Evolució.

Poc a poc avança l'estiu. Pic de calor. Comença la temporada de piscina, de les orxates i dels gelats, si més no per a un servidor.

En paral·lel, els partits fan campanya electoral. Ja tinc decidit que m'abstindré i em miro la propaganda electoral des de fora. 

La propaganda és això: propaganda. Ni els anuncis de la tele ni els papers que arriben es poden considerar un "programa". De fet, només es partits que formen govern poden aspirar a executar el seu programa. La pregunta, aleshores, és si en tenen, o si, pel contrari, el seu objectiu és gestionar el dia a dia en benefici propi i dels  lobbies que representen i, potser, per a tenir contenta la seva parròquia. Això només està a l'abast de PP i PSOE a les eleccions espanyoles, i més tard o més d'hora es veurà una Große Koalition.

Per a la resta, la propaganda permet  expressar  bones intencions, fer contenta la parròquia, per exemple "amenaçant" amb accions que, a la pràctica, no tindran cap rellevància, declarar grans principis i ideals,  o proposar projectes concrets que, en realitat, depenen del vist-i-plau del PPSOE. 

 En tot cas, les maquinàries dels partits tracten de captar vots, perquè vots són, primer de tot, finançament, i després influència. Aquesta influència, però, és difícil de mesurar. Influència és poder. Un poder més tou que el dels governs, però poder. A diferència del poder dur de l'estat, la influència és un poder que escapa del control parlamentari i administratiu, per tant, és fàcilment corruptible. Els partits serveixen per col·locar personal en aquestes posicions de poder.  El personal que aspira a  exercir  el poder dur acostuma a formar part de les direccions dels  "partits de govern". El personal dels partits de govern que no forma part de les direccions, en canvi,  funciona  essencialment com ho fa el personal que es promociona a través de partits outsiders: aspiren a quotes de poder tou.

La divisió principal del món és entre els que manen i tenen poder i els que són manats, i obeeixen, i no tenen poder si no és col·lectiu, i només quan aquest poder col·lectiu està fora del control de les elits dirigents.

Ja veiem com és el món. Posar les notícies és rebre un bany de propaganda i de notícies alarmistes. És rebre un munt d'impactes que busquen, o bé espantar i fer sentir a qui rep l'impacte que sense l'estat està perdut i no val res; o bé culpabilitzar a qui rep l'impacte: si les coses no van com caldria és perquè no s'ha obeït;  o bé assenyalar culpables que, sempre, són "altres", i en aquest cas es reclama la condemna unànime de la dissidència.

Dividits, espantats, culpabilitzats, uniformitzats i etiquetats. Partits diferents amb una variació en la seva oferta ideològica i programàtica però, a la vegada, cap diferència essencial: tots són part del mateix sistema. És pensament únic disfressat de sistema "democràtic". Però la democràcia ni hi és ni se l'espera. L'objectiu últim de votar és impedir que la força col·lectiva escapi del control de les elits. L'objectiu secundari és legitimar als poderosos enfront dels obedients. Per una qüestió d'eficiència, més que res: És més barat que la gent obeeix per les bones que haver-la de coaccionar i reprimir.

L'independentisme ha tingut una força col·lectiva enorme que ha estat desbocada i fora de control. És el moment en que col·lectivament, en la meva opinió, hem estat més lliures. Vull tornar a sentir aquella sensació.

M'adono que molt del que he escrit sembla extret d'un pamflet anarquista, però em temo que estic arribant a aquestes conclusions per mi mateix. Tinc curiositat per saber quin serà el següent pas i què el motivarà, i com poden impulsar l'alliberament nacional, i personal, aquestes velles i noves idees.

Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.

Diiumenge, 1er de maig. Manifestació a les 18:00 al Parc de les tres xemenèies de Barcelona.

Duimenge és 1er de maig, dia del Treball, el dia internacional de la classe treballadora.

El diumenge, a les 18h, al parc de les tres xemenèies de Barcelona hi ha convocada la manifestació dels sindicats Solidaritat Obrera, CGT, CNT, COS, IAC i CO.BAS

Vet aquí el comunicat de la taula sindical:

Perquè sobren les raons, Convoquem una manifestació de lluita

1 de Maig a les 18 h al Parc de les 3 Xemenèies

Tots sabem que la vida es fa cada cop més fotuda. Pandèmia i guerres han estat bones excuses per explotar encara més la classe treballadora. Els preus dels aliments, la llum, el gas no paren d’augmentar i els salaris es queden en no res. Les feines són precàries, temporals i mal pagades. Necessitem uns salaris que pugin igual que l’IPC real, no l’estimat ni el que s’inventin.

Sectors essencials de la classe treballadora es queden enrere. Les treballadores de la llar no cobren l’atur. Les subcontrates floreixen arreu. Els ERTOS amaguen acomiadaments injustificats en grans empreses que se’n beneficien. Reclamem la incorporació al règim general de totes les treballadores, la supressió de la subcontractació i dels ERTOS en empreses que s’aprofiten de la situació.

