Acaba juny. Arriba juliol i la primera tongada de vacances. Segons l'AVUI, 500.000 cotxes sortiran aquest cap de setmana de l'àrea metropolitana. Malgrat la xifra també sembla que molta gent es quedarà a casa perquè les pujades a les hipoteques fan que certes alegries no estiguin permeses. Déu n'hi do. Plantejo la hipòtesi que això està relacionat amb que la revetlla de Sant Joan va ser de les més tranquil·les que recordo. Malgrat que el missatge oficial és que aquest és el millor dels mons possibles, la realitat, com sempre, té el mal costum d'imposar-se i ens diu que aquest és l'únic món possible a dia d'avui i que més val que espavilem a millorar-lo, o deixar d'anar de vacances serà el més petit dels problemes que tindrem.
Mentrestant, les incoherències de cada dia: sembla que el bicing te cada dia mil nous usuaris, cosa que està en la línia de disminuir la circulació de cotxes per la ciutat, jo crec que per a molts turistes és la forma fàcil i barata de llogar una bicicleta per passejar, però reconec que per moure's pel centre de la ciutat és una solució, doncs bé, ara que alguns estan per reduir els cotxes a Barcelona salta algú des de Madrid que proposa ajudes per obtenir el carnet per un euro al dia. Pregunto, de debò això ajudarà a que hi hagin menys accidents? sembla que a França no ha estat així. No serà més aviat que es pretén facilitar les condicions per adquirir un vehicle? Per una banda es vol reduir la circulació de vehicles, per l'altra es vol que augmenti la venda de cotxes.
Incoherències? Potser no. És la història del mon. Els interessos d'uns pocs i poderosos passen per l'interès de la majoria. En aquest cas, els fabricants de cotxes i els distribuïdors volen vendre i pressionen als poders públics per a que els facilitin les coses. L'interès de la majoria es disminuir els vehicles, l'emissió de gasos i assolir un medi ambient més net. Les lleis, però, obliguen sobretot a la majoria.
Enfront les lleis hi veig dues actituds fonamentals: els que s'hi sotmeten, les respecten i consideren que cal complir les lleis i, en tot cas, tampoc tenen alternativa; i els que se n'aprofiten i tracten de trobar les fronteres legals, les indefinicions, els buits per a aprofitar-se'n i fer negoci i, en molts casos, són, fins hi tot, capaços de modificar les lleis per al propi benefici.
El que passa és que és una situació terriblement perversa. Les lleis, si més no en democràcia, són un marc de convivència i un marc de respecte, la plasmació d'unes polítiques; si, en canvi, passen a ser oportunitats de mercat, s'està atacant a l'essència del concepte democràtic.
El perill per a la democràcia no són els que proven de canviar el sistema democràticament, sinó els que perverteixen la mateixa idea de democràcia. Manta vegades, però, es confonen interessadament els conceptes i es pretén fer passar per sinonims a sistema i democràcia.
La mentida més gran del sistema és voler fer-se passar per democràcia. Els amos del sistema: el mandarinat funcionarial, certa casta dels polítics, els lobbies i els grups de pressió, tots aquests voten apart i en urnes pròpies i les lleis no són per ells. Per aquests, les lleis tenen una funció que és garantir que els manté el control, que els que han de treballar ho fan i paguen impostos, i que les coses no canviaran si no és en benefici seu.
Control. La paraula màgica. El sistema, el biopoder de Foucault i de Negri, que ens diu quan i com treballar, dormir, menjar, estimar o anar de ventre i quin és el pensament correcte, que ens desarma, que ens coarta amb violència. Control. Seguir treballant i produint. Malgrat que aquesta producció està matant el planeta: Al final, la incoherència és una ordre: "Tingueu carnet i compreu cotxes. No el porteu per la ciutat".
dissabte, 30 de juny del 2007
dimecres, 27 de juny del 2007
Es presenten els resultats del Projecte Internet Catalunya
Copio el reportatge publicat a la web de la UOC sobre la presentació dels resultats del Projecte Internet Catalunya. Es tracta d'un reportatge que podria valdre perfectament com a resum executiu d'urgència:
"Es presenten els resultats del Projecte Internet Catalunya
Juny de 2007
Projecte Internet Catalunya
El PIC és un programa de recerca desenvolupat entre el setembre del 2001 i el juliol del 2007 per l'IN3 de la UOC, l’institut de recerca de la UOC. És un programa de recerca bàsica, definit pels investigadors i codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es compon de 7 projectes de recerca, tots centrats a Catalunya, però a partir del coneixement de la recerca internacional en cada tema.
El PIC ha estudiat les transformacions de la societat catalana induïdes per l'ús d'internet, en tots els àmbits de la vida social, empresarial i administrativa. Però també ha estudiat el conjunt de la societat, l'economia i les institucions per establir la relació entre tecnologia i societat.
Han participat en el PIC uns quaranta investigadors, i cada equip ha tingut un director de projecte. S'han fet en total 15.390 entrevistes presencials i 40.400 entrevistes per internet. Els resultats són públics i a l'abast de tothom. Es publiquen al web de l'IN3 (uns quants milers de pàgines i uns quants milers de taules estadístiques). La publicació s'anirà fent al web de l'IN3 entre l'octubre del 2007 i el gener del 2008. També, es publicaran 7 volums que resumeixen i analitzen el que és essencial de cada projecte. Aquests 7 volums tindran una doble edició, en castellà i en català, i seran publicats per Ariel entre l'octubre del 2007 i el maig del 2008.
El projecte ha estat finançat enterament per la Generalitat de Catalunya, diversos departaments, coordinats des de Presidència i el Departament d'Universitats. El PIC va tenir el suport, primer, del president Pujol. Posteriorment, el president Maragall i el president Montilla van continuar el suport i van ampliar el finançament.
El PIC ha estat lliurat formalment al president Montilla el 26 de juny del 2007 i, després, presentat a la comunitat científica i als mitjans de comunicació.
El PIC, almenys des del punt de vista quantitatiu, és el projecte de recerca més gran en ciències socials que s'ha fet mai a Catalunya, el projecte més important de recerca sobre la societat de la informació que s'ha fet mai a l'Estat espanyol i un dels més importants d'Europa.
PIC Societat Xarxa
Es tracta d'un estudi sobre els usos d'internet per part de les persones i els efectes que tenen en els comportaments, les actituds i les relacions socials dels catalans. Es basa en una enquesta per qüestionari amb entrevistes presencials a una mostra de 3.005 persones estadísticament representativa de la població de Catalunya. Es va fer la primavera del 2002 i més endavant es va actualitzar amb dades procedents d'altres fonts. L'enquesta va tenir 170 preguntes, a partir de les quals es van construir 1.000 variables i es van analitzar les relacions entre elles. Els autors de l'estudi, de l'informe i del llibre són Manuel Castells, Imma Tubella, Teresa Sancho i Meritxell Roca, i van comptar amb la col·laboració d'Isabel Díaz de Isla i del professor Barry Wellman de la Universitat de Toronto.
L'estudi mostra els fets següents.
* L'ús d'internet s'ha difós ràpidament a Catalunya en l'última dècada i la divisòria digital s'ha anat reduint. En aquests moments, un 41,5% són usuaris freqüents d'internet i un 53,9% han estat usuaris en els darrers tres mesos. La difusió de banda ampla encara és més significativa. Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d'Europa en penetració de banda ampla i el número sis pel que fa a les llars. La principal diferència en la freqüència de l'ús és resultat de l'edat. A partir dels cinquanta anys, la proporció d'usuaris se situa en menys del 10%, mentre que arriba al 75% entre els menors de trenta anys. Així mateix, hi ha més abonaments de telèfon mòbil que persones, a Catalunya.
* Catalunya és una societat de la informació desinformada. Gairebé un 60% dels adults no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat. Aquest grup són fonamentalment persones més grans de cinquanta anys. Hi ha clarament un tall generacional en l'adaptació a la societat de la informació. Aquest és un problema social com més va més important, perquè la població jove, incloent-hi els immigrants joves, viuen en un univers tecnològic diferent de la gent gran. I la gent gran encara té una forta influència en la política i en la gestió de la societat.
* Internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat. Les relacions presencials i virtuals es reforcen recíprocament.
* L'estudi analitza la construcció de la identitat i situa el paper d'internet en aquest procés. La principal font d'identificació de les persones és la família, seguida d'"un mateix". La llengua, la nació, el territori o la religió tenen un lloc molt subordinat en la consciència d'identitat de la població en general. Els joves, malgrat que la gran majoria són capaços de parlar i escriure català, fan servir més el castellà que el català en la relació amb la família i els amics. Però, alhora, el sentiment de pertinença a Catalunya és present en el 37,5% de la població, i el sentiment de ser espanyol és tan sols del 19,7%, mentre que el 40% es considera tan català com espanyol. Per tant, en certa manera sembla haver-se diluït la identitat de resistència catalana davant de la relativa normalització de l'expressió cultural pròpia del país. És a dir, no fa falta afirmar-se per a saber que s'és català. Però hi ha un grup minoritari molt actiu, gairebé un 20% de la població, que es defineix amb un fort component nacionalista català. És un grup jove, professional, educat i que és l'usuari més actiu d'internet. És a dir, l'ús d'internet és associat a un projecte de construcció identitària catalana que busca una nova modernitat del país com a cultura autònoma.
* Internet activa els projectes d'autonomia de les persones: autonomia personal, autonomia professional, autonomia en la gestió del seu cos, autonomia comunicativa, autonomia emprenedora i autonomia sociopolítica. L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç de projecte és una persona més fa servir internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat.
* La societat catalana no creu en els polítics i en la política. Però té un profund interès en els assumptes del món i hi vol intervenir amb la seva autoorganització com a societat civil i amb les seves mobilitzacions pròpies. Internet es revela com un instrument important d'aquesta autonomia sociopolítica.
L’escola en la societat xarxa: internet en l’educació primària i secundària
La recerca identifica i analitza la incorporació d’internet a l’educació primària i a l’educació secundària de Catalunya i la seva relació amb l’organització, la cultura i les pràctiques educatives dels centres. Es basa en una enquesta per qüestionaris a una mostra de 350 centres, representativa del conjunt de centres públics i privats d’educació primària i secundària de Catalunya. L’aplicació de l’enquesta ha comportat la realització d’un total de 350 fitxes de centre i 9.876 qüestionaris, distribuïts, per col·lectius, de la manera següent: 700 directius de centres docents, 350 professorat coordinador de TIC, 2.187 professorat i 6.639 alumnat.
Principals resultats:
* La immensa majoria del professorat i l’alumnat d’educació primària i secundària de Catalunya accedeix a internet en la seva vida quotidiana, es mostra interessat per aquesta eina i la considera important per a l’educació. Tanmateix, la presència d’internet a les aules és molt baixa en comparació amb l’ús que en fan professorat i alumnat fora dels centres docents. Aquest poc ús d’internet també es fa palès en les relacions entre la comunitat escolar, especialment entre l’escola i els pares.
* Malgrat l’increment sostingut de dotacions en infraestructures i maquinari (al final del curs 2005-06 s’esperava arribar a una ràtio de 6,43 alumnes per ordinador als centres públics), fins fa ben poc la major part d’ordinadors amb connexió a internet es concentraven en aules d’informàtica als ordinadors de les quals els alumnes tenien accés d’una manera molt més restringida que si els tinguessin a la seva pròpia aula. Aquest ha estat un dels grans impediments materials de més generalització de l’ús de la xarxa a les escoles.
* La manera en què els alumnes utilitzen internet a les aules i la freqüència amb què ho fan depèn molt de la manera en què el professorat integra aquesta eina en la seva pràctica pedagògica. Internet s’utilitza sobretot per a preparar l’activitat docent i per a cercar informació relacionada amb les diverses assignatures. Els alumnes la fan servir principalment per a fer els deures i per a preparar treballs escolars. Però la presència d’internet en les activitats escolars com a eina per a la col·laboració entre professors i alumnes i per al desenvolupament de projectes innovadors és pràcticament testimonial. En definitiva, el professorat tendeix a utilitzar internet per a mantenir els patrons de docència tradicionals, més que no pas per a innovar.
* Una bona part dels directius dels centres docents no tenen entre les seves prioritats la integració de les TIC i d’internet amb finalitats educatives. Però, fins i tot quan aquesta prioritat es manifesta, els directius dels centres tenen poca capacitat per a liderar aquest procés i poder influir en les pràctiques educatives que tenen lloc en els centres de la seva responsabilitat. Aquest problemàtica es manifesta tant als centres públics com als privats.
* El professorat és l’element clau en la incorporació d’internet a l’educació escolar. El professorat que utilitza internet d’una manera més freqüent i variada amb els seus alumnes té un bon nivell de competències en la utilització instrumental de les TIC, ha rebut formació en l’ús educatiu d’internet, considera que la xarxa li és útil per als seus propòsits educatius i adopta un tipus de pràctiques pedagògiques personalitzades que fomenten la participació activa dels alumnes en les decisions sobre el propi procés d’aprenentatge, el treball en equip i l’obertura a l’entorn.
* No s'han trobat evidències que les diferències en l’ús d’internet als centres docents influeixin en els resultats escolars dels alumnes. En canvi, sí que hem trobat diferències pel què fa a l’ús d’internet a casa. Els nois i noies amb millor rendiment acadèmic accedeixen més a internet quan són fora del centre que els que obtenen pitjors resultats, però, a més, el seu rendiment acadèmic incideix en la manera com utilitzen la xarxa fora del centre. Els alumnes que no tenen dificultats acadèmiques utilitzen més internet per a finalitats escolars que la resta, quan són a casa. Així mateix, més ús d’internet per part dels pares i mares comporta un nivell més alt d’accés per part dels nois i noies, i més ús d’internet a casa per a fer treballs escolars.
Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons. Podeu copiar-la, distribuir-la i comunicar-la públicament sempre que citeu l'autor i la font, no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.ca"
"Es presenten els resultats del Projecte Internet Catalunya
Juny de 2007
Projecte Internet Catalunya
El PIC és un programa de recerca desenvolupat entre el setembre del 2001 i el juliol del 2007 per l'IN3 de la UOC, l’institut de recerca de la UOC. És un programa de recerca bàsica, definit pels investigadors i codirigit per Manuel Castells i Imma Tubella. Es compon de 7 projectes de recerca, tots centrats a Catalunya, però a partir del coneixement de la recerca internacional en cada tema.
El PIC ha estudiat les transformacions de la societat catalana induïdes per l'ús d'internet, en tots els àmbits de la vida social, empresarial i administrativa. Però també ha estudiat el conjunt de la societat, l'economia i les institucions per establir la relació entre tecnologia i societat.
Han participat en el PIC uns quaranta investigadors, i cada equip ha tingut un director de projecte. S'han fet en total 15.390 entrevistes presencials i 40.400 entrevistes per internet. Els resultats són públics i a l'abast de tothom. Es publiquen al web de l'IN3 (uns quants milers de pàgines i uns quants milers de taules estadístiques). La publicació s'anirà fent al web de l'IN3 entre l'octubre del 2007 i el gener del 2008. També, es publicaran 7 volums que resumeixen i analitzen el que és essencial de cada projecte. Aquests 7 volums tindran una doble edició, en castellà i en català, i seran publicats per Ariel entre l'octubre del 2007 i el maig del 2008.
El projecte ha estat finançat enterament per la Generalitat de Catalunya, diversos departaments, coordinats des de Presidència i el Departament d'Universitats. El PIC va tenir el suport, primer, del president Pujol. Posteriorment, el president Maragall i el president Montilla van continuar el suport i van ampliar el finançament.
El PIC ha estat lliurat formalment al president Montilla el 26 de juny del 2007 i, després, presentat a la comunitat científica i als mitjans de comunicació.
El PIC, almenys des del punt de vista quantitatiu, és el projecte de recerca més gran en ciències socials que s'ha fet mai a Catalunya, el projecte més important de recerca sobre la societat de la informació que s'ha fet mai a l'Estat espanyol i un dels més importants d'Europa.
PIC Societat Xarxa
Es tracta d'un estudi sobre els usos d'internet per part de les persones i els efectes que tenen en els comportaments, les actituds i les relacions socials dels catalans. Es basa en una enquesta per qüestionari amb entrevistes presencials a una mostra de 3.005 persones estadísticament representativa de la població de Catalunya. Es va fer la primavera del 2002 i més endavant es va actualitzar amb dades procedents d'altres fonts. L'enquesta va tenir 170 preguntes, a partir de les quals es van construir 1.000 variables i es van analitzar les relacions entre elles. Els autors de l'estudi, de l'informe i del llibre són Manuel Castells, Imma Tubella, Teresa Sancho i Meritxell Roca, i van comptar amb la col·laboració d'Isabel Díaz de Isla i del professor Barry Wellman de la Universitat de Toronto.
L'estudi mostra els fets següents.
* L'ús d'internet s'ha difós ràpidament a Catalunya en l'última dècada i la divisòria digital s'ha anat reduint. En aquests moments, un 41,5% són usuaris freqüents d'internet i un 53,9% han estat usuaris en els darrers tres mesos. La difusió de banda ampla encara és més significativa. Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d'Europa en penetració de banda ampla i el número sis pel que fa a les llars. La principal diferència en la freqüència de l'ús és resultat de l'edat. A partir dels cinquanta anys, la proporció d'usuaris se situa en menys del 10%, mentre que arriba al 75% entre els menors de trenta anys. Així mateix, hi ha més abonaments de telèfon mòbil que persones, a Catalunya.
* Catalunya és una societat de la informació desinformada. Gairebé un 60% dels adults no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat. Aquest grup són fonamentalment persones més grans de cinquanta anys. Hi ha clarament un tall generacional en l'adaptació a la societat de la informació. Aquest és un problema social com més va més important, perquè la població jove, incloent-hi els immigrants joves, viuen en un univers tecnològic diferent de la gent gran. I la gent gran encara té una forta influència en la política i en la gestió de la societat.
* Internet no disminueix la sociabilitat ni fomenta l'aïllament. Al contrari, en concordança amb els resultats de la investigació internacional, els usuaris d'internet són més sociables, més actius, tenen relacions d'amistat i familiars d'alta intensitat i també participen més en la societat. Internet augmenta la sociabilitat. Les relacions presencials i virtuals es reforcen recíprocament.
* L'estudi analitza la construcció de la identitat i situa el paper d'internet en aquest procés. La principal font d'identificació de les persones és la família, seguida d'"un mateix". La llengua, la nació, el territori o la religió tenen un lloc molt subordinat en la consciència d'identitat de la població en general. Els joves, malgrat que la gran majoria són capaços de parlar i escriure català, fan servir més el castellà que el català en la relació amb la família i els amics. Però, alhora, el sentiment de pertinença a Catalunya és present en el 37,5% de la població, i el sentiment de ser espanyol és tan sols del 19,7%, mentre que el 40% es considera tan català com espanyol. Per tant, en certa manera sembla haver-se diluït la identitat de resistència catalana davant de la relativa normalització de l'expressió cultural pròpia del país. És a dir, no fa falta afirmar-se per a saber que s'és català. Però hi ha un grup minoritari molt actiu, gairebé un 20% de la població, que es defineix amb un fort component nacionalista català. És un grup jove, professional, educat i que és l'usuari més actiu d'internet. És a dir, l'ús d'internet és associat a un projecte de construcció identitària catalana que busca una nova modernitat del país com a cultura autònoma.
* Internet activa els projectes d'autonomia de les persones: autonomia personal, autonomia professional, autonomia en la gestió del seu cos, autonomia comunicativa, autonomia emprenedora i autonomia sociopolítica. L'estudi demostra que com més autònoma i més capaç de projecte és una persona més fa servir internet. I com més la fa servir més desenvolupa la seva autonomia. Internet és una plataforma d'expressió de l'emprenedoria, la iniciativa i la llibertat.
* La societat catalana no creu en els polítics i en la política. Però té un profund interès en els assumptes del món i hi vol intervenir amb la seva autoorganització com a societat civil i amb les seves mobilitzacions pròpies. Internet es revela com un instrument important d'aquesta autonomia sociopolítica.
L’escola en la societat xarxa: internet en l’educació primària i secundària
La recerca identifica i analitza la incorporació d’internet a l’educació primària i a l’educació secundària de Catalunya i la seva relació amb l’organització, la cultura i les pràctiques educatives dels centres. Es basa en una enquesta per qüestionaris a una mostra de 350 centres, representativa del conjunt de centres públics i privats d’educació primària i secundària de Catalunya. L’aplicació de l’enquesta ha comportat la realització d’un total de 350 fitxes de centre i 9.876 qüestionaris, distribuïts, per col·lectius, de la manera següent: 700 directius de centres docents, 350 professorat coordinador de TIC, 2.187 professorat i 6.639 alumnat.
Principals resultats:
* La immensa majoria del professorat i l’alumnat d’educació primària i secundària de Catalunya accedeix a internet en la seva vida quotidiana, es mostra interessat per aquesta eina i la considera important per a l’educació. Tanmateix, la presència d’internet a les aules és molt baixa en comparació amb l’ús que en fan professorat i alumnat fora dels centres docents. Aquest poc ús d’internet també es fa palès en les relacions entre la comunitat escolar, especialment entre l’escola i els pares.
* Malgrat l’increment sostingut de dotacions en infraestructures i maquinari (al final del curs 2005-06 s’esperava arribar a una ràtio de 6,43 alumnes per ordinador als centres públics), fins fa ben poc la major part d’ordinadors amb connexió a internet es concentraven en aules d’informàtica als ordinadors de les quals els alumnes tenien accés d’una manera molt més restringida que si els tinguessin a la seva pròpia aula. Aquest ha estat un dels grans impediments materials de més generalització de l’ús de la xarxa a les escoles.
* La manera en què els alumnes utilitzen internet a les aules i la freqüència amb què ho fan depèn molt de la manera en què el professorat integra aquesta eina en la seva pràctica pedagògica. Internet s’utilitza sobretot per a preparar l’activitat docent i per a cercar informació relacionada amb les diverses assignatures. Els alumnes la fan servir principalment per a fer els deures i per a preparar treballs escolars. Però la presència d’internet en les activitats escolars com a eina per a la col·laboració entre professors i alumnes i per al desenvolupament de projectes innovadors és pràcticament testimonial. En definitiva, el professorat tendeix a utilitzar internet per a mantenir els patrons de docència tradicionals, més que no pas per a innovar.
* Una bona part dels directius dels centres docents no tenen entre les seves prioritats la integració de les TIC i d’internet amb finalitats educatives. Però, fins i tot quan aquesta prioritat es manifesta, els directius dels centres tenen poca capacitat per a liderar aquest procés i poder influir en les pràctiques educatives que tenen lloc en els centres de la seva responsabilitat. Aquest problemàtica es manifesta tant als centres públics com als privats.
* El professorat és l’element clau en la incorporació d’internet a l’educació escolar. El professorat que utilitza internet d’una manera més freqüent i variada amb els seus alumnes té un bon nivell de competències en la utilització instrumental de les TIC, ha rebut formació en l’ús educatiu d’internet, considera que la xarxa li és útil per als seus propòsits educatius i adopta un tipus de pràctiques pedagògiques personalitzades que fomenten la participació activa dels alumnes en les decisions sobre el propi procés d’aprenentatge, el treball en equip i l’obertura a l’entorn.
* No s'han trobat evidències que les diferències en l’ús d’internet als centres docents influeixin en els resultats escolars dels alumnes. En canvi, sí que hem trobat diferències pel què fa a l’ús d’internet a casa. Els nois i noies amb millor rendiment acadèmic accedeixen més a internet quan són fora del centre que els que obtenen pitjors resultats, però, a més, el seu rendiment acadèmic incideix en la manera com utilitzen la xarxa fora del centre. Els alumnes que no tenen dificultats acadèmiques utilitzen més internet per a finalitats escolars que la resta, quan són a casa. Així mateix, més ús d’internet per part dels pares i mares comporta un nivell més alt d’accés per part dels nois i noies, i més ús d’internet a casa per a fer treballs escolars.
* En aquest sentit, la feina que es fa actualment des de les escoles i els instituts encara no proporciona als alumnes les competències necessàries per a treure un profit adequat de les xarxes informacionals i, en conseqüència, no contribueix prou a compensar les "desigualtats digitals" entre alumnes, producte de les diferències que es generen en els entorns socials i familiars de procedència.
Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 de Creative Commons. Podeu copiar-la, distribuir-la i comunicar-la públicament sempre que citeu l'autor i la font, no en feu un ús comercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/deed.ca"
dilluns, 25 de juny del 2007
TVC-C9 i PIC
Del TN: "Indústria autoritza que TVC i Canal 9 es puguin veure tant a Catalunya com al País Valencià". El camí cap a la construcció d'un espai comunicacional comú dels Països Catalans ha donat un pas important. Si més no, el Camps ara ho tindrà més difícil per tancar els repetidors de TVC.
Avui, la batalla de La Carrasqueta revela la importància que va tenir, doncs segurament una derrota aquell dia hauria significat una pèrdua de terreny molt difícil de recuperar i, ves a saber, potser la noticia d'avui hauria anat en un sentit diferent. Cal donar les gràcies un cop més als que van ser-hi allà, el 27 d'abril d'enguany, defensant el dret del poble valencià a accedir a canals en la seva llengua.
En el món de la globalització, provar d'impedir l'accés a canals de televisió sembla molt i molt difícil i, en tot cas, més aviat propi d'inquisicions, censors i dictadures.
Però bé, sembla que s'ha superat un obstacle. Ara el que cal és construir l'espai comunicacional dels Països Catalans. O sigui: jo vull veure a Barcelona els canals en català del País Valencià. I també m'agradaria que es millorés la qualitat de recepció de l'IB3 de Balears que sigui dit de pas, sembla que només es veu, i no gaire bé, a la costa del Principat ( i crec que no a tota).
Però cal molt més. No entenc com és que encara, tants anys després, no es poden veure amb qualitat qualsevol dels canals públics dels Països Catalans a tots els Països Catalans. I ja posats, també els canals públics municipals de les ciutats més importants o les xarxes de les diputacions.
Que costaria molt fer això? amb la TDT no hauria de ser possible?
Potser l'alternativa vindrà per les Xarxa. I parlant de la Xarxa: avui han estat presentats els resultats del PIC (Projecte Internet Catalunya) encapçalat per Manuel Castells. Un estudi que (cito Vilaweb) "segons la rectora de la UOC, Imma Tubella, que ha co-dirigit el projecte amb Manuel Castells, es tracta de l'estudi en ciències socials més ambiciós que s'ha fet mai al Principat."
