Aquesta setmana s'han pogut seguir per la TV almenys dos debats amb representants de partits catalans.
El dijous passat, per TVE1 es va fer un debat amb representants de tots els grups parlamentaris del congrès. El divendres, per la TVC, es va fer el debat entre els caps de llista dels partits amb representació parlamentària del Principat.
De debat de la TVE em vaig quedar amb algunes reflexions que escric ara.
Només veure els participants vaig pensar que, excepte Esquerra i el PNB, que enviaven a Joan Ridao i Josu Erkoreka, caps de llista respectius, la resta de partits es prenia allò més com una molèstia que com una oportunitat de transmetre el seu missatge.
Després, però, per mi el debat va resultar força aclaridor.
Va ser molt fàcil notar com el discurs econòmic de PP, PNB i CiU venia a ser de la mateixa corda: la solució a tot és l'abaixada d'impostos.
Per la seva banda, el discurs econòmic de Esquerra i Izquierda Unida era prou similar: polítiques generals de promoció de la indústria, la innovació. Tanmateix, en Ridao va apostar per la deducció d'impostos a la societats de la inversió realitzada en innovació.
Es va visualitzar clarament l'eix esquerra dreta. La dreta liberal: PP, PNB i CiU i PSOE, més o menys modulada; i l'esquerra socialdemòcrata: Esquerra i Izquierda Unida.
En Joan Ridao, com en Jordi Jané i en Joan Herrera, van deixar força clar perquè cal votar: Cal fer-ho perquè ens juguem els quartos i les inversions i les infraestructures i moltes coses que si no es vota, no hi haurà ningú Madrid per reclamar-les.
El candidat d'Esquerra va fer, malgrat les diferències constatables entre Esquerra, CiU i Iniciativa una proposta de pacte per a defensar tots tres junts un model de finançament a Madrid situat en el camí del concert econòmic.
La presència de Ridao i de Jané va fer que es parlés molt de Catalunya al debat de la TVE. Els atacs a la unitat de la llengua catalana del representant del PP ban provocar l'únic moment de tancament de files nacional Esquerra-Convergència. Durant la resta, però, es va viure la reproducció del conflicte entre els dos partits catalans.
Malgrat els retrets, la proposta de Ridao de front comú per al finançament no va ser rebutjada de pla. Fa de mal dir si a CiU i IC (i perquè no, el PSC) s'arribarà, almenys, a prendre en consideració. M'agradaria pensar que sí.
Cal aquesta unitat. L'Últim moment d'orgull nacional, trobo jo, va ser l'aprovació de proposta d'estatut del 30 de setembre de 2005 aconseguida per la unitat dels partits catalans.
El discurs de futur de Joan Ridao va estar centrat en les infraestructures, que és on està el dèficit a Catalunya. Tanmateix, vaig trobar a faltar una pinzellada ecologista en aquest discurs. Penso que la representant d'Izquierda Unida va fer molt bé acaparant el rol de partit verd.
El perfil ecologista d'Esquerra és perfectament comparable al d'IU, però el que està clar és que IU ha estat més hàbil a l'hora de comunicar la imatge de partit verd. A Catalunya el discurs ecologista de Joan Herrera és fonamental. Esquerra no transmet aquest discurs i això és, trobo jo, un error. Estem a mitja campanya. Encara hi ha temps d'esmenar-ho.
També vaig trobar a faltar la demanda del reconeixement oficial de Kosovo. Estic convençut que en la preparació del debat es deuria parlar d'això. Estic segur que si en Ridao tenia previst esmentar-ho ho hauria fet. Dedueixo, per tant, que aquesta omissió va ser deliberada. Ho podia esperar de CiU, però em costa acceptar-ho d'Esquerra. No ho entenc.
Per a qui va veure el debat del dijous a TVE, el debat del divendres a TVC resultaria, en alguns moment, un déja-vu. Un cop vistos els dos debats ja es pot fer una llista de les idees força de cada partit.
Em va sorprendre veure la migradesa de les idees força de la Chacón: "en aquestes eleccions es decideix qui serà el proper president: o el ZP, o el Rajoy". Això ho va repetir fina cansar-se
És fals. No són presidencials. El que es tria és la composició del congrés i del senat. Es trien 350 diputats i 279 senadors. Una de dues: o la Chacón no té ni puta idea de com funciona el sistema democràtic espanyol, o prou que ho sap massa bé com funciona i, efectivament, llavors tot plegat és un paripé. L'altre gran argument és "que ve el PP!" i "Mireu que malament que ho va fer el PP i que bé que ho fa el ZP".
Sembla ser que la crítica a governs anteriors és un argument de campanya recurrent del PSC-PSOE. I l'atac personal, un altre. Va resultar particularment patètic quan va retreure les desavinences dins CiU per a sortir-se'n de l'ocasional assetjament a la que l'expert gat vell Duran Lleida la va sotmetre. De fet, no se'n va sortir de l'atac. En Duran va deixar clar que té moltes més taules que la candidata socialista.
Crec que el missatge general de la campanya d'Esquerra és bo (model de finançament, infraestructures, polítiques socials, independència), però hi veig una mancança greu: no es pot sacrificar el discurs ecologista i amagar-lo sota el discurs de les infraestructures.
Queda una setmana de campanya.
Proper debat amb tots els grups parlamentaris el 5 de març al programa "59 segundos" de la TVE1. Serà el moment de veure com remodulen el missatge els diferents partits.
divendres, 29 de febrer del 2008
dimarts, 26 de febrer del 2008
fastiguejat
Avui, a diversos llocs de l'estat, quatre dones han mort a mans de les seves parelles.
Aquesta violència és real. Aquesta violència ha d'aturar-se.
Avui no he llegit que el ZP o el Rajoy en parlessin de la violència contra les dones. He llegit que sí que van parlar de terrorisme. Per de la violència contra les dones en diuen "violència de gènere" i no és important. El terrorisme contra les dones acumula més víctimes que cap altre terrorisme a l'estat.
El terrorisme masclista no ocupa el temps ni les agendes de ZP i de Rajoy.
No és un problema que exciti a l'opinió pública. És per això, no?
Avui he llegit que a una illa noruega, a l'àrtic, es volen preservar les llavors de les plantes del món. La iniciativa sorgeix com una resposta als efectes del canvi climàtic, les guerres o les catàstrofes naturals.
Si hom rumia el significat d'això s'adona que te un significat aterridor. Hi han països que s'estan prenent molt seriosament el canvi climàtic.
Avui no he llegit que el ZP o el Rajoy parlessin de canvi climàtic. De fet, quan el Rajoy, n'ha parlat ha sigut per enfotre-se'n. I el ZP per prometre que amb ell no hi haurà canvi climàtic.
Suposo, però, que el canvi climàtic no és una qüestió que exciti l'opinió pública. És així, veritat?
Avui sí que he llegit cròniques dient quin candidat parlava més reposadament, o amb més seguretat, o més crispat i he sentit per més d'una banda que el Rajoy movia massa el boli i que la camisa li quedava estreta.
És la imatge, estúpids! em diran els directors de campanya
I potser sí que ho és, però acceptem, llavors, que tot plegat és una farsa.
No tenim redempció si entre tos plegats tolerem aquest engany.
El pitjor no és que es va viure un fals debat, l'exclusió de la resta de veus, i no es va parlar de problemes reals sinó del que excita a l'opinió pública.
El pitjor és que a l'endemà, molts ho han trobat bé, han parlat del debat com si de futbol es tractés i han identificat la camisa del Rajoy com element desequilibrant.
D'acord. L'estrany sóc jo, doncs. Suposo que és el primer pas. Algun dia agafaré la dona i el fill i emigraré ben lluny d'aquí.
Aquesta violència és real. Aquesta violència ha d'aturar-se.
Avui no he llegit que el ZP o el Rajoy en parlessin de la violència contra les dones. He llegit que sí que van parlar de terrorisme. Per de la violència contra les dones en diuen "violència de gènere" i no és important. El terrorisme contra les dones acumula més víctimes que cap altre terrorisme a l'estat.
El terrorisme masclista no ocupa el temps ni les agendes de ZP i de Rajoy.
No és un problema que exciti a l'opinió pública. És per això, no?
Avui he llegit que a una illa noruega, a l'àrtic, es volen preservar les llavors de les plantes del món. La iniciativa sorgeix com una resposta als efectes del canvi climàtic, les guerres o les catàstrofes naturals.
Si hom rumia el significat d'això s'adona que te un significat aterridor. Hi han països que s'estan prenent molt seriosament el canvi climàtic.
Avui no he llegit que el ZP o el Rajoy parlessin de canvi climàtic. De fet, quan el Rajoy, n'ha parlat ha sigut per enfotre-se'n. I el ZP per prometre que amb ell no hi haurà canvi climàtic.
Suposo, però, que el canvi climàtic no és una qüestió que exciti l'opinió pública. És així, veritat?
Avui sí que he llegit cròniques dient quin candidat parlava més reposadament, o amb més seguretat, o més crispat i he sentit per més d'una banda que el Rajoy movia massa el boli i que la camisa li quedava estreta.
És la imatge, estúpids! em diran els directors de campanya
I potser sí que ho és, però acceptem, llavors, que tot plegat és una farsa.
No tenim redempció si entre tos plegats tolerem aquest engany.
El pitjor no és que es va viure un fals debat, l'exclusió de la resta de veus, i no es va parlar de problemes reals sinó del que excita a l'opinió pública.
El pitjor és que a l'endemà, molts ho han trobat bé, han parlat del debat com si de futbol es tractés i han identificat la camisa del Rajoy com element desequilibrant.
D'acord. L'estrany sóc jo, doncs. Suposo que és el primer pas. Algun dia agafaré la dona i el fill i emigraré ben lluny d'aquí.
dilluns, 25 de febrer del 2008
Stage6 is dead, i protesta,
Hi han dos bons motius per escriure l'apunt d'avui i per fer-ho justament ara:
El primer: m'he passat per la pàgina d'Stage6 i trobo, horroritzat, l'anunci del tancament imminent.
El 28 de febrer Stage6 tanca les portes.
És per fer-se l'hara-kiri. Com si tanqués la MTV. Demano adreces web de l'estil d'Stage6! de debò que tanquen el temple del DivX? no m'ho puc creure... I no em val el YouTube, si us plau, YouTube està mil anys llum per darrera de la qualitat de vídeo d'Stage6.
En fi, iniciaré la cerca ara mateix...
I segon motiu: ara mateix el Pepe el Sonrisas i Marianico el Corto estan discutint qui dos d'ells te més ganes de ser califa.
A mi em sembla que és una falta de respecte, com a mínim, i un atemptat contra la pluralitat democràtica en el millor dels casos, que es faci un debat a dos.
No és veritat que les properes eleccions espanyoles siguin unes presidencials, ni que només hi hagin dos partits. Les eleccions del 9 de març són per triar 350 diputats i 259 senadors. L'enfoc bipartidista empobreix el debat i rebaixa la qualitat democràtica. PP i PSOE han pactat una estratègia que va contra la resta de partits, però sobretot, va contra el mateix sistema democràtic.
El sistema democràtic, tal com s'implementa en la majoria d'estats de l'autoanomenat món occidental, és en ell mateix un sistema de carències. Només es pot votar a un nombre limitat de partits. En general es vota al partit que més s'assembla a la pròpia ideologia, o el que està menys allunyat, però, en tot cas, és una delegació de vot que ja suposa una renúncia a la sobirania particular.
No diguem si, a més, encara es redueix més l'espectre ideològic centrant el debat en exclusivament dues opcions.
El PP el sonrisas i el Marianico estan atemptant contra la democràcia, ara mateix.
El PSOE i l PP han pactat excloure a la resta. Són antidemocràtics. Són covards.
Perquè no es fa un debat amb tots els candidats dels partits presents avui al congrés?
El PSOE i el PP, el PP i el PSOE estan, ara mateix, censurant a la resta de partits. Tanmateix ja hi tenen pràctica tots dos a fer callar les veus que no són de la seva corda: il·legalització de partits, tancament de diaris...
el PSOE i el PP censuren. PP i PSOE atempten contra la llibertat d'expressió.
L'altre dia vaig veure un cartell de propaganda (del PSC? del PP?) amb la cara del ZP i la cara del Rajoy, i un text que em sembla recordar que deia "¿Seguro que són lo mismo?"
I tant que ho són!
El primer: m'he passat per la pàgina d'Stage6 i trobo, horroritzat, l'anunci del tancament imminent.
El 28 de febrer Stage6 tanca les portes.
És per fer-se l'hara-kiri. Com si tanqués la MTV. Demano adreces web de l'estil d'Stage6! de debò que tanquen el temple del DivX? no m'ho puc creure... I no em val el YouTube, si us plau, YouTube està mil anys llum per darrera de la qualitat de vídeo d'Stage6.
En fi, iniciaré la cerca ara mateix...
I segon motiu: ara mateix el Pepe el Sonrisas i Marianico el Corto estan discutint qui dos d'ells te més ganes de ser califa.
A mi em sembla que és una falta de respecte, com a mínim, i un atemptat contra la pluralitat democràtica en el millor dels casos, que es faci un debat a dos.
No és veritat que les properes eleccions espanyoles siguin unes presidencials, ni que només hi hagin dos partits. Les eleccions del 9 de març són per triar 350 diputats i 259 senadors. L'enfoc bipartidista empobreix el debat i rebaixa la qualitat democràtica. PP i PSOE han pactat una estratègia que va contra la resta de partits, però sobretot, va contra el mateix sistema democràtic.
El sistema democràtic, tal com s'implementa en la majoria d'estats de l'autoanomenat món occidental, és en ell mateix un sistema de carències. Només es pot votar a un nombre limitat de partits. En general es vota al partit que més s'assembla a la pròpia ideologia, o el que està menys allunyat, però, en tot cas, és una delegació de vot que ja suposa una renúncia a la sobirania particular.