Centenars de milers de persones treballen en l’economia submergida sense contracte ni drets. Exigim papers per a totes les persones migrades sense excepció, igualtat de drets i el tancament dels centres d’internament per a estrangers (CIEs).

La sanitat pública ha patit i pateix greus retallades, les pensions es devaluen, els serveis públics s’encareixen i es deterioren. Allò públic no ha de ser privatitzat ni retallat.

Les grans empreses s’enriqueixen amb les necessitats essencials de la població. És precís posar un topall al preu de l’energia. Cal una empresa pública de l’aigua, de la llum, del gas i una banca pública.

Els desnonaments són el pa de cada dia, els lloguers cada cop són més cars, mentre hi ha milers de pisos buits. S’han de prohibir els desnonaments i cal la creació d’un parc públic amb habitatges per a tothom.

Ens cal una reforma fiscal perquè paguin més els rics, les grans fortunes i les multinacionals, evitant el frau fiscal -que en aquest darrer any ha estat superior a 7.000 milions d’euros l’any- i les derivacions a paradisos fiscals.

Les darreres mesures del Govern, i els seus pactes amb CCOO i UGT, lluny de revertir la situació, l’està consolidant. Necessitem una pujada generalitzada dels salaris i de les pensions per arribar als nivells de la inflació, que en aquest darrer mes ha estat del 9,8%. Necessitem derogar les reformes laborals del 2010 i 2012 i no pas maquillar-les.

Els sindicats combatius i de classe seguim creixent i generant cada cop més millores en empreses i sectors públics per a les treballadores. La lluita feminista consolida l’organització i la mobilització contra el patriarcat de forma potent. El moviment per l’habitatge segueix marcant exemple de resistència i victòries per a tots i totes. L’antifeixisme i solidaritat antirepressiva agrupa organitzacions i col·lectius de forma diversa i plural. La lluita interina ha aconseguit un procediment d’estabilització únic i excepcional per uns serveis públics dignes i de qualitat i al servei de la ciutadania.

Només hi ha una manera de reconduir tot això: Exigir amb la lluita un canvi de polítiques d’aquest Gobierno que, encara que es reclama “d’esquerres”, governa en contra de les treballadores. Per tot això, aquest 1 de maig no ha de ser un dia més, ha de ser el d’inici d’un combat pels nostres drets, els de les treballadores i treballadors, les persones migrades, les dones, els sense sostre, les pensionistes... la gran majoria de la població.»

No a la guerra

El conflicte entre Rússia i Ucraïna no és nou. Probablement les arrels cal anar a trobar-les en el desmembrament de la URSS. En tot cas, la tensió actual segurament es pot enllaçar amb la guerra al Donbass, al 2014. 

Essencialment, les regions del Donbass i Crimea són russòfones i, nacionalment, de majoria russa. Rússia hi té interessos estratègics i militars, com la base naval de Sebastòpol, a Crimea, que és la principal base naval de la flota russa al mar Negre.

Els estats tenen interessos. Rússia té interessos al Donbass i són ben lícits. No volen tenir bases de l'OTAN a la porta de casa seva. Per la seva banda, Europa necessita el gas rus i Rússia és un proveïdor fiable. No es tracta de ser amics, es tracta de que Europa i Rússia puguin satisfer els propis interessos de la millor forma. Allò que se'n diu un win-win. A qui li interessa un guerra?

Als Estats Units. Per què? deuen tenir interessos, sens dubte. Econòmics. Segur. Per cert, sabeu quina és la primera indústria dels Estats Units, oi? correcte, l'armamentística. El cas és que l'avi Joe Biden està aconseguint  allò que semblava impossible: fer bo a Trump. Trump va replegar els Estats Units al  "seu territori" i va estalviar-se les accions militars. Resultat? Trump era odiat pel complex militar-industrial nord-americà.

Ha resultat que "els demòcrates" nord-americans són com "els socialistes" europeus. Exactament els millors representants de les elits. Aquells que sempre manen i volen seguir fent-ho. Els rics que guanyen per golejada la lluita de classes. Biden ens vol ficar una guerra perquè les guerres i el capitalisme de guerra, i el capitalisme del desastre, són una forma ràpida de fer molts diners. 

El nostre món marxa de pet al desastre. Estem en mans de psicòpates, aprofitats, narcisistes, mentiders, mafiosos, ignorants, hedonistes... Però, ai las, la humanitat també és així. Un món ple d'hedonistes, covards, ignorants. Un món ple d'irresponsables i d'indiferents. Un món sotmès que obstinadament tria la píndola blava. Aquest món va a la guerra, com un xai a l'escorxador. Un món que obeeix. Com no voleu que obeeixi, si va acceptar que li posessin morrió sense revoltar-se. Com una bèstia capada.

