana, Catalunya només sobreviurà si l'estat espanyol desapareix. La història, des de molt abans de 1714, però, en particular després d'aquesta data, no ha fet més que evidenciar-nos-ho.

És una lluita per la supervivència. La nostra, o la del nostre enemic. La independència de Catalunya representa, de forma inevitable, l'esfondrament de l'estat espanyol. La nostra independència és la seva destrucció. No acopnseguir-ho significarà l'assimilació. Aquest cop sí. Perquè aquest cop no lluitem només contra un estat que ens vol canviar la identitat. Ara, a més, hi ha un sistema que des de ben petits perverteix el concepte de llibertat per a reduir-lo a la "llibertat de consum", un sistema que diu que "llibertat" és "poder triar què comprar i què consumir". L'aliat de l'estat és el consumisme.

Tenim, però, una finestra d'oportunitat: els decreixentistes tenien raó.

Era lògic. Els decreixentistes ja fa força anys que ens diuen que hem de deixar de consumir. Que només tenim un planeta. La sobre-explotació dels recursos, el malbaratament d'energia, aliments, minerals. La destrucció d'espais naturals i ecosistemes, les emissions de gasos d'efecte hivernacle i el canvi climàtic que estan produint... tot plegat ens condueix al desastre. L'Agenda 2030 de la que cada cop se'n sent i en sentirem a parlar més i més no es una altre cosa que un decreixement conduit per les elits.

Els decreixentistes ens deien: «Hem de deixar de consumir. Hem de decréixer. Si no controlem de forma autogestionada el nostre decreixement, ens "decreixeran" per la força». Estem en aquest punt. Segurament no podíem fer-ho. No estàvem preparats. No teníem prou informació. No ens ho crèiem. Anava en contra del que ens havien ensenyat des de ben petits. Deixar de consumir? esteu bojos? El cas, però, és que les elits sí que ho sabien. Ho han sabut sempre.  S'han preparat. Han reforçat les seves posicions i han traçat un pla. I ens decreixeran. Es diu Agenda 2030.

L'Agenda 2030 és el pla que s'ha presentat. Ja fa uns anys que aquest pla està en marxa. És un pla amb incoherències brutals i contradiccions flagrants. És un pla per assegurar que les elits seguiran sent les elits. I que la reducció del consum castigui el mínim possible els comptes de resultats de les elits. Fins i tot, ja n'hi han que es preparen per a ser els guanyadors del decreixement i, en aquest ambient de reducció del consum, volen crear les indústries del "desenvolupament sostenible".

El "desenvolupament sostenible" és, en definitiva, el decreixement controlat per les elits.

Quina és la finestra d'oportunitat?  que el decreixement, per molt que estigui gestionat per les elits, és decreixement. És reducció del consum. El decreixement és incompatible amb la idea que la llibertat és "llibertat per triar què comprar o què consumir". Aquesta "llibertat" quedarà limitada per preus prohibitius, per l'empobriment progressiu però molt sensible de la majoria de la població del primer món. Empobriment entès amb els paràmetres actuals. Està clar que aquest escenari condueix a les revoltes, el que em fa pensar que per evitar-les serà necessari reformular conceptes com llibertat, riquesa i pobresa, responsabilitat col·lectiva, identitat, democràcia.

La pandèmia ens pot donar un idea de com serà aquest món en un decreixement liderat per les elits. Un món en el que les vacunes han estat escadusseres i s'han administrat per l'estat seguint una metodologia de racionament. Un món on l'estat decideix quina vacuna ha de posar-se el ciutadà, en un exemple paradigmàtic del que Foucault (i també Hardt i Negri) defineix com Biopoder. Un món amb accés limitat al consum, un món hipermediat, tant en el sentit de l'omnipresència d'Internet, com en el de l'omnipresència d'agents intermediaris i de tercers.

Un món en el que ja no és veritat que "llibertat" sigui "llibertat de comprar o consumir el que vulguis". Un món que necessàriament demana una reflexió sobre el contracte social que bescanvia llibertat individual per zones de confort i "llibertat de consum".

La finestra d'oportunitat és aquesta reflexió.