L'Estudi diu moltes coses: Que a Catalunya la gent es connecta a Internet més que la mitja europea, que hi ha fractura digital sobretot entre joves i més grans, que l'ús d'Internet millora els resultats econòmics però que el que és veritablement clau és el treball i col·laboració en xarxa, que malgrat que mestres, nens i joves són tots usuaris d'Internet a casa seva, resulta que a l'escola Internet no ha estat integrat en el model educatiu.
Crec que serà un exercici molt interessant llegir els resultats d'aquest estudi. Sempre és instructiu llegir a Castells.
I una conclusió de l'estudi molt important també: que no es veritat que els usuaris d'Internet siguem uns frikis sociòpates incapaços de relacionar-se si no hi ha una interfície PHP+DHTML de per mig. No senyor. L'estudi diu que els usuaris d'Internet són gent més autònoma, més comunicativa i que es relacionen més que els no usuaris. I jo afegeixo: i som més bufons, més alts i més simpàtics.
Jo ja ho sabia...
Avui, la batalla de La Carrasqueta revela la importància que va tenir, doncs segurament una derrota aquell dia hauria significat una pèrdua de terreny molt difícil de recuperar i, ves a saber, potser la noticia d'avui hauria anat en un sentit diferent. Cal donar les gràcies un cop més als que van ser-hi allà, el 27 d'abril d'enguany, defensant el dret del poble valencià a accedir a canals en la seva llengua.
En el món de la globalització, provar d'impedir l'accés a canals de televisió sembla molt i molt difícil i, en tot cas, més aviat propi d'inquisicions, censors i dictadures.
Però bé, sembla que s'ha superat un obstacle. Ara el que cal és construir l'espai comunicacional dels Països Catalans. O sigui: jo vull veure a Barcelona els canals en català del País Valencià. I també m'agradaria que es millorés la qualitat de recepció de l'IB3 de Balears que sigui dit de pas, sembla que només es veu, i no gaire bé, a la costa del Principat ( i crec que no a tota).
Però cal molt més. No entenc com és que encara, tants anys després, no es poden veure amb qualitat qualsevol dels canals públics dels Països Catalans a tots els Països Catalans. I ja posats, també els canals públics municipals de les ciutats més importants o les xarxes de les diputacions.
Que costaria molt fer això? amb la TDT no hauria de ser possible?
Potser l'alternativa vindrà per les Xarxa. I parlant de la Xarxa: avui han estat presentats els resultats del PIC (Projecte Internet Catalunya) encapçalat per Manuel Castells. Un estudi que (cito Vilaweb) "segons la rectora de la UOC, Imma Tubella, que ha co-dirigit el projecte amb Manuel Castells, es tracta de l'estudi en ciències socials més ambiciós que s'ha fet mai al Principat."
L'Estudi diu moltes coses: Que a Catalunya la gent es connecta a Internet més que la mitja europea, que hi ha fractura digital sobretot entre joves i més grans, que l'ús d'Internet millora els resultats econòmics però que el que és veritablement clau és el treball i col·laboració en xarxa, que malgrat que mestres, nens i joves són tots usuaris d'Internet a casa seva, resulta que a l'escola Internet no ha estat integrat en el model educatiu.
Crec que serà un exercici molt interessant llegir els resultats d'aquest estudi. Sempre és instructiu llegir a Castells.
I una conclusió de l'estudi molt important també: que no es veritat que els usuaris d'Internet siguem uns frikis sociòpates incapaços de relacionar-se si no hi ha una interfície PHP+DHTML de per mig. No senyor. L'estudi diu que els usuaris d'Internet són gent més autònoma, més comunicativa i que es relacionen més que els no usuaris. I jo afegeixo: i som més bufons, més alts i més simpàtics.
Jo ja ho sabia...
dissabte, 23 de juny del 2007
Sant Joan
Feliç revetlla i feliç Sant Joan a tothom!
Des de Vilaweb es poden passar e-flames del Canigó i demanar desitjos mullant els peus a la platja virtual de la Malva-Rosa. Podeu fer-ho tot aquí.
Per cert, sobre això de demanar desitjos a la platja. Us heu fixat en l'anunci d'Estrella Damm? resulta que el noi celebra els seu 80 anys el 1992. L'anunci va reculant en el temps fins arribar a la platja on amb una mitjana a la ma demana el desig a l'estel fugaç. Quin desig demana? "ser jove per sempre?" "sentir-me per sempre més tant bé com em sento ara?".
Bé, en tot cas, resulta que l'any del desig a la platja és el 1952, per tant, si al 1992 té 80 anys, resulta que 1992-1952 = 40. Per tant, 80 -40 = 40 anyets.
El xavalet que surt a l'anunci té, segons les xifres dels anys que van sortint, ni més ni menys que 40 anys de res. Digue'm escèptic però no m'ho crec. Més aviat té l'aspecte de 20.
Puc formular algunes hipòtesis: o bé els publicistes d'Estrella no saben restar. O bé es pensen que en això no es fixarà ningú, o potser pensen que posar 1932 queda massa llunyà i poc glamourós.
Bé, és igual. Pren-te la birra i no rumiïs tant.
Feliç Sant Joan. Felicitats a Joanes i Joans.
Salut, unitat i lluita, camarades, en la diada nacional dels Països Catalans.
Sant Joan. Solstici d'Estiu. La nit més curta de l'any. Coques, focs i petards!
L'estiu és aquí i aquesta és la seva festa!
Des de Vilaweb es poden passar e-flames del Canigó i demanar desitjos mullant els peus a la platja virtual de la Malva-Rosa. Podeu fer-ho tot aquí.
Per cert, sobre això de demanar desitjos a la platja. Us heu fixat en l'anunci d'Estrella Damm? resulta que el noi celebra els seu 80 anys el 1992. L'anunci va reculant en el temps fins arribar a la platja on amb una mitjana a la ma demana el desig a l'estel fugaç. Quin desig demana? "ser jove per sempre?" "sentir-me per sempre més tant bé com em sento ara?".
Bé, en tot cas, resulta que l'any del desig a la platja és el 1952, per tant, si al 1992 té 80 anys, resulta que 1992-1952 = 40. Per tant, 80 -40 = 40 anyets.
El xavalet que surt a l'anunci té, segons les xifres dels anys que van sortint, ni més ni menys que 40 anys de res. Digue'm escèptic però no m'ho crec. Més aviat té l'aspecte de 20.
Puc formular algunes hipòtesis: o bé els publicistes d'Estrella no saben restar. O bé es pensen que en això no es fixarà ningú, o potser pensen que posar 1932 queda massa llunyà i poc glamourós.
Bé, és igual. Pren-te la birra i no rumiïs tant.
Feliç Sant Joan. Felicitats a Joanes i Joans.
Salut, unitat i lluita, camarades, en la diada nacional dels Països Catalans.
Sant Joan. Solstici d'Estiu. La nit més curta de l'any. Coques, focs i petards!
L'estiu és aquí i aquesta és la seva festa!
divendres, 22 de juny del 2007
en versió original
Blogger ja està en català. La pàgina de control des de la que faig el manteniment del bloc em surt en català. Bona notícia. Me n'alegro molt. D'alguna manera és el reconeixement al important món blocaire de parla catalana. Que no som pocs, coi! i que ja ens tocava.
Avui que han dit per la tele que de les 40000 llengües parlades a tot el món, el català és la que fa 88 en nombre de parlants (per darrera del Zulú! si és que m'he fixat bé en la imatge), encara que també segurament el nombre dels parlants en català és una mica superior perquè l'enquesta feta no ha tingut en compte els menors de 15 anys. Més de 9 milions de parlants en català. Aquests 9 milions de parlants són bilingües i segurament menys de la meitat tenen el català com a llengua d'ús preferent.
La llengua amb més parlants del món és el xinès-mandarí, la segona, oh quina cosa, el perseguit i reprimit -segons els nacionalistes espanyols- castellà.
Un comentari de la presentadora de la notícia ha estat, per mi, fonamental: "la majoria de la població mundial és plurilingüe".
Sí, és clar, no és el mateix ser plurilingüe en català-castellà que en holandès-anglès.
Pel que em diuen coneguts, el bilingüisme català-castellà als Països Baixos te els equivalents neerlandès-anglès, o neerlandès-alemany... Per mi és admirable si mitjançant el sistema educatiu i una política lingüística de l'espai comunicacional neerlandès són capaços d'aconseguir que una majoria de la població tingui aquest automatisme bilingüe. Ignoro si és cert. Però si ho és em trec el barret.
El bilingüisme català-castellà no te el mateix caché que el bilingüisme anglès-"qualsevol altre cosa". Però, en tot cas, és una situació normal. Conèixer més d'una llengua. Tenir més d'una llengua és el que li passa a la majoria de la població mundial. No tinc clar, però, el grau d'automatisme d'aquest plurilingüisme planetari.
I és que això de llengua materna, pròpia, apresa, o coneguda té les seves subtileses.
És problemàtica aquesta distinció perquè n'he sentit almenys un parell de definicions:
Definició política: llengua materna i llengua pròpia són sinònims. Quan es parla de "pròpia" ens estem referint a "pròpia" del territori o país. Les altres llengües del parlant són, per tant, "apreses".
Definició psicopedagògica: La llengua materna és la llengua del primer entorn familiar del nen. És la primera llengua que aprèn. Les llengües pròpies, en canvi, són les apreses fins a una certa edat, crec recordar que l'equivalent a l'acabament de la infantil i primària. El nen és competent i bilingüe o trilingüe en aquestes llengües pròpies. Encara que, en tot cas, usa preferentment una de les llengües (la materna, normalment). Les llengües apreses més tard són altres llengües en les que el parlant pot arribar a ser més o menys competent. Pel que he entès d'aquesta definició, el pas de llengua apresa a llengua pròpia és una qüestió d'automatisme mental. Si jo pogués reproduir l'automatisme que tinc en parlar català o castellà amb, per exemple, l'anglès, aleshores podria comptar l'anglès com a llengua pròpia.
Llengües pròpies serien, doncs, les que parlo "automàticament".
Bé, sense entrar a discutir sobre sociolingüística, el que em sembla pels casos que conec és que els nens en acabar la primària són bilingües en català i castellà. En acabar la secundària obligatòria, però, no són trilingües. La meva opinió és que la immersió i la política lingüística dels mitjans públics per a la població infantil, en general, funciona per a fixar l'automatisme del català. L'entorn sociolingüístic general i l'escola són capaços de fixar l'automatisme del castellà. Per a fixar l'automatisme de la tercera llengua cal confiar exclusivament en l'escola. En aquest cas, però, resulta insuficient per a la molt ample majoria dels nens i joves.
La realitat sociolingüística, de fet, pot acabar fent que els automatismes es perdin i no cal dir que les llengües amb menys us social són les més perjudicades: la tercera llengua i el català.
A mi, la idea de crear canals de TV exclusivament amb versions originals no em sembla gaire eficaç. Avui ja es poden veure moltes series estrangeres en versió original sense més que posar el canal de so dual. Estic força convençut que avui es poden fer moltes hores diàries d'anglès sense més que posar el dual als diferents canals.
El problema, crec, és que és molt fàcil fer zapping, però "costa" molt posar el dual.
Dit d'una altre forma: si vols posa un canal en llengua estrangera, però no et servirà de res si no es fa necessari l'ús social de la llengua; per posar un cas: no servirà de res un canal en llengua estrangera si en un altre canal puc accedir a les mateixes series doblades.
I el que seria un suicidi seria passar pels canals de la CCRTV les versions originals de les series estrangeres mentre que a la resta de canals la situació es mantingués igual com ara. és dir: tot doblat al castellà.
Per mi, és un problema d'ús social i de compromís en una política lingüística que estimuli el plurilingüisme. No es tractaria, doncs, de fer un canal en anglès i un altre en francès. Més aviat es tractaria de que tots els canals, públics i privats -tots- emetessin el cine i les series estrangeres sense doblar i amb subtítols optatius en la llengua original o traduïts a cadascuna de les llengües oficials. I també, que tots els canals -tots- públics i privats, tinguessin clar i respectessin el bilingüisme del país. I sense fer trampes. Per exemple, amb franges horàries d'us de llengües o alternant llengües entre programes. O, simplement, amb programes plurilingües, fent-los de forma que realment calgués el coneixement de les dues llengües per a copsar el total dels continguts. Bé, només és una proposta poc pensada.
La qüestió, en resum, és aquesta: la catalana és la llengua dèbil inclús jugant a casa. La decisió política és protegir-la i promoure-la. A més hi ha la necessitat d'adquirir l'anglès com a tercera llengua "automàtica". Poca broma, company.
Avui que han dit per la tele que de les 40000 llengües parlades a tot el món, el català és la que fa 88 en nombre de parlants (per darrera del Zulú! si és que m'he fixat bé en la imatge), encara que també segurament el nombre dels parlants en català és una mica superior perquè l'enquesta feta no ha tingut en compte els menors de 15 anys. Més de 9 milions de parlants en català. Aquests 9 milions de parlants són bilingües i segurament menys de la meitat tenen el català com a llengua d'ús preferent.
La llengua amb més parlants del món és el xinès-mandarí, la segona, oh quina cosa, el perseguit i reprimit -segons els nacionalistes espanyols- castellà.
Un comentari de la presentadora de la notícia ha estat, per mi, fonamental: "la majoria de la població mundial és plurilingüe".
Sí, és clar, no és el mateix ser plurilingüe en català-castellà que en holandès-anglès.
