Carta d'Oriol Junqueras des de la presó d'Estremera

Avui, l'espai és per a la carta que Oriol Junqueras ens ha enviat (el dia 12 de desembre de 2017) a tots des de la presó d'Estremera, on està segrestat per l'estat espanyol.

Està segrestat. Perquè li tenen por. És un segrest cruel d'una bona persona per les seves idees que també són les meves.

SI a ell l'han empresonat, no tinc cap dubte que jo també podria estar-ho. L'estat ha empresonat Junqueras per independentista, i ens voldria presos a tots els independentistes, o alguna cosa pitjor.  

En aquesta situació, la solidaritat amb Junqueras és alguna cosa més que la reclamació de la llibertat d'un home bo : és la reclamació de llibertat per al meu país ; és la reclamació del dret a defensar les pròpies idees. 

Sembla mentida que hàgim d'estar defensant quelcom de tan bàsic avui.

Però ni empresonat Junqueras defalleix. Aquest és l'exemple que ens dona. Hem de perseverar : donec perficiam, fins aconseguir-ho.

El 21 de desembre hem de guanyar. Guanyar per tornar la llibertat als presos, per tornar la llibertat a Catalunya i rescatar-la de les urpes dels feixistes del 155 i per desplegar la República. Guanyarem.

Vet aquí la carta del vicepresident del govern legítim de Catalunya (reproduïda del Vilaweb).

« Els dies van passant en aquesta presó. Portes metàl·liques que s’obren i es tanquen, fred intens, inquilins amb qui convius condemnats per tot tipus de delictes, des d’assassinats a agressions sexuals, des d’estafes bancàries a multitud de casos de tràfic d’estupefaents. El que no hi ha és ni un individu de cap dels partits que tenen centenars d’imputats –o condemnats- per casos de corrupció. Almenys aquí no hi són. Deuen ser en algun altre lloc perquè diuen que la justícia, a l’estat espanyol, és igual per a tots.

Mantinc una bona relació amb molts presos, hi comparteixo hores d’esbarjo, hi xerro i atenc preguntes de tota mena. A la presó, com arreu, hi ha gent de tot. Però sobretot hi ha persones, també aquí. Hi ha gent disposada a ajudar si et cal res, hi ha presos que t’aconsellen, que t’aconsellen fins i tot amb qui has de tenir una bona relació, qui és de fiar i amb qui és millor que no et relacionis. I molt sovint t’aconsellen amb criteri.

La major part del dia, però, vius en un petit espai, el de la cel·la. Són setze hores del dia que ets a la cel·la, tancat a pany i forrellat. Durant un mes el meu company de cel·la va ser el Carles Mundó, el conseller que va tancar la Model, paradoxes de la vida. Ara el meu company és el Quim Forn, una bellíssima persona.

La presó d’Estremera és sobretot rutina. Tot és pautat i tot passa en funció dels horaris de la presó i supervisat pels funcionaris. Escric molt i llegeixo. Faig esport, que és el millor passatemps. Jugo a escacs. I he recuperat l’hàbit d’escriure a mà; faig cartes manuscrites que envio per correu postal. A la presó no existeixen les xarxes socials. No hi ha accés a Internet, no existeixen els mòbils. No hi ha comunicació amb l’exterior, excepte les visites i les trucades que et permet fer la presó, amb telèfons convencionals. Són trucades de quatre minuts. Deu trucades a la setmana. Les faig servir totes, per parlar amb la família o amb l’equip d’ERC. A estones, pots veure la tele, TVE. Mai no hi sortim si no és per boca dels del bloc del 155. La desinformació és absoluta, no existeix la nostra veu.

Les visites són un bàlsam. Les dels amics són el cap de setmana. Una per setmana. Són quaranta minuts, separats per un vidre que fa tres dits de gruix. Parlo a través d’un telèfon i els meus ‘convidats’ ho fan a través d’un intèrfon. És com una cabina telefònica. Darrerament les visites fan patir. No sé què passa, però les sol·licituds no arriben a destí, de manera que en lloc de ser quatre, el darrer dia van ser dos els que van poder entrar a la cabina. Els altres no van ser autoritzats. Dijous són les visites de la família, aquestes són també vigilades però sense vidre pel mig.
Una de les activitats a què dedico més temps és a obrir la correspondència. A llegir les cartes que m’arriben. Intento respondre totes les que puc. Però la veritat és que no dono l’abast.

Em sento fort, en les meves conviccions, les que he tingut sempre. D’altra banda, els informes jurídics diuen –avalats per la jurisprudència– que podré prendre l’acta de diputat encara que fos en situació de presó. I que mantinc tots els drets. Si és així, els exerciré, amb tot l’entusiasme, fidel al mandat democràtic sorgit de les urnes el 21 de desembre. No sé quan podré sortir de la presó, cert. Desestimen els recursos. Però no tinc cap dubte que com més suport popular s’expressi a les urnes, més força i arguments tindré –tindrem, també els Jordis i el Quim– per deixar enrere Estremera. La ciutadania, amb els seus vots, posaria en entredit una situació manifestament injusta contra persones que sempre hem lluitat honestament, de cara, que mai no ens hem amagat, de res ni de ningú. I que sempre, sempre, ho farem pacíficament i cívica. També cal ser honest, que la jurisprudència i els informes jurídics em permetin exercir tots els drets no és una garantia, ja hem vist com les gasten. Però els seria difícil de privar-me’n i justificar-ho.

Estic bé, amb ganes de retrobar tothom. Hauria desitjat poder participar en campanya, poder recórrer el país amunt i avall o almenys poder expressar-me de viva veu. No ho han permès. Però aquesta és la situació i és en aquestes condicions que es disputa la cursa electoral, en el meu cas, i malgrat ser el cap de llista, tancat en una presó a l’altiplà de Castella. Diguem que en condicions d’igualtat no competim.

Però insisteixo, un cop més: ho hem de tornar a fer. Els hem de posar a lloc a les urnes, amb més determinació que mai. Conciliant també, teixint aliances, eixamplant la base per ser més forts. I sobretot, us demano pel bé de tots que no defalliu; lluiteu sense descans, persevereu, perquè tard o d’hora ens en sortirem. I somrieu, que no us prenguin el somriure, ni us arrabassin l’esperança. Hi ha llum a l’horitzó, n’hi ha. I és de plenitud. Lluiteu, lluiteu per un poble que plora, no ploreu per un poble que lluita.

Salut i una abraçada a tots! »

Oriol Junqueras. Cap de llista d’Esquerra Republicana

Presó d’Estremera (Madrid)


Moltes gràcies, Oriol, per tot el teu esforç i sacrifici. Ets un exemple i un model. I un orgull per al país.

Oriol, Quim, Jordi i Jordi, us esperem! us volem lliures!

1er de maig de 2017

Com cada primer de maig, faig un recull dels manifestos de les organitzacions a les que sóc afí.

En primer lloc, el manifest d'Esquerra Republicana de Catalunya :

Manifest del Primer de Maig de 2017

LA REPÚBLICA DEL TREBALL DIGNE

“En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.”

Paraules de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” a l’Ateneu de Madrid, 4 d’octubre de 1919.

Companyes, companys, Un altre any ens trobem al peu del monument d’en Francesc Layret, en una jornada que té dos vessants, d’una banda retre homenatge a totes les persones que han lluitat pels drets de la classe treballadora, i d’una altra refermar el seu caràcter reivindicatiu.

Continuem en una situació en què la fractura social es normalitza i no sembla que minvi, la pobresa ha arrelat de forma permanent en moltes llars, l’ocupació que es genera és molt precària, la precarització es va fent crònica i la manca d’oportunitats és l’eix que personifica el futur dels més joves i de moltes d’aquelles persones que amb més de 45 anys s’han quedat a l’atur.

La permanent desigualtat entre homes i dones, a l’entorn laboral, es manifesta en una perdurable bretxa salarial i en una infravaloració de les feines realitzades principalment per les dones.

És davant d’aquest escenari que el procés cap a la constitució d’un Estat propi se’ns presenta com l’única alternativa possibilista d’acció transformadora. Exercir la plena sobirania és l’eina imprescindible per poder revertir les situacions d’injustícies econòmiques, laborals i socials actuals. Assolir completament les competències legislatives permetran actuar sobre el present i futur de les relacions laborals i el món del treball.

El govern de Catalunya ha de possibilitar, amb la seva acció i promovent un gran pacte d’Estat amb els representants dels treballadors i de l’empresariat, la construcció d’un mercat de treball més digne que permeti assolir un bon nivell de benestar, com per exemple hi ha als països del nord d’Europa.

En aquest sentit demanen al Govern, si cal amb més contundència, continuar amb el camí iniciat en la lluita contra la precarietat laboral, implementar la renda garantida de ciutadania, la reforma horària i mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar car com hem dit abans, la bretxa salarial i les desigualtats afecten les dones cada vegada més Les treballadores i els treballadors som i serem la palanca del canvi social real, i l’avantguarda del procés de construcció del nou Estat, i si cal, i en aquest sentit, farem costat al nostre Govern, tal com ho hem demostrat en diferents etapes històriques.