Pot sortir malament. Correm el risc que el resultat de la reflexió sigui, precisament, cedir encara més llibertat individual a canvi de més zones de confort i el manteniment d'una reduïda "llibertat de consum", com si aquest fos el bé més preuat en un món on el consum decreix. Pot ser que la reformulació de llibertat i democràcia ens porti a un plantejament semblant al de Xina. Pot ser que la identitat nacional, sexual, cultural... esdevinguin un article més de consum. un intangible que es pot comprar i vendre, però sense més fons que el preu que el mercat li atorgui, potser en forma de likes a xarxes socials.

També pot ser que abans no siguem engolits per aquest món en decreixement que ens preparen les elits, tinguem un moment de lucidesa i ens adonem que encara som a temps de l'autogestió. Encara som a temps de decidir com decreixem. Encara som a temps de decidir com ens organitzem per fer front als reptes del canvi climàtic, encara som a temps per organitzar la defensa enfront aquest decreixement liderat per les elits. Un decreixement en el que nosaltres decreixem i son més pobres, i ells creixen i són més rics.

L'Agenda 2030 la lideren els estats. A Catalunya, la implantació de l'Agenda 2030, a hores d'ara depèn de l'estat espanyol. No cal ser massa espavilats per saber que aquest decreixement forçós el pagarem els països de llengua catalana. No cal ser massa espavilats per saber que el deute de les ajudes europees, deute que caldrà tornar, amb interessos, el pagarem catalans, balears i valencians. No cal ser massa espavilats per saber que el deute ja existent, i monstruós, de l'estat espanyol el pagarem Catalunya, País Valencià i Illes Balears. No cal ser gaire espavilats per saber que la corrupció sistèmica de l'estat espanyol la seguirem pagant nosaltres. Tot aixo ho pagarem nosaltres perquè ja ho estem pagant.

Catalunya, País Valencià, Illes Balears només sobreviurem si l'estat espanyol desapareix. Tinc aquesta certesa: la nostra supervivència depèn de l'extinció de l'estat espanyol. O som independents o serem assimilats i desapareixerem com a identitat, cultura, llengua i nació. 

 La llibertat, la nostra llibertat, és molt mes que la "llibertat de consumir o comprar".

Normes absurdes.

Continua el confinament. Un confinament ben extrany, val a dir.

Des del primer dia han pogut sortir a treballar els serveis "essencials", on ha resultat que els serveis "essencials" a més dels esperats serveis mèdics i d'urgències també ho eren, per exemple, els repartidors a domicili, o les caixeres i reposadors als supermercats.

Serveis "essencials" que han establert una divisió entre els que tenen dret a protegir la seva salut i els que no el tenen, on ha resultat que molts treballadors precaris no tenen aquest dret. Són els absurds, o potser caldrà dir desigualtats, o arbitrarietats que està posant de manifest el Covid19.

Sortir a passejar durant les franges horàries  també ha mostrat alguns absurds. Quina lògica té que els parcs estiguin tancats ? Suposo, no sóc conscient que ningú ho hagi explicat, que es tracta d'evitar aglomeracions als parcs. Però només cal donar un cop d'ull als carrers i es veu clarament que les aglomeracions s'estan produint als carrers.

Parlo pel que veig. A un carrer tan ample com és la Rambla de Badal - Rambla de Brasil - Avinguda de Carles III és, literalment, impossible mantenir la distància social de dos metres entre la gent, o de quatre metres amb la gent que corre, ni de deu metres amb els que van en bici. Simplement, no es pot. Es fa inevitable l'us de les mascaretes a l'aglomeració que espontàniament es forma en aquest carrer. En canvi, al costat, el parc de la Maternitat està tancat.

No seria més lògic obrir tots els parcs i guanyar espai?

El que no em sembla bé no és la mesura concreta dels parcs. El que em grinyola és el sistema de normes.

Ja ho deia al post anterior: tenim massa normes i massa poca confiança en que la ciutadania actuarà de forma responsable.

Val a dir que aquesta actitud de les administracions té alguna explicació.

L'estat espanyol és el país que afirma, de forma orgullosa, que va inventar la picaresca. Espanya és el país del "lazarillo". El país en que el petit engany, l'egoisme mesquí i de petita escala, és vist amb simpatia, és signe de ser més espavilat que els altres, es considera una virtut.