Jo dic No a la guerra. No als poders. No al poder. No a aquests governs al servei dels poders, No a l'OTAN. No als exercits quan són ofensius. No a les policies quan són policia política.No a la repressió de les dissidències. No a l'obscurantisme, a les supersticions, i a la ignorància. No als falsos déus. Ni deu, ni rei, ni amo! No a aquest món covard, irresponsable i indiferent. No als feixismes. No al capitalisme salvatge. NO. Diguem NO, com a la cançó.

Rússia no és la meva enemiga. Al contrari. Ja ho he dit algun cop. Jo tinc un deute personal amb Rússia i només puc estar agraït a la Rodina, la mare Rússia.  No a la guerra. A totes les guerres. Encara més contra aquesta guerra.

Ja n'hi ha prou de manifestar-se com xais, amb lliris, sense llençar un paper a terra, amb samarretes de colors i amb cants i eslògans puerils. Més ens val que comencem a fer-nos càrrec del món. Que ens desfem de les màfies que ens governen i se n'aprofiten de nosaltres. Amb aquests, cap pietat i cap misericòrdia. Ni oblit, ni perdó. Contra aquests, contra els malvats, contra el poder, llencem tota la ràbia de tants anys. Ells ens criden a la guerra, a la seva, a la que els convé a ells... Però  aquest cop els xais seran llops, i la guerra serà contra ells, contra els autèntics malvats. 

Serà la guerra justa. Aquesta guerra sí que cal fer-la.

1er maig 2021

 Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. Es tracta d'una diada de reivindicació i lluita. Enguany encara més, quan es pot constatar que la pandèmia s'ha acarnissat a les classes més desprotegides, ha provocat atur i  desigualtat o, més aviat, ha exacerbat els mals que el sistema , capitalista, ja tenia.

Com cada any, adjunto els manifests de la CGT i de l'esquerra independetista:

Manifest de la CGT. 

1r maig 2021: Reformes laborals. NO! Treballar menys per a treballar totes.

"L’any passat vam viure un 1 de Maig sota confinament i van voler limitar la nostra acció reivindicativa. Al llarg d’aquest any hem continuat estant als carrers, fent front als atacs que estem patint com a classe treballadora.

Portem anys arrossegant les conseqüències de dues reformes laborals, que lluny de solucionar els problemes d’ocupació, s’han demostrat només un ardit del sistema capitalista per reduir salaris, agreujant la precarització i privatitzant allò públic per obtenir més beneficis.

Aquestes reformes, desenvolupades per les dues potes del bipartidisme, donen sentit a l’eslògan «PSOE i PP, la mateixa merda és», a l’igual que la resta de partits polítics, que demostra que la solució als nostres problemes no els podem deixar en mans d’una classe política al servei del capital. Han materialitzat una diversitat de contractes absurda, un abaratiment dels acomiadaments sota l’excusa de fomentar l’ocupació (que l’únic que ha aconseguit són condicions cada vegada més esclaves), una reducció dels sous i una inestabilitat laboral tremenda. Arribant actualment a un nivell de precarització que mai haguéssim imaginat: la joventut que entra en el mercat laboral s’enfronta a una temporalitat inadmissible, a una explotació permanent, mentre ens allarguen l’edat de jubilació i els anys cotitzats per poder accedir-hi.

A més, s’acosta el moment que venim alertant, on després de la fi de l’estat d’alarma i el termini d’aplicació dels ERTOS, molts d’aquests es convertiran directament en EROs, o sigui en ACOMIADAMENTS. Haurem d’estar atentes per lluitar i aturar aquesta futura sagnia laboral.

L’empobriment general de milers de treballadores i treballadors està generant una societat cada vegada més desigual. Una quarta part de la població catalana en edat de treballar (24,2%) es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Actualment a Barcelona gairebé 150.000 persones viuen en llars sense ingressos laborals i més de la meitat són dones. Per contra, cada any es fan centenars de milers de hores extraordinàries, una gran majoria no són remunerades i, de nou, som les dones les més afectades. Al que cal sumar els milers de desnonaments executats durant aquests últims anys, que ara es dispararan un cop s’aixequin les escasses restriccions de l’estat d’alarma.

Veiem cada dia com trepitgen les nostres vides, aplicant lleis que protegeixen rics i poderosos i enviant-nos als seus esbirros, siguin policies o feixistes disfressats, per fer-nos fora dels nostres espais i de les nostres cases, atropellaments continus als drets humans, lleis mordassa… La pandèmia ha generat una situació intolerable de control social amb una militarització de la societat amb l’estat d’alarma, un toc de queda nocturn o els confinaments geogràfics que limiten una llibertat de moviments i les llibertats, tant individuals como col·lectives. Ens reprimeixen als carrers i ens persegueixen en les nostres legítimes accions, ja sigui de protesta o d’acció directa per exercir el nostre dret a una vida digna.

