Missatge urgent del Front Republicà als 500.000 sobiranistes indecisos

Eecara no saps a qui votar?

Hi ha una cosa que està clara : els independentistes som més del 50%. És necessari que quedi reflectit a les urnes. És necessari demostrar que som més del 50%. Aquest és el primer objectiu. Per tant, cal anar a votar, i votar indepe.

Però, certament, poden haver motius per triar una opció o una altre. No totes les estratègies indepes semblen anar tan a l'hora com caldria. Fin i tot, des de l'independentisme es poden tenir dubtes sobre les estratègies dels uns o dels altres.

Però no es pot perdre cap vot. Hem de ser més del 50%.

Tens dubtes? Vet aquí el missatge del Front Republicà als indecisos, en boca d'Albano Dante-Fachín.

Bé, no se si et servirà per decidir-te. Jo crec que diu coses molt sensates. Comparteixo completament que no n'hi ha prou amb votar. Guanyar en vots és imprescindible, és necessari. Però no és suficient. Cal la mobilització, persistent i massiva. Només des del carrer guanyarem aquesta revolució. Només amb la mobilització al carrer, podrem fer efectiva la República. Des de la unilateralitat.

Hem de mobilitzar-nos i recuperar els carrers. Som la majoria i ho hem de demostrar a les urnes. Tenim el dret i el deure de fer efectiva la República i ho hem de fer des del carrer.

Autodeterminar-nos és molt més que un dret col·lectiu. És el més bàsic dels drets individuals. El que ens fa humans. És més que un dret. És un deure. És el deure d'exercir i defensar la llibertat. És el deure de ser cada dia la millor versió d'un mateix. És el compromís de triar, cada dia, allò que ens fa ser millors persones, un país millor per viure-hi, un planeta més net i més lliure per a tothom.

Com! que encara no saps què és el Front Republicà? Visita el seu lloc web i llegeix el seu manifest :

Manifest

Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya, com a organitzacions republicanes, que tenen com a objectiu la defensa dels interessos populars, profundament compromeses en la lluita actual pel dret d’autodeterminació i contra la repressió, hem decidit articular una candidatura que permeti presentar batalla també en aquesta convocatòria d’eleccions.
Les tres organitzacions considerem que en el moment present tenim l’obligació de combatre públicament i arreu la situació d’opressió i abús que patim, i que cal bastir un front comú al 28A que no cedeixi davant de qualsevol xantatge i es comprometi fermament i clara a no donar suport a cap organització sense el compromís irrenunciable de defensar el dret d’autodeterminació i els drets socials.
La candidatura que construïm presentarà batalla a partir dels compromisos següents:

1. Defensarà la legitimitat democràtica de la lluita per la Independència i de la construcció d’una República catalana, sense caure en renúncies ni dilacions que pretenen portar el poble català cap al corral de l’autonomisme i la perpetuació del règim del 78.
2. El vot a aquesta candidatura serà un vot frontal contra el règim monàrquic espanyol i contra les seves pretensions de mantenir el seu domini despòtic sobre la nació catalana.
3. El vot a aquesta candidatura serà un vot que servirà per denunciar públicament i amb fermesa el caràcter autoritari de l’estat espanyol, que emmordassa la democràcia arreu; i farà del reconeixement del dret a l’autodeterminació, de la fi de la repressió i de la defensa dels drets socials i la igualtat, els elements centrals de la seva acció política.

En conseqüència:

• La llista serà formada per persones representatives de l’esquerra rupturista i de la defensa dels interessos populars, que han donat mostres de valentia i d’integritat moral, per tal de garantir el compliment fins a les darreres conseqüències d’aquest compromís polític i de la denúncia permanent de la situació actual de repressió i d’ocupació.
• Aquesta candidatura neix amb el compromís explícit de no votar cap força espanyola o catalana que no defensi explícitament el dret del poble català a l’autodeterminació, la llibertat dels presos i preses polítiques, i el retorn de les persones exiliades, la defensa dels drets socials i la derogació dels articles 155 i 135.

Es tracta, doncs, d’una opció útil i segura que no serà mai utilitzada per a donar suport a cap partit contrari als interessos del nostre poble.

Intervenció telemàtica d'Oriol Junqueras i Raül Romeva al míting d'ERC a Cambrils.

Objectiu: 50%. Aquest és l'objectiu, la fita, el mantra que hem de repetir constantment.

El proper 28A l'independentisme i la república ha de guanyar amb més del 50% dels vots emesos a Catalunya.