Quan en realitat és un desastre. És catastròfic. És el primer i principal motiu pel qual les administracions no tracten als administrats com a ciutadans si no com a presumptes delinqüents.

Per cert, a Catalunya també estem infectats d'aquest pensament i d'aquesta forma de fer.

El resultat són normes i més normes, amb els seus corresponents controls policials, inspeccions i règims sancionadors, allà on n'hi hauria d'haver prou amb argumentació raonable i basada en criteris científics, tècnics i polítics clars i comprensibles per a tothom, i la confiança en que els ciutadans seran responsables.

Normes i  més normes que, necessàriament, han de ser generals, i que inevitablement, esdevenen absurdes en multitud d'ocasions en que les circumstàncies particulars del cas recomanarien altres solucions més eficients.

En desconfiar dels ciutadans se'ls obliga a obeir normes que, ocasionalment, són absurdes. 

La confiança en que els ciutadans seran responsables també és la certesa que hi haurà un grup de persones que no ho seran. És un fet. Els criteris han de tenir en compte que hi haurà un grup, petit, d'egoistes que aprofitaran per actuar amb el seu propi benefici sense pensar en els altres. És inevitable. Els ciutadans responsables també han de ser-ne conscients d'aquest egoisme social  i, malgrat saber que sempre hi hauran egoistes, continuar actuant de forma solidària i responsable.

Acceptar i assumir el propi egoisme de la societat és d'una enorme maduresa personal i social.

El cert és que tenim exemples que aquesta maduresa social no està tan estesa com caldria. Tothom ha sentit aquesta frase: «Jo no tinc per què fer no se què (per exemple, portar mascareta) si aquell no ho fa. Jo no sóc menys que ningú».

«Jo no sóc menys que ningú» és, per a mi, el tercer premi a la competició de l'egoisme hipòcrita. Un egoisme que s'amaga en l'egoisme dels altres i en un orgull mesquí per a actuar, en definitiva igual que l'actitud que critica.

Aquest «Jo no sóc menys que ningú» se sent sovint i denota també el caràcter profundament insolidari de qui ho diu.

El segon premi a l'egoisme és el que es justifica amb l'absurditat de les normes.

Està clar que quan una norma és absurda, o injusta, el que és correcte és desobeir-la. La qüestió és que la norma, un cop establerta i acceptada, ha de ser respectada. I només no hauria de ser-ho en cas que l'aplicació resulti en un absurd.

El que no és correcte és no fer cas mai de la norma només perquè ocasionalment és absurda. Aquesta excusa és pitjor que l'anterior. És un egoisme hipòcrita que es diu «Jo sóc més llest que els demés». Un egoista que, a més, es creu superior.

El primer premi, com era d'esperar, és l'egoisme que diu: « feta la llei, feta la trampa ».  Aquest també se'n riu de la norma i « és més llest que ningú », però és que, a sobre, en vol treure profit. És el més roí de tots. El que combina la picaresca amb l'egoisme.


Amb tot, quan la norma és absurda, el correcte és no fer-li cas i buscar la millor solució. El problema és que, a menys que es tracti d'una absurditat flagrant (o el nostre criteri ho veu així), potser no tenim prou criteri per desacatar.

En tot cas, tampoc ens hauríem de fer mala sang si en un moment donat el nostre comportament és discutible: A dia d'avui encara hi ha gent que es posa les mascaretes malament, per dir alguna cosa. Si no tens criteris, o els tens mal entesos, el que et cal és ajuda, no crítiques o sancions. El ciutadà responsable hauria d'acceptar que pot estar equivocat i restar sempre obert a debatre els seus criteris i, si els argument són bons, canviar-los. També és signe de gran maduresa personal i social reconèixer que podem estar equivocats, i canviar de pensament si es dona el cas.

La qüestió és que una societat madura i responsable ha d'assumir també els seus errors o les seves flaqueses,  en particular que al seu si hi ha un grau de desconeixement i d'egoisme.

Una societat madura, malgrat les debilitats, segueix actuant, majoritàriament,  de forma solidària i responsable. De fet, la civilització humana  no s'ha autodestruït (o encara no ho ha fet, o encara no ho ha fet del tot) perquè la major part dels éssers humans ens captenim de forma solidària i responsable en els quefers quotidians.