No diguem si, a més, encara es redueix més l'espectre ideològic centrant el debat en exclusivament dues opcions.
El PP el sonrisas i el Marianico estan atemptant contra la democràcia, ara mateix.
El PSOE i l PP han pactat excloure a la resta. Són antidemocràtics. Són covards.
Perquè no es fa un debat amb tots els candidats dels partits presents avui al congrés?
El PSOE i el PP, el PP i el PSOE estan, ara mateix, censurant a la resta de partits. Tanmateix ja hi tenen pràctica tots dos a fer callar les veus que no són de la seva corda: il·legalització de partits, tancament de diaris...
el PSOE i el PP censuren. PP i PSOE atempten contra la llibertat d'expressió.
L'altre dia vaig veure un cartell de propaganda (del PSC? del PP?) amb la cara del ZP i la cara del Rajoy, i un text que em sembla recordar que deia "¿Seguro que són lo mismo?"
I tant que ho són!
diumenge, 24 de febrer del 2008
Esquerra-dreta i Brent
Acabo de veure la repetició d'una entrevista que li van fer a l'Anna Simó (ex-consellera de benestar social d'Esquerra) en la que ha parlat de diverses qüestions de la campanya i de l'actualitat.
M'he quedat amb una dada que complementa les del post anterior: en la darrera legislatura Esquerra ha votat a favor de 93 lleis del PSOE. CiU a 94.
La dada ens aporta el preu del suport del PSOE a les iniciatives presentades per Esquerra i CiU.
Tanmateix, la Simó ha fet notar que les lleis votades per Esquerra i CiU no han estat les mateixes en tots els casos. Així PSOE i CIU han votat junts reformes fiscals i econòmiques que cal situar en l'àmbit de les polítiques de dretes.
El PSOE s'ha recolzat en uns o altres per a tirar endavant normes que no sempre han servit per millorar les condicions dels més desafavorits.
La conclusió el post anterior era "cal anar a votar per a recuperar els diners, o una part, que se'n van". La conclusió d'aquest: "cal votar Esquerra si vols que els diners recuperats es destinin a polítiques d'esquerres".
Doncs això.
Canvi de tema, o no: el preu del barril Brent està més alt que mai: 98,63$. Aquesta setmana hi ha hagut un repunt decidit del preu del barril. La fita dels 100$ / Brent sembla a punt de caure.
El tema és prou important i se'n parla arreu del món. Se'n parla perquè afecta l'economia del dia a dia. Afecta al carret de la compra i no poc, precisament. Per descomptat, afecta als números grans de l'economia.
A veure quants partits en parlen d'això a la campanya. En la meva opinió crec que cal dir clarament que cal plantejar i dur a la pràctica polítiques ecològiques, i per afrontar la crisi energètica, dels recursos i del canvi climàtic. Cal fer replantejaments globals i profunds.
Això no són bestieses d'ecologista revingut. Això són necessitats. No es pot permetre perdre temps. Em fa por que un PP o un PSOE amb les mans lliures ens facin perdre el temps a tots en comptes d'encarar els reptes climàtics i energètics -econòmics i socials, en definitiva- que se'ns venen a sobre.
M'he quedat amb una dada que complementa les del post anterior: en la darrera legislatura Esquerra ha votat a favor de 93 lleis del PSOE. CiU a 94.
La dada ens aporta el preu del suport del PSOE a les iniciatives presentades per Esquerra i CiU.
Tanmateix, la Simó ha fet notar que les lleis votades per Esquerra i CiU no han estat les mateixes en tots els casos. Així PSOE i CIU han votat junts reformes fiscals i econòmiques que cal situar en l'àmbit de les polítiques de dretes.
El PSOE s'ha recolzat en uns o altres per a tirar endavant normes que no sempre han servit per millorar les condicions dels més desafavorits.
La conclusió el post anterior era "cal anar a votar per a recuperar els diners, o una part, que se'n van". La conclusió d'aquest: "cal votar Esquerra si vols que els diners recuperats es destinin a polítiques d'esquerres".
Doncs això.
Canvi de tema, o no: el preu del barril Brent està més alt que mai: 98,63$. Aquesta setmana hi ha hagut un repunt decidit del preu del barril. La fita dels 100$ / Brent sembla a punt de caure.
El tema és prou important i se'n parla arreu del món. Se'n parla perquè afecta l'economia del dia a dia. Afecta al carret de la compra i no poc, precisament. Per descomptat, afecta als números grans de l'economia.
A veure quants partits en parlen d'això a la campanya. En la meva opinió crec que cal dir clarament que cal plantejar i dur a la pràctica polítiques ecològiques, i per afrontar la crisi energètica, dels recursos i del canvi climàtic. Cal fer replantejaments globals i profunds.
Això no són bestieses d'ecologista revingut. Això són necessitats. No es pot permetre perdre temps. Em fa por que un PP o un PSOE amb les mans lliures ens facin perdre el temps a tots en comptes d'encarar els reptes climàtics i energètics -econòmics i socials, en definitiva- que se'ns venen a sobre.
divendres, 22 de febrer del 2008
Inici de campanya
Ja hi som.
El PP i el PSOE volen convèncer al personal que la cosa es redueix a triar entre ZP i Rajoy. I demanen el vot útil.
El PP demana el vot útil per, grosso modo, salvar la unitat d'Espanya.
El PSOE demana el vot útil per evitar que guanyi el PP.
Què pobre i que mentiders.
L'únic vot útil és el vot en el que un creu.
Jo votaré útil. Per mi votar útil serà votar Esquerra.
Votaré Esquerra perquè tinc confiança que en Ridao i els altres diputats del grup d'Esquerra a Madrid faran bona feina. Com la que han fet aquests darrers quatre anys:
A la web del "Congreso de los diputados", si es fa la cerca de les iniciatives parlamentàries pèr grup resulta que el grup d'Esquerra ha presentat 776 iniciatives, de les quals han estat aprovades sense modificacions 38, i amb modificacions 179
Aquesta tasca l'han feta els 8 diputats d'Esquerra al Congrés: Josep Andreu Domingo, Rosa María Bonàs Pahisa, Laia Cañigueral Olivé, Agustí Cerdà Argent, Georgina Oliva i Peña, Joan Puig Cordón, Jordi Ramón Torres i Joan Tardà i Coma.
Per a la propera legislatura ja sabem que Josep Andreu Domingo no seguirà perquè no és a la llista. Cal agrair l'esforç que ha realitzat. Tant de bo, però, que tots els altres i en Joan Ridao sí que rebin la confiança de prou votants com per obtenir l'escó corresponent.
La tasca realitzada pels diputats i diputades d'Esquerra al congrés ha estat important. És un exercici interessant comparar-la amb la tasca de la resta de grups.
Com a comparativa la següent taula (entre parèntesi el número de diputats).
Grup PSOE (164): 823 presentades, aprovades sense modificacions 176, amb modificacions 211
Grup PP (148): 2779 presentades, aprovades sense modificacions 61, amb modificacions 250
Grup CiU (10): 745 presentades, aprovades sense modificacions 51, amb modificacions 177
Grup ERC (8): 776 presentades, aprovades sense modificacions 38, amb modificacions 179
Grup PNB (7): 183 presentades, aprovades sense modificacions 42, amb modificacions 27
Grup IU (5): 1015 presentades, aprovades sense modificacions 52, amb modificacions 134
Grup canari (2): 84 presentades, aprovades sense modificacions 24, amb modificacions 20
Grup mixt (6): 728 presentades, aprovades sense modificacions 50, amb modificacions 127
Anàlisi sense pretensions de les dades anteriors amb les ratios: (iniciatives / diputat); (aprovades sense modificacions / presentades); (aprovades amb modificacions / presentades) en aquest enllaç. Un incís, els Google Docs són una passada.
La "productivitat", per dir-ho d'alguna forma, del grup d'Esquerra només l'han superat els grups d'IU i el mixt. Una lectura possible: ha funcionat el peix al cove. El suport al PSOE s'ha traduït també en un suport des del PSOE les iniciatives d'Esquerra. D'altra banda, el suport que alternativament ha rebut el PSOE en CiU pot fer pensar que, en correspondència, també moltes de les seves iniciatives han prosperat. En aquest sentit, cal felicitar també al grup de CiU perquè la seva posició a Madrid ha estat difícil i, malgrat tot, han estat constructius. Peix al cove també.
Molt interessant és el resultat del grup del PNB. Segons els números, fa l'efecte que a Madrid no són gaire actius. Tanmateix, és lògic que així sigui. L'estatut basc i el concert econòmic fa que no els calgui anar a Madrid a obtenir inversions o recursos. Per això la baixa "productivitat" del seu grup. Simplement no els cal demanar ni proposar res, en tenen prou amb vigilar que el seu estatut es respecti i "mantenir les distàncies".
Una conclusió important d'això és: Sí que és important votar per tenir diputats de partits d'obediència nacional catalana a Madrid. Com més diputats millor. Perquè? doncs perquè a Catalunya no tenim concert. Per tant, ens cal passar forçosament per Madrid per obtenir calers per inversions. I la forma d'obtenir aquests calers és que a Madrid calgui els vots dels diputats catalans. Punt. Aquesta és l'Espanya de les autonomies. Abstenir-se vol dir que PP i PSOE faran i desfaran i això vol dir desinversió de l'estat a Catalunya, deteriorament d'infraestructures i baixada del nivell de vida. Objectivament, abstenir-se i permetre una majoria absoluta de PP o PSOE significa que els catalans serem més pobres i ens costarà més arribar a fi de mes.
Aquesta és l'Espanya de les autonomies i no vol ser diferent. Els que volien canviar-la han fracassat.
Aleshores, potser serà cosa de fer un pensament. Peix al cove. D'acord. Anem tirant així fins a la propera majoria absoluta d'uns o altres. I aleshores, quatre, o vuit, o més anys, de reculada. tenim l'experiència de les majories absolutes de Felipe González i d'Aznar. Quan passi això, a resistir un altre cop? això és tot el que pot oferir Espanya?
No seria millor pla tenir els diputats catalans a Madrid només de forma transitòria, fins que no calgui que hi vagin més, perquè Catalunya ja és independent?
No és millor pla la independència?
El PP i el PSOE volen convèncer al personal que la cosa es redueix a triar entre ZP i Rajoy. I demanen el vot útil.
El PP demana el vot útil per, grosso modo, salvar la unitat d'Espanya.
El PSOE demana el vot útil per evitar que guanyi el PP.
Què pobre i que mentiders.
L'únic vot útil és el vot en el que un creu.
Jo votaré útil. Per mi votar útil serà votar Esquerra.
Votaré Esquerra perquè tinc confiança que en Ridao i els altres diputats del grup d'Esquerra a Madrid faran bona feina. Com la que han fet aquests darrers quatre anys:
A la web del "Congreso de los diputados", si es fa la cerca de les iniciatives parlamentàries pèr grup resulta que el grup d'Esquerra ha presentat 776 iniciatives, de les quals han estat aprovades sense modificacions 38, i amb modificacions 179
Aquesta tasca l'han feta els 8 diputats d'Esquerra al Congrés: Josep Andreu Domingo, Rosa María Bonàs Pahisa, Laia Cañigueral Olivé, Agustí Cerdà Argent, Georgina Oliva i Peña, Joan Puig Cordón, Jordi Ramón Torres i Joan Tardà i Coma.
Per a la propera legislatura ja sabem que Josep Andreu Domingo no seguirà perquè no és a la llista. Cal agrair l'esforç que ha realitzat. Tant de bo, però, que tots els altres i en Joan Ridao sí que rebin la confiança de prou votants com per obtenir l'escó corresponent.
La tasca realitzada pels diputats i diputades d'Esquerra al congrés ha estat important. És un exercici interessant comparar-la amb la tasca de la resta de grups.
Com a comparativa la següent taula (entre parèntesi el número de diputats).
Grup PSOE (164): 823 presentades, aprovades sense modificacions 176, amb modificacions 211
Grup PP (148): 2779 presentades, aprovades sense modificacions 61, amb modificacions 250
Grup CiU (10): 745 presentades, aprovades sense modificacions 51, amb modificacions 177
Grup ERC (8): 776 presentades, aprovades sense modificacions 38, amb modificacions 179
Grup PNB (7): 183 presentades, aprovades sense modificacions 42, amb modificacions 27
Grup IU (5): 1015 presentades, aprovades sense modificacions 52, amb modificacions 134
Grup canari (2): 84 presentades, aprovades sense modificacions 24, amb modificacions 20
Grup mixt (6): 728 presentades, aprovades sense modificacions 50, amb modificacions 127
Anàlisi sense pretensions de les dades anteriors amb les ratios: (iniciatives / diputat); (aprovades sense modificacions / presentades); (aprovades amb modificacions / presentades) en aquest enllaç. Un incís, els Google Docs són una passada.
La "productivitat", per dir-ho d'alguna forma, del grup d'Esquerra només l'han superat els grups d'IU i el mixt. Una lectura possible: ha funcionat el peix al cove. El suport al PSOE s'ha traduït també en un suport des del PSOE les iniciatives d'Esquerra. D'altra banda, el suport que alternativament ha rebut el PSOE en CiU pot fer pensar que, en correspondència, també moltes de les seves iniciatives han prosperat. En aquest sentit, cal felicitar també al grup de CiU perquè la seva posició a Madrid ha estat difícil i, malgrat tot, han estat constructius. Peix al cove també.
Molt interessant és el resultat del grup del PNB. Segons els números, fa l'efecte que a Madrid no són gaire actius. Tanmateix, és lògic que així sigui. L'estatut basc i el concert econòmic fa que no els calgui anar a Madrid a obtenir inversions o recursos. Per això la baixa "productivitat" del seu grup. Simplement no els cal demanar ni proposar res, en tenen prou amb vigilar que el seu estatut es respecti i "mantenir les distàncies".