Això vols dir, primer de tot, que cal mobilitzar-se. Cal votar. Cal que tots els independentistes votem per la Independència.Més enllà de les estratègies particulars de cadascun dels partits independentistes i republicans, el conjunt del volt independentista ha de guanyar. Hem de ser més del 50%. Aquest és l'objectiu principal i més important.

No es pot perdre ni un sol vot independentista. Tothom que va votar independentista i republicà el 21 de desembre de 2017 ha de tornar a votar el 28A, sense dubtes i tractant d'ampliar i convèncer  nous votants a favor de la República.

Arribats a aquest punt hi ha tres possibles vots independentistes i republicans : Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i Front Republicà. Per a que no  es perdi cap vot, per a guanyar nous cors, només tenim aquestes tres opcions.

Jo tinc les meves pròpies idees i estic acabant de rumiar el meu vot, que serà a algun d'aquests tres.

Crec que, sigui com sigui, és important escoltar les veus dels diferents candidats.


Fa un parell de dies, Raül Romeva i Oriol Junqueras van participar telemàticament  al mítimg d'ERC a Cambrils.

Veient aquesta intervenció, com les anteriors de Jordi Sànchez, Jordi Turull o Josep Rull, el que tinc clar és que no penso tolerar a ningú que em digui que tots els polítics són iguals o que si estan en política és per interès.

No. No tots són iguals. Segur que n'hi han d'indignes, però els presos i preses, els exiliats i les exiliades, ens parlen de dignitat i de sacrifici, ens parlen de resistència, de perseverança, de lluita i de voluntat de victòria.

Per elles i ells, per tots nosaltres i per tots els que ens seguiran, hem de votar i guanyar. L'objectiu ha de ser claríssim. Més del 50% dels vots independentistes, més del 50% de vots republicans. Que no es perdi cap vot republicà.

I ser ben conscients que només amb votar no n'hi ha prou. És imprescindible, és necessari, guanyar per més del 50%, però després caldrà que també siguem més del 50% al carrer, de forma persistent. No serà fàcil. Però podem guanyar. Podem alliberar la República. Podem Guanyar. Hem de guanyar.

El 28 d'abril, hem de votar independentista. Que ningú es quedi a casa.

Objectiu: l'independentisme ha de sumar més del 50% dels vots emesos.

Gràcies, Oriol. Gràcies, Raül.

Atemptats a Barcelona i Cambrils

El primer de tot : solidaritat amb les víctimes de l'atemptat del dijous. Condolences als familiars i amics dels difunts, i el suport i ànims als hospitalitzats. De cor, esperar que es recuperin aviat. Jo no sabria dir res més a les víctimes i els seus. Penso que en ocasions dures com la patida el millor és acompanyar i posar-se a disposició i mantenir un silenci respectuós.

Com a ciutadà d'aquesta societat, en canvi, sí que tinc coses a dir.

Abans de res : la felicitació i l'admiració al cos dels Mossos d'Esquadra. La resposta de la policia catalana a l'atemptat, al doble atemptat, pel que es veu, ha estat eficient i segons diuen mitjans i forces de seguretat internacionals, modèlica.  Sembla que la cèl·lula gihadista que va perpetrar les accions de Barcelona i Cambrils està, essencialment, capturada o morta. Tanmateix, a hores d'ara, es veu que encara hi ha un terrorista fugit. Espero que el capturin aviat. En tot cas, em sembla molt just felicitar als Mossos per la seva actuació.

No només els Mossos. La resposta dels hospitals, de les ambulàncies, del personal sanitari va ser igual d'eficaç Es va veure un sistema públic funcionant en una situació d'emergència, i funcionant bé. Gràcies a tots ells també. Orgull per tots aquests treballadors.

Els Mossos van donar una lliçó d'eficàcia i de  com actuar en cas d'atemptat. La ciutadania de Barcelona va donar una gran resposta també. Des dels donants de sang, fins a l'oferiment d'allotjament als turistes, o la paciència als controls, la col·laboració amb la policia, o l'autocontrol a l'hora de no publicar imatges i vídeos morbosos a les xarxes socials. Segurament està ben motivat el hashtag #OrgullBarcelona. la resposta a l'atemptat a posat de relleu els millors valors del país i de la ciutat.

Però l'atemptat també ha posat de relleu dubtes, preguntes i vergonyes importants.