L’auge de l’extrema dreta, la fustigació a persones refugiades i migrants i el racisme incrustat, la violència institucional i estructural cap a les persones vulnerables, el patriarcat latent que amenaça les nostres vides, el col·lapse programat a força de retallades sempiternes del sistema públic (especialment Sanitat, Educació i Serveis Socials) … El capitalisme en la seva fase més salvatge i agònica segueix posant amb absoluta impunitat el interès econòmic per davant de les nostres vides, els nostres drets i la supervivència de la planeta, protegint els seus interessos privats per sobre de les necessitats de la gran majoria.

Estem immerses en temps convulsos i difícils, en els quals es disfressa d’indiferència un gran control social i tecnològic, temps on els interessos de les elits intentaran imposar-se novament a la classe treballadora. No podem permetre que la crisi la paguem, un cop més, les de sempre. Perquè seria intolerable que permetéssim un nou rescat a les entitats financeres, mentre les condicions de vida de la classe obrera se segueixen degradant a velocitat de vertigen.

Malgrat tot això, seguim defensant que l’única manera de sobreviure és l’autoorganització, la solidaritat amb les nostres companyes i companys, generant alternatives, acció directa i per descomptat, prenent la iniciativa de les nostres pròpies vides i decisions!

Aquest any, l’1 de maig, tornem al carrer a exigir el repartiment de la feina i de la riquesa, i a reivindicar la lluita i la solidaritat com l’únic camí per garantir els nostres drets, tant laborals com socials.

• Un treball digne, amb unes condicions laborals que ens permetin viure i arribar a final de mes;
• Una jornada laboral que possibiliti la conciliació de la feina amb la vida;
• Salaris i prestacions socials suficients, a través d’ocupació i de la Renda Bàsica de les Iguals;
• Unes pensions adequades i una edat de jubilació avançada, que ens possibilitin i garanteixin sobreviure, i permetent a la gent jove començar a treballar. Un cop més reivindiquem una reducció de la jornada de treball perquè puguem treballar totes les persones, una eliminació de les hores extraordinàries per ser insolidàries i fraudulentes, i reclamem la implantació JA de la REBIs (Renda Bàsica de les Iguals) com a mecanisme de redistribució de la riquesa i forma d’aconseguir una vida digna sense dependre de l’esclavitud que representen uns sous de misèria."

Visca l’1 de maig

Visca la lluita de la classe obrera

Visca la CGT

https://www.cgtbarcelona.org/wp-content/uploads/2021/04/Manifest-1r-maig-Barcelona.pdf

Manifest unitari de l'esquerra independentista

Contra la « nova normalitat ».

La nova normalitat ha arribat i ningú no sap com ha estat. O sí. Que aquesta nova normalitat té, més aviat, molt d'imposició. Aquesta « nova normalitat » és profundament « anormal ».

« Normal » és una paraula que es fa servir molt i, « normalment», malament. "Normalment" entenem que "normal" vol dir : allò que és habitual. O potser  : allò que fa tothom, allò que  tothom accepta i hi està d'acord.

Allò que és habitual ? potser sí. Allò que fa tothom ? segur que no. Per què ho dic ? Perquè « normal » no ho és ningú.

Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és com organitzacions i partits conservadors i de dretes, extrema-dreta i ultradreta, s'han reivindicat com els representants de la gent « normal », de que ells proposen « solucions » per als problemes « normals », en el sentit de quotidians, d'aquesta gent « normal ».

Aleshores a la « normalitat » se li dona aquest sentit de cosa bona. La bona gent « normal ». La gent « normal » que actua amb « normalitat ».

Però « normal » no ho és ningú.

Que la gent accepti, vulgui, desitgi ser normal, que la gent es llenci als braços de la normalitat és el somni dels que, quan es divideix el món entre els que exerceixen el poder i els que en pateixen a seva acció, pertanyen al grup dels poderosos.

Per que no hem d'oblidar que, més enllà del que « normalment » s'entén,  « normal » ve de « norma ». Norma, regla, ordre, llei.

La « nova normalitat » que alguns semblen acceptar sense discussió vol dir, literalment, nou ordre. Us sona l'expressió, oi ? segur que heu sentit un munt de cops l'expressió « nou ordre mundial». En el seu moment la van fer  servir George Bush pare i Mikhaïl Gorbatxov per referir-se al món que havia de seguir a la caiguda del teló d'acer. L'expressió, de fet, és més antiga i s'ha fet servir en diferents moments històrics. L'expressió també s'ha associat a teories de conspiracions. Avui, potser, és aquesta darrera accepció la més utilitzada.

I vet aquí que a algun geni a Madrid se li ha acudit la idea de parlar de « nova normalitat ». Se'ls veu el llautó d'una hora lluny. En la meva opinió aquesta nova normalitat no és més que voler fer empassar als ciutadans del encara per ara però espero que per poc, estat espanyol, un conjunt de lleis, regles i normes, de control, de repressió i de coacció. Lleis imposades.