Pel que em diuen coneguts, el bilingüisme català-castellà als Països Baixos te els equivalents neerlandès-anglès, o neerlandès-alemany... Per mi és admirable si mitjançant el sistema educatiu i una política lingüística de l'espai comunicacional neerlandès són capaços d'aconseguir que una majoria de la població tingui aquest automatisme bilingüe. Ignoro si és cert. Però si ho és em trec el barret.
El bilingüisme català-castellà no te el mateix caché que el bilingüisme anglès-"qualsevol altre cosa". Però, en tot cas, és una situació normal. Conèixer més d'una llengua. Tenir més d'una llengua és el que li passa a la majoria de la població mundial. No tinc clar, però, el grau d'automatisme d'aquest plurilingüisme planetari.
I és que això de llengua materna, pròpia, apresa, o coneguda té les seves subtileses.
És problemàtica aquesta distinció perquè n'he sentit almenys un parell de definicions:
Definició política: llengua materna i llengua pròpia són sinònims. Quan es parla de "pròpia" ens estem referint a "pròpia" del territori o país. Les altres llengües del parlant són, per tant, "apreses".
Definició psicopedagògica: La llengua materna és la llengua del primer entorn familiar del nen. És la primera llengua que aprèn. Les llengües pròpies, en canvi, són les apreses fins a una certa edat, crec recordar que l'equivalent a l'acabament de la infantil i primària. El nen és competent i bilingüe o trilingüe en aquestes llengües pròpies. Encara que, en tot cas, usa preferentment una de les llengües (la materna, normalment). Les llengües apreses més tard són altres llengües en les que el parlant pot arribar a ser més o menys competent. Pel que he entès d'aquesta definició, el pas de llengua apresa a llengua pròpia és una qüestió d'automatisme mental. Si jo pogués reproduir l'automatisme que tinc en parlar català o castellà amb, per exemple, l'anglès, aleshores podria comptar l'anglès com a llengua pròpia.
Llengües pròpies serien, doncs, les que parlo "automàticament".
Bé, sense entrar a discutir sobre sociolingüística, el que em sembla pels casos que conec és que els nens en acabar la primària són bilingües en català i castellà. En acabar la secundària obligatòria, però, no són trilingües. La meva opinió és que la immersió i la política lingüística dels mitjans públics per a la població infantil, en general, funciona per a fixar l'automatisme del català. L'entorn sociolingüístic general i l'escola són capaços de fixar l'automatisme del castellà. Per a fixar l'automatisme de la tercera llengua cal confiar exclusivament en l'escola. En aquest cas, però, resulta insuficient per a la molt ample majoria dels nens i joves.
La realitat sociolingüística, de fet, pot acabar fent que els automatismes es perdin i no cal dir que les llengües amb menys us social són les més perjudicades: la tercera llengua i el català.
A mi, la idea de crear canals de TV exclusivament amb versions originals no em sembla gaire eficaç. Avui ja es poden veure moltes series estrangeres en versió original sense més que posar el canal de so dual. Estic força convençut que avui es poden fer moltes hores diàries d'anglès sense més que posar el dual als diferents canals.
El problema, crec, és que és molt fàcil fer zapping, però "costa" molt posar el dual.
Dit d'una altre forma: si vols posa un canal en llengua estrangera, però no et servirà de res si no es fa necessari l'ús social de la llengua; per posar un cas: no servirà de res un canal en llengua estrangera si en un altre canal puc accedir a les mateixes series doblades.
I el que seria un suicidi seria passar pels canals de la CCRTV les versions originals de les series estrangeres mentre que a la resta de canals la situació es mantingués igual com ara. és dir: tot doblat al castellà.
Per mi, és un problema d'ús social i de compromís en una política lingüística que estimuli el plurilingüisme. No es tractaria, doncs, de fer un canal en anglès i un altre en francès. Més aviat es tractaria de que tots els canals, públics i privats -tots- emetessin el cine i les series estrangeres sense doblar i amb subtítols optatius en la llengua original o traduïts a cadascuna de les llengües oficials. I també, que tots els canals -tots- públics i privats, tinguessin clar i respectessin el bilingüisme del país. I sense fer trampes. Per exemple, amb franges horàries d'us de llengües o alternant llengües entre programes. O, simplement, amb programes plurilingües, fent-los de forma que realment calgués el coneixement de les dues llengües per a copsar el total dels continguts. Bé, només és una proposta poc pensada.
La qüestió, en resum, és aquesta: la catalana és la llengua dèbil inclús jugant a casa. La decisió política és protegir-la i promoure-la. A més hi ha la necessitat d'adquirir l'anglès com a tercera llengua "automàtica". Poca broma, company.
dimarts, 19 de juny del 2007
indiferència
A Can Mas i Duran sembla que estan a partir peres. El Duran diu que la política a Madrid la decidirà ell. I el Mas li diu que d'això d'anar de ministres a Madrid encara n'han de parlar.
El Duran respon que o li deixen fer o que es buscarà amiguets nous.
No és el primer cop que CDC i UDC es barallen en públic i s'amenacen amb la separació i sempre ha acabat en una romàntica reconciliació. Però, serà aquest cop igual? està afectant a la relació entre els dos partits el fet d'estar perdent progressivament posicions de poder real?
Avui mateix es pot trobar a la pàgina web de CDC un comunicat sobre el debat que hi ha hagut a Unió.
Venen a dir que el cap de llista per Madrid el tria Unió, però que el programa i l'acció es decideixen conjuntament, com s'ha fet sempre. I convida a la direcció d'Unió, amistosament, això sí, a no dramatitzar.
Per la seva banda, a la web d'Unió, hi ha una nota segons la qual "Seria un error gravíssim anar per separat a les eleccions generals" i s'enllaça a les declaracions de Duran segons les quals "ni ell ni Unió desitgen la ruptura amb CDC i que no es planteja la campanya perquè CiU tingui o no ministres en el govern central sinó que la implicació en el govern passa per arribar a un acord de programa".
Només que la nota és ambigua (com tantes de les coses que diu el Duran): amb qui ha de ser aquest acord de programa. Amb qui mani a Madrid? amb CDC?
Si CiU se separen tindrem un escenari nou. Tanmateix, abans d'especular amb el futur de CiU, caldrà esperar aconteixements. Jo encara vull veure una escena de reconciliació, a la platja, al capvespre, Duran i Mas corrent l'un cap a l'altre...
Bé, és igual. CiU, junts o separats, són dipositaris de la confiança de molts compatriotes. Espero que les decisions que prenguin siguin beneficioses per al conjunt del país o, si més no, espero que les prenguin amb aquest interès, que després ja es veurà si ho són o no.
I fins aquí podria arribar aquest post, però avui també:
Un atemptat a una mesquita de Bagdad ha causat 75 víctimes mortals, més de 200 ferits i un nombre indeterminat de famílies destrossades i por i odi. Aquest és el gran argument informatiu d'avui. El d'ahir era que a Palestina, ha esclatat una guerra civil de fet. La dotzena de conflictes armats que també s'estan esdevenint al món no formen part dels arguments informatius habituals i avui tampoc ho són. Tot i que són reals i que també escampen mort, malaltia, dolor, misèria, odi i por.
I també: uns científics dels EUA diuen que els efectes del canvi climàtic seran molt més greus i molt més intensos que no el que anuncien des de l'IPCC. Un altre diari ens diu que des del Google Earth es pot comprovar els efectes actuals del canvi climàtic en observar les lleres seques d'importants rius asiàtics. I encara una altre web diu que el 30% del sol de la península ibèrica i, en particular, del País Valencià estan desertitzant-se.
Es fa difícil sentir al ritme de les notícies. El resultat personal és la insensibilització. Es fa difícil ubicar en valor absolut la importància de les notícies. Sembla evident que el més important de tot és allò que afecta a els vides humanes, però també és cert que la capacitat d'afectació i d'acció és més alta com més propera és la notícia. En la valoració del que passa pel món, faig un càlcul racional, on l'emoció és, si de cas, auto suggestionada.
Cada dia passen moltes coses. I la indiferència creix.
El Duran respon que o li deixen fer o que es buscarà amiguets nous.
No és el primer cop que CDC i UDC es barallen en públic i s'amenacen amb la separació i sempre ha acabat en una romàntica reconciliació. Però, serà aquest cop igual? està afectant a la relació entre els dos partits el fet d'estar perdent progressivament posicions de poder real?
Avui mateix es pot trobar a la pàgina web de CDC un comunicat sobre el debat que hi ha hagut a Unió.
Venen a dir que el cap de llista per Madrid el tria Unió, però que el programa i l'acció es decideixen conjuntament, com s'ha fet sempre. I convida a la direcció d'Unió, amistosament, això sí, a no dramatitzar.
Per la seva banda, a la web d'Unió, hi ha una nota segons la qual "Seria un error gravíssim anar per separat a les eleccions generals" i s'enllaça a les declaracions de Duran segons les quals "ni ell ni Unió desitgen la ruptura amb CDC i que no es planteja la campanya perquè CiU tingui o no ministres en el govern central sinó que la implicació en el govern passa per arribar a un acord de programa".
Només que la nota és ambigua (com tantes de les coses que diu el Duran): amb qui ha de ser aquest acord de programa. Amb qui mani a Madrid? amb CDC?
Si CiU se separen tindrem un escenari nou. Tanmateix, abans d'especular amb el futur de CiU, caldrà esperar aconteixements. Jo encara vull veure una escena de reconciliació, a la platja, al capvespre, Duran i Mas corrent l'un cap a l'altre...
Bé, és igual. CiU, junts o separats, són dipositaris de la confiança de molts compatriotes. Espero que les decisions que prenguin siguin beneficioses per al conjunt del país o, si més no, espero que les prenguin amb aquest interès, que després ja es veurà si ho són o no.
I fins aquí podria arribar aquest post, però avui també:
Un atemptat a una mesquita de Bagdad ha causat 75 víctimes mortals, més de 200 ferits i un nombre indeterminat de famílies destrossades i por i odi. Aquest és el gran argument informatiu d'avui. El d'ahir era que a Palestina, ha esclatat una guerra civil de fet. La dotzena de conflictes armats que també s'estan esdevenint al món no formen part dels arguments informatius habituals i avui tampoc ho són. Tot i que són reals i que també escampen mort, malaltia, dolor, misèria, odi i por.
I també: uns científics dels EUA diuen que els efectes del canvi climàtic seran molt més greus i molt més intensos que no el que anuncien des de l'IPCC. Un altre diari ens diu que des del Google Earth es pot comprovar els efectes actuals del canvi climàtic en observar les lleres seques d'importants rius asiàtics. I encara una altre web diu que el 30% del sol de la península ibèrica i, en particular, del País Valencià estan desertitzant-se.
Es fa difícil sentir al ritme de les notícies. El resultat personal és la insensibilització. Es fa difícil ubicar en valor absolut la importància de les notícies. Sembla evident que el més important de tot és allò que afecta a els vides humanes, però també és cert que la capacitat d'afectació i d'acció és més alta com més propera és la notícia. En la valoració del que passa pel món, faig un càlcul racional, on l'emoció és, si de cas, auto suggestionada.
Cada dia passen moltes coses. I la indiferència creix.
divendres, 15 de juny del 2007
mani antitaurina 17/6
Per al proper diumenge 17 de juny, a les 16:00, Ramblas (sortida L3, Drassanes) hi ha convocada una manifestació antitaurina.
Tradueixo d'Indymedia: "El 17 de juny no és un dia qualsevol, és un dia molt important per als taurins. El matador José Tomás que es va retirar el 2002 i que d'aleshores ençà, els taurins han esperat el seu retorn a les places. L'1 de març va anunciar el seu retorn per al proper dia 17 de juny i el món taurí està desitjant que arribi aquest diumenge. José Tomás, madrileny, ha triat Barcelona amb intenció. Des que Esquerra va iniciar la seva campanya política contra les corridas ell ha format part de la resposta taurina a la dita campanya. Per entendre'ns, ve a Barcelona a reanimar l'afició taurina del nostre país."
Sembla que la Monumental es plenarà. Si més no, la revenda està a uns preus que a mi em semblen absolutament increïbles.
No se si podré anar a la manifestació, però, almenys, poso al bloc aquest apunt. Em solidaritzo amb els manifestants del diumenge.
És intolerable que a Barcelona es perpetrin actes de tortura salvatge contra animals indefensos. Vergonya ha de donar-li a l'ajuntament que la Monumental segueixi dedicada a la barbàrie.
Sí, ja ho se que això és cultura. També ho és el burka, i l'ablació de clítoris, i els correbous, i també ho era l'ase de Solsona, i també és cultura el canibalisme, i són cultura les amputacions rituals, i era la cultura d'Esparta matar als nadons més dèbils, i el racisme també forma part de la cultura de grans països com els Estats Units.
Si no dic que no. Si segur que és cultura.
Però jo prefereixo ser incult. I serà que sóc simple i a les curses de braus només veig crueltat. I no entenc perquè en nom de la cultura, o de la religió, o de la nació es tortura animals, es mutila a les dones, i es massacra als que són diferents.
Segur que és cultura, però jo hi veig barbàrie i crueltat.
I sí, no tinc cap superioritat moral per dir que és bo o dolent. I no ho dic. Però tinc el dret de revoltar-me contra el que em repugna, i em repugna la crueltat i la violència. I tinc dret a revoltar-me i provar de convèncer a altres per a que també es revoltin. I tinc dret, amb el meu vot i amb els meus actes a provar de canviar les lleis que permeten la crueltat i la violència.