Això no vol dir que en el futur sigui així, o que ens calgui més consciència per sobreviure. Ja es veurà.

És el moment de repetir que una norma té associat un règim sancionador i  un sistema d'inspeccions o una força que en garanteixi l'acatament. Sense policia les normes no són normes.

Per això les normes són, en general una mala idea. Sense policia vigilant, no són més que paper mullat i esdevenen absurdes en elles mateixes. 

A Catalunya tenim un problema molt greu. Les administracions de l'estat no confien gens en la ciutadania. Com a resultat s'han dictat i es dicten normes contínuament, però amb incapacitat manifesta per a fer-les complir.

Es tracta, per tant, de normes absurdes que només poden ser aplicades esporàdicament (quan hi ha policia). Amb l'agreujant que el règim sancionador és absolutament desproporcionat.

Amb el doble agreujant que hom sospita que aquestes normes s'han fet amb el criteri de "feta la llei, feta la trampa" on la trampa és el benefici polític (i qui sap si material) dels mateixos que dicten les normes. El que vindria a situar-se al capdamunt del cim de l'egoisme i la irresponsabilitat.

EL Covid19 passarà. Costarà més o menys temps però passarà, o aprendrem a conviure amb ell. Però el mal de debò no és el Covid19. El mal de debò és un sistema podrit que cal canviar de dalt a baix, començant, i aquest és el pas més important, per canviar-lo dins dels nostres caps.

Guanyarem quan als nostres caps i amb el nostre capteniment siguem ciutadans que se saben lliures, solidaris i responsables amb els altres.

Fer impossible la investidura de Sánchez.

Cal oposar-se a la investidura de Sánchez. Completament. per descomptat cal oposar-se mentre hagin presos, repressió i 155 encobert. Si aquests elements no estiguessin, encara caldria continuar oposant-s'hi per fer evident que sense solució política satisfactòria al conflicte amb Catalunya, el regne d'Espanya serà ingovernable.

Si algú creu que facilitant la investidura els presos seran alliberats aviat, via un improbable indult o una encara més improbable amnistia, li farem memòria que el PSOE és tan responsable del segrest dels presos polítics catalans com ho són PP i C's.

Catalunya i la possible aplicació d'un nou 155 han estat qüestió de debat amb Unidas Podemos. Algú creu que UP es posarà forta amb la qüestió? No. Ja ha renunciat. Per què hauria de posar-se forta després de veure el numeret de l'alcaldia de Barcelona? UP és, per voluntat i convicció, la crossa del PSOE. Juga el mateix rol que va dur Izquierda Unida a la desaparició. La lògica ens diu, doncs, que acabarà igual (« si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents »), amb el mateix nefast efecte sobre l'esquerra : desmobilització i abstenció.

A més, com bé assenyala Andreu Barnils, en aquest article d'opinió, on està escrit que un indult sigui el més escaient per mantenir el pols amb l'estat i propiciar un nou assalt independentista?  Però és que, a més, existeix el perill real que facilitant la investidura de Sánchez per tal de propiciar un indult, el resultat sigui exactament el contrari, com diu Agustí Colomines en aquest altre article. Si us plau, si fins i tot a Madrid es plantegen la possibilitat de portar els presos polítics a presons espanyoles, lluny de Catalunya, per a fer-los complir les condemnes! No hi haurà cap indult!

Potser algú pensa que la demografia farà la feina. Que potser s'ha intentat l'assalt massa d'hora i que amb pocs anys la barrera del 50% caurà pel seu propi pes. Potser sí. Però potser no. El que és demostrable és que el gran salt endavant de l'independentisme no ha estat per qüestions demogràfiques : ho ha estat per la constatació d'un greuge polític (la sentència de l'estatut de 2010) i la indignació conseqüent. La progressió ha estat contínua des d'aleshores, sobretot, perquè es va entrar en una espiral d'acció - reacció on a cada proposta de canvi, millora de finançament, o de l'autogovern, o de consulta sobirana des de Catalunya la resposta del regne ha estat, sempre la negativa i una repressió creixent, fins arribar al punt actual.

