Alzheimer

Una experiència que estic vivint aquests darrers anys és els curs de la malaltia d'Alzheimer que està patint un familiar. No en sóc el cuidador principal i això, potser, em dona certa perspectiva i em permet pensar des de fora.

El primer que em ve al cap és la necessitat de prestar tot el suport al malalt i, sobre tot, als familiars que fan de cuidadors principals. Aquesta és imprescindible. Ha de ser continuat. Ha de ser intel·ligent perquè atrapats en la tasca esgotadora, inacabable, desagraïda i, que de forma progressiva i inevitable  ho esdevé cada dia una mica més, sovint aquests cuidadors no veuen tot allò que els pot fer la tasca més senzilla, o quina ajuda els pot ser més escaient, o quina ajuda demanar o, senzillament, en quin moment ja no poden continuar assumint aquesta tasca. Això és particularment cert a parelles d'avis en que un dels membres pateix Alzheimer i és l'altre qui n'assumeix la tasca de cures principal.

El primer punt, és aquest. Tot el suport. Familiar i institucional a aquestes famílies amb membres amb Alzheimer. 

Però precisament aquests darrers mesos, la pandèmia ha devastat el sector de l'atenció a la gent gran, amb centres de dia que han hagut de tancar, i l'administració pública ha quedat col·lapsada i pateix grans retards  en la tramitació de la dependència i dels ajuts associats. Ajuts que són imprescindibles per a poder atendre amb ajuda especialitzada als malalts i als familiars que en  tenen cura.

Val a dir que la situació de l'administració catalana és, si cap, encara més preocupant : Després de tres anys de 155 encobert, amb un ofec econòmic explícit, de més d'una dècada de progressiva retallada de les inversions de l'estat (l'estatut del 2005, en efecte, no era més que el primer intent de revertir una tendència que ha esdevingut la norma i que, amb  la pandèmia, mostra encara amb més brutalitat els seus efectes) i un manteniment escadusser i limitat a posar pedaços per la manca de pressupost, avui els sistemes informàtics de la Generalitat són obsolets, mal documentats, de manteniment molt complex  i, el que es pitjor, no hi ha ni diners, ni temps, per a posar-los al dia i fer front a l'emergència.

En aquesta situació, no hi ha una altre que posar mans. La família, si pot, ha de posar les mans que en un món sense pandèmia aportaria el personal especialitzat pagat amb els ajuts per a la dependència. 

Cal posar les mans, però també cal posar el cor. Cal escoltar, cal parlar, amb el malalt i amb qui el cuida. Cal posar-hi el cor. L'amor i l'afecte. L'abraçada, el bes i la carícia. És tan important això com controlar les pastilles que ha de prendre, com canviar-li els bolquers, o banyar-lo. És tan important com no deixar-se endur per l'agressivitat i l'excitació que exhibeixen els malats en fases avançades. Tot és necessari. L'amor, les mans, escoltar i parlar.

Si es pot, és clar, que la pandèmia ens posa les coses més difícils a tots. Però justament per això, siguem conscients que els més dèbils pateixen més. 

Cuidem-nos. Cuidem-los.

Molts ànims, i el meu afecte des d'aquest blog a tots els malalts d'Alzheimer i als seus cuidadors, ja siguin familiars o professionals.

I una crida a les administracions per a que restaurin amb urgència la tramitació dels ajuts a les persones amb dependència.

28A. Consciència.

Dia d'eleccions. La « festa de la democràcia » que diuen... Sospito que ho diuen més aviat els que voldrien que la gent només s'apropés a votar cada quatre anys per triar a qui mana i no a qui els representa. No, no crec que el d'avui sigui una festa, més aviat sembla una concessió i, per tant, crec que cal convertir-ho en una batalla.

En tot cas, avui votem, o no votem. No votar és un dret. No votar també és una forma de fer política. Jo només demano que si no voteu sigui amb plena consciència. Que sigui per fer política avui, i que demà, i l'altre, i l'altre, seguiu fent política. Us demano que us fixeu en com els anarquistes afronten aquestes « festes de la democràcia » i preneu exemple de la seva militància diària, del seu fer política de cada dia.

La política és massa seriosa i té massa importància com per restringir-ne el seu exercici a unes eleccions de tant en tant. A més que no és cert. Política es fa cada dia, i si no la fas, te la fan, i casi segur, te la fan en contra.

Si vas a votar, fes-ho també amb consciència. Jo et diria, vota a qui millor et representa. Tingues clar que votes representants i, per tant, ets el responsable últim de les accions d'aquests representants. No tries a qui mana. La classe política no mana, la classe política ens representa, encara que uns i altres se n'oblidin sovint. Els governs que trien els parlaments estan, pe tant, sotmesos i poden ser canviats per aquesta mateixos parlaments, i els parlaments tenen aquesta capacitat en tant que representants del poble escollits d'acord amb principis democràtics. La cadena és aquesta i la baula principal és la primera : els principis democràtics. Si no es respecten aquest principis, el sistema no és legítim. Tindrà forma de legalitat, però no serà legítim.

El problema és que no tothom està d'acord en quins són aquests principis i la seva importància, i hi ha la tendència en confondre democràcia amb sistema democràtic i amb implementació d'aquest sistema. La democràcia no és que qui té més escons i pot fer govern, mana. Malgrat que tot sovint sembla que aquesta és la norma.

Tot aquesta discussió és prèvia a l'exercici del vot i la tria d'uns representants. Hi ha política en la implementació del sistema democràtic i en la forma com es fa us d'aquesta implementació. Com veieu, abans d'entrar en el fons, cal tenir en compte la forma.

Però, malgrat tot, si decidiu votar, us diré que feu-ho, fem-ho, en consciència. Us diria, trieu a qui millor us representa. Avui, però,  el nostre país està intervingut i ocupat policialment, se'ns volen retallar drets en tant que catalanes i catalans, en tant que treballadores i treballadors, en tant que dones, se'ns nega el dret a decidir, que no és més que un sinònim del dret a l'autodeterminació individual i col·lectiva. Avui, ho sento així,  votar no és una « festa de la democràcia ». Avui, molt  més que en d'altres ocasions, votar és una batalla pels drets, en particular pel mateix  dret a votar.

Per guanyar les batalles cal estratègia i tàctiques, a més d'una voluntat de victòria fèrria. Per això avui diré que, si aneu a votar, feu-ho amb consciència. Feu, si aquesta és la vostra decisió triant a qui millor us representa, però feu un vot tàctic si creieu que serà útil. Feu el que en consciència creieu que heu de fer.

A tots us diré que demà, passi el que passi i sigui quin sigui el resultat, seguiu fent política, no us desentengueu. És la nostra responsabilitat. És el nostre dret i, sobretot, és la nostra força.

Si ets independentista com jo : des del meu punt de vista, l'objectiu d'avui és que el vot independentista superi el 50% dels vots emesos. Hi han tres partits per a que no es perdi cap vot independentista : ERC, JxCat i Front Republicà. Aquest seria el primer objectiu. S'aconseguirà, o no, perquè a Catalunya es dona, de forma important, el fenomen del canvi de vot depenent de l'elecció. Si no es pot assolir aquest primer objectiu, estaria bé que, almenys, el partit més votat fos independentista (ERC sembla ser qui té millors opcions). Per una qüestió de pluralitat de veus, un tercer objectiu seria l'entrada del Front Republicà al congrés.

Sigui quin sigui el resultat, demà sortirà el sol, ens haurem de llevar i tornar a la feina. Demà també haurem de fer política, i l'altre, i l'altre. Els independentistes volem la Independència, volem alliberar la República Catalana. Volem una República de justícia, llibertat i solidaritat. Neta i culta. Som més del 50% i tenim el dret i el deure de guanyar. No hem d'aturar-nos fins a aconseguir-ho.

#DonecPerficiam

#28A #SomMésDel50PerCent #1Oct #LlibertatPresesIPresosPolítics #RetornExiliadesIExiliats #UsVolemLliures #UsVolemACasa #Llibertat  #Independència #ProcésConstituent #RepúblcaCatalana       

Missatge urgent del Front Republicà als 500.000 sobiranistes indecisos

Eecara no saps a qui votar?

Hi ha una cosa que està clara : els independentistes som més del 50%. És necessari que quedi reflectit a les urnes. És necessari demostrar que som més del 50%. Aquest és el primer objectiu. Per tant, cal anar a votar, i votar indepe.

Però, certament, poden haver motius per triar una opció o una altre. No totes les estratègies indepes semblen anar tan a l'hora com caldria. Fin i tot, des de l'independentisme es poden tenir dubtes sobre les estratègies dels uns o dels altres.

Però no es pot perdre cap vot. Hem de ser més del 50%.

Tens dubtes? Vet aquí el missatge del Front Republicà als indecisos, en boca d'Albano Dante-Fachín.

Bé, no se si et servirà per decidir-te. Jo crec que diu coses molt sensates. Comparteixo completament que no n'hi ha prou amb votar. Guanyar en vots és imprescindible, és necessari. Però no és suficient. Cal la mobilització, persistent i massiva. Només des del carrer guanyarem aquesta revolució. Només amb la mobilització al carrer, podrem fer efectiva la República. Des de la unilateralitat.

Hem de mobilitzar-nos i recuperar els carrers. Som la majoria i ho hem de demostrar a les urnes. Tenim el dret i el deure de fer efectiva la República i ho hem de fer des del carrer.

Autodeterminar-nos és molt més que un dret col·lectiu. És el més bàsic dels drets individuals. El que ens fa humans. És més que un dret. És un deure. És el deure d'exercir i defensar la llibertat. És el deure de ser cada dia la millor versió d'un mateix. És el compromís de triar, cada dia, allò que ens fa ser millors persones, un país millor per viure-hi, un planeta més net i més lliure per a tothom.