Espero i desitjo que la manifestació del diumenge sigui un gran èxit. Que la Monumental esdevingui la nova seu dels Encants i, sobretot, que el meu país i la meva ciutat es deslliurin per sempre més de la vergonya d'aquests horribles actes de barbàrie i tortura. Que mai ningú pugui associar la matança de toros amb el nom de la meva terra. Que aquest ajuntament entengui que la declaració de ciutat antitaurina exigeix el tancament de la Monumental com a espai de tortura.
I espero també que arribarà aviat el dia que perdré de vista per sempre a aquests torturadors sanguinaris com el José Tomás, i a tots els torturadors voyeurs que ompliran la Monumental aquest diumenge.
Quina vergonya.
Tradueixo d'Indymedia: "El 17 de juny no és un dia qualsevol, és un dia molt important per als taurins. El matador José Tomás que es va retirar el 2002 i que d'aleshores ençà, els taurins han esperat el seu retorn a les places. L'1 de març va anunciar el seu retorn per al proper dia 17 de juny i el món taurí està desitjant que arribi aquest diumenge. José Tomás, madrileny, ha triat Barcelona amb intenció. Des que Esquerra va iniciar la seva campanya política contra les corridas ell ha format part de la resposta taurina a la dita campanya. Per entendre'ns, ve a Barcelona a reanimar l'afició taurina del nostre país."
Sembla que la Monumental es plenarà. Si més no, la revenda està a uns preus que a mi em semblen absolutament increïbles.
No se si podré anar a la manifestació, però, almenys, poso al bloc aquest apunt. Em solidaritzo amb els manifestants del diumenge.
És intolerable que a Barcelona es perpetrin actes de tortura salvatge contra animals indefensos. Vergonya ha de donar-li a l'ajuntament que la Monumental segueixi dedicada a la barbàrie.
Sí, ja ho se que això és cultura. També ho és el burka, i l'ablació de clítoris, i els correbous, i també ho era l'ase de Solsona, i també és cultura el canibalisme, i són cultura les amputacions rituals, i era la cultura d'Esparta matar als nadons més dèbils, i el racisme també forma part de la cultura de grans països com els Estats Units.
Si no dic que no. Si segur que és cultura.
Però jo prefereixo ser incult. I serà que sóc simple i a les curses de braus només veig crueltat. I no entenc perquè en nom de la cultura, o de la religió, o de la nació es tortura animals, es mutila a les dones, i es massacra als que són diferents.
Segur que és cultura, però jo hi veig barbàrie i crueltat.
I sí, no tinc cap superioritat moral per dir que és bo o dolent. I no ho dic. Però tinc el dret de revoltar-me contra el que em repugna, i em repugna la crueltat i la violència. I tinc dret a revoltar-me i provar de convèncer a altres per a que també es revoltin. I tinc dret, amb el meu vot i amb els meus actes a provar de canviar les lleis que permeten la crueltat i la violència.
Espero i desitjo que la manifestació del diumenge sigui un gran èxit. Que la Monumental esdevingui la nova seu dels Encants i, sobretot, que el meu país i la meva ciutat es deslliurin per sempre més de la vergonya d'aquests horribles actes de barbàrie i tortura. Que mai ningú pugui associar la matança de toros amb el nom de la meva terra. Que aquest ajuntament entengui que la declaració de ciutat antitaurina exigeix el tancament de la Monumental com a espai de tortura.
I espero també que arribarà aviat el dia que perdré de vista per sempre a aquests torturadors sanguinaris com el José Tomás, i a tots els torturadors voyeurs que ompliran la Monumental aquest diumenge.
Quina vergonya.
dimarts, 12 de juny del 2007
Espanya 3 - Catalunya 5
Resulta que sí. Resulta que no és només esport. Resulta que hi ha política de per mig i això els ha fet emprenyar. El resultat Espanya 3- Catalunya 5 segurament també ha ajudat. També haurà ajudat que l'organització encertés a posar "Els Segadors" com a himne català, però fallés estrepitosament en posar el "God save the Queen" per a l'espanyol.
El que resulta molt interessant és aquesta llei de l'esport que diu que les seleccions "oficials" representen a "Espanya". Això vol dir que: algú té molt clar que vol dir això d'"Espanya", i segon, que aquesta cosa tan ben definida pot ser i és representada per les seleccions oficials. Més encara: aquesta selecció oficial té dret a usar la bandera i els himnes oficials i nacionals (per tant, sense lletra), mentre que les seleccions no-oficials no en tenen dret (si hi posen lletra tindran dret?).
Segons una puntualització d"El Periódico", la selecció espanyola "de veritat" està jugant-se la classificació a no se on per no se quin torneig oficial. El Periódico remarca aquesta distinció entre "oficials" i "no oficials". A can PP, però, no estan per aquestes punyetes sobre les oficialitats i han tret el Sant Cristu gros i carreguen contra Carod Rovira i diuen que no es pot jugar amb els sentiments de la gent.
Mira, en això tenen rao. No es pot jugar amb els sentiments de la gent. Per mi això de que algú decideixi per mi que sóc espanyol, i tocat els ous, i que em representa un selecció oficial, quan jo no ho he demanat pas! em fa el mateix efecte que si em trepitgen l'ull de poll. És una cosa que sento molt. Podríem dir doncs que és sentimental i que, comparteixo amb ells, no em sembla bé que ningú vulgui jugar amb els meus sentiments.
De fet, malgrat que des del Periódico ja han aclarit que no és "oficial", a mi, sentimentalment m'entusiasma que una selecció catalana li hagi fet una maneta a una d'espanyola. Encara que no sigui oficial.
Es podria discutir que vol dir això d'oficial. Oficial en aquest cas vol dir reconeixement. La selecció espanyola FIFA és oficial perquè els membres de la FIFA es reconeixen entre ells. I Espanya (o els seus representants, amb himne sense lletra i tot) ja se n'ha cuidat prou d'impedir que Catalunya (o els seus representants, amb "Els segadors") hi pugui ingressar. Però si hi hagués una altre organització paralel·la a la FIFA on Espanya (o els seus representants) fossin més civilitzats, o menys polititzats, o simplement tinguessin una visió diferent del que és Espanya, potser Catalunya, o els seus representants, hi serien membres de ple dret.
I, fins hi tot, Catalunya i Espanya es podrien enfrontar en competicions esportives sense que això suposes més que un espectacle esportiu, i no una batalla política en la que uns neguen l'existència als altres basant-se en la "legalitat" i "l'oficialitat", per la força i amb amenaces i coaccions, en definitiva. I aquests altres busquen el reconeixement, la oficialitat, en alternatives.
I els del PP, però, que prou que han vist que l'excusa de la "legalitat" no amaga els fets i els sentiments sobre aquests fets, van i diuen que no es juga amb els sentiments. I tenen raó. El que a ells els cou és que Espanya ha perdut amb Catalunya, ni més ni menys. I els cou perquè tenen molt clar quina Espanya volen i quina Catalunya no volen. I aquesta victòria de Catalunya és per ells una trepitjada a l'ull de poll. I tenen ràbia.
Doncs ara ja saben que se sent. Amb els sentiments no es juga. Que es vagin calçant, que no serà l'última.
Perquè, n'estic segur, al final l'acabarem portant.
Una nació, una selecció.
El que resulta molt interessant és aquesta llei de l'esport que diu que les seleccions "oficials" representen a "Espanya". Això vol dir que: algú té molt clar que vol dir això d'"Espanya", i segon, que aquesta cosa tan ben definida pot ser i és representada per les seleccions oficials. Més encara: aquesta selecció oficial té dret a usar la bandera i els himnes oficials i nacionals (per tant, sense lletra), mentre que les seleccions no-oficials no en tenen dret (si hi posen lletra tindran dret?).
Segons una puntualització d"El Periódico", la selecció espanyola "de veritat" està jugant-se la classificació a no se on per no se quin torneig oficial. El Periódico remarca aquesta distinció entre "oficials" i "no oficials". A can PP, però, no estan per aquestes punyetes sobre les oficialitats i han tret el Sant Cristu gros i carreguen contra Carod Rovira i diuen que no es pot jugar amb els sentiments de la gent.
Mira, en això tenen rao. No es pot jugar amb els sentiments de la gent. Per mi això de que algú decideixi per mi que sóc espanyol, i tocat els ous, i que em representa un selecció oficial, quan jo no ho he demanat pas! em fa el mateix efecte que si em trepitgen l'ull de poll. És una cosa que sento molt. Podríem dir doncs que és sentimental i que, comparteixo amb ells, no em sembla bé que ningú vulgui jugar amb els meus sentiments.
De fet, malgrat que des del Periódico ja han aclarit que no és "oficial", a mi, sentimentalment m'entusiasma que una selecció catalana li hagi fet una maneta a una d'espanyola. Encara que no sigui oficial.
Es podria discutir que vol dir això d'oficial. Oficial en aquest cas vol dir reconeixement. La selecció espanyola FIFA és oficial perquè els membres de la FIFA es reconeixen entre ells. I Espanya (o els seus representants, amb himne sense lletra i tot) ja se n'ha cuidat prou d'impedir que Catalunya (o els seus representants, amb "Els segadors") hi pugui ingressar. Però si hi hagués una altre organització paralel·la a la FIFA on Espanya (o els seus representants) fossin més civilitzats, o menys polititzats, o simplement tinguessin una visió diferent del que és Espanya, potser Catalunya, o els seus representants, hi serien membres de ple dret.
I, fins hi tot, Catalunya i Espanya es podrien enfrontar en competicions esportives sense que això suposes més que un espectacle esportiu, i no una batalla política en la que uns neguen l'existència als altres basant-se en la "legalitat" i "l'oficialitat", per la força i amb amenaces i coaccions, en definitiva. I aquests altres busquen el reconeixement, la oficialitat, en alternatives.
I els del PP, però, que prou que han vist que l'excusa de la "legalitat" no amaga els fets i els sentiments sobre aquests fets, van i diuen que no es juga amb els sentiments. I tenen raó. El que a ells els cou és que Espanya ha perdut amb Catalunya, ni més ni menys. I els cou perquè tenen molt clar quina Espanya volen i quina Catalunya no volen. I aquesta victòria de Catalunya és per ells una trepitjada a l'ull de poll. I tenen ràbia.
Doncs ara ja saben que se sent. Amb els sentiments no es juga. Que es vagin calçant, que no serà l'última.
Perquè, n'estic segur, al final l'acabarem portant.
Una nació, una selecció.
dissabte, 9 de juny del 2007
Jo també sóc aquí
Estava mirant el TN a l'hora de dinar i m'he trobat amb la notícia de la tercera jornada "Jo també sóc aquí" que s'ha celebrat avui al Parc de la Ciutadella de Barcelona que ha organitzat la Comunitat de Sant Egidio.
En aquesta jornada es demana que s'agilitzi la tramitació dels tràmits de nacionalització per als nens i menors fills de residents extra-comunitaris. Les imatges servides mostraven el cas d'un noi i una noia que tindran problemes a l'hora de poder fer estudis universitaris pel fet de no disposar de la nacionalitat i malgrat haver estat escolaritzats durant anys en el sistema educatiu català.
Nens i menors que porten més temps vivint aquí que al seu país de procedència, o que des de que tenen ús de raó sempre han viscut aquí i s'han educat aquí, resulta que no tenen dret a la ciutadania. I això els limitarà en els seus drets, començant pels educatius, i continuarà, per exemple, amb el de vot, o el dret a concórrer a oposicions per a la funció pública.
Copio la nota d'Europa Press que ha aparegut al Vilaweb:
"Desenes de famílies demanen a Barcelona que s'agiliti la nacionalització dels menors estrangers residents
09/06/2007 13:38
BARCELONA, 9 de juny (EUROPA PRESS)
Desenes de nens acompanyats dels seus familiars s'han reunit avui al parc de la Ciutadella de Barcelona en una jornada festiva per reclamar l'agilitació dels tràmits de la nacionalització dels menors estrangers residents al territori i que es reformi la normativa sobre nacionalització de menors.
La tercera jornada 'Jo també sóc aquí', organitzada per la Comunitat de Sant Egidio, ha tingut com a objectiu conscienciar la ciutadania de la situació que viuen els nens i joves fills de pares estrangers.
Segons ha explicat a Europa Press una portaveu de la Comunitat de Sant Egidio, Meritxell Téllez, l'associació reclama que "molts nens i joves que viuen al nostre país puguin millorar la seva situació arribant a obtenir la nacionalització espanyola".
Així mateix, ha recalcat la situació que viuen molts menors, "que han nascut aquí o han arribat de molt petits, tenen la nostra llengua i els nostres costums, però no tenen la nacionalitat" i, a més, molts d'ells "tindran moltes dificultats per obtenir-la en el cas que els seus pares no la tinguin".
En total, segons Téllez, es calcula que hi ha mig milió de nens estrangers a l'Estat, tot i que no tots estan en la mateixa situació. Part d'ells, tot i això, tenen pares en situació irregular, el que dificulta que els nens puguin obtenir la nacionalització.
Durant la jornada, els nens han pogut veure actuacions musicals i obres de teatre de diversos col·legis, fer activitats i jocs, participar en un mercat solidari o escoltar l'experiència d'alguns menors que han relatat la seva situació."
Crec que és urgent canviar la llei per a fer que la ciutadania es concedeixi als menors fills de residents extracomunitaris que hagin cursat la primària i /o la ESO a les escoles catalanes.
