Post d'urgència per acabar l'any. Aprofito el moment abans de posar-me a pelar els grans de raïm i buidar-los de llavors. Sí, soc dels que pelen el raïm. Què passa?.
Fet l'aclariment anterior, anem al gra (de raïm), que aquest procés de pelar grans és força laboriós: Res, que volia desitjar per tu i per a tothom qui estimes, que sempre siguis feliç.
D'acord, dir això potser és una mica pastelós i cursi i tal, però em ve molt de gust enviar bones vibracions amb l'excusa de l'entrada d'any.
I donar-te les gràcies. Per moltes raons, segur que puc donar-te les gràcies. I si, també sé que això és pastelós. Què hi farem, tu. Serà que el cava m'està posant tendre.
Tant li fa.
Gràcies, a tu, i que siguis molt feliç!
dijous, 31 de desembre del 2015
dimarts, 29 de desembre del 2015
Cal fer govern per seguir amb el Procés Constituent.
Vist amb un parell de dies de distància, i haver-ho rumiat i parlat, i tenint en compte, a més que per aquest proper dissabte encara hi ha la reunió del consell polític de la CUP, ara és un bon moment, potser l'únic, per recapitular i ordenar les idees. O sigui, per escriure aquest post al blog.
Lliçó apresa: a una assemblea empatada, o gairebé empatada no pots anar-hi confiant que l'aritmètica d'una votació et solucioni les coses. Has d'anar-hi amb arguments per a convèncer als altres i, si malgrat tot persisteix l'empat, buscar una solució més intel·ligent que no pas la simple votació. Potser el diumenge passat hauria estat un bon moment per aplicar un mètode com el del consens sistèmic.
Què és això del "Consens sistèmic"? aquest vídeo ho explica molt bé:
Potser no cal arribar a fer servir sofisticades tècniques grupals de presa de decisions, però és lleig pretendre resoldre una qüestió com aquesta amb una moneda a l'aire: Si al final una opció hagués guanyat per un vot, entenc que tota la CUP hauria fet seu el resultat de la votació. És una mica fort.
La democràcia, realment, funciona així? No, el que funciona així són els "sistemes democràtics". Però l'objectiu d'aquests sistemes és més aviat resoldre qüestions pràctiques. La Democràcia, com a concepte i en majúscules, és quelcom que té a veure més amb valors i amb respecte. No hauríem de perdre-ho de vista.
En resum, que els sistemes democràtics estan per implementar de la millor forma possible la Democràcia, però no són la Democràcia.
No val dir, doncs, farem una assemblea, votarem i per art de màgia tot es resoldrà. És un error creure en la mística de l'Assemblea, o en la mística de la votació a ma alçada. Només es tracta de tècniques, i cal aplicar-les correctament. El que compta és el debat, el respecte i, sobretot, la voluntat d'arribar a acords.
Irònicament, però, la "mística" de l'Assemblea va funcionar -de forma inesperada- donant com a resultat un empat que reflectia de la millor forma possible la divisió interna a la CUP.
No era la resposta mirar de resoldre la qüestió plantejada amb una moneda a l'aire. En aquest sentit, el resultat de l'assemblea ens ha salvat a tots del "no debat". Cal buscar un consens. No només al si de la CUP. També entre la CUP i JxSí. Estic segur que s'ha fet un esforç molt gran fins ara. Cal continuar fent-lo. No es pot tirar la tovallola ara.
Cal arribar a l'acord. No vull ni pensar que tot plegat acabarà en el no res.
JxSí i la CUP s'han de posar d'acord en investir a Mas o a qui sigui. Però no és acceptable en cap cas anar a noves eleccions al març. Han de ficar-se això al cap.
Sempre s'ha dit que la baula dèbil de la cadena que porta a la independència són els polítics. Però a fe de Déu, que ningú es podia imaginar que fos una baula tan dèbil.
Si al final anem al març jo sé que seguiré militant en l'independentisme, que no ho deixaré córrer perquè jo crec en la independència com un bé en ella mateixa. Com una eina multiús de gran eficàcia de la que el meu país no ha pogut disposar. En aquesta lluita hi seguiré fins que s'aconsegueixi. Donec Perficiam. Però també crec que si aquesta oportunitat es perd, es trigarà molts anys, potser dècades, a tenir una nova oportunitat, la força i la il·lusió d'aquests darrers cinc anys s'haurà malbaratat de la pitjor manera possible.
Jo puc acceptar lluitar i perdre. No puc acceptar perdre per simple incompareixença. Cal fer un govern a Catalunya que avanci amb el procés constituent. Que sumi la gent que falta perquè si alguna cosa hem après de l'assemblea de la CUP és que no n'hi ha prou amb el 50% + 1. Funcionarà com a "sistema democràtic", però no és Democràcia. Podem fer-ho, sumar més, molt més del 50% + 1. Però cal un govern, amb Mas o sense. L'oportunitat és ara.
I si al final no es fa la independència que sigui perquè ens han tancat a tots. Però no per que no s'han donat totes les passes per aconseguir-la.
Cal, doncs, avançar. Hem de seguir esperant a la CUP. Amb el resultat del diumenge, com que no hi ha hagut cap canvi d'escenari, JxSí, lògicament, ha decidit no moure's. El dia 2 tindrem una decisió, o no, i quedarà molt menys temps de reacció. Ho torno a dir, no m'estranyaria gens una decisió de "no decisió" i esperar a que JxSí faci una proposta d'última hora, amb un candidat diferent. Qui sap. Potser JxSí, depenent del que es digui el dia 2, farà una proposta. Però tot plegat estarà ja en terminis d'agonia.
Una agonia difícil d'explicar. Encara més quan és un fet que de l'assemblea del diumenge l'únic punt en el que no es va arribar a un acord va ser en el de investir a Mas. El preacord ofert per JxSí es va acceptar a les dues opcions. CUP i JxSí, doncs, estan d'acord en el què, el quan i el com. Pregunto a CUP i JxSí: El Qui és tan important com per engegar-ho tot a rodar?
Potser sí. No per a tothom Però sí per a alguns dels actors. Entenc que dins la CUP hi ha qui vol aprofitar el moment per destruir CDC. Igual com a CDC n'hi han que il·legalitzarien la CUP sense pensar. L'odi mutu entre sectors d'ambdues formacions és profund i ve de temps. Però crec que la majoria dels votants de JxSí i de la CUP desitgen una entesa.
Si no hi ha entesa em semblaria natural que aquesta majoria de votants entenguessin que no se'ls ha representat correctament i que, arribats al març, triessin uns altres representants o, simplement, es quedessin a casa.
Això, segurament, significarà la destrucció de CDC. Algú se n'alegraria. Per la banda de la CUP, primer de tot, estaria per veure si es tornarien a presentar ja que la seva estratègia és municipalista. No cal ser un geni per veure que al març el més possible seria esperar un creixement d'En Comú-Podem, i potser d'ERC. Segurament seria possible un govern d'esquerres a Catalunya, qui sap si amb el PSC. En tot cas, els partits independentistes difícilment sumarien. És més, probablement ERC ni tan sols seria la primera força del govern d'esquerres. A Madrid, un cop autodissolta la rebel·lió catalana, el pacte d'esquerres potser arribaria a ser una opció viable, qui sap si, fins i tot, amb el suport d'ERC que hauria de gestionar el neo-putaramonetisme.
En fi. Potser hi haurà qui busqui aquest escenari. No deixa de ser un camí conegut cap enlloc, però és una zona de confort.
Jo el trobo detestable. Seria el fracàs. Hauríem perdut els cinc anys que van des de la sentència de l'estatut fins avui. Estaríem amb la Generalitat intervinguda per l'estat -autonomia zero en la pràctica- i sense cap més projecte que el de "qui dia passa any empeny". Aquest país ha donat el millor de si aquests darrers anys per trobar-se ara amb que tot se'n pot anar a fer punyetes pels tacticismes insans d'uns i altres.
Resten dues setmanes.Feu-ho com vulgueu. M'és igual si el president és Mas o Carmen de Mairena. Es tracta de que ara ja no es pot abandonar. Ha d'haver un govern sí o sí.
Tot està per fer i tot és possible. Però no ens despistem que cada cop tenim menys temps.
Avui, la revolució és fer la independència. No la caguem. No tinguem por.
Lliçó apresa: a una assemblea empatada, o gairebé empatada no pots anar-hi confiant que l'aritmètica d'una votació et solucioni les coses. Has d'anar-hi amb arguments per a convèncer als altres i, si malgrat tot persisteix l'empat, buscar una solució més intel·ligent que no pas la simple votació. Potser el diumenge passat hauria estat un bon moment per aplicar un mètode com el del consens sistèmic.
Què és això del "Consens sistèmic"? aquest vídeo ho explica molt bé:
Potser no cal arribar a fer servir sofisticades tècniques grupals de presa de decisions, però és lleig pretendre resoldre una qüestió com aquesta amb una moneda a l'aire: Si al final una opció hagués guanyat per un vot, entenc que tota la CUP hauria fet seu el resultat de la votació. És una mica fort.
La democràcia, realment, funciona així? No, el que funciona així són els "sistemes democràtics". Però l'objectiu d'aquests sistemes és més aviat resoldre qüestions pràctiques. La Democràcia, com a concepte i en majúscules, és quelcom que té a veure més amb valors i amb respecte. No hauríem de perdre-ho de vista.
En resum, que els sistemes democràtics estan per implementar de la millor forma possible la Democràcia, però no són la Democràcia.
No val dir, doncs, farem una assemblea, votarem i per art de màgia tot es resoldrà. És un error creure en la mística de l'Assemblea, o en la mística de la votació a ma alçada. Només es tracta de tècniques, i cal aplicar-les correctament. El que compta és el debat, el respecte i, sobretot, la voluntat d'arribar a acords.
Irònicament, però, la "mística" de l'Assemblea va funcionar -de forma inesperada- donant com a resultat un empat que reflectia de la millor forma possible la divisió interna a la CUP.
No era la resposta mirar de resoldre la qüestió plantejada amb una moneda a l'aire. En aquest sentit, el resultat de l'assemblea ens ha salvat a tots del "no debat". Cal buscar un consens. No només al si de la CUP. També entre la CUP i JxSí. Estic segur que s'ha fet un esforç molt gran fins ara. Cal continuar fent-lo. No es pot tirar la tovallola ara.
Cal arribar a l'acord. No vull ni pensar que tot plegat acabarà en el no res.
JxSí i la CUP s'han de posar d'acord en investir a Mas o a qui sigui. Però no és acceptable en cap cas anar a noves eleccions al març. Han de ficar-se això al cap.
Sempre s'ha dit que la baula dèbil de la cadena que porta a la independència són els polítics. Però a fe de Déu, que ningú es podia imaginar que fos una baula tan dèbil.
Si al final anem al març jo sé que seguiré militant en l'independentisme, que no ho deixaré córrer perquè jo crec en la independència com un bé en ella mateixa. Com una eina multiús de gran eficàcia de la que el meu país no ha pogut disposar. En aquesta lluita hi seguiré fins que s'aconsegueixi. Donec Perficiam. Però també crec que si aquesta oportunitat es perd, es trigarà molts anys, potser dècades, a tenir una nova oportunitat, la força i la il·lusió d'aquests darrers cinc anys s'haurà malbaratat de la pitjor manera possible.
Jo puc acceptar lluitar i perdre. No puc acceptar perdre per simple incompareixença. Cal fer un govern a Catalunya que avanci amb el procés constituent. Que sumi la gent que falta perquè si alguna cosa hem après de l'assemblea de la CUP és que no n'hi ha prou amb el 50% + 1. Funcionarà com a "sistema democràtic", però no és Democràcia. Podem fer-ho, sumar més, molt més del 50% + 1. Però cal un govern, amb Mas o sense. L'oportunitat és ara.
I si al final no es fa la independència que sigui perquè ens han tancat a tots. Però no per que no s'han donat totes les passes per aconseguir-la.
Cal, doncs, avançar. Hem de seguir esperant a la CUP. Amb el resultat del diumenge, com que no hi ha hagut cap canvi d'escenari, JxSí, lògicament, ha decidit no moure's. El dia 2 tindrem una decisió, o no, i quedarà molt menys temps de reacció. Ho torno a dir, no m'estranyaria gens una decisió de "no decisió" i esperar a que JxSí faci una proposta d'última hora, amb un candidat diferent. Qui sap. Potser JxSí, depenent del que es digui el dia 2, farà una proposta. Però tot plegat estarà ja en terminis d'agonia.
Una agonia difícil d'explicar. Encara més quan és un fet que de l'assemblea del diumenge l'únic punt en el que no es va arribar a un acord va ser en el de investir a Mas. El preacord ofert per JxSí es va acceptar a les dues opcions. CUP i JxSí, doncs, estan d'acord en el què, el quan i el com. Pregunto a CUP i JxSí: El Qui és tan important com per engegar-ho tot a rodar?
Potser sí. No per a tothom Però sí per a alguns dels actors. Entenc que dins la CUP hi ha qui vol aprofitar el moment per destruir CDC. Igual com a CDC n'hi han que il·legalitzarien la CUP sense pensar. L'odi mutu entre sectors d'ambdues formacions és profund i ve de temps. Però crec que la majoria dels votants de JxSí i de la CUP desitgen una entesa.
Si no hi ha entesa em semblaria natural que aquesta majoria de votants entenguessin que no se'ls ha representat correctament i que, arribats al març, triessin uns altres representants o, simplement, es quedessin a casa.
Això, segurament, significarà la destrucció de CDC. Algú se n'alegraria. Per la banda de la CUP, primer de tot, estaria per veure si es tornarien a presentar ja que la seva estratègia és municipalista. No cal ser un geni per veure que al març el més possible seria esperar un creixement d'En Comú-Podem, i potser d'ERC. Segurament seria possible un govern d'esquerres a Catalunya, qui sap si amb el PSC. En tot cas, els partits independentistes difícilment sumarien. És més, probablement ERC ni tan sols seria la primera força del govern d'esquerres. A Madrid, un cop autodissolta la rebel·lió catalana, el pacte d'esquerres potser arribaria a ser una opció viable, qui sap si, fins i tot, amb el suport d'ERC que hauria de gestionar el neo-putaramonetisme.
En fi. Potser hi haurà qui busqui aquest escenari. No deixa de ser un camí conegut cap enlloc, però és una zona de confort.
Jo el trobo detestable. Seria el fracàs. Hauríem perdut els cinc anys que van des de la sentència de l'estatut fins avui. Estaríem amb la Generalitat intervinguda per l'estat -autonomia zero en la pràctica- i sense cap més projecte que el de "qui dia passa any empeny". Aquest país ha donat el millor de si aquests darrers anys per trobar-se ara amb que tot se'n pot anar a fer punyetes pels tacticismes insans d'uns i altres.
Resten dues setmanes.Feu-ho com vulgueu. M'és igual si el president és Mas o Carmen de Mairena. Es tracta de que ara ja no es pot abandonar. Ha d'haver un govern sí o sí.
Tot està per fer i tot és possible. Però no ens despistem que cada cop tenim menys temps.
Avui, la revolució és fer la independència. No la caguem. No tinguem por.
diumenge, 27 de desembre del 2015
Empat a 1515! (actualització a les 07:59, 28/12)
Empat a 1515 vots. Increïble. Potser el més greu de tot és això, que és increïble. Amb aquest resultat serà impossible evitar les suspicàcies. Ni Sí, ni No, si no tot el contrari.
D'acord. Assumeixo que el resultat ha estat aquest. Accepto també que si Déu existeix, han de fitxar-lo de guionista del Polònia, perquè, reconeguem-ho, aquest gag ha estat dels bons de veritat.
Podia haver sortit el Sí. Aleshores les esquerres "pures" haurien acusat als cupaires de criptoburgesos i reaccionaris. D'haver-se venut a Mas per un plat de llenties. Ja ho estaven dient.
Podia haver sortit el No. Aleshores els indepes "purs" haurien acusat als cupaires de fer el joc als unionistes i votar el mateix que PPSOEC's. També ho estaven dient.
I llavors la CUP va i vota... i empat. L'únic resultat que els permet dir sí i no a la vegada. La combinació única de vots que permetia que tot seguís igual com estava ahir.
Però avui es visualitza que la divisió interna a la CUP és completa. Compte que amb aquesta divisió Mas no serà President. Suposant que dels 10 diputats cupaires, cinc votessin a favor de Mas, i cinc en contra (que és el que, a dreta llei, es dedueix de la votació d'avui), Mas no és triat, ni en primera ni en segona volta.
Quines opcions hi han? Anna Gabriel deia que aquesta és l'oportunitat per a JxSí de generar una nova proposta. Pasapalabra. "Mas sí, Mas no" era una pregunta massa difícil per a la CUP.
Tampoc m'estranyaria gaire que JxSí acabés generant aquesta nova proposta. El moviment de Junqueras deixant el càrrec d'alcalde de Sant Vicenç dels Horts deu tenir alguna explicació.
Jo crec que hi haurà acord. Però es tancarà el minut abans, el segon abans que el plaç expiri. I crec que Mas no serà el President. Fins fa no res apostava per Romeva com a candidat alternatiu, però ara crec que serà Junqueras.
De fet, tinc la sensació que entre bastidors s'estan movent molts fils. I l'espectacular, per inversemblant, resultat de l'assemblea d'avui fa pensar que d'aquesta pel·lícula no en sabem ni la meitat.
Ho veig clar: Catalunya serà independent, però pel camí passarà alguna cosa increïble i esotèrica. Ves a saber: la confirmació de la vida extraterrestre; l'emergència de l'Atlàntida; l'aparició d'una Intel·ligència Artificial a Internet que revelarà a la humanitat les veritats últimes sobre la vida, la mort i l'Univers; o el descobriment d'una conspiració illuminatti per dominar el món... I en la que sigui, la independència de Catalunya serà un factor clau.
Que no t'ho creus? Doncs mira, empat a 1515. Jo tampoc m'ho crec.
Sense conyes, què passarà ara? dissabte que ve, 2 gener, votarà el consell polític de la CUP. Una mini assemblea d'aproximadament 70 representants de les d'organitzacions que s'apleguen a la CUP. A ells els tocarà decidir.
Doncs bé, no em semblaria gens estrany que fessin alguna cosa que permetés mantenir la incertesa fins el dia 9, que és quan acaba el plaç i es convoquen noves eleccions de forma automàtica.
La CUP mantindrà la incertesa. Ni CUP ni JxSí no volen noves eleccions, però si s'hi arriba, qui té molt més a perdre és JxSí (o, més ben dit, el sector CDC).
JxSí té més a perdre, però el resultat d'avui, en tot cas, tampoc és bo per a la CUP. La "suspicàcia democràtica" que genera l'empat és tan verinosa, o més, com hauria estat un resultat a la búlgara. En fi. Amb esforç, però accepto que això és el que ha passat, tot i ser tan improbable. Realment reflexa la divisió interna a la CUP.
Resultat dur i difícil, doncs, també per a la CUP. Tanmateix, la CUP és municipalista i no tenen pressa (van poc a poc perquè van lluny, com diu l'eslògan). Si la CUP manté la pressió, a JxSí no li en quedarà una altre que, a última hora, presentar un candidat alternatiu, que serà Junqueras.
O no. A veure què passa demà. Al Parlament està prevista la junta de portantveus. Potser hauran moviments.
Un company meu de quan treballava a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró deia que "Els problemes complexos requereixen solucions complexes". Cal tenir-ho ben present: entre mans tenim un problema molt complex, amb molts factors.
Qui sap, vull creure que avui s'ha avançat cap a una solució satisfactòria, encara que ara no ho sembli. La porta segueix oberta. Encara es pot completar l'equació i perfeccionar la resposta.
En quinze dies, la solució definitiva.
23:41. Actualització. Vincent Partal ha publicat aquest editorial d'urgència i crec que val la pena llegir-la. Encertadament para atenció que que el que s'ha votat finalment a l'Assemblea de la CUP és acceptar la proposta de JxSí i que la fractura entre els cupaires està només en investir, o no, a Mas. És dir, hi ha acord en el què, el com i el quan.
I ara que algú aturi tot el procés perquè no hi ha acord en el Qui.
Això no està, ni molt menys, decidit, però amb el resultat d'avui que no s'arribés finalment a un acord seria molt difícil d'explicar.