D'on han sortit els terroristes? A Catalunya hi han banlieus, com a França? Qui finança el salafisme i el wahabisme a Catalunya? És molt interessant -el recomana la periodista Ariadna Oltra- aquest fil de Twitter, per l'experta en gihadisme del New York Times

Seguiu aquest fil de l'experta en ISIS del @nytimes
sobre #Barcelona #LaRambla
Val la pena també cop d'ull
al seu TL. https://t.co/2sb2Sq317J

— Ariadna Oltra (@ariadnaoltra) 18 d’agost de 2017

1. Good morning all. Late last night, I got a call from a source briefed on the Barcelona inquiry. What I learned: https://t.co/rR0WCUB2Tu

— Rukmini Callimachi (@rcallimachi) 18 d’agost de 2017

També aquest fil del perfil "AlOtroLadoDelMuro" d'un militant comunista que en un to força dur té la virtut de dir algunes coses que no es diuen, o no es volen sentir :

Como estoy hasta los mísmisimos cojones de todólogos, expertos antiterroristas y de leer y escuchar mierda, voy a desahogarme. Ahí va hilo.

— AlOtroLadodelMuro (@_ju1_) 18 d’agost de 2017

també cal fer una crítica ben dura a alguns mitjans de comunicació que han resultat ser irresponsables, mentiders o sensacionalistes :

Telecinco : La cadena de TV estava emetent en directe les operacions dels Mossos mentre des dels mateixos Mossos s'estava demanant al públic general de NO penjar vídeos ni imatges de les operacions policials, per no donar pistes ni facilitats als terroristes. Telecinco va posar en perill a la gent i als Mossos per obtenir més audiència.

El Periódico i El Mundo : van publicar fotos i vídeos de les víctimes ferides i mortes. Aprofitant el morbo per obtenir més audiència i més clicks.

El Periódico : encara amb l'operació dels Mossos en marxa, el Periódico publica un editorial en que assegura que la CIA havia avisat als mossos de la possibilitat d'un atemptat. Això es va desmentir casi immediatament. En tot cas, la CIA hauria parlat amb el CNI, que és el seu homòleg, no amb els Mossos. L'editorial no deia ni mitja paraula sobre el fet que l'estat espanyol ha vetat l'accés dels Mossos a l'Europol, on es coordinen les policies europees contra el terrorisme, i també es va deixar de dir que l'estat espanyol va vetar la incorporació de 500 nous agents a la policia catalana. És dir, el Periódico va intentar acusar als Mossos de ineficàcia i de ser responsables de l'atemptat quan la realitat és que la resposta de la policia catalana ha estat modèlica i així ha estat reconegut internacionalment; en canvi ha obviat que l'estat espanyol ha limitat activament la capacitat de resposta dels Mossos.

El País, el Mundo : els primers aprofiten l'atemptat per a fer un al·legat unionista. Els segons acusen la política migratòria de la Generalitat de ser en part responsable de l'atemptat. Sent suau, diré que pixen fora de test. 

ABC : directament diuen que l'atemptat és "turismefòbia" duta a l'extrem, "com la CUP a lo bestia". Es desqualifiquen sols.



Molt de fàstic pels diaris de Madrid, i algun de Barcelona.

La resposta de la gent a les xarxes socials va ser, i encara és, de solidaritat. Hi ha missatges de solidaritat i condolences  provinents d'arreu del món i, en particular, de l'estat espanyol, i  cal agrair-les.

Però una minoria, sorollosa, també ha mostrat la pitjor cara de la catalanofòbia a les xarxes socials. Des d'insults racistes a les víctimes  fins a insults per l'us de la llengua catalana. El pitjor d'aquesta catalanofòbia -que és minoritària, però sorollosa- és que, en tot cas, és persistent en el temps i respon, al meu entendre, a un odi racista que amara a una minoria de la societat espanyola, i que no és combatut perquè, de fet la majoria de la societat espanyola és nacionalista i no veu aquesta minoria com la xacra que és en realitat. El nacionalisme espanyol majoritari entre els votants del PPSOEC's és de tall supremacista i, encara que nominalment diu que la llengua catalana és una "riquesa cultural", en la pràctica prefereix que aquesta "riquesa" no ocupi més espai que el domèstic o folklòric.

El millor i el pitjor. Tot això dintre d'un marc en que el terrorisme, en aquest cas el gihadista, ha atacat un cop més a Catalunya, a Barcelona i a Cambrils. Les claus en que s'incardina el terrorisme gihadista són internacionals, però és evident que també té claus pròpies i aquestes darreres cal analitzar-les molt bé.

Finalment, la resposta de les institucions catalanes va estar en la línia de la independència de fet, amb els Mossos com a principals protagonistes, però no només ells, també els sistemes d'emergència i de salut.