Com! que encara no saps què és el Front Republicà? Visita el seu lloc web i llegeix el seu manifest :

Manifest

Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya, com a organitzacions republicanes, que tenen com a objectiu la defensa dels interessos populars, profundament compromeses en la lluita actual pel dret d’autodeterminació i contra la repressió, hem decidit articular una candidatura que permeti presentar batalla també en aquesta convocatòria d’eleccions.
Les tres organitzacions considerem que en el moment present tenim l’obligació de combatre públicament i arreu la situació d’opressió i abús que patim, i que cal bastir un front comú al 28A que no cedeixi davant de qualsevol xantatge i es comprometi fermament i clara a no donar suport a cap organització sense el compromís irrenunciable de defensar el dret d’autodeterminació i els drets socials.
La candidatura que construïm presentarà batalla a partir dels compromisos següents:

1. Defensarà la legitimitat democràtica de la lluita per la Independència i de la construcció d’una República catalana, sense caure en renúncies ni dilacions que pretenen portar el poble català cap al corral de l’autonomisme i la perpetuació del règim del 78.
2. El vot a aquesta candidatura serà un vot frontal contra el règim monàrquic espanyol i contra les seves pretensions de mantenir el seu domini despòtic sobre la nació catalana.
3. El vot a aquesta candidatura serà un vot que servirà per denunciar públicament i amb fermesa el caràcter autoritari de l’estat espanyol, que emmordassa la democràcia arreu; i farà del reconeixement del dret a l’autodeterminació, de la fi de la repressió i de la defensa dels drets socials i la igualtat, els elements centrals de la seva acció política.

En conseqüència:

• La llista serà formada per persones representatives de l’esquerra rupturista i de la defensa dels interessos populars, que han donat mostres de valentia i d’integritat moral, per tal de garantir el compliment fins a les darreres conseqüències d’aquest compromís polític i de la denúncia permanent de la situació actual de repressió i d’ocupació.
• Aquesta candidatura neix amb el compromís explícit de no votar cap força espanyola o catalana que no defensi explícitament el dret del poble català a l’autodeterminació, la llibertat dels presos i preses polítiques, i el retorn de les persones exiliades, la defensa dels drets socials i la derogació dels articles 155 i 135.

Es tracta, doncs, d’una opció útil i segura que no serà mai utilitzada per a donar suport a cap partit contrari als interessos del nostre poble.

Tots hauríem de ser feministes.

Tots hauríem de ser feministes.

El feminisme reclama la igualtat de drets i oportunitats per a les dones, reclama el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, reclama el dret de les dones a viure sense por, sense ser agredides i amenaçades, reclama el dret a les dones a cobrar el mateix salari pel mateix treball, reclama el dret de les dones a ocupar llocs de decisió i poder atenent al mèrit sense que el gènere sigui un motiu per a no poder accedir, igualment reclama que el gènere no impliqui l'assumpció d'uns rols i tasques de forma irrenunciable.

Tots hauríem de ser feministes perquè tots hauríem d'estar d'acord en una serie de principis bàsics:

Tots hauríem d'estar d'acord en la igualtat de drets i oportunitats per a tothom. Per tant també per a les dones.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar el dret de tothom a decidir sobre tot. Per tant, també el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos. És, simplement, que el dret a l'autodeterminació és un dret humà bàsic. El més bàsic de tots. El que ens fa humans. El que ens fa dones i homes. És, el dret a decidir. És el dret a triar lliurement. És la llibertat mateixa.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar el dret a viure sense por, sense ser agredits i amenaçats. Que ni el lloc de naixement, raça, edat, religió... ni, evidentment, el gènere i el sexe... siguin motiu per a tenir por de patir una agressió, de ser amenaçats.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar el dret a cobrar el mateix salari pel mateix treball. Per tant, també les dones.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar el dret de tothom a ocupar llocs de decisió i poder atenent al mèrit.  Per tant, les dones també.

Tots hauríem d'estar d'acord en reclamar que l'assumpció de rols i tasques es faci de forma lliure i voluntària, de forma revisable, que no limiti les oportunitats, que no vingui determinada per una educació que assigni rols per gènere, raça, religió o pel motiu que sigui.

És dir, partint de principis ètics d'igualtat i llibertat, tots hauríem de ser feministes.

Hem de ser feministes perquè, èticament, no hi ha alternativa. Perquè les dones pateixen, precisament per ser dones, aquestes discriminacions. Hem de ser feministes perquè el feminisme s'oposa directament a aquestes discriminacions. Hem de ser feministes perquè la lluita contra les discriminacions concretes és la lluita contra les discriminacions en general. Hem de ser feministes perquè el que és ètic és ser-ho. Hem de ser feministes perquè el feminisme porta l'ètica a la pràctica.

Hem de ser feministes perquè el feminisme és l'expressió concreta de l'ètica humanista, perquè és la lluita per la igualtat, pel dret a decidir, per l'autodeterminació individual (i, per tant, col·lectiva), per la cura dels petits i dels grans, i de nosaltres mateixos, per la cura del planeta.

Per il·lustrar, vet aquí la -imprescindible- conferència TEDx de la novel·lista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie : "We should all be feminists". De l'autora es pot trobar aquest assaig basat en la transcripció (en castellà) d'aquesta conferència. L'assaig es pot trobar en català publicat per Edcions62, i el digital de cultura 14 n'ha publicat aquest resum en 14 punts.

8M2019 - Vaga General Feminista

Demà, 8 de març, dia internacional de la dona treballadora.

Ës una jornada per reivindicar la igualtat de drets i d'oportunitat entre homes i dones, el repartiment de les tasques de cures, la fi de la discriminació per raó de gènere, la fi de la violència i el terrorisme masclista... per citar-ne només algunes.

El sindicat CGT ha convocat a la Vaga General Feminista. Estem totes i tots convocats. Durant tot el dia hi hauran actes reivindicatius de tota mena.

Vet aquí el manifest del 8M2019 de la CGT:

8 DE MARÇ DE 2019. DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA

PER TU, PER NOSALTRES, PER TOTES

Sota els lemes "Sense nosaltres el món no funciona", "Sense nosaltres no hi ha ni producció ni reproducció", "Volem parar per a parar el món", "Vaga per a viure, vaga per a cuidar-nos", el passat 8M de 2018 vam realitzar una històrica jornada de Vaga General de 24 hores, laboral, de consum, de cures i estudiantil, participant activament en la convocatòria que el Moviment Feminista llançava a la societat.

Milions de dones vam ser protagonistes, a primera fila, ocupant l'espai públic, fent un significatiu pas cap endavant, irreversible, en el procés de lluita per la igualtat i l'emancipació total, que venim construint les dones des de fa molts anys, fins a aconseguir que totes les persones siguem "socialment iguals, humanament diferents, totalment lliures" com proposem des de l’anarcofeminisme. Durant tot l'any 2018 s'han mantingut mobilitzacions en contra de la justícia patriarcal, per la despenalització de l'avortament, contra la violència sexual i en general contra les violències masclistes, construint-se una lluita internacional i global imparable.

Aquest 8M de 2019, assumint els arguments i principis antipatriarcals, anticapitalistes i antiracistes, tornem a convocar una nova Vaga General de 24 hores contra tots els abusos del sistema neoliberal capitalista i patriarcal, basada en quatre eixos fonamentals:

• Una Vaga Laboral que paralitzi la producció d'aquest sistema explotador que ens esclavitza. 
• Una Vaga de Consum que atempti contra l'element essencial del capitalisme globalitzat 'aquest segle XXI. 
• Una Vaga de Cures i Treball Domèstic que faci visible la complicitat del capitalisme i el patriarcat per a permetre que la dones siguem relegades a la segona fila, al treball domèstic, reproductiu, en un paper sempre secundari, sempre submís. 
• Una Vaga Estudiantil, en coordinació amb aquest moviment, que paralitzi el sistema educatiu, responsable de reproduir el desigual i penós sistema social en el qual les dones sofrim la violència i el terrorisme masclista. 

Aquest 2019, cridem alt i clar que no tolerarem passos enrere en els drets conquerits per les dones; que no permetrem que el patriarcat, camuflat en el més ranci i medieval extremisme polític i religiós, continuï exercint la seva violència impunement en el pla laboral, econòmic, social; que no ens agenollarem i acceptarem resignades, sense resposta, els assassinats i violències masclistes.

EL PATRIARCAT CAURÀ
Per la Igualtat, contra les Violències Masclistes i contra la Discriminació Laboral

Aneu acatant, aneu...

Poder fàctic és que els bancs vagin als jutges, l'únic poder intocable que aparentment encara queda a Espanya, a fer-los retirar el pagament de l'impost de les hipoteques.

Ara tota aquesta colla que diuen que si els jutges i que si la llei estan fent hores extres per convèncer als  milers i milers d'afectats d'aquesta cacicada que tot això està molt bé, i que si la independència judicial i que si les mare que els va parir, i que cal acatar les sentències dels jutges, i que si l'estat de dret i tota la merda

Mireu, espanyols, us han pres al pel. Us prenen el pel cada dia molts cops, però vosaltres us deixeu prendre el pel. És el que té aquesta democràcia "que nos dimos entre todos" : que és una presa de pel.Més ben dit, una estafa. Que només serveix a uns interessos.