Finalment, des d’aquí volem mostrar la nostra solidaritat amb les treballadores i treballadors que en l’actualitat es troben en lluita, sigui aquesta mediàtica o no, amb els estibadors, personal del metro, de PansFood, d'indústries càrnies, les cambreres de pis, els professionals dels mitjans de comunicació i tants altres. Treballadors i treballadores que estan defensant els seus drets laborals i llocs de treball.

És per tot això que us convidem a enfortir les organitzacions sindicals catalanes, a donar suport a la sectorial del Fòrum Sindical d’ERC i a participar activament en totes les convocatòries que hi haurà arreu del país.

Visca la classe treballadora de la República Catalana!

Visca el 1r de maig! 

----------------------------------

I, a continuació, el manifest del 1er de Maig de la Confederació General del Treball de Catalunya :

Manifest del 1r de Maig 2007 de la CGT de Catalunya

1r de Maig de 2007

Està clar que els treballadors i treballadores de tots els sectors ens veiem sotmesos contínuament a diferents agressions en forma de deslocalitzacions, expedients de regulació, privatitzacions, subcontractes, tancaments d’empreses, dobles escales salarials, precarietat, treball submergit...

A més cal sumar-li les últimes reformes laborables, que ens ha deixat l’Estatut dels Treballadors gairebé sense drets, i l’últim acord interconfederal per a la negociació col·lectiva, que ens deixa els salaris per sota de l’IPC real i el qual ens aboca a més flexibilitat i per descomptat major competitivitat. Tot això amb el beneplàcit dels sindicats reformistes, els quals l’única cosa que intenten aconseguir conjuntament amb la patronal i el govern de torn és dividir a la classe treballadora perquè no donem una resposta comuna i solidària, i així renunciar al que és nostre; millores salarials, laborals i socials.

Catalunya no és un oasi dintre d’aquesta realitat, a principis del 2005 es va signar un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat econòmica catalana, signat per la CONC, UGT, Empresaris i Tripartit, el qual està donant ara els seus fruits, i fa menys d’un any signen altre Acord Interprofessional de Catalunya. La traducció d’aquests dos acords és la següent: Deslocalitzacions finançades, major flexibilitat horària, major mobilitat funcional i geogràfica i regulació del salari variable.

A tot això des de CGT hem de donar resposta exigint i pressionant al govern estatal i a l’autonòmic en l’aplicació de mesures legals, socials i econòmiques que eliminin totes aquestes injustícies que han generat l’aplicació d’aquests acords i Reformes Laborals. Lluitant tant en el carrer com en el nostre lloc de treball, duent sempre una acció sindical de classe, autogestionaria, solidària i combativa, seguint la tradició de la pràctica anarcosindicalista, per això som la CGT.

Hem de continuar amb la dinàmica de fer negociacions transparents i potenciar mitjançant les assemblees la conscienciació, el suport mutu i la participació decisòria dels treballadors i treballadores. Ser militant i defensar la idea.

Per un 1r de Maig solidari amb totes les empreses en lluita i en defensa de l’ocupació i salari digne.

8 de març de 2013. Dia de la dona treballadora.

Dia de la Dona treballadora. Diada reivindicativa feminista però també, senzillament, de la igualtat de drets entre homes i dones. Una igualtat que, a una societat com la catalana, està lluny d'haver-se aconseguit començant, per exemple, pel fet que a igualtat de llocs de treball les dones tenen, de mitja, un salari més baix.

Igualtat és corregir aquestes diferències concretes. No estic parlant de teories complicades. Parlo de fets que potser estan afectant a la nostra parella, a amigues, o a companyes de feina.

No estic parlant de teories feministes de difícil digestió. Estic parlant de mares treballadores que fan una doble jornada a fora i a casa. Estic parlant de repartiments poc equitatius de les feines de la llar o, simplement, de l'absència de repartiment.

Estic parlant de dones que fan de les tasques de la llar la seva ocupació principal. Dones que renuncien al seu temps per posar-lo al servei de la parella i dels fills. Una tasca que es veu poc o gens reconeguda i pagada. Una tasca molt dura però que no les garanteix ni una mínima pensió de jubilació.

Tot i que, realment, no crec que cap dels que avui estem pels voltants dels 40 o més joves ens creguem sincerament que si el món segueix com fins ara, tindrem cap pensió de jubilació. Molt haurien de canviar les coses. Canvis possibles, però. Canvis que estan relacionats amb les reivindicacions del 8 de març. Canvis a un món més femení o, millor dit, més ètic.

La de demà es una jornada reivindicativa i, com cada any, s'han publicat diversos textos i manifestos des de diferents organitzacions. En penjo un parell a continuació: el de la Secretaria Nacional de la Dona d'ERC i el manifest de la comissió 8 de març que aplega diferents col·lectius feministes (i LGBT), i en el que participa el col·lectiu "Dones Llibertàries" de la CGT.

Més enllà dels manifestos, crec que seria un gran pas si demà homes i dones, parelles, amics, i companys ens adonéssim de la força dels petits gestos. No es canvien rutines i formes de fer d'un dia per l'altre ni es modifiquen les lleis amb jornades úniques reivindicatives, però poden marcar fites d'inici. Són moments de reflexió i debat. Són moments per encetar petits canvis.

Disculpeu-me el sermonet: seria bo que ens adonéssim que amor, estimar, amiga i amic són paraules amb significat. Són paraules que volen dir afecte, però també respecte, reconeixement, igualtat, llibertat, justícia. I en cap cas sotmetiment, propietat o submissió. Crec que ens podríem donar per molt satisfets si demà, o qualsevol dia, cada com més gent entengués això.

Com cada any, doncs, esposes, mares, filles, germanes, amigues, companyes. Gràcies per ser aquí. Comparteixo les vostres reivindicacions i tractaré en la mida del que em sigui possible d'honorar-les. Perquè és ètic. Perquè us estimo.



Text de la Secretaria de la Dona d'ERC

Dones amb tots els drets

Ja fa més de 100 anys que, cada 8 de març, celebrem el Dia internacional de les dones. I malgrat el pas dels anys, i dels importants avenços assolits cap a la igualtat amb el desenvolupament de les polítiques de dones, encara avui hem de fer d'aquesta efemèride una jornada reivindicativa. Seria una evidència dir que encara ens queda camí per recórrer, si no fos que volem posar de relleu que l'actual situació socioeconòmica fa trontollar uns drets adquirits que, malauradament, no es troben prou arrelats i que ara corren perill de recular. La història ha vist com les dones han hagut de demanar que volien treballar fora de la llar, votar, participar de la vida política, tenir accés als estudis… Dones que ara volen assumir llocs de responsabilitat en les empreses, estar al capdavant de la política, però que també volen tenir el dret a decidir sobre el propi cos, volen igualtat salarial, la igualtat en la responsabilitat de la cura de les persones dependents, en les tasques de la llar…

Però aquest 8 de març, en què els Països Catalans viuen un procés històric i una situació excepcional, no volem posar només de relleu les mancances, sinó que volem reivindicar el paper fonamental que tenen les dones dins la nostra societat (un 52% de la població!). Volem reivindicar el talent de les dones, la seva capacitat per organitzar, dirigir, treballar en equip, col·laborar i participar de la vida associativa. Perquè creiem que les dones han de ser el pal de paller d'una nova nació, d'una nova manera d'organitzar-se i de gestionar les ciutats. Necessitem dones als consells d'administració de les empreses i al capdavant de la política. Dones que ocupin càrrecs de responsabilitat. Dones que ens facin de guia i de referència.

Els Països Catalans han d'esdevenir una societat que vetlli per posar a l'abast de les dones tots els recursos per desenvolupar-se professionalment —no podem malmetre la meitat del talent de la població!— i, per suposat, per desenvolupar-se personalment i familiarment. Hem de fer uns Països Catalans que creguin en les persones i que traslladi a la seva societat la importància de protegir i potenciar la igualtat entre dones i homes; que fomenti la coeducació, com a eina bàsica per construir un nou model de ciutadania que potenciï la igualtat real d'oportunitats. Perquè, en darrera instància, la transformació definitiva del sistema actual serà col·lectiva o no serà. I la transformació, en definitiva, és el que ens interessa.

Les dones, amb la nostra gran capacitat de treball, la nostra empenta, força i sensibilitat, som la clau que ha de donar la volta a la nostra organització actual. Nosaltres no volem pas vèncer, sinó emprendre el camí de convèncer. Perquè creiem en les dones i en el seu empoderament que ens portarà a una societat forta, més justa socialment i, sobretot, basada en la igualtat —aquest nostrat valor republicà. Volem dones que basteixin els fonaments d'una nova societat, volem dones que ens portin a la independència dels Països Catalans.

dona@esquerra.org | dona@jerc.cat



Manifest de la comissió 8 de març (col·lectius feministes d'esquerra alternativa)

Manifest 8 de març dia internacional de les lluites de les dones

CONTRA L'OFENSIVA PATRIARCAL I CAPITALISTA

Desobediència feminista!! Nosaltres, dones diverses i compromeses, ocupem juntes novament els carrers en aquest dia tant important , el 8 de març, dia internacional de les lluites de les dones , per a continuar el procés de lluita i reivindicacions feministes pels nostres drets. Sortim un cop més de la Plaça Universitat , perquè ens reafirmem en la nostra lluita històrica feminista . Amb aquest recorregut visibilitzem els reforçats atacs contra els nostres drets.