Una conclusió important d'això és: Sí que és important votar per tenir diputats de partits d'obediència nacional catalana a Madrid. Com més diputats millor. Perquè? doncs perquè a Catalunya no tenim concert. Per tant, ens cal passar forçosament per Madrid per obtenir calers per inversions. I la forma d'obtenir aquests calers és que a Madrid calgui els vots dels diputats catalans. Punt. Aquesta és l'Espanya de les autonomies. Abstenir-se vol dir que PP i PSOE faran i desfaran i això vol dir desinversió de l'estat a Catalunya, deteriorament d'infraestructures i baixada del nivell de vida. Objectivament, abstenir-se i permetre una majoria absoluta de PP o PSOE significa que els catalans serem més pobres i ens costarà més arribar a fi de mes.
Aquesta és l'Espanya de les autonomies i no vol ser diferent. Els que volien canviar-la han fracassat.
Aleshores, potser serà cosa de fer un pensament. Peix al cove. D'acord. Anem tirant així fins a la propera majoria absoluta d'uns o altres. I aleshores, quatre, o vuit, o més anys, de reculada. tenim l'experiència de les majories absolutes de Felipe González i d'Aznar. Quan passi això, a resistir un altre cop? això és tot el que pot oferir Espanya?
No seria millor pla tenir els diputats catalans a Madrid només de forma transitòria, fins que no calgui que hi vagin més, perquè Catalunya ja és independent?
No és millor pla la independència?
dijous, 21 de febrer del 2008
Enciclopèdia i TAV
Avui s'ha posat en marxa el servei de consulta gratuïta de l'Enciclopèdia Catalana a Internet.
Moltes gràcies als que ho han fet possible.
He fet algunes consultes de prova i té bon aspecte. Inevitablement, però, penso en la Viquipèdia. Entenc que són dues coses diferents, però també crec que és clar que entre totes dues hi han solapaments evidents. Més que competència, però, crec que caldrà parlar de complementarietat.
Avui també hi han hagut problemes a les rodalies que han servit, entre d'altres coses per a que un senyor que sortia a Can Bassas digués que havia perdut el tren per anar a Madrit. Sí, el tren aquell.
Per cert, també avui, el govern català ha traslladat al govern espanyol la petició del parlament que demanava aturar les obres de l'alta velocitat pel centre de Barcelona.
A veure si entre tots plegats s'aconsegueix que el TAV no passi pel centre i que ho faci o pel litoral o pel vallès. A veure si sí, coi.
Moltes gràcies als que ho han fet possible.
He fet algunes consultes de prova i té bon aspecte. Inevitablement, però, penso en la Viquipèdia. Entenc que són dues coses diferents, però també crec que és clar que entre totes dues hi han solapaments evidents. Més que competència, però, crec que caldrà parlar de complementarietat.
Avui també hi han hagut problemes a les rodalies que han servit, entre d'altres coses per a que un senyor que sortia a Can Bassas digués que havia perdut el tren per anar a Madrit. Sí, el tren aquell.
Per cert, també avui, el govern català ha traslladat al govern espanyol la petició del parlament que demanava aturar les obres de l'alta velocitat pel centre de Barcelona.
A veure si entre tots plegats s'aconsegueix que el TAV no passi pel centre i que ho faci o pel litoral o pel vallès. A veure si sí, coi.
dimarts, 19 de febrer del 2008
grans de la UE i Cuba.
Aquest matí, al quiosc, m'he trobat amb el titular de portada de "El Periódico" i m'he descollonat:
Companys: "Els grans de la UE, excepte Espanya, reconeixen Kosovo"
Hilarant.
Per al redactor de "El Periódico", Espanya és un dels "grans d'Europa". De què, moreno? Fot-li fort nacionalisme espanyol.
Espanya no és un dels grans. Espanya ha viscut de les ajudes del UE durant molts anys i ara, quan la UE deixarà de subvencionar el totxo i als txupons que han viscut de la corrupció inmobiliària, ara Espanya sabrà el pa que s'hi dona. Ara veurem també com alguns d'aquests països "petits" que sí que rebran ajuda dels fons de la UE els aprofitaran bé i passaran per davant d'Espanya com una Raikkonen qualsevol.
Grans de la UE. Jo vull fumar el mateix que aquest tiu.
Espanya està cagada perquè és molt poqueta cosa i un país petitet en superfície i població i acabat de néixer la posa nerviosa. La posa nerviosa perquè la forma com Kosovo s'ha independitzat posa de manifest com d'antidemocràtica i violenta és la terrible proclamació que fa la constitució espanyola de l'exercit com a garant de la unitat de la pàtria i d'aquesta mateixa unitat com quelcom de sagrat i inviolable.
Com ho saben, per això tenen por. Espanya te la por escrita en la seva constitució. Per això l'apel·lació a l'exercit en la constitució. Per això l'amenaça de mort, per escrit, que aquesta apel·lació representa a tots els que volem la independència dels nostres països. Per això aquesta histèria espanyolista per la llibertat de Kosovo. Per això aquest afany de negar qualsevol comparació amb Catalunya o Euskadi.
I llavors arriba el senyor Cossiga, ex-president de la República Italiana, i reclama al Reino de España que reconegui el dret d'autodeterminació per a Catalunya, Euskadi i Galícia, com es pot llegir en aquest link a Vilaweb. Per descomptat, d'això a "El Periódico" no n'han dit ni piu. És el que faltava als espanyols per acabar de cagar-se a les calces: que des d'Europa els diguin que la seva constitució no reconeix els drets dels pobles. Cossiga diu que Espanya adopta una actitud franquista envers els militants independentistes catalans, bascos i gallecs. Kosovo potser ha obert algunes esquerdes. I Potser són fondes. Gràcies Senyor Cossiga. Gràcies per proclamar aquesta obvietat.
I nosaltres aquí hem d'aprofitar el moment per fer més fondes les esquerdes. Segur que tomba. Ben corcada deu ser ja.
Apunt final: Cuba. Castro plega. Jo espero que el seu successor segueixi fent que la sanitat pública de Cuba sigui la millor de tot el continent americà, així com la seva educació pública.
Espero que Cuba sigui capaç de mantenir la seva revolució sense Castro i que els cubans segueixin podent parlar amb orgull de la seva revolució. També els desitjo llibertat. Però la llibertat de veritat. La llibertat de reunir-se i expressar-se lliurement. Llibertat de pensament i d'acció. Llibertat de lliure. Categoria moral. No aquesta mentidera "llibertat" que és sinònim de capitalisme. No la "llibertat" que és llibertat només per comprar o vendre. No aquesta "llibertat" que et redueix a consumidor. D'aquesta "llibertat" en tenim molta, massa, per aquí i si alguna cosa he après és que aquesta "llibertat" mata, crea pobresa i desigualtat i destrueix el planeta. D'aquesta "llibertat"que ha convertit el nostre en un país de "peatges", en un país de falsos propietaris del no res, en un país de ciutadans de lloguer en el propi país.
Per Cuba i per Catalunya jo demano Llibertat.
Companys: "Els grans de la UE, excepte Espanya, reconeixen Kosovo"Hilarant.
Per al redactor de "El Periódico", Espanya és un dels "grans d'Europa". De què, moreno? Fot-li fort nacionalisme espanyol.
Espanya no és un dels grans. Espanya ha viscut de les ajudes del UE durant molts anys i ara, quan la UE deixarà de subvencionar el totxo i als txupons que han viscut de la corrupció inmobiliària, ara Espanya sabrà el pa que s'hi dona. Ara veurem també com alguns d'aquests països "petits" que sí que rebran ajuda dels fons de la UE els aprofitaran bé i passaran per davant d'Espanya com una Raikkonen qualsevol.
Grans de la UE. Jo vull fumar el mateix que aquest tiu.
Espanya està cagada perquè és molt poqueta cosa i un país petitet en superfície i població i acabat de néixer la posa nerviosa. La posa nerviosa perquè la forma com Kosovo s'ha independitzat posa de manifest com d'antidemocràtica i violenta és la terrible proclamació que fa la constitució espanyola de l'exercit com a garant de la unitat de la pàtria i d'aquesta mateixa unitat com quelcom de sagrat i inviolable.
Com ho saben, per això tenen por. Espanya te la por escrita en la seva constitució. Per això l'apel·lació a l'exercit en la constitució. Per això l'amenaça de mort, per escrit, que aquesta apel·lació representa a tots els que volem la independència dels nostres països. Per això aquesta histèria espanyolista per la llibertat de Kosovo. Per això aquest afany de negar qualsevol comparació amb Catalunya o Euskadi.
I llavors arriba el senyor Cossiga, ex-president de la República Italiana, i reclama al Reino de España que reconegui el dret d'autodeterminació per a Catalunya, Euskadi i Galícia, com es pot llegir en aquest link a Vilaweb. Per descomptat, d'això a "El Periódico" no n'han dit ni piu. És el que faltava als espanyols per acabar de cagar-se a les calces: que des d'Europa els diguin que la seva constitució no reconeix els drets dels pobles. Cossiga diu que Espanya adopta una actitud franquista envers els militants independentistes catalans, bascos i gallecs. Kosovo potser ha obert algunes esquerdes. I Potser són fondes. Gràcies Senyor Cossiga. Gràcies per proclamar aquesta obvietat.
I nosaltres aquí hem d'aprofitar el moment per fer més fondes les esquerdes. Segur que tomba. Ben corcada deu ser ja.
Apunt final: Cuba. Castro plega. Jo espero que el seu successor segueixi fent que la sanitat pública de Cuba sigui la millor de tot el continent americà, així com la seva educació pública.
Espero que Cuba sigui capaç de mantenir la seva revolució sense Castro i que els cubans segueixin podent parlar amb orgull de la seva revolució. També els desitjo llibertat. Però la llibertat de veritat. La llibertat de reunir-se i expressar-se lliurement. Llibertat de pensament i d'acció. Llibertat de lliure. Categoria moral. No aquesta mentidera "llibertat" que és sinònim de capitalisme. No la "llibertat" que és llibertat només per comprar o vendre. No aquesta "llibertat" que et redueix a consumidor. D'aquesta "llibertat" en tenim molta, massa, per aquí i si alguna cosa he après és que aquesta "llibertat" mata, crea pobresa i desigualtat i destrueix el planeta. D'aquesta "llibertat"que ha convertit el nostre en un país de "peatges", en un país de falsos propietaris del no res, en un país de ciutadans de lloguer en el propi país.
Per Cuba i per Catalunya jo demano Llibertat.
diumenge, 17 de febrer del 2008
Today Kosovo, tomorrow Catalonia
Kosovo acaba de proclamar la seva independència.
Felicitats, amics. Que tingueu sort. Que l'estat que us heu atorgat us ajudi a viure millor, doncs per aquesta molt més que per cap altre raó els kosovars heu donat aquest gran pas.
I el PP i el PSOE que s'han afanyat a dir que mai reconeixeran una declaració unilateral d'independència. I s'han afanyat a dir que Kosovo no és comparable amb Catalunya, Galícia i el País Basc.
Si no és comparable, a que venen aquestes declaracions a corre cuita, i aquesta por, i aquestes amenaces? Potser sí que és comparable, oi? potser és més comparable que cap altre cas. Doncs justament una província, comunitat o regió autònoma, una autonomia, en definitiva, decideix escindir-se de l'estat que l'ha maltractada.
No es pot ser més net. No volien seguir lligats i, aprofitant que Sèrbia no podrà usar la força, Kosovo se'n va.
Potser la diferència és que Espanya segurament usaria la força. Ja han dit PP i PSOE que Espanya no reconeixerà declaracions unilaterals d'independència. Avís per a navegants. Pel que fa a la qüestió nacional de Catalunya, Galiza i Euskadi, PP i PSOE són el mateix: nacionalisme espanyol que nega la nostra existència, que ens vol sotmesos i lligats.
També el govern de Sèrbia va dir fa uns dies que declarava il·legal per avançat la independència Kosovar. Però va ser un brindis al sol. No té força per imposar la seva pretesa legalitat. La Espanya del PP i del PSOE usaria la força contra Catalunya? Hi hauria repressió contra els militants de partits diferents del PP i del PSC-PSOE?
Tanmateix, potser la diferència és també que la majoria ampla del poble Kosovar vol aquesta independència i han votat un parlament amb una gran majoria independentista. Aquesta és la seva legitimitat. A casa nostra, això no és així. A casa nostra hi ha qui parla de "sobiranisme" i fa jocs retòrics per no fer servir la paraula independència. Potser a quests no els reprimirien.
En aquest sentit, potser les paraules de la representant del govern basc són una mica massa optimistes: "el cas de Kosovo ens demostra que es poden resoldre els problemes de manera pacífica". Caldria dir, però, que és perquè Sèrbia no ha tingut l'oportunitat d'usar la força. Espanya, de moment, sí que podria usar-la.
Catalunya podrà independitzar-se quan es donin tres condicions: una majoria independentista al seu parlament; la debilitat estructural de l'estat espanyol i un context internacional propici. Llavors caldrà actuar amb decisió i sense vacil·lacions.
El primer pas, però, és ser forts a casa nostra. No és només un eslògan.
El dia de la llibertat arribarà. Aviat . N'estic segur. Espanya és una mentida i no pot durar.
Mentrestant, felicitats Kosovo. Des d'aquí em sumo a la vostra festa! per mi també és una gran alegria!
Independència. Pavarësia.
Avui, 17 de febrer de 2008, Kosovo. Aviat, Catalunya.