Per mi, retardar el reconeixement d'aquest dret seria, simplement, racisme. Ni que només sigui per poder seguir mirant a la cara als nostres veïns i compatriotes, cal solucionar aquesta vergonya de forma urgent.
El pitjor racisme és contra els nens.
En aquesta jornada es demana que s'agilitzi la tramitació dels tràmits de nacionalització per als nens i menors fills de residents extra-comunitaris. Les imatges servides mostraven el cas d'un noi i una noia que tindran problemes a l'hora de poder fer estudis universitaris pel fet de no disposar de la nacionalitat i malgrat haver estat escolaritzats durant anys en el sistema educatiu català.
Nens i menors que porten més temps vivint aquí que al seu país de procedència, o que des de que tenen ús de raó sempre han viscut aquí i s'han educat aquí, resulta que no tenen dret a la ciutadania. I això els limitarà en els seus drets, començant pels educatius, i continuarà, per exemple, amb el de vot, o el dret a concórrer a oposicions per a la funció pública.
Copio la nota d'Europa Press que ha aparegut al Vilaweb:
"Desenes de famílies demanen a Barcelona que s'agiliti la nacionalització dels menors estrangers residents
09/06/2007 13:38
BARCELONA, 9 de juny (EUROPA PRESS)
Desenes de nens acompanyats dels seus familiars s'han reunit avui al parc de la Ciutadella de Barcelona en una jornada festiva per reclamar l'agilitació dels tràmits de la nacionalització dels menors estrangers residents al territori i que es reformi la normativa sobre nacionalització de menors.
La tercera jornada 'Jo també sóc aquí', organitzada per la Comunitat de Sant Egidio, ha tingut com a objectiu conscienciar la ciutadania de la situació que viuen els nens i joves fills de pares estrangers.
Segons ha explicat a Europa Press una portaveu de la Comunitat de Sant Egidio, Meritxell Téllez, l'associació reclama que "molts nens i joves que viuen al nostre país puguin millorar la seva situació arribant a obtenir la nacionalització espanyola".
Així mateix, ha recalcat la situació que viuen molts menors, "que han nascut aquí o han arribat de molt petits, tenen la nostra llengua i els nostres costums, però no tenen la nacionalitat" i, a més, molts d'ells "tindran moltes dificultats per obtenir-la en el cas que els seus pares no la tinguin".
En total, segons Téllez, es calcula que hi ha mig milió de nens estrangers a l'Estat, tot i que no tots estan en la mateixa situació. Part d'ells, tot i això, tenen pares en situació irregular, el que dificulta que els nens puguin obtenir la nacionalització.
Durant la jornada, els nens han pogut veure actuacions musicals i obres de teatre de diversos col·legis, fer activitats i jocs, participar en un mercat solidari o escoltar l'experiència d'alguns menors que han relatat la seva situació."
Crec que és urgent canviar la llei per a fer que la ciutadania es concedeixi als menors fills de residents extracomunitaris que hagin cursat la primària i /o la ESO a les escoles catalanes.
Per mi, retardar el reconeixement d'aquest dret seria, simplement, racisme. Ni que només sigui per poder seguir mirant a la cara als nostres veïns i compatriotes, cal solucionar aquesta vergonya de forma urgent.
El pitjor racisme és contra els nens.
divendres, 8 de juny del 2007
Web 2.0
Darrerament he llegit comentaris i opinions d'escriptors, músics o economistes que d'alguna forma o altre critiquen els blocs, la wikipèdia, o les aplicacions col·laboratives que estan apareixent amb la web 2.0.
És un fet que qualsevol pot tenir un bloc, escriure i tenir lectors. Que manta vegades s'escriu amb poc respecte per l'ortografia i la gramàtica. Amb molt poca de qualitat. Banalitzant la tasca d'escriure i opinant de qualsevulla qüestió sense ser ni expert ni entès.
La vulgarització de la producció d'opinió fins a la irrupció dels blocs estava reservada al gremi dels tertulians dels mitjans: periodistes, escriptors i opinadors professionals.
Ara, en canvi, l'opinió es pot generar a molts més llocs. En molts casos aquests nous opinadors funcionen repetint de forma més o menys personalitzada arguments manllevats dels opinadors professionals que pugui tenir de referència, però en d'altres casos, hi ha autèntica producció d'idees i opinions originals, fonamentades i independents. A més, els blocs admeten el comentari i el fòrum, i l'enllaçat amb altres blocs afins. El bloc és una factoria d'opinió que aglutina un públic afí i s'incardina en una xarxa de producció ideològica. Bé, si més no, el bloc pot arribar a ser això.
Per descomptat canviant ideologia per propaganda, la frase també funciona.
Democratització de la producció d'opinió seria el concepte que, crec, defineix els blocs.
I col·laboració. Col·laboració és l'altre paraula. La viquipèdia n'és l'exemple més clar, encara que com diu Quim Monzó, la publicació lliure ens ha dut a alguns continguts que resulten difícilment discernibles de la propaganda o de la tendenciositat ideològica. El vandalisme es veu ràpid, en canvi un article ben fonamentat i sense errors però ideològicament tendenciós pot ser de molt difícil detecció.
Però això no treu que les wiki, en general, són un grandissim mitjà de col·laboració que funciona molt bé per a documentar. Cada cop veig més llocs web que inclouen una wiki per als usuaris del producte o de la temàtica que es tracta.
Les enciclopèdies són, les de paper també, malgrat tot, ideològicament tendencioses. La censura és quelcom que ha estat present fins no fa tant a l'estat. I l'autocensura és quelcom que segueix aplicant-se per la simple protecció dels interessos. Només cal llegir els articles històrics de qualsevol enciclopèdia de paper d'una editorial de prestigi. Que potser aquests articles no tindran un aire d'història oficial? que no és la història oficial res més que la censura de la història?
Però la col·laboració segueix sent el gran poder de les wiki. La Wikipèdia és, potser, l'exemple més difícil de considerar degut a la seva magnitud. A la Wikipèdia es poden trobar articles excel·lents, buits sorprenents i manipulacions. Cal, potser, més temps per perfeccionar un projecte colossal que, juntament amb Google, és un altre dels noms clau de la Web 2.0. Perfeccionar, o continuar construint. Beta permanent. Beta permanent és l'altre concepte clau i ja en portem tres: democratització de la producció de contingut, col·laboració, contrucció permanent i afegeixo compartició, i les xarxes P2P com a paradigma. La propietat intel·lectual és una fal·làcia quan la intel·ligència és col·lectiva.
Una mica com funciona el cervell: producció continua de neurones, establiment de sinapsis i reconfiguració contínua de les sinapsis. Però més poderós, doncs la seva sensibilitat està també distribuïda, i veu i sent arreu en tot moment.
I aquesta és l'altre frase que se supera amb Web2.0: "La xarxa és l'ordinador". La Xarxa és més que l'ordinador. O potser és que la visió dels gurús de Sun que van dir-la era tan poderosa que no la vaig entendre del tot al seu moment. No estem parlant només d'una xarxa en la que jo puc obtenir serveis i informació prestats per sistemes remots de forma ubiqua. No, en realitat, la xarxa és un cervell distribuit. La connexió de milions d'intel·ligències individuals en una intel·ligència col·lectiva. Un ens que no és nou. Un sistema que ve d'antic i que àdhuc aplicat en ordres de magnitud molt més reduïts que els actuals ha permès la consecució de miracles com Linux i el software OpenSource.
la Xarxa, cada cop s'assembla més (esdevé?) a un macro-organisme dotat d'una poderosa intel·ligència col·lectiva. I aquest super-organisme està lluitant per manifestar-se a través d'una nova interfase, que avui en diem Web2.0.
Què serà capaç de produir aquest ésser? Serà un aliat per a la resolució dels grans reptes als que ens enfrontem com espècie: canvi climàtic, escassedat de recursos, onades migratòries? En el fons, la Xarxa no som nosaltres mateixos? La demostració que la intel·ligència humana en llibertat tendeix naturalment a col·laborar i compartir? Que no és veritat que guanya el més fort sinó l'espècie que col·labora millor? Que tenim la possibilitat d'articular respostes planetàries als reptes planetaris, passant per sobre de multinacionals i d'interessos particulars?
És un fet que qualsevol pot tenir un bloc, escriure i tenir lectors. Que manta vegades s'escriu amb poc respecte per l'ortografia i la gramàtica. Amb molt poca de qualitat. Banalitzant la tasca d'escriure i opinant de qualsevulla qüestió sense ser ni expert ni entès.
La vulgarització de la producció d'opinió fins a la irrupció dels blocs estava reservada al gremi dels tertulians dels mitjans: periodistes, escriptors i opinadors professionals.
Ara, en canvi, l'opinió es pot generar a molts més llocs. En molts casos aquests nous opinadors funcionen repetint de forma més o menys personalitzada arguments manllevats dels opinadors professionals que pugui tenir de referència, però en d'altres casos, hi ha autèntica producció d'idees i opinions originals, fonamentades i independents. A més, els blocs admeten el comentari i el fòrum, i l'enllaçat amb altres blocs afins. El bloc és una factoria d'opinió que aglutina un públic afí i s'incardina en una xarxa de producció ideològica. Bé, si més no, el bloc pot arribar a ser això.
Per descomptat canviant ideologia per propaganda, la frase també funciona.
Democratització de la producció d'opinió seria el concepte que, crec, defineix els blocs.
I col·laboració. Col·laboració és l'altre paraula. La viquipèdia n'és l'exemple més clar, encara que com diu Quim Monzó, la publicació lliure ens ha dut a alguns continguts que resulten difícilment discernibles de la propaganda o de la tendenciositat ideològica. El vandalisme es veu ràpid, en canvi un article ben fonamentat i sense errors però ideològicament tendenciós pot ser de molt difícil detecció.
Però això no treu que les wiki, en general, són un grandissim mitjà de col·laboració que funciona molt bé per a documentar. Cada cop veig més llocs web que inclouen una wiki per als usuaris del producte o de la temàtica que es tracta.
Les enciclopèdies són, les de paper també, malgrat tot, ideològicament tendencioses. La censura és quelcom que ha estat present fins no fa tant a l'estat. I l'autocensura és quelcom que segueix aplicant-se per la simple protecció dels interessos. Només cal llegir els articles històrics de qualsevol enciclopèdia de paper d'una editorial de prestigi. Que potser aquests articles no tindran un aire d'història oficial? que no és la història oficial res més que la censura de la història?
Però la col·laboració segueix sent el gran poder de les wiki. La Wikipèdia és, potser, l'exemple més difícil de considerar degut a la seva magnitud. A la Wikipèdia es poden trobar articles excel·lents, buits sorprenents i manipulacions. Cal, potser, més temps per perfeccionar un projecte colossal que, juntament amb Google, és un altre dels noms clau de la Web 2.0. Perfeccionar, o continuar construint. Beta permanent. Beta permanent és l'altre concepte clau i ja en portem tres: democratització de la producció de contingut, col·laboració, contrucció permanent i afegeixo compartició, i les xarxes P2P com a paradigma. La propietat intel·lectual és una fal·làcia quan la intel·ligència és col·lectiva.
Una mica com funciona el cervell: producció continua de neurones, establiment de sinapsis i reconfiguració contínua de les sinapsis. Però més poderós, doncs la seva sensibilitat està també distribuïda, i veu i sent arreu en tot moment.
I aquesta és l'altre frase que se supera amb Web2.0: "La xarxa és l'ordinador". La Xarxa és més que l'ordinador. O potser és que la visió dels gurús de Sun que van dir-la era tan poderosa que no la vaig entendre del tot al seu moment. No estem parlant només d'una xarxa en la que jo puc obtenir serveis i informació prestats per sistemes remots de forma ubiqua. No, en realitat, la xarxa és un cervell distribuit. La connexió de milions d'intel·ligències individuals en una intel·ligència col·lectiva. Un ens que no és nou. Un sistema que ve d'antic i que àdhuc aplicat en ordres de magnitud molt més reduïts que els actuals ha permès la consecució de miracles com Linux i el software OpenSource.
la Xarxa, cada cop s'assembla més (esdevé?) a un macro-organisme dotat d'una poderosa intel·ligència col·lectiva. I aquest super-organisme està lluitant per manifestar-se a través d'una nova interfase, que avui en diem Web2.0.
Què serà capaç de produir aquest ésser? Serà un aliat per a la resolució dels grans reptes als que ens enfrontem com espècie: canvi climàtic, escassedat de recursos, onades migratòries? En el fons, la Xarxa no som nosaltres mateixos? La demostració que la intel·ligència humana en llibertat tendeix naturalment a col·laborar i compartir? Que no és veritat que guanya el més fort sinó l'espècie que col·labora millor? Que tenim la possibilitat d'articular respostes planetàries als reptes planetaris, passant per sobre de multinacionals i d'interessos particulars?
dimarts, 5 de juny del 2007
dimarts negre
Aquest ha estat un dimarts negre, i no només pel que te de tornar a la feina després de tres dies de festa. No. És per la frustració que no cessa: avui mateix Artur Mas posava a Can Cuní com a remei per a l'abstenció fer que que la llista més votada sigui la que guanyi. Cinisme, tacticisme, joc curt i ens prenen per tontos un cop més.
Cap interès real en el problema estructural, al contrari, aprofitar la situació per mirar d'esgarrapar poder a curt termini.