Protestem contra l'heteropatriarcat capitalista que s'apropia dels nostres cossos i de les nostres vides , sotmetent-les , explotant-les i controlant-les. Denunciem el brutal retrocés dels nostres drets.

Li diuen deute però és heteropatriarcat capitalista. La situació de crisi que vivim no és econòmica i financera només, sinó també social, ecològica, alimentària, de cures i de gènere.

L'allau de retallades i restriccions de drets , les polítiques d'ajust i austeritat davant la seva generada crisi financera són una excusa per a reforçar i ampliar el cada vegada més voraç sistema Neoliberal – Heteropatriarcal. Sistema jeràrquic , sexista , racista i classista que explota tant a les persones com a la natura amb l'única finalitat de l'enriquiment d'uns pocs, la feminització de la pobresa n'és una de les conseqüències directes.

DENUNCIEM

. El desmantellament del ja deficient estat del benestar , el brutal retrocés dels drets laborals , la progressiva privatització i retallades dels serveis públics :sanitat , educació , serveis socials i atenció a la dependència derivant els costos cap les dones , relegant-nos de nou a l'espai privat , empitjorant les nostres condicions de vida , augmentant la nostra pobresa i la desigualtat entre homes i dones. . Les retallades i atacs específics a les polítiques d'igualtat i en particular als ajuts , serveis i prestacions per a l'eradicació de les violències masclistes , per a garantir l'exercici dels drets sexuals i reproductius i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Rebutgem l’anunciada marxa enrere en la legislació sobre la salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l’embaràs plantejada pel ministeri de justícia.

.Aquest atac general a les condicions de vida afecta de manera més virulenta a les dones migrades, gitanes, a les famílies monoparentals, a dones amb diversitat funcional ….

. Amb l'excusa de la crisis s'estan silenciant les veus de les dones i de les seves organitzacions ,a través de l’exclussió i la repressió, aconseguint que desapareguin els ja escassos canals de participació social.

EXIGIM

El rebuig unànime a un model heteropatriarcal de dona única , privada i domèstica , així com la invisibilitat i explotació del treball reproductiu i de cura. Una organització política , social i econòmica que posi en el centre a les persones. Entre el deute o la vida triem la da i per això exigim L´anulació del deute financer il·legítim i impagable, així como el reconeixement del deute de gènere. Urgeix La reorganització social de les cures i l’aposta pel bon viure. NO DEVEM , NO PAGUEM!! L'exercici d'una sexualitat lliure i diversa. Una educació afectiva sexual no determinista, no biologista i igualitària que garanteixi el lliure desenvolupament de les identitats dones, lesbianes , bisexuals i transsexuals, així com el manteniment de relacions afectives i sexuals triades, respectuoses, amb plaer i saludables. El reconeixement de totes les famílies i models de convivència , així com la creació de xarxes d'afectes, suport mutu i sororitat.

L'inqüestionable dret de les dones a decidir sobre els seus cossos, afectes, sexualitats i maternitats, estant l'obligació de l'estat garantir l'accés lliure, segur i gratuït a l'avortament, eliminant qualsevol restricció legislativa . Demanem la sortida immediata de l'avortament del codi penal, excepte quan es practiqui contra la voluntat de la dona.

Un estat laic que garanteixi els drets humans i la pluralitat de totes les persones FORA ELS ROSARIS DELS NOSTRES OVARIS!!

La garantia per part dels poders públics d'una vida lliure de totes les violències masclistes i de discriminacions a totes les dones.

Davant d’aquesta situació, nosaltres, dones feministes apostem per desenvolupar eines legítimes d’actuació davant aquests atacs sostinguts i creixents d’aquest ferotge sistema patriarcal i capitalista.

CONTRA L’OFENSIVA PATRIARCAL I CAPITALISTA
Desobediència feminista
Visca la lluita feminista !!!

Comissió 8 de març
(Manifest elaborat per la Comissió 8 de març de Madrid amb aportacions de la Comissió 8 de març de Barcelona)

Sobirania

Ni Principis de Hanlon, ni punyetes. Avui les diputades i diputats de CiU, ERC i ICV m'han fet sentir ple d'orgull.

El pas donat avui té molta importància. És cert, com bé s'han afanyat a recordar els mitjans madrilenys, que no és el primer cop que el Parlament de Catalunya es pronuncia en favor del dret a l'Autodeterminació: Aquest article de "El País" repassa els diferents pronunciaments del Parlament sobre la qüestió.

També diuen que no té valor jurídic. Ho justifiquen amb el fet que textos de sentit similar s'han fet amb anterioritat sense que, en veritat, tinguessin més valor que brindis al sol.

El d'ara és diferent? Sí que ho és. Explícitament el Parlament Declara la Sobirania de Catalunya, allà on en resolucions anteriors només afirmava que "no es renunciava", o que Catalunya té el dret a l'Autodeterminació, de forma neutra. Segon, no pel text en si, si no per la intenció de fer-lo servir a curt plaç, d'emparar-se en la legitimitat que el fonamenta i d'utilitzar-ne la legalitat que se'n desprèn: Anomenar "Declaració de Sobirania" en comptes de simple Resolució no és casual ni innocent. El camp semàntic de "Sobirania" és el mateix que el de "Independència; i "Declaració de Sobirania" és paral·lel a "Declaració (unilateral) d'Independència". Hi ha un camí traçat.

Segons "El País", l'estat espanyol no mourà un dit fins que arribi el dia de la consulta. Fals. Evidentment l'estat espanyol està movent molts fils per fer avortar el procés independentista que avui ha assolit una primera i important fita. Això no vol dir que a l'estat li calgui, per ara, poca cosa més que continuar amb l'asfíxia econòmica de la Generalitat per a minar el procés.

L'esforç que haurà de fer la Generalitat d'aquí a la celebració de la consulta haurà de ser titànic i el marc legal és, al meu entendre, el menor dels problemes. Per què? Perquè la Declaració de Sobirania revoca la legitimitat de la Constitució Espanyola i formalitza una nova legitimitat. Avalada, a més, per la majoria absoluta llarga d'un Parlament acabat de triar democràticament. A partit d'aquí, es pot construir la legalitat ad hoc que calgui. La Constitució Espanyola no ho pot dir això. Cap persona menor de 52 anys ha votat la Constitució. En canvi, el nostre Parlament el vam poder votar el mes passat tots els majors de 18 anys. Qui vol discutir de legitimitats?

Evidentment, que la força del paper signat avui serà tanta com la força i la voluntat de fer-lo efectiu; i aquesta efectivitat passarà per superar el repte d'haver de pagar cada mes les enormes despeses de la Generalitat (nòmines, proveïdors, subvencions...) o, com no, el de l'organització de la pròpia consulta, que comptarà amb l'oposició de la força de l'estat.

El repte és immens, però avui, en escoltar el resultat de la votació m'he emocionat. Crec que ha estat un dia històric. Així ho deuen haver sentit cinc diputats del PSC que han trencat la disciplina de vot del seu partit per evitar votar en contra de la Sobirania de Catalunya. Cal valorar i agrair la força d'aquest gest, igual com cal valorar i agrair, sobretot, la força de tots els vots afirmatius.

No. No ha estat com en les ocasions anteriors. Aquest cop, i aquesta és la millor notícia, hi ha voluntat. Ho sento així. El d'avui ha estat un dia per a reconciliar-se amb la política. Avui he sentit orgull pels meus representants al Parlament.

Avui sento confiança.

Pacte

Pacte. Dimarts, 18 de desembre de 2012.

CiU i ERC han signat el pacte que ha de dur aquest país a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació (que serà formalment un referèndum o, més probablement,  una consulta) durant el 2014.

Ben fet.  Gràcies per aquest important pas.

Els detalls de la part corresponent a la consulta es coneixen i han aparegut a mitjans digitals. Per exemple al Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4066620/20121218/document-compromis-consulta-2014.html.

M'agradaria molt conèixer els detalls corresponents a la governabilitat d'aquest any i escaig que resta fins a la consulta i que, n'estic segur, serà un període molt dur. Perquè el d'avui és, per mi, un dia per a l'esperança, però també sospito que serà a partir d'ara serà quan veurem el pitjor rostre del govern espanyol.

Encetarem, doncs, la que ha de ser la darrera legislatura autonòmica i la que ha de donar pas a la República de Catalunya. Esperança.

Hem d'estar a l'altura.Tinguem confiança i serrem les dents. Cal perseverar i resistir fins que s'assoleixi l'objectiu.