Paciència. En quinze dies, la solució definitiva.
07:59 (de 28/12), Actualització 2 (i prou!). He d'escriure aquesta actualització o rebento. Potser m'obsessiona massa la política (i les mates), o potser ahir vaig sopar massa, però aquesta nit no he dormit gaire i he rumiat sobre el sorprenent resultat d'empat a 1515. I si resulta que no és un resultat tan sorprenent? ahir vaig dir massa alegrement en aquest mateix post que aquest resultat era molt improbable però, en realitat: si essencialment hi ha un empat, quina és la probabilitat que, efectivament es produeixi un empat? Alta, lògicament.
La clau és que cal fer una anàlisi de probabilitats condicionades. La majoria de càlculs que diuen que la probabilitat era menyspreable parteixen de suposicions equivocades: que totes les combinacions de Sí-No eren igual de probables; o que el vot de cada assembleari particular anava al 50% (moneda a l'aire a l'hora de votar!).
Però el model matemàtic de l'assemblea d'ahir, no era tan simple. En realitat, a la darrera votació l'assemblea estava pràcticament al 50% a favor i en contra (diguem que cinc amunt o avall de 1515 per a cada opció, com ja s'havia dit dies abans); i el vot "individual" de cada assembleari ja estava, per dir alguna cosa, en un 99% a favor (o en contra) amb un 1% de probabilitat de canvi en el sentit de vot per error, per repensar-s'ho o pel que fos, però és que, a més, no es pot dir que els vots dels assemblearis fossin independents entre ells.
Amb un plantejament com l'anterior, qui s'anima a calcular la probabilitat de l'empat? (em reservo fer un post sobre "el cas de l'assemblea" al meu bloc de tecnologia).
D'acord. Assumeixo que el resultat ha estat aquest. Accepto també que si Déu existeix, han de fitxar-lo de guionista del Polònia, perquè, reconeguem-ho, aquest gag ha estat dels bons de veritat.
Podia haver sortit el Sí. Aleshores les esquerres "pures" haurien acusat als cupaires de criptoburgesos i reaccionaris. D'haver-se venut a Mas per un plat de llenties. Ja ho estaven dient.
Podia haver sortit el No. Aleshores els indepes "purs" haurien acusat als cupaires de fer el joc als unionistes i votar el mateix que PPSOEC's. També ho estaven dient.
I llavors la CUP va i vota... i empat. L'únic resultat que els permet dir sí i no a la vegada. La combinació única de vots que permetia que tot seguís igual com estava ahir.
Però avui es visualitza que la divisió interna a la CUP és completa. Compte que amb aquesta divisió Mas no serà President. Suposant que dels 10 diputats cupaires, cinc votessin a favor de Mas, i cinc en contra (que és el que, a dreta llei, es dedueix de la votació d'avui), Mas no és triat, ni en primera ni en segona volta.
Quines opcions hi han? Anna Gabriel deia que aquesta és l'oportunitat per a JxSí de generar una nova proposta. Pasapalabra. "Mas sí, Mas no" era una pregunta massa difícil per a la CUP.
Tampoc m'estranyaria gaire que JxSí acabés generant aquesta nova proposta. El moviment de Junqueras deixant el càrrec d'alcalde de Sant Vicenç dels Horts deu tenir alguna explicació.
Jo crec que hi haurà acord. Però es tancarà el minut abans, el segon abans que el plaç expiri. I crec que Mas no serà el President. Fins fa no res apostava per Romeva com a candidat alternatiu, però ara crec que serà Junqueras.
De fet, tinc la sensació que entre bastidors s'estan movent molts fils. I l'espectacular, per inversemblant, resultat de l'assemblea d'avui fa pensar que d'aquesta pel·lícula no en sabem ni la meitat.
Ho veig clar: Catalunya serà independent, però pel camí passarà alguna cosa increïble i esotèrica. Ves a saber: la confirmació de la vida extraterrestre; l'emergència de l'Atlàntida; l'aparició d'una Intel·ligència Artificial a Internet que revelarà a la humanitat les veritats últimes sobre la vida, la mort i l'Univers; o el descobriment d'una conspiració illuminatti per dominar el món... I en la que sigui, la independència de Catalunya serà un factor clau.
Que no t'ho creus? Doncs mira, empat a 1515. Jo tampoc m'ho crec.
Sense conyes, què passarà ara? dissabte que ve, 2 gener, votarà el consell polític de la CUP. Una mini assemblea d'aproximadament 70 representants de les d'organitzacions que s'apleguen a la CUP. A ells els tocarà decidir.
Doncs bé, no em semblaria gens estrany que fessin alguna cosa que permetés mantenir la incertesa fins el dia 9, que és quan acaba el plaç i es convoquen noves eleccions de forma automàtica.
La CUP mantindrà la incertesa. Ni CUP ni JxSí no volen noves eleccions, però si s'hi arriba, qui té molt més a perdre és JxSí (o, més ben dit, el sector CDC).
JxSí té més a perdre, però el resultat d'avui, en tot cas, tampoc és bo per a la CUP. La "suspicàcia democràtica" que genera l'empat és tan verinosa, o més, com hauria estat un resultat a la búlgara. En fi. Amb esforç, però accepto que això és el que ha passat, tot i ser tan improbable. Realment reflexa la divisió interna a la CUP.
Resultat dur i difícil, doncs, també per a la CUP. Tanmateix, la CUP és municipalista i no tenen pressa (van poc a poc perquè van lluny, com diu l'eslògan). Si la CUP manté la pressió, a JxSí no li en quedarà una altre que, a última hora, presentar un candidat alternatiu, que serà Junqueras.
O no. A veure què passa demà. Al Parlament està prevista la junta de portantveus. Potser hauran moviments.
Un company meu de quan treballava a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró deia que "Els problemes complexos requereixen solucions complexes". Cal tenir-ho ben present: entre mans tenim un problema molt complex, amb molts factors.
Qui sap, vull creure que avui s'ha avançat cap a una solució satisfactòria, encara que ara no ho sembli. La porta segueix oberta. Encara es pot completar l'equació i perfeccionar la resposta.
En quinze dies, la solució definitiva.
23:41. Actualització. Vincent Partal ha publicat aquest editorial d'urgència i crec que val la pena llegir-la. Encertadament para atenció que que el que s'ha votat finalment a l'Assemblea de la CUP és acceptar la proposta de JxSí i que la fractura entre els cupaires està només en investir, o no, a Mas. És dir, hi ha acord en el què, el com i el quan.
I ara que algú aturi tot el procés perquè no hi ha acord en el Qui.
Això no està, ni molt menys, decidit, però amb el resultat d'avui que no s'arribés finalment a un acord seria molt difícil d'explicar.
Paciència. En quinze dies, la solució definitiva.
07:59 (de 28/12), Actualització 2 (i prou!). He d'escriure aquesta actualització o rebento. Potser m'obsessiona massa la política (i les mates), o potser ahir vaig sopar massa, però aquesta nit no he dormit gaire i he rumiat sobre el sorprenent resultat d'empat a 1515. I si resulta que no és un resultat tan sorprenent? ahir vaig dir massa alegrement en aquest mateix post que aquest resultat era molt improbable però, en realitat: si essencialment hi ha un empat, quina és la probabilitat que, efectivament es produeixi un empat? Alta, lògicament.
La clau és que cal fer una anàlisi de probabilitats condicionades. La majoria de càlculs que diuen que la probabilitat era menyspreable parteixen de suposicions equivocades: que totes les combinacions de Sí-No eren igual de probables; o que el vot de cada assembleari particular anava al 50% (moneda a l'aire a l'hora de votar!).
Però el model matemàtic de l'assemblea d'ahir, no era tan simple. En realitat, a la darrera votació l'assemblea estava pràcticament al 50% a favor i en contra (diguem que cinc amunt o avall de 1515 per a cada opció, com ja s'havia dit dies abans); i el vot "individual" de cada assembleari ja estava, per dir alguna cosa, en un 99% a favor (o en contra) amb un 1% de probabilitat de canvi en el sentit de vot per error, per repensar-s'ho o pel que fos, però és que, a més, no es pot dir que els vots dels assemblearis fossin independents entre ells.
Amb un plantejament com l'anterior, qui s'anima a calcular la probabilitat de l'empat? (em reservo fer un post sobre "el cas de l'assemblea" al meu bloc de tecnologia).
dilluns, 21 de desembre del 2015
Sun Tzu diu: "Ataca quan el teu enemic és dèbil i tu fort".
Ingovernable. Aquesta paraula s'ha dit molt avui.
la suma PP+Cs no arriba. La suma PSOE+P's+IU, tampoc. "És que caldria sumar a ERC i/o DiL". Ah, sí? A on? a qui accepti un referèndum? i qui serà? El PSOE no ho acceptarà mai. PP i C's tampoc, per descomptat.
La premissa, a més, és que PP i PSOE no pactaran entre ells. Personalment, no veig perquè no haurien de fer-ho.
La meva aposta és que pactaran. PP i PSOE pactaran i a aquest pacte se sumarà C's. Avui mateix Rajoy llençava a l'aire aquesta possibilitat: el front constitucionalista o, més ben dit, front nacionalista supremacista espanyol.
Segurament la reacció de PSOE (i potser C's) serà, d'entrada, dir que no. Però no els en quedarà una altre. PSOE i P's no pactaran només que P's mantingui la coherència en el seu programa i no parlo ja de la qüestió del referèndum per Catalunya. Em refereixo a la resta del seu programa, inassumible pel PSOE.
PP i C's, per la seva banda, no poden comptar amb ningú més. El centredreta de DiL i PNB està vetat per C's i a la inversa. L'amor és mutu.
Si l'eix esquerra-dreta es manté, doncs, resulta que els 17 diputats independentistes catalans són imprescindibles per formar governs. Però, a la vegada, es rebutja la seva participació.
A més, la pregunta és si aquests diputats estarien per aquesta feina. Jo crec que no. Els diputats independentistes catalans no han anat a Madrid a demanar cap referèndum. Això ja es va fer en el seu moment i va ser denegat i tornat a denegar. El punt en el que estem ara és que no es va a demanar res més. Es va a Madrid amb el mandat d'exercir la representació de la part molt nombrosa del poble de Catalunya que se sap i es vol sobirà i en procés d'independència. Si de cas es va a escoltar les ofertes que, de forma molt improbable, es puguin fer.
Aquests diputats són i han d'exercir de representants de la República Catalana que s'està bastint. No són súbdits de l'estat espanyol. Si no representants de la nació catalana en conflicte amb l'estat. I conflicte és la paraula que ho descriu de forma més precisa.
Sun Tzu diu que has de colpejar el teu enemic quan tu ets fort i ell és feble. Mai com ara l'estat espanyol serà tan feble. Ara bé, la república catalana és prou forta? aquest seria el moment per organitzar el govern català que ha de tirar endavant el procés d'independència. I fer-ho amb celeritat, aprofitant aquest moment d'extrema debilitat de l'estat espanyol.
La criticitat de la situació és tanta que tard o d'hora es veurà. El nacionalisme espanyol ho veurà. Quan ho vegin tancaran files. Faran l'únic pacte possible: el de totes les forces nacionalistes espanyoles, és dir, el front constitucionalista que demana Rajoy: PP + PSOE + C's.
El meu dubte és si la República serà capaç d'aprofitar el moment. JxS i CUP han de pactar per fer govern. El moment és ara.
Evidentment, es pot seguir jugant a veure qui és més maximalista i arribar a noves eleccions al març. Ves a saber. Aquest regal permetria a l'estat espanyol anar a eleccions al juny, però probablement amb l'afer català desactivat de l'única forma que realment poden fer-ho: per la infinita estupidesa dels partits catalans.
Tant de bo que no sigui el que acabi passant.
El que demano és, doncs, que uns i altres deixin de perdre el temps. Tenen l'obligació de posar-se d'acord.
En aquests moments ja és inajornable.
la suma PP+Cs no arriba. La suma PSOE+P's+IU, tampoc. "És que caldria sumar a ERC i/o DiL". Ah, sí? A on? a qui accepti un referèndum? i qui serà? El PSOE no ho acceptarà mai. PP i C's tampoc, per descomptat.
La premissa, a més, és que PP i PSOE no pactaran entre ells. Personalment, no veig perquè no haurien de fer-ho.
La meva aposta és que pactaran. PP i PSOE pactaran i a aquest pacte se sumarà C's. Avui mateix Rajoy llençava a l'aire aquesta possibilitat: el front constitucionalista o, més ben dit, front nacionalista supremacista espanyol.
Segurament la reacció de PSOE (i potser C's) serà, d'entrada, dir que no. Però no els en quedarà una altre. PSOE i P's no pactaran només que P's mantingui la coherència en el seu programa i no parlo ja de la qüestió del referèndum per Catalunya. Em refereixo a la resta del seu programa, inassumible pel PSOE.
PP i C's, per la seva banda, no poden comptar amb ningú més. El centredreta de DiL i PNB està vetat per C's i a la inversa. L'amor és mutu.
Si l'eix esquerra-dreta es manté, doncs, resulta que els 17 diputats independentistes catalans són imprescindibles per formar governs. Però, a la vegada, es rebutja la seva participació.
A més, la pregunta és si aquests diputats estarien per aquesta feina. Jo crec que no. Els diputats independentistes catalans no han anat a Madrid a demanar cap referèndum. Això ja es va fer en el seu moment i va ser denegat i tornat a denegar. El punt en el que estem ara és que no es va a demanar res més. Es va a Madrid amb el mandat d'exercir la representació de la part molt nombrosa del poble de Catalunya que se sap i es vol sobirà i en procés d'independència. Si de cas es va a escoltar les ofertes que, de forma molt improbable, es puguin fer.
Aquests diputats són i han d'exercir de representants de la República Catalana que s'està bastint. No són súbdits de l'estat espanyol. Si no representants de la nació catalana en conflicte amb l'estat. I conflicte és la paraula que ho descriu de forma més precisa.
Sun Tzu diu que has de colpejar el teu enemic quan tu ets fort i ell és feble. Mai com ara l'estat espanyol serà tan feble. Ara bé, la república catalana és prou forta? aquest seria el moment per organitzar el govern català que ha de tirar endavant el procés d'independència. I fer-ho amb celeritat, aprofitant aquest moment d'extrema debilitat de l'estat espanyol.
La criticitat de la situació és tanta que tard o d'hora es veurà. El nacionalisme espanyol ho veurà. Quan ho vegin tancaran files. Faran l'únic pacte possible: el de totes les forces nacionalistes espanyoles, és dir, el front constitucionalista que demana Rajoy: PP + PSOE + C's.
El meu dubte és si la República serà capaç d'aprofitar el moment. JxS i CUP han de pactar per fer govern. El moment és ara.
Evidentment, es pot seguir jugant a veure qui és més maximalista i arribar a noves eleccions al març. Ves a saber. Aquest regal permetria a l'estat espanyol anar a eleccions al juny, però probablement amb l'afer català desactivat de l'única forma que realment poden fer-ho: per la infinita estupidesa dels partits catalans.
Tant de bo que no sigui el que acabi passant.
El que demano és, doncs, que uns i altres deixin de perdre el temps. Tenen l'obligació de posar-se d'acord.
En aquests moments ja és inajornable.
diumenge, 20 de desembre del 2015
Star Wars. El despertar de la Força
Acabem de tornar del cinema de veure "Star Wars. El despertar de la Força".
M'ha agradat. Molt.
No penso fer spoilers. Si encara no l'has vist, una recomanació: ves a veure-la. Estic segur que t'agradarà.
Per moltes i bones raons:
Perquè és diferent. Té estil propi.
La fotografia i els efectes especials estan, com se sol dir, al servei de la història. La pirotècnia està mesurada. Les imatges generades per ordinador s'integren amb naturalitat amb paisatges reals. I cal dir-ho: la fotografia és preciosa.
Es deixa enrere la complexitat política dels tres primers episodis i es retorna a la historia de vincles familiars i de sang dels tres últims. Però encara més, es diu sense embuts que aquesta és una historia que parla de la guerra eterna entre el bé i el mal.
Els personatges: Tornen els personatges de la primera trilogia i no precisament amb papers menors. Al contrari. Són centrals. Apareixen personatges nous. Potser és la part més irregular de la pel·lícula. Em quedo, però, amb el personatge de Rey, la jove i valenta drapaire del planeta Jakku. Quina es la seva història? No es desvetlla pas en aquesta primera pel·lícula, però el seu personatge creix en protagonisme i intensitat a mida que passen els minuts i, definitivament, enamora.
La protagonista més principal és una noia. Les dones són importants en aquesta història. Hi han dones comandant, lluitant, traint i guiant. Aquesta pel·lícula és diferent també en posar les dones al mateix nivell que els personatges masculins. Això no hauria de cridar l'atenció perquè hauria de ser el normal. El cas és que no ho és. La pel·lícula cuida aquest aspecte. És molt d'agrair.
Igual com es visualitza la igualtat de gènere, també és visualitza la igualtat racial (i no em refereixo a la multitud d'espècies alienígenes): el co-protagonisme de Finn va molt més enllà del paper que tenia Lando Calrisian a la primera trilogia. No és pas l'únic cas de varietat ètnica però és el més visible.
Em sembla bé. En un món global i barrejat, les llegendes i les històries han d'adreçar-se a la globalitat i a la barreja. Està clar que aquesta generació també tindrà la seva llegenda.
M'han agradat molt, tot i l'acció continua: els diàlegs, les escenes de dos. Algunes de pur cinema. Escenes resoltes amb senzillesa, vestuari i prou, sobre un escenari natural i sense retocs digitals. Fantàstic. Això és, potser, el que més m'ha agradat: la frescor, la sensació de que estava veient una pel·lícula feta amb ganes, amb amor, amb joventut i cuidant els detalls.
Feia temps que no em passava: anar al cinema i trobar la sala plena. Amb un públic amb tantes ganes de veure una pel·lícula. Amb aplaudiments saludant els impressionants i emblemàtics títols inicials, o la primera aparició de Han Solo i Chewbacca, o la del Falcó Milenari. Pura emoció. Què més es pot demanar?
No tot és perfecte, segur. Però, els punts bons, per mi, superen de llarg els no tan bons. Repeteixo el que he dit abans: si encara no l'has vist, ves-hi. T'agradarà.
I que la Força t'acompanyi.
dissabte, 19 de desembre del 2015
20D Eleccions generals a l'estat del que encara formem part.
Demà toca votar. O no. Que votar és una tria personal, i és la primera decisió a prendre en una jornda electoral.
A mi em fa molta mandra anar a votar demà. Però hi aniré. Em fa molta mandra perquè, a aquestes alçades, crec que ja podrien tractar-se d'unes eleccions a un país veí. Sens dubte que interessantíssimes, amb el possible trencament d'un bipartidisme que ha durat prop de quaranta anys, però d'un país veí.
Però no ho són. A hores d'ara es tracta d'eleccions al govern de l'estat del que encara Catalunya n'és part.
Aleshores, tot i que no vull, resulta que soc part interessada en tant que ciutadà de Catalunya. Per tant, amb molta mandra, amb la mosca al nas per aquest retard, aniré a votar. Primera decisió presa.
I la segona, a qui votar? Aquesta la tinc clara: a qui, en la meva opinió, em representi millor.
Criteris per votar:
1 - vota a qui millor et representi. L'únic vot útil és el vot en que tu creus.
2 - tries a qui et representa. A qui et representa. Per tant el teu vot no és cap xec en blanc. Això vol dir que:
2.1 - Els teus representants han de retre compte de la seva representació.
2.2 - Tu, personalment, ets el responsable de les conseqüències del teu vot.
Corol·lari: No votes a qui mana, si no a qui et representa. Qui mana ets tu. Qui mana som tots nosaltres
Important: El respecte. La democràcia bàsica es fonamenta en el respecte. La democràcia funciona pel respecte a les minories. La democràcia NO és la dictadura de la majoria. Evidentment, tampoc és la dictadura d'una minoria.
Fins aquí els criteris de democràcia bàsica per decidir el teu vot.
A partir d'ara els criteris polítics:
Jo vull la independència de Catalunya des de fa molt de temps i, per tant, vull que els meus representants defensin aquest punt allà on calgui. Perquè és el que jo faria.