Però és una estafa que funciona  -funciona pels estafadors, evidentment- perquè els estafats estan  contents i cofois de que els estafin, perquè els estafen en nom de la "unidad" i perquè enlloc d'acceptar que els estafen i posar-hi remei, és millor creure que la culpa -sempre hi han culpes i culpables- és dels "nacionalismos periféricos", el català, notable i particularment.

Acateu la sentència, doncs. Escolteu el que diuen els jutges. És la clau de l'estat de dret. Potser no ets d'acord amb la sentència, però l'has d'acatar, com diuen els de Ciuadadanos.

Aneu acatant, aneu.

Ja ho he dit abans : us han enganyat, us han mentit amb la independència judicial, i amb el "todos somos iguales ante la ley", i amb tantes i tantes mentides. I us han enganyat amb la "modélica transición", i amb que "el toro no sufre". I us han enganyat amb totes les mentides sobre Catalunya. Però, ei, que si ja si us està bé, us està bé.

Ni hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.

La banca se us ha pixat a la boca, i ha fet servir els jutges, que és l'ultima estructura d'estat que encara no s'ha ensorrat d'aquest estat fallit que és Espanya.

I un cop ha quedat clar que no és més que un altre instrument dels autèntics poders fàctics de l'estat, el seu camí d'autodestrucció també ha quedat assenyalat.

Que patètic tot plegat.


Un país en mans de la màfia. Una administració de l'estat en mans de la màfia. Jutges en mans de la màfia.

I ciutadans que veuen tot això, ho pateixen a la seva butxaca, i segueixen votant als partits en mans de la màfia.

Aneu acatant, aneu...

Ni així enteneu perquè volem desplegar la república? A vosaltres ja us està bé això, oi?

Esperant el taxi... autònom?

Si hi ha un conflicte laboral jo tinc clar que estic del costat dels treballadors.

Si els treballadors del taxi estan revoltats, doncs, em poso del seu costat. No em queixaré pas dels talls que estan fent, és el seu dret. Estan lluitant i, si de cas, són un exemple a seguir.

Aprofito per remarcar que ningú dubta que les accions de lluita del taxi  estan emparades en el dret de manifestació i que, efectivament, el que en el cas del taxi no es discuteix, en canvi amb els CDR va ser motiu d'empresonaments per "terrorisme".

Molt indicatiu de què és el que amoïna més a l'estat nacionalista espanyol.

Però no és el que volia comentar: no puc deixar de pensar que aquesta lluita del sector del taxi té unes arrels profundes que, al neu entendre fan que el futur del sector sigui, com a mínim, preocupant.

Per començar:  Über, Cabify... aquestes plataformes han vingut per quedar-se. les plataformes posen en contacte proveïdors de servei i clients del servei. Idealment, aquest proveïdors de servei són particulars que no tenen aquesta tasca com a font particular d'ingressos. Idealment no tan sols haurien de plantejar-se tenir ingressos per prestar aquest servei, si no simplement, compartir depeses: si jo he de viatjar a Tarragona busco a la plataforma algú que també vagi a Tarragona i ens posem d'acord per anar-hi compartint les despeses del trajecte. Punt. Aquest és l'escenari ideal. Jo m'estalvio un vehicle i  el conductor del vehicle s'estalvia la benzina, per exemple. El negoci de la plataforma pot ser, per exemple, cobrar una la subscripció del proveïdors i clients a la plataforma O potser, un preu fix, o en tant per cent, per viatge realitzat satisfactòriament. 

Aquest escenari ideal, però, ha estat pervertit. Es produeixen abusos i les plataformes encobreixen  flotes pirata de taxis (entenc que contra la voluntat dels organitzadors de la plataforma) i hi han abusos laborals de tota mena i en la prestació del servei.

No cal dir que les administracions han de vetllar per  impedir aquests abusos i legislar i inspeccionar per a garantir-ho.

En tot cas, per mi el model ideal de plataforma és perfectament vàlid: dos ciutadans es posen d'acord per a compartir puntualment un vehicle. La perversió d'aquest model és el que no es pot acceptar. Suposo que les plataformes haurien de fer alguna cosa -ni idea de quina- per a poder garantir que se segueix el model de compartició.

Però el punt és que no tinc cap dubte que les plataformes estan aquí per quedar-se i, efectivament, són una competència al sector del taxi.

Però més greu encara, al meu entendre, serà el canvi que produiran els vehicles intel·ligents auto-conduits, fruit de la barreja de la Internet of Things amb la Intel·ligència artificial aplicada al transport.

Els smart-cars seran un cop demolidor no només per al taxi. Ho seran per al sector del transport per carretera en general, des de les autoescoles fins al negoci de compra-venda de vehicles privats passant, òbviament, pel taxi o el transport de mercaderies.

La pregunta és, si de cas, quan passarà. Jo crec que aviat. Els vehicles que es condueixen  sols ja són, essencialment, disponibles. La dificultat és doncs, substituir el parc actual de vehicles  per vehicles auto-conduits. Aquesta substitució involucrarà també la sensorització de les vies. Probablement la estratègia de sensorització de vies i adopció del vehicle intel·ligent seguirà fases:  potser primer nuclis urbans, a continuació vies inter-urbanes... O potser primer s'habilitaran carrils de les autopìstes per a vehicles autoconduits... No ho sé com ni quan, però estic segur que això passarà, i que passarà aviat. Ho veurem. M'atreviria a dir que ja ho estem veient en fase experimental.

Si els cotxes són capaços d'anar sols allà on se'ls digui, sense necessitat de conduir-los, de forma més segura i més eficaç energèticament parlant  vol dir que no calen auto-escoles ni calen conductors.

El servei  de taxi, en si mateix, podria ser, de fet, la forma de transport urbà, en el sentit de que els cotxes autònoms podrien ser, nominalment, un servei públic que optimitzés per a cada servei podria optimitzar el nombre d'ocupants, els recorreguts i la despesa energètica. No caldria que ningú posseís un vehicle privat per motius laborals. La combinació de la mobilitat a peu, amb  bicis, o  scooters elèctrics, i  trens, metros, tramvies, taxis...  autònoms descongestionaria el transport urbà al treure milers de vehicles privats de les vies urbanes, i el faria més segur, net i eficient.

Però aquest "taxi" ja no és el taxi que coneixem. És una cosa molt diferent en la que la figura del taxista desapareix. Torno a dir-ho: això passarà. N'estic segur. No sé quan, ni com. però crec que aviat. Que ho veurem. Que, de fet, ja ho estem veient en fase experimental.

1er de maig 2018. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.

Demà és 1 de maig. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.

És una diada reivindicativa i de lluita.

SI cada any hi han motius per sortir al carrer, enguany aquests motius es multipliquen : l'estat espanyol ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva o, directament, feixista i s'acarnissa contra el poble treballador català, en particular, i contra els treballadors de l'estat, en general.

Salaris baixos, precarietat laboral, destrucció de la protecció social i de les pensions. Tot amanit amb la repressió violenta de la policia, i la conculcació de drets bàsics com la llibertat d'expressió.

Prou que ho sabem que a l'estat hi han presos polítics. Els sindicats combatius fa temps que coneixen les comissaries i les presons. En canvi, no veiem tant sovint, per no dir mai, als responsables de les morts de treballadors en accidents laborals provocats per mesures de seguretat insuficients, o per obligar a treballar en condicions perilloses.

Aquest primer de maig, doncs, com a treballador, manifesto la solidaritat amb tots els presos i preses polítics que hi ha a l'estat i en particular amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, amb Oriol Junqueras i Quim Forn,  amb Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

També amb les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel.

Cal ocupar, doncs, els carrers. No només el primer de maig. Cal fer-hoc ada dia, sempre que es pugui, cal portar la reivindicació i la mobilització constant al carrer. Cal fer-ho perquè és la forma de guanyar. No hi ha ni prou policia ni prou exercit per aturar a la classe treballadora mobilitzada. I ens hem de mobilitzar.

Més que cap altre col·lectiu, els treballadors som els primers interessats en desplegar la República i encetar-ne el procés constituent.

Un procés constituent liderat per la classe treballadora que garanteixi el caràcter democràtic i social de la República. Que garanteixi el dret al treball, salaris i pensions dignes i suficients. Una República que garanteixi quelcom tan bàsic com que a igual treball es remuneri el mateix salari a homes i dones. Una República que garanteixi el repartiment del treball i que permeti la transició a un món on cada cop caldrà menys ma d'obra. Una República que  ens posi en el camí de les 35 hores setmanals, per anar-les reduint progressivament, a mida que el treballa deixi de ser necessari.

Per aconseguir-ho ens cal la mobilització, perquè no ho aconseguirem amb reformes. És necessària la ruptura. Cal la ruptura amb el model d'estats neoliberals i cal un procés constituent cap a un nou model. Demà ens manifestarem per tot això.

Com cada any, doncs, ens veiem als carrers.



Reprodueixo a continuació el comunicat de CGT amb motiu del 1er de maig :

Som força creixent

 

Comunicat del Primer de Maig de 2018 de la CGT de Catalunya

 

Fa ja un any que les hores de vaga realitzades a Catalunya estan creixent. De fet, el darrer any van duplicar les de l’anterior. I tot això sense tenir en compte l’impacte de les 3 darreres vagues generals realitzades i sense que la presa de pèl de la falsa recuperació que ens venen ho impedeixi. Com ja vam dir en el darrer 1er de maig, calia passar a l’ofensiva per trencar un cicle de resistencialisme esgotat. Val a dir que, a cop de lluita, la tendència s’està revertint.Vagues llargues han tombat el braç de diferents patronals. Exemples en tenim a Metro, Bicing i Telefèric de Barcelona, a les sitges de Coca-Cola, empreses de neteja, estibadors i un llarg etcètera. A data d’avui, i des del 15 de març, la plantilla de Funosa segueix en vaga indefinida dos dies a la setmana contra la precarietat, amb seguiment del 100%. El carrer s’està tornant a omplir amb lluites en defensa de les pensions, de les llibertats i dels drets civils i contra la repressió cada vegada més descarnada de l’Estat. I fa poques setmanes amb una vaga general feminista que ha fet esclatar la força acumulada per generacions de dones sotmeses pel patriarcat.