Hem de deixar un país nou, més lliure, més just, més culte, més net, endreçat, millor,  als nostres fills.

Podem fer-ho.

Ho estem fent.

Poseu-vos d'acord!

Dades del recompte :

Escrutat 100%

	2012		2010
Total votants	3.657.450	69,56%	58,78%
Abstenció	1.600.510	30,44%	41,22%
Vots nuls	32.232	0,88%	0,71%
Vots en blanc	52.899	1,45%	2,91%
Vots a candidatures	3.572.319	97,67%	96,38%

135 Diputats a escollir:

2012						2010
	Candidatures	Vots		Diputats		Diputats	Vots		Candidatures
	CiU	1.112.341	30,68%	50		62	1.202.830	38,43%	CiU
	ERC-Cat Sí	496.292	13,68%	21		10	219.173	7,00%	ERC/ESQUERRA
	PSC	523.333	14,43%	20		28	575.233	18,38%	PSC-PSOE
	P.P.	471.197	12,99%	19		18	387.066	12,37%	P.P.
	ICV-EUiA	358.857	9,89%	13		10	230.824	7,37%	ICV-EUiA
	C's	274.925	7,58%	9		3	106.154	3,39%	C's
	CUP-Alternativa d'Esquerres	126.219	3,48%	3
	PxC	60.142	1,65%				75.134	2,40%	PxC
	SI	46.608	1,28%			4	102.921	3,29%	SI

És molt interessant dedicar una estona a fer sumes i percentatges amb les dades de vots emesos per a cada partit.  Crec que donen una visió molt més d'acord amb la realitat que el resultat amb escons, distorsionat per una falsa "compensació territorial" que no té cap sentit en un Parlament dominat per blocs partidistes: És indistingible un diputat de Lleida d'un de Barcelona. Però per fer un de Lleida han calgut la meitat de vots que per fer un de Barcelona.

Sense fer sumes: constatació que el primer no-partit és,un cop més, l'abstenció, amb un 30,44% de no-vots no-emesos: 1.600.510 no-vots; 488169 més que els vots de CiU; més no-vots que el total de vots emesos favorables al PP. El PP és la quarta força amb 19 diputats.

El millor del cas és que una abstenció del 30% és "baixa"! Potser que ens ho fem mirar tots plegats, no?

Tanmateix, fet aquest apunt necessari sobre l'abstenció, crec que l'anàlisi dels resultats més bo que he llegit l'ha fet el sempre lúcid  Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb. Us el recomano. És clarificador i ens diu ben clar que la independència només depèn de nosaltres mateixos. La majoria la tenim. Si el d'ahir hagués estat un referèndum d'autodeterminació reconegut internacionalment, avui seríem independents.

De fet, el d'ahir era un referèndum d'autodeterminació encobert. Un assaig. Ahir li vam dir al món, i així ho han entès molts mitjans internacionals, que la majoroa per al independència existeix i que reclamem l'atenció. El referèndum d'ahir el vam guanyar. Hem de repetir-lo aviat aquest cop per a reclamar el reconeixement internacional.

El que cal ara és adonar-se que només depenem de nosaltres. Aquest partit només el perdrem si ens marquem gols en pròpia porta. No la caguem.

No la caguem: cal anar de dret al referèndum, digui el que digui Madrid. No es pot esperar a fer-lo d'aquí quatre anys. Cal fer-lo ja. Un any, any i mig com a màxim. A l'estat espanyol o no ho han entès, estan cecs, o es fan els bojos. Estan sonats si creuen que la "patacada" de CiU aturarà el procés. Mas i CiU ja no poden fer marxa enrera.

ERC ha d'assumir que li toca fer el pas de donar suport a Mas.  No un xec en blanc, per descomptat, el suport d'ERC és per a fer el referèndum ja. Aviat. En un any, any i mig com a màxim.

Mentrestant caldrà donar suport i defensar una Generalitat que serà assetjada i ofegada per terra mar i aire. Venen mesos durissims. D'economia de guerra. Justament per això és absurd pensar en una legislatura llarga. Haurà de ser forçosament breu, perquè a Espanya aviat d'adonaran, segurament ja ho saben, que aquest procés no s'atura. Mas no va de farol i Jonqueras tampoc.

La batalla de veritat tot just comença. Ara vindrà un bombardeig intens.  Hem de resistir. Anem a una economia de guerra. Justament per això, per evitar l'ofec que produiria un temps excessiu sota presió, cal actuar amb rapidesa, encert, precisió, decisió i coratge. El país patirà, però no s'ha de permetre que pateixi més del necessari. La conclusió és evident: el referèndum s'ha de fer molt aviat. Només un il·lús pot creure que des d'Espanya es buscarà una solució negociada, per molt que ara Rubalcaba vulgui fer de poli bo. Sempre hi serà Rajoy i el PP per fer de poli dolent. No hi ha negociació possible.

Fins i tot trobo que l'11 de setembre de 2014 és una data massa llunyana. Ha de ser abans! durant el 2013. Abans de l'estiu. Tenim pressa. Poseu-vos d'acord!

El principi de Hanlon i la campanya electoral.

Diu una dita (el "principi de Hanlon") que no s'ha d'atribuir a la malícia allò que pot ser explicat adequadament per l'estupidesa.

Però, tanta estupidesa?

Jo començo a pensar que els primers interessats en que guanyi Mas amb majoria absoluta són les cúpules de PSOE i PP.

Potser a la famosa reunió amb el Rajoy van pactar una secessió i per a fer-la més empassable per a tots els ciutadans espanyols, calia que el Mas obtingués una clara majoria absoluta, i ja posats, a veure si ERC podia ser segona força. Amb aquesta situació, gairebé la secessió es podria presentar com un fet democràticament  inevitable. Ves tu a saber. Potser va anar d'això aquella conversa i després han estat fent un númeret, i totes les declaracions, bajanades i estupideses que es venen escoltant, en realitat tenen com objectiu enervar tant als votants catalans que no se'ls acudeixi res més que voler la independència per la via ràpida. Però, i si el Principi de Hanlon?

Perquè, en veritat us dic, que si l'alternativa a la conspiració és l'estupidesa, aleshores és que n'hi ha molta.

Els darrers dies de campanya han estat brutals. Al debat a set de la 8TV, Pere Navarro es va suicidar políticament amb el numeret de la carpeta i la suma. No té assessors d'imatge aquest bon jan? És que no va aprovar ni el  primer curs de debats electorals? Si més no, però, la suma estava ben feta, que ahir la Camacho, amb millors assessors d'imatge que el Pere, va treure també papers, aquests més escaients per a ser llegits per TV, però ai las! la suma estava mal feta! l'Alícia i el PP no es van suicidar ahir, però avui les xarxes socials els han massacrat.  

Per si encara no n'hi hagués prou, aquell demòcrata reconegut, de nom Antonio Tejero, colpista fracassat però patriota com el que més va i denuncia a Arturo Mas per sedició. A dia d'avui, Artur Mas no ha fet res d'il·legal, si més no, res que es pugui demostrar. Presentar-se a unes eleccions amb un programa en el que, d'entrada, tampoc hi ha res d'il·legal no és cap delicte. Això ja és més del que pot dir el Tejero. És molt esperpèntic. Ara bé, el que resulta increïble és que a un jutjat li hagin acceptat la denúncia! Això sí que hauria de preocupar!

I és que al final, les retallades i els casos de corrupció que esquitexen CiU, potser fins al capdamunt de tot, acaben semblant el menys dolent. És terrible. A dia d'avui començo a tenir la certesa que CiU guanyarà amb majoria absoluta. Albiro la possibilitat que ERC sigui la segona força i que ICV passi al davant de PP i PSC. Un escenari que no me l'hauria imaginat ni amb bolets al·lucinògens.

Avui, quan només resten a un parell de dies pel 25N, em sembla versemblant. I me n'alegro.  Però me n'adono que aquesta independència - finalment crec que Artur Mas no va de farol tot i que em preocupa molt que sigui CiU la que lideri la secessió- no estarà motivada per que la majoria del país s'hagi deixat endur per un patriotisme fervent o per un fred càlcul econòmic de benefici-despesa. No. Em temo que la majoria votaran opcions independentistes per pura vergonya aliena. Per poder dir que "jo a aquests no els conec".

En fi. Per la meva part votaré ERC. Espero que sigui la segona força. Espero que s'enceti un procés ràpid cap a la independència. De pocs mesos. No tindria sentit perdre temps esperant impossibles canvis constitucionals. A més que allargar l'estada a Espanya només farà que els problemes econòmics s'agreujin més. Molt més quan des de l'estat espanyol ja no hi haurà cap mania en fer servir l'ofec econòmic per a collar en el procés de negociació de les condicions de la secessió.  Així doncs, crec que es pot esperar, raonablement, que 2013, o 2014 a molt estirar, siguin els anys que vegin el reconeixement internacional de la República Catalana. Sincerament, ho veig molt possible.