La demografia no farà la feina.No pot ser que la proposta sigui esperar 10 anys. Més aviat ens oh hem de plantejar així : per a aconseguir fer valdre el pes de la demografia en, posem, 10 anys cal, necessàriament, mantenir el pols, l'acció reacció, cal continuar pressionant des dels carrers i cal que la iniciativa es porti de nou des de Catalunya. Això vol dir que no pot ser que els dirigents presos marquin l'estratègia. Cuixart, en aquest sentit, és qui ha entès més bé el rol que li correspon. No es pot fer la mateixa afirmació dels partits independentistes. És un error que la "direcció" política del procés d'independència correspongui als presos. Ni que només sigui perquè la seva situació no els permet disposar de tota la informació. A més qualsevol decisió que prenguin serà immediatament coneguda per l'estat. Es perd completament la iniciativa.

Pensant malament, potser, és justament el contrari :  la direcció política dels partits fa servir els presos per a un canvi de rumb. Un canvi de rumb neo-autonomista que s'empara en el discurs que « la demografia farà la feina ». Si aquest és el cas es fa urgent canviar les cúpules actuals dels partits. O millor encara, desbordar-los de nou des de les organitzacions civils. Obligar-los a seguir a la gent, més que no permetre'ls que siguin ells els que marquin el pas.

Es pot fer molta feina. Cal dificultar tant com sigui possible la investidura de Sánchez. Fer-la impossible. Una victòria seria forçar noves eleccions al regne d'Espanya. Però això només seria el començament : cal preparar la resposta a la sentència que haurà de ser proporcional a la duresa i la  durada de les penes. Seran unes condemnes brutals i salvatges. La resposta hauria de ser proporcional. A més, cal preparar l'acció de l'11 de setembre. Prou de lliris. No es pot ser festiu i alegre quan hi han presos i hi ha repressió. El que cal és ser determinats i audaços. El que cal és pujar de grau. El que cal és demostrar que es poden fer nous primers i tercers d'octubre quan calgui. El que cal es demostrar que es controla el territori i que els carrers seran sempre nostres.

Sense Ficció : Amenaça totalitària

El « Sense Ficció » del passat dimarts 28/05/2019 és d'aquells programes que cal veure, fer-lo circular i debatre'l.
 
 « L'amenaça totalitària » ens presenta els partits d'extrema dreta a Espanya, Itàlia i Suècia, els seus mètodes, objectius i analitza per què estan creixent arreu d'Europa.

És un perill ben real. Com deia Durruti, al feixisme se'l combat. Cal conèixer l'enemic per combatre'l amb eficàcia. Per això, aquest és un programa que cal veure i compartir.

Podeu veure el document a l'adreça

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/amenaca-totalitaria/video/5862766/

Conferència "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" amb Jeremy Rifkin.

"Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l'impacte dels canvis científics i tecnològics en l'economia, la força de treball, la societat i el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és La fi del treball, de 1995" (de la viquipèdia).

Autor del ja esmentat "La fi del treball", però també de "L'era de l'accés", "L'economia de l'hidrògen" o, recentment, "La societat del cost marginal zero". Rifkin és una de les veus que escolten amb atenció els presidents dels EUA. Però no cal ser president dels EUA per escoltar-lo: les opinions i previsions de Rifikin sempre són interessants.

El passat 21 de setembre, al Teatre Auditori de Sant Cugat, Jeremy Rifkin va participar amb una conferència a l'acte "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" organitzat pel Diplocat.

Un nou paradigma, segons Rifkin, que ha d'estar basat en el cooperativisme i la Internet of Things.

Vet aquí la conferència, i el debat que el va seguir (tots els videos de l'acte al perfil Diplocat de Vimeo).

L'anàlisi de les eleccions per Jaime Miquel als Matins de TV3

Per deixar enrere les votacions del diumenge, una última anàlisi que trobo particularment encertat i brillant: El de Jaime Miquel, ahir, als Matins de TV3.

Com diu TV3: "Jaime Miquel és dels pocs analistes polítics que va preveure el triomf clar del PP i que Units Podem no faria el "sorpasso" al PSOE. Amb ell fem un repàs detallat i profund de les causes sociològiques i polítiques del resultats del 26-J."

Val la pena escoltar-lo. Hi han algunes idees molt interessants: L'espai Le Pen, el trencament generacional, o la "certesa" de la plurinacionalitat... I apunteu-vos la predicció: o el PSOE s'absté, o eleccions al desembre.