Des de la xarxa de blocs sobiranistes, s'ha encetat una campanya: posar avui el següent títol als posts "Today Kosovo, tomorrow Catalonia". Allà va el meu post.
divendres, 15 de febrer del 2008
Kosovo
Si no es produeix un avortament d'última hora, Europa parirà aviat un nou estat.
La criatura es dirà Kosovo.
Kosovo ocupa un territori que ve a ser com una tercera part del Principat. El país l'ocupen uns dos milions de ciutadans en la major part albanesos.
El camí fins el previsible nou estat ha estat dur i sagnant. Més si es té en compte que ja es venia de la tortuosa història de Iugoslàvia.
Kosovo és, d'alguna manera, el bressol nacional de Sèrbia. Tanmateix, els albanesos hi han viscut i han estat majoritaris des de fa molt de temps. Els albanesos la consideren històricament com una part d'Albània.
Pel que tinc entès, no es pot dir que existeixi el sentiment nacional Kosovar. Existeix, més aviat, el sentiment nacional albanès. Suposo que podria donar-se el cas que la independència de Kosovo fos el primer pas per la reunificació amb Albània. Ves a saber. Hi ha qui diu que el líders independentistes de Kosovo no només no volen unir-se amb Albània, sinó que, al contrari, aspiren a aconseguir una mena d'estat franc per als negocis i les finances internacionals.
Si les teories de Naomi Klein són certes, podria ser que Kosovo esdevingui efectivament això: un exemple de llibre d'estat capitalista i de lliure comerç. Un territori franc per empreses i capitals estrangers. Avui Kosovo necessita l'ajut estranger per ser viable. Si l'ajuda li ve de l'FMI i del Banc Mundial segurament es podrà esperar l'aplicació de la teràpia de xoc econòmica: privatització dels bens i serveis públics. Desmantellament de les polítiques socials i entrada d'empreses i capital estrangers. Potser no. Caldrà veure com afecta la independència a la població.
En tot cas, la població d'una regió, o província, o com vulguem dir-li, de Sèrbia, ha decidit que no se senten serbis, sinó una altra cosa, i que marxen. Es cosa feta.
Sembla lícit pensar que si Sèrbia no fos avui un estat amb la sobirania vigilada per la "comunitat internacional", la qüestió Kosovar hauria estat resolta de forma expeditiva. Probablement amb l'ocupació militar i la liquidacio física del moviment independentista. Per sort per als kosovars, els serbis no podran fer això.
No obstant, no tota la "comunitat internacional" veu amb gaires bons ulls aquesta independència. Rússia, aliada tradicional de Sèrbia ha posat el dit a la nafra fent notar que si la UE dona suport a aquesta independència, també hauria de donar suport a altres processos. Putin ha parlat, concretament, de Catalunya i del País Basc. Ara t'escolto, Vladimir.
Per la seva banda, El govern espanyol, Espanya, s'ha afanyat a dir que no és comparable el cas de Kosovo amb el de Catalunya o el País Basc.
No ho és? Perquè? I tant que ho és de comparable.
Són comparables i al comparar veiem que no són situacions similars. A Kosovo, una majoria de la població vol la independència i ha votat per tenir un majoria independentista al seu parlament. Volen la independència per sortir del forat econòmic i de la pobresa. Tant de bo que se'n se'n surtin. Tenen molt poc a perdre en aquest sentit. A Kosovo, si més no, ara és un bon moment per tirar pel dret, ja que la resposta armada de Sèrbia no es produirà.
A Catalunya, només el 19,4% de la població vol la independència, segons dades del baròmetre d'opinió política de gener de 2008 del Centre d'Estudis d'Opinió de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat.
A diferència del cas Kosovar, no es pot descartar que una proclamació d'independència d'una hipotètica majoria absoluta al Parlament de Catalunya fos contestada amb l'ocupació militar i la repressió per part espanyola. Hi ha qui diu que això no passaria i que des d'Espanya es respectaria la decisió democràtica i sobirana del Parlament català. També hi ha qui diu que la intervenció militar seria segura.
La viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és una conclusió unànime dels estudis realitzats. No es perdria res i guanyaria molt. Tant en la macroeconomia, com en la microeconomia: en la economia domèstica o en el carret de la compra.
Comparable? i tant! iguals? no.
Hi ha una lliçó important en tot això. Kosovo ens recorda que no hi ha res immutable. Que les unitats de les pàtries no són ni sagrades ni permanents. Menteixen els que parlen de la indissoluble unitat de la pàtria. De qualsevol pàtria.
Europa està a punt per infantar un nou estat. Els estats no són ens sagrats sinó instruments al servei dels ciutadans. O haurien de ser-ho. Si l'estat no serveix als ciutadans, o és un llast, aleshores cal canviar-lo. I canviar-lo pot voler dir moltes coses: escindir-lo; federar-lo o confederar-lo amb d'altres estats; o reconstituir-lo.
Sèrbia no és útil als ciutadans de Kosovo. És Espanya útil als ciutadans de Catalunya?
Jo crec que no.
La criatura es dirà Kosovo.
Kosovo ocupa un territori que ve a ser com una tercera part del Principat. El país l'ocupen uns dos milions de ciutadans en la major part albanesos.
El camí fins el previsible nou estat ha estat dur i sagnant. Més si es té en compte que ja es venia de la tortuosa història de Iugoslàvia.
Kosovo és, d'alguna manera, el bressol nacional de Sèrbia. Tanmateix, els albanesos hi han viscut i han estat majoritaris des de fa molt de temps. Els albanesos la consideren històricament com una part d'Albània.
Pel que tinc entès, no es pot dir que existeixi el sentiment nacional Kosovar. Existeix, més aviat, el sentiment nacional albanès. Suposo que podria donar-se el cas que la independència de Kosovo fos el primer pas per la reunificació amb Albània. Ves a saber. Hi ha qui diu que el líders independentistes de Kosovo no només no volen unir-se amb Albània, sinó que, al contrari, aspiren a aconseguir una mena d'estat franc per als negocis i les finances internacionals.
Si les teories de Naomi Klein són certes, podria ser que Kosovo esdevingui efectivament això: un exemple de llibre d'estat capitalista i de lliure comerç. Un territori franc per empreses i capitals estrangers. Avui Kosovo necessita l'ajut estranger per ser viable. Si l'ajuda li ve de l'FMI i del Banc Mundial segurament es podrà esperar l'aplicació de la teràpia de xoc econòmica: privatització dels bens i serveis públics. Desmantellament de les polítiques socials i entrada d'empreses i capital estrangers. Potser no. Caldrà veure com afecta la independència a la població.
En tot cas, la població d'una regió, o província, o com vulguem dir-li, de Sèrbia, ha decidit que no se senten serbis, sinó una altra cosa, i que marxen. Es cosa feta.
Sembla lícit pensar que si Sèrbia no fos avui un estat amb la sobirania vigilada per la "comunitat internacional", la qüestió Kosovar hauria estat resolta de forma expeditiva. Probablement amb l'ocupació militar i la liquidacio física del moviment independentista. Per sort per als kosovars, els serbis no podran fer això.
No obstant, no tota la "comunitat internacional" veu amb gaires bons ulls aquesta independència. Rússia, aliada tradicional de Sèrbia ha posat el dit a la nafra fent notar que si la UE dona suport a aquesta independència, també hauria de donar suport a altres processos. Putin ha parlat, concretament, de Catalunya i del País Basc. Ara t'escolto, Vladimir.
Per la seva banda, El govern espanyol, Espanya, s'ha afanyat a dir que no és comparable el cas de Kosovo amb el de Catalunya o el País Basc.
No ho és? Perquè? I tant que ho és de comparable.
Són comparables i al comparar veiem que no són situacions similars. A Kosovo, una majoria de la població vol la independència i ha votat per tenir un majoria independentista al seu parlament. Volen la independència per sortir del forat econòmic i de la pobresa. Tant de bo que se'n se'n surtin. Tenen molt poc a perdre en aquest sentit. A Kosovo, si més no, ara és un bon moment per tirar pel dret, ja que la resposta armada de Sèrbia no es produirà.
A Catalunya, només el 19,4% de la població vol la independència, segons dades del baròmetre d'opinió política de gener de 2008 del Centre d'Estudis d'Opinió de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat.
A diferència del cas Kosovar, no es pot descartar que una proclamació d'independència d'una hipotètica majoria absoluta al Parlament de Catalunya fos contestada amb l'ocupació militar i la repressió per part espanyola. Hi ha qui diu que això no passaria i que des d'Espanya es respectaria la decisió democràtica i sobirana del Parlament català. També hi ha qui diu que la intervenció militar seria segura.
La viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és una conclusió unànime dels estudis realitzats. No es perdria res i guanyaria molt. Tant en la macroeconomia, com en la microeconomia: en la economia domèstica o en el carret de la compra.
Comparable? i tant! iguals? no.
Hi ha una lliçó important en tot això. Kosovo ens recorda que no hi ha res immutable. Que les unitats de les pàtries no són ni sagrades ni permanents. Menteixen els que parlen de la indissoluble unitat de la pàtria. De qualsevol pàtria.
Europa està a punt per infantar un nou estat. Els estats no són ens sagrats sinó instruments al servei dels ciutadans. O haurien de ser-ho. Si l'estat no serveix als ciutadans, o és un llast, aleshores cal canviar-lo. I canviar-lo pot voler dir moltes coses: escindir-lo; federar-lo o confederar-lo amb d'altres estats; o reconstituir-lo.
Sèrbia no és útil als ciutadans de Kosovo. És Espanya útil als ciutadans de Catalunya?
Jo crec que no.
dijous, 14 de febrer del 2008
Duran, vagues i TAV
Quan un personatge públic pateix una situació personal crítica, la seva imatge s'humanitza. També acostuma a passar que la seva situació personal passa a ocupar el centre d'atenció dels mitjans de comunicació i l'opinió pública i, en alguna cas, es promou un moviment de solidaritat cap a les persones afectades i el seu problema. Inclús els poders públics arriben a destinar un pressuposto especial.
No se si serà el cas de Duran i Lleida. Estaria bé que la seva rellevància pública servís per canalitzar més ajudes per a combatre el càncer. O, en general, que servís per a millorar d'alguna forma la sanitat pública, o per a reduir el temps de les llistes d'espera.
Que es recuperi aviat.
Més coses: vaga de mestres. El conseller Maragall ha aconseguit carregar-se el pacte nacional per l'educació en menys d'una legislatura. Maragall, el conseller que volia colar la tercera hora en castellà.
No fa tants dies els diaris ens parlaven del model educatiu finlandès. També se'ns deia que per a millorar el nivell educatiu calia millorar la condició i qualitat del professorat. Doncs bé, avui el professorat està en vaga per queixar-se pel document de bases de la llei d'educació. Algú s'equivoca aquí. A mi em fa l'efecte que Maragall està tirant per la borda la bona feina feta a la legislatura anterior per la conselleria d'educació que capitanejava Esquerra. És incompetència o és premeditat?
En fi. Vaga de mestres que s'afegeix a la de metges i a la de conductors d'autobús. Funcionaris públics en la major part. No està mal. Ara que hi hauran les eleccions és el millor moment per a pressionar a l'estat empresari.
Ah, sí! i finalment que la ministra va venir en tren. I que ja he sentit uns quants cops la cançoneta que l'AVE dels pebrots servirà per "vertebrar Espanya".
Vertebrar Espanya. Porten 300 anys provant de vertebrar Espanya i Espanya que no es vertebra. Serà que és un invertebrat, com els cargols, els pops, o els cucs de terra. Jo dic que provar de vertebrar a un invertebrat és fer-lo anar contra la seva natura. Millor que pensin només a fer que el tren en qüestió faci un bon servei i no en experiments d'enginyeria genètica. I de pas, duguin el tren a la Sagrera pel litoral, o pel Vallès però no per sota de Barcelona. I ja posats, que les rodalies funcionin, que això sí que ho faig servir jo.
No se si serà el cas de Duran i Lleida. Estaria bé que la seva rellevància pública servís per canalitzar més ajudes per a combatre el càncer. O, en general, que servís per a millorar d'alguna forma la sanitat pública, o per a reduir el temps de les llistes d'espera.
Que es recuperi aviat.
Més coses: vaga de mestres. El conseller Maragall ha aconseguit carregar-se el pacte nacional per l'educació en menys d'una legislatura. Maragall, el conseller que volia colar la tercera hora en castellà.
No fa tants dies els diaris ens parlaven del model educatiu finlandès. També se'ns deia que per a millorar el nivell educatiu calia millorar la condició i qualitat del professorat. Doncs bé, avui el professorat està en vaga per queixar-se pel document de bases de la llei d'educació. Algú s'equivoca aquí. A mi em fa l'efecte que Maragall està tirant per la borda la bona feina feta a la legislatura anterior per la conselleria d'educació que capitanejava Esquerra. És incompetència o és premeditat?
En fi. Vaga de mestres que s'afegeix a la de metges i a la de conductors d'autobús. Funcionaris públics en la major part. No està mal. Ara que hi hauran les eleccions és el millor moment per a pressionar a l'estat empresari.
Ah, sí! i finalment que la ministra va venir en tren. I que ja he sentit uns quants cops la cançoneta que l'AVE dels pebrots servirà per "vertebrar Espanya".
Vertebrar Espanya. Porten 300 anys provant de vertebrar Espanya i Espanya que no es vertebra. Serà que és un invertebrat, com els cargols, els pops, o els cucs de terra. Jo dic que provar de vertebrar a un invertebrat és fer-lo anar contra la seva natura. Millor que pensin només a fer que el tren en qüestió faci un bon servei i no en experiments d'enginyeria genètica. I de pas, duguin el tren a la Sagrera pel litoral, o pel Vallès però no per sota de Barcelona. I ja posats, que les rodalies funcionin, que això sí que ho faig servir jo.
dimarts, 12 de febrer del 2008
bàsquet i denúncia.