El dubte que em queda, però,  és si aquesta campanya surrealista que estem vivint, en la que, en realitat, fins els més espanyolistes estan jugant a favor de l'independentisme, és deguda a un càlcul, a una conspiració... o, com diu Hanlon, és només que estem envoltats d'una infinita estupidesa.

Sondeig CEO vs. sondeig CIS

Comentari ràpid. Avui s'han publicat dos sondejos sobre les eleccions del 25N importants perquè estan fets amb més entrevistes i de forma més rigurosa que els dels diaris. El sondeig del CEO (de la Generalitat) i el del CIS (del "Gobierno").

Ambdós coincideixen amb les tendències:
Majoria de CiU.
Patacada de PSC
Ascens moderat d'ICV, ERC i C's
Manteniment o lleu ascens de PP.
Descens de SI
En tot cas, hi ha una majoria ampla de partits en favor del referèndum

Tanmateix, les discrepàncies entre els dos sondejos, que no són tan grans com podria semblar, deixen oberts uns dubtes:

CiU obtindrà la majoria absoluta?
Quina serà la segona força?
Solidaritat mantindrà representació?
Entrarà la CUP?


Aquesta article i la gràfica següent del Vilaweb mostren les enquestes una enfront de l'altre:

A més, sembla que el  dubte dels indecisos està entre CiU i ERC.

A mi em costa de creure que aquest sigui el dubte: CiU i ERC són pel que fa al social, respectivament, dreta i esquerra oposades. Pel que fa a la posició nacional, CiU manté una ambigüitat irritant, pel meu gust, amb el discurs de "l'estat propi", en canvi ERC és obertament independentista.

Si és cert que els indecisos dubten entre CiU i ERC, aleshores crec que el més probable és que acabin votant a CiU. Senzillament: els ofereix una còmoda ambigüitat.

Ara bé, l'ambigüitat de CiU és calculada al mil·límetre. Ahir el president Mas va ser a Brussel·les on va pronunciar un discurs on es presentava el procés per "l'estat propi" per Catalunya com l'inici, el model, o la prova pilot de la construcció de l'Europa Federal de les Nacions.

És evident que als representants dels estats  que acullen al seu si diferents nacionalitats no reconegudes, no es podien sentir gaire feliços amb el discurs d'en Mas. No crec que això tingui gaire importància. Crec que malgrat la frase "Catalunya espera que Europa no li falli", realment el discurs anava dirigit a la parròquia catalana. Artur Mas parlant de Catalunya com un estat federat dins de la Unió Federal de Nacions d'Europa permet evitar la paraula Independència i fer  un bonic plantejament europeista. No està gens malament, tot i que, el cert, és que aquesta Unió Federal de Nacions d'Europa ni existeix, ni se l'espera per una bona temporada. En fi, un discurs, sobretot per als votants catalans. Sobretot per als que dubten o no tenen clars els conceptes. Deuen ser molts.

En fi, tot just s'acaba d'encetar la campanya. Estic molt convençut que, a menys que passi res d'extraordinari, els resultats no diferiran gaire del que pronostiquen CEO i CIS. Sospito que els indecisos cauran majoritàriament de la banda de CiU. En aquest sentit, crec que el sondeig del CEO ha cuinat la projecció de diputats tenint en compte aquesta mateixa suposició. Ja veurem

Per acabar, jo també estic en campanya: Vull la Independència i votaré la Independència.  Vull que la independència serveixi per construir un país amb justícia social, amb serveis públics de qualitat i gratuïts. Un país sense corrupció. Un país net, amb sobirania energètica, eficient i respectuós amb l'entorn. Un país solidari i compromès amb la justícia social arreu del món. Un país per que hi pugui viure el meu fill. En llibertat. Amb futur. Voto Independència. Voto ERC. Voto Oriol Junqueras.

Propostes d'ERC per al 20N

Queda poc per al 20N i les eleccions al "Congreso de Diputados".

Confesso que aquest cop em fa molta mandra anar a votar. Per una banda, el resultat cantat de les eleccions. Per altre, la sensació d'estafa democràtica que encertadament un acudit d'un diari resumia amb un "tant parlar de democràcia per acabar triant un encarregat de planta".

Des del punt de vista independentista, també la desmoralització que suposa haver d'escoltar un cop i un altre en enquestes i anàlisis estadístics que "hi ha majoria independentista creixent" en un hipotètic, i al pas que anem implantejable, referèndum d'autodeterminació, que després l'independentisme parlamentari amb prou feines sobrevisqui perquè  tots aquests "independentistes" voten majoritàriament opcions autonomistes...

En definitiva, el 20N serà "la festa de la democràcia", però amb aquesta festa tinc bons motius per passar i anar a fer un "botellón".

Però no. Aniré a votar. A ERC, per descomptat. Tot i que crec que aquests propers quatre anys a Madrid seran una dura travessa pel desert per part d'Alfred Bosch i Joan Tardà (i potser també la Ramona Vergès).

El vot al candidat Moisès Broggi al senat cal entendre'l com un homenatge a aquest home savi i a la generació de lluitadors que ell representa. El vot per a Broggi serà un vot emocionat i convençut. 
 
Dubto que amb una majoria absoluta del PP es pugui arribar a aprovar cap dels punts programàtics que defensa ERC, però malgrat aquest fet, cal plantar-se. I en la mida de les possibilitats i de les circumstàncies, jo també faig campanya. Com? reproduint aquí el resum del programa del partit.




Les propostes

Per avançar a cap a la República Catalana, al Congrés defensarem:


1 - La independència fiscal, el concert econòmic

La independència fiscal, el concert econòmic: recaptar i gestionar tots els nostres impostos. No acceptarem un altre pacte fiscal i seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.

2 - Fer infraestructures que creïn llocs de treball

Fer infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.

3 - L’estat de benestar

L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros per persona i any menys que la mitjana estatal, prou de retallar-la. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.

4 - Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses

Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes, com a Holanda. Pujar els impostos a les grans fortunes.

5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses

Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.

6 - Promoure referèndums vinculants

Promoure referèndums vinculants, i apropar així la política a la ciutadania.

7 - Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions

Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions. Fer una gestió austera dels recursos públics.

8 - Retallar la despesa militar

Retallar la despesa militar, com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.

9 - El català

El català, eina de cohesió social. Vetllar per l’aplicació dels programes d’immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.

71è aniversari de la mort del President Companys

71è Aniversari de l'afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys.

Convé recordar-ho: l'únic president triat democràticament que va ser afusellat pels feixistes. Aquest fet no va passar a l'Alemanya de Hitler, ni a la Itàlia de Mussolini. Va esdevenir-se a l'Espanya de Franco.

I van afusellar Companys per ser catalanista i d'esquerres. També convé recordar-ho.

Jo em demano si aquell odi visceral cap al catalanisme d'esquerres, odi que ens vol afusellats, ha remès. I sospito que no. I fan bé. Perquè l'odi envers als assassins feixistes que ens volen afusellats, extingits com a poble i esclavitzats com a classe per part nostra segueix intacte.


Però les nostres armes, avui, són unes altres. Déu vulgui que amb aquestes armes n'hi hagi prou per guanyar el combat, tot i que ho dubto.

Avui l'arma és la crida a les consciències. I és en aquest sentit que cal interpretar la gran senyera que des d'avui oneja a Montjuïc. La senyera que Lluís Companys va fer hissar a Montjuïc com a símbol de la desmilitarització d'aquell castell que tenia com a missió primera reprimir, no defensar, la ciutat.

Han hagut de passar 71 anys des de la mort del President per a tornar a hissar la senyera que diu que el castell de Montjuïc és un espai ciutadà, ocupat pel poble i per al poble. Un espai de llibertat.

Per això va morir Companys: per la llibertat del poble, per la justícia social.

Convé recordar-ho.

La marca Espanya que es ven a la costa catalana

Hem passat uns dies de vacances a Calella. Envoltats de turistes majoritàriament anglesos aconseguíem tot sovint passar desapercebuts  entre els visitants estrangers. I quan convenia, ens encarregàvem de trencar l'efecte mimètic.

Fer de turista al teu propi país té el seu què. Calella és un lloc fantàstic per anar a fer el turista. Tanmateix un visitant de més alt nivell, o un resident de vacances en traurà molt més profit d'aquesta localitat del Maresme que no pas els turistes que hi passen una setmana. Que, en general, diria que és un perfil de baix nivell cultural. Però que ningú dubti que els turistes s'ho passen d'allò més bé. En dono fe.

Tanmateix, una cosa que crida l'atenció és la imatge del país que troben els turistes. És quelcom que he trobat angoixant. Llevat d'algunes excepcions la marca Catalunya pràcticament és invisible. En canvi, són ben visibles les marques Costa Brava, Barcelona i Espanya.

I són visibles amb els seus tòpics més tòpics. Com l'imant de cuina de la Sagrada Família amb els colors del Barça, o les samarretes amb l'estampat del brau d'Osborne o les nines sevillanes. Però per mi el que ho supera tot és el barret mexicà.