En un context on les lleis són paper mullat en el millor dels casos, i cadenes en l’habitual, només l’expressió del conflicte pot reequilibrar la balança. Un conflicte que no és ni bo ni dolent. Simplement existeix. Hi ha conflicte quan caduquen convenis col·lectius per la darrera Reforma Laboral, quan es fa xantatge des de posicions de poder, quan ens acomiaden, quan paguem per un lloguer dues terceres parts del nostre sou, quan hem de combinar diverses feines per poder sobreviure, quan no podem plantejar un projecte vital per la inseguretat laboral a la que ens condemnen, quan després de treballar tota la vida se’ns condemna a pensions de misèria. Aquells que estan guanyant volen que acotem el cap acceptant el paper de perdedors en aquest conflicte quotidià i permanent. I ens plantegen la seva pau social com el silenci dels i les oprimides.

No. No volem cap pau social de la derrota. Una pau que en situacions d’injustícia només és positiva per a qui ens explota. Cal dir alt i clar que els models sindicals que fan bandera de la concertació són projectes esgotats i fracassats, sense capacitat per assolir les molles que governs i empreses oferien fa uns anys a canvi d’una contenció social que ja no controlen. L’experiència ens ho mostra clarament: els darrers anys només han pogut acumular retrocessos en les condicions laborals de la majoria dels i les treballadores. Només les reivindicacions plantejades des de posicions de força i determinació, diverses i coordinades, són les que ofereixen millors condicions per poder aturar la voracitat de beneficis capitalistes i la precarització de les nostres vides.

Davant la lluita de la classe treballadora o d’altres tipus de mobilitzacions col·lectives el sistema alça, un cop més, els murs de la repressió per salvaguardar els seus privilegis i status quo: més vaguistes en processos penals, més acomiadaments disciplinaris per l’activitat sindical a les empreses, més autoritarisme, més criminalització i l’ús del codi penal d’enemic per normalitzar el dret de càstig del poder. En aquest escenari no hi ha cap altre camí que respondre solidàriament. Com hem fet sempre, sense importar el color de la bandera del govern que hi hagi al darrere d’aquests actes o el sector productiu on es trobi la darrera empresa que ha fet fora una companya.

Som força creixent: l’anarcosindicalisme està incrementant la seva presència cada vegada a més territori, a més empreses i amb més afiliació. Amb aquesta capacitat estem, dia rere dia, en millors condicions per defensar les nostres llibertats, els nostres drets i les nostres reivindicacions. Aquest 1er de maig fem una crida a afiliar-se i organitzar-se al sindicalisme llibertari, a mantenir l’actitud de lluita a tots els espais, amb un orgull de pertànyer a la classe treballadora que ens permet mirar als ulls d’aquells que ens estan explotant fins que, un cop més, abaixin la mirada i els fem retrocedir cada vegada amb major intensitat.

Organitzem-nos, fem créixer la nostra força, plantem batalla a l’explotació.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
 
17 d’abril de 2018



 

Vaga general 8N.

Demà hi ha vaga general.

Finalment, després dels dos recursos de la patronal  Foment  del Treball, el TSCJ ha confirmat que la vaga de demà és legal.

Els de Foment deien que aquesta vaga és per motius polítics, no per motius laborals.

És el que diu la llei : que no es poden fer vagues per motius polítics.

Com si el que afecta al laboral no fos, tot ell, polític. Es veu que hi ha una política laboral, que sí permet fer vagues, i una política general que no. Per mi tot és política i entenc que, com a treballador que soc, el recurs a la vaga ha de poder fer-se servir sempre. Però, en fi, és igual.

En tot cas, el TSCJ avala que aquesta vaga es fa per motius laborals. Concretament pels motius al·legats a la convocatòria de Intersindical-CSC.

És cert. Només faltaria. Aquesta vaga es fa per motius laborals. El cinisme dels que diuen que els motius de la vaga estan descontextualitzats fa vergonya aliena.

Això de la contextualització em fa pensar en la història de la granota dins la cassola d'aigua bullint. Ja sabeu : si hom tira una granota dins una cassola amb aigua calenta, la granota salta immediatament. En canvi, si tens una granota dins una cassola i vas escalfant l'aigua progressivament, la granota no salta i acaba bullida.

Doncs bé, els que "contextualitzen" en realitat el que volen és anar pujant la temperatura i que la granota no salti i  segueixi treballant com si res. De fet, qualsevol granota que avui caigués a la cassola laboral sense la "contextualització" prèvia, no trigaria mig segon a fer un bot que l'apartés d'una escaldada segura. Però nosaltres, les granotes que ja fa temps que estem "contextualitzades", anem nedant en aquest brou cada cop més insà, i quan algú xipolleja una mica i mira de saltar ha de sentir-se dir que què fa, que no està prou "contextualitzat"?

Ai senyor... Motius estrictament laborals per a una vaga n'hi han de sobres. N'hi han des de fa anys i n'hi han no per a una vaga d'un dia, si no per a una d'indefinida.

I sí, totalment d'acord : a més dels estrictament laborals n'hi han també de política general. De ben grossos, no cal dir.

Però per aquests altres ja hi ha convocada una "aturada de país". No sé ben bé en què consisteix, però em sembla bé i també en donaré suport.

El que sí tinc clar, com a treballador català és que no perdré ni una sola oportunitat per protestar per la retallada de drets que arrosseguem des de la reforma laboral, per la pèrdua generalitzada i progressiva del poder adquisitiu dels salaris des de fa tant de temps, per les retallades en educació i sanitat i en drets socials, per l'atur dels joves, per la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions... voleu que segueixi? i  protestaré també contra l'estat espanyol que ha empresonat mig govern de la República, i sort que l'altre mig és a l'exili, protestaré contra aquestes forces d'ocupació que van pegar als meus compatriotes l'1 d'octubre i que ara es camuflen en grups ultres per seguir apallissant a gent. Protestaré contra tot això i m'hi oposaré de la millor forma que tenim els treballadors : amb una vaga general.

Demà, doncs, jornada de lluita. Vaga general. En defensa dels drets del poble treballador català, i en defensa de la República.

Las cloacas de interior

Ahir es va poder veure (amb certes dificultats a l'emissió per Internet) a Catalunya i Illes Balears el documentari "Las cloacas de interior" de la productora Mediapro.

El documentari no s'ha vist a Espanya. No per raons tècniques. No s'ha vist perquè cap dels grans grups de comunicació que controlen l'audiovisual estatal no l'ha volgut emetre.

Val a dir que si al seu moment vau veure el "30 minuts: Operació Catalunya", o les compareixences dels periodistes de Público Patricia López i Carlos Enrique Bayo a la comissió del Parlament, o el Salvados amb l'entrevista d'Évole a Villarejo, ja teniu pràcticament tota la informació que es mostra al documentari.

El punt fort del documentari és la contextualització que fa del clavegueram, de com es fa servir, i s'ha fet servir, per una elit funcionarial, política i empresarial madrilenya hereva, o la mateixa, del franquisme, per als propis interessos i beneficis. Com la rojigüalda ha servit i serveix per tapar corrupció i malversació de fons de l'estat amb l'objectiu d'obtenir beneficis privats. Descriu com els mètodes emprats són propis de dictadures i ho diu així mateix. Jo afegiria que també són propis de les màfies.

Una elit de molts i poderosos tentacles que ha impedit l'emissió d'aquest documentari a l'estat.

Es diu, ahir el twitter bullia, que un reportatge així hauria de fer caure el govern de forma immediata. Jo també ho penso, però a una democràcia de veritat, no a una democràcia orgànica post-franquista. No passarà res perquè, si de cas, ja hauria d'haver passat.

En aquest sentit, que a TVC i a IBTV hagin passat el documentari és una demostració de la pluralitat que es pot trobar a l'espai audiovisual català i que no existeix a l'estatal. Amb totes les seves mancances, a Catalunya, la pluralitat és més gran. Com a mostra, l'emissió d'ahir, i no és pas l´únic cas. Cal repetir-ho : a més pluralitat dels mitjans, més qualitat democràtica. Quan des de Catalunya es rebutja l'argument de "l'adoctrinament" és perquè es pot fer. Els fets ho demostren. El drama és que a l'altre banda ningú pot escoltar aquest contra-argument perquè, entre altres coses a l'estat, tot i disposar de molts més canals i mitjans, en canvi hi ha menys pluralitat en estar concentrat el poder audiovisual en un parell de grans grups mediàtics controlats pel PPSOE.

Si no heu vist el documentari crec que val la pena fer-ho. Mentre Mediapro ho permeti, el documentari es pot veure en els següents enllaços. 

Al YouTube :




A Televisió de Catalunya (tot i que em sembla que només es pot veure al territori català) :

1er de maig de 2017

Com cada primer de maig, faig un recull dels manifestos de les organitzacions a les que sóc afí.

En primer lloc, el manifest d'Esquerra Republicana de Catalunya :

Manifest del Primer de Maig de 2017

LA REPÚBLICA DEL TREBALL DIGNE

“En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.”

Paraules de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” a l’Ateneu de Madrid, 4 d’octubre de 1919.

