Aprenentatges

Fa un grapadet d'anys que escric aquest bloc i comença a haver-hi un volum de material escrit.

Quan publico un post, en general, no el modifico posteriorment. Com no sigui que en una relectura trobi algun error gramatical o ortogràfic i disposi dels mitjans i les ganes per a corregir-lo. Com que no acostumo a rellegir-me, sé que hi han molts errors no detectats. No n'hi ha prou amb la revisió que faig abans de publicar. Sempre s'escapen errors. Vostès disculpin la indolència.  

Però obviant els errors, la substància d'un bloc és el seu contingut. El contingut es va afegint, poc a poc, amb el pas del temps. Passat un temps, es pot veure com ha evolucionat el bloc. Es pot veure, per una banda, l'evolució estilística. Per l'altre, l'evolució ideològica. 

Rellegeixo escrits i trobo articles que avui no escriuria. D'altres que els escriuria d'una altre forma, amb molta mala bava. 

Rellegint el bloc, es pot veure que sóc independentista, d'aquí no m'he mogut, però sí que ha anat canviant la meva posició pel que fa als partits. M'he anat tornant descregut dels partits, en particular, i de les organitzacions, en general. 

Tinc la certesa que és necessari organitzar-se. Però cada cop em costa més refiar-me dels aparells, és dir, de les persones que són els aparells. Desconfio de les jerarquies i dels càrrecs. Sobretot desconfio de l'ús i abús del poder que exerceixen els càrrecs.

He passat de ser un militant d'ERC que defensava el tripartit amb Montilla -en aquells moments em semblava el més correcte- a algú que ja no milita a cap partit i que és crític, molt crític, amb els partits independentistes.

De moment, encara voto. A la CUP. Voldria poder seguir votant, però si no em sento raonablement representat per ningú, no votaré.

El que he après amb el pas dels anys és que no et pots refiar dels polítics professionals. No es pots refiar dels, diguem-ne, "treballadors orgànics"; De la gent que han fet del partit, del sindicat, de l'organització, la seva forma de vida. No et pots refiar de la gent que cobren dels partits, sindicats, organitzacions i que, per tant, per a ells, la supervivència i desenvolupament de l'organització és una necessitat. 

Que s'entengui. No dic que siguin mala gent. Tothom té dret a buscar-se la vida com pot, evidentment. Però el que està clar és que els interessos personals i particulars d'aquests treballadors orgànics són, necessàriament, massa importants per a ells. Els hi va la supervivència, en el pitjor dels casos, i en el millor, una bona nòmina, molta capacitat d'influència i que se'ls deguin favors.    

En definitiva, el mateix que trobaríem al sector privat. Tu em vols vendre un producte o servei, no perquè sigui el que em convé, sinó perquè és la teva feina. 

Per a aquesta gent l'organització no és una eina, com ho pot ser per al votant, o per al militant de base. És una feina. És la seva feina, de la que viuen.  

Però per als votants, o per als militants de base, no és així. Els votants, i els militants de base, ho són perquè hi veuen una eina per a l'assoliment dels objectius estratègics. Quan els objectius estratègics de l'organització s'han assolit, les eines utilitzades ja es poden desar, ja han acomplert la seva missió.

Però, tornem-hi,  per als "treballadors orgànics" la persistència i creixement de l'organització és l'objectiu estratègic.

Ho és perquè han lligat el seu destí personal al de l'organització. No als objectius de l'organització. Ells són l'organització. Cal dir que una certa quantitat d'aquesta gent és necessària a tota organització. Ara bé, quan aquesta gent esdevenen el grup majoritari dins de l'organització, aleshores l'organització deixa d'enfocar-se en els objectius estratègics, per a esdevenir una finalitat en ella mateixa.

En aquell moment, els objectius estratègics inicials es converteixen en un mer producte per a la venda. Un producte ideològic que no és necessari dur a la practica. De fet, que en cap cas es durà a la pràctica perquè el seu assoliment representaria la seva fi com a producte. Si no hi ha producte, no hi ha organització. Per aquest motiu, tampoc es farà cap acció que posi en perill l'existència del producte. Això sí, caldrà fer accions per a mantenir l'interès de votants i militants de base pel producte. Caldrà vendre "avenços" i "represes" després de "reculades".         

Vet aquí, doncs, el problema. A un sistema partitocràtic, on els partits ostenten el poder, mai de la vida els partits faran res que representi una pèrdua de poder real per a ells. Ans al contrari. Els partits són els primers interessats en mantenir el sistema. Això val per a tots els partits, d'esquerres i de dretes, republicans i demòcrates, tories i labours, independentistes i unionistes.

El sistema partitocràtic no ens donarà mai cap fruit revolucionari. Amb prou feines ens donarà fruits moderadament reformistes.   

Però la independència representa una revolució, o una reforma intensa, si es contempla des d'una perspectiva més àmplia, 

La conseqüència immediata és que l'independentisme no pot ser revolucionari si es basa en els partits. Els partits actuals són, essencialment, eines caduques, obsoletes i esclerotitzants.

Tanmateix el poder dels partits avui és immens, perquè des de fa molts anys que ocupen i colonitzen les estructures i els llocs clau de les administracions públiques. 

L'independentisme ha d'evitar els partits i, necessàriament, ha d'organitzar-se com un moviment. Ha de ser el moviment el que sotmeti als partits i els dicti que han de fer, on i quan. 