S'ha volgut espantar a la gent. S'ha obligat a la gent a actuar com xais. S'ha estimulat l'aparició de delators. La propaganda vol fer  creure a la gent que les lleis imposades « són bones », que per tant, ha de ser « normal » acceptar-les sense discussio.

Però ni la « normalitat » existeix, ni existeix la gent « normal ». No existeix una única forma de viure, ni una única forma de ser persona. Què més voldrien. Ja us ho dic : gent normal. Gent que fa cas de les normes sense discutir-les. Gent que obeeix, compra, treballa, canta i fa happenings als balcons. Gent que posa apps de seguiment als seus mòbils. L'ull del Gran Germà de George Orwell, diabòlicament camuflat al Món Feliç d'Aldous Huxley.

No us deixeu entabanar. No accepteu la normalitat. Sigueu rebels. Sigueu subversius. Sigueu dissidents. Imagineu el vostre món i com el voleu. lluiteu pels vostres somnis. Abraceu-vos. Beseu-vos. Que la vostra saliva es barregi. Els vostres fluids. Els vostres sexes. Lluiteu també així. No li doneu cap avantatge a l'enemic, que mai pugui preveure quin serà el vostre proper pas. No sigueu mai normals.

Prepareu-vos. Conegueu al vostre enemic. Estudieu-lo. Traceu plans. Comuniqueu-vos. Sigueu clandestins. Mai tingueu por. Tingueu sempre Confiança. Viviu. Lluiteu per la vida.

La vida. Viviu-la. La vida no és normalitat. La vida és un miracle.

Democràcia fugissera

Jo ho crec fermament : serem independents. Ho farem. No en tinc cap dubte.

Tampoc dubto que serà difícil. Caldrà molt de sacrifici. Sacrifici vol dir dolor, por, angoixa... Caldrà persistir. Caldrà vèncer el desànim. Haurem de patir i ser resilients. Haurem de fer servir tota la intel·ligència, el coneixement i el coratge. Tindrem pèrdues i baixes. Alguns no arribaran.

Però jo crec en el país. En la gent que és el país. Crec que han  deixat els lliris a casa i que han perdut la innocència. Crec que s'han adonat o, si més no, hi ha un moviment de fons que pren consciència que només avançarem vers la independència si ens empoderem. Si ens fem responsables els uns dels altres, si fem política a peu de carrer, si tot el que ens afecta ha de ser decidit sense delegacions. Si les delegacions de sobirania són una eina d'us ben definit i amb un funcionament que no admet interpretacions.

Potser només és un corrent, però crec que va prenent força. Vull que prengui força. Crec que és el que cal.

No ens calen líders carismàtics i indicutibles. El que ens cal és democràcia. Ens cal ser responsables. Ens cal que cadascú escolti, pensi i actuï. Ens cal coordinar-nos i posar-nos d'acord, des del respecte a les diferències, des de les lluites compartides, des de la diferència, en definitiva, per assolir l'objectiu comú, que va molt més enllà de la Independència o de la República i que en elles mateixes només són eines. L'objectiu comú d'un món més net i just, més lliure i més viu.

No serà fàcil. Aquests darrers dies hem vist com tant ERC com PDEcat han actuat fent servir els vots donats per a uns pactes que, com a mínim, entenc jo, haurien d'haver-se discutit amb les bases.

Els partits competeixen entre ells per assolir majors quotes de poder però, poder per a qui? per a fer què? No són els partits els representants i, per tant, els delegats dels seus votants? aleshores, repeteixo, poder per a qui? per a fer què?

Les organitzacions humanes estan composades per homes i dones i, al final, aquests homes i dones són com els altres, amb aspiracions, desitjos i anhels que els són propis. També ambicions, afinitats i enemistats, internes i externes. Aquest component personal es tradueix en  faccions, grups i corrents interns dins les organitzacions.

A la vegada, les organitzacions són meś que la gent que les composa, o els grups i corrents interns. Les organitzacions desenvolupen dinàmiques pròpies, una vida pròpia, i tendeixen a seguir vives, a créixer i desenvolupar-se per elles mateixes, de forma independent a la voluntat de les persones que les composen. Resulta que una creació que no deixa de ser un grup de gent, transcendeix aquest grup inicial i acaba sent un ens en ell mateix.

D'alguna manera, doncs, els partits polítics que són per definició els representants d'un grup de gent a la que, a dreta llei, n'haurien de retre comptes acaben, pel contrari sent uns ens que se separen d'aquest grup de gent representada, la delegació de sobirania original pot esdevenir (sovint és així) una usurpació de la sobirania que es fa servir per reproduir els interessos i  l'estructura del partit en tant que ens orgànic més que no els dels representats (si poseu sindicat, o organització de qualsevol mena, la frase essencialment també val en bona part dels casos). No cal dir que aquest pensament no és meu, evidentment : és un argument principal dels anarquistes.