En definitiva, és un món a mida dels turistes que venen una setmana a passar-s'ho bé sense pensar gaire. Volen això i això és el que se'ls dona. Sense contemplacions. Encara bo que ha estat el barret mexicà i no el barret de pell rus.

Durant uns tres mesos, a aquests pobles de costa que viuen del turisme de platja, nit i dia, set dies a la setmana, sense cap descans possible, es ven aquesta imatge que els turistes reclamen, que han vingut a buscar. Where is Catalonia?

No seria molt preocupant si no fos perquè al voltant d'aquesta imatge està muntat el sector econòmic més potent del país. Un munt de famílies que hi viuen. La marca Espanya és molt important per a aquesta gent del nostre país.  Tindria  lògica que no se'n vulguessin desvincular.

És una marca xarona i mentidera i prou que ho saben. No crec que cap visitant espanyol pugui sentir-se gaire satisfet de la imatge vulgar que es dona de la marca Espanya a aquests pobles de costa, però certament,és la imatge que busquen els turistes. Encara bo, doncs, que la marca Catalunya no és visible perquè  l'acabaríem venent  amb barrets de pell russos.

Però ves  a saber, potser no se sentirien ofesos. En definitiva, la marca Espanya que es ven a la costa catalana és la dels tòpics més tòpics de tots. Que molts espanyols, en la meva opinió, els menys cultes, han acabat per fer-se'ls seus i creure-se'ls.

Al final, tindran raó els que diuen que Catalunya és una part molt important d'Espanya, sense la qual aquesta no té sentit. En definitiva, una determinada imatge xarona i vulgar d'Espanya es fabrica aquí, a Catalunya. És la que venen  a buscar i consumir els turistes, i la que s'emporten als seus països d'origen. El millor del cas és que aquesta imatge se l'han arribat a creure molts espanyols. Però, és clar, a molts d'altres això no els fa cap gràcia.

Una paradoxa curiosa. Potser algun dia aquest país decidirà majoritàriament tirar cap a la independència, però no crec que sigui abans de deixar de dependre de la  marca Espanya, per vulgar que aquesta sigui.  Josep Huguet tenia raó quan des de la conselleria d'innovació va dir que calia promoure les icones turístiques catalanes  en comptes de les espanyoles a les botigues de records. No era cap ximpleria.

una anàlisi possible dels resultats de les municipals

Els resultats municipals confirmen que CiU manté l'empenta de les autonòmiques; que PSC i ERC continuen desagnant-se; i que el PP consolida la seva posició de tercera força en vots.

Una altre constatació: Gairebé la meitat de l'electorat s'ha abstingut de forma "passiva" no anant a votar; i prop de 170.000 de forma "activa" amb vots nuls i blancs. Dades: Total vots emesos, 2.919.738; Abstenció, 2.388.089; Nuls, 50.331; Blancs, 119.702. Els blancs es posen per davant de la CUP com a sisena força més "no votada". Els "acampats" tenen raó quan parlen de molt baixa qualitat democràtica. És indignant, ho és, com els partits semblen donar per bona aquesta abstenció i la despatxen amb unes declaracions estàndards de suposada afectació "ens preocupa molt", però aquí mai no passa res. La llei electoral catalana és una necessita urgent. Combatre la corrupció encara ho és més. CiU i PSC, principals responsables, en tenen la més mínima intenció? ho dubto.

Trias serà alcalde a Barcelona, més que probablement amb el suport del PP, tot i que qui sap si és possible la sociovergència. Personalment trobo que té probabilitats remotissimes.

Els resultats d'ERC han provocat que avui la direcció del partit hagi presentat la dimissió en bloc. El mes d'octubre serà el congrés del partit i serà el moment de decidir qui rumb pren.

Joan Ridao va plantejar una parell d'opcions ahir: o bé anar per la via de construir un espai d'Esquerra Nacional, que probablement hauria de recollir el vot catalanista de PSC i buscar la coalició amb ICV; o optar per remarcar el perfil independentista encara que això impliqui una minorització i transitar per un espai estret. Ridao apostava clarament per la primera opció.

Per una banda, la proposta de Ridao té molt de sentit, però això significa que ERC hauria de captar un vot que avui, malgrat tot, es manté fidel al PSC. L'espai electoral d'ICV, per la seva banda, és encara més impermeable que el del PSC. ICV és, dels antics component de l'Entesa, el que ha resistit millor l'ensulsiada.

ERC no serà capaç de captar el vot catalanista del PSC, perquè el vot catalanista del PSC no és independentista. ERC hauria de renunciar a definir-se com independentista (i fer servir l'eufemístic "sobiranista", com CiU) per intentar captar aquest votant "catalanista" del PSC.

Ara bé, aquesta renuncia a l'independentisme implicaria, al meu entendre, la deserció immediata del pinyol, del nucli de votants que elecció rere elecció estan donant suport a ERC, fins en aquestes circumstàncies difícils. Un salt al buit perillós.

Per altra banda, la percepció en l'eix esquerra dreta situa ERC més a l'esquerra del PSC, en el mateix espai, practicament, que ICV. La distinció entre ERC i ICV ve donada per la qüestió nacional, independentistes uns, federalistes els altres. Apropar-se al centre-esquerra significaria en el context actual rebaixar el discurs de socialdemocràcia i, tal vegada, anar cap al discurs mmés aviat social-liberal que vindria a ser el que avui, teoricament, té el PSC. teòricament, perquè en la pràctica el PSC, com a integrant del grup del PSOE a Madrid, està aplicant el manual neoliberal de retallades que se li està dictant des d'Europa. Dreta pura i dura.

ERC vol ser un "partit Social-Liberal Sobiranista"? Això, al meu entendre ja està inventat, és diu CDC. Una altre cosa és que dins CiU hagin corrents més conservadors i liberals més durs. Però crec que el corrent social-liberal a CiU existeix i és potent. Precisament en Trias en seria un bon exemple.

Objectivament, malgrat la sagnia d'ERC, el partit és avui tercera força en nombre de regidors i quarta força, per darrere del PP en vots. És la primera força de l'independentisme i està ubicada clarament en l'espai d'esquerres.

Les dades per Catalunya són:

	vots	regidors
CiU	778.042	3.860
PSC-PM	721.443	2.117
ERC	257.564	1.384
PP	363.555	473
ICV-EUiA	241.919	398
CUP	62.111	101

En qui cal fixar-se és en la CUP.
 
Les dades de Barcelona, on ERC es presentava en coalició amb RCat i DC  són molt interessants. El fraccionament de l'espai independentista entre ERC, RCat, DC, SI i CUP suma gairebé el total de vots d'ERC de fa quatre anys. És molt evident que l'explicació del daltabaix d'ERC passa per una reorganització del vot independentista

La major fuita de vots  d'ERC a Barcelona va en direcció a la CUP, i en menor grau a SI. Seria molt interessant conèixer quant vot de la coalició d'unitat per Barcelona pertany a RCat i a DC.

ERC ha vist com en moltes poblacions on la CUP es presentava, aquesta li ha menjat posicions i, en alguns cas, fins i tot l'ha substituït.

Les CUP tenen un discurs d'esquerres sense cap ambigüitat. Són obertament socialistes, assemblearis i inequivocament independentistes. Ens recorda alguna cosa? Sí, a l'ERC de fa una dècada. Amb algunes diferències més que sensibles, tot sigui dit.

Per mi, que les CUP estiguin fagocitant espais que tradicionalment votaven ERC hauria de fer pensar. Hi ha temps per rumiar d'aquí a la tardor. Però la dicotomia que presentava Ridao a mi em fa arrufar el nas. Jo no vull una ERC que sigui el "Partit Social Liberal Sobiranista de Catalunya". Crec que és un error, a més que ja existeix i es diu CDC.

Crec, en canvi, que ERC és el "Partit dels Independentistes Social-Demòcrates de Catalunya" i que si ha de buscar alguna aliança, aquesta ha de ser amb les esquerres, preferiblement amb els "Independentistes Socialistes de Catalunya" de la CUP o amb els "Federalistes Social-Demòcrates de Catalunya", o ICV. Aquests tres grups són, per mi, l'autèntica esquerra nacional.

És la meva opinió. Per això serveixen els blocs. D'aquí a l'octubre caldrà anar-hi rumiant.

"A les escoles dels de CiU no hi ha crisi. A les nostres, retallades" per Joan Tardà

Una de les caricatures que més em diverteixen del Polònia és la de Joan Tardà.

El Tardà (el del Polònia o el de veritat?) gasta aquesta imatge de tipus dur i feréstec que canta la canya sense preocupar-se gaire de qui està al davant.

I això està molt bé. O, si més no, a mi m'agrada molt aquest estil.

Per això, penjo aquest article d'opinió del diputat d'ERC a Madrid, publicat avui mateix al seu bloc, que en diu alguna de fresca sobre la retallada en l'educació. A més, recentment, també n'ha publicat aquest altre. El tema és seriós i cal dir les coses clares.