Avui em saltaré una de les regles no escrites d'aquest bloc.
"Només parlaré d'esports referint-me a la selecció catalana de l'esport que sigui."
Dons no, avui trencaré, una mica, la regla no escrita per dir:
Felicitats, Penya! Força, Penya!
Moltes felicitats a tota la família i als amics de Badalona, que estan molt contents, i jo també, per la consecució del campionat de copa.
I segona: denunciar la il·legalització d'Acció Nacionalista Basca (ANB) i del Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB). Aquesta és la democràcia espanyola: il·legalització de partits. Fan servir el cínic argument de la caixa única, i que els diners d'aquests partits serveixen per a finançar a ETA.
Potser sí. Potser part d'aquests fons anaven a ETA, jo no ho sé. Els hauran investigat, suposo, i hem de creure que hauran descobert alguna relació. Però per això il·legalitzar els partits? per això conculcar el dret de vot a milers i milers de ciutadans? No n'hi hauria hagut prou amb detenir als responsables directes d'aquest desviament, si és que ha existit mai? Calia criminalitzar a tots els votants llevant-los el dret a votar? De debò creuen que així arribarà la pau al País Basc?
Ja que estem posats, perquè no investigar les fonts de finançament de PP i PSOE? i dels altres també? Quina xarxa d'interessos immobiliaris, de favors i de privilegis i influències està tramada al voltant dels partits del sistema? com s'encareix la vida dels ciutadans particulars com a conseqüència dels tripijocs econòmics de la casta dels polítics professionals?
I quin respecte tenen per la llei tots aquests partits que estan fent una campanya descarada, amb promeses vergonyoses, aprofitant els recursos de les institucions per a fer campanya. No hi ha una llei que diu que la campanya començara quinze dies abans de les eleccions? què fan ara, doncs? no és il·legal això que fan, a més de vergonyós i denigrant?
Parlen de respecte a la llei, i s'atreveixen a jutjar i a donar lliçons de "democràcia".
Aquest és el seu respecte per la llei? i per la democràcia?
"Només parlaré d'esports referint-me a la selecció catalana de l'esport que sigui."
Dons no, avui trencaré, una mica, la regla no escrita per dir:
Felicitats, Penya! Força, Penya!
Moltes felicitats a tota la família i als amics de Badalona, que estan molt contents, i jo també, per la consecució del campionat de copa.
I segona: denunciar la il·legalització d'Acció Nacionalista Basca (ANB) i del Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB). Aquesta és la democràcia espanyola: il·legalització de partits. Fan servir el cínic argument de la caixa única, i que els diners d'aquests partits serveixen per a finançar a ETA.
Potser sí. Potser part d'aquests fons anaven a ETA, jo no ho sé. Els hauran investigat, suposo, i hem de creure que hauran descobert alguna relació. Però per això il·legalitzar els partits? per això conculcar el dret de vot a milers i milers de ciutadans? No n'hi hauria hagut prou amb detenir als responsables directes d'aquest desviament, si és que ha existit mai? Calia criminalitzar a tots els votants llevant-los el dret a votar? De debò creuen que així arribarà la pau al País Basc?
Ja que estem posats, perquè no investigar les fonts de finançament de PP i PSOE? i dels altres també? Quina xarxa d'interessos immobiliaris, de favors i de privilegis i influències està tramada al voltant dels partits del sistema? com s'encareix la vida dels ciutadans particulars com a conseqüència dels tripijocs econòmics de la casta dels polítics professionals?
I quin respecte tenen per la llei tots aquests partits que estan fent una campanya descarada, amb promeses vergonyoses, aprofitant els recursos de les institucions per a fer campanya. No hi ha una llei que diu que la campanya començara quinze dies abans de les eleccions? què fan ara, doncs? no és il·legal això que fan, a més de vergonyós i denigrant?
Parlen de respecte a la llei, i s'atreveixen a jutjar i a donar lliçons de "democràcia".
Aquest és el seu respecte per la llei? i per la democràcia?
dijous, 7 de febrer del 2008
El poder de la teva veu
Aquest matí ho he sentit a la ràdio, a can Bassas, i després, a la feina, ho he rebut per correu.
El govern espanyol no vol que vegem això?
El govern d'Espanya porta vuit mesos impedint que es pugui veure l'anunci de la campanya "El poder de la teva veu" d'Amnistia Internacional a les televisions estatals. Han dit que no és d'utilitat pública i que, a més, és publicitat partidista i política (prohibida fora de període electoral) i, per això, amenacen de multar als mitjans de comunicació que l'emetin.
L'anunci forma part de la commemoració del 60è aniversari de la declaració universal dels drets humans a l'assemblea general de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.
També al youtube.
Amnistia Internacional està fent campanya per aconseguir que el govern espanyol rectifiqui aquesta situació de censura prèvia i demanen que es faci difusió de l'anunci.
El govern espanyol no vol que vegem això?
El govern d'Espanya porta vuit mesos impedint que es pugui veure l'anunci de la campanya "El poder de la teva veu" d'Amnistia Internacional a les televisions estatals. Han dit que no és d'utilitat pública i que, a més, és publicitat partidista i política (prohibida fora de període electoral) i, per això, amenacen de multar als mitjans de comunicació que l'emetin.
L'anunci forma part de la commemoració del 60è aniversari de la declaració universal dels drets humans a l'assemblea general de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.
També al youtube.
Amnistia Internacional està fent campanya per aconseguir que el govern espanyol rectifiqui aquesta situació de censura prèvia i demanen que es faci difusió de l'anunci.
dimecres, 6 de febrer del 2008
La doctrina del xoc (i III)
La teràpia del xoc als Estats Units. l'atemptat del 11S al World Trade Center va proporcionar a Bush i a Rumsfeld l'estat de xoc i l'enemic exterior que calien per tirar endavant el xoc econòmic necessari per privatitzar allò que semblava imprivatitzable, el servei fonamental que presta qualsevol estat: la seguretat i la defensa.
Seguretat i defensa en un sentit ampli que inclou des de la intel·ligència, militar o civil, fins a unitats de seguretat armada privades, passant per l'assistència mèdica als combatents, pels stocks de reserva de medecines, per la construcció dels campaments militars o per la reconstrucció de les zones afectades per accions bèliques. L'estat unicament proporciona els soldats i l'armament (i no sempre). L'estat, això sí, proporciona les pagues. L'estat ni tan sols organitza les operacions: això també queda en les mans del sector privat.
Aquest procés es va començar a desplegar a l'Afganistan i va arribar al seu punt màxim a l'Iraq.
El llibre ens parla de com els mateixos polítics que dirigien la privatització de la defensa eren, a l'hora, accionistes o caps de les empreses contractades. Tots ells es van enriquir.
Sempre s'ha dit que darrera les guerres de l'Afganistan i l'Iraq hi ha hagut la motivació del control del petroli. Naomi Klein proposa una altra motivació: la guerra mateixa. La guerra com a negoci. La guerra, a més, contra un enemic que en cap cas era una amenaça seriosa. Ni l'Afganistan ni l'Iraq, països exhaustes, endeutats, aïllats, amb violència i repressió interna, podien oposar cap força de consideració a l'exercit més poderós de tots els temps.
De fet, justament per això es tractava d'objectius ideals. A més de pretendre crear en aquests països un estat construït sobre els principis del lliure mercat.
I amb això es tanca el cercle, que és justament el títol de la sisena part del llibre.
Una industria de guerra que fa el negoci de la guerra, que proporciona el xoc necessari per a implementar en el país ocupat una teràpia de xoc econòmica que porta a les empreses ocupants a obtenir el control dels recursos i serveis de l'estat ocupat. La indústria de la reconstrucció també cau en mans de les empreses ocupants que compten amb l'autorització i els contractes del govern dels Estats Units. Contractes pagats pels contribuents nord-americans i que ingressen als comptes dels accionistes i propietaris de les empreses del complex militar que són, a més els mateixos noms que dirigeixen la política exterior del govern.
Mentrestant, la població de l'Iraq que no pot ni tan sols accedir a les tasques de reconstrucció del propi país, perquè les empreses ocupants estrangeres porten els seus treballadors de fora.
El resultat quin és? els iraquians veuen que els "alliberadors" han resultat ser rapinyaires. El model capitalista ha privatitzat i fet inaccessibles uns serveis públics, com l'educació i la sanitat que durant la dictadura de Saddam Hussein funcionaven i situaven l'Iraq com el païs amb els serveis socials més avançats i universalitzats de la regió.
L'Iraq ocupat veu el rebrot de l'islamisme que ocupa el lloc de l'inexistent estat i organitza ajudes i serveis socials. La insurgència armada apareix i l'Iraq és avui un conjunt de fortaleses anomenades zones verdes, defensades per l'exèrcit dels EUA, envoltades per una població empobrida, amb violència inter-religiosa que ocupa un país en runes. Un país en runes perquè les empreses reconstructores estrangeres han fugit de la violència.
La repressió de la insurgència ens porta a Guantánamo i a Abú Grahib: tortura, electroxoc, assassinats i desapareguts. Insurgents torurats d'un país torturat. Retorn a la tortura. Cercle tancat.
Provocar una guerra, però, tampoc és una cosa que es pugui fer cada dia. Tanmateix, a la setena part del llibre, Naomi Klein ens descobreix que els estrategs del xoc estan preparats per actuar allà on calgui i a aprofitar les oportunitats on es presentin.
La natura, ja sigui per causes excepcionals o pels efectes del canvi climàtic proporciona les oportunitats per al negoci del desastre i per conquerir nous espais per al lliure mercat. El lllibre ens parla de l'huracà Katrina i del tsunami a Indonèsia. L'huracà Katrina va ensorrar els dics e contenció que protegien Nova Orleans. La catàstrofe va afectar en particular als barris negres més pobres. La reconstrucció va consistir, sorprenentment? en reconvertir les escoles públiques en escoles privades, en no reconstruir els hospitals públics i en fer promocions d'habitatges nous de luxe on estaven els barris antics que eren la part més propera al pintoresc centre de Nova Orleans.
La població negre va haver de marxar dels que havien estat els seus barris. Van haver d'anar a ocupar els barracons i les caravanes d'emergència que se'ls va proporcionar com alternativa.
L'huracà va permetre crear una zona verda envoltada dels exclosos, dels ciutadans més pobres i dels que ho havien perdut tot.
El tsunami va permetre als governs indonesis fer quelcom de semblant: les platges eren el lloc on vivien els pescadors. L'onada va ser l'excusa per agrupar als supervivents en caps de refugiats a l'interior. La reconstrucció no va consistir en aixecar de nou els pobles de pescadors de forma més segura, sinó en construir complexos hotelers de molt més alt rendiment econòmic que no la pesca. Complexos hotelers finançats per inversors estrangers i pescadors confinats en camps a l'interior, condemnats a barracons i sense possibilitat de dur a terme la seva activitat econòmica tradicional.
Tot això en nom de la "modernització" del país. Al preu d'esborrar tot un segment de la població.
En el cas dels desastres naturals, a més veiem l'aparició de "zones negres": llocs vigilats on es confina a la població exclosa i d'on no en poden sortir. És la crueltat d'un sistema que genera exclosos i fa negoci de la vigilància dels presoners
Naomi Klein, però, obre una porta a l'esperança. No se si realment s'ho creu o és que pretenia donar un cert "happy end" a aquest llibre que provoca tant desassossec, tanta fúria i tanta por.
La Klein diu que la doctrina del xoc, la indústria privada de la guerra, la seguretat i la reconstrucció existeixen i, a més, són parts de la política actual del departament d'estat dels EUA. Fins hi tot amb un canvi de governs al EUA aquesta indústria seguiria allà. l?FMI i el Banc Mundial defensen o imposen la teràpia de xoc econòmic.
Cal pensar que hi hauran més desastres i més situacions de crisi que activaran el desplegament de xocs econòmics de privatització generals de serveis i bens públics i de retallada de despeses socials. Tanmateix, quan s'ha viscut un xoc econòmic és produeix una maduració, un millor coneixement de les pròpies forces i una capacitat per reconèixer millor els enganys. Es construeix una narrativa dels fets que permet explicar-los i saber què fer en cas que es torni a repetir la situació de crisi.
Segons la Klein, a dia d'avui, hi ha massa experiència i massa informació disponible com per a deixar que en cas de crisi les poblacions afectades es deixin sorprendre.
L'FMI i el Banc Mundial, per exemple cada cop estan més arraconats i es tenen menys en compte. Amèrica del sud ha vist com tot un conjunt de governs d'esquerra estan desfent el camí fet pels friedmanistes. Això inclou als governs de Bolívia, Veneçuela, Brasil, Nicaragua o els governs Xilè de Bachelet i argentí de Kischner.
No només Amèrica del sud està revoltant-se contra el model del lliure mercat. En certa forma, la negativa a la constitució europea dels votants de França i dels Països Baixos es pot interpretar també en part en aquest sentit. L'euroescepticisme , en general, també admet aquesta lectura. I fins aquí, el resum del llibre
Com a mínim, aquest llibre mereix una lectura i segurament mereix també un debat.
A mi m'ha suscitat un munt de preguntes.
A Catalunya en quin punt ens trobem? ens acostem a una situació de crisi provocada per la inflació i l'atur? quines conseqüències pot tenir? com en respondrem? la crisi dels recursos, aigua i petroli, quines conseqüències tindrà? és el terrorisme una amenaça real? Fins a quin punt els actuals governs , municipals, autonòmics, estatals, europeu tenen una direcció econòmica en un sentit o en altre? fins a quin punt els partits "socialdemòcrates" ho són? És possible avançar cap a una socialdemocràcia a l'escandinava? és possible fer-ho des d'on ens trobem ara? és aquesta la direcció presa? quines forces s'hi oposen? la destrucció del medi ambient està planificada i forma part de l'estratègia del capitalisme del desastre? Com de sostenible és el model socialdemòcrata? cal una evolució d'aquest model? en la línia del decreixement? què passa amb els arsenals nuclears? alguna empresa ha estudiat un pla de negoci per al cas de conflictes nuclears locals? i globals? algú podria fer diners amb un holocaust nuclear? qui és l'autèntic terrorista?