Tanmateix, els propis anarquistes s'organitzen en grups, notablement  els sindicats anarco sindicalistes, també en organitzacions civils de caràcter llibertari. És cert que existeix el corrent de l'anarquisme individualista que renega d'aquestes mínimes organitzacions assenyalant que també usurpen la sobirania, els anarquistes enquadrats en organitzacions responen que si bé el raonament de l'anarquista individualista és correcte, l'objectiu de l'anarquisme és la realització de la seva utopia, i que aquest esforç reclama organitzacions. L'anarquista individualista, no pot fer realitat tot sol la utopia i, paradoxalment,  necessita del sistema que diu criticar per a poder viure en els seus marges la seva puresa ideològica. Els anarquistes  organitzats ens diuen dues coses : Primera, que l'organització fa la força; segona, la puresa ideològica és estèril. Reconeixen el perill de les organitzacions i, per tant, cal estar disposat a matar l'organització quan aquesta deixa d'actuar per delegació i ho fa per usurpació. És cert que és molt més fàcil dir-ho que fer-ho. És difícil, en definitiva, fer que les organitzacions estiguin sotmeses a la voluntat dels que la composen. Cal buscar un compromís entre l'eficàcia i la puresa o coherència ideològica, entre la democràcia i el desenvolupament de l'estructura orgànica.

Les accions dels darrers dies dels partits independentistes indiquen que hi ha una lluita entre ells per aconseguir més poder. Lluites que són entre partits, però sembla que també  entre faccions internes. Torno a preguntar : més poder per a fer què ? Més poder per a qui?

Potser, com apuntava Vicent Partal en aquest erudit editorial : « Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre », el problema és que les estructures de partits són més « democràcia fugissera » que representació i delegació efectiva de la sobirania dels votants. Si és així, aleshores caldrà redreçar els partits o, fins i tot, ser més dràstics.

Jo sóc un militant de base. D'ERC, tot i que a les últimes eleccions he repartit el meu vot entre ERC, JxCat, CUP i Front Republicà. Em demano, seriosament, a què estan jugant els uns i els altres. No vull fer retrets perquè tots tenen presos, exiliats i represaliats. Compartim la resistència. Compartim lluites a les bases. Tanmateix, els partits divergeixen i en aquesta divergència les bases independentistes es veuen separades, o pitjor, enfrontades.

Però no. El meu enemic no és ni ho serà mai un altre independentista democràtic, ni cap demòcrata. Aquesta és la meva línia vermella. Reclamo que els partits ho assumeixin. No voldria deixar de votar pel fet de no sentir-me representat per cap partit. Reclamo la reflexió conjunta sobre on som i a on anem. Reclamo una estratègia comuna des de la discrepància i les diferències ideològiques justes i, fins i tot,  profundes. Estic segur que hi ha molt de camp per córrer en aquest sentit.

I si al final resulta que amb els partits actuals és impossible, caldrà fer un pensament. Puc acceptar la lluita per l'hegemonia entre els partits. Àdhuc, puc acceptar que el partit hegemònic imposi la seva estratègia. Però :

Assenyaleu correctament l'enemic, que no són els companys republicans i independentistes democràtics catalans que tenim al costat si no el regne d'Espanya que tenim en front.

L'estratègia és per a fer la independència. Si no és aquest l'objectiu, no és la meva estratègia.

Retorneu el poder a la gent. La democràcia va de baix a dalt. Sou una eina del votants i dels militants. No un instrument de poder sobre aquests votants i militants.  

Comunicat del SP de la Confederació General del Treball de Catalunya sobre el primer de maig

Per circumstàncies personals, avui no he pogut participar a les mobilitzacions del primer de maig, però aquesta és una data senyalada i de mobilització i que cal honorar, ni que sigui amb un post al bloc.

Com ja ve sent costum, publico aquí el Comunicat del SP de la Confederació General del Treball de Catalunya sobre el primer de maig :

Comunicat del SP de CGT Catalunya

Davant la vida podem prendre dues actituds: anar passant o implicar-nos en resoldre els problemes i canviar allò que va en contra nostra. Ara fa cent anys, els nostres avantpassats ho van tenir clar. L’any 1918, al barri de Sants de Barcelona, van reorganitzar la CNT per adequar el sindicat a la realitat de l’època i convertir-lo en una eina de lluita més potent. I acte seguit, van promoure la Vaga de La Canadenca, que va acabar sent general a moltes poblacions, i que els va permetre guanyar la jornada de 8 hores de treball. Era el primer lloc del món on s’aconseguia.

A ningú se’ns escapa que la majoria ara encara vivim millor que els que ens precediren, els i les treballadores de fa un segle. Els drets que ara tenim els van anar esgarrapant amb lluita i patiment, però també victòries, generacions anteriors a la nostra. Ha sigut gràcies a l’organització dels i les treballadores, al marge de les institucions i moltes vegades directament en contra, que es van anar guanyant aquestes millores en les nostres condicions de vida: obrint conflictes als centres de treball i prenent els carrers.