Té la paraula el diputat Tardà i, perdoneu, però algú ho havia de dir:



A les escoles dels de CiU no hi ha crisi. A les nostres, retallades

Toca respondre amb contundència a l’atac del Govern de la Generalitat contra l’escola pública. Es inacceptable que la consellera Rigau i companys, després d’anys de fustigar Esquerra demagògicament en considerar que mai no havíem fet bé la feina quan comandàvem el Departament a través de Marta Cid i Josep Bargalló i, posteriorment, encara amb més cinisme quan ens acusava de tots els errors d’Ernest Maragall, ara anunciï retallades que afecten al funcionament quotidià de les escoles, tant pel que fa a la voluntat de no cobrir les baixes del professorat ni les provocades per les jubilacions. S’ha de tenir molta barra per fer passar per convenient la reducció de les aportacions a les escoles en tot allò que afecta al manteniment, per cantar les ensoltes al programa 1x1 (ordinadors), per cridar a quatre vents que no pensa consentir les escoles ghettos, però, alhora, canviar la normativa de preinscripció que impedirà una major porositat de les escoles pel que fa a rebre alumnat diferent.

Tot plegat, és inacceptable. Si aquesta ofensiva no s’atura ara, quan tot just som en els inicis de la legislatura, correm el risc que acabi reeixint la idea (tenen molts mitjans de comunicació al seu servei i prou que ja sona) que en “temps de crisi, ja se sap, toca retallar”. Normalment, qui deixa anar-ho (ho tinc comprovat) no ha portat o no porta els fills a l’escola pública i, menys, a les escoles públiques de l’àrea metropolitana.

L’administració no pot ser neutral. En l’escola pública, i sobretot en la conjuntura de econòmica depressiva que patim, rau la clau per aturar una descohesió social que pot ser vertiginosa. Amb pocs anys, podem trobar-nos l’edifici bastit ple d’esberles, per la qual cosa hem de situar la línia vermella infranquejable en el manteniment del mateixos recursos actuals. Minvar-los és un acte de criminalitat social.

En Joan Puigcercós va deixar dit i compromès en la campanya electoral la consigna, referida a l’escola també, que per a Esquerra el full de ruta es resumia en el famós “Ni un euro enrere”. Però no han passat encara els cent dies de gràcia i ja tenim al damunt la primera gran patacada. Doncs ara cal respondre amb contundència. Al Parlament, als ajuntaments i al carrer. I, si cal, a les portes de les seves escoles de la zona alta de Barcelona on, evidentment, a diferència de les públiques de Cornellà, no hi ha immigrants.

Una altre anàlisi dels resultats del 28N

Artur Mas serà el nou President de la Generalitat de Catalunya. Ho serà després d'haver obtingut la confiança majoritària dels votants d'una forma brillant.

La majoria obtinguda per CiU té regust d'absoluta. Si es pot dir alguna cosa és: felicitats a CiU, al seu candidat i als seus votants i militants. Entre els amics i coneguts en tinc uns quants d'aquests últims i, encara que no he tingut temps de parlar amb ells, em consta que estan, lògicament, molt contents. I jo que me n'alegro per ells.

Han fet les coses bé i ara són els dipositaris d'un enorme capital de confiança que hauran d'administrar. Des d'aquest bloc, mostrar respecte pel President Artur Mas i desitjar que la institució que ell representa i que ens representa a tots els catalans sigui profitosa pel país.

Igualment, cal dir que crec que el President cessant José Montilla ha afrontat amb dignitat i voluntat de servei al País els quatre anys que ha exercit aquest càrrec institucional.


Els darrers quatre anys han donat fruits en lleis importants. Tant pel que fa al nacional, com pel que fa al social. Ara bé, també han estat marcats per cops durs. Aprofito això per introduir una anàlisi personal dels resultats del passat diumenge.

De la jornada electoral n'ha sortit un guanyador clar. Poca cosa a dir. Una campanya impecable sense errors. CiU ha rebut la confiança d'antics votants de la totalitat de la resta de formacions. Particularment d'ERC i del PSC. Hi ha qui parla de prop de 80.000 electors d'ERC que han marxat cap a CiU.

En el bàndol dels guanyadors també cal posar al PP, que ha obtingut el major nombre de diputats de la seva història. Han aconseguit mobilitzar el seu electorat de sempre i, aquest és un punt molt interessant, sembla que han captat vot provinent del PSOE, i dic PSOE i no PSC perquè és evident que el seu creixement cal interpretar-lo en clau espanyola. La cosa pinta negre per al ZP.

L'altre gran guanyador ha estat Solidaritat Catalana per la Independència. El partit de Joan Laporta ha emergit dels turbulents últims mesos amb prou força com per situar quatre diputats al Parlament. Molts factors poden ajudar a explicar aquest èxit: l'evident tirada mediàtica de Laporta; l'excitació dels somnis humits, i no ho dic per Maria Lapiedra, de votants independentistes de la via ràpida; unes aliances sorprenents, com amb el PSAN; una "transversalitat" ideològica que caldrà veure com resisteix el dia a dia del Parlament...

També en el bàndol guanyador cal posar a Ciutadans. El partit d'Albert Rivera fins i tot ha vist un petit creixement de dècimes en el % de vot rebut. La legislatura ha estat moguda per ells però han estat capaços de mantenir posicions. Objectius complerts. No són un partit de friquis. Representen una determinada visió de les coses que és minoritària però que ha estat capaç d'ordenar-se i plantar-se al Parlament.

Tots ells han aconseguit objectius que s'havien marcat i, de forma justa, poden sentir-se satisfets.

 El dia, però, va ser funest per les forces del govern.

De  les tres, només ICV-EUA va resistir. Els ecosocialistes tenen un electorat fidel, però informat i crític,  i  coherència en el discurs. A més, en una qüestió delicada i sensible com és la nacional, el seu plantejament federalista però favorable a l'autodeterminació permet la convivència d'independentistes declarats, com l'eurodiputat Raül Romeva, amb republicans espanyols, com poden ser-ho els d'EUiA.

Entre els encerts d'IC està el fet que la seva campanya ha estat la de fer valer la tasca de govern i la convicció en la defensa de la fórmula del tripartit. Certament, són els únics que han dit que estaven per repetir el govern a tres. Per ells i fins el final aquest ha estat el Govern Catalanista i d'Esquerres. El Govern d'Entesa. Malgrat que la seva tasca a les conselleries d'interior i medi ambient ha tingut moments més que delicats  i que el cap de Saura ha caigut, el cert és que la coalició, en si, ha estat la que s'ha desgastat menys.

El PSC, en canvi ha patit un daltabaix. El suport al PSC mai havia estat tan escàs. les raons poden ser moltes. Tanmateix,faig meu un article d'opinió que vaig llegir al nou diari Ara el mateix dia de les eleccions. L'article el signava David Miró: "El dia que es va espatllar el segon tripartit". Aporta una dada clau: la tendència en el suport al tripartit es torça durant el primer trimestre de 2009. Coincidint amb l'esclat de la crisi econòmica, l'increment de l'atur i la conflictivitat social.

No es pot dir que la crisi econòmica fos culpa del govern. Tanmateix, la percepció popular és que la culpa la tenen els que manen. Els que manen no ho estan fent bé. En partits d'àmplia base com poden ser-ho el PSC o CiU aquestes explicacions simplistes fan forat. S'ha escampat la percepció que el govern era impotent contra la crisi. No s'ha vist que des de Barcelona es pogués lluitar de forma efectiva contra la crisi.

Més encara, la dilució dels diputats del PSC a Madrid dins del grup del PSOE i el suport incondicional i sense matisos a les polítiques erràtiques del govern: el keynesianisme mal entès dels plans "E",  les optimistes afirmacions de ZP seguides invariablement de males notícies econòmiques que les han desmentit; el tomb cap a l'adopció de mesures neoliberals;  La creació d'un fons de rescat (de "reestructuració") per a les caixes; la baixada del sou dels funcionaris...

Per a rematar-ho: la reforma laboral que ha suposat  la primera vaga general contra ZP. La sentència de l'estatut va ser una altre cop gairebé definitiu. O la imatge de Montilla marxant escridassat de la gran manifestació del 10J només podien presagiar un gran desastre.

Tot això amarat per l'escàndol Pretòria. Ara bé, sembla ser que la nostra és una societat (de forma al meu parer molt vergonyosa) més que tolerant i permissiva amb la corrupció. No sembla que ni PSC ni CiU hagin patit gaire pels casos Pretòria i Palau. L'explicació de la patacada del PSC cal buscar-la a altres bandes. Potser també és que l'oasi català ha incorporat nous membres i està funcionant de nou. Ben bé podria ser que hagi funcionat tot aquest temps.

A mi em sembla que el PSC ha viscut les limitacions i les contradiccions  de governar una Generalitat que té en el seu ADN la voluntat d'esdevenir el govern nacional de Catalunya, i haver de compatibilitzar això  amb uns lligams i uns compromisos a Madrid que signifiquen, en la pràctica, votar en més d'una ocasió contra el govern de Catalunya.