Va ser un dia trist, i de ràbia, però també d'orgull. Ara, atenent com cal a les víctimes,  és el moment, però, de deixar les emocions i investigar i reflexionar com a societat. Per què? Com? Què hem après? Sobretot això últim : quines lliçons extraiem? 

Atemptat a Niça

Això que ha passat a Niça ha estat una monstruositat. La meva solidaritat amb els familiars i amics de les víctimes.

A hores d'ara, en el moment que escric això, encara no hi ha hagut ningú que hagi reclamat l'autoria de l'atemptat. Els mitjans de comunicació, de forma unànime, assenyalen al jihadisme.

Tanmateix, el perfil de l'atacant no sembla confirmar, a hores d'ara, aquesta hipòtesi. Es veu que l'agressor era un home amb antecedents per petits delictes, violència domèstica, en un procés de divorci i que hauria estat acomiadat recentment de la seva feina per haver-se quedat adormit mentre conduïa un camió. O sigui, podria tractar-se d'un cas semblant al del suïcida de German Wings, on el jihadisme no hi tindria res a veure.

A mi em crida l'atenció que els mitjans de comunicació, en canvi, estiguin obviant completament aquesta possibilitat, que a hores d'ara és versemblant.

És com si el discurs oficial prefereixi assenyalar a l'enemic extern. Em preocupa que això sigui així.

Assenyalar un enemic extern permet tancar files. "No canviaran el nostre estil de vida". Nosaltres som els bons i "els altres", els dolents. Ens mirem al mirall satisfets, tenim raó enfront de la barbàrie.

I si resulta que, al final, tot plegat és un cas com el de German Wings? És dir, es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida.

El culpable de la massacre és l'assassí. Això és indiscutible, però ens podríem preguntar què fa, què permet, què hi ha de profundament pervers i diabòlic en el sistema que genera aquesta mena de bogeries, o de monstres, que provoquen desastres com el de l'avió de German Wings o el camió assassí de Niça.

Aleshores ens mirem al mirall i ja no ens podem sentir tan satisfets perquè sospitem que aquests monstres no apareixen per generació espontània. Alguna cosa hi ha espatllada en el sistema. Potser no tenim tota la raó. Ja no va de bons contra dolents, perquè els bons poden acabar sent dolents.

És més, i si, en realitat, el jihadisme és, essencialment, un altre dels monstres del sistema? Suposem que l'assassí és un jihadista. Per què es un jihadista? Doncs potser perquè "es tracta d'algú que s'ha sentit expulsat del sistema, que li ha semblat que la seva vida s'ensorrava i ha reaccionat amb ràbia. Amb odi. Ha decidit morir matant. Matant quanta més gent fos possible. Ningú era innocent pel seu fracàs a la vida." L'islam, la religió, o el que sigui no apareix en l'equació.

I això em porta de nou a la presentació dels fets als mitjans. Em sorprèn com de forma unànime s'assenyala al jihadisme. A hores d'ara l'atemptat no ha estat reivindicat per ningú i, per tant, és versemblant pensar que pot tractar-se d'un cas d'un desequilibrat, com el del pilot de l'avió de German Wings. Segur que el tractament mediàtic seria diferent. Però tant se val, suposem que, efectivament, es tracti d'un jihadista. La situació seria la mateixa que el cas de German Wings. Entenc que el Jihadisme seria un símptoma, com la febre d'una malaltia. Però els mitjans es fixen en el símptoma, tothom està centrat a fer desaparèixer el símptoma, a fer baixar la febre, però el problema és una altre. És la malaltia el que cal curar.

És el sistema el que està malalt. Si no es detecten i es solucionen els problemes de fons, seran desequilibrats, o jihadistes, o ultradretans, o ultraesquerrans, o ecoterroristes o els que siguin, però tornaran produir-se, més d'hora que tard, atemptats massius con el d'ahir a Niça, i no hi ha prou policia al món per impedir-ho.

Atemptat a Brussel·les

Atemptat a Brussel·les. Les notícies són confoses i encara no se'n coneix el nombre de víctimes.

En tot cas, els efectes ja s'estan deixant sentir: el ministre de l'interior francès (el francès! no el belga!) ha anunciat un increment molt important dels controls de seguretat a França.

Amb la qual cosa, els terroristes guanyen, i també tots aquells que volen fer servir la por per augmentar el control sobre la gent.

Guanyen els que diuen que cal tancar fronteres i no permetre l'arribada dels refugiats sirians.

Guanyen els que han alçat murs i tanques. A Hongria, a Grècia, i a Ceuta i Melilla, i a més llocs.

Guanyen els que volen retallar drets de circulació i drets a la privacitat.