A més, perquè la independència, que és bona en ella mateixa al meu entendre, ha de servir per a fer un estat al servei de les persones: amb sanitat i educació públics gratuïts i de qualitat, amb protecció social. Amb sobirania alimentària i energètica i compromès amb la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle i amb la protecció del medi ambient. En fi, podria seguir i aprofundir més en aquesta llista de com vull que sigui el meu nou país.
Per tot l'anterior, en el meu cas, votaré ERC. El veterà Joan Tardà és ben conegut de tothom, encara que només sigui pel seu personatge del Polònia ("perdoneu, però algú ho havia de dir!"). De Rufián, la primera vegada que el vaig sentir parlar (i no sabia qui era) va ser a la Meridiana, a l'11S d'enguany. Jo estava voltant per la plaça de les Glòries, tirant fotos de record, mentre escoltava els discursos i vaig escoltar el de Rufian. Ostres! em va agradar molt. Després l'he vist més cops. Rufián i Tardà poden fer un bon tàndem a Madrid. Només espero que no triguin gaire a tornar: tornaran tan bon punt a Barcelona es declari la Independència.
Acabo: Vota, o no votis. I si votes, recorda que tries a qui et representa, no a qui mana.
I ara, si vols, agafa la papereta i fica-la al sobre.
A mi em fa molta mandra anar a votar demà. Però hi aniré. Em fa molta mandra perquè, a aquestes alçades, crec que ja podrien tractar-se d'unes eleccions a un país veí. Sens dubte que interessantíssimes, amb el possible trencament d'un bipartidisme que ha durat prop de quaranta anys, però d'un país veí.
Però no ho són. A hores d'ara es tracta d'eleccions al govern de l'estat del que encara Catalunya n'és part.
Aleshores, tot i que no vull, resulta que soc part interessada en tant que ciutadà de Catalunya. Per tant, amb molta mandra, amb la mosca al nas per aquest retard, aniré a votar. Primera decisió presa.
I la segona, a qui votar? Aquesta la tinc clara: a qui, en la meva opinió, em representi millor.
Criteris per votar:
1 - vota a qui millor et representi. L'únic vot útil és el vot en que tu creus.
2 - tries a qui et representa. A qui et representa. Per tant el teu vot no és cap xec en blanc. Això vol dir que:
2.1 - Els teus representants han de retre compte de la seva representació.
2.2 - Tu, personalment, ets el responsable de les conseqüències del teu vot.
Corol·lari: No votes a qui mana, si no a qui et representa. Qui mana ets tu. Qui mana som tots nosaltres
Important: El respecte. La democràcia bàsica es fonamenta en el respecte. La democràcia funciona pel respecte a les minories. La democràcia NO és la dictadura de la majoria. Evidentment, tampoc és la dictadura d'una minoria.
Fins aquí els criteris de democràcia bàsica per decidir el teu vot.
A partir d'ara els criteris polítics:
Jo vull la independència de Catalunya des de fa molt de temps i, per tant, vull que els meus representants defensin aquest punt allà on calgui. Perquè és el que jo faria.
A més, perquè la independència, que és bona en ella mateixa al meu entendre, ha de servir per a fer un estat al servei de les persones: amb sanitat i educació públics gratuïts i de qualitat, amb protecció social. Amb sobirania alimentària i energètica i compromès amb la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle i amb la protecció del medi ambient. En fi, podria seguir i aprofundir més en aquesta llista de com vull que sigui el meu nou país.
Per tot l'anterior, en el meu cas, votaré ERC. El veterà Joan Tardà és ben conegut de tothom, encara que només sigui pel seu personatge del Polònia ("perdoneu, però algú ho havia de dir!"). De Rufián, la primera vegada que el vaig sentir parlar (i no sabia qui era) va ser a la Meridiana, a l'11S d'enguany. Jo estava voltant per la plaça de les Glòries, tirant fotos de record, mentre escoltava els discursos i vaig escoltar el de Rufian. Ostres! em va agradar molt. Després l'he vist més cops. Rufián i Tardà poden fer un bon tàndem a Madrid. Només espero que no triguin gaire a tornar: tornaran tan bon punt a Barcelona es declari la Independència.
Acabo: Vota, o no votis. I si votes, recorda que tries a qui et representa, no a qui mana.
I ara, si vols, agafa la papereta i fica-la al sobre.
dimarts, 8 de desembre del 2015
Llibre llegit: "El món blau. Estima el teu caos" d'Albert Espinosa.
"El món blau. Estima el teu caos" (Albert Espinosa, ed. Penguin Random House, 214 pàgines) es va publicar el passat mes de març i és, per ara, la darrera novel·la d'Albert Espinosa.
Espinosa no requereix presentació: és "actor, director, guionista de cinema, teatre i televisió", a més d'enginyer industrial. En el meus cas, el vaig descobrir amb la segona temporada de "Polseres vermelles". Per mi va ser molt inesperat. Aquella sèrie era un Dragon-Khan emocional. Després he llegit el "Brúixoles que busquen somriures perduts". Encara tinc per llegir "El món groc" (ho faré! no em pressioneu!).
Quan Espinosa escriu parla ell, i parla d'ell. Parla del que ha après i del que ha meditat en una vida marcada per la lluita contra el càncer. El "món blau" és una reflexió sobre la vida i la mort. Hi ha una continuïtat, doncs, amb "El món groc" i amb les "Polseres vermelles" (i també una menció al "Brúixoles"). Una trilogia de colors. Però dels tres colors aquest blau és el que se'm fa més diferent.
El "Món blau" sorprèn. Si llegeixes l'índex del llibre sense conèixer-lo, et penses que es tracta d'un manual d'autoajuda. Un d'aquests llibres que donen consells sobre com viure. Qui sap, potser sí que ho és d'alguna manera, però formalment és una novel·la.
El "Món blau" és la història dels darrers dies de vida d'un noi amb una malaltia terminal. El noi va a viure aquests dies finals al "Grand Hotel". Una residència diferent per a malalts terminals.
En aquesta residència ningú hi roman gaire més de pocs dies. De fet, el noi no va ben bé al "Grand Hotel" si no a una illa que és una mena de ressort de platja on els residents passen els dies anteriors al seu ingrés definitiu al "Grand Hotel".
És en aquesta illa on el noi és acollit per un grup de joves terminals. Aquest grup són una "generació" que s'"acaba" i dona pas a la següent, a la del noi. Aquesta "generació" té unes regles i uns rituals propis que el noi va aprenent.
El que viu el noi és un aprenentatge. Un aprenentatge sobre el que vol dir viure i morir. El que descobreix el noi és el seu sentit de la vida i de la mort. Aquest aprenentatge el porta al seu alliberament particular. A l'acceptació -no a la resignació- de la mort i del dolor i, sobretot, aprèn a viure.
Les diferents fases d'aquest aprenentatge, l'ascensió pel far on viuen tots, els rituals, els personatges fantàstics que habiten a l'illa empremten un caràcter oníric a la novel·la, gairebé surrealista, però també poètic.
Jo diria que aquesta novel·la deu ser la cosa més personal i més elaborada que ha escrit Espinosa. El seu treball més intel·lectual. És el seu pensament destil·lat. No m'atreveixo a dir que el seu testament, perquè entenc que tenim Espinosa per anys, però en alguns moments ho sembla. Potser el testament d'una etapa de la seva vida.
Em sembla que el pensament més important de tots és que per viure cal tenir present la mort. La mort és la que dona sentit a la vida. Espinosa ens diu que no ens ensenyen a morir si no a viure, però com si no existís la mort. Amb el resultat que es perd el sentit de la vida. Jo diria que ni tan sols se'ns ensenya a viure: se'ns ensinistra a fer que el sistema funcioni. A que el sistema no s'aturi. El sentit de la vida que aprenem és el de ser peces del sistema, productors o consumidors. La mort no es té en compte.
Certament, si fóssim conscients que la vida té un final, que el temps es limitat, potser l'aprofitaríem més. No en ser parts del sistema, si no en ser nosaltres mateixos. En fer allò que en veritat desitgem. Allò que de debò ens cal. Potser ens adonaríem que l'important, i l'urgent, el que és crític, és estimar. El que de debò cal és donar, i rebre. El què? Un mateix. El propi caos. El que som.
Potser per això s'ha bandejat la mort de la quotidianitat. Perquè ens posa a lloc i, qui sap, si ens alliberaria. No hi ha res més antisistema que la consciència de la mort. La mort per donar, ara sí, sentit ple a la vida. Per valorar el present i el que de debò desitgem. Viure, enlloc de produir i consumir.
Morir. Viure. Viu. Mor. La mort és la que dona valor a la vida. Els personatges del "Món blau" en són plenament conscients de la mort i, fins i tot, tenen el privilegi de conèixer el moment. La major part de nosaltres no tenim aquesta consciència ni aquest coneixement i malbaratem el temps.
El "Món blau" és fàcil de llegir, però difícil d'assumir. No som eterns. Morirem. Què faràs amb el temps que tens? T'has recordat d'estimar i ser estimat? I sabent que el temps se t'escapa: pots fer que un instant valgui per tota una vida? Ets capaç de viure aquest moment, aquí i ara, plenament? No seria aquest el més gran dels aprenentatges?
diumenge, 6 de desembre del 2015
Ensopiment constitucional
Fa molt de temps que la tele, els diaris i ràdios els veig, llegeixo o escolto online. Només puntualment faig servir el, diguem-ne, mètode tradicional d'accés als mitjans.
El resultat és que he "perdut el contacte". No sabria dir quina és la sèrie de moda a la TV, o quina és la notícia política del dia, o de la setmana. O, més ben dit, quina és la notícia, "oficial", del dia.
Aquesta introducció ve de que acabo d'adonar-me que avui és 6 de desembre, o sigui, el dia de la Immaculada Constitució. Aquesta és la noticia, "oficial", del día.
I què? doncs res. Res. Ni fred, ni calor. Un diumenge de desembre més aviat lletjot a Barcelona. Més aviat ensopit i avorridot.
Resulta que avui hi havia una mani de "constitucionalistes", o del "bloc constitucional". Els "constitucionalistes" es queixaven que "cada cop som menys". Cada cop són menys, els pobres. La constitució ja no és el que era.
Vet aquí un assaig d'explicació: tots, tothom, fins i tot el "bloc constitucional", saben, sabem, que això de la constitució tal com està, no serveix.
Uns estem per fer una constitució nova per a un país nou, els altres estan per fer una constitució nova d'un país vell, i uns altres diuen que, al menys, cal fer una reforma constitucional.
Els que diuen que no cal tocar res són la minoria. Si hi ha un consens és que la constitució, tal com esta, ja no serveix.
Millor que li donin un final. No serà un final digne i honorable perquè ni va ser digne el seu orígen ni ha estat honorable el seu desenvolupament. I la resistència al canvi, a acabar, que està mostrant no la redimeix.
Es resisteix a acabar, i els reformistes pretenen allargar la vida de la constitució artificialment. És un fet que no són pocs els que treuen un profit de la constitució tal com està, i que en seguiran treient si se'n surten amb els seus plans reformistes. Si aconsegueixen repetir la jugada de la transició i deixar-se una constitució feta a mida.
A Catalunya, si les coses no es torcen o, més aviat, si es redrecen, estem en una altre partida: una nova constitució per a un nou país. Un procés constituent de base popular. Amb amplis consensos. Una carta magna inclusiva. La base per a institucions més democràtiques i que siguin resistents a l'assalt de la corrupció i estiguin preparades per a foragitar-la.
Això vull i, crec, en aquest punt estem: fer una nova constitució per a un nou país. Una Carta Magna per a la República Catalana. Vet aquí la cosa.
Avui és el dia de la vella constitució. Res a celebrar doncs. Però algunes coses a aprendre. No la menystinguem. Si més no, serveix d'exemple del que no s'ha de fer.
El resultat és que he "perdut el contacte". No sabria dir quina és la sèrie de moda a la TV, o quina és la notícia política del dia, o de la setmana. O, més ben dit, quina és la notícia, "oficial", del dia.
Aquesta introducció ve de que acabo d'adonar-me que avui és 6 de desembre, o sigui, el dia de la Immaculada Constitució. Aquesta és la noticia, "oficial", del día.
I què? doncs res. Res. Ni fred, ni calor. Un diumenge de desembre més aviat lletjot a Barcelona. Més aviat ensopit i avorridot.
Resulta que avui hi havia una mani de "constitucionalistes", o del "bloc constitucional". Els "constitucionalistes" es queixaven que "cada cop som menys". Cada cop són menys, els pobres. La constitució ja no és el que era.
Vet aquí un assaig d'explicació: tots, tothom, fins i tot el "bloc constitucional", saben, sabem, que això de la constitució tal com està, no serveix.
Uns estem per fer una constitució nova per a un país nou, els altres estan per fer una constitució nova d'un país vell, i uns altres diuen que, al menys, cal fer una reforma constitucional.
Els que diuen que no cal tocar res són la minoria. Si hi ha un consens és que la constitució, tal com esta, ja no serveix.
Millor que li donin un final. No serà un final digne i honorable perquè ni va ser digne el seu orígen ni ha estat honorable el seu desenvolupament. I la resistència al canvi, a acabar, que està mostrant no la redimeix.
Es resisteix a acabar, i els reformistes pretenen allargar la vida de la constitució artificialment. És un fet que no són pocs els que treuen un profit de la constitució tal com està, i que en seguiran treient si se'n surten amb els seus plans reformistes. Si aconsegueixen repetir la jugada de la transició i deixar-se una constitució feta a mida.
A Catalunya, si les coses no es torcen o, més aviat, si es redrecen, estem en una altre partida: una nova constitució per a un nou país. Un procés constituent de base popular. Amb amplis consensos. Una carta magna inclusiva. La base per a institucions més democràtiques i que siguin resistents a l'assalt de la corrupció i estiguin preparades per a foragitar-la.
Això vull i, crec, en aquest punt estem: fer una nova constitució per a un nou país. Una Carta Magna per a la República Catalana. Vet aquí la cosa.
Avui és el dia de la vella constitució. Res a celebrar doncs. Però algunes coses a aprendre. No la menystinguem. Si més no, serveix d'exemple del que no s'ha de fer.
dimarts, 1 de desembre del 2015
Tres alliçonadors gags (La vida de Brian, de Monty Python)
Avui, el darrer post sobre la qüestió del desacord entre JxSí i CUP.
Ḿireu, si no hi ha acord serà un ridícul. Fer el ridícul és l'únic que no es pot permetre un polític o una causa política. Doncs jo dic que si no hi ha acord es farà el ridícul (els indepes, s'entén).
El pitjor -o el millor, segons com es miri- és que ni tan sols serem gaire originals. Fer el ridícul en política és una constant al llarg de la història i de la geografia.
Hi ha una pel·lícula, diguem-ne que de caràcter històric, que té alguns gags que il·lustren a la perfecció el ridícul que es pot arribar a cometre si no hi ha acord: "La Vida de Brian" (1979) del grup Monty Python.
La peli es pot veure al youtube en aquest enllaç.
Els gags: EL front judaic popular. Diu el Front Popular de Judea: "Als únic que odiem més que als romans és al Front del Poble Jueu... i al Front Popular del Poble Judaic... i al Front Popular de Judea... ai no, que aquests som nosaltres!". Doncs això.
L'esquadró suïcida. Perquè guanyar una batallà quan tenim superioritat i tot és a favor si, en canvi, podem suïcidar-nos i provocar l'admiració de l'enemic en demostrar-li el nostre valor més enllà de la mort? (traducció: la derrota com a zona de confort!)
I, mentrestant, els Romans saben, perfectament que cal espanyolitzar, perdó, volia dir romanitzar, o llatinitzar, els països ocupats. Vols revoltar-te? fes-ho en espanyol, perdó, volia dir llatí. Quan parlis i escriguis correctament en espanyol, perdó, volia dir llatí, serà quan començarem a parlar de repressió. Aquest gag està patrocinat per l'ex-ministre Wert.
En fi. Alguns perden el temps i s'entesten a perdre, i d'altres, no perden el temps i continuen la seva tasca colonitzadora.
La cosa té molta gràcia. A més de fer castells i grans performances ara mostrarem al món la nostra insuperable capacitat d'enfotre'ns de nosaltres mateixos. I és que som l'hòstia els catalans!
Si al final no hi ha acord, em plantejo substituir l'estelada del blog per un caganer. He de madurar la idea.
Ḿireu, si no hi ha acord serà un ridícul. Fer el ridícul és l'únic que no es pot permetre un polític o una causa política. Doncs jo dic que si no hi ha acord es farà el ridícul (els indepes, s'entén).
El pitjor -o el millor, segons com es miri- és que ni tan sols serem gaire originals. Fer el ridícul en política és una constant al llarg de la història i de la geografia.
Hi ha una pel·lícula, diguem-ne que de caràcter històric, que té alguns gags que il·lustren a la perfecció el ridícul que es pot arribar a cometre si no hi ha acord: "La Vida de Brian" (1979) del grup Monty Python.
La peli es pot veure al youtube en aquest enllaç.
Els gags: EL front judaic popular. Diu el Front Popular de Judea: "Als únic que odiem més que als romans és al Front del Poble Jueu... i al Front Popular del Poble Judaic... i al Front Popular de Judea... ai no, que aquests som nosaltres!". Doncs això.
L'esquadró suïcida. Perquè guanyar una batallà quan tenim superioritat i tot és a favor si, en canvi, podem suïcidar-nos i provocar l'admiració de l'enemic en demostrar-li el nostre valor més enllà de la mort? (traducció: la derrota com a zona de confort!)
I, mentrestant, els Romans saben, perfectament que cal espanyolitzar, perdó, volia dir romanitzar, o llatinitzar, els països ocupats. Vols revoltar-te? fes-ho en espanyol, perdó, volia dir llatí. Quan parlis i escriguis correctament en espanyol, perdó, volia dir llatí, serà quan començarem a parlar de repressió. Aquest gag està patrocinat per l'ex-ministre Wert.
En fi. Alguns perden el temps i s'entesten a perdre, i d'altres, no perden el temps i continuen la seva tasca colonitzadora.
La cosa té molta gràcia. A més de fer castells i grans performances ara mostrarem al món la nostra insuperable capacitat d'enfotre'ns de nosaltres mateixos. I és que som l'hòstia els catalans!
Si al final no hi ha acord, em plantejo substituir l'estelada del blog per un caganer. He de madurar la idea.
dilluns, 30 de novembre del 2015
Inés, presidenta?
EL d'ahir va ser un post amb un punt de happyflowerisme. El d'avui serà més brut. Potser més proper a la realitat.
La pregunta és: per què? per què no es posen d'acord JxSí i CUP?
La resposta és, perquè estan negociant.
Negociar, per definició, significa els bàndols que negocien han de cedir en algun punt per a poder arribar a un acord. Ara bé, negociar només és possible quan cada bàndol té la possibilitat de trencar-li les cames (metafòricament, és clar) al bàndol contrari. Aleshores, es negocia quan la possibilitat d'arribar a un acord suposa un guany per a tots dos bàndols o, si més no, és menys dolorós que no arribar a cap acord.
Els capitans de JxSí creuen que poden doblegar a la CUP: tota l'artilleria mediàtica està llançada contra els cupàires. A per ells! Per què no? avui he llegit aquesta opinió que m'ha semblat prou interessant per saber en quin punt de conflicte estem. En resum i reciclant una mica la idea, potser el gruix de la CUP no cedirà però tampoc es necessita doblegar a tota la CUP. N'hi ha prou amb provocar una escissió i que un parell de diputats cupàires, disposats a votar a Mas, passin al grup mixt.
El grau d'hostilitat d'aquest plantejament és brutal: es planteja, directament, la destrucció de l'oponent. On l'oponent és, de forma paradoxal, amb qui pretens arribar a un pacte.
La CUP, per la seva banda, ha tancat files i es disposa a resistir el setge mediàtic i el #pressingCUP. Si els cupàires poden resistir empresonaments i repressió física, el que diguin els mitjans no els ha de fer ni fred ni calor. Potser. Però potser descobreixen que "el carrer", aquest espai ideal on desenvolupen les seves lluites i la seva activitat, també està transitat per un munt de gent que no són gaire de manis, o només de les manis de l'ANC, i només si són aptes pels nens. Gent que sovint senten simpatia per la CUP però que ara no entenen què passa. Aquesta gent exerceixen una pressió molt més gran que la dels mitjans. La CUP patirà, ja està patint, aquest setge emocional.