El problema més gran, per descomptat, és que cal reconstruir aquest moviment. En el seu moment, l'ANC i Òmnium van liderar el moviment, però avui fa de mal dir quin grau d'independència tenen aquestes organitzacions envers els partits. Per la seva banda, el Consell per la República, conceptualment una gran idea, es relaciona directament amb Carles Puigdemont, que inevitablement s'associa amb Junts.    

Amb tot, per mi els exiliats són els millors candidats per a establir l'embrió del renovat moviment independentista. Però haurien de ser capaços de deslligar-se dels partits, i haurien de tenir una organització amb capacitat de mobilització, acció i agitació a Catalunya que els recolzés. Ara mateix, em sembla que els consells locals per la República haurien de créixer i ser molt més actius. 

De fet, haurien d'aparèixer noves organitzacions, amb lideratges nous, amb un caràcter molt més militant i activista, amb característiques ideològiques diferents i complementàries, i totes aquestes organitzacions, coordinades entre elles potser en una assemblea, haurien de ser el gruix del moviment. 

Això que descric se sembla bastant a com es va anar articulant l'esquerra independentista fa unes dècades. No van ser anys fàcils, però van ser anys d'aprenentatge. De tots aquells anys, la principal hereva n'és la CUP. En la meva opinió, la CUP hauria de fer un pensament, recordar d'on ve, i cap a on vol anar.

Hauria d'adonar-se que al Parlament de Madrid no hi va a fer res. Al Parlament autonòmic de Catalunya, en la situació actual, tampoc. I si això vol dir que anem a noves eleccions, anem-hi. I si això vol dir que Illa serà el proper president de la Generalitat, que així sigui. Ara mateix, els partits suposadament independentistes només fan autonomisme. Per a fer política autonòmica professional as usual no cal la CUP.

La CUP és el moviment d'esquerra independentista al carrer. Si es "professionalitzen" acabaran assimilats com En Comú Podem, o com el 15M. Alguns d'ells tindran bons sous. Seran quadres institucionals mitjans amb poder i influència... però s'hauran fet vells, s'hauran traït a ells mateixos, s'hauran convertit en allò que denuncien. De fet, em temo que la metamorfosi ja ha començat. Tant de bo que m'equivoqui, o que encara siguin a temps de revertir-ho. No vull quedar-me orfe de partit.

Els ajuntaments són l'espai institucional principal on la CUP, per ideologia, va triar treballar. L'activisme al carrer és el seu espai natural. Jo crec que la CUP ha de deixar els Parlaments i tornar als carrers, als barris, i als municipis. La CUP no ha de ser una pedrera de càrrecs. La CUP ha de ser una força de dissidència i de ruptura, per començar, del sistema de partits. Perquè amb els partits, com són a dia d'avui, no hi haurà independència.

Caldrà fer la independència també amb els partits, és clar, però el que he après és no es pot permetre que liderin el moviment. El moviment ha de ser liderat per gent compromesa amb la seva ideologia independentista, i ha de tenir múscul activista i de mobilització al carrer. El moviment no pot ser liderat per "líders professionals". Cal un grup de gent amb intel·ligència i visió estratègica. I certament, també cal gent amb capacitat tàctica. Però la tàctica ha d'estar al servei de  l'estratègia, és dir de l'assoliment de la Independència.

Enguany, l'11 de setembre hauria de marcar la data d'inici de la represa del Moviment per la Independència. Del Moviment. Caldrà deixar els partits "professionals", "de sistema" o "de govern" enrere.

Hem de recuperar l'esperit del primer i tercer d'octubre de 2017, que van ser victòries incontestables de la gent i del carrer. Hem de fer valer tot el que hem après aquests anys. Des de la sentència de l'estatut, al 2010 fins avui.

Guanyarem. la independència és inevitable. Que sigui més aviat o més tard només depèn de nosaltres.

Recordeu: la nostra forma de millorar el món és fent la Independència de Catalunya.

La Independència serveix per a fer una Catalunya millor per a tothom que hi viu.

La independència serveix per a tenir serveis públics gratuïts i de qualitat: sanitat, educació, transports. Per a aconseguir les sobiranies energètica i alimentària. Per a protegir la llengua i cultura catalanes. Per a garantir drets i justícia social per a tothom. Per a tenir més democràcia i que tothom pugui dir la seva, sigui escoltat i tingut en compte.

Tenim un munt de raons per a fer la Independència!

Per tot això vull, volem, la Independència. I persistirem fins aconseguir-la.

Dempeus!

PD. Podria semblar que aquesta reconstrucció suposa una reculada d'anys. Jo no ho crec. Jo crec que per a posar en valor tot el que s'ha après i reconstruir eficaçment l'independentisme no caldrà tant de temps. Quan dic "eficaçment", em refereixo a l'eficàcia en la consecució de la independència.

Ho dic des de l'experiència vital. A finals dels 80 jo estava apuntat a "La Crida" (apuntat, que militar és una paraula que em mereix respecte). A les manis de l'11S érem poca gent. Pocs milers. Enguany, estic segur, serem desenes, potser centenars de milers. Encara diran que l'independentisme ha punxat, o que es desinfla. La realitat és que som més forts que mai.

Sí, en aquests moments els lideratges han fet figa. Però hem identificat el problema i el podem solucionar. Ens caldrà una mica de temps, d'acord. Però no tant. N'estic convençut.