Ara, en canvi, tenim una sensació d’estar a la defensiva. Els darrers anys, amb l’excusa de la crisi i de les necessitats de reorganització del capitalisme, hem vist com les nostres condicions de vida es van deteriorant de manera progressiva: els salaris reals baixen, es van reformant i reduint moltes prestacions laborals, els poders polítics legislen incrementant els privilegis dels empresaris i retallant les nostres capacitats de defensa… Les successives reformes laborals, la “llei mordassa” i la submissió del sistema judicial als grans bancs en són varis exemples. Sabem de què parlem: ho estem patint en carn pròpia.

Davant d’això, tenim dues opcions. Una és acotar el cap i limitar-nos a anar passant. Ens deixen votar en unes eleccions que sabem que no serveixen de res, més enllà de legitimar el poder polític. I ens deixen gastar el poc diner que ens sobra del salari (si és que ens en sobra, cosa cada cop menys habitual) en una mica de consum. L’altra és plantar-nos, organitzar-nos i respondre col·lectivament no només per defensar-nos, sinó per seguir millorant les nostres condicions de vida. Els i les treballadores som la immensa majoria de la població del nostre país, del conjunt de l’Estat i de tot el món. Fent nostre l’eslògan del moviment feminista, si ens aturem, el món s’atura. Simplement cal que prenguem consciència de la nostra força, que ens organitzem i que ens decidim a exercir-la.

Aquest 1r de maig és una bona ocasió per recordar-ho. Som conscients que l’actual sistema econòmic i polític és una màquina d’explotació i d’opressió dels treballadores i treballadores. Tenim clar que no volem el futur de precarietat que aquest sistema ens ha preparat, que ens volem fer respectar i revertir aquesta tendència a l’empitjorament de les nostres vides. Per això ens cal enfortir la nostra capacitat d’organització. Des de la CGT ho tenim clar, i volem ser una eina en aquest procés. Adaptant-nos, com ara fa 101 anys, a una realitat canviant ja que el capitalisme va actualitzant ràpidament les seves formes d’organització, però mantenint intacta la seva base: l’explotació del nostre treball. Però volem començar a construir també aquesta resposta. Una resposta que implica lluitar fora de les institucions i al marge de les urnes, allunyant-nos dels seus cants de sirena que tant sovint han desactivat les nostres lluites.

Volem ser ingovernables perquè necessitem ser autònoms i actius. La lluita és als centres de treball i al carrer. On treballem per viure i on vivim. Només així tornarem a la dinàmica de recuperar drets i d’enfortir-nos per veure com una realitat viable fer el que és realment necessari: destruir el capitalisme i el patriarcat i edificar una societat lliure formada per persones lliures. On ningú ens oprimeixi i on ningú oprimeixi.

El 1r de maig, com la resta de l’any, la lluita és al carrer

8M2019 - Vaga General Feminista

Demà, 8 de març, dia internacional de la dona treballadora.

Ës una jornada per reivindicar la igualtat de drets i d'oportunitat entre homes i dones, el repartiment de les tasques de cures, la fi de la discriminació per raó de gènere, la fi de la violència i el terrorisme masclista... per citar-ne només algunes.

El sindicat CGT ha convocat a la Vaga General Feminista. Estem totes i tots convocats. Durant tot el dia hi hauran actes reivindicatius de tota mena.

Vet aquí el manifest del 8M2019 de la CGT:

8 DE MARÇ DE 2019. DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA

PER TU, PER NOSALTRES, PER TOTES

Sota els lemes "Sense nosaltres el món no funciona", "Sense nosaltres no hi ha ni producció ni reproducció", "Volem parar per a parar el món", "Vaga per a viure, vaga per a cuidar-nos", el passat 8M de 2018 vam realitzar una històrica jornada de Vaga General de 24 hores, laboral, de consum, de cures i estudiantil, participant activament en la convocatòria que el Moviment Feminista llançava a la societat.

Milions de dones vam ser protagonistes, a primera fila, ocupant l'espai públic, fent un significatiu pas cap endavant, irreversible, en el procés de lluita per la igualtat i l'emancipació total, que venim construint les dones des de fa molts anys, fins a aconseguir que totes les persones siguem "socialment iguals, humanament diferents, totalment lliures" com proposem des de l’anarcofeminisme. Durant tot l'any 2018 s'han mantingut mobilitzacions en contra de la justícia patriarcal, per la despenalització de l'avortament, contra la violència sexual i en general contra les violències masclistes, construint-se una lluita internacional i global imparable.