Llibre llegit: "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel.

Encara no ha acabat el debat sobre l'oferta de diàleg del Parlament però ja és evident que ningú s'ha sortit del guió. Els nacionalistes espanyols diuen que no a tot i ja està. Que de nacions només n'hi ha una i que la identitat nacional catalana no existeix. Que ells no donen permís per a res.

Només que, de fet, aquí ningú ha demanat permís. Es feia una oferta de diàleg. Aquesta oferta de diàleg s'ha rebutjat. Com estava previst.

Res de nou, doncs. Aquest debat era un tràmit necessari en el camí que porta a la Declaració Unilateral d'Independència. Avui el món està prenent nota que al sud d'Europa hi ha un estat que nega una identitat nacional. Que nega, en definitiva, identitats. Identitats personals.

Tot plegat, no és novetat. Ve de lluny, està molt ben analitzat àdhuc se n'han escrit llibres. Un de molt interessant i que he acabat de llegir recentment és "Anatomia d'un desengany" de Germà Bel. Ed.Destino. 355pàg.

Germà Bel és catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Del seu currículum en destacaria que va ser diputat al congrés entre el 2000 i el 2004. I que la seva investigació es centra en la  reforma del sector públic i en l'economia i política de les infraestructures i el transport i dels serveis públics locals. El 2010 va publicar "Espanya, capital París" en el que feia una anàlisi econòmica sobre les infraestructures i polítiques de transport de l'estat espanyol.

Al llibre "Anatomia d'un desengany" Bel fa una anàlisi amb dades del creixement del sentiment independentista a Catalunya. Repassa (i rebat) les teories que pretenen explicar aquest creixement (com "l'adoctrinament a les escoles", o "el virus nacionalista", o "el desig dels catalans de ser diferents").

Curiosament, les enquestes semblen demostrar que els estereotips sobre els catalans entre els espanyols fan que els catalans siguem percebuts com més diferents dels espanyols que, per exemple, els europeus. En canvi, els estereotips dels catalans sobre els espanyols fan que ens percebem com més semblants. Curiosament, els estereotips espanyols sobre els catalans potser justifiquen parlar més de "separadors" que de "separatistes".

Tot i que, de fet, la confiança mútua està trencada. Amb noves dades i hemeroteca el llibre argumenta aquest trencament de la confiança mútua. Bel descriu tres etapes en el procés de desengany: els 80, l'arrencada, amb el peix al cove; els 90, la inflexió. Amb l'esgotament del peix al cove i les majories d'Aznar i l'inici de la recentralització; la dècada del 2000, el desengany:  amb l'intent de blindatge que va suposar l'estatut i  que va acabar en desastre.  Avui estem en una nova etapa: els territoris inexplorats. El federalisme és mort (i avui, a Madrid, per si algú ho dubtava, l'han rematat).  Hi han només dues vies: independència o assimilació.

 Bel dedica els tres capítols següents respectivament a aportar i analitzar dades sobre l'educació, l'ensenyament i la llengua; sobre balances fiscals i "solidaritat inter-territorial; i sobre infraestructures, argumentant en tots tres capítols com les polítiques de l'estat han empès l'opinió pública catalana a les posicions sobiranistes.

L'interès del llibre de Bel, per mi, ha estat trobar contrastats amb dades, moltes d'elles procedents de fonts ministerials,  la corroboració de molts arguments independentistes. Bel es declara ell mateix com un federalista desenganyat. Un independentista per "descart", perquè no veu una altre via. En aquest sentit, per mi és una aportació molt interessant perquè la fa desapassionadament. Potser no tant, doncs quan denuncia alguna política estatal, com la d'educació, es nota una certa ironia amb mala bava que, sigui dit de pas, li aporta emoció a un text que tot i llegir-se molt bé, és clar i directe, potser hauria quedat massa fred.

Per mi ha estat una molt bona lectura. Molt recomanable. Útil. Aportació rigorosa d'arguments per a debatre. Una proposta pel Sant Jordi d'enguany que agradarà molt  als interessats en anàlisi política en particular; i als interessats en el procés d'independència de Catalunya en general.