Companyes, companys, Un altre any ens trobem al peu del monument d’en Francesc Layret, en una jornada que té dos vessants, d’una banda retre homenatge a totes les persones que han lluitat pels drets de la classe treballadora, i d’una altra refermar el seu caràcter reivindicatiu.

Continuem en una situació en què la fractura social es normalitza i no sembla que minvi, la pobresa ha arrelat de forma permanent en moltes llars, l’ocupació que es genera és molt precària, la precarització es va fent crònica i la manca d’oportunitats és l’eix que personifica el futur dels més joves i de moltes d’aquelles persones que amb més de 45 anys s’han quedat a l’atur.

La permanent desigualtat entre homes i dones, a l’entorn laboral, es manifesta en una perdurable bretxa salarial i en una infravaloració de les feines realitzades principalment per les dones.

És davant d’aquest escenari que el procés cap a la constitució d’un Estat propi se’ns presenta com l’única alternativa possibilista d’acció transformadora. Exercir la plena sobirania és l’eina imprescindible per poder revertir les situacions d’injustícies econòmiques, laborals i socials actuals. Assolir completament les competències legislatives permetran actuar sobre el present i futur de les relacions laborals i el món del treball.

El govern de Catalunya ha de possibilitar, amb la seva acció i promovent un gran pacte d’Estat amb els representants dels treballadors i de l’empresariat, la construcció d’un mercat de treball més digne que permeti assolir un bon nivell de benestar, com per exemple hi ha als països del nord d’Europa.

En aquest sentit demanen al Govern, si cal amb més contundència, continuar amb el camí iniciat en la lluita contra la precarietat laboral, implementar la renda garantida de ciutadania, la reforma horària i mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar car com hem dit abans, la bretxa salarial i les desigualtats afecten les dones cada vegada més Les treballadores i els treballadors som i serem la palanca del canvi social real, i l’avantguarda del procés de construcció del nou Estat, i si cal, i en aquest sentit, farem costat al nostre Govern, tal com ho hem demostrat en diferents etapes històriques.

Finalment, des d’aquí volem mostrar la nostra solidaritat amb les treballadores i treballadors que en l’actualitat es troben en lluita, sigui aquesta mediàtica o no, amb els estibadors, personal del metro, de PansFood, d'indústries càrnies, les cambreres de pis, els professionals dels mitjans de comunicació i tants altres. Treballadors i treballadores que estan defensant els seus drets laborals i llocs de treball.

És per tot això que us convidem a enfortir les organitzacions sindicals catalanes, a donar suport a la sectorial del Fòrum Sindical d’ERC i a participar activament en totes les convocatòries que hi haurà arreu del país.

Visca la classe treballadora de la República Catalana!

Visca el 1r de maig! 

----------------------------------

I, a continuació, el manifest del 1er de Maig de la Confederació General del Treball de Catalunya :

Manifest del 1r de Maig 2007 de la CGT de Catalunya

1r de Maig de 2007

Està clar que els treballadors i treballadores de tots els sectors ens veiem sotmesos contínuament a diferents agressions en forma de deslocalitzacions, expedients de regulació, privatitzacions, subcontractes, tancaments d’empreses, dobles escales salarials, precarietat, treball submergit...

A més cal sumar-li les últimes reformes laborables, que ens ha deixat l’Estatut dels Treballadors gairebé sense drets, i l’últim acord interconfederal per a la negociació col·lectiva, que ens deixa els salaris per sota de l’IPC real i el qual ens aboca a més flexibilitat i per descomptat major competitivitat. Tot això amb el beneplàcit dels sindicats reformistes, els quals l’única cosa que intenten aconseguir conjuntament amb la patronal i el govern de torn és dividir a la classe treballadora perquè no donem una resposta comuna i solidària, i així renunciar al que és nostre; millores salarials, laborals i socials.

Catalunya no és un oasi dintre d’aquesta realitat, a principis del 2005 es va signar un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat econòmica catalana, signat per la CONC, UGT, Empresaris i Tripartit, el qual està donant ara els seus fruits, i fa menys d’un any signen altre Acord Interprofessional de Catalunya. La traducció d’aquests dos acords és la següent: Deslocalitzacions finançades, major flexibilitat horària, major mobilitat funcional i geogràfica i regulació del salari variable.

A tot això des de CGT hem de donar resposta exigint i pressionant al govern estatal i a l’autonòmic en l’aplicació de mesures legals, socials i econòmiques que eliminin totes aquestes injustícies que han generat l’aplicació d’aquests acords i Reformes Laborals. Lluitant tant en el carrer com en el nostre lloc de treball, duent sempre una acció sindical de classe, autogestionaria, solidària i combativa, seguint la tradició de la pràctica anarcosindicalista, per això som la CGT.

Hem de continuar amb la dinàmica de fer negociacions transparents i potenciar mitjançant les assemblees la conscienciació, el suport mutu i la participació decisòria dels treballadors i treballadores. Ser militant i defensar la idea.

Per un 1r de Maig solidari amb totes les empreses en lluita i en defensa de l’ocupació i salari digne.

8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Demà serà 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Demà no se celebra res. No hi ha res a celebrar. Demà es commemora el sacrifici de tantes i tantes dones que han lluitat per la igualtat de drets entre dones i homes, quelcom que està ben lluny d'aconseguir-se avui mateix.

Demà també és una jornada reivindicativa, precisament contra aquesta desigualtat que no s'esmena, i és una jornada de protesta i lluita contra el terrorisme masclista. A Espanya, en el que va d'any, ja han estat setze dones les víctimes de terroristes masclistes.

Cap terrorisme ha estat tan persistent i tan cruel com el terrorisme masclista, però contra tota ètica i tota lògica aquest terrorisme no es considera un autèntic i greu problema d'estat.

De fet, aquest terrorisme a vegades fins i tot es justifica des d'institucions i càrrecs públics.

No hi ha res a celebrar i, en canvi, sí que hi ha molt a lluitar i molt per fer, encara.

Com ve sent habitual per aquesta diada, adjunto els manifestos d'ERC i de la CGT. Organitzacions, política una i sindical l'altra, a les que estic afiliat.

Manifest d'ERC

MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

De nou, El 8 de març de 2017, commemorarem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge als moviments a favor dels drets de les dones i de reivindicació per continuar fent evidents les desigualtats de gènere. Una reivindicació que va més enllà d’aquesta data i impregna els 365 dies de l’any i tota i cadascuna de les persones que conformen la nostra societat.

Des d’Esquerra Republicana i les JERC treballem dia a dia per garantir que els drets de les dones, siguin plenament efectius i no es vulnerin en cap circumstància.

A nivell legislatiu, des del Principat cal impulsar noves lleis que facin valer els drets de les dones i la igualtat de gènere. Els darrers mesos la normativa catalana en matèria d’igualtat de gènere, no ha estat exempta dels atacs del Tribunal Constitucional, que ha suspès els articles de la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre dones i homes que regulen els plans d’igualtat a la feina, les mesures per prevenir l’assetjament sexual i la figura sindical responsable de la igualtat de gènere, entre altres. Per donar-hi resposta, el Govern de la Generalitat està treballant perquè la futura llei d’igualtat de tracte i la no-discriminació pugui suplir els articles suspesos, sense perdre de vista però, que el repte i el compromís, més enllà del desplegament normatiu, continua sent l’efectivitat d’aquests drets i garanties.

Tot i els avenços realitzats, les desigualtats i la discriminació per raó de gènere encara estan presents i són massa punyents alhora. Les situacions de vulnerabilitat són més crues per a les dones, i això es tradueix en una major precarietat laboral d’aquestes i una feminització de la pobresa, entre d’altres. De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones.

En l’àmbit educatiu, les dones representen el 60% de les llicenciades i en canvi els càrrecs de més rellevància, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. El sostre de vidre doncs, encara no s’ha trencat i segueix limitant les possibilitats d’ascens de les dones. En aquesta mateixa línia l’Observatori Dona i Empresa assenyala que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus Consells d’Administració.

Segons l’últim informe de govern, la bretxa salarial entre homes i dones se situa en un 26,6% a Catalunya. Al País valencià i a les illes les dades tampoc són positives: un 24,24% i un 15,88% respectivament.

Des d’ERC treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenen dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una reorganització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsabilitat. I també una nova planificació dels temps i horaris quotidians. Cal replantejar-nos els permisos de maternitat i paternitat. Hem d’apostar per permisos més igualitaris com ja fan certs països nòrdics. Uns permisos que fomentin la corresponsabilitat a l’hora de tenir cura dels fills o filles. S’ha d’apostar perquè aquests siguin més llargs i flexibles donant sempre l’oportunitat als progenitors d’escollir quan agafar-se les setmanes que els pertoquen (és a dir o al mateix temps o un després de l'altre segons les seves necessitats). Aplicar mesures similars a aquests països com Suècia o Finlàndia ajudaria a reduir la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.

Cal seguir reivindicant el dret com a dones a decidir sobre el propi cos i el dret a una maternitat desitjada i segura, vetllant també perquè les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.

El país està vivint un moment transcendental i en el procés de construcció del nou Estat les dones han de ser protagonistes. És imprescindible la participació activa de les dones en el referèndum que tindrà lloc aquest 2017 i que la visió de les dones estigui present al llarg del procés constituent. La nova República ha de comptar de manera indispensable amb la mirada de gènere i la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha de ser un dels pilars.

El compromís d’Esquerra Republicana per a la igualtat de gènere l’hem plasmat recentment en un Pla per la Igualtat intern que ens ajudarà a continuar treballant per la plena participació política de les dones. El compromís del partit per l’adopció progressiva de llistes cremallera suposarà un pas més per millorar la representació de les dones a les institucions catalanes en tots els nivells. S’ha de fer sentir la veu de les dones per tal que també siguin arquitectes de la República Catalana.

Apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i a la militància del nostre partit per contribuir a una societat més justa i igualitària.

Dones amb tots els drets!

8 de març de 2017

------------------

Manifest de CGT

8 de març 2017: Seguirem lluitant ingovernables, desobedients i desafiants

Manifest de CGT Catalunya pel 8 de març 2017, Dia Internacional de les Dones Treballadores

Ja hem arribat al Dia Internacional de les Dones Treballadores i hem de començar parlant del que sempre diem de manera incansable. Ho diem cada dia amb insistència:

Les dones, que sostenim el món, que en les pitjors adversitats tirem endavant allò important per la vida, cobrem menys que els homes per a realitzar la mateixa feina, pel simple fet de ser dones. Sembla ser que encara som el complement al sou de l’home. Les dones patim agressions masclistes a la feina, a casa i als carrers. Ens jutgen pels nostres cossos, pretenen tractar-nos com a mera decoració, com a esclaves del seu desig, o com a les seves treballadores domèstiques personals. Les dones realitzem les tasques de cura sense que siguin ni repartides ni valorades. Aquí no hi ha hagut ni hi ha repartiment de la feina ni de la riquesa que genera. Les dones rebem de manera quotidiana la doble agressió de tots aquells que consenten i callen davant de qualsevol forma de masclisme ja sigui el polític de torn, el company que no vol agafar l’escombra, l’empresari que fomenta que l’assetjament quedi impune, el jutge que relativitza els feminicidis, el mossèn que fomenta la submissió femenina als desitjos del marit... la llista és llarga.

Com cada any, hem assistit a infinitat d’exemples concrets, que ens fan sortir al carrer a diari, lluitar als nostres llocs de treball, als col·lectius on militem i als espais íntims.

I arriba ja un moment que en tenim prou, que n’estem ben fartes, que ens cal fer. I sí, hem assistit a un any de mobilitzacions contra les violències de gènere, i també contra la feminització de la pobresa i de la precarietat. Estem rememorant constantment els motius pels quals es celebra aquesta data: l’autoorganització de les dones treballadores, com tantes vegades hem fet, per a revolucionar i revolucionar-se, la pràctica de l’acció directa i l’autogestió així com la ingovernabilitat de les nostres àvies: treballadores feministes organitzades.

Tornem-hi! Com van fer les nostres companyes ahir, abans d’ahir, el segle passat i al llarg de tota la història. Calen mil mobilitzacions i calen encara més dones que no estiguem pendents de quina serà la propera llei que ens decepcionarà, que no estiguem mirant quina serà la propera mancança institucional que ens farà mal, quina serà la propera frase que serà apropiada per aquelles que es diuen feministes però que ens maten a la feina. Volem mirar molt més enllà de tot això i volem mirar a les nostres, a les dones treballadores, sense emmirallar-nos en discursos tebis que ens desmobilitzen i ens allunyen de la nostra revolució, la de transformar els treballs, transformar les formes verticals de relació, transformar el món sencer. La vella i senzilla recepta del feminisme de classe, anticapitalista i sense complexes.

No ens valen trossets del pastís, no és que no vulguem les molles, és que volem canviar la recepta, i aquesta només es podrà canviar des de les que patim el matrimoni ferotge entre capitalisme i heteropatriarcat.

I volem una nova recepta per a seguir essent ingovernables, desobedients i desafiants, perquè només des de nosaltres podrem fer el món totalment nou, amb la llibertat i la vida al centre.

8 de març de 2017

CGT Catalunya

#TarajalC33

Aquesta nit, a les 23:09 (segons programació), s'estrenarà pel canal 33 el documentari "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".

"El 6 de febrer del 2014, quinze persones van morir ofegades a la platja de Tarajal, a Ceuta. Intentaven creuar la frontera entre Espanya i el Marroc. Quan encara eren al mar, els efectius de la Guàrdia Civil van disparar bales de goma i pots de fum. El documental denuncia els fets i l'arxivament del cas. El documental mostra el testimoniatge d'experts en el fenomen migratori, periodistes, juristes, portaveus policials, activistes i declaracions dels responsables del Ministeri de l'Interior, que es contraposen per construir un relat que evidencia les contradiccions i, sobretot, la sospita que no es tracta d'un simple cas de negligència policial, sinó que respon a una estratègia planificada en l'aplicació de les polítiques de control migratori. Direcció i guió: Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra Muntatge: Xavier Artigas So directe: Xapo Ortega Música: Las Casicasiotone Postproducció de so: Francesc Gosalves Color: Roger Sabà Producció: Metromuster i Observatori DESC, 2016 (Espanya) Durada: 80 minuts "

El documentari ha anat precedit d'una important campanya viral. Segur que us ha arribat, potser més d'un cop per vies diferents, el següent vídeo en que Marta Sibina, actualment diputada d'En Comú Podem, demana que vegeu el documentari, i que aviseu als vostres contactes per a que també el vegin i passin l'avís.

   
A l'espera de l'estrena del documentari de denuncia, sí que es pot dir que: "Els fets ocorreguts a la platja de Tarajal al febrer de 2014 són una mostra de com un cos policial pot vulnerar amb total impunitat les lleis dels seu propi país així com convencions i acords internacionals. El més greu del cas però, és que aquesta vulneració dels drets humans ve emparada pel propi Ministeri de l'Interior, la qual cosa posa traves a una actuació efectiva per part de la Fiscalia. Aquest blindatge a nivell legal és el que provoca la impunitat, i per tant, obre la porta a que els fets es puguin repetir en un futur. És per aquest motiu que la societat civil té un rol fonamental en la denúncia dels fets. Les mobilitzacions ciutadanes poden arribar a tenir un impacte real a nivell institucional quan van de la mà d'una judicialització estratègica del cas. És ahí on entra la figura de les querelles populars (DESC i Coordinadora de Barrios), les quals -davant la inacció de la Fiscalia- poden forçar a que es desprenguin responsabilitats. És el que anomenem litigi estratègic.

A partir d'aquí, ens proposem altres objectius:
- Donar a conèixer les vulneracions de drets humans que es produeixen a la Frontera Sud.
- Visibilitzar el treball que s'està fent des de les organitzacions de defensa dels drets humans que estan actuant sobre el terreny.
- Contribuir a la comprensió dels processos migratoris a la Frontera Sud d'Europa." (del lloc web del documentari)

Vet aquí el teaser:

Una denúncia que es connecta directament amb el maltracte que s'està donant als refugiats que arriben a Europa fugint del conflicte sirià. En tots dos casos es tracta de l'alçament de murs i fronteres brutals per dissuadir o impedir l'arribada d'immigrants i refugiats.

 Podem fer alguna cosa. Per començar, informar-nos. Aquesta nit pots veure "Tarajal. Desmuntant la impunitat a la frontera sud".. No te'l perdis! Passa-ho!
#TarajalC33

Editat 15/01/2017: el documental es pot veure -entenc que aquest enllaç serà permanent- al servei 3 a la carta de TVC. Vet-ho aquí.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/tarajal-desmuntant-la-impunitat-a-la-frontera-sud/video/5642875/

L'any del referèndum.

Enguany ha de ser l'any del referèndum. Sí o sí. O no.  Espero que sí. Tant de bo que així sigui. Ho he posat a la meva carta als Reis. Tanmateix, com deien en una pel·lícula, encara hi han un miler de coses que poden sortir malament en tota aquesta història. No ens queda una altre, doncs, que perseverar, tractar de fer-ho el millor possible i aprofitar les oportunitats. Si Déu vol, aquest setembre,  pels volts de la Diada, hi haurà el referèndum.

D'aquí al setembre les veurem de tots colors. No serà un any plàcid i rutinari. N'estic segur. Que ningú prengui mal. Amén. Però no afluixem.

No podem afluixar perquè, des de fa temps, que cada vegada és més clar que el procés de Independència no és ja, només, una qüestió de sobirania. És, sobretot, una qüestió de democràcia.

Hem arribat al punt en que la defensa del dret a decidir -l'exercici efectiu del dret a decidir- es posa al davant. La qüestió avui ja no és de legalitats o legitimitats. La qüestió ara està en el terrenys dels principis i de l'ètica.

Tal com s'han plantejat les coses, el nacionalisme franquista espanyol, ben afermat als poders i institucions de l'estat, està llençant una ofensiva per restringir els drets i les llibertats individuals de tots els ciutadans de l'estat i per a modelar-ne les seves identitats a imatge del model nacional-catòlic, cada cop de forma més descarada. Un model fortament jeràrquic i de submissió a l'autoritat, a major glòria d'elits corruptes.

El nacionalisme espanyol va ser capaç de resistir l'ensulsiada que va representar el 15 de març de 2011. Potser directament, potser indirectament, però ha sabut metabolitzar el gran desafiament que li va plantejar el 15M.  Un moviment que, de fet, va néixer amb plom a l'ala. Precisament per la reivindicació de la plurinacionalitat de l'estat que ha xocat sempre amb el fort i transversal nacionalisme espanyol, òbviament també present al 15M.

Un moviment que s'ha transformat massa ràpidament en partit i ha abandonat els carrers, un moviment que ha assumit, essencialment, el joc constitucional com a propi. Greu error. Un moviment que no ha vist que no es pot guanyar aquesta partida del canvi i de la renovació profunda jugant amb cartes marcades i on les regles diuen que només es pot jugar, però no guanyar.