Aquest 8M de 2019, assumint els arguments i principis antipatriarcals, anticapitalistes i antiracistes, tornem a convocar una nova Vaga General de 24 hores contra tots els abusos del sistema neoliberal capitalista i patriarcal, basada en quatre eixos fonamentals:

• Una Vaga Laboral que paralitzi la producció d'aquest sistema explotador que ens esclavitza. 
• Una Vaga de Consum que atempti contra l'element essencial del capitalisme globalitzat 'aquest segle XXI. 
• Una Vaga de Cures i Treball Domèstic que faci visible la complicitat del capitalisme i el patriarcat per a permetre que la dones siguem relegades a la segona fila, al treball domèstic, reproductiu, en un paper sempre secundari, sempre submís. 
• Una Vaga Estudiantil, en coordinació amb aquest moviment, que paralitzi el sistema educatiu, responsable de reproduir el desigual i penós sistema social en el qual les dones sofrim la violència i el terrorisme masclista. 

Aquest 2019, cridem alt i clar que no tolerarem passos enrere en els drets conquerits per les dones; que no permetrem que el patriarcat, camuflat en el més ranci i medieval extremisme polític i religiós, continuï exercint la seva violència impunement en el pla laboral, econòmic, social; que no ens agenollarem i acceptarem resignades, sense resposta, els assassinats i violències masclistes.

EL PATRIARCAT CAURÀ
Per la Igualtat, contra les Violències Masclistes i contra la Discriminació Laboral

Salvador Puig Antich. 45 anys.

Avui fa 45 anys de l'execució de Salvador Puig Antich.

Salvador va ser condemnat a morir perquè se'l va considerar autor de la mort d'un policia en l'intercanvi de trets que es va produir durant la seva detenció.

Però una execució és un assassinat a sang freda.

Salvador Puig Antich va ser assassinat per l'estat espanyol. El botxí va trencar el coll de Salvador fent servir un instrument de tortura tan salvatge com és el garrot vil. Va ser un assassinat amb acarnissament.

Una venjança i un escarment. Salvador, com anarquista que era representava l'oposició total a la dictadura franquista, a l'autoritarisme, al feixisme de l'estat.

Salvador, pres polític. Salvador, assassinat,

45 anys més tard, l'estat espanyol segueix segrestant, torturant i  assassinant a sang freda en operacions de guerra bruta que van des del GAL fins -la sospita existeix- atacs de falsa bandera.

Avui, en record a Salvador, la carta que va escriure al seu germà Quim quan va saber que l'havien condemnat, llegida per Pep Guardiola.

100 anys de la vaga de la Canadenca

Avui s'ha sabut que la Intersindical-CSC ha ajornat la convocatòria de vaga general del al 21 de febrer, enlloc del proper dijous 8 que era la data original.

Millor si així s'aconsegueix una major participació. El fet serà que la paròdia judicial ja haurà començat i ja haurem vist els primers nyaps i violacions de drets als presos polítics. Tot plegat  segurament contribuirà a escalfar els ànims al personal i fer que el seguiment sigui important.

En tot cas, una "vaga general" d'un dia, en realitat, només és una protesta. Les vagues, en el sentit, diguem, "clàssic" del terme,  són una altre cosa. Una vaga es fa perquè hi ha un conflicte, aleshores els treballadors fan vaga amb la intenció de resoldre el conflicte favorablement als seus interessos. Això vol dir, primer de tot, que la vaga es fa per guanyar-la. Com a conseqüència, la vaga és, per tant, indefinida. Ha de ser indefinida perquè si no l'empresari en té prou amb aguantar un dia per seguir fent la seva i, si vol, prendre represàlies sobre els vaguistes a partir de l'endemà mateix de la vaga.

Una vaga es fa, doncs, per guanyar-la i, per tant ha de ser, forçosament, indefinida. Cal tenir ben present que el fet que sigui indefinida no garanteix que es guanyi. És dir, una vaga es pot guanyar o es pot perdre. El que està clar, però, és que l'única oportunitat de guanyar-la és duent-la fins a les seves últimes conseqüències. Guanyar-la vol dir que es resol el conflicte favorablement als treballadors i que no hi han represàlies.

Per això les "vagues" actuals d'un dia no són vagues en el mateix sentit que les vagues de fa cent anys.

També és veritat que la situació d'avui no és la de fa cent anys. En part, precisament, perquè fa cent anys les vagues eren com eren.

Amb tot, potser que ens aturem a rumiar si vist el context de reculada de drets i llibertats que s'està produint arreu del món, potser no caldria tornar a fer vagues "com les d'abans". La profecia de Huxley està fent-se realitat?

Avui fa cent anys d'una vaga que va permetre l'assoliment de drets que avui encara perduren. Avui fa cent anys de l'inici de la vaga de la Canadenca, de la que en són fruit la jornada laboral de 8 hores i la fi del treball infantil.

El documental "La gran aventura de la Canadenca", emès el 30 de novembre de 2011 al "Sense Ficció" de Televisió de Catalunya, ens porta la història de la Canadenca. Es pot recuperar del servei "3 a la carta".

Ens parla "sobre els inicis de La Canadenca i la transformació que va suposar per a Catalunya i especialment per als Pirineus" i, per tant, també de la vaga i del que va suposar.

Vet aquí el documental :