Seguretat i defensa en un sentit ampli que inclou des de la intel·ligència, militar o civil, fins a unitats de seguretat armada privades, passant per l'assistència mèdica als combatents, pels stocks de reserva de medecines, per la construcció dels campaments militars o per la reconstrucció de les zones afectades per accions bèliques. L'estat unicament proporciona els soldats i l'armament (i no sempre). L'estat, això sí, proporciona les pagues. L'estat ni tan sols organitza les operacions: això també queda en les mans del sector privat.
Aquest procés es va començar a desplegar a l'Afganistan i va arribar al seu punt màxim a l'Iraq.
El llibre ens parla de com els mateixos polítics que dirigien la privatització de la defensa eren, a l'hora, accionistes o caps de les empreses contractades. Tots ells es van enriquir.
Sempre s'ha dit que darrera les guerres de l'Afganistan i l'Iraq hi ha hagut la motivació del control del petroli. Naomi Klein proposa una altra motivació: la guerra mateixa. La guerra com a negoci. La guerra, a més, contra un enemic que en cap cas era una amenaça seriosa. Ni l'Afganistan ni l'Iraq, països exhaustes, endeutats, aïllats, amb violència i repressió interna, podien oposar cap força de consideració a l'exercit més poderós de tots els temps.
De fet, justament per això es tractava d'objectius ideals. A més de pretendre crear en aquests països un estat construït sobre els principis del lliure mercat.
I amb això es tanca el cercle, que és justament el títol de la sisena part del llibre.
Una industria de guerra que fa el negoci de la guerra, que proporciona el xoc necessari per a implementar en el país ocupat una teràpia de xoc econòmica que porta a les empreses ocupants a obtenir el control dels recursos i serveis de l'estat ocupat. La indústria de la reconstrucció també cau en mans de les empreses ocupants que compten amb l'autorització i els contractes del govern dels Estats Units. Contractes pagats pels contribuents nord-americans i que ingressen als comptes dels accionistes i propietaris de les empreses del complex militar que són, a més els mateixos noms que dirigeixen la política exterior del govern.
Mentrestant, la població de l'Iraq que no pot ni tan sols accedir a les tasques de reconstrucció del propi país, perquè les empreses ocupants estrangeres porten els seus treballadors de fora.
El resultat quin és? els iraquians veuen que els "alliberadors" han resultat ser rapinyaires. El model capitalista ha privatitzat i fet inaccessibles uns serveis públics, com l'educació i la sanitat que durant la dictadura de Saddam Hussein funcionaven i situaven l'Iraq com el païs amb els serveis socials més avançats i universalitzats de la regió.
L'Iraq ocupat veu el rebrot de l'islamisme que ocupa el lloc de l'inexistent estat i organitza ajudes i serveis socials. La insurgència armada apareix i l'Iraq és avui un conjunt de fortaleses anomenades zones verdes, defensades per l'exèrcit dels EUA, envoltades per una població empobrida, amb violència inter-religiosa que ocupa un país en runes. Un país en runes perquè les empreses reconstructores estrangeres han fugit de la violència.
La repressió de la insurgència ens porta a Guantánamo i a Abú Grahib: tortura, electroxoc, assassinats i desapareguts. Insurgents torurats d'un país torturat. Retorn a la tortura. Cercle tancat.
Provocar una guerra, però, tampoc és una cosa que es pugui fer cada dia. Tanmateix, a la setena part del llibre, Naomi Klein ens descobreix que els estrategs del xoc estan preparats per actuar allà on calgui i a aprofitar les oportunitats on es presentin.
La natura, ja sigui per causes excepcionals o pels efectes del canvi climàtic proporciona les oportunitats per al negoci del desastre i per conquerir nous espais per al lliure mercat. El lllibre ens parla de l'huracà Katrina i del tsunami a Indonèsia. L'huracà Katrina va ensorrar els dics e contenció que protegien Nova Orleans. La catàstrofe va afectar en particular als barris negres més pobres. La reconstrucció va consistir, sorprenentment? en reconvertir les escoles públiques en escoles privades, en no reconstruir els hospitals públics i en fer promocions d'habitatges nous de luxe on estaven els barris antics que eren la part més propera al pintoresc centre de Nova Orleans.
La població negre va haver de marxar dels que havien estat els seus barris. Van haver d'anar a ocupar els barracons i les caravanes d'emergència que se'ls va proporcionar com alternativa.
L'huracà va permetre crear una zona verda envoltada dels exclosos, dels ciutadans més pobres i dels que ho havien perdut tot.
El tsunami va permetre als governs indonesis fer quelcom de semblant: les platges eren el lloc on vivien els pescadors. L'onada va ser l'excusa per agrupar als supervivents en caps de refugiats a l'interior. La reconstrucció no va consistir en aixecar de nou els pobles de pescadors de forma més segura, sinó en construir complexos hotelers de molt més alt rendiment econòmic que no la pesca. Complexos hotelers finançats per inversors estrangers i pescadors confinats en camps a l'interior, condemnats a barracons i sense possibilitat de dur a terme la seva activitat econòmica tradicional.
Tot això en nom de la "modernització" del país. Al preu d'esborrar tot un segment de la població.
En el cas dels desastres naturals, a més veiem l'aparició de "zones negres": llocs vigilats on es confina a la població exclosa i d'on no en poden sortir. És la crueltat d'un sistema que genera exclosos i fa negoci de la vigilància dels presoners
Naomi Klein, però, obre una porta a l'esperança. No se si realment s'ho creu o és que pretenia donar un cert "happy end" a aquest llibre que provoca tant desassossec, tanta fúria i tanta por.
La Klein diu que la doctrina del xoc, la indústria privada de la guerra, la seguretat i la reconstrucció existeixen i, a més, són parts de la política actual del departament d'estat dels EUA. Fins hi tot amb un canvi de governs al EUA aquesta indústria seguiria allà. l?FMI i el Banc Mundial defensen o imposen la teràpia de xoc econòmic.
Cal pensar que hi hauran més desastres i més situacions de crisi que activaran el desplegament de xocs econòmics de privatització generals de serveis i bens públics i de retallada de despeses socials. Tanmateix, quan s'ha viscut un xoc econòmic és produeix una maduració, un millor coneixement de les pròpies forces i una capacitat per reconèixer millor els enganys. Es construeix una narrativa dels fets que permet explicar-los i saber què fer en cas que es torni a repetir la situació de crisi.
Segons la Klein, a dia d'avui, hi ha massa experiència i massa informació disponible com per a deixar que en cas de crisi les poblacions afectades es deixin sorprendre.
L'FMI i el Banc Mundial, per exemple cada cop estan més arraconats i es tenen menys en compte. Amèrica del sud ha vist com tot un conjunt de governs d'esquerra estan desfent el camí fet pels friedmanistes. Això inclou als governs de Bolívia, Veneçuela, Brasil, Nicaragua o els governs Xilè de Bachelet i argentí de Kischner.
No només Amèrica del sud està revoltant-se contra el model del lliure mercat. En certa forma, la negativa a la constitució europea dels votants de França i dels Països Baixos es pot interpretar també en part en aquest sentit. L'euroescepticisme , en general, també admet aquesta lectura. I fins aquí, el resum del llibre
Com a mínim, aquest llibre mereix una lectura i segurament mereix també un debat.
A mi m'ha suscitat un munt de preguntes.
A Catalunya en quin punt ens trobem? ens acostem a una situació de crisi provocada per la inflació i l'atur? quines conseqüències pot tenir? com en respondrem? la crisi dels recursos, aigua i petroli, quines conseqüències tindrà? és el terrorisme una amenaça real? Fins a quin punt els actuals governs , municipals, autonòmics, estatals, europeu tenen una direcció econòmica en un sentit o en altre? fins a quin punt els partits "socialdemòcrates" ho són? És possible avançar cap a una socialdemocràcia a l'escandinava? és possible fer-ho des d'on ens trobem ara? és aquesta la direcció presa? quines forces s'hi oposen? la destrucció del medi ambient està planificada i forma part de l'estratègia del capitalisme del desastre? Com de sostenible és el model socialdemòcrata? cal una evolució d'aquest model? en la línia del decreixement? què passa amb els arsenals nuclears? alguna empresa ha estudiat un pla de negoci per al cas de conflictes nuclears locals? i globals? algú podria fer diners amb un holocaust nuclear? qui és l'autèntic terrorista?
dimarts, 5 de febrer del 2008
La doctrina del xoc (II)
Deixava ahir el comentari del llibre amb els deixebles de la doctrina del xoc ocupant els càrrecs de direcció de l'FMI i del Banc Mundial. La quarta part del llibre s'enceta aquí. En aquest moment arriba l'ascens de Solidaritat a Polònia. Polònia va demanar ajuda per a pagar els deutes i per a la reestructuració econòmica. El departament d'estat a través de l'FMI va oferir ajuda a canvi de lliure mercat i teràpia de xoc.
El govern polonès no tenia alternatives i el resultat va ser la privatització de les indústries estatals (tinguem en compte que parlem d'un estat acabat de sortir d'un règim comunista) i les retallades en despesa social. En aquest cas, l'excepcionalitat del moment del canvi i la fe dels polonesos en Solidaritat va permetre l'aplicació del xoc econòmic sense oposició inicial i sense ser consultat. Per sort per als polonesos, no va haver repressió. Potser sí una traïció o, tal vegada, ingenuïtat. En tot cas, els polonesos van ser capaços de reorganitzar-se per aturar el procés de privatització.
A Polònia la va seguir Xina i els fets de la plaça de Tiananmen. El cas xinès resulta particularment revelador. Les reformes econòmiques anaven de bracet amb les polítiques, però el PC Xinès es va espantar amb les peticions de democràcia que, d'altra banda, podien arribar a aturar la teràpia de xoc. Què va passar? El govern xinès va aturar les reformes democràtiques i va aprofundir les econòmiques: més xoc, més privatització, menys despesa social, menys llibertat i més repressió i morts. La teràpia del xoc aplicada a Xina l'ha convertida en la fàbrica de món, cert, però les diferències socials (que sempre hi han existit) ara són particularment sagnants.
El cas xinès, a més, ens diu: NO és veritat que capitalisme és igual a llibertat.
El cas de Sud-Àfrica és similar al Polonès però presenta característiques particulars. També es tracta d'un canvi de règim. En aquest cas el CNA, el partit de Mandela, es va trobar amb que el poder només era un poder "polític" relatiu, que el poder econòmic havia estat blindat per la minoria blanca i que la política econòmica estava imposada per l'FMI. O ho prens o ho deixes. A més, calia pagar el deute. El CNA va abandonar els postulats marxistes originals i es va dedicar a aplicar les polítiques de l'FMI, cosa que era l'únic que podia fer si volia accedir als ajuts internacionals. El resultat és que avui la majoria negra està igual o pitjor que durant el règim de l'apartheid. Una dada: la seva esperança de vida s'ha reduït.
Arribem a Rússia. De nou un canvi de regim. Un moment de desconcert que cal aprofitar per aplicar la teràpia de xoc. En el cas rus, però, la roïnesa de l'FMI i la seva equivocada visió de Rússia com l'enemic derrotat els va fer perdre un temps preciós. Per Rússia no hi haurien ajudes. El plantejament polític era que Rússia transicionaria sola cap al lliure mercat. L'escola de Chicago inspirava el canvi, cert, però els impulsors no eren estudiants de Chicago sinó russos. El resultat va ser que l'oligarquia russa va acaparar els inmensos recursos de les empreses públiques privatitzades deixant només les engrunes als rapinyaires estrangers, a diferència del que havia passat en tots els altres casos. Rússia va patir el xoc friedmanista, cert, però no va caure en mans de Wall Street. Tanmateix el xoc va haver d'imposar-se per la força i Ieltsin va haver de bombardejar el parlament triat democràticament que s'oposava a les mesures que obrien el país al lliure mercat. Aquest fet va provocar que Ieltsin passés d'heroi a malvat dins Rússia. Llavors es va acudir al recurs de l'enemic estranger: Txetxènia. En aquest moment apareix Putin com a director del servei secret Rus. Putin heretarà de Ieltsin la corona de Tsar. Aquesta, però, és una altra història.
Avui a Rússia les diferències socials són brutals. Al costat del luxe més ostentós es troba la misèria més extrema. Un cop més el mateix resultat de la teràpia el xoc quan s'ha aplicat completament: una història de repressió i tortura per arribara una minoria que acapara la riquesa i una majoria que malviu com pot. Aquí, però, no arriben amb tota la seva força els tentacles de Wall Street.
Després de la crisi de Rússia, ve la crisi dels tigres asiàtics.
Els tigres van créixer ràpidament gracies a la globalització i a la seva producció massiva i barata. Però van caure. Perquè? per una fuetada monetària. Per un pànic infundat a les borses americanes i europees sobre la liquiditat en dòlars de Tailàndia que va arrastrar tot el subcontinent asiàtic. Quan l'FMI va acudir al "rescat" va exigir als arruïnats estats asiàtics l'aplicació del programa de xoc friedmanista, amb els resultats ja coneguts de desigualtat i exclusió social.
La cinquena part del llibre es dedica a la teràpia de xoc aplicada als mateixos Estats Units.
Per avui, ho deixo aquí.
