Postals de Falset 2015

Després d'unes hores al que es coneix com el Tast de Professionals 2015 al Castell del Vi de Falset, el que em ve més de gust no és pas escriure llargues disquisicions ni interminables notes de tast, sinó enviar unes quantes postals com aquestes:

Em va encantar aquest Vespres 2014, fet amb un 90% de garnatxa i un 10% de carinyena i criat lleugerament en un tonell de dos mil litres. El fa en Josep Grau a Marçà i jo encara no el coneixia. Elegant, fresc i subtil, d'aparença —només aparença— simple. Una de les bones sorpreses de la diada.

La vella garnatxa peluda d'on surten les poques ampolles que hi haurà de Teixar 2013 deu seu com una cosa sobrenatural, perquè les delicadeses a què dóna lloc són tant sublims que, mentre el tenia a la boca, pensava si era el millor vi de tota la mostra. Fa temps que els vins de Vinyes Domènech m'emocionen a cada tast.

El que serà el Porrera 2013 de Vall Llach ja està a punt de passar a l'ampolla. L'esperit d'aquesta casa tan honorable hi és en tota la seva plenitud: dolçor embriagadora i maduresa completa. Quin vins més grans!

Els vins de Ferrer-Bobet tenen una elegància i una autenticitat que em fan delir. Aquesta vegada m'ha agradat conèixer el primer vi que fan amb les vinyes joves pròpies. Es diu, simplement, Ferrer Bobet 2013 i hi domina la carinyena. Fresc, equilibrat, deliciós.

Quin preferiu? El Manyetes 2013, intens i complex, o el Mogador 2013, dens, clàssic i càlid? Jo cada vegada em decanto més cap al Manyetes. Potser perquè és 100% carinyena? o perquè, en aquest moment tan prematur, s'ofereix millor al tast que no pas el Mogador?

Una altra gran i inesperada sorpresa. Una petita producció experimental del celler Gratavinum: Àmfora 2013, amb un 85% de carinyena i un 15% de garnatxa, criat en àmfora de terrissa. Perfum deliciós, sensacions fluides i fruitades. Un petit —o gran!— miracle!

La carinyena del Clònic 2013 de Cedó-Anguera és magnífica! Clàssica, balsàmica, deliciosa. Per algun motiu, fins ara m'havia passat desapercebuda.

Martinet! Els dubtes que em van generar els vins de l'any passat, s'han repetit aquest any. Els Escurçons 2013 em fa dubtar entre l'èxtasi i la perplexitat. El Camí Pesseroles 2013 feia de molt mal beure: es trobava en un estadi que exigeix repòs. El Clos Martinet 2013: aromes encisadores, clàssic i poderós, de llarga vida.

Apunts a mà alçada —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar d'algunes vins blancs que havia tastat a la festa de presentació de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany. Ara continuaré amb alguns vins negres, després de tornar a recalcar que només vaig tastar una ínfima part del que era present a la mostra, amb especial predilecció per a vins que m'eren poc coneguts.

Començaré per uns vins monumentals com són les tres garnatxes singulars de Scala Dei: La Creueta, Sant Antoni i Artigots. Perfum exquisit, perfecció, immensitat plena. No els havia pogut tastar fins ara i més enllà d'un enlluernament sobtat, vaig percebre que em caldria molt més temps, molta més reflexió —podria dir meditació— per assimilar tot el que hi ha en aquestes escasses ampolles. La conversa amb en Ricard Rofes —breu i intensa— em va ajudar a acostar-me a la filosofia que presideix la refundació d'aquest celler ancestral.

Vinya al Pla del Diego (La Morera del Montsant)

Seguint amb singularitats excelses, en Joan Ignasi Domènech em va fer tastar el vi de dos màgnums que contenien dues microvinificacions —una garnatxa i una carinyena— que, malgrat que encara els faltava una bona estada a l'ampolla, deixaven l'esperit en suspens durant uns instants màgics. Si el Teixar ens enlluerna, aquestes petites joies amagades al celler de Capçanes potser ens poden acostar a tocar unes engrunes de felicitat.

Cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc és el que diuen que hi ha al Reserva Real 2009 —però no vaig poder treure l'entrellat de la proporció en que participen aquestes varietats en el resultat final, perquè Torres va ser potser l'únic celler que —ai las!— no va estar representat a la mostra per cap persona responsable dels seus vins. És una llàstima, perquè m'agradaria poder conèixer més a fons aquest vi exquisit, complex i clàssic que tan poques vegades he tastat. A l'etiqueta hi diu que surt d'unes vinyes de "Santa Maria d'Agulladolç" i, en canvi, l'única capella coneguda amb un nom similar és la de Santa Margarida d'Agullàdols.... En qualsevol cas, aquest vi que ens diuen que tant va plaure a un cert monarca —d'aquest fet li ve el nom— a mi, que sóc dels que creuen que aquestes monarquies puden, també em plau extraordinàriament.