A mi em sembla que la CUP ha fet aquest càlcul: El sector CDC de JxSí va de ful i no es plantegen arribar a noves eleccions al març perquè saben que, si ho fan, JxSí no repetirà, ERC i CDC aniran per separat i CDC es clavarà una patacada. CDC recularà molt si es repeteixen les eleccions. Amb aquest càlcul, doncs, des del punt de vista de la CUP, resistir és vèncer. No cediran amb la investidura de Mas.
A menys, és clar, que les concessions fossin tantes, tan clares, i amb garanties, que els permetessin justificar el suport a Mas de forma convincent al seu electorat. No perden res de seguir parlant i la CUP diu que ells no s'aixequen de la taula i que estan disposats a seguir "negociant".
Per tant, uns i altres estan "negociant", on negociar de moment significa cedir el mínim i, simultàniament, retorçar-se mútuament els pebrots (disculpin la metàfora). El primer que afluixi, perd. El sector Masista de JxSí, actualment CDC i, amb la boca petita, també ERC (bon gripau s'estan empassant els republicans) aposta que la CUP cedirà. La CUP, en canvi, es disposa a resistir el setge perquè intueix que JxSí va de ful.
Jo no se si JxSí va de ful. EL que sospito és que si es repeteixen les eleccions al març, la majoria independentista d'avui al Parlament es perdrà. La social, espero, no. La de diputats, sí. Les enquestes deien fa uns dies que en cas de repetir-se les eleccions, CDC perdria un bon nombre d'escons, i ERC i la CUP en guanyarien. Es podria reeditar la majoria independentista? i amb quines condicions? Seria possible una majoria alternativa d'esquerres? Però les enquestes també deien que la majoria creia que s'arribaria a un acord. Si, finalment, no es produeix l'acord, la meva opinió personal és que l'efecte serà demolidor. L'independentisme social tindrà un bon motiu per quedar-se a casa, vista la inutilitat, comprovada amb fets, dels seus representants. Jo crec que l'abstenció pujaria molt i la deserció de vots la patiria l'independentisme que hauria perdut el partit per incompareixença. Un espantós ridícul... i, qui sap, si Inés Arrimadas presidenta? Oh my God!
JxSí (i la CUP també?), però, potser està "fent comèdia" tot esperant a veure què passa el 20D. M'explico: el 20D passarà que, guanyi qui guanyi, guanyarà Ciutadans. PP o PSOE, sigui qui sigui, necessitarà els vots d'Albert Rivera per fer govern. Albert Rivera posarà condicions, i les seves condicions inclouran alguna barbaritat amb l'autogovern català. Potser a JxSí (i CUP?) esperen que sigui el nacionalisme espanyol, un cop més, el que vingui al rescat per impulsar el procés, o qui justifiqui una aliança "contra natura". Qui sap. Però no em sembla una bona idea comptar amb que l'adversari (aquest sí que és l'adversari) cometrà errors. En tot cas, també s'havia dit d'obrir una nova tongada de "negociacions" tot just després del 20D.
En fi. "Negociacions". La bàula més dèbil són, ja es va veure el 9N, els polítics. Excés de tacticisme i d'interessos personals i de partit. Vull creure, però, que s'adonaran que si es repeteixen les eleccions, tots perden. Tots perdem.
O potser és incompetència. Hanlon, sempre Hanlon, riu per sota el nas a la darrera fila del teatre.
La pregunta és: per què? per què no es posen d'acord JxSí i CUP?
La resposta és, perquè estan negociant.
Negociar, per definició, significa els bàndols que negocien han de cedir en algun punt per a poder arribar a un acord. Ara bé, negociar només és possible quan cada bàndol té la possibilitat de trencar-li les cames (metafòricament, és clar) al bàndol contrari. Aleshores, es negocia quan la possibilitat d'arribar a un acord suposa un guany per a tots dos bàndols o, si més no, és menys dolorós que no arribar a cap acord.
Els capitans de JxSí creuen que poden doblegar a la CUP: tota l'artilleria mediàtica està llançada contra els cupàires. A per ells! Per què no? avui he llegit aquesta opinió que m'ha semblat prou interessant per saber en quin punt de conflicte estem. En resum i reciclant una mica la idea, potser el gruix de la CUP no cedirà però tampoc es necessita doblegar a tota la CUP. N'hi ha prou amb provocar una escissió i que un parell de diputats cupàires, disposats a votar a Mas, passin al grup mixt.
El grau d'hostilitat d'aquest plantejament és brutal: es planteja, directament, la destrucció de l'oponent. On l'oponent és, de forma paradoxal, amb qui pretens arribar a un pacte.
La CUP, per la seva banda, ha tancat files i es disposa a resistir el setge mediàtic i el #pressingCUP. Si els cupàires poden resistir empresonaments i repressió física, el que diguin els mitjans no els ha de fer ni fred ni calor. Potser. Però potser descobreixen que "el carrer", aquest espai ideal on desenvolupen les seves lluites i la seva activitat, també està transitat per un munt de gent que no són gaire de manis, o només de les manis de l'ANC, i només si són aptes pels nens. Gent que sovint senten simpatia per la CUP però que ara no entenen què passa. Aquesta gent exerceixen una pressió molt més gran que la dels mitjans. La CUP patirà, ja està patint, aquest setge emocional.
A mi em sembla que la CUP ha fet aquest càlcul: El sector CDC de JxSí va de ful i no es plantegen arribar a noves eleccions al març perquè saben que, si ho fan, JxSí no repetirà, ERC i CDC aniran per separat i CDC es clavarà una patacada. CDC recularà molt si es repeteixen les eleccions. Amb aquest càlcul, doncs, des del punt de vista de la CUP, resistir és vèncer. No cediran amb la investidura de Mas.
A menys, és clar, que les concessions fossin tantes, tan clares, i amb garanties, que els permetessin justificar el suport a Mas de forma convincent al seu electorat. No perden res de seguir parlant i la CUP diu que ells no s'aixequen de la taula i que estan disposats a seguir "negociant".
Per tant, uns i altres estan "negociant", on negociar de moment significa cedir el mínim i, simultàniament, retorçar-se mútuament els pebrots (disculpin la metàfora). El primer que afluixi, perd. El sector Masista de JxSí, actualment CDC i, amb la boca petita, també ERC (bon gripau s'estan empassant els republicans) aposta que la CUP cedirà. La CUP, en canvi, es disposa a resistir el setge perquè intueix que JxSí va de ful.
Jo no se si JxSí va de ful. EL que sospito és que si es repeteixen les eleccions al març, la majoria independentista d'avui al Parlament es perdrà. La social, espero, no. La de diputats, sí. Les enquestes deien fa uns dies que en cas de repetir-se les eleccions, CDC perdria un bon nombre d'escons, i ERC i la CUP en guanyarien. Es podria reeditar la majoria independentista? i amb quines condicions? Seria possible una majoria alternativa d'esquerres? Però les enquestes també deien que la majoria creia que s'arribaria a un acord. Si, finalment, no es produeix l'acord, la meva opinió personal és que l'efecte serà demolidor. L'independentisme social tindrà un bon motiu per quedar-se a casa, vista la inutilitat, comprovada amb fets, dels seus representants. Jo crec que l'abstenció pujaria molt i la deserció de vots la patiria l'independentisme que hauria perdut el partit per incompareixença. Un espantós ridícul... i, qui sap, si Inés Arrimadas presidenta? Oh my God!
JxSí (i la CUP també?), però, potser està "fent comèdia" tot esperant a veure què passa el 20D. M'explico: el 20D passarà que, guanyi qui guanyi, guanyarà Ciutadans. PP o PSOE, sigui qui sigui, necessitarà els vots d'Albert Rivera per fer govern. Albert Rivera posarà condicions, i les seves condicions inclouran alguna barbaritat amb l'autogovern català. Potser a JxSí (i CUP?) esperen que sigui el nacionalisme espanyol, un cop més, el que vingui al rescat per impulsar el procés, o qui justifiqui una aliança "contra natura". Qui sap. Però no em sembla una bona idea comptar amb que l'adversari (aquest sí que és l'adversari) cometrà errors. En tot cas, també s'havia dit d'obrir una nova tongada de "negociacions" tot just després del 20D.
En fi. "Negociacions". La bàula més dèbil són, ja es va veure el 9N, els polítics. Excés de tacticisme i d'interessos personals i de partit. Vull creure, però, que s'adonaran que si es repeteixen les eleccions, tots perden. Tots perdem.
O potser és incompetència. Hanlon, sempre Hanlon, riu per sota el nas a la darrera fila del teatre.
diumenge, 29 de novembre del 2015
#RespecteCUP
Avui la CUP està decidint en reunió de treball com afrontar els resultats del passat 27S.
Aquests dos mesos des de les votacions plebiscitàries han posat una pressió immensa sobre la coalició anti-capitalista (o post-capitalista, com algun dels seus portantveus ha dit amb encert). El #PressingCUP ha estat alguna cosa més que un hashtag. Se'ls ha dit de tots els colors als cupaires.
Jo crec que la CUP té tot el dret del món a no votar la investidura de Mas. No tinc tan clar que no permetre la investidura de Mas sigui el més adequat al moment, però, en tot cas, el dret a no fer-lo president el tenen.
Perquè la figura del President no és, en cap cas, decorativa. EL govern de la Generalitat no és especialment presidencialista però, tanmateix, el President té uns poders específics i propis. Entre ells, ni més ni menys que el de convocar eleccions i el de signar les lleis. Acaba tenint la responsabilitat última de les lleis i, sobretot, la possibilitat de controlar els temps d'aplicació.
La CUP no se'n refia. I fan bé. Mas és una animal polític. Una bestia. De llarg el polític en actiu amb més preparació, habilitat, astúcia i intel·ligència de l'estat. No estic parlant de polítiques, estic parlant d'habilitats. Mas és un polític de primer nivell.
Per això preocupa tant. Mas defensa uns plantejaments coneguts públicament. Aquests són, però, els que menys haurien de preocupar. Els que , en canvi, sí que haurien de posar a tothom en alerta són els que no són coneguts. Quina és l'agenda oculta de Mas? Per què és tan important que Mas sigui el President i no ningú altre?
Ja passava abans del 27S i encara es manté: Mas és l'únic dels candidats que ha mostrat obertament el seu interès en ser President de la Generalitat. Mas té aquesta ambició. La resta de candidats, en canvi, han dit que a ells no els motiva la Presidència, si no que els motiva la consecució dels objectius polítics. És molt curiós.
Mas, en canvi, considera obtenir la Presidència com un dels objectius polítics, i personals, irrenunciables. De fet, té raó. EL President no és una figura decorativa per a res. És la figura amb més poder del tauler. La peça clau.
I la CUP fa bé d'estar preocupada. Perquè permetre, o no, que la peça clau sigui una o una altre pot tenir, o no, molta influència en el disseny del nou estat. No és una decisió fàcil. I és una decisió a prendre a l'ull de l'huracà estant. Aquests dos mesos passats des del 27S han posat pressió a la CUP. Tothom mira la CUP i opina i diu, de forma més o menys irada, què han de fer o deixar de fer els cupaires.
Potser faríem bé, però, de rumiar tots plegats com hem arribat a aquest punt. Què volem fer. Per a què estem fent això. Què estem disposats a perdre i què volem guanyar.
Entenc que els diferents actors tenen dret a tractar d'influir en la decisió de la CUP i d'aquí el #PressingCUP. La CUP ha d'assumir, doncs, aquesta pressió.
Només demano, però, que sigui quina sigui la decisió que prengui, que em semblarà encertada, o no, se'ls respecti. Des de totes dues direccions. No seran traïdors a Catalunya si es mantenen ferms en el rebuig a Mas, ni traïdors a la classe treballadora si, en canvi, permeten la seva investidura. Segur que sigui quina sigui la seva decisió, que em semblarà encertada o no i això es podrà discutir, serà, en tot cas, una decisió presa amb honestedat i tenint en compte tant l'eix social com el nacional. Jo demano, doncs, #RespecteCUP.
Respecte, doncs, per la CUP. Per a fer un nou país ens necessitem totes i tots. I, mireu, us diré també que, malgrat el tràngol que estan passant i el pressing que s'exerceix sobre ells, els envejo. Envejo la seva honestedat i l'esforç per explicar-se i ser coherents. Justament per aquestes virtuts tenen ara aquesta responsabilitat (i pateixen aquesta pressió).
I envejo, i confio, també, en la seva imaginació. En aquest atzucac en que ens trobem, quan sembla que no hi han sortides caldrà inventar-se un camí per seguir.
Jo confio en que sabran, sabrem entre totes i tots, trobar-lo.
Aquests dos mesos des de les votacions plebiscitàries han posat una pressió immensa sobre la coalició anti-capitalista (o post-capitalista, com algun dels seus portantveus ha dit amb encert). El #PressingCUP ha estat alguna cosa més que un hashtag. Se'ls ha dit de tots els colors als cupaires.
Jo crec que la CUP té tot el dret del món a no votar la investidura de Mas. No tinc tan clar que no permetre la investidura de Mas sigui el més adequat al moment, però, en tot cas, el dret a no fer-lo president el tenen.
Perquè la figura del President no és, en cap cas, decorativa. EL govern de la Generalitat no és especialment presidencialista però, tanmateix, el President té uns poders específics i propis. Entre ells, ni més ni menys que el de convocar eleccions i el de signar les lleis. Acaba tenint la responsabilitat última de les lleis i, sobretot, la possibilitat de controlar els temps d'aplicació.
La CUP no se'n refia. I fan bé. Mas és una animal polític. Una bestia. De llarg el polític en actiu amb més preparació, habilitat, astúcia i intel·ligència de l'estat. No estic parlant de polítiques, estic parlant d'habilitats. Mas és un polític de primer nivell.
Per això preocupa tant. Mas defensa uns plantejaments coneguts públicament. Aquests són, però, els que menys haurien de preocupar. Els que , en canvi, sí que haurien de posar a tothom en alerta són els que no són coneguts. Quina és l'agenda oculta de Mas? Per què és tan important que Mas sigui el President i no ningú altre?
Ja passava abans del 27S i encara es manté: Mas és l'únic dels candidats que ha mostrat obertament el seu interès en ser President de la Generalitat. Mas té aquesta ambició. La resta de candidats, en canvi, han dit que a ells no els motiva la Presidència, si no que els motiva la consecució dels objectius polítics. És molt curiós.
Mas, en canvi, considera obtenir la Presidència com un dels objectius polítics, i personals, irrenunciables. De fet, té raó. EL President no és una figura decorativa per a res. És la figura amb més poder del tauler. La peça clau.
I la CUP fa bé d'estar preocupada. Perquè permetre, o no, que la peça clau sigui una o una altre pot tenir, o no, molta influència en el disseny del nou estat. No és una decisió fàcil. I és una decisió a prendre a l'ull de l'huracà estant. Aquests dos mesos passats des del 27S han posat pressió a la CUP. Tothom mira la CUP i opina i diu, de forma més o menys irada, què han de fer o deixar de fer els cupaires.
Potser faríem bé, però, de rumiar tots plegats com hem arribat a aquest punt. Què volem fer. Per a què estem fent això. Què estem disposats a perdre i què volem guanyar.
Entenc que els diferents actors tenen dret a tractar d'influir en la decisió de la CUP i d'aquí el #PressingCUP. La CUP ha d'assumir, doncs, aquesta pressió.
Només demano, però, que sigui quina sigui la decisió que prengui, que em semblarà encertada, o no, se'ls respecti. Des de totes dues direccions. No seran traïdors a Catalunya si es mantenen ferms en el rebuig a Mas, ni traïdors a la classe treballadora si, en canvi, permeten la seva investidura. Segur que sigui quina sigui la seva decisió, que em semblarà encertada o no i això es podrà discutir, serà, en tot cas, una decisió presa amb honestedat i tenint en compte tant l'eix social com el nacional. Jo demano, doncs, #RespecteCUP.
Respecte, doncs, per la CUP. Per a fer un nou país ens necessitem totes i tots. I, mireu, us diré també que, malgrat el tràngol que estan passant i el pressing que s'exerceix sobre ells, els envejo. Envejo la seva honestedat i l'esforç per explicar-se i ser coherents. Justament per aquestes virtuts tenen ara aquesta responsabilitat (i pateixen aquesta pressió).
I envejo, i confio, també, en la seva imaginació. En aquest atzucac en que ens trobem, quan sembla que no hi han sortides caldrà inventar-se un camí per seguir.
Jo confio en que sabran, sabrem entre totes i tots, trobar-lo.
diumenge, 22 de novembre del 2015
Un vídeo per començar a entendre el perquè de la guerra a Síria
Provar d'explicar el que passa a Síria, les causes i els grups enfrontats en deu minuts és força ambiciós, però aquest vídeo mira de fer-ho bo i utilitzant un llenguatge força planer.
Es tracta, però, de no quedar-se només amb el que diu el vídeo, si no fer-lo servir de punt de partida per informar-se més profundament i, perquè no, per tornar a revisar-lo més endavant, però aquest cop amb més informació i més criteri.
Vet aquí, doncs, aquest vídeo "#WHYSYRIA : La crisis de Siria bien contada en 10 minutos y 15 mapas".
I, finalment, tinguem present que les conseqüències del conflicte a Síria són les víctimes i els refugiats. Gent, com tu i com jo, que pateix i que ha de fugir de casa seva per salvar la vida.
No podem restar-ne indiferents.
Es tracta, però, de no quedar-se només amb el que diu el vídeo, si no fer-lo servir de punt de partida per informar-se més profundament i, perquè no, per tornar a revisar-lo més endavant, però aquest cop amb més informació i més criteri.
Vet aquí, doncs, aquest vídeo "#WHYSYRIA : La crisis de Siria bien contada en 10 minutos y 15 mapas".
I, finalment, tinguem present que les conseqüències del conflicte a Síria són les víctimes i els refugiats. Gent, com tu i com jo, que pateix i que ha de fugir de casa seva per salvar la vida.
No podem restar-ne indiferents.
dissabte, 14 de novembre del 2015
Pau, Paix, Paris.
Odi. Un odi tan absolut que porta a l'auto-immolació.Com és possible?
També ens diuen que els autors dels atemptats han estat fills i nets de la immigració, de segona i tercera generació. Han estat, doncs, europeus que s'han regirat contra la societat de la que nominalment en son part integrant des de fa generacions. Aquest odi, doncs, ha nascut i crescut a Europa.
Se'ns diu també que aquests atemptats estan relacionats amb la guerra a Síria. Interessos geoestratègics poc coneguts també estan darrera del desastre.
Víctimes. Mort indiscriminada. Per què? Sense resposta. Però por, mort, dolor, i odi, que ara canvia de bàndol en una espiral maligna.
Ara és el moment de plorar les víctimes, de consolar als familiars i amics. També és el moment d'evitar que l'espiral giri un cop més.
Plora ara, París. Recorda que no estàs sola. T'estimem. Je t'aime. T'abracem. Je t'embrasse.
No busquis venjança, París. No t'emmetzinis amb el verí del seu odi. Sense odi, tu guanyes. Sense odi, farem que alguna cosa bona en surti de tot això.
Les víctimes de l'odi ens ho reclamen.
Pau, Paix, Paris.
dilluns, 9 de novembre del 2015
Dutxa escocesa (i 2).
Dutxa escocesa al Parlament: Una de freda i una de calenta. Diuen que és molt tonificant.
A més de la resolució independentista, avui també s'encetava el debat d'investidura. Mas és el candidat de JxSí. Mas necessita dels vots de la CUP per ser President, però la CUP ja ha dit que no l'investirà. la CUP demana, i proposa, altres candidats.
Però, de moment, JxSí no es planteja cap altre candidat. De moment.
Jo crec que Mas no serà investit. I no em crec que es repeteixin les eleccions al març. No és que no m'ho cregui és que em sembla impossible. Si hi ha alguna forma de perdre, de malbaratar l'impuls i el moment adquirit en aquests darrers cinc anys seria, exacatment, ser incapaços de fer govern i anar a eleccions al març.
Estic segur que per alguns aquest és l'escenari ideal. I no parlo dels unionistes. No. Estic parlant de "nacionalistes" i "d'independentistes" que senten vertigen, que tenen por, que busquen la forma "honorable" de perdre i seguir en la seva zona de comfort.
