en versió original

Blogger ja està en català. La pàgina de control des de la que faig el manteniment del bloc em surt en català. Bona notícia. Me n'alegro molt. D'alguna manera és el reconeixement al important món blocaire de parla catalana. Que no som pocs, coi! i que ja ens tocava.
Avui que han dit per la tele que de les 40000 llengües parlades a tot el món, el català és la que fa 88 en nombre de parlants (per darrera del Zulú! si és que m'he fixat bé en la imatge), encara que també segurament el nombre dels parlants en català és una mica superior perquè l'enquesta feta no ha tingut en compte els menors de 15 anys. Més de 9 milions de parlants en català. Aquests 9 milions de parlants són bilingües i segurament menys de la meitat tenen el català com a llengua d'ús preferent.
La llengua amb més parlants del món és el xinès-mandarí, la segona, oh quina cosa, el perseguit i reprimit -segons els nacionalistes espanyols- castellà.
Un comentari de la presentadora de la notícia ha estat, per mi, fonamental: "la majoria de la població mundial és plurilingüe".
Sí, és clar, no és el mateix ser plurilingüe en català-castellà que en holandès-anglès.
Pel que em diuen coneguts, el bilingüisme català-castellà als Països Baixos te els equivalents neerlandès-anglès, o neerlandès-alemany... Per mi és admirable si mitjançant el sistema educatiu i una política lingüística de l'espai comunicacional neerlandès són capaços d'aconseguir que una majoria de la població tingui aquest automatisme bilingüe. Ignoro si és cert. Però si ho és em trec el barret.
El bilingüisme català-castellà no te el mateix caché que el bilingüisme anglès-"qualsevol altre cosa". Però, en tot cas, és una situació normal. Conèixer més d'una llengua. Tenir més d'una llengua és el que li passa a la majoria de la població mundial. No tinc clar, però, el grau d'automatisme d'aquest plurilingüisme planetari.
I és que això de llengua materna, pròpia, apresa, o coneguda té les seves subtileses.
És problemàtica aquesta distinció perquè n'he sentit almenys un parell de definicions:
Definició política: llengua materna i llengua pròpia són sinònims. Quan es parla de "pròpia" ens estem referint a "pròpia" del territori o país. Les altres llengües del parlant són, per tant, "apreses".
Definició psicopedagògica: La llengua materna és la llengua del primer entorn familiar del nen. És la primera llengua que aprèn. Les llengües pròpies, en canvi, són les apreses fins a una certa edat, crec recordar que l'equivalent a l'acabament de la infantil i primària. El nen és competent i bilingüe o trilingüe en aquestes llengües pròpies. Encara que, en tot cas, usa preferentment una de les llengües (la materna, normalment). Les llengües apreses més tard són altres llengües en les que el parlant pot arribar a ser més o menys competent. Pel que he entès d'aquesta definició, el pas de llengua apresa a llengua pròpia és una qüestió d'automatisme mental. Si jo pogués reproduir l'automatisme que tinc en parlar català o castellà amb, per exemple, l'anglès, aleshores podria comptar l'anglès com a llengua pròpia.
Llengües pròpies serien, doncs, les que parlo "automàticament".
Bé, sense entrar a discutir sobre sociolingüística, el que em sembla pels casos que conec és que els nens en acabar la primària són bilingües en català i castellà. En acabar la secundària obligatòria, però, no són trilingües. La meva opinió és que la immersió i la política lingüística dels mitjans públics per a la població infantil, en general, funciona per a fixar l'automatisme del català. L'entorn sociolingüístic general i l'escola són capaços de fixar l'automatisme del castellà. Per a fixar l'automatisme de la tercera llengua cal confiar exclusivament en l'escola. En aquest cas, però, resulta insuficient per a la molt ample majoria dels nens i joves.
La realitat sociolingüística, de fet, pot acabar fent que els automatismes es perdin i no cal dir que les llengües amb menys us social són les més perjudicades: la tercera llengua i el català.
A mi, la idea de crear canals de TV exclusivament amb versions originals no em sembla gaire eficaç. Avui ja es poden veure moltes series estrangeres en versió original sense més que posar el canal de so dual. Estic força convençut que avui es poden fer moltes hores diàries d'anglès sense més que posar el dual als diferents canals.
El problema, crec, és que és molt fàcil fer zapping, però "costa" molt posar el dual.
Dit d'una altre forma: si vols posa un canal en llengua estrangera, però no et servirà de res si no es fa necessari l'ús social de la llengua; per posar un cas: no servirà de res un canal en llengua estrangera si en un altre canal puc accedir a les mateixes series doblades.
I el que seria un suicidi seria passar pels canals de la CCRTV les versions originals de les series estrangeres mentre que a la resta de canals la situació es mantingués igual com ara. és dir: tot doblat al castellà.
Per mi, és un problema d'ús social i de compromís en una política lingüística que estimuli el plurilingüisme. No es tractaria, doncs, de fer un canal en anglès i un altre en francès. Més aviat es tractaria de que tots els canals, públics i privats -tots- emetessin el cine i les series estrangeres sense doblar i amb subtítols optatius en la llengua original o traduïts a cadascuna de les llengües oficials. I també, que tots els canals -tots- públics i privats, tinguessin clar i respectessin el bilingüisme del país. I sense fer trampes. Per exemple, amb franges horàries d'us de llengües o alternant llengües entre programes. O, simplement, amb programes plurilingües, fent-los de forma que realment calgués el coneixement de les dues llengües per a copsar el total dels continguts. Bé, només és una proposta poc pensada.
La qüestió, en resum, és aquesta: la catalana és la llengua dèbil inclús jugant a casa. La decisió política és protegir-la i promoure-la. A més hi ha la necessitat d'adquirir l'anglès com a tercera llengua "automàtica". Poca broma, company.