Però el cas és que aquest nou atemptat demostra una cosa molt important: no existeix la seguretat absoluta. Bèlgica i França estaven, si fa no fa, en graus d'alerta màxima després dels atemptats de París i d'haver encerclat i capturat un dels membres més buscats del comando terrorista. Tanmateix, no han pogut evitar els atemptats d'avui a l'aeroport i el metro de Brussel·les.

I la resposta dels estats és posar més controls.

Però els controls no serveixen per aturar els terroristes. És evident que no serveixen. Als països en conflicte, amb tocs de queda rigorosos, amb exercits alerta, armats fins els dents i desplegats per combatre, els atemptats i els sabotatges són inevitables. Què no es podrà fer, doncs, a ciutats grans i amb forces de seguretat molt menors sobre el terreny?

I tanmateix, la seguretat és molt millor a les ciutats europees que als llocs en conflicte. Perquè la seguretat no depèn de la vigilància: depèn de l'absència de conflicte i del convenciment de la majoria de la capacitat de resoldre els conflictes de forma pacífica.

Aquesta confiança, però, s'està trencant. Està trencada. I no ajuda convertir els ciutadans en sospitosos, en manllevar-los la seva privacitat i els seus drets. No ajuda sotmetre'ls a controls. No ajuden el ghettos, ni ajuda la marginació social, ni l'atur, ni l'explotació, ni el racisme, ni els supremacismes.

Com no ajuda expulsar refugiats, ni permetre que s'ofeguin al Mediterrani, o que els massacrin a Síria. No ajuda pagar a Turquia per a que bloquegi els refugiats i apartar la vista quan aprofita per atacar als kurds.  Precisament als kurds, que estan a la primera línia de foc i en guerra oberta i declarada amb l'ISIS. Però que també lluiten per la seva independència.

Jo no sé què s'ha de fer, però sí sé que si no es canvia res, hi haurà més violència, es perdran més drets i llibertats, i el món serà més injust, més pobre i més brut.

I sí, potser sí que estem en guerra. Però no tinc gens clar on està l'enemic i qui és,

Si de veritat estem en guerra, doncs, comencem per acollir els refugiats. Ells, precisament, fugen de la guerra.

Els atemptats recents demostren que moltes coses s'han fet molt malament des de fa molt de temps. No anem molt sobrats de temps, però cal aturar-se i refredar-se. Què està passant? És aquesta l'Europa que volíem? És aquest el món que volíem? Quin futur volem i quin és possible? Com ho redrecem?

Un vídeo per començar a entendre el perquè de la guerra a Síria

Provar d'explicar el que passa a Síria, les causes i els grups enfrontats en deu minuts és força ambiciós, però aquest vídeo mira de fer-ho bo i utilitzant un llenguatge força planer.

Es tracta, però, de no quedar-se només amb el que diu el vídeo, si no fer-lo servir de punt de partida per informar-se més profundament i, perquè no, per tornar a revisar-lo més endavant, però aquest cop amb més informació i més criteri.

Vet aquí, doncs, aquest vídeo "#WHYSYRIA : La crisis de Siria bien contada en 10 minutos y 15 mapas".



I, finalment, tinguem present que les conseqüències del conflicte a Síria són les víctimes i els refugiats. Gent, com tu i com jo, que pateix i que ha de fugir de casa seva per salvar la vida.

No podem restar-ne indiferents.

Pau, Paix, Paris.

Odi. Un odi tan absolut que porta a l'auto-immolació.Com és possible?

També ens diuen que els autors dels atemptats han estat fills i nets de la immigració, de segona i tercera generació. Han estat, doncs, europeus que s'han regirat contra la societat de la que nominalment en son part integrant des de fa generacions. Aquest odi, doncs, ha nascut i crescut a Europa.

Se'ns diu també que aquests atemptats estan relacionats amb la guerra a Síria. Interessos geoestratègics poc coneguts també estan darrera del desastre.

Víctimes. Mort indiscriminada. Per què? Sense resposta. Però por, mort, dolor, i odi, que ara canvia de bàndol en una espiral maligna.

Ara és el moment de plorar les víctimes, de consolar als familiars i amics. També és el moment d'evitar que l'espiral giri un cop més.

Plora ara, París. Recorda que no estàs sola. T'estimem. Je t'aime. T'abracem. Je t'embrasse.

No busquis venjança, París. No t'emmetzinis amb el verí del seu odi. Sense odi, tu guanyes. Sense odi, farem que alguna cosa bona en surti de tot això.

Les víctimes de l'odi ens ho reclamen.

Pau, Paix, Paris.