El govern polonès no tenia alternatives i el resultat va ser la privatització de les indústries estatals (tinguem en compte que parlem d'un estat acabat de sortir d'un règim comunista) i les retallades en despesa social. En aquest cas, l'excepcionalitat del moment del canvi i la fe dels polonesos en Solidaritat va permetre l'aplicació del xoc econòmic sense oposició inicial i sense ser consultat. Per sort per als polonesos, no va haver repressió. Potser sí una traïció o, tal vegada, ingenuïtat. En tot cas, els polonesos van ser capaços de reorganitzar-se per aturar el procés de privatització.
A Polònia la va seguir Xina i els fets de la plaça de Tiananmen. El cas xinès resulta particularment revelador. Les reformes econòmiques anaven de bracet amb les polítiques, però el PC Xinès es va espantar amb les peticions de democràcia que, d'altra banda, podien arribar a aturar la teràpia de xoc. Què va passar? El govern xinès va aturar les reformes democràtiques i va aprofundir les econòmiques: més xoc, més privatització, menys despesa social, menys llibertat i més repressió i morts. La teràpia del xoc aplicada a Xina l'ha convertida en la fàbrica de món, cert, però les diferències socials (que sempre hi han existit) ara són particularment sagnants.
El cas xinès, a més, ens diu: NO és veritat que capitalisme és igual a llibertat.
El cas de Sud-Àfrica és similar al Polonès però presenta característiques particulars. També es tracta d'un canvi de règim. En aquest cas el CNA, el partit de Mandela, es va trobar amb que el poder només era un poder "polític" relatiu, que el poder econòmic havia estat blindat per la minoria blanca i que la política econòmica estava imposada per l'FMI. O ho prens o ho deixes. A més, calia pagar el deute. El CNA va abandonar els postulats marxistes originals i es va dedicar a aplicar les polítiques de l'FMI, cosa que era l'únic que podia fer si volia accedir als ajuts internacionals. El resultat és que avui la majoria negra està igual o pitjor que durant el règim de l'apartheid. Una dada: la seva esperança de vida s'ha reduït.
Arribem a Rússia. De nou un canvi de regim. Un moment de desconcert que cal aprofitar per aplicar la teràpia de xoc. En el cas rus, però, la roïnesa de l'FMI i la seva equivocada visió de Rússia com l'enemic derrotat els va fer perdre un temps preciós. Per Rússia no hi haurien ajudes. El plantejament polític era que Rússia transicionaria sola cap al lliure mercat. L'escola de Chicago inspirava el canvi, cert, però els impulsors no eren estudiants de Chicago sinó russos. El resultat va ser que l'oligarquia russa va acaparar els inmensos recursos de les empreses públiques privatitzades deixant només les engrunes als rapinyaires estrangers, a diferència del que havia passat en tots els altres casos. Rússia va patir el xoc friedmanista, cert, però no va caure en mans de Wall Street. Tanmateix el xoc va haver d'imposar-se per la força i Ieltsin va haver de bombardejar el parlament triat democràticament que s'oposava a les mesures que obrien el país al lliure mercat. Aquest fet va provocar que Ieltsin passés d'heroi a malvat dins Rússia. Llavors es va acudir al recurs de l'enemic estranger: Txetxènia. En aquest moment apareix Putin com a director del servei secret Rus. Putin heretarà de Ieltsin la corona de Tsar. Aquesta, però, és una altra història.
Avui a Rússia les diferències socials són brutals. Al costat del luxe més ostentós es troba la misèria més extrema. Un cop més el mateix resultat de la teràpia el xoc quan s'ha aplicat completament: una història de repressió i tortura per arribara una minoria que acapara la riquesa i una majoria que malviu com pot. Aquí, però, no arriben amb tota la seva força els tentacles de Wall Street.
Després de la crisi de Rússia, ve la crisi dels tigres asiàtics.
Els tigres van créixer ràpidament gracies a la globalització i a la seva producció massiva i barata. Però van caure. Perquè? per una fuetada monetària. Per un pànic infundat a les borses americanes i europees sobre la liquiditat en dòlars de Tailàndia que va arrastrar tot el subcontinent asiàtic. Quan l'FMI va acudir al "rescat" va exigir als arruïnats estats asiàtics l'aplicació del programa de xoc friedmanista, amb els resultats ja coneguts de desigualtat i exclusió social.
La cinquena part del llibre es dedica a la teràpia de xoc aplicada als mateixos Estats Units.
Per avui, ho deixo aquí.
variat
La meva intenció per avui era acabar el comentari del llibre "La doctrina del xoc", però entre ahir i avui s'han acumulat un munt de noticies que passen davant:
Atur. Les dades de l'atur el situen com el més alt de la dècada. La versió oficial és l'aturada del sector de la construcció. De de l'oficina on treballo, al 22@, veig un mar de grues i edificis enlairant-se. per Sants, entre les obres de l'AVE i la construcció no pots donar un pas sense ensopegar amb tanques d'obres. Segur que la construcció s'ha alentit. Fora de Barcelona, suposo, i és preocupant que aquesta aturada sigui la causant d'aquesta noticia tan refotuda.
Però no és només l'atur. També és que l'IPC particular dels productes bàsics gairebé dobla l'IPC interanual. És dir: tot és més car, però és que el pa, la llet, l'alimentació encara són mes cars que la resta.
Combina això amb l'atur i un sou menys, i amb un lloguer o una hipoteca que cauen cada mes.
És l'economia, estúpids! que diria aquell.
I aviat eleccions per triar (triar?) govern. I el ZP que tanca a la presó al Barrena. A Catalunya Ràdio, el Bassas ha l'observat la coincidència entre aquesta detenció del dirigent abertzale i les males dades econòmiques sobre l'atur. Utilitzem l'enemic exterior, senyor ZP? ara traurem al papu d'ETA per despistar?
Però no ens podem despistar un pel. el ZP es vol dedicar a regalar calers (comprar vots?) com faria la pitjor dreta neocon. I mentrestant, que no plou, i com que no plou, cal estalviar i ja tenim un decret de sequera que prohibeix regar, netejar vehicles o omplir piscines. No m'ha quedat clar si això de regar només afecta a les empreses públiques i als pagesos o si tindré que deixar morir les plantes del balcó. En tot cas, diuen que l'aigua per al consum domèstic està garantida i que es recuperara+n pous, el rec comtal i vindran vaixells amb aigua des d'on calgui. I el Duran que diu que reactivarà el transvasament del Roina. Però la dessalinitazadora no anava a estar preparada l'any que ve? per cert, fa uns dies la Terribas va entrevistar al conseller de medi ambient i li va fer la pregunta directa de "què passa amb la salmorra de la dessalinitzadora. Això no és contaminació?", el conseller va lligar la resposta amb una qüestió sobre la salinització dels aqüífers a Cardona que també li havia demanat la Terribas ...va respondre que calia distingir una cosa de l'altre i no va respondre a la pregunta de què passa amb els residus. Em temo que abocarem la merda al mar, o l'enviarem a un abocador de tercers. En tot cas, la solució no és òptima des d'un punt de vista ecològic.
Molt de rotllo amb la "nova cultura de l'aigua", però seguim sense ser eficients i respectuosos amb el medi. Cada cop ens queda menys temps. Aquest estiu ens haurem de dutxar amb un got d'aigua.
El PP, per la seva banda, segueixen esforçant-se en caure simpàtic. La junta d'Andalusia ha dit que ofertarà català, gallec i basc a les escoles oficials d'idiomes andaluses i quan una periodista ha preguntat sobre el tema al Rajoy en un míting ens trobem que el públic (el públic, valga'm Déu) es posa a fer buuuu! i el Rajoy diu no se quina bestiesa sobre l'anglès i el castellà.
És la mena de racisme i xenofòbia espontània que ubica al PP en l'extrema dreta. Tot i que qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. L'altre dia, uns "seguidors" d'Alonso van dedicar insults racistes a Hamilton en els entrenaments al circuit de Catalunya. La FIA ha tocat el crostó al circuit i els diu que no es poden tolerar aquestes mostres de "Rivalitat malentesa". Rivalitat malentesa. Bonic eufemisme. Racisme en dic jo, odi a l'estranger, xenofòbia... Totes elles virtuts molt espanyoles.
Per variar, però, una noticia que ve de Catalunya Nord. Hi ha hagut un reconeixent oficial del català. El link aquí. No és per tirar coets, però, en aquests temps que corren, és una alegria. Un moviment al nord que no compensa la situació cada cop més crítica dels repetidors de TV3 al sud. Aquesta és una batalla que cal seguir lliurant. Però pinta lleig.
I, finalment, una nota sobre les balances fiscals. El senyor Pizarro va dir que ell estava molt disposat a publicar totes les balances, les fiscals, les econòmiques i tota la informació. Sonava a advertència. Perquè? perquè la balança fiscal catalana és clarament negativa, però l'econòmica, segurament no. Segurament les empreses catalanes venen molt més a espanya del que les empreses espanyoles venen a Catalunya. Podria ser, inclús que ambdues balances es compensessin o que "Catalunya" en sortís guanyant.
És trampa, és clar. La balança econòmica no repercuteix en tots els catalans. No es reparteix aquest benefici. Això és justament una missió de l'estat: la redistribució de la riquesa mitjançant, per exemple inversió pública i infraestructura.
Però cal publicar totes les balances, sí senyor, les fiscals i les econòmiques, i explicar-ho tot. Perquè la dreta catalana no vol la independència i s'inventen la cosa del sobiranisme de pa sucat amb oli? doncs perquè a ells no els convé. Perquè el diferencial són els seus beneficis. I al poble, mentrestant, a estrenyer-se, cada cop més, el cinturó.
Encara podem recular molt. Per exemple, estalviem en menjar: només dinarem els dies parells.
Algun dia espavilarem.
Atur. Les dades de l'atur el situen com el més alt de la dècada. La versió oficial és l'aturada del sector de la construcció. De de l'oficina on treballo, al 22@, veig un mar de grues i edificis enlairant-se. per Sants, entre les obres de l'AVE i la construcció no pots donar un pas sense ensopegar amb tanques d'obres. Segur que la construcció s'ha alentit. Fora de Barcelona, suposo, i és preocupant que aquesta aturada sigui la causant d'aquesta noticia tan refotuda.
Però no és només l'atur. També és que l'IPC particular dels productes bàsics gairebé dobla l'IPC interanual. És dir: tot és més car, però és que el pa, la llet, l'alimentació encara són mes cars que la resta.
Combina això amb l'atur i un sou menys, i amb un lloguer o una hipoteca que cauen cada mes.
És l'economia, estúpids! que diria aquell.
I aviat eleccions per triar (triar?) govern. I el ZP que tanca a la presó al Barrena. A Catalunya Ràdio, el Bassas ha l'observat la coincidència entre aquesta detenció del dirigent abertzale i les males dades econòmiques sobre l'atur. Utilitzem l'enemic exterior, senyor ZP? ara traurem al papu d'ETA per despistar?
Però no ens podem despistar un pel. el ZP es vol dedicar a regalar calers (comprar vots?) com faria la pitjor dreta neocon. I mentrestant, que no plou, i com que no plou, cal estalviar i ja tenim un decret de sequera que prohibeix regar, netejar vehicles o omplir piscines. No m'ha quedat clar si això de regar només afecta a les empreses públiques i als pagesos o si tindré que deixar morir les plantes del balcó. En tot cas, diuen que l'aigua per al consum domèstic està garantida i que es recuperara+n pous, el rec comtal i vindran vaixells amb aigua des d'on calgui. I el Duran que diu que reactivarà el transvasament del Roina. Però la dessalinitazadora no anava a estar preparada l'any que ve? per cert, fa uns dies la Terribas va entrevistar al conseller de medi ambient i li va fer la pregunta directa de "què passa amb la salmorra de la dessalinitzadora. Això no és contaminació?", el conseller va lligar la resposta amb una qüestió sobre la salinització dels aqüífers a Cardona que també li havia demanat la Terribas ...va respondre que calia distingir una cosa de l'altre i no va respondre a la pregunta de què passa amb els residus. Em temo que abocarem la merda al mar, o l'enviarem a un abocador de tercers. En tot cas, la solució no és òptima des d'un punt de vista ecològic.
Molt de rotllo amb la "nova cultura de l'aigua", però seguim sense ser eficients i respectuosos amb el medi. Cada cop ens queda menys temps. Aquest estiu ens haurem de dutxar amb un got d'aigua.
El PP, per la seva banda, segueixen esforçant-se en caure simpàtic. La junta d'Andalusia ha dit que ofertarà català, gallec i basc a les escoles oficials d'idiomes andaluses i quan una periodista ha preguntat sobre el tema al Rajoy en un míting ens trobem que el públic (el públic, valga'm Déu) es posa a fer buuuu! i el Rajoy diu no se quina bestiesa sobre l'anglès i el castellà.
És la mena de racisme i xenofòbia espontània que ubica al PP en l'extrema dreta. Tot i que qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. L'altre dia, uns "seguidors" d'Alonso van dedicar insults racistes a Hamilton en els entrenaments al circuit de Catalunya. La FIA ha tocat el crostó al circuit i els diu que no es poden tolerar aquestes mostres de "Rivalitat malentesa". Rivalitat malentesa. Bonic eufemisme. Racisme en dic jo, odi a l'estranger, xenofòbia... Totes elles virtuts molt espanyoles.
Per variar, però, una noticia que ve de Catalunya Nord. Hi ha hagut un reconeixent oficial del català. El link aquí. No és per tirar coets, però, en aquests temps que corren, és una alegria. Un moviment al nord que no compensa la situació cada cop més crítica dels repetidors de TV3 al sud. Aquesta és una batalla que cal seguir lliurant. Però pinta lleig.