Finalment arribem a ERC. ERC és, amb diferència, la formació que rep més càstig. Joan Puigcercós així ho va reconèixer: "Hem perdut". Sense paliatius.

La davallada d'ERC, a més, sembla que s'ha accelerat en aquests darrers mesos, probablement coincidint amb l'auge de Joan Laporta.

Dues escissions, primer la de Joan Carretero i Reagrupament, i després la d'Uriel Bertran cap a SCI no podien pronosticar res de bò. ERC no ha estat capaç de contrarestar la promesa d'"independència ja" del votants que van marxar inicialment cap a Reagrupament i, després, cap a SCI.

En consciència, ERC només pot oferir "sang, suor i llàgrimes". No és gaire engrescador. A més, per a una part majoritària dels votants d'ERC, no era el mateix acceptar i prestar suport a un President com Maragall, que fer-ho amb un com en Montilla.

En la legislatura de Maragall, ERC va resultar ser-li més fidel que el mateix PSC. En la legislatura de Montilla, ERC també ha estat un soci fidel.  Crec que hi han un parell de criteris per entendre això: La voluntat de completar els quatre anys de govern i demostrar amb els fets la voluntat i la capacitat de governar; i segon: el criteri de que val més un dia de govern que quaranta d'oposició.

En altres condicions, voler esgotar la legislatura és, a priori, un valor positiu. És bona l'estabilitat per al país. Però el càlcul ha estat erroni pel que fa a rèdits electorals. Ha fallat el control dels tempos. Potser Montilla volia esgotar la legislatura. Però ERC era lliure de sortir del govern. El càlcul seguir-no seguir, bo pel país, bo pel partit, segurament s'ha fet més d'un cop. Avui sembla que potser hauria estat millor trencar abans que esgotar la legislatura. Però realment, qui ho pot dir?

La fidelitat a Montilla, però, també ha passat factura. Montilla no és Maragall. No es pot posar en dubte la capacitat de gestió de Montilla. S'ha fet obra de govern de la que tant PSC, com IC, com ERC han de sentir-se orgullosos. S'ha avançat nacionalment i socialment. Ara bé. No s'ha pogut transmetre aquesta tasca de govern a l'opinió pública. Ha quedat eclipsada pel tsunami de la crisi i pel llarguíssim procés de la sentència contra l'estatut. Per si fos poc, Montilla és un mal comunicador.

La qüestió de l'origen andalús de Montilla no ha estat trivial. No s'ha aconseguit obviar aquest aspecte que havia de ser irrellevant. És més. En alguna ocasió s'ha volgut presentar com una demostració de la capacitat integradora de la societat catalana el fet de tenir un president andalús al qual ha donat suport ni més ni menys que un partit independentista. Un argument així només podia tornar-se en contra, com efectivament ha estat.

La qüestió del referèndum, tampoc sembla haver estat una bona idea. Posar la condició de que per formar un nou govern s'exigirà la convocatòria d'un referèndum és, a la pràctica, renunciar a formar govern. Ni PSC ni CiU convocarien un referèndum així. Si ERC no vol governar, aleshores perquè votar-los? Tanmateix, la qüestió del referèndum ha estat una petició de la militància. En l'enquesta sobre el programa electoral que es va distribuir entre afiliats i simpatitzants, aquesta era la primera pregunta. I la militància va demanar el referèndum com a condició. Era un moment en que calia fer un gest per aturar el degoteig cap a les  opcions independentistes que s'havien escindit. El cor va passar per sobre de la raó. I, evidentment, va ser un error. Diguem-ho tot: ara ho veig així, però, en aquell moment jo vaig votar a favor de posar la condició del referèndum.

La campanya electoral ha estat, al meu parer, encertada en bona part. El Gent Valenta ha estat un eslògan senzill i potent. Era una bona campanya. Positiva. Al meu entendre, es va espatllar aquest missatge en el tram final de campanya quan es va  plantejar el "ens juguem ser la tercera força enfront del PP". No venia a res treure el fantasma del PP. 

Segurament a faltat èpica. La sentència del TC era un moment propici. Es va optar per l'estabilitat. Bo pel país però dolent pel partit. Ha passat uns quants cops aquesta legislatura. Tot plegat ha contribuit a una identificació entre ERC i tripartit i de tripartit amb PSOE que ha provocat un rebuig frontal de la meitat dels votants d'ERC. I dic tripartit i no "govern d'entesa" com, en canvi, sí ha aconseguit fer-ho IC amb el seu electorat.


El PSC també va intentar fer-se seva la marca "catalanista i d'esquerres", però en el seu cas, la identificació amb el PSOE és més que evident. I, pel que fa a la part d'"esquerres" de l'eslògan, el fet és que les polítiques del PSOE són, avui per avui, indistingibles de les d'un govern de dreta. I compte que la crisi encara pujarà de grau, i les mesures neoliberals per "combatre-la" també.

En fi. Aquesta és una blocada d'anàlisi d'emergència dels resultats del diumenge. Dins d'ERC la reflexió ha de continuar. I cal fer-la de forma desapassionada. Cal desenvolupar una comprensió correcta del que ha passat.

La única cosa bona que se m'acut és que el partit ha quedat purgat. Després de 7 anys de governs de coalició d'esquerres, els votants que avui té ERC són d'un perfil ben concret. A partir d'aquí toca construir. Avui, al Twittter, una piulada aportava una dada fonamental: el nombre de votants del PSC ahir només era una mica superior al nombre de votants que va obtenir ERC a les eleccions generals  espanyoles del 2004. La lectura és que existeixen votants per a un partit o una coalició d'esquerra nacional. ERC i ICV podrien assumir aquest rol. Jo ho veuria bé.

En fi. En continuarem parlant.

7 anys de govern en 140 piulades. Joan Puigcercós.

Fa pocs instants que ha acabat la campanya electoral oficial. Però, evidentment, la campanya oficiosa, la dels militants, continuarà fins el moment del tancament dels col·legis electorals. Fins l'últim moment es tractarà de convèncer a aquell familiar o conegut indecís.

Jo soc militant d'ERC i en la mida que m'ha estat possible i he sabut, he tractat d'apropar el missatge d'ERC al meu cercle més proper i a tots els que potser algun cop heu entrat al meu bloc.

Jo soc militant d'ERC perquè dels partits que hi han per triar i remenar és ERC el que presenta un programa polític amb el que em sento més còmode. Per un bon motiu: el programa polític, en el cas d'ERC, respon a propostes i a tries que ha fet la militància via enquestes i debats als casals. El programa d'ERC és el que han, que hem, triat militants i simpatitzants.

Per això els faig confiança. Per això els trio com els meus representants. Quan diumenge votaré a ERC el que estaré fent és encomanar a Joan Puigcercós i als diputats que resultin triats la meva representació. Ells parlaran per mi i per la resta de militants. I jo espero que acompleixin en la mida del que sigui possible el programa del partit que hem modulat entre tots. Arribat el moment, es demanaran comptes de la tasca feta..

Moltes tasques realitzades i molta bona feina és el que ha fet ERC en set anys de responsabilitat de govern.

La tasca duta a terme durant els dos governs tripartits es pot resumir en les 140 "piulades" -m'agrada més "tweets". Les 140 "piulades" estaven pensades originalment per posar-les al Twitter- que he presentat aquestes darreres dues setmanes a raó de 10 per dia.

Jo crec que aquestes 140 "piulades" ens diuen que s'ha fet bona feina. S'ha fet bona feina des d'ERC perquè ha estat una feina coherent amb el que ERC és. Amb el que sentim els militants d'ERC.

A ERC som Independentistes i d'Esquerres. Vet aquí. Les dues coses a l'hora.

Si ets independentista i d'esquerres, vota ERC.

Tanco aquesta serie de posts de "7 anys de govern en 140 piulades" amb el petit epíleg que tanca el llibret de material de campanya d'on els he extret i que signa el nostre cap de llista i candidat a la Presidència de la Generalitat:

"Si fa set anys ens haguessin dit que sobre l’independentisme pivotaria l’eix de la política catalana no ens ho hauríem pas cregut. La societat catalana ja no es conforma només amb engrunes, ni amb la política del peix al cove. L’independentisme ha amarat amplis sectors de la població, s’ha fet més transversal. El dret a decidir ja no és avui una entelèquia i la independència ha deixat de ser un somni romàntic per esdevenir un objectiu tangible.


L’esquerra independentista ha governat i els resultats s’han notat, amb un fort impuls a les polítiques socials i amb una ambició nacional desconeguda allí on tot havien estat temors i renúncies. Ha estat necessari que Esquerra fos al Govern per desplegar delegacions catalanes per tot el món, per fer una Llei d’acollida pionera i que establís el català com a llengua comuna, per blindar l’escola catalana, per impulsar la internacionalització de l’economia catalana, per ser conscients fins a quin punt l’espoli fiscal existeix i és un llast... I per arribar a la convicció que una Catalunya lliure no només és possible sinó indispensable per al progrés del nostre país."

Joan Puigcercós

Candidat a la Presidència de la Generalitat