Del celler Cal Batllet, de Gratallops —que abans coneixíem amb el nom de celler Ripoll-Sans— el vi que més em va emocionar va ser el Torroja Ronçavall 2010 que és un extraordinari monovarietal de carinyena d'una vella vinya de coster que —si no em confonc— és la que es troba a la falda del turó de Montjuic, a tocar del Mas de la Coma. És un vi d'una única bóta, fresc, delicat, perfumat i elegantíssim que, com passa amb les diverses joies que descric en aquestes ratlles, exigeix un tast més reflexiu del que vaig poder fer l'altre dia.

I podria anar seguint... Podria parlar del Cara Nord negre 2012, el vi del nou celler d'en Tomàs Cusiné a les muntanyes de Prades. És un vi de garnatxa, sirà i garrut que neix a una vinya d'unes sis ha que hi ha al Serret de la Mina (es diu així perquè a l'altra banda de la carena hi ha les antigues mines de plom de Vallclara), entre vuit i nou-cents metres d'altitud, amb orientació SE, prop de Poblet —que és on es fa la vinificació. Em va agradar molt el caràcter aromàtic, fi, fluid i saborós d'aquest vi que voldré seguir amb atenció perquè hi vaig trobar un no-sé-què d'innovador, una certa puresa. I parlar dels vins d'en Tomàs Cusiné em pot dur a comentar que vaig poder tastar per primera vegada el Finca Comabarra 2010 —cabernet, garnatxa i sirà de màxima qualitat, exquisit, immensament arrodonit i ben equilibrat, amb unes espectaculars sensacions de dolça plenitud...

I m'aturaré aquí perquè penso que ja dec estar cansant el lector. Deixeu-me acabar amb un vi deliciós i molt sorprenent, un vi d'ull de llebre fet amb maceració carbònica que no me'n sabia avenir de bo que era! Es diu Encantats 2012 i el fan tres viticultors joves de Blancafort dels quals només sé que es diuen Gerard, Ricard i Dani i han creat un celler que es diu Gerida. Diré que jo, que no sóc pas gens sospitós de ser amant dels vins de maceració carbònica, em trec el barret davant d'aquest prodigi de fruita i perfum —que quan és a la boca es resol amb una complexitat inesperada i plaent.

Primícies: collita del 2011

La Fira del Vi de Falset s'ha convertit en un esdeveniment de magnitud monumental, inabastable en la seva totalitat. De tots els tastos —llaminers i desitjables— que s'hi fan, aquest any m'ha agradat poder anar al que en diuen «Tast de Professionals» on uns vuitanta cellers presentaven el seu vi del 2011. En certa manera, ho podríem entendre com la versió catalana dels primeurs bordelesos (d'aquí ve el títol que he posat a aquest article), però amb molt més de sentit —segons la meva opinió.

És difícil imaginar res que pugui ser més atractiu per a l'aficionat al vi que aquest tast de vins que encara no estan acabats i que, en molts casos, són encara mostres de bóta! Poder anar coneixent aquests líquids primerencs, poder-ne parlar amb les persones que en són responsables, anar de celler en celler fent només un parell de passes, comparar, olorar, contrastar, descobrir, redescobrir, beure allò que encara no és, acostumar-se a entendre les virtuts del vi que tot just ha acabat la criança a la bóta —o ni això.

Em meravella —i també em genera escepticisme— llegir les grans pontificacions que escriuen els prescriptors que, cada any per aquesta època, ens valoren els primeurs de Bordeus, zona per zona i vila per vila. Jo no ho podré pas fer. En primer lloc, perquè una valoració com aquesta supera la meva capacitat —encara més si l'he de fer «a mà alçada». En segon lloc, perquè apuntar unes tendències a partir d'unes mostres, si es vol fer amb rigor, exigeix una anàlisi estadística feixuga que destriï aquestes hipotètiques tendències de les variacions mostrals. No faré, doncs, cap valoració genèrica —blanket statements, en diuen en anglès— però sí que parlaré d'alguns vins concrets.