I, finalment, una nota sobre les balances fiscals. El senyor Pizarro va dir que ell estava molt disposat a publicar totes les balances, les fiscals, les econòmiques i tota la informació. Sonava a advertència. Perquè? perquè la balança fiscal catalana és clarament negativa, però l'econòmica, segurament no. Segurament les empreses catalanes venen molt més a espanya del que les empreses espanyoles venen a Catalunya. Podria ser, inclús que ambdues balances es compensessin o que "Catalunya" en sortís guanyant.
És trampa, és clar. La balança econòmica no repercuteix en tots els catalans. No es reparteix aquest benefici. Això és justament una missió de l'estat: la redistribució de la riquesa mitjançant, per exemple inversió pública i infraestructura.
Però cal publicar totes les balances, sí senyor, les fiscals i les econòmiques, i explicar-ho tot. Perquè la dreta catalana no vol la independència i s'inventen la cosa del sobiranisme de pa sucat amb oli? doncs perquè a ells no els convé. Perquè el diferencial són els seus beneficis. I al poble, mentrestant, a estrenyer-se, cada cop més, el cinturó.
Encara podem recular molt. Per exemple, estalviem en menjar: només dinarem els dies parells.
Algun dia espavilarem.
dilluns, 4 de febrer del 2008
La doctrina del xoc (I)
He acabat la lectura de "La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre", de Naomi Klein, en l'edició en català que ha fet Empúries.
Es tracta d'un llibre voluminós (739 pàgines), dividit en set parts que comprenen 21 capítols, conclusions i unes extenses notes bibliogràfiques que acrediten l'esforç de documentació que ha fet la periodista canadenca.
Les parts del llibre fan una descripció de fets per ordre cronològic. L'ascens del capitalisme del desastre es mostra així com un procés progressiu, que s'ha anat refinant amb experiments arreu del món.
La descripció dels principis fundadors del capitalisme del desastre es tracten en la primera part: per una part l'estudi de l'electroxoc com a teràpia per a provocar una regressió completa dels malalts mentals i la posterior reconstrucció, remodelació de la ment afectada; l'aplicació metòdica de l'electroxoc i altres mètodes de tortura com a eina per a interrogatoris i rentats de cervell; i tercer la teoria econòmica del Milton Friedman i l'escola de Chicago.
L'escola de Chicago ha proporcionat una bona quantitat de premis Nobel, començant pel mateix Milton Friedman.
Friedman vincula capitalisme i llibertat de forma indestriable. El model social de Friedman correspon a un estat mínim amb despesa social mínima. L'estat de Friedman només s'encarrega de la defensa i de la creació de infraestructura.
Entre les hipòtesis deFriedman estan que el mercat és el que produeix la millor assignació de recursos o que l'economia seria estable de no ser per la intervenció dels governs. Friedman diu que l'aprimament de l'estat i la reducció de la despesa social han de fer-se radicalment, com una teràpia de xoc. La llibertat, la estabilitat dels mercats i la prosperitat econòmica vindran després de superar el tràngol inicial del xoc.
Segurament ningú pot discutir la importància de l'aportació teòrica de Friedman a l'economia, però el cas és que el model de Friedman no ha estat només una construcció teòrica. El model de Friedman va inspirar i inspira al departament d'estat dels EUA i a institucions actuals com l'FMI o el banc mundial. Els xecs nadó, els xecs habitatge, les rebaixes fiscals o les polítiques encaminades a subvencionar amb diners en efectiu beuen directament de les fonts Friedmanistes. L'estat no ha de proporcionar serveis: si de cas proporcionar ajudes monetàries per a facilitar l'accés a aquests serveis del sector privat.
La segona part del llibre parla de la primera contrarevolució inspirada per l'escola de Chicago: El departament d'estat dels EUA veia el govern d'Allende com un perill i es van moure fils per a provocar un cop d'estat a Xile. Pinochet va sotmetre Xile a una dictadura a sang i fetge que, en l'econòmic, estava dictada per l'escola de Chicago. La teràpia de xoc econòmica es va aplicar de forma rigorosa i amb l'oposició d'esquerres reprimida, torturada i assassinada. Els resultats no van ser pas immediats, i Xile va haver de suportar llargs anys de pobresa i desigualtats socials malgrat l'aplicació dels principis econòmics monetaristes i la liberalització i privatització massiva dels bens públics. El "miracle Xilè", no va ser ràpid i va tenir un cost en sang, tortura, privació de llibertat i desigualtats socials que avui encara no s'ha reparat. Un país amb una minoria molt rica i una majoria pobre o molt pobre.
Aquest esquema es va repetir a Argentina, Uruguai i Brasil. En tots els casos, dictadures militars amb suport de la CIA van acabar amb governs democràtics d'esquerres per a implementar la teràpia de xoc friedmanista i convertir estats "desenvolupistes" en estats capitalistes liberalitzats i privatitzats. En tots els casos, la dissidència d'esquerres va ser reprimida, torturada i assassinada. En tots els casos una elit es va enriquir i el poble es va empobrir. En tots els casos la "llibertat" s'assolia enmig d'un bany de sang, de por, tortures i pobresa.
El friedmanisme, en tot cas, mantenia la seva aureola de teoria econòmica científica impoluta i malgrat que en el seu nom es torturava i es matava, els seus gurús abominàven de tot això. Com si no anés amb ells.
El cas, però, és que el friedmanisme només s'havia imposat en situacions de xoc violent, amb guerres i amb repressió.
La trecera part el llibre ens parla de com el Friedmanisme va trobar la via per a imposar-se també en democràcia. El cas és, ni més ni menys, que el regne Unit de Margaret Thatcher. La dama de ferro va doblegar la resistència ferotge dels miners a la privatització i desmantellament de les empreses públiques britàniques mercès l'ajut inesperat dels argentins amb la guerra de les Malvines (o Falkland). La situació d'emergència nacional va permetre suspendre llibertats i qualificar als miners d'enemic interior que també devia ser derrotat.
El mateix esquema de suspensió temporal de la democràcia es va aplicar a la recent democràcia boliviana. Els boliviansacabaven de sortir d'una dictadura i la seva economia estava malmesa. Els EUA van prometre ajudes a canvi de teràpia de xoc. El govern d'esquerres bolivià va traïr l'encàrrec del poble i va implementar la teràpia de xoc reprimint a la dissidència d'esquerres, un cop més.
Malgrat això, es va parlar també d'un "miracle bolivià", encara que en aquest miracle va tenir molt a veure la recuperació del cultiu de coca. De fet, és el mateix esquema, un mercat lliure controlat per empreses estrangeres, una elit molt rica, i una majoria pobre que va fent la viu-viu.
L'escola de Chicago, però, ja no era només la principal proveïdora dels ministres d'economia dels estats privatitzats. Ara també havia ocupat la direcció de l'FMI i del banc mundial. Aquestes institucions fundades a les acaballes de la segona guerra mundial tenine missions molt clares: "el Banc Mundial faria inversions en desenvolupament a llarg termini per treure els països de la pobresa, mentre que l'FMI actuaria com una mena d'amortidor de xocs a escala mundial promovent polítiques econòmiques que reduïssin l'especulació financera i la inestabilitat del mercat. Quan semblés que un país entrava en crisi, l'FMI hi intervendria de seguida amb ajuts i préstecs estabilitzadors per aprevenir les crisis abans que es produïssin". Es tractava d'evitar situacions com la de l'Alemanya d'entre guerres que fossin brous de cultiu de feixismes.
Aquestes institucions ara estaven comandades per friedmanistes. Els mateixos que diuen que capitalisme i llibertat són indestriables, on llibertat vol dir, sobretot, llibertat empresarial i escassa regulació.
Demà segueixo.
Es tracta d'un llibre voluminós (739 pàgines), dividit en set parts que comprenen 21 capítols, conclusions i unes extenses notes bibliogràfiques que acrediten l'esforç de documentació que ha fet la periodista canadenca.
Les parts del llibre fan una descripció de fets per ordre cronològic. L'ascens del capitalisme del desastre es mostra així com un procés progressiu, que s'ha anat refinant amb experiments arreu del món.
La descripció dels principis fundadors del capitalisme del desastre es tracten en la primera part: per una part l'estudi de l'electroxoc com a teràpia per a provocar una regressió completa dels malalts mentals i la posterior reconstrucció, remodelació de la ment afectada; l'aplicació metòdica de l'electroxoc i altres mètodes de tortura com a eina per a interrogatoris i rentats de cervell; i tercer la teoria econòmica del Milton Friedman i l'escola de Chicago.
L'escola de Chicago ha proporcionat una bona quantitat de premis Nobel, començant pel mateix Milton Friedman.
Friedman vincula capitalisme i llibertat de forma indestriable. El model social de Friedman correspon a un estat mínim amb despesa social mínima. L'estat de Friedman només s'encarrega de la defensa i de la creació de infraestructura.
Entre les hipòtesis deFriedman estan que el mercat és el que produeix la millor assignació de recursos o que l'economia seria estable de no ser per la intervenció dels governs. Friedman diu que l'aprimament de l'estat i la reducció de la despesa social han de fer-se radicalment, com una teràpia de xoc. La llibertat, la estabilitat dels mercats i la prosperitat econòmica vindran després de superar el tràngol inicial del xoc.
Segurament ningú pot discutir la importància de l'aportació teòrica de Friedman a l'economia, però el cas és que el model de Friedman no ha estat només una construcció teòrica. El model de Friedman va inspirar i inspira al departament d'estat dels EUA i a institucions actuals com l'FMI o el banc mundial. Els xecs nadó, els xecs habitatge, les rebaixes fiscals o les polítiques encaminades a subvencionar amb diners en efectiu beuen directament de les fonts Friedmanistes. L'estat no ha de proporcionar serveis: si de cas proporcionar ajudes monetàries per a facilitar l'accés a aquests serveis del sector privat.
La segona part del llibre parla de la primera contrarevolució inspirada per l'escola de Chicago: El departament d'estat dels EUA veia el govern d'Allende com un perill i es van moure fils per a provocar un cop d'estat a Xile. Pinochet va sotmetre Xile a una dictadura a sang i fetge que, en l'econòmic, estava dictada per l'escola de Chicago. La teràpia de xoc econòmica es va aplicar de forma rigorosa i amb l'oposició d'esquerres reprimida, torturada i assassinada. Els resultats no van ser pas immediats, i Xile va haver de suportar llargs anys de pobresa i desigualtats socials malgrat l'aplicació dels principis econòmics monetaristes i la liberalització i privatització massiva dels bens públics. El "miracle Xilè", no va ser ràpid i va tenir un cost en sang, tortura, privació de llibertat i desigualtats socials que avui encara no s'ha reparat. Un país amb una minoria molt rica i una majoria pobre o molt pobre.
Aquest esquema es va repetir a Argentina, Uruguai i Brasil. En tots els casos, dictadures militars amb suport de la CIA van acabar amb governs democràtics d'esquerres per a implementar la teràpia de xoc friedmanista i convertir estats "desenvolupistes" en estats capitalistes liberalitzats i privatitzats. En tots els casos, la dissidència d'esquerres va ser reprimida, torturada i assassinada. En tots els casos una elit es va enriquir i el poble es va empobrir. En tots els casos la "llibertat" s'assolia enmig d'un bany de sang, de por, tortures i pobresa.
El friedmanisme, en tot cas, mantenia la seva aureola de teoria econòmica científica impoluta i malgrat que en el seu nom es torturava i es matava, els seus gurús abominàven de tot això. Com si no anés amb ells.
El cas, però, és que el friedmanisme només s'havia imposat en situacions de xoc violent, amb guerres i amb repressió.
La trecera part el llibre ens parla de com el Friedmanisme va trobar la via per a imposar-se també en democràcia. El cas és, ni més ni menys, que el regne Unit de Margaret Thatcher. La dama de ferro va doblegar la resistència ferotge dels miners a la privatització i desmantellament de les empreses públiques britàniques mercès l'ajut inesperat dels argentins amb la guerra de les Malvines (o Falkland). La situació d'emergència nacional va permetre suspendre llibertats i qualificar als miners d'enemic interior que també devia ser derrotat.
El mateix esquema de suspensió temporal de la democràcia es va aplicar a la recent democràcia boliviana. Els boliviansacabaven de sortir d'una dictadura i la seva economia estava malmesa. Els EUA van prometre ajudes a canvi de teràpia de xoc. El govern d'esquerres bolivià va traïr l'encàrrec del poble i va implementar la teràpia de xoc reprimint a la dissidència d'esquerres, un cop més.
Malgrat això, es va parlar també d'un "miracle bolivià", encara que en aquest miracle va tenir molt a veure la recuperació del cultiu de coca. De fet, és el mateix esquema, un mercat lliure controlat per empreses estrangeres, una elit molt rica, i una majoria pobre que va fent la viu-viu.
L'escola de Chicago, però, ja no era només la principal proveïdora dels ministres d'economia dels estats privatitzats. Ara també havia ocupat la direcció de l'FMI i del banc mundial. Aquestes institucions fundades a les acaballes de la segona guerra mundial tenine missions molt clares: "el Banc Mundial faria inversions en desenvolupament a llarg termini per treure els països de la pobresa, mentre que l'FMI actuaria com una mena d'amortidor de xocs a escala mundial promovent polítiques econòmiques que reduïssin l'especulació financera i la inestabilitat del mercat. Quan semblés que un país entrava en crisi, l'FMI hi intervendria de seguida amb ajuts i préstecs estabilitzadors per aprevenir les crisis abans que es produïssin". Es tractava d'evitar situacions com la de l'Alemanya d'entre guerres que fossin brous de cultiu de feixismes.
Aquestes institucions ara estaven comandades per friedmanistes. Els mateixos que diuen que capitalisme i llibertat són indestriables, on llibertat vol dir, sobretot, llibertat empresarial i escassa regulació.
Demà segueixo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)