Però jo, i crec que molts com jo, el que volem és guanyar. D'una vegada. Volem guanyar per moltes i molt bones raons. I ara ve la part més difícil: quan es lliurarà la batalla definitiva amb l'estat. Quan potser tocarà fer d'escuts humans al Parlament, quan caldrà defensar la República amb la paraula, amb el cor, amb les mans i amb el cos. Estem a punt d'arribar a aquesta situació. Vencerem, o no, però l'hora de la veritat arriba.
Cerc que resolució del Parlament compta amb aquest compromís del poble per dur-la endavant. I dic el poble. Segur que també els parlamentaris que el representen.
Però avui, després de la resolució hem vist com els nostres representants, els uns i els altres, s'entesten a un enfrontament que, sincerament, crec que ens el podríem estalviar. Ens diuen que si no hi ha un determinat govern "el procés queda encallat".
És broma, no?
Ahir ho deia, només m'explico aquesta investidura fallida com un moviment tàctic que no soc capaç de copsar. No vull ni pensar que hi hagi algú que tingui ganes de perdre, a propòsit, i que aquesta sigui la forma de fer-ho.
En fi. Dutxa escocesa. Per una banda, la contundent resolució independentista. El món ja sap que això va de debò i que estem en la fase institucional. Per l'altre, una investidura que fracassarà. Gol en pròpia porta. Necessari a aquestes alçades? què hi ha darrera d'això? interessos ocults o incompetència? Hanlon, on ets?
No posar-se d'acord, un cop arribats a aquest punt, després d'anunciar al món l'inici del procés, seria el pitjor de tots els escenaris. Seria, ni més ni menys, que fer el ridícul. Com deia Tarradellas, és l'únic que no està permès en política.
En fi. Una mica de paciència i no dramatitzem. Encara no.
A més de la resolució independentista, avui també s'encetava el debat d'investidura. Mas és el candidat de JxSí. Mas necessita dels vots de la CUP per ser President, però la CUP ja ha dit que no l'investirà. la CUP demana, i proposa, altres candidats.
Però, de moment, JxSí no es planteja cap altre candidat. De moment.
Jo crec que Mas no serà investit. I no em crec que es repeteixin les eleccions al març. No és que no m'ho cregui és que em sembla impossible. Si hi ha alguna forma de perdre, de malbaratar l'impuls i el moment adquirit en aquests darrers cinc anys seria, exacatment, ser incapaços de fer govern i anar a eleccions al març.
Estic segur que per alguns aquest és l'escenari ideal. I no parlo dels unionistes. No. Estic parlant de "nacionalistes" i "d'independentistes" que senten vertigen, que tenen por, que busquen la forma "honorable" de perdre i seguir en la seva zona de comfort.
Però jo, i crec que molts com jo, el que volem és guanyar. D'una vegada. Volem guanyar per moltes i molt bones raons. I ara ve la part més difícil: quan es lliurarà la batalla definitiva amb l'estat. Quan potser tocarà fer d'escuts humans al Parlament, quan caldrà defensar la República amb la paraula, amb el cor, amb les mans i amb el cos. Estem a punt d'arribar a aquesta situació. Vencerem, o no, però l'hora de la veritat arriba.
Cerc que resolució del Parlament compta amb aquest compromís del poble per dur-la endavant. I dic el poble. Segur que també els parlamentaris que el representen.
Però avui, després de la resolució hem vist com els nostres representants, els uns i els altres, s'entesten a un enfrontament que, sincerament, crec que ens el podríem estalviar. Ens diuen que si no hi ha un determinat govern "el procés queda encallat".
És broma, no?
Ahir ho deia, només m'explico aquesta investidura fallida com un moviment tàctic que no soc capaç de copsar. No vull ni pensar que hi hagi algú que tingui ganes de perdre, a propòsit, i que aquesta sigui la forma de fer-ho.
En fi. Dutxa escocesa. Per una banda, la contundent resolució independentista. El món ja sap que això va de debò i que estem en la fase institucional. Per l'altre, una investidura que fracassarà. Gol en pròpia porta. Necessari a aquestes alçades? què hi ha darrera d'això? interessos ocults o incompetència? Hanlon, on ets?
No posar-se d'acord, un cop arribats a aquest punt, després d'anunciar al món l'inici del procés, seria el pitjor de tots els escenaris. Seria, ni més ni menys, que fer el ridícul. Com deia Tarradellas, és l'únic que no està permès en política.
En fi. Una mica de paciència i no dramatitzem. Encara no.
Resolució Independentista del Parlament de Catalunya.
Dutxa escocesa al Parlament: Una de freda i una de calenta. Diuen que és molt tonificant.
Avui s'ha aprovat aquesta resolució que és, pràcticament, una declaració d'Independència. Pràcticament, en el sentit de "de forma pràctica". Perquè només una Declaració d'Independència pot dir coses com que el constitucional ja no té autoritat a Catalunya.
Què li manca a aquesta Declaració d'intencions per ser, completament uns DUI? Molt poc: fer-se efectiva. La clau de volta és això. Que es faci efectiva. Que es demostri per la via dels fets que el poder real, que l'autoritat que es reconeix entre els ciutadans de Catalunya és a aquesta banda del mapa. Es tracta de tornar a posar en pràctica l'esperit, i els fets, del 9N2014. En parlarem.
A continuació, el text de la resolució independentista extret d'aquest enllaç de Vilaweb.
«El Parlament de Catalunya:
PRIMER. Constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 es basa en una majoria d’escons de les forces parlamentàries amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i amb una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.
SEGON. Declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.
TERCER. Proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana.
QUART. Insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions.
CINQUÈ. Considera pertinent iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.
SISÈ. Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d’altres.
SETÈ. Adoptarà les mesures necessàries per a obrir aquest procés de desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica amb l’Estat espanyol de tal manera que permeti l’apoderament de la ciutadania a tots els nivells i en base a una participació oberta, activa i integradora.
VUITÈ. Insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.
NOVÈ. Declara la voluntat d’inici de negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’una estat català independent en forma de República i, així mateix, ho posa en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.»
Annex:
«1. Pobresa energètica
Per tal de garantir que cap persona es vegi privada de l’accés als subministraments bàsics, el futur Govern desplegarà les mesures per evitar la pobresa energètica aprovades a la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, de manera que es garanteixi el dret d’accés als subministraments bàsics d’aigua potable, de gas i d’electricitat a les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial, mentre duri aquesta situació.
2. Habitatge
Per tal de garantir que cap persona es vegi privada de l’accés a un habitatge digne, el futur Govern treballarà en l’aplicació del nou marc normatiu que regula la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. En aquest marc, el futur Govern es compromet a garantir ei principi de reallotjament adequat de les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial que estiguin en procés d’ésser desnonades de llur habitatge habitual, per a poder fer efectiu el desnonament.
Així mateix, de forma urgent, es realitzaran modificacions normatives per tal de fer efectives les previsions de la Llei 24/2015, com és el cas del reglament de funcionament de les Meses de valoració per l’adjudicació d’habitatges per a situacions d’emergències econòmiques, socials i altres casos amb necessitats especials de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.
3. Sanitat
En l’àmbit de les polítiques de salut per a tota la ciutadania, el futur Govern garantirà l’accés universal a l’atenció sanitària pública i de qualitat, mitjançant el CatSalut, a totes les persones que viuen a Catalunya.
Cap persona en podrà quedar exclosa per raons d’origen, tinguin o no la condició d’assegurats o beneficiaris del Sistema Nacional de Salut, i amb independència de si consten o no al padró. Així mateix, cap ciutadà no es veurà privat d’assistència farmacèutica per motius econòmics.
D’acord amb les diferents resolucions aprovades per aquest parlament, no es realitzaran nous concursos per a la gestió de Centres d’Atenció Primària.
4. Educació
El Parlament de Catalunya va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra bona part de l’articulat de la LO 8/2013 de 9 de desembre de Millora de la Qualitat Educativa, recurs que va ser admès a tràmit el passat 3 d’abril del 2014. En aquesta impugnació, avalada pel dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, s’argumentava com els preceptes indicats de la LO 8/2013 són contraris a les competències establertes en favor de la Generalitat de Catalunya, al model educatiu català determinat per la LEG i als consensos obtinguts per la comunitat educativa en el seu conjunt. En coherència amb aquest recurs, el futur Govern vetllarà en la seva actuació en matèria d’educació per la plena vigència i respecte de les competències establertes en favor de les administracions catalanes i per mantenir-hi els consensos obtinguts per la comunitat educativa en el seu conjunt.
5. Garantia de les llibertats públiques.
El Parlament de Catalunya va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra alguns articles de la LO 4/2015 de Seguretat Ciutadana, recurs que va ser admès a tràmit el passat 21 de Juliol de 2015. En aquesta impugnació, avalada pel dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, s’argumentava com els preceptes indicats de la LO 4/2015 són contraris a drets fonamentals previstos en els textos internacionals com la Declaració Universal de Drets Humans, el Conveni Europeu dels Drets Humans i la Jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En coherència amb aquest recurs, el futur Govern vetllarà en la seva actuació en matèria de seguretat ciutadana per la plena vigència i, respecte dels drets fonamentals esmentats.
6. Administracions locals
Amb l’afany de garantir les plenes competències de les Administracions Locals catalanes per servir l’interès general, el futur Govern proporcionarà les eines de suport necessàries per deixar sense efecte els preceptes de la LRSAL (Llei orgànica 2/2012 de 27 d’abril d’estabilitat pressupostaria dictada en desenvolupament del article 135 de la Constitució Espanyola) relatius a la limitació de competències als ens locals, els de control del cost dels serveis i l’obligació de la priorització de l’activitat econòmica privada.
7. Persones refugiades
A fi de poder donar resposta a la greu situació humanitària que viuen les per sones refugiades, el futur Govern generarà un marc de relacions amb l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (AGNUR) amb l’objectiu de donar acollida i asil al màxim nombre de persones més enllà de les decisions adopta des al respecte pel Govern espanyol.
8. Avortament
En matèria de dret a l’avortament, el futur govern es regirà pel que estipula la Llei 17/2015, de 21 de Juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes.
9. Finançament d’un pla de xoc social i gestió del deute
Per tal d’alliberar recursos per a dotar financerament un pla de xoc social, el futur Govern, entre altres mesures, establirà vies de negociació per tal de reduir la càrrega del deute en el conjunt de la despesa.
Prioritàriament, el futur Govern impulsarà la renegociació de tots els finançaments estructurats, separant els pagaments que compensen un servei (inversió i manteniment) d’aquells que constitueixen un pagament excessiu respecte als tipus d’interès i a les taxes d’inflació actuals. Així mateix, el futur Govern instarà els concessionaris o superficiaris a redefinir els contractes estructurats, transformant l’amortització de les inversions en finançament ordinari mitjançant deute públic i eliminant el cost excessiu del capital.
Aquesta transformació, que ha de permetre una rebaixa de costos per a la Generalitat que es pugui aprofitar per finançar un pla de xoc social, ha d’anar acompanyada d’una revisió a fons dels programes pressupostaris de despesa que permeti avaluar i contrastar la seva utilitat en moments on atendre la urgència social ha esdevingut la màxima prioritat de la despesa de la Generalitat, expressada en l’esmentat pla de xoc. Els estalvis que s’obtinguin de la revisió de programes aniran íntegrament dedicats a un pla de xoc social.
Per tal de fer un seguiment de l’efectivitat d’aquest objectiu i compromís, el futur govern crearà un grup de treball obert als grups parlamentaris. Així mateix, el futur govern establirà un calendari de reunions amb els respon sables de la banca resident per estudiar la possibilitat de renegociació del pagament dels interessos amb finalitats socials.»
Avui s'ha aprovat aquesta resolució que és, pràcticament, una declaració d'Independència. Pràcticament, en el sentit de "de forma pràctica". Perquè només una Declaració d'Independència pot dir coses com que el constitucional ja no té autoritat a Catalunya.
Què li manca a aquesta Declaració d'intencions per ser, completament uns DUI? Molt poc: fer-se efectiva. La clau de volta és això. Que es faci efectiva. Que es demostri per la via dels fets que el poder real, que l'autoritat que es reconeix entre els ciutadans de Catalunya és a aquesta banda del mapa. Es tracta de tornar a posar en pràctica l'esperit, i els fets, del 9N2014. En parlarem.
A continuació, el text de la resolució independentista extret d'aquest enllaç de Vilaweb.
«El Parlament de Catalunya:
PRIMER. Constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 es basa en una majoria d’escons de les forces parlamentàries amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i amb una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.
SEGON. Declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.
TERCER. Proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana.
QUART. Insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions.
CINQUÈ. Considera pertinent iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.
SISÈ. Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d’altres.
SETÈ. Adoptarà les mesures necessàries per a obrir aquest procés de desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica amb l’Estat espanyol de tal manera que permeti l’apoderament de la ciutadania a tots els nivells i en base a una participació oberta, activa i integradora.
VUITÈ. Insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.
NOVÈ. Declara la voluntat d’inici de negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’una estat català independent en forma de República i, així mateix, ho posa en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.»
Annex:
«1. Pobresa energètica
Per tal de garantir que cap persona es vegi privada de l’accés als subministraments bàsics, el futur Govern desplegarà les mesures per evitar la pobresa energètica aprovades a la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, de manera que es garanteixi el dret d’accés als subministraments bàsics d’aigua potable, de gas i d’electricitat a les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial, mentre duri aquesta situació.
2. Habitatge
Per tal de garantir que cap persona es vegi privada de l’accés a un habitatge digne, el futur Govern treballarà en l’aplicació del nou marc normatiu que regula la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. En aquest marc, el futur Govern es compromet a garantir ei principi de reallotjament adequat de les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial que estiguin en procés d’ésser desnonades de llur habitatge habitual, per a poder fer efectiu el desnonament.
Així mateix, de forma urgent, es realitzaran modificacions normatives per tal de fer efectives les previsions de la Llei 24/2015, com és el cas del reglament de funcionament de les Meses de valoració per l’adjudicació d’habitatges per a situacions d’emergències econòmiques, socials i altres casos amb necessitats especials de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.
3. Sanitat
En l’àmbit de les polítiques de salut per a tota la ciutadania, el futur Govern garantirà l’accés universal a l’atenció sanitària pública i de qualitat, mitjançant el CatSalut, a totes les persones que viuen a Catalunya.
Cap persona en podrà quedar exclosa per raons d’origen, tinguin o no la condició d’assegurats o beneficiaris del Sistema Nacional de Salut, i amb independència de si consten o no al padró. Així mateix, cap ciutadà no es veurà privat d’assistència farmacèutica per motius econòmics.
D’acord amb les diferents resolucions aprovades per aquest parlament, no es realitzaran nous concursos per a la gestió de Centres d’Atenció Primària.
4. Educació
El Parlament de Catalunya va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra bona part de l’articulat de la LO 8/2013 de 9 de desembre de Millora de la Qualitat Educativa, recurs que va ser admès a tràmit el passat 3 d’abril del 2014. En aquesta impugnació, avalada pel dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, s’argumentava com els preceptes indicats de la LO 8/2013 són contraris a les competències establertes en favor de la Generalitat de Catalunya, al model educatiu català determinat per la LEG i als consensos obtinguts per la comunitat educativa en el seu conjunt. En coherència amb aquest recurs, el futur Govern vetllarà en la seva actuació en matèria d’educació per la plena vigència i respecte de les competències establertes en favor de les administracions catalanes i per mantenir-hi els consensos obtinguts per la comunitat educativa en el seu conjunt.
5. Garantia de les llibertats públiques.
El Parlament de Catalunya va interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra alguns articles de la LO 4/2015 de Seguretat Ciutadana, recurs que va ser admès a tràmit el passat 21 de Juliol de 2015. En aquesta impugnació, avalada pel dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, s’argumentava com els preceptes indicats de la LO 4/2015 són contraris a drets fonamentals previstos en els textos internacionals com la Declaració Universal de Drets Humans, el Conveni Europeu dels Drets Humans i la Jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans. En coherència amb aquest recurs, el futur Govern vetllarà en la seva actuació en matèria de seguretat ciutadana per la plena vigència i, respecte dels drets fonamentals esmentats.
6. Administracions locals
Amb l’afany de garantir les plenes competències de les Administracions Locals catalanes per servir l’interès general, el futur Govern proporcionarà les eines de suport necessàries per deixar sense efecte els preceptes de la LRSAL (Llei orgànica 2/2012 de 27 d’abril d’estabilitat pressupostaria dictada en desenvolupament del article 135 de la Constitució Espanyola) relatius a la limitació de competències als ens locals, els de control del cost dels serveis i l’obligació de la priorització de l’activitat econòmica privada.
7. Persones refugiades
A fi de poder donar resposta a la greu situació humanitària que viuen les per sones refugiades, el futur Govern generarà un marc de relacions amb l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (AGNUR) amb l’objectiu de donar acollida i asil al màxim nombre de persones més enllà de les decisions adopta des al respecte pel Govern espanyol.
8. Avortament
En matèria de dret a l’avortament, el futur govern es regirà pel que estipula la Llei 17/2015, de 21 de Juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes.
9. Finançament d’un pla de xoc social i gestió del deute
Per tal d’alliberar recursos per a dotar financerament un pla de xoc social, el futur Govern, entre altres mesures, establirà vies de negociació per tal de reduir la càrrega del deute en el conjunt de la despesa.
Prioritàriament, el futur Govern impulsarà la renegociació de tots els finançaments estructurats, separant els pagaments que compensen un servei (inversió i manteniment) d’aquells que constitueixen un pagament excessiu respecte als tipus d’interès i a les taxes d’inflació actuals. Així mateix, el futur Govern instarà els concessionaris o superficiaris a redefinir els contractes estructurats, transformant l’amortització de les inversions en finançament ordinari mitjançant deute públic i eliminant el cost excessiu del capital.
Aquesta transformació, que ha de permetre una rebaixa de costos per a la Generalitat que es pugui aprofitar per finançar un pla de xoc social, ha d’anar acompanyada d’una revisió a fons dels programes pressupostaris de despesa que permeti avaluar i contrastar la seva utilitat en moments on atendre la urgència social ha esdevingut la màxima prioritat de la despesa de la Generalitat, expressada en l’esmentat pla de xoc. Els estalvis que s’obtinguin de la revisió de programes aniran íntegrament dedicats a un pla de xoc social.
Per tal de fer un seguiment de l’efectivitat d’aquest objectiu i compromís, el futur govern crearà un grup de treball obert als grups parlamentaris. Així mateix, el futur govern establirà un calendari de reunions amb els respon sables de la banca resident per estudiar la possibilitat de renegociació del pagament dels interessos amb finalitats socials.»
dissabte, 7 de novembre del 2015
Pas a pas
El dilluns que ve passaran coses al Parlament.
Potser la més important serà la declaració conjunta de JxSí i la CUP amb la que es declararà solemnement l'inici del procés per la creació d'un estat català independent. Com han dit alguns, una Declaració d'Independència anticipada.
En aquesta mateixa direcció, es declararà que el Tribunal Constitucional ja no té autoritat a Catalunya.
Us semblarà molt fort, però, en realitat, no és més que el reconeixement institucional del que ja va passar tot just farà un any el mateix dilluns: la consulta del 9N. Aquella consulta que es va fer, i que va ser un èxit de participació malgrat que el constitucional l'havia prohibit. Aquell dia va quedar demostrat per la via dels fets que el constitucional no tenia, ni té, ni tindrà mai més, autoritat a Catalunya.
I aquesta declaració serà un gran pas endavant. I tot seguit, vindrà l'intent, es quedarà en intent, d'investidura d'Artur Mas. La CUP no votarà a favor de Mas com han deixat molt clar. Per tant, serà un intent d'investidura fallit.
Em demano quin a necessitat hi ha de fer un pas important endavant per tot seguit fer un (petit, tampoc dramatitzem) pas enrere.
Ho rumio i només se m'acut que es pretén guanyar temps. Que es pretén arribar a les eleccions del 20D al congrés de diputats per veure què hi ha. Qui surt. Qui es posarà d'interlocutor a l'altre banda. Podria ser.
Però d'altra banda, això tampoc és cap misteri. El 20D el nacionalisme espanyol obtindrà la majoria absoluta llarga al congrés de diputats. O és que algú dubta de la victòria aclaparadora de PPSOEC's? De fet, és molt probable que la victòria del nacionalisme ultra de PP i C's obtingui la majoria absoluta. Això ho sabem aquí, i ho saben allà.