Potser, tot plegat, no és més que un altre dels signes dels temps. Avui ha estat particularment dur: fa pocs dies al Parlament Europeu discutien sobre els sexe dels àngels i sobre l'homosexualitat del Tinky Winky dels Teletubbies; simultàniament Putin diu que si EUA desplega l'escut antimíssils a Txèquia i Polònia, els caps nuclears russos tornaran a apuntar a ciutats d'Europa. En l'ordre del dia de la UE cal parlar del Tinki Winky i dels caps nuclears. Totes dues, qüestions capitals.
Primer de tot, algú em pot aclarir de quina forma l'escut antimíssils pot defensar-nos dels missils iranians com diu Bush? no havíem quedat que a l'Iran encara li queden anys per tenir míssils nuclears? inclús en el cas que els vulgui tenir, cosa que també està per veure? no serà que Bush vol marcar paquet amb Putin, i aquest, se la torna amb "el meu és més gros"? amb el resultat que les ciutats d'Europa tenen, de nou, l'amenaça d'uns míssils nuclears apuntant-les. Amb això no es fa broma! Ens adonem tots plegats de què vol dir això? entenem que aquests dos sonats estan jugant amb la destrucció de les nostres ciutats? dels ciutadans? de la vida? com és que encara no els han tancat a aquests dos criminals?
ETA, per la seva banda, diu que la treva s'ha acabat. Que després del numeret de la il·legalització de les llistes de ANB, ASB i independents abertzales, amb l'estat dialogarà el seu psiquiatra. Al govern basc es temen un atemptat en breu. Com pot ser que això s'hagi fet tan malament? Com s'ha pogut cagar tant enmig el ZP? com és que no han estat capaços d'aprofitar aquesta oportunitat? com poden ser tan desesperadament inútils, cecs i bàrbars tots plegats?
Tercera, el Rajoy ofereix un pacte al ZP per a... posar-li lletra a l'himne espanyol. Fot-li fort! qüestió identitària de primera magnitud que cal situar-la al mateix nivell que el cas Tinky-Winky o les bombes de Moscou. Ai Mariano, Mariano... si ja en té lletra, home, si jo recordo una que deia no se què d'una canya, que si la canya peta i no se que més... Per cert, la lletra serà en tots els idiomes oficials a l'estat? o només en castellà? i de què parlarà? de les essències pàtries? glossarà un moment històric? quin? les copes d'Europa del Madrid?
Proposo que cada partit polític presenti a votació un possible text per a l'himne. Que al final surti vencedor l'himne més votat, o el de CiU en cas de dubte, que serà el mateix. I després, quae aprofitin l'himne per inaugurar una cimera extraordinària de la UE on es tractarà del cas Tinky Winky i es recomanarà a la població que es compri crema protectora per prevenir-se contra les radiacions intenses del sol a l'estiu i, qui sap, potser també d'algun cap nuclear descontrolat.
Aquest matí, sentint les notícies, no m'ho podia creure. Semblava un malson. Una darrera l'altre.
Sort que el meu fill encara no parla, perquè em moriria de la vergonya d'haver d'explicar-li
Jo faig el que puc, però no dono per més. Perdona, fill, per la merda de planeta que t'estic deixant.
Cap interès real en el problema estructural, al contrari, aprofitar la situació per mirar d'esgarrapar poder a curt termini.
Potser, tot plegat, no és més que un altre dels signes dels temps. Avui ha estat particularment dur: fa pocs dies al Parlament Europeu discutien sobre els sexe dels àngels i sobre l'homosexualitat del Tinky Winky dels Teletubbies; simultàniament Putin diu que si EUA desplega l'escut antimíssils a Txèquia i Polònia, els caps nuclears russos tornaran a apuntar a ciutats d'Europa. En l'ordre del dia de la UE cal parlar del Tinki Winky i dels caps nuclears. Totes dues, qüestions capitals.
Primer de tot, algú em pot aclarir de quina forma l'escut antimíssils pot defensar-nos dels missils iranians com diu Bush? no havíem quedat que a l'Iran encara li queden anys per tenir míssils nuclears? inclús en el cas que els vulgui tenir, cosa que també està per veure? no serà que Bush vol marcar paquet amb Putin, i aquest, se la torna amb "el meu és més gros"? amb el resultat que les ciutats d'Europa tenen, de nou, l'amenaça d'uns míssils nuclears apuntant-les. Amb això no es fa broma! Ens adonem tots plegats de què vol dir això? entenem que aquests dos sonats estan jugant amb la destrucció de les nostres ciutats? dels ciutadans? de la vida? com és que encara no els han tancat a aquests dos criminals?
ETA, per la seva banda, diu que la treva s'ha acabat. Que després del numeret de la il·legalització de les llistes de ANB, ASB i independents abertzales, amb l'estat dialogarà el seu psiquiatra. Al govern basc es temen un atemptat en breu. Com pot ser que això s'hagi fet tan malament? Com s'ha pogut cagar tant enmig el ZP? com és que no han estat capaços d'aprofitar aquesta oportunitat? com poden ser tan desesperadament inútils, cecs i bàrbars tots plegats?
Tercera, el Rajoy ofereix un pacte al ZP per a... posar-li lletra a l'himne espanyol. Fot-li fort! qüestió identitària de primera magnitud que cal situar-la al mateix nivell que el cas Tinky-Winky o les bombes de Moscou. Ai Mariano, Mariano... si ja en té lletra, home, si jo recordo una que deia no se què d'una canya, que si la canya peta i no se que més... Per cert, la lletra serà en tots els idiomes oficials a l'estat? o només en castellà? i de què parlarà? de les essències pàtries? glossarà un moment històric? quin? les copes d'Europa del Madrid?
Proposo que cada partit polític presenti a votació un possible text per a l'himne. Que al final surti vencedor l'himne més votat, o el de CiU en cas de dubte, que serà el mateix. I després, quae aprofitin l'himne per inaugurar una cimera extraordinària de la UE on es tractarà del cas Tinky Winky i es recomanarà a la població que es compri crema protectora per prevenir-se contra les radiacions intenses del sol a l'estiu i, qui sap, potser també d'algun cap nuclear descontrolat.
Aquest matí, sentint les notícies, no m'ho podia creure. Semblava un malson. Una darrera l'altre.
Sort que el meu fill encara no parla, perquè em moriria de la vergonya d'haver d'explicar-li
Jo faig el que puc, però no dono per més. Perdona, fill, per la merda de planeta que t'estic deixant.
dilluns, 4 de juny del 2007
Abstenció (II)
Dades de "El Punt" edició impresa de Barcelona de dilluns 28 de maig d'enguany, o sigui, de l'endemà de les eleccions:
Total del Principat:
__________________2007_______2003____variació
cens ......... 5366073 .. 5306719 ..... 59354
participació . 2887029 .. 3261921 ... -374892
participació % . 53,80 .... 61,47 ..... -7,67
abstenció .... 2479044 .. 2044798 .... 434246
abstenció % .... 46,20 .... 38,53 ...... 7,67
Vots per partits:
___________2003_____2007__variació________comentari
ciu .... 791932 . 722653 .. -69279 ...... trompada!
psc ... 1103851 . 923969 . -179882 .......castanya!
erc .... 414549 . 334680 .. -79869 ...... mastegot!
pp ..... 360553 . 283408 .. -77145 .... clatellada!
ic-eua . 335861 . 258978 .. -76883 ........ calbot!
altres . 182582 . 255677 ... 73095 ....... Millora!
blancs .. 55742 .. 89617 ... 33875 .. sisena força!
nuls .... 17456 .. 19420 .... 1964 ....... més nuls
Vaja! sembla ser que tothom a perdut confiança dels votants. Què més podem veure?
Podem veure que amb un increment en el cens de 59315 nous votants, la participació, en canvi, ha caigut en 434246 votants. Si comparo aquesta xifra amb les pèrdues del pentapartit, 483058, no puc deixar de veure-hi una forta coincidència. L'increment d'Altres + Nuls + Blancs és de gairebé 108934 vots, passant de 255780 a 364714. Dada sensible i que cal tenir en compte.
Una interpretació: la pèrdua de confiança en el pentapartit és tradueix en un increment dels "partits antisistema" (un oximoron), però sobretot i majoritàriament en un increment de l'abstenció.
Fa de mal dir què ha passat amb els 59315 vots nous (joves, sobretot, i també els nous ciutadans UE: romanesos i búlgars). Segurament el més prudent seria projectar les enquestes d'intenció de vot per edats i plantejo la hipòtesi que aquests vots han anat (encara més) majoritàriament a l'abstenció i a candidatures alternatives, molt més que al pentapartit en general.
Si es mira el tant per cent de número de vots rebuts sobre cens (la gent que estava convocada a votar) es veu que el pentapartit, en ple, perd confiança del cos electoral.
_________2003____2007____DIF.
Ciu ... 14,92 . 13,47 . -1,46
psc ... 20,80 . 17,22 . -3,58
erc .... 7,81 .. 6,24 . -1,57
pp ..... 6,79 .. 5,28 . -1,51
ic-eua . 6,33 .. 4,83 . -1,50
altres . 3,44 .. 4,76 .. 1,32
blancs . 1,05 .. 1,67 .. 0,62
nuls ... 0,33 .. 0,36 .. 0,03
Si es mira el tant per cent en número de vots rebuts sobre participació (la gent que va anar a votar),
__________2003____2007____DIF.
ciu .... 24,28 . 25,03 .. 0,75
psc .... 33,84 . 32,00 . -1,84
erc .... 12,71 . 11,59 . -1,12
pp ..... 11,05 .. 9,82 . -1,24
ic-eua . 10,30 .. 8,97 . -1,33
altres .. 5,60 .. 8,86 .. 3,26
blancs .. 1,71 .. 3,10 .. 1,40
nuls .... 0,54 .. 0,67 .. 0,14
Es veu que CiU té motius per saltar d'alegria (guanya tes quarts de punt!!!!) mentre que PSC, IC, PP i ERC, per aquest ordre perden entre un 1.84 punts el que més (PSC) i 1.12 punts el que menys (Esquerra).
Aleshores, dins una realitat objectiva de pèrdua general de confiança envers el pentapartit, com és que el revés electoral, segons el titular de portada de El Periódico del dilluns, aparentment nomes afecta a Esquerra? No serà que és un error tipogràfic i volien posar PSC? És part d'una tàctica de pressió sobre Esquerra per forçar un tripartit municipal? Perquè tinc la sensació que des de les bateries mediàtiques de PSC i CiU s'aprofita qualsevol moment de debilitat (real o fictícia) per a provar d'ensorrar una mica més si es pot als adversaris? perquè tinc la sensació que darrera dels discursos de pactes i aliances hi han sempre punyals i espases? i la alerta permanent del millor moment per a colpejar per l'esquena? Adversaris i aliats, en definitiva, indistingibles en mala fe?
És evident que els resultats d'Esquerra son dolents. Però han estat pitjors, objectivament, els de tota la resta, a excepció dels de CiU que, en tot cas, tampoc són per tirar cohets.
De totes formes, com ve sent costum darrerament, segons els grans mitjans, sembla que és Esquerra la que te la culpa de l'abstenció, la única que s'ha fotut la patacada i la que pràcticament a entrat col·lapse organitzatiu.
Potser és que dins Esquerra ha començat un procés de reflexió. O que la democràcia interna permet expressar discrepàncies. En tot cas, anem malament si el missatge que es transmet des dels mitjans és que tota la reflexió que cal comença i acaba amb Esquerra. Segons els mitjans, aquest és el millor dels mons possibles. Anem bé.
Aquesta reflexió no és només cosa d'un partit. Les forces que mouen l'espai social són molt més fortes que simples conjuntures. En una altre lectura, les causes que motiven l'abstenció són moltes i venen de lluny. Són estructurals.
Un govern d'Entesa, o tripartit, només tindrà efectes socials importants si dura moltes legislatures. Si és capaç de remoure els fons estructural social. Només tindrà efectes si incideix en la formació a les escoles, en la fusió entre els autòctons i la immigració i en la promoció d'un espai comunicatiu audiovisual vehicular majoritàriament en català.
Però centrant-se a esquerra, la reflexió que cal fer a Esquerra no és pas poca cosa. En aquest sentit, els corrents interns haurien d'aportar alguna cosa si són (som tots plegats) prou humils com per entendre que l'últim que cal ara són salvapàtries. La direcció d'Esquerra ha de saber molt bé a quin electorat representa i quin missatge és el que lidera.
Per mi, el primer és fer aquest pas: Definir el missatge. Esquerra te una dificultat fonamental en el seu missatge que és lligar el discurs "anti-sistema" de l'independentisme amb l'exercici i la voluntat d'exercici de governs d'esquerres. Per mi és clar: Ésquerra ha de ser independentista, socialdemocrata i ecologista. Totes tres coses a l'hora. No ha de ser ni trostkista, ni marxista, ni eco-socialista, ni exclusivament independentista... i cal tenir present que l'estratègia independentista no és cosa per a realitzar-la de demà; menys encara quan la meitat del cens electoral desconfia del sistema fins al punt de no anar a triar els seus alcaldes. Dit d'una altre forma. Esquerra ha d'abandonar el llast d'un discurs ambigu que pugui resultar atractiu a cert independentisme socialista revolucionari; i també ha de deixar anar el llast de l'independentisme sense discurs social i etnicista (per no dir racista).