Si hagués de destacar alguns 2011 del Montsant, potser començaria per la carinyena de vinya vella del Gènesi, del celler Vermunver, perquè em va agradar molt la seva amplitud aromàtica i s'hi intueix un bon potencial per a créixer; o la generosa complexitat de Les Sorts vinyes velles del Masroig, que encara és a la bóta i ja m'enamora; o la garnatxa peluda del Teixar, saborós i ric de matisos, amb un cos fresc que tindrà molta vida pel davant; i també un vi nou —primícia en els dos sentits de l'expressió— que es dirà Cerveroles i el fan al celler Ficària amb els raïms d'una parcel·la que abans anava al seu Pater —fresc i elegant, encara clos en ell mateix; o el Solpost —pur, saborós i aromàtic, si bé encara s'ha d'integrar força més— d'un interessant celler de Pradell de la Teixeta que es diu Sant Rafel. I què us diré del Tros Negre de l'Alfredo Arribas!? Un vi que està com en una altra dimensió i que defineix, per ell mateix, un estil propi. Immensament aromàtic, lleument confitat, amb belles notes de pastisseria, llarg, fluid i elegant —amb aquella estranya i preciosa levitat que tenen sempre aquests Trossos.

I els priorats? Si hagués de parlar com cal de tot el que vaig tastar i de tots els glops de plaer que vaig fer, em caldrien massa pàgines! Quin país de vins que tenim! Parlaré, per exemple, del Cirerets de Mas Alta, un vi que cada collita m'agrada molt. Em va semblar entendre que el 2011 no hi haurà Creu Alta i el Cirerets agruparà, per tant, els raïms que hi haurien anat. Al nas té la netedat fina que ja he trobat altres vegades en aquest vi elegant i bell. Podria parlar de la garnatxa desbocada i poderosa que encara descansa a unes bótes del celler Burgos-Porta, que és un prodigi d'expressió de fruita i ja se li veu la qualitat característica d'aquest celler de Poboleda. Aquest Mas Sinén garnatxa, quan s'acabi de conjuminar, crec que serà boníssim. 

Clos Martinet i Clos Mogador són descomunals en la seva immensitat i de poc serveix que ara els adjectivi. Clàssics i —possiblement— il·limitats. Habitant un altre univers sensorial hi tenim Els Escurçons i Camí Pesseroles: Radicals, complicats i complexos —que no és el mateix— definint per ells mateixos tot un determinat estil —o potser hauria de dir dos estils— de priorat, que ja deu ser el 3.0. Aquí la Sara utilitza sàviament la rapa del raïm amb resultats sorprenents i, en el bon sentit de la paraula, al·lucinògens.

I voldria acabar parlant de la mostra de bóta de la carinyena de Cims de Porrera que vaig poder tastar —espectacular i extraordinària en la seva potencialitat, que l'Adrià haurà d'acabar d'educar, de criar. Si aquesta carinyena delectable és una mostra representativa de les carinyenes de Porrera al 2011, crec que ens podem considerar afortunats.

D'Herodes a Pilat

...o de Jay Miller a Neal Martin.

De blogger a pontífex 

En Neal Martin era un blogger especialitzat en Bordeus que publicava un bloc que es deia The Wine-Journal on hi havia una gran quantitat d'informació sobre els diversos châteaux de Bordeus, amb centenars de notes de tast. Jo n'era un lector habitual —encara que la majoria dels seus vins estan ben lluny de la meva capacitat adquisitiva— i m'agradava el seu estil força clar i les seves opinions desacomplexades. Era la referència que consultava si un dia gosava comprar un Bordeus classé o havia de decidir si podia obrir una certa ampolla o calia esperar més temps. El seu bloc era independent i gratuït i, per això mateix, entrava en competència directa amb els interessos econòmics de Robert Parker.

En un moment donat, en Parker el va contractar per al seu equip i The Wine-Journal va tancar. A partir d'aquell moment van passar dues coses. En primer lloc, la informació que ens donava gratuïtament en Neal Martin sobre els châteaux de Bordeus, ara s'ha de pagar. En segon lloc, en Neal Martin ha passat a ser un empleat de RP i li toca tastar i descriure el que el boss indiqui. Aquest any, doncs, al Neal Martin li han "tocat" els vins de Catalunya i ens trobem que una persona que, possiblement, no tenia cap remota idea sobre la nostra terra ni els nostres vins, s'ha convertit, en virtut de la unció de RP, en el summe pontífex que ha de separar el bon blat de les males herbes en els vins catalans...

Que consti que no dubto gens ni mica de la professionalitat ni de la capacitat sensorial d'en Martin. Estic segur que és extraordinàriament competent, però això no està en contradicció amb el que acabo d'explicar.

La llista del 2012

Doncs bé, en Martin ha vingut, ha tastat, ha escrit i ha puntuat. Llegint les seves puntuacions, podem fer-nos una idea força exacta de com són els vins que li agraden. Aquest coneixement —quin són