O és que potser es vol afavorir una formació o algun altre? o és un problema que cal interpretar en clau catalana: que els partits que defensen un referèndum pactat amb l'estat vegin com la seva proposta queda definitivament derrotada.
Però tampoc em convenç. A aquestes alçades només poden creure sincerament en un referèndum pactat amb l'estat aquells que també creuen sincerament en els unicorns de colors (o en els superpoders de Merkel i Hollande).
O és que potser es pretén, just el contrari, afavorir la victòria del nacionalisme espanyol més ultramuntà amb la idea de que "com pitjor, millor". És dir, fer que es posi al 120% la màquina de fabricar independentistes.
Però aquesta tampoc me la crec. Mireu: com pitjor, pitjor. Si es vol una separació el més amistosa i civilitzada possible, el que cal és gent amistosa i civilitzada a les dues bandes. Si en comptes de gent civilitzada hi han bàrbars, acabaran fent-se barbaritats.
En fi, doncs, espero que uns i altres sàpiguen què estan fent. Dur la iniciativa i controlar els temps acostuma a portar a la victòria. El tacticisme és útil si respon a una estratègia. EL problema ve quan l'estratègia és el tacticisme.
I l'estratègia, o l'objectiu estratègic primari -després n'hi han més i diferents, fins i tot oposats- és la independència. Em sembla que en això estem tots d'acord, no?
Doncs si tenim clar aquest punt estratègic, només espero que s'adoptin les tàctiques més adequades per assolir-lo. Estic segur que entre tots ho farem ara i bé.
Tinguem confiança.
Potser la més important serà la declaració conjunta de JxSí i la CUP amb la que es declararà solemnement l'inici del procés per la creació d'un estat català independent. Com han dit alguns, una Declaració d'Independència anticipada.
En aquesta mateixa direcció, es declararà que el Tribunal Constitucional ja no té autoritat a Catalunya.
Us semblarà molt fort, però, en realitat, no és més que el reconeixement institucional del que ja va passar tot just farà un any el mateix dilluns: la consulta del 9N. Aquella consulta que es va fer, i que va ser un èxit de participació malgrat que el constitucional l'havia prohibit. Aquell dia va quedar demostrat per la via dels fets que el constitucional no tenia, ni té, ni tindrà mai més, autoritat a Catalunya.
I aquesta declaració serà un gran pas endavant. I tot seguit, vindrà l'intent, es quedarà en intent, d'investidura d'Artur Mas. La CUP no votarà a favor de Mas com han deixat molt clar. Per tant, serà un intent d'investidura fallit.
Em demano quin a necessitat hi ha de fer un pas important endavant per tot seguit fer un (petit, tampoc dramatitzem) pas enrere.
Ho rumio i només se m'acut que es pretén guanyar temps. Que es pretén arribar a les eleccions del 20D al congrés de diputats per veure què hi ha. Qui surt. Qui es posarà d'interlocutor a l'altre banda. Podria ser.
Però d'altra banda, això tampoc és cap misteri. El 20D el nacionalisme espanyol obtindrà la majoria absoluta llarga al congrés de diputats. O és que algú dubta de la victòria aclaparadora de PPSOEC's? De fet, és molt probable que la victòria del nacionalisme ultra de PP i C's obtingui la majoria absoluta. Això ho sabem aquí, i ho saben allà.
O és que potser es vol afavorir una formació o algun altre? o és un problema que cal interpretar en clau catalana: que els partits que defensen un referèndum pactat amb l'estat vegin com la seva proposta queda definitivament derrotada.
Però tampoc em convenç. A aquestes alçades només poden creure sincerament en un referèndum pactat amb l'estat aquells que també creuen sincerament en els unicorns de colors (o en els superpoders de Merkel i Hollande).
O és que potser es pretén, just el contrari, afavorir la victòria del nacionalisme espanyol més ultramuntà amb la idea de que "com pitjor, millor". És dir, fer que es posi al 120% la màquina de fabricar independentistes.
Però aquesta tampoc me la crec. Mireu: com pitjor, pitjor. Si es vol una separació el més amistosa i civilitzada possible, el que cal és gent amistosa i civilitzada a les dues bandes. Si en comptes de gent civilitzada hi han bàrbars, acabaran fent-se barbaritats.
En fi, doncs, espero que uns i altres sàpiguen què estan fent. Dur la iniciativa i controlar els temps acostuma a portar a la victòria. El tacticisme és útil si respon a una estratègia. EL problema ve quan l'estratègia és el tacticisme.
I l'estratègia, o l'objectiu estratègic primari -després n'hi han més i diferents, fins i tot oposats- és la independència. Em sembla que en això estem tots d'acord, no?
Doncs si tenim clar aquest punt estratègic, només espero que s'adoptin les tàctiques més adequades per assolir-lo. Estic segur que entre tots ho farem ara i bé.
Tinguem confiança.
dissabte, 31 d’octubre del 2015
Feliç castanyada!
Els que tenim una edat (que s'entengui, tampoc tanta!) hem pogut viure la mutació lenta de la revetlla de Tots Sants, o la castanyada.
No fa tants anys, aquesta data prenia un caràcter més greu, més solemne. Potser per les gairebé obligades visites als cementiris. La idea de la mort hi era present i impregnava les dates. Una sensació de ritual fúnebre amb un punt de tristesa.
Fins i tot es diria que aquestes dates eres mes fredes i més fosques.
Res a veure amb com es viu avui.
D'aquelles revetlles de Tots Sants es diria que només han sobreviscut, amb energia i excel·lent salut, val a dir, les tradicions culinàries. No es poden, jo no puc, almenys, concebre aquestes dates sense panellets, castanyes i moniatos.
La data ha passat a ser una festa més pels nens. No cal dir que el comerç té molt a veure amb aquesta mutació, i que no s'escapa que una bona via d'atac per a provocar el consum de les famílies és, precisament, pels nens.
I els nens, i les escoles, i els negocis al voltant dels infants han copiat el model del Halloween nord-americà. És un fet. O potser és a l'inrevés: és la tradició del Tots Sants la que ha evolucionat. Digues-me antropòleg aficionat.
El cas és que fa un moment que hem pujat de la carretera de Sants, perquè hem sortit a comprar vi dolç i ratafia, i els panellets (sí, què passa? els comprem fets!) del forn Baltà.
A la carretera, des de la cantonada amb Begur, fins gairebé la Plaça Espanya, avui i demà hi fan la Fira de Tots Sants.
Doncs bé, molta gent. Aprofitant que el dia és molt agradable a les terrassetes muntades enmig de la carretera. Molta música. Molta animació. Moltes disfresses, entre la gent que passeja i entre els dependents de les parades.
A més coincideix que aquest cap de setmana és el Saló del Manga. Els cosplays de les series d'animació japoneses es barregen amb bruixes, carbasses i panellets.
És un canvi més que evident. Avui parlem d'una festa, quan fa una anys parlàvem d'una tradició fúnebre.
Fins i tot, demà, la visita als morts que molts seguiran fent als cementiris no serà la cosa trista i excessivament seriosa d'altres temps. Demà als cementiris hi hauran quartets de corda i rapsodes. Hi hauran flors i colors. La forma com es percep la mort també ha canviat. Sens dubte que el preu (incinerar és més barat que enterrar) influeix, però no crec que sigui l'únic factor que estigui fent que cada cop més gent opti per la incineració.
En fi. Canvis. Personalment, prefereixo com és ara. M'agrada que aquesta sigui una festa per als nens i prefereixo treure-li gravetat al record dels morts.
Una tradició que està evolucionant i em sembla bé així.
Perquè la reflexió personal de cadascú sobre d'on vinc, on vaig, quan de temps em queda, què és la meva mort? en realitat, pot sorgir en qualsevol moment. No em calen dates assenyalades per meditar sobre la mort, que no és més, en definitiva, que reflexionar sobre la vida.
Feliç castanyada a tots! I no abuseu dels panellets!
No fa tants anys, aquesta data prenia un caràcter més greu, més solemne. Potser per les gairebé obligades visites als cementiris. La idea de la mort hi era present i impregnava les dates. Una sensació de ritual fúnebre amb un punt de tristesa.
Fins i tot es diria que aquestes dates eres mes fredes i més fosques.
Res a veure amb com es viu avui.
D'aquelles revetlles de Tots Sants es diria que només han sobreviscut, amb energia i excel·lent salut, val a dir, les tradicions culinàries. No es poden, jo no puc, almenys, concebre aquestes dates sense panellets, castanyes i moniatos.
La data ha passat a ser una festa més pels nens. No cal dir que el comerç té molt a veure amb aquesta mutació, i que no s'escapa que una bona via d'atac per a provocar el consum de les famílies és, precisament, pels nens.
I els nens, i les escoles, i els negocis al voltant dels infants han copiat el model del Halloween nord-americà. És un fet. O potser és a l'inrevés: és la tradició del Tots Sants la que ha evolucionat. Digues-me antropòleg aficionat.
El cas és que fa un moment que hem pujat de la carretera de Sants, perquè hem sortit a comprar vi dolç i ratafia, i els panellets (sí, què passa? els comprem fets!) del forn Baltà.
A la carretera, des de la cantonada amb Begur, fins gairebé la Plaça Espanya, avui i demà hi fan la Fira de Tots Sants.
Doncs bé, molta gent. Aprofitant que el dia és molt agradable a les terrassetes muntades enmig de la carretera. Molta música. Molta animació. Moltes disfresses, entre la gent que passeja i entre els dependents de les parades.
A més coincideix que aquest cap de setmana és el Saló del Manga. Els cosplays de les series d'animació japoneses es barregen amb bruixes, carbasses i panellets.
És un canvi més que evident. Avui parlem d'una festa, quan fa una anys parlàvem d'una tradició fúnebre.
Fins i tot, demà, la visita als morts que molts seguiran fent als cementiris no serà la cosa trista i excessivament seriosa d'altres temps. Demà als cementiris hi hauran quartets de corda i rapsodes. Hi hauran flors i colors. La forma com es percep la mort també ha canviat. Sens dubte que el preu (incinerar és més barat que enterrar) influeix, però no crec que sigui l'únic factor que estigui fent que cada cop més gent opti per la incineració.
En fi. Canvis. Personalment, prefereixo com és ara. M'agrada que aquesta sigui una festa per als nens i prefereixo treure-li gravetat al record dels morts.
Una tradició que està evolucionant i em sembla bé així.
Perquè la reflexió personal de cadascú sobre d'on vinc, on vaig, quan de temps em queda, què és la meva mort? en realitat, pot sorgir en qualsevol moment. No em calen dates assenyalades per meditar sobre la mort, que no és més, en definitiva, que reflexionar sobre la vida.
Feliç castanyada a tots! I no abuseu dels panellets!
dimecres, 28 d’octubre del 2015
#JoTambéSócAnarquista
Que els anarquistes són un ull de poll per als estats, per a qualsevol estat, o projecte d'estat, és una evidència.
Perquè l'anarquisme va molt més enllà de la visió caricaturesca d'uns estranys esquerrans barallats amb tothom i entre ells i tot, o del punkie, o del hippie, o de l'esperantista friki.
La veritat és que darrera de l'anarquisme, o a la seva empara, hi han construccions intel·lectuals molt sòlides i diverses i amb propostes que discuteixen el sistema fins als seus fonaments. Com podria ser el decreixentisme, que no és una ideologia anarquista en si mateixa, però que sí sembla més fàcil que pugui prosperar en una utopia anarquista (Carlos Taibo, "Per què el decreixement?") .
Hi ha activisme anarquista, alguns cops d'acció directa i al carrer, però sobretot n'hi ha un de no-violent però que potencialment té la capacitat de subvertir i capgirar la direcció i l'execució del poder. Penso per exemple, en la investigació i desenvolupament de cripto-monedes.
Doncs bé, avui s'ha realitzat una nova acció contra els anarquistes. La policia ha entrat a diversos locals, entre ells l'Ateneu Llibertari de Sants, en una operació contra el "terrorisme anarquista".
Terrorisme? Au va. I la policia que ha entrat han estat Mossos d'Esquadra, executant una ordre de l'"Audiencia Nacional". La policia del projecte d'estat executant les ordres del vell estat, contra els que en cap cas obeiran i es sotmetran a cap estat, sigui vell o nou.
Si d'una cosa estic segur és que les anarquistes de l'Ateneu Llibertari no són terroristes. Si estic segur d'alguna cosa és que no són els meus enemics. Els detinguts avui ho han estat per motius polítics i no se'm convencerà del contrari. Els ataquen perquè planten cara. I ens cal a tots plantar cara.
Solidaritat, doncs, amb els detinguts. Amb atacs com el d'avui, tinc clar de part de qui em poso i, avui, #JoTambéSócAnarquista.
Perquè l'anarquisme va molt més enllà de la visió caricaturesca d'uns estranys esquerrans barallats amb tothom i entre ells i tot, o del punkie, o del hippie, o de l'esperantista friki.
La veritat és que darrera de l'anarquisme, o a la seva empara, hi han construccions intel·lectuals molt sòlides i diverses i amb propostes que discuteixen el sistema fins als seus fonaments. Com podria ser el decreixentisme, que no és una ideologia anarquista en si mateixa, però que sí sembla més fàcil que pugui prosperar en una utopia anarquista (Carlos Taibo, "Per què el decreixement?") .
Hi ha activisme anarquista, alguns cops d'acció directa i al carrer, però sobretot n'hi ha un de no-violent però que potencialment té la capacitat de subvertir i capgirar la direcció i l'execució del poder. Penso per exemple, en la investigació i desenvolupament de cripto-monedes.
Doncs bé, avui s'ha realitzat una nova acció contra els anarquistes. La policia ha entrat a diversos locals, entre ells l'Ateneu Llibertari de Sants, en una operació contra el "terrorisme anarquista".
Terrorisme? Au va. I la policia que ha entrat han estat Mossos d'Esquadra, executant una ordre de l'"Audiencia Nacional". La policia del projecte d'estat executant les ordres del vell estat, contra els que en cap cas obeiran i es sotmetran a cap estat, sigui vell o nou.
Si d'una cosa estic segur és que les anarquistes de l'Ateneu Llibertari no són terroristes. Si estic segur d'alguna cosa és que no són els meus enemics. Els detinguts avui ho han estat per motius polítics i no se'm convencerà del contrari. Els ataquen perquè planten cara. I ens cal a tots plantar cara.
Solidaritat, doncs, amb els detinguts. Amb atacs com el d'avui, tinc clar de part de qui em poso i, avui, #JoTambéSócAnarquista.
diumenge, 18 d’octubre del 2015
Jo vull ser torero. (Cursos CEAC)
Aquesta setmana ens ha portat les declaracions davant el jutge de Rigau, Ortega i Mas, aquesta última el mateix dia que es commemorava el 75 aniversari de l'assassinat a mans dels franquistes del President Companys.
Mirem-ho així: alguna cosa ha millorat a la "democràcia" espanyola. Ara ja no es dediquen a assassinar presidents de la Generalitat: ara només tracten d'empresonar-los. El motiu és, recordem-ho, haver posat urnes per a la consulta el passat 9N.
És tot un senyal de com funcionen les coses al país veí, però, de fet, el senyal més poderós de com funcionen les coses i el que ens espera si seguim sent súbdits de l'estat espanyol. És dir, si continuem pagant els impostos i sotmetent-nos a "l'autoritat" de Madrid va venir ahir: el PP prepara una FP de tauromaquia.
Ja seria penós que es muntés com extra-escolar: "El nen fa classes de repàs", "La nena fa alemany", "El petit del 1er-2na, piano" i "el gran dels de la merceria, torero". Però és que la cosa no serà extra-escolar, serà una FP: "Nen, com és que has suspès l'assignatura de banderilleru? és que el toro en té mania!"
Una pregunta, es podrà fer a distància?
És molt friki, oi? Són moltes ganes de desprestigiar la FP. No en saben més els del PP.
Fa riure. Tarradellas deia que en política l'únic que no es pot fer és el ridícul. Doncs bé, vet aquí un exemple de ridiculesa extrema.
Això és el que ens espera si no assolim la independència, i ara perdonin que jo entri en el joc de fer por, però és que en fa: una democràcia fallida, una educació i un ensenyament públics adoctrinadors i inútils, uns serveis públics inexistents... sense comptar amb AVES a enlloc, rodalies col·lapsades, aeroports buits i unes despeses creixents de manteniment de totes aquestes infraestructures que no serveixen per a res. Tot amanit amb corrupció legal i institucionalitzada. Menys que súbdits. D'aquí al dret de cuixa hi va poc.
En fi, no ens posem tràgics i prenguem-ho per la via de l'esperpent. Si algú té la vocació, doncs, alguna cosa caldrà fer. Si un bon dia el nen t'arriba amb un "Papa, jo vull ser torero", assumeix-ho. Segons com vagin les coses, encara el podràs apuntar a fer aquesta FP.
Potser aquesta FP obrirà una via d'accés a la universitat (estudis de veterinària? faran una carrera nova?). Ves per on. Igual allà troba una nòvia militant del PACMA que el recondueixi. No perdis l'esperança.
Per acabar: em sembla adequat il·lustrar aquest post amb aquesta cançó que, segurament, ha estat la que en última instància ha inspirat aquesta nova genialitat del ministeri d'educació (aquesta competència no estava transferida? no sobra aquest ministeri?). Nens i nenes, amb tots vosaltres, Albert Pla:
(el meu fill que sent aquesta cançó per primer cop, diu que fa por... una mica de mal rotllo sí que dona, sí..)
En fi. Quines coses passen a Espanya. La veritat és que la realitat supera la ficció i que els guionistes dels programes de sàtira ho tenen difícil. O fàcil. Ahir el twitter anava ple de piulades enfotent-se'n. A mi em va agradar aquesta imatge, el rei d'Espanya es quadra davant una cabra:
... i això, nens i nenes, ho explica tot.
Mirem-ho així: alguna cosa ha millorat a la "democràcia" espanyola. Ara ja no es dediquen a assassinar presidents de la Generalitat: ara només tracten d'empresonar-los. El motiu és, recordem-ho, haver posat urnes per a la consulta el passat 9N.
És tot un senyal de com funcionen les coses al país veí, però, de fet, el senyal més poderós de com funcionen les coses i el que ens espera si seguim sent súbdits de l'estat espanyol. És dir, si continuem pagant els impostos i sotmetent-nos a "l'autoritat" de Madrid va venir ahir: el PP prepara una FP de tauromaquia.
Ja seria penós que es muntés com extra-escolar: "El nen fa classes de repàs", "La nena fa alemany", "El petit del 1er-2na, piano" i "el gran dels de la merceria, torero". Però és que la cosa no serà extra-escolar, serà una FP: "Nen, com és que has suspès l'assignatura de banderilleru? és que el toro en té mania!"
Una pregunta, es podrà fer a distància?
És molt friki, oi? Són moltes ganes de desprestigiar la FP. No en saben més els del PP.
Fa riure. Tarradellas deia que en política l'únic que no es pot fer és el ridícul. Doncs bé, vet aquí un exemple de ridiculesa extrema.
Això és el que ens espera si no assolim la independència, i ara perdonin que jo entri en el joc de fer por, però és que en fa: una democràcia fallida, una educació i un ensenyament públics adoctrinadors i inútils, uns serveis públics inexistents... sense comptar amb AVES a enlloc, rodalies col·lapsades, aeroports buits i unes despeses creixents de manteniment de totes aquestes infraestructures que no serveixen per a res. Tot amanit amb corrupció legal i institucionalitzada. Menys que súbdits. D'aquí al dret de cuixa hi va poc.
En fi, no ens posem tràgics i prenguem-ho per la via de l'esperpent. Si algú té la vocació, doncs, alguna cosa caldrà fer. Si un bon dia el nen t'arriba amb un "Papa, jo vull ser torero", assumeix-ho. Segons com vagin les coses, encara el podràs apuntar a fer aquesta FP.
Potser aquesta FP obrirà una via d'accés a la universitat (estudis de veterinària? faran una carrera nova?). Ves per on. Igual allà troba una nòvia militant del PACMA que el recondueixi. No perdis l'esperança.