Esquerra ha de ser partit de govern i això vol dir plantejar l'estratègia independentista a llarg plaç, construint l'espai social. No es tracta de mobilitzar puntualment, es tracta d'assentar el sentiment nacional en capes àmplies. Dient-ho de forma senzilla: es tracta d'aconseguir que a les properes eleccions, les que siguin, l'abstenció es redueixi perquè hi ha un convenciment generalitzat que és bo participar. El que cal és aconseguir que els treballadors pensin que els comitès d'empresa i les seccions sindicals serveixen per alguna cosa més que per a fer bonic. El que cal és recuperar el sentir-se preocupats pel benestar dels compatriotes. Es tracta d'aconseguir que l'autoreconeixement com a país creixi, i que el compromís amb el país, també. Es tracta que hom senti la necessitat de dir la seva i anar a votar perquè s'estima el país i el preocupa el seu destí, i es tracta de que hom s'involucri en la vida social del país, i que s'entengui que el país és una realitat tangible: veins i territori, no una idealització romàntica.
Estem lluny de la independència i l'abstenció ens n'allunya més. Ens allunya de la independència, i de l'escola i la sanitat públiques i de qualitat, i de la jornada laboral de 35 hores, i d'una resposta intel·ligent i adaptativa als efectes del canvi climàtic, i de l'integració mútua entre autòctons i immigrants. De totes aquests coses i de moltes més ens allunya l'abstenció.
D'altra banda, què tenim? uns grans mitjans que en molts casos resulten manipuladors, un pentapartit que resulta descoratjador, un tacticisme i un joc curt frustrant.
Cal renovar, segur. Segons l'Avui (paper) del 05/06/2007 s'ha presentat un nou corrent intern que reclama un nou rumb per Esquerra i renovació dels dirigents. No tinc molt clar si Esquerra Independentista és un corrent que ha sorgit com a opció espontània o rep alguna mena de suport des de la direcció del partit. Aparentment, on Reagrupament sembla ser més aviat de tall només independentista, el corrent Esquerra Independentista aposta pel doble eix; caldrà veure en què acaba això.
Torno a dir: a Esquerra, hauríem de ser una mica més humils i més intel·ligents. En la meva opinió, malgrat que a alguns els pesi, Esquerra no és ni la causant dels problemes passats, presents i futurs del Principat i dels Països Catalans, ni per ella mateixa durà a la solució del problemes, ni a la remisió del pecats. Esquerra és només una peça més. No és la més important, per molt que es mogui i que és girin corrents interns. És fonamental entendre que, malgrat que el tacticisme o les conjuntures puguin fer aparèixer la força com un element central o clau, aquesta és, però, una sensació falsa. Si la posició no va acompanyada de la força real d'una majoria, aleshores és un ful.
L'objectiu és clavar el sentiment nacional al cor de la majoria de catalans. I opino que la via que ha de seguir Esquerra, com diria Carod, passa per l'independentisme de pluja fina, per independentisme social. Crec que anem per bon camí, ara. Encara que potser no estem donant les passes amb l'eficàcia suficient, ni potser en l'entorn més propici. Però no la caguem. No llencem per la borda una estratègia que trobo correcta. Que no ens perdi, un cop més, l'estètica mal entesa. Cal corregir errors sens dubte, però crec que sobretot, ens cal perfilar un missatge molt clar, i fer-lo arribar al poble, als veïns, als immigrants.
I, sobretot, ens cal Esquerra fent bon govern. Bon govern amb Esquerra: nacionalista, d'esquerres i ecologista.
Total del Principat:
__________________2007_______2003____variació
cens ......... 5366073 .. 5306719 ..... 59354
participació . 2887029 .. 3261921 ... -374892
participació % . 53,80 .... 61,47 ..... -7,67
abstenció .... 2479044 .. 2044798 .... 434246
abstenció % .... 46,20 .... 38,53 ...... 7,67
Vots per partits:
___________2003_____2007__variació________comentari
ciu .... 791932 . 722653 .. -69279 ...... trompada!
psc ... 1103851 . 923969 . -179882 .......castanya!
erc .... 414549 . 334680 .. -79869 ...... mastegot!
pp ..... 360553 . 283408 .. -77145 .... clatellada!
ic-eua . 335861 . 258978 .. -76883 ........ calbot!
altres . 182582 . 255677 ... 73095 ....... Millora!
blancs .. 55742 .. 89617 ... 33875 .. sisena força!
nuls .... 17456 .. 19420 .... 1964 ....... més nuls
Vaja! sembla ser que tothom a perdut confiança dels votants. Què més podem veure?
Podem veure que amb un increment en el cens de 59315 nous votants, la participació, en canvi, ha caigut en 434246 votants. Si comparo aquesta xifra amb les pèrdues del pentapartit, 483058, no puc deixar de veure-hi una forta coincidència. L'increment d'Altres + Nuls + Blancs és de gairebé 108934 vots, passant de 255780 a 364714. Dada sensible i que cal tenir en compte.
Una interpretació: la pèrdua de confiança en el pentapartit és tradueix en un increment dels "partits antisistema" (un oximoron), però sobretot i majoritàriament en un increment de l'abstenció.
Fa de mal dir què ha passat amb els 59315 vots nous (joves, sobretot, i també els nous ciutadans UE: romanesos i búlgars). Segurament el més prudent seria projectar les enquestes d'intenció de vot per edats i plantejo la hipòtesi que aquests vots han anat (encara més) majoritàriament a l'abstenció i a candidatures alternatives, molt més que al pentapartit en general.
Si es mira el tant per cent de número de vots rebuts sobre cens (la gent que estava convocada a votar) es veu que el pentapartit, en ple, perd confiança del cos electoral.
_________2003____2007____DIF.
Ciu ... 14,92 . 13,47 . -1,46
psc ... 20,80 . 17,22 . -3,58
erc .... 7,81 .. 6,24 . -1,57
pp ..... 6,79 .. 5,28 . -1,51
ic-eua . 6,33 .. 4,83 . -1,50
altres . 3,44 .. 4,76 .. 1,32
blancs . 1,05 .. 1,67 .. 0,62
nuls ... 0,33 .. 0,36 .. 0,03
Si es mira el tant per cent en número de vots rebuts sobre participació (la gent que va anar a votar),
__________2003____2007____DIF.
ciu .... 24,28 . 25,03 .. 0,75
psc .... 33,84 . 32,00 . -1,84
erc .... 12,71 . 11,59 . -1,12
pp ..... 11,05 .. 9,82 . -1,24
ic-eua . 10,30 .. 8,97 . -1,33
altres .. 5,60 .. 8,86 .. 3,26
blancs .. 1,71 .. 3,10 .. 1,40
nuls .... 0,54 .. 0,67 .. 0,14
Es veu que CiU té motius per saltar d'alegria (guanya tes quarts de punt!!!!) mentre que PSC, IC, PP i ERC, per aquest ordre perden entre un 1.84 punts el que més (PSC) i 1.12 punts el que menys (Esquerra).
Aleshores, dins una realitat objectiva de pèrdua general de confiança envers el pentapartit, com és que el revés electoral, segons el titular de portada de El Periódico del dilluns, aparentment nomes afecta a Esquerra? No serà que és un error tipogràfic i volien posar PSC? És part d'una tàctica de pressió sobre Esquerra per forçar un tripartit municipal? Perquè tinc la sensació que des de les bateries mediàtiques de PSC i CiU s'aprofita qualsevol moment de debilitat (real o fictícia) per a provar d'ensorrar una mica més si es pot als adversaris? perquè tinc la sensació que darrera dels discursos de pactes i aliances hi han sempre punyals i espases? i la alerta permanent del millor moment per a colpejar per l'esquena? Adversaris i aliats, en definitiva, indistingibles en mala fe?
És evident que els resultats d'Esquerra son dolents. Però han estat pitjors, objectivament, els de tota la resta, a excepció dels de CiU que, en tot cas, tampoc són per tirar cohets.
De totes formes, com ve sent costum darrerament, segons els grans mitjans, sembla que és Esquerra la que te la culpa de l'abstenció, la única que s'ha fotut la patacada i la que pràcticament a entrat col·lapse organitzatiu.
Potser és que dins Esquerra ha començat un procés de reflexió. O que la democràcia interna permet expressar discrepàncies. En tot cas, anem malament si el missatge que es transmet des dels mitjans és que tota la reflexió que cal comença i acaba amb Esquerra. Segons els mitjans, aquest és el millor dels mons possibles. Anem bé.
Aquesta reflexió no és només cosa d'un partit. Les forces que mouen l'espai social són molt més fortes que simples conjuntures. En una altre lectura, les causes que motiven l'abstenció són moltes i venen de lluny. Són estructurals.
Un govern d'Entesa, o tripartit, només tindrà efectes socials importants si dura moltes legislatures. Si és capaç de remoure els fons estructural social. Només tindrà efectes si incideix en la formació a les escoles, en la fusió entre els autòctons i la immigració i en la promoció d'un espai comunicatiu audiovisual vehicular majoritàriament en català.
Però centrant-se a esquerra, la reflexió que cal fer a Esquerra no és pas poca cosa. En aquest sentit, els corrents interns haurien d'aportar alguna cosa si són (som tots plegats) prou humils com per entendre que l'últim que cal ara són salvapàtries. La direcció d'Esquerra ha de saber molt bé a quin electorat representa i quin missatge és el que lidera.
Per mi, el primer és fer aquest pas: Definir el missatge. Esquerra te una dificultat fonamental en el seu missatge que és lligar el discurs "anti-sistema" de l'independentisme amb l'exercici i la voluntat d'exercici de governs d'esquerres. Per mi és clar: Ésquerra ha de ser independentista, socialdemocrata i ecologista. Totes tres coses a l'hora. No ha de ser ni trostkista, ni marxista, ni eco-socialista, ni exclusivament independentista... i cal tenir present que l'estratègia independentista no és cosa per a realitzar-la de demà; menys encara quan la meitat del cens electoral desconfia del sistema fins al punt de no anar a triar els seus alcaldes. Dit d'una altre forma. Esquerra ha d'abandonar el llast d'un discurs ambigu que pugui resultar atractiu a cert independentisme socialista revolucionari; i també ha de deixar anar el llast de l'independentisme sense discurs social i etnicista (per no dir racista).
Esquerra ha de ser partit de govern i això vol dir plantejar l'estratègia independentista a llarg plaç, construint l'espai social. No es tracta de mobilitzar puntualment, es tracta d'assentar el sentiment nacional en capes àmplies. Dient-ho de forma senzilla: es tracta d'aconseguir que a les properes eleccions, les que siguin, l'abstenció es redueixi perquè hi ha un convenciment generalitzat que és bo participar. El que cal és aconseguir que els treballadors pensin que els comitès d'empresa i les seccions sindicals serveixen per alguna cosa més que per a fer bonic. El que cal és recuperar el sentir-se preocupats pel benestar dels compatriotes. Es tracta d'aconseguir que l'autoreconeixement com a país creixi, i que el compromís amb el país, també. Es tracta que hom senti la necessitat de dir la seva i anar a votar perquè s'estima el país i el preocupa el seu destí, i es tracta de que hom s'involucri en la vida social del país, i que s'entengui que el país és una realitat tangible: veins i territori, no una idealització romàntica.
Estem lluny de la independència i l'abstenció ens n'allunya més. Ens allunya de la independència, i de l'escola i la sanitat públiques i de qualitat, i de la jornada laboral de 35 hores, i d'una resposta intel·ligent i adaptativa als efectes del canvi climàtic, i de l'integració mútua entre autòctons i immigrants. De totes aquests coses i de moltes més ens allunya l'abstenció.
D'altra banda, què tenim? uns grans mitjans que en molts casos resulten manipuladors, un pentapartit que resulta descoratjador, un tacticisme i un joc curt frustrant.
Cal renovar, segur. Segons l'Avui (paper) del 05/06/2007 s'ha presentat un nou corrent intern que reclama un nou rumb per Esquerra i renovació dels dirigents. No tinc molt clar si Esquerra Independentista és un corrent que ha sorgit com a opció espontània o rep alguna mena de suport des de la direcció del partit. Aparentment, on Reagrupament sembla ser més aviat de tall només independentista, el corrent Esquerra Independentista aposta pel doble eix; caldrà veure en què acaba això.
Torno a dir: a Esquerra, hauríem de ser una mica més humils i més intel·ligents. En la meva opinió, malgrat que a alguns els pesi, Esquerra no és ni la causant dels problemes passats, presents i futurs del Principat i dels Països Catalans, ni per ella mateixa durà a la solució del problemes, ni a la remisió del pecats. Esquerra és només una peça més. No és la més important, per molt que es mogui i que és girin corrents interns. És fonamental entendre que, malgrat que el tacticisme o les conjuntures puguin fer aparèixer la força com un element central o clau, aquesta és, però, una sensació falsa. Si la posició no va acompanyada de la força real d'una majoria, aleshores és un ful.
L'objectiu és clavar el sentiment nacional al cor de la majoria de catalans. I opino que la via que ha de seguir Esquerra, com diria Carod, passa per l'independentisme de pluja fina, per independentisme social. Crec que anem per bon camí, ara. Encara que potser no estem donant les passes amb l'eficàcia suficient, ni potser en l'entorn més propici. Però no la caguem. No llencem per la borda una estratègia que trobo correcta. Que no ens perdi, un cop més, l'estètica mal entesa. Cal corregir errors sens dubte, però crec que sobretot, ens cal perfilar un missatge molt clar, i fer-lo arribar al poble, als veïns, als immigrants.
I, sobretot, ens cal Esquerra fent bon govern. Bon govern amb Esquerra: nacionalista, d'esquerres i ecologista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)