D'això va la Independència de Catalunya. De trencar aquestes regles perverses. De posar el dret de les persones, de cadascú de nosaltres, a decidir i, sobretot, a exercir aquest dret. Tenim el dret i la possibilitat de guanyar. Va de que no hi han identitats bones i altres dolentes. Tothom té dret a dir qui és i a ser-ho i ningú pot imposar a un altre unes formes de ser i dir, ni la llengua en que es pot ser i dir. Ni  ningú pot imposar a ningú altre la derrota sense possibilitat d'apel·lació.

Això va d'haver superat el nacionalisme català per plantejar un ideal civil i republicà. Un ideal ètic que pot ser assumit per identitats nacionals diferents, per ideologies  diferents,  per llengües diferents. Un ideal que empodera ciutadans lliures i els fa responsables individualment i col·lectivament de la cosa pública. Un procés constituent per a fer un nou país. Un procés constituent amb els ciutadans i els individus com a gran poder constituent.

Però l'exercici d'aquest dret suposa, primer de tot, trencar, desobeir, desautoritzar unes lleis. La primera de totes la constitució. Lleis que creen i institueixen poders per sobre de l'individu -és així a totes les constitucions d'estats, sens dubte- però poders que imposen identitats de forma coercitiva -i això ja no és tan comú-, i poders que fan impossible els canvis d'aquestes estructures si no és amb el consentiment -interessat- d'aquests mateixos poders.

En definitiva, una constitució immodificable a nivell pràctic i sacralitzada, però també usada i abusada, pel nacionalisme franquista espanyol. Sense oposició possible a hores d'ara perquè nacionalistes ho son, en major o menor mesura, tots els partits d'àmbit estatal.

En fi. Un any que ha de ser el del salt de la barrera. O el d'una bona patacada.

Però sigui com sigui, l'endemà del referèndum, o del no-referèndum. Ens tornarem a llevar. Perquè si guanyem, aleshores no tindrem excuses per fer un país millor i serà aquesta una tasca monumental; i si perdem, Déu no ho vulgui, més que mai, caldrà alçar-se, plantar cara i resistir. Perquè aleshores, com en els pitjors moments de la dictadura, serà la mateixa idea de democràcia, la mateixa idea de llibertat, la que estarà en perill.

Però guanyarem. Tinguem confiança!

Com acabem amb la pobresa?

Aquest no és el millor dels mons però ens ho fem venir bé per a que en la vida diària ens ho sembli. Quan no és possible apartar la mirada, o inventar-se una història que ens ensucri el quefer diari, la lletjor que contemplem ens sobta per la seva cruesa i, sobretot, perquè sabem que sempre ha estat allà. Potser ens sentim culpables i tot. Per sort, el mecanisme d'auto-defensa funciona força bé, en general, i fàcilment tornem als nostres relats i a la nostra particular explicació del món que ens ajuda a seguir amb la nostra vida de cada dia.

El lloc ajuda. Aquest és un país càlid, de sol i de llum o, si més no, aquest és el relat. Aquest és un país bonic, de velles, i belles, tradicions o això és el que diuen. Un país on dius al carrer "bon dia" i sempre hi haurà algú que et respondrà amb complicitat "bon dia". Sempre? Un país que t'acompanya i on no et sens sol. Segur? Tothom?

Em sembla recordar que en un article Josep Pla explicava l'absurd de les grans cases dels indians de la costa catalana: Cases d'estil colonial, amb sostres molt alts que resultaven adequades al clima càlid de Cuba, però que eren totalment inadequades al clima mediterrani, on el fred humit de l'hivern  les tornava impossibles d'escalfar. Aleshores els seus habitants havien de moure's per la casa acompanyats de brasers escalfadors, o s'havia d'encomanar al servei que escalfés les habitacions on s'havia de fer la vida amb una previsió de temps suficient com per condicionar aquells grans espais. Eren grans cases per lluir-les, però que resultaven inadequades per viure-hi a l'hivern, com no fos amb grans despeses d'energia i de personal.

Escalfar un gran casalot mai ha estat un greu problema per a les classes altes. Avui mateix, alguna cosa semblant és el que passa a les grans cases que fan de segona residència d'hivern a la Cerdanya, per exemple. Son cases que resten tancades tot l'any, però que demanen un manteniment i una despesa, i que només s'obren durant la temporada d'esquí, quan els propietaris, normalment elit barcelonina, pugen alguns caps de setmana per a poder practicar esports de neu. És una despesa que només és a l'abast d'alguns privilegiats.

I és que no hi ha res com tenir calés.

I tampoc hi ha res com no tenir-los.

I encara més quan ets vell, estàs sol i ets pobre.

Quan al carrer ningú et diu bon dia si no que, més aviat, t'eviten. Quan el sol no brilla i arriba el fred, i no tens llum perquè no la pots pagar i ets sol, en silenci, amb el teu vell cos i els teus pensaments, a la foscor d'una habitació mal il·luminada amb espelmes, i cada cop més freda.

Com la veïna de Reus. Una de les espelmes es va tombar, va provocar un incendi i sembla ser que la dona va morir asfixiada. Va ser un accident. Però no va ser un accident. Era pobre i estava sola.

Es veu que si no pagava era un gran daltabaix per la companyia elèctrica. O un mal exemple. O el que fos. Per això, per "protegir" a les elèctriques, el Tribunal Constitucional va tombar la llei contra la pobresa energètica de Catalunya.

Em faig moltes preguntes. Em demano pels culpables. Em demano quina responsabilitat tinc jo, en tant que ciutadà d'aquest país. Per una banda, penso que cal fer-se aquestes preguntes. Per l'altre, si m'embranco en fer moltes preguntes, potser tot plegat quedarà en un altre relat per anar tirant.

Al final crec que només té sentit fer-se'n una, de pregunta, i que aquesta sigui una crida a l'acció:

Com acabem amb la pobresa?

Diada Nacional 2016. Estem a punt!

Ja fa més d'una i més de dues que dic que aquesta Diada Nacional ha de ser l'última abans de la Independència. Digue'm optimista, però enguany també ho dic!

Com deia Antoní Massaguer, l'única forma de de fer la Independència serà "anar-hi, anar-hi i anar-hi". Insistir. I si sembla que tot està perdut, o que es tanquen les portes, saber trobar un fil de llum, i seguir.

No es tracta de folklorisme, o per que sigui molt divertit posar-se samarretes de colors. Això és accessori i, fins a cert punt, distreu de l'objectiu: una república lliure i inclusiva, social, ecològica, feminista, pacifista, acollidora. És per això que avui em manifestaré. És per aquest objectiu. I no només avui. Cada dia es pot construir la República, des d'organitzacions de tota mena: civils, polítiques, socials, sindicals... O des del quefer quotidià.

Però el que cal ara és no defallir. Resistir és vèncer. Paciència i no afluixem.

Feliç i reivindicativa Diada Nacional! Nou país, estem a punt!

Tot passejant per Gràcia...

Jo soc de Sants i, inevitable i indiscutiblement, la festa major que sento com a pròpia és la del meu barri.

Ara bé, com també m'agrada viatjar i sóc de ment oberta a vegades em passo per la vila de Gràcia quan fan la seva festa major.

Doncs bé, avui ens hem passejat per Gràcia per veure els guarniments dels carrers. Realment n'hi han alguns d'espectaculars. El vaixell pirata del carrer Fraternitat (crec) és monumental. I no era pas l'únic carrer amb decoracions aclaparadores.

La foto no és gaire bona. Està presa de lluny perquè... no es podia entrar al carrer! No deixaven entrar. Només sortir.

La massificació de la festa està començant a ser un problema greu. Espero que ho puguin controlar. No tinc clar si aquesta massificació és només per la festa, o si és que, realment Gràcia comença a patir la transformació en parc temàtic. Diria que això, a Sants, encara no està passant, o que només passa a les proximitats de la Plaça Espanya. De fet, tot Barcelona s'està transmutant en una mena de parc temàtic gegant per al turisme. És una tendència que ja fa anys que dura, però em sembla que darrerament s'ha accentuat. O, si més no, és el que em penso.

En tot cas, la festa major de Gràcia té alguns cops de molta autenticitat. Les decoracions dels carrers són un esforç dels veïns que hi aboquen ganes, il·lusió, imaginació, i moltes hores de feina. Per mi és el millor de la festa. Sempre és d'agrair aquest esforç dels veïns i cal gaudir-lo i respectar-lo. Però més enllà que alguns decorats són espectaculars i cinematogràfics, alguns d'altres, potser més modestos, l'encerten amb el gust, o amb la idea, o amb com li donen la volta a un tema.

A mi m'ha agradat molt aquest:

Els personatges del Gernika -les víctimes de les guerres- que són a una barca ben atapeïda. Alguns d'ells són a l'aigua, ofegant-se. Són a prop d'una riba on hi ha una tanca i uns guàrdies civils.

No recordo quin carrer era. Però aquesta deconstrucció del Gernika mereixeria romandre més enllà del que duri la festa. Mentre hi hagin refugiats. Mentre el mediterrani segueixi sent una tomba per a gent que fuig de la guerra.

Per allà prop, havia aquesta pintada al terra.

Potser la millor decoració de totes. La que remou, ni que sigui una mica, les consciències.

Gràcia està de Festa Major fins diumenge. Crec que encara ens hi tornarem a passar.

A veure si és veritat. Ens veiem als carrers!

L'anàlisi de les eleccions per Jaime Miquel als Matins de TV3

Per deixar enrere les votacions del diumenge, una última anàlisi que trobo particularment encertat i brillant: El de Jaime Miquel, ahir, als Matins de TV3.