Per acabar: em sembla adequat il·lustrar aquest post amb aquesta cançó que, segurament, ha estat la que en última instància ha inspirat aquesta nova genialitat del ministeri d'educació (aquesta competència no estava transferida? no sobra aquest ministeri?). Nens i nenes, amb tots vosaltres, Albert Pla:
(el meu fill que sent aquesta cançó per primer cop, diu que fa por... una mica de mal rotllo sí que dona, sí..)
En fi. Quines coses passen a Espanya. La veritat és que la realitat supera la ficció i que els guionistes dels programes de sàtira ho tenen difícil. O fàcil. Ahir el twitter anava ple de piulades enfotent-se'n. A mi em va agradar aquesta imatge, el rei d'Espanya es quadra davant una cabra:
... i això, nens i nenes, ho explica tot.
dilluns, 12 d’octubre del 2015
12O. Res a celebrar.
Déu mos en guard de de dir-li a ningú què ha de celebrar i què no: si algú troba motius de celebració el 12 d'octubre, no seré pas jo qui se'ls discuteixi.
Per exemple: a Saragossa estan de festa major. És la festa de la Pilarica. Doncs que s'ho passin bé, segur que avui Saragossa és un bon lloc per ser-hi.
Nn discutiré pas els motius per celebrar res i encara menys si són lúdics.
Ara bé, igual com jo no discuteixo motius per celebrar res, espero que tampoc ningú em discuteixi els motius per a no "celebrar." o "commemorar".
No és la meva festa nacional. Jo ja tinc la meva identitat nacional i em sembla molt lleig que de fora me'n vulguin imposar una de diferent. No em sorprèn gens que aquest mateixos que em volen imposar una identitat nacional neguin la simple existència d'una identitat nacional diferent a la que volen imposar. Supremacisme nacionalista, se'n diu. Res a celebrar.
No es pot celebrar "el descubrimiento y la conquista de América". Com es fa notar prou bé en manifestos i comunicats de protesta contra el 12O, Amèrica ja estava descoberta des de feia temps per la gent que hi vivia. Fixa't si estava descoberta que grans civilitzacions van prosperar, i caure, a Amèrica abans de l'arribada de Colom, i dels víkings abans que ell.
Encara menys es pot "celebrar" la "conquesta". Segur que en el seu moment, a l'Europa de l'època, no es podia esperar res més que el que va passar: la invasió, la colonització imperialista, l'extermini de poblacions indígenes senceres, la "catequització", la reducció a l'esclavatge dels habitants del lloc i l'espoli sistemàtic... Segurament, fins i tot, dins dels esquemes de l'Europa de l'època això era el que tenia més sentit de fer, el que "èticament" i religiosament era més justificable. Potser com un encàrrec diví i tot. Per descomptat, per als americans que es van veure espoliats, esclavitzats i morts allò va ser l'apocalipsi. Hi van haver dues visions principals d'aquella ocupació: l'euro-cèntrica i la dels americans. EL 12O vist com una "conquesta" heroica respon a la visió i relat euro-cèntric.
La qüestió és que aquesta visió i aquest relat es van forjar fa cosa de 500 anys. Aquest relat ha justificat segles de dominació, de supremacisme nacionalista, ha emparat la creació d'estructures polítiques excloents que han abocat a tants i tants països de l'Amèrica Llatina a dictadures i "democràcies" de fireta (llegiu, paga l'esforç, el llibre "Why nations fail"). Aquell relat potser podia valdre a l'Europa de fa mig mil·lenni, potser en segles posteriors, però encara avui?
De fet, sí que val. És el relat imperial del nacionalisme supremacista espanyol. El mateix que pensa que cal "españolizar" als nens catalans i malda per aconseguir-ho. El mateix que sistemàticament s'oposa a l'ús del català a les institucions de l'administració de l'estat i les europees, el mateix que dificulta i s'oposa a l'eix mediterrani, el mateix que justifica línies d'AVE al no res i aeroports sense avions... I el mateix que s'embolica en una bandera "rojigüalda" per amagar que han convertit l'estat en el seu feu particular, on els mals usos i la corrupció institucionalitzada s'han generalitzat; i on tot aquell que denuncia aquesta podridura es converteix en "anti-espanyol".
Com si Espanya només pogués ser corrupte. Com si ser espanyol obligués a acceptar aquesta corrupció de forma natural. Com si la "picaresca" (eufemisme de corrupció) fos un tret distintiu de la hispanitat. Desperteu! Ningú us ha de dir com heu de ser espanyols! ni hi ha una única identitat possible! La vostra identitat la feu cadascun de vosaltres. Des del respecte als altres, tothom té dret a treballar i esforçar-se per aconseguir ser allò que vulgui ser. El jo de cadascú és cosa de cadascú.
Per tant, no. Mentre no canvii el discurs nacionalista i supremacista del 12O, no veig motius per celebrar res avui. I saps què? que ara mateix per la tele fan una desfilada militar!
Per exemple: a Saragossa estan de festa major. És la festa de la Pilarica. Doncs que s'ho passin bé, segur que avui Saragossa és un bon lloc per ser-hi.
Nn discutiré pas els motius per celebrar res i encara menys si són lúdics.
Ara bé, igual com jo no discuteixo motius per celebrar res, espero que tampoc ningú em discuteixi els motius per a no "celebrar." o "commemorar".
No és la meva festa nacional. Jo ja tinc la meva identitat nacional i em sembla molt lleig que de fora me'n vulguin imposar una de diferent. No em sorprèn gens que aquest mateixos que em volen imposar una identitat nacional neguin la simple existència d'una identitat nacional diferent a la que volen imposar. Supremacisme nacionalista, se'n diu. Res a celebrar.
No es pot celebrar "el descubrimiento y la conquista de América". Com es fa notar prou bé en manifestos i comunicats de protesta contra el 12O, Amèrica ja estava descoberta des de feia temps per la gent que hi vivia. Fixa't si estava descoberta que grans civilitzacions van prosperar, i caure, a Amèrica abans de l'arribada de Colom, i dels víkings abans que ell.
Encara menys es pot "celebrar" la "conquesta". Segur que en el seu moment, a l'Europa de l'època, no es podia esperar res més que el que va passar: la invasió, la colonització imperialista, l'extermini de poblacions indígenes senceres, la "catequització", la reducció a l'esclavatge dels habitants del lloc i l'espoli sistemàtic... Segurament, fins i tot, dins dels esquemes de l'Europa de l'època això era el que tenia més sentit de fer, el que "èticament" i religiosament era més justificable. Potser com un encàrrec diví i tot. Per descomptat, per als americans que es van veure espoliats, esclavitzats i morts allò va ser l'apocalipsi. Hi van haver dues visions principals d'aquella ocupació: l'euro-cèntrica i la dels americans. EL 12O vist com una "conquesta" heroica respon a la visió i relat euro-cèntric.
La qüestió és que aquesta visió i aquest relat es van forjar fa cosa de 500 anys. Aquest relat ha justificat segles de dominació, de supremacisme nacionalista, ha emparat la creació d'estructures polítiques excloents que han abocat a tants i tants països de l'Amèrica Llatina a dictadures i "democràcies" de fireta (llegiu, paga l'esforç, el llibre "Why nations fail"). Aquell relat potser podia valdre a l'Europa de fa mig mil·lenni, potser en segles posteriors, però encara avui?
De fet, sí que val. És el relat imperial del nacionalisme supremacista espanyol. El mateix que pensa que cal "españolizar" als nens catalans i malda per aconseguir-ho. El mateix que sistemàticament s'oposa a l'ús del català a les institucions de l'administració de l'estat i les europees, el mateix que dificulta i s'oposa a l'eix mediterrani, el mateix que justifica línies d'AVE al no res i aeroports sense avions... I el mateix que s'embolica en una bandera "rojigüalda" per amagar que han convertit l'estat en el seu feu particular, on els mals usos i la corrupció institucionalitzada s'han generalitzat; i on tot aquell que denuncia aquesta podridura es converteix en "anti-espanyol".
Com si Espanya només pogués ser corrupte. Com si ser espanyol obligués a acceptar aquesta corrupció de forma natural. Com si la "picaresca" (eufemisme de corrupció) fos un tret distintiu de la hispanitat. Desperteu! Ningú us ha de dir com heu de ser espanyols! ni hi ha una única identitat possible! La vostra identitat la feu cadascun de vosaltres. Des del respecte als altres, tothom té dret a treballar i esforçar-se per aconseguir ser allò que vulgui ser. El jo de cadascú és cosa de cadascú.
Per tant, no. Mentre no canvii el discurs nacionalista i supremacista del 12O, no veig motius per celebrar res avui. I saps què? que ara mateix per la tele fan una desfilada militar!
dissabte, 3 d’octubre del 2015
Aigua a Mart (i una recomanació de TV)
Vivim tan centrats en el nostre món i en els nostres quefers diaris que se'ns passen, o no som capaços de valorar, notícies sorprenents amb la capacitat de canviar la interpretació de la nostra pròpia existència.
O, si més no, això penso quan recupero aquesta notícia dels passat dilluns: La NASA ha trobat aigua salada a Mart.
Aquesta notícia, no per esperada, deixa de ser extraordinària. Se suposava, es tenia la forta intuïció, les sondes exploradores l'estaven buscant amb avidesa. Finalment, s'ha trobat. Es confirma, doncs, la sospita. Hi ha aigua a Mart.
Aquesta notícia dona molta esperança que aviat es confirmi una segona sospita: que a Mart hi ha vida. Probablement bacteriana. Potser quelcom semblant als bacteris extremòfils terrestres.
Seria la prova definitiva que no estem sols a l'univers. La vida estaria present a, ni més ni menys que dos planetes del nostre sistema solar. Guanyaria força l'especulació que la vida també seria present a la lluna Europa, de Júpiter. Se sospita que hi ha un oceà sota l'escorça de gel, que es manté líquid per l'escalf del nucli del satèl·lit. On hi ha aigua, la vida és possible. Ja hi ha una missió amb destí a la lluna Europa.
Hauríem passat d'estar sols a l'univers a descobrir que la vida és quelcom de comú. Ens podríem replantejar coses tan íntimes com la nostra identitat. Les preguntes "qui som? d'on venim? on anem?" prendrien, de cop, una nova dimensió. La filosofia i les religions demanarien una profunda revisió. I la política, i la història. La Terra seria més que mai, la casa de tots. Més que mai tots els humans, tots els éssers vius de la Terra seríem una mateixa i única família.
Jo crec que aquesta notícia arribarà aviat. El cel ja no serà el límit, si no el camí. Serà el nou oceà. Veurem nous vehicles i noves fonts d'energia que permetin aquests desplaçaments còsmics. Caldrà posar fars i ports. Exploradors, investigadors salparan en direcció als estels. Després comerciants. Més endavant, qui sap, potser també ambaixadors! Hi haurà uns ports de destí, fora del nostre planeta. Lluny de casa, de la nostra bola de marbre blau.
Potser no tan nostra. Insisteixo. La presència de vida bacteriana a Mart ens hauria de fer reflexionar sobre la vida mateixa i la cura del nostre planeta: Molt abans que res semblant a un homínid aparegués sobre la superfície del planeta, ja hi vivien bacteris a la Terra. És molt probable que molts milions d'anys després que l'espècie humana s'extingeixi, a la Terra segueixin havent-hi bacteris. Quan diem que cal protegir la vida a la Terra caiem en l'antropocentrisme. Hauríem de ser més humils. La vida a la Terra ja hi era abans dels humans i hi serà després. Quan parlem, pomposament, de tenir cura de la vida a la Terra hauríem de parlar, en realitat, tenir cura de la supervivència de l'espècie humana a la Terra. La vida, i uns microscòpics bacteris marcians ens ho demostraran, va molt més enllà que el destí de la nostra espècie al planeta blau. És la terra que ens acull, i hauríem de ser més agraïts i respectuosos, amb la Terra i amb nosaltres mateixos.
Tot això, a més, coincideix amb que des de fa un parell de setmanes a casa estem veient la sèrie Cosmos de Carl Sagan, de l'any 1980. Fa 35 anys de la Cosmos original.
En veure avui aquells antics capítols es va evident que hi han hagut grans avenços en tecnologia i investigació. La sèrie Cosmos es va "actualitzar" l'any passat amb Cosmos: una odissea de l'espai-temps, aquest cop presentada per Neil deGrasse Tyson. La tinc pendent.
Tanmateix, tot i el pas del temps, és un plaer recuperar aquells episodis del Cosmos original. La sèrie és pura bellesa. La combinació de música, imatges, les explicacions pausades, entenedores, emocionants, l'encert de les veus de doblatge... el conjunt és poesia. La metàfora de la fràgil flor de dent de lleó (de xicoia) que esdevé la nau espacial de la imaginació és d'una tendresa i una brillantor corprenedores.
I res. Només era això. Em venia de gust comentar-ho. Han trobat aigua salada a Mart. Podria ser la notícia més gran que ens hagin donat mai.
Qui sap, potser ben aviat en rebrem una encara més gran.
Ens haurem d'interrogar, de nou: Qui som? D'on venim? On Anem?
O, si més no, això penso quan recupero aquesta notícia dels passat dilluns: La NASA ha trobat aigua salada a Mart.
Aquesta notícia, no per esperada, deixa de ser extraordinària. Se suposava, es tenia la forta intuïció, les sondes exploradores l'estaven buscant amb avidesa. Finalment, s'ha trobat. Es confirma, doncs, la sospita. Hi ha aigua a Mart.
Aquesta notícia dona molta esperança que aviat es confirmi una segona sospita: que a Mart hi ha vida. Probablement bacteriana. Potser quelcom semblant als bacteris extremòfils terrestres.
Seria la prova definitiva que no estem sols a l'univers. La vida estaria present a, ni més ni menys que dos planetes del nostre sistema solar. Guanyaria força l'especulació que la vida també seria present a la lluna Europa, de Júpiter. Se sospita que hi ha un oceà sota l'escorça de gel, que es manté líquid per l'escalf del nucli del satèl·lit. On hi ha aigua, la vida és possible. Ja hi ha una missió amb destí a la lluna Europa.
Hauríem passat d'estar sols a l'univers a descobrir que la vida és quelcom de comú. Ens podríem replantejar coses tan íntimes com la nostra identitat. Les preguntes "qui som? d'on venim? on anem?" prendrien, de cop, una nova dimensió. La filosofia i les religions demanarien una profunda revisió. I la política, i la història. La Terra seria més que mai, la casa de tots. Més que mai tots els humans, tots els éssers vius de la Terra seríem una mateixa i única família.
Jo crec que aquesta notícia arribarà aviat. El cel ja no serà el límit, si no el camí. Serà el nou oceà. Veurem nous vehicles i noves fonts d'energia que permetin aquests desplaçaments còsmics. Caldrà posar fars i ports. Exploradors, investigadors salparan en direcció als estels. Després comerciants. Més endavant, qui sap, potser també ambaixadors! Hi haurà uns ports de destí, fora del nostre planeta. Lluny de casa, de la nostra bola de marbre blau.
Potser no tan nostra. Insisteixo. La presència de vida bacteriana a Mart ens hauria de fer reflexionar sobre la vida mateixa i la cura del nostre planeta: Molt abans que res semblant a un homínid aparegués sobre la superfície del planeta, ja hi vivien bacteris a la Terra. És molt probable que molts milions d'anys després que l'espècie humana s'extingeixi, a la Terra segueixin havent-hi bacteris. Quan diem que cal protegir la vida a la Terra caiem en l'antropocentrisme. Hauríem de ser més humils. La vida a la Terra ja hi era abans dels humans i hi serà després. Quan parlem, pomposament, de tenir cura de la vida a la Terra hauríem de parlar, en realitat, tenir cura de la supervivència de l'espècie humana a la Terra. La vida, i uns microscòpics bacteris marcians ens ho demostraran, va molt més enllà que el destí de la nostra espècie al planeta blau. És la terra que ens acull, i hauríem de ser més agraïts i respectuosos, amb la Terra i amb nosaltres mateixos.
Tot això, a més, coincideix amb que des de fa un parell de setmanes a casa estem veient la sèrie Cosmos de Carl Sagan, de l'any 1980. Fa 35 anys de la Cosmos original.
En veure avui aquells antics capítols es va evident que hi han hagut grans avenços en tecnologia i investigació. La sèrie Cosmos es va "actualitzar" l'any passat amb Cosmos: una odissea de l'espai-temps, aquest cop presentada per Neil deGrasse Tyson. La tinc pendent.
Tanmateix, tot i el pas del temps, és un plaer recuperar aquells episodis del Cosmos original. La sèrie és pura bellesa. La combinació de música, imatges, les explicacions pausades, entenedores, emocionants, l'encert de les veus de doblatge... el conjunt és poesia. La metàfora de la fràgil flor de dent de lleó (de xicoia) que esdevé la nau espacial de la imaginació és d'una tendresa i una brillantor corprenedores.
I res. Només era això. Em venia de gust comentar-ho. Han trobat aigua salada a Mart. Podria ser la notícia més gran que ens hagin donat mai.
Qui sap, potser ben aviat en rebrem una encara més gran.
Ens haurem d'interrogar, de nou: Qui som? D'on venim? On Anem?
dimarts, 29 de setembre del 2015
la màquina de fabricar independentistes torna a funcionar a ple rendiment.
El PP ha tornat a engegar la màquina de fer independentistes.
Es veu que la majoria absoluta independentista en escons i la relativa en vots no han estat prou avís i, per si de cas, ara encausen a Mas, Rigau i Ortega.
A Mas se li poden retreure moltes coses: ser el responsable de polítiques liberals que han generat divisió social, ser el responsable de retallades públiques i privatitzacions ser el responsable d'un partit empastifat per greus casos de corrupció. Aquests són fets reals i Mas o n'és responsable directa o indirectament.
Però no és per cap d'aquests fets que Mas, Rigau i Ortega han estat encausats. Ho han estat per ser els responsables últims de la consulta del 9N2014 (per cert, sembla evident la correlació entre els resultats del 9N i els vots obtinguts per JxSí+CUP ,sí-sí; CSQEP, sí-no; i Unió, no).
Els volen empresonar perquè van posar les urnes el 9N. Al meu poble d'això se'n diu judici polític. Si s'empresona a algú a conseqüència d'un judici polític, aquest esdevé un presoner polític. Espanya vol que Mas, Rigau i Ortega siguin presoner i presoneres polítiques.
És escandalós.
Ara mateix se sent el repic d'atuells al carrer. No sóc l'únic que creu que això és escandalós.
És una ironia del destí (no vull pensar que hagi estat triat a propòsit, com una provocació) que la data de la compareixença de Mas sigui el mateix dia que farà 75 anys de l'assassinat de Companys pels feixistes després de, oh sorpresa! un "judici" polític.
Mirem-ho pèr la banda positiva, l'estat espanyol ja no assassina presidents de la Generalitat, ara es conforma amb mirar d'empresonar-los. Ah! la democràcia!
Suposo que els votants del No, o una majoria, diguem que els de C's i PP, deuen trobar això molt graciós, oi?
Res de nou d'altra banda. També va ser escandalós que els votants catalans a Itàlia es quedessin sense poder votar per culpa de "correus extraviats", a afegir a les habituals dificultats per al vot exterior. D'això al meu poble en diem frau electoral.
El govern espanyol no pretén convèncer. Només és planteja vèncer. jugant brut, si cal. Volen vèncer als independentistes, però també als que malden per capgirar l'ordre establert mitjançant, potser, un procés constituent unilateral, o "no subordinat". A aquests també els volen vèncer. No només vèncer. A tots plegats, l'estat espanyol ens vol anorrear.
En la seva ceguesa, però, l'estat espanyol s'ha cregut la pròpia propaganda que diu que diumenge van "guanyar en vots". Ara van molt forts i creuen que el cop de gràcia serà empresonar Mas. Escapçar el moviment independentista és el seu càlcul. Segueixen sense entendre res: si Mas no és president, ho serà Romeva, o Forcadell, o Casals, o Junqueras.. o algún dels 71 diputats de JxSi i CUP, sense comptar Mas.
Avui la màquina de fer independentistes del PP s'ha posat a funcionar a ple rendiment i, segurament, més d'un ja s'ha penedit de no haver votat una opció independentista el 27S. Que no pateixin. Tindran l'oportunitat d'involucrar-se aviat en el procés constituent i de votar la Constitució de la República quan arribi el moment, d'aquí menys de 18 mesos.