Com diu TV3: "Jaime Miquel és dels pocs analistes polítics que va preveure el triomf clar del PP i que Units Podem no faria el "sorpasso" al PSOE. Amb ell fem un repàs detallat i profund de les causes sociològiques i polítiques del resultats del 26-J."

Val la pena escoltar-lo. Hi han algunes idees molt interessants: L'espai Le Pen, el trencament generacional, o la "certesa" de la plurinacionalitat... I apunteu-vos la predicció: o el PSOE s'absté, o eleccions al desembre.

Banc Expropiat

Fa un parell d'anys va ser Can Vies, a Sants, i enguany, el Banc Expropiat, a Gràcia.

No se si tots dos casos són gaire comparables però, el cas, és que tant en l'un com l'altre la gestió que ha fet l'ajuntament ha estat, més aviat, nefasta.

El moviment okupa és, des de fa molts anys, un grà al cul de l'ajuntament, independentment de qui ocupi la batllia.

Sembla com si en entrar a la plaça de Sant Jaume als polítics municipals se'ls oblidés el detall que Barcelona és una ciutat d'una enorme complexitat amb un substrat, diguem-ne, anarquista, molt important.

No parlo d'un anarquisme organitzat al voltant de sindicats o col·lectius llibertaris. Em refereixo a trets del caràcter: al mantenir distàncies amb les institucions; o a la idea que la missió de les forces d'ordre públic és més repressiva que de servei; o que "els bons ciutadans" només serveixen per a pagar els impostos, els peatges i els bitllets de transport religiosament... i ai d'ells si deixen de fer-ho.

La sospita que ser un "bon ciutadà" només et dona dret a fer de figurant del decorat. Fantàstic decorat, sens dubte, però de cartró-pedra al cap i a la fi. En canvi, ser un "bon ciutadà" no esvaeix el dubte sobre la qualitat i la disponibilitat dels serveis socials.

No ajuda, gens, a esvair aquests dubtes, que el cas Quintana hagi acabat amb absolucions. Sí, no és el mateix, i la responsabilitat, en aquest cas no és directament de l'ajuntament. Tant li fa. No ajuda. La percepció del poder és monolítica. Amb una imatge ho explico: no és Ajuntament i Generalitat, és plaça de Sant Jaume.

Barcelona és moltes coses. També hi ha una Barcelona insurgent i, sobretot, autogestionària. Des del meu particular punt de vista el model autogestionari és el que ofereix majors nivells de democràcia participativa.

Amb això no estic dient que la forma com el moviment okupa implementa el model sigui la correcta. No ho sé. No ho conec prou. Però si crec que la idea que els anima és bona; en definitiva, la de l'empoderament ciutadà.

També hi ha un gran problema de desconeixement. Una cosa és el moviment okupa i la xarxa d'Assemblees populars, Ateneus, Casals i CSOA de la ciutat. Una l'altre les ocupacions de pisos buits, i una tercera, les accions més o menys violentes dels black bloc. És un greu error posar tots tres al mateix sac.

O potser no. Potser interessadament es vol mantenir confusió sobre el moviment okupa. Potser també el moviment okupa hauria de fer un esforç més gran de comunicació. Un esforç que passes per sortir-se dels seus canals habituals. Canals on, segurament, hi aboca molta informació, però que són, essencialment, desconeguts per a la majoria.

En fi. La sang no ha arribat al riu (o, si més no, no n'ha arribat gaire) i els veïns de Gràcia tornen a tenir nits tranquil·les (amb permís dels bars). 

Però el conflicte no està resolt. El Banc Expropiat avui està tancat, però el moviment okupa ja ha anunciat que en cap cas renuncia a aquest espai: busqueu a Twitter el hashtag #TornemAlBanc.

Potser estaria bé que tant institucions com moviments socials fessin autocrítica.

Crec que les relacions de poder que tenim, o teníem, permeten fer aquesta autocrítica.  Jo crec que una ciutat més autogestionada, una ciutat amb una ciutadania empoderada és el model. No sé si la forma d'arribar-hi és amb Bancs Expropiats o amb CSA com Can Vies, però del que estic segur és que no ho és la repressió policial.

El que vull dir, doncs, és que potser que abans de la propera batussa s'asseguessin tots plegats a parlar una mica, no?

8M. Dia Internacional de la Dona Treballadora

Dia Internacional de la Dona Treballadora. Treballadora a la llar o fora de la llar i, sovint, a tots dos llocs.

Diada de reivindicacions fonamentals: a igual feina igual salari. corresponsabilització de les tasques domèstiques, conciliació familiar, no discriminació per raó de sexe i, per descomptat, aturar la violència sexista, la que va dels micro-masclismes fins al terrorisme masclista més violent.

Es tracta de reivindicacions que estan lluny de ser reeixides al nostre país.

Diada, doncs, necessària. Primer de tot per recordar que hi ha molta feina per fer, i que no es pot quedar només en paraules. Feminitzar la societat es tradueix en fets concrets, en fer les coses d'una altre forma, més pacífica, més respectuosa, més empàtica.

Com cada any, els manifestos de dues organitzacions a les que em sento proper. Primer de tot, el manifest d'ERC.

MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

El 8 de març de l'any 2016, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d'homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents. Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.

S'ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l'eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. La visualització i la representació de les dones en els mitjans de comunicació i en els espais de presa de decisió públics i privats ni s'aproxima a la paritat.

Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaire possibilitats d'ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existents en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l'Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d'administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.

Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones que de mitjana, segons un estudi de l'UGT amb dades del 2013, és d'un 25,01 % a Catalunya; al País valencià d’un 24,24 % i a les illes d’un 15,88 %. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.

Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la coresponsabilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.

Cal replantejar-nos el permís de paternitat. Hem d'apostar per permisos igualitaris com fan ja el països nòrdics. Això faria, d'una banda, que els homes es coresponsabilitzessin de la cura del fill o filles i, de l'altre, que la vida laboral de la dona no es veiés tant trencada o penalitzada pel fet de ser dona. Això implica també, acabar amb la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.

Cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.

Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels Països Catalans desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com la Llei d'igualtat.

Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d'una nova societat més justa i igualitària. Hem de ser una peça clau en el Procés Constituent i tenir la certesa que la nostra República parlarà també amb veu de dona.

També apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i la militància del nostre partit per fer sentir la nostra presència i la nostra veu als diferents actes i mobilitzacions que es realitzaran a favor de la igualtat i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.

Dones amb tots els drets!



i segon, el comunicat de la CGT Catalunya i el col·lectiu Dones Llibertàries

El dia Internacional de la Dona Treballadora neix de la situació d’explotació laboral, de l’abús, de la situació de precarietat d’unes dones valentes que, es van plantar per dir ¡PROU ! (Podeu llegir la història dels orígens del 8 de març a: http://cgtcatalunya.cat/IMG/pdf/origens_8m_cgtcat.pdf)

Cada 8 de març commemorem el Dia de les Dones Treballadores i totes les reivindicacions legítimes, històriques i actuals, contra el patriarcat i el sistema capitalista.

Des de la CGT, denunciem les situacions de doble discriminació que patim les dones, una com a classe treballadora (ja sigui remunerada o no, a través dels treballs reproductius i de cura) i una altra com a dones. Les successives "crisis" econòmiques, en què ens situen periòdicament la classe dominant polític-financera, segueixen mantenint un sistema social, polític i econòmic de progressiva desprotecció i precarització cap a les persones que desenvolupen la major part de les tasques productives i reproductives del país i cap a les persones que no poden treballar, mentre que incrementa l’escletxa salarial a favor dels equips directius, juntes d’accionistes i altres atracadors i corruptes que, des de la política, la patronal i les institucions públiques i privades, saquegen el país.

I així, any rere any, ens trobem novament resistint a les agressions brutals de la mateixa política neoliberal contra la classe treballadora en general, però que pega més fort en nosaltres, les dones, marginant-nos en treballs precaris, amb pitjors sous que els homes, major temporalitat en els contractes, en els quals se’ns reclama completa disponibilitat per jornades parcials, contractes per hores, exigint-nos una sobrequalificació, qüestionant la nostra professionalitat si volem compatibilitzar-la amb un projecte de maternitat, engrossint les llistes de l’atur o treballant en condicions d’esclaves a l’agricultura, en fàbriques, hostaleria, falses autònomes, serveis públics, professores interines, sanitàries i un llarg etc.

No ens acomodem encara que ens auguren temps de canvi. En el moviment llibertari hem après que les transformacions socials que volem no vindran de la mà del món polític, sinó de la consciència i mobilització social. Si les dones no lluitem pels nostres drets, ningú ho farà per nosaltres.

Utilitzant vells discursos recurrents, s’afirma que el nostre benestar depèn del "clima polític" de l’"estabilitat institucional". Estructures del capitalisme que només persegueixen la perpetuació de l’estatus dels seus privilegis a costa de la submissió i l’explotació de les altres. No obstant això, nosaltres tenim altres interessos oposats a aquests actors que volen imposar les condicions de les nostres vides.

Companyes, el poc que s’està avançant està sent fruit exclusivament de la lluita sindical i social alternativa que tenim oberta contra aquest patriarcat que, mitjançant el masclisme, perpetua la desigualtat en tots els ordres de la vida.

Ja que la nostra vida i dignitat és l’únic que posseïm, anem a defensar-les, lluitant. Organitzades construirem el nostre destí mitjançant la nostra pròpia acció davant els gestors de l’estat capitalista.

Si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu.

TREBALLANT JUNTES PER LA NOSTRA REVOLUCIÓ

VISCA EL 8 DE MARÇ: DIA DE LA DONA TREBALLADORA