Referèndum pactat... No em feu riure. No, mireu, JxSí i CUP han de posar-se d'acord, que s'hi posaran, i tirar endavant amb el procés constituent i, com diu Baños, més aviat que tard es farà la Declaració d'Independència.
Espero que CSQEP entenguin de quina banda està la democràcia i que no es pot demanar a l'escorpí que canvii la seva natura. Que ho vagin rumiant.
Mentrestant, els independentistes seguim endavant.
Es veu que la majoria absoluta independentista en escons i la relativa en vots no han estat prou avís i, per si de cas, ara encausen a Mas, Rigau i Ortega.
A Mas se li poden retreure moltes coses: ser el responsable de polítiques liberals que han generat divisió social, ser el responsable de retallades públiques i privatitzacions ser el responsable d'un partit empastifat per greus casos de corrupció. Aquests són fets reals i Mas o n'és responsable directa o indirectament.
Però no és per cap d'aquests fets que Mas, Rigau i Ortega han estat encausats. Ho han estat per ser els responsables últims de la consulta del 9N2014 (per cert, sembla evident la correlació entre els resultats del 9N i els vots obtinguts per JxSí+CUP ,sí-sí; CSQEP, sí-no; i Unió, no).
Els volen empresonar perquè van posar les urnes el 9N. Al meu poble d'això se'n diu judici polític. Si s'empresona a algú a conseqüència d'un judici polític, aquest esdevé un presoner polític. Espanya vol que Mas, Rigau i Ortega siguin presoner i presoneres polítiques.
És escandalós.
Ara mateix se sent el repic d'atuells al carrer. No sóc l'únic que creu que això és escandalós.
És una ironia del destí (no vull pensar que hagi estat triat a propòsit, com una provocació) que la data de la compareixença de Mas sigui el mateix dia que farà 75 anys de l'assassinat de Companys pels feixistes després de, oh sorpresa! un "judici" polític.
Mirem-ho pèr la banda positiva, l'estat espanyol ja no assassina presidents de la Generalitat, ara es conforma amb mirar d'empresonar-los. Ah! la democràcia!
Suposo que els votants del No, o una majoria, diguem que els de C's i PP, deuen trobar això molt graciós, oi?
Res de nou d'altra banda. També va ser escandalós que els votants catalans a Itàlia es quedessin sense poder votar per culpa de "correus extraviats", a afegir a les habituals dificultats per al vot exterior. D'això al meu poble en diem frau electoral.
El govern espanyol no pretén convèncer. Només és planteja vèncer. jugant brut, si cal. Volen vèncer als independentistes, però també als que malden per capgirar l'ordre establert mitjançant, potser, un procés constituent unilateral, o "no subordinat". A aquests també els volen vèncer. No només vèncer. A tots plegats, l'estat espanyol ens vol anorrear.
En la seva ceguesa, però, l'estat espanyol s'ha cregut la pròpia propaganda que diu que diumenge van "guanyar en vots". Ara van molt forts i creuen que el cop de gràcia serà empresonar Mas. Escapçar el moviment independentista és el seu càlcul. Segueixen sense entendre res: si Mas no és president, ho serà Romeva, o Forcadell, o Casals, o Junqueras.. o algún dels 71 diputats de JxSi i CUP, sense comptar Mas.
Avui la màquina de fer independentistes del PP s'ha posat a funcionar a ple rendiment i, segurament, més d'un ja s'ha penedit de no haver votat una opció independentista el 27S. Que no pateixin. Tindran l'oportunitat d'involucrar-se aviat en el procés constituent i de votar la Constitució de la República quan arribi el moment, d'aquí menys de 18 mesos.
Referèndum pactat... No em feu riure. No, mireu, JxSí i CUP han de posar-se d'acord, que s'hi posaran, i tirar endavant amb el procés constituent i, com diu Baños, més aviat que tard es farà la Declaració d'Independència.
Espero que CSQEP entenguin de quina banda està la democràcia i que no es pot demanar a l'escorpí que canvii la seva natura. Que ho vagin rumiant.
Mentrestant, els independentistes seguim endavant.
dilluns, 28 de setembre del 2015
La victòria necessària per seguir. Seguim.
Amb una participació de prop de 77,44% que correspon a 4.115.807 vots emesos tenim els següents fets (totes les dades extretes de l'especial eleccions del NacioDigital.cat ):
El nombre de vots independentistes (JxSí + CUP) és de 1.957.348.
Aquesta quantitat de vots superat el nombre de vots independentistes del 9N2014, que es van obtenir 1.897.274 vots favorables, i es podia votar a partir de 16 anys.
Aquests vots han permès que per primer cop el Parlament de Catalunya compti amb majoria absoluta d'escons independentistes. 72 en total.
Els vots de les forces del no a la independència C's + PP + PSC sumen 1.605.563, i obtenen 52 escons.
Els vots independentistes són, doncs 351.785 més que els unionistes.
CatSíQueEsPot, segons diuen ells mateixos, no es pot quantificar a cap dels bàndols. Són 366.494 vots i 11 escons.
UDC no entra al Parlament perquè els seus 102.870 votants no superen el 3% de la participació a les eleccions. Em quedo amb el dubte de si sumar-los al bloc del no a la independència (nominalment són confederalistes) o comptar-los al bloc dels "no alineats", juntament amb CSQEP.
Els números són els que són. No ha estat una victòria en vots suficient com per invalidar el més que previst moviment unionista d'acaparar els vots de CSQEP i Unió. Amb aquesta suma, l'unionisme guanya en vots.
La pregunta és si és lícit que facin aquesta suma. Jo penso que no. En tot cas, aquestes eleccions, que han tingut un caràcter plebiscitari, no són un plebiscit perfecte precisament perquè hi ha, almenys, un grup que explícitament renuncia a ser comptat a cap dels bàndols, i el nombre dels seus votants és massa gran com per no tenir-lo en compte.
Tenint en compte aquesta anomalia, i fent cas del que diu la mateixa CSQEP, el resultat és una victòria còmoda de l'independentisme en vots afirmatius, però no és el 50% + 1 que alguns demanàvem, justament per evitar caure en la possibilitat d'interpretacions.
Però és una victòria suficient per seguir endavant. Ho crec així.
Probablement Mas no serà president. Ja veurem qui ho serà. Espero, de tot cor, que s'arribi a un candidat de consens que sigui no només el candidat de consens de JxSí i CUP, si no també un bon candidat per a CSQEP, a la qual se l'espera en el procés constituent que ha de començar de forma imminent.
Els passos següents estan clars, doncs: buscar el necessari consens entre JxSí i CUP i, en la mida del possible, també de CSQEP. A continuació la declaració solemne de l'inici del procés d'independència, tot seguit, encetar el tram civil del procés constituent que ha de ser autènticament participatiu i democràtic.
Pel camí es farà desembre i arribaran les generals espanyoles. Si a Madrid hi ha algú intel·ligent, arribarà una proposta de referèndum vinculant que s'hauria d'escoltar a Catalunya. Si, en canvi, com sembla més probable, ens trobem amb una majoria absoluta de PP + C's + PSOE (facin o no facin govern) aleshores tots els ponts estaran trencats i ja no hi hauran excuses per tirar pel dret amb la declaració d'Independència.
Encara cal lluitar. Persistir fins aconseguir-ho. Donec perficiam. Però ahir es va donar el pas més important.
Ahir es va obtenir la victòria necessària. Va ser, doncs, una gran victòria.
Victòria que fa lícita l'esperança, i que foragita falses eufòries.
Diputats, no afluixeu.
Els independentistes al carrer, no afluixarem.
El nombre de vots independentistes (JxSí + CUP) és de 1.957.348.
Aquesta quantitat de vots superat el nombre de vots independentistes del 9N2014, que es van obtenir 1.897.274 vots favorables, i es podia votar a partir de 16 anys.
Aquests vots han permès que per primer cop el Parlament de Catalunya compti amb majoria absoluta d'escons independentistes. 72 en total.
Els vots de les forces del no a la independència C's + PP + PSC sumen 1.605.563, i obtenen 52 escons.
Els vots independentistes són, doncs 351.785 més que els unionistes.
CatSíQueEsPot, segons diuen ells mateixos, no es pot quantificar a cap dels bàndols. Són 366.494 vots i 11 escons.
UDC no entra al Parlament perquè els seus 102.870 votants no superen el 3% de la participació a les eleccions. Em quedo amb el dubte de si sumar-los al bloc del no a la independència (nominalment són confederalistes) o comptar-los al bloc dels "no alineats", juntament amb CSQEP.
Els números són els que són. No ha estat una victòria en vots suficient com per invalidar el més que previst moviment unionista d'acaparar els vots de CSQEP i Unió. Amb aquesta suma, l'unionisme guanya en vots.
La pregunta és si és lícit que facin aquesta suma. Jo penso que no. En tot cas, aquestes eleccions, que han tingut un caràcter plebiscitari, no són un plebiscit perfecte precisament perquè hi ha, almenys, un grup que explícitament renuncia a ser comptat a cap dels bàndols, i el nombre dels seus votants és massa gran com per no tenir-lo en compte.
Tenint en compte aquesta anomalia, i fent cas del que diu la mateixa CSQEP, el resultat és una victòria còmoda de l'independentisme en vots afirmatius, però no és el 50% + 1 que alguns demanàvem, justament per evitar caure en la possibilitat d'interpretacions.
Però és una victòria suficient per seguir endavant. Ho crec així.
Probablement Mas no serà president. Ja veurem qui ho serà. Espero, de tot cor, que s'arribi a un candidat de consens que sigui no només el candidat de consens de JxSí i CUP, si no també un bon candidat per a CSQEP, a la qual se l'espera en el procés constituent que ha de començar de forma imminent.
Els passos següents estan clars, doncs: buscar el necessari consens entre JxSí i CUP i, en la mida del possible, també de CSQEP. A continuació la declaració solemne de l'inici del procés d'independència, tot seguit, encetar el tram civil del procés constituent que ha de ser autènticament participatiu i democràtic.
Pel camí es farà desembre i arribaran les generals espanyoles. Si a Madrid hi ha algú intel·ligent, arribarà una proposta de referèndum vinculant que s'hauria d'escoltar a Catalunya. Si, en canvi, com sembla més probable, ens trobem amb una majoria absoluta de PP + C's + PSOE (facin o no facin govern) aleshores tots els ponts estaran trencats i ja no hi hauran excuses per tirar pel dret amb la declaració d'Independència.
Encara cal lluitar. Persistir fins aconseguir-ho. Donec perficiam. Però ahir es va donar el pas més important.
Ahir es va obtenir la victòria necessària. Va ser, doncs, una gran victòria.
Victòria que fa lícita l'esperança, i que foragita falses eufòries.
Diputats, no afluixeu.
Els independentistes al carrer, no afluixarem.
dijous, 24 de setembre del 2015
Per què crec que tot i no ser independentista hauries de votar Independència?
Resta només un dia de campanya electoral. Dissabte serà la "jornada de reflexió" i diumenge es votarà.
A aquestes alçades ja és clar que les eleccions tindran un marcat caràcter plebiscitari. No serà estrictament plebiscitari perquè tot i que podem trobar dos blocs ben definits sobre la independència de Catalunya, en cap dels dos bàndols hi ha unanimitat sobre el model a seguir. Fins i tot no es pot afirmar que tots els partits del bàndol oposat a la independència siguin estrictament unionistes.
A aquests votants m'adreço. No només, però em sembla que majoritàriament, són els votants que avui potser ja s'han decidit per "Catalunya Sí Que Es pot" (CSQEP). Els demanaria, des del respecte i la cordialitat, una última reflexió.
Potser no l'encerto però crec que aquests votants, majoritàriament, desitgen un canvi profund en les formes de fer de l'estat espanyol. Un canvi en la línia dels projectes i ideals que es van formular al voltant del moviment 15M, aquell març de 2011. Podemos (P's) s'ha auto-proclamat hereu d'aquell esperit. A Catalunya P's es presenta dins CSQEP, junt amb ICV, EUiA i EQUO. Doncs bé, jo el que dic és que a Catalunya l'esperit del 15M està, també, i sospito que majoritàriament, al bàndol independentista.
També els diré que crec que si hi ha alguna possibilitat de canvi, regeneració, reforma, ruptura democràtica amb el R78 a l'estat espanyol, aquesta passa necessàriament per una victòria independentista el proper diumenge.
Perquè l'única forma que haurà d'evitar una declaració d'Independència serà amb un referèndum pactat i vinculant. Això significaria, en qualsevol cas, la fi de l'actual constitució i l'apertura per la via dels fets consumats d'un procés constituent a Espanya.
Per què? perquè s'hauria reconegut el caràcter nacional de Catalunya i el seu dret a autodeterminar-se, esmenant així els primers articles de la constitució espanyola.
Si guanya l'independentisme la pressió internacional per organitzar un referèndum vinculant serà molt alta. I també la interior. Més encara quan el desembre hi hauran eleccions espanyoles.
Madrid claudicarà. Hi haurà un referèndum d'independència. Aposto per això.
L'escenari alternatiu, tanmateix, és possible: el PP podria conservar la majoria, potser amb un pacte amb el PSOE, i/o amb C's. En aquest cas la declaració d'independència no hauria de trigar gaire a produir-se.
Certament, si PPSOEC's és la majoria que es donen els espanyols a ells mateixos, caldrà reconèixer que els canvis constitucionals a l'estat espanyol són impossibles, i Catalunya se separarà de l'estat per la via de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI).
Però crec que el més probable és que acabi produint-se el referèndum i la reforma constitucional per la via dels fets. Si el resultat del referèndum és, finalment, la independència, serà un somni acomplert. Si es perd, en tot cas el dret d'autodeterminació i el caràcter nacional de Catalunya hauran quedat preservats i estarem davant l'oportunitat d'escriure una constitució espanyola amb subjectes constituents nous i feta amb llibertat (amb tota la llibertat que pugui propiciar l'apadrinament de la UE, però aquest és un altre tema.)
Aclareixo que jo vull la independència. El proper diumenge votaré per la independència. Crec que a Catalunya hem d'encetar ja el nostre procés constituent i que no hem d'esperar al de l'estat. Sóc conscient que el que passi a Catalunya tindrà conseqüències a Espanya. Al meu entendre si es guanya diumenge de forma inqüestionable (escons i vots amb el 50%+1) no cal esperar referèndums pactats i hem de tirar pel dret i diria que això és el que proposa la CUP. Tanmateix, tot i pretendre obtenir una "majoria inqüestionable", Junts pel Sí (JpS), seguint el seu full de ruta, encetarà el procés constituent però encara no llençarà la DUI, i esperarà, com a mínim, fins al desembre per veure si hi ha algú amb qui parlar a Madrid.
Tot això suposant, insisteixo, que l'independentisme guanya en vots i escons.
Torno als votants de CSQEP. Tot el discurs anterior és per dir-vos: la reforma, el canvi, la ruptura amb l'R78, un nou procés constituent a Catalunya i Espanya, el que voleu, ho podeu aconseguir si doneu suport al bloc independentista perquè aquesta victòria forçarà exactament un procés constituent a Catalunya i, de retruc, a Espanya. Evidentment que la segona part d'aquesta història serà aconseguir una victòria d'un bloc favorable a aprofitar la victòria independentista a Catalunya per encetar el procés constituent a Espanya al desembre. Per construir aquest bloc caldrà el suport dels partits independentistes catalans. A canvi, per descomptat, del referèndum vinculant.
És a les vostres mans. El vostre vot pot servir per mantenir l'status-quo o pot servir per, ara sí, forçar un canvi.
El diumenge es vota per la independència de Catalunya. Arriba l'hora de decidir.
A aquestes alçades ja és clar que les eleccions tindran un marcat caràcter plebiscitari. No serà estrictament plebiscitari perquè tot i que podem trobar dos blocs ben definits sobre la independència de Catalunya, en cap dels dos bàndols hi ha unanimitat sobre el model a seguir. Fins i tot no es pot afirmar que tots els partits del bàndol oposat a la independència siguin estrictament unionistes.
A aquests votants m'adreço. No només, però em sembla que majoritàriament, són els votants que avui potser ja s'han decidit per "Catalunya Sí Que Es pot" (CSQEP). Els demanaria, des del respecte i la cordialitat, una última reflexió.
Potser no l'encerto però crec que aquests votants, majoritàriament, desitgen un canvi profund en les formes de fer de l'estat espanyol. Un canvi en la línia dels projectes i ideals que es van formular al voltant del moviment 15M, aquell març de 2011. Podemos (P's) s'ha auto-proclamat hereu d'aquell esperit. A Catalunya P's es presenta dins CSQEP, junt amb ICV, EUiA i EQUO. Doncs bé, jo el que dic és que a Catalunya l'esperit del 15M està, també, i sospito que majoritàriament, al bàndol independentista.
També els diré que crec que si hi ha alguna possibilitat de canvi, regeneració, reforma, ruptura democràtica amb el R78 a l'estat espanyol, aquesta passa necessàriament per una victòria independentista el proper diumenge.
Perquè l'única forma que haurà d'evitar una declaració d'Independència serà amb un referèndum pactat i vinculant. Això significaria, en qualsevol cas, la fi de l'actual constitució i l'apertura per la via dels fets consumats d'un procés constituent a Espanya.
Per què? perquè s'hauria reconegut el caràcter nacional de Catalunya i el seu dret a autodeterminar-se, esmenant així els primers articles de la constitució espanyola.
Si guanya l'independentisme la pressió internacional per organitzar un referèndum vinculant serà molt alta. I també la interior. Més encara quan el desembre hi hauran eleccions espanyoles.
Madrid claudicarà. Hi haurà un referèndum d'independència. Aposto per això.
L'escenari alternatiu, tanmateix, és possible: el PP podria conservar la majoria, potser amb un pacte amb el PSOE, i/o amb C's. En aquest cas la declaració d'independència no hauria de trigar gaire a produir-se.
Certament, si PPSOEC's és la majoria que es donen els espanyols a ells mateixos, caldrà reconèixer que els canvis constitucionals a l'estat espanyol són impossibles, i Catalunya se separarà de l'estat per la via de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI).
Però crec que el més probable és que acabi produint-se el referèndum i la reforma constitucional per la via dels fets. Si el resultat del referèndum és, finalment, la independència, serà un somni acomplert. Si es perd, en tot cas el dret d'autodeterminació i el caràcter nacional de Catalunya hauran quedat preservats i estarem davant l'oportunitat d'escriure una constitució espanyola amb subjectes constituents nous i feta amb llibertat (amb tota la llibertat que pugui propiciar l'apadrinament de la UE, però aquest és un altre tema.)
Aclareixo que jo vull la independència. El proper diumenge votaré per la independència. Crec que a Catalunya hem d'encetar ja el nostre procés constituent i que no hem d'esperar al de l'estat. Sóc conscient que el que passi a Catalunya tindrà conseqüències a Espanya. Al meu entendre si es guanya diumenge de forma inqüestionable (escons i vots amb el 50%+1) no cal esperar referèndums pactats i hem de tirar pel dret i diria que això és el que proposa la CUP. Tanmateix, tot i pretendre obtenir una "majoria inqüestionable", Junts pel Sí (JpS), seguint el seu full de ruta, encetarà el procés constituent però encara no llençarà la DUI, i esperarà, com a mínim, fins al desembre per veure si hi ha algú amb qui parlar a Madrid.
Tot això suposant, insisteixo, que l'independentisme guanya en vots i escons.
Torno als votants de CSQEP. Tot el discurs anterior és per dir-vos: la reforma, el canvi, la ruptura amb l'R78, un nou procés constituent a Catalunya i Espanya, el que voleu, ho podeu aconseguir si doneu suport al bloc independentista perquè aquesta victòria forçarà exactament un procés constituent a Catalunya i, de retruc, a Espanya. Evidentment que la segona part d'aquesta història serà aconseguir una victòria d'un bloc favorable a aprofitar la victòria independentista a Catalunya per encetar el procés constituent a Espanya al desembre. Per construir aquest bloc caldrà el suport dels partits independentistes catalans. A canvi, per descomptat, del referèndum vinculant.
És a les vostres mans. El vostre vot pot servir per mantenir l'status-quo o pot servir per, ara sí, forçar un canvi.
El diumenge es vota per la independència de Catalunya. Arriba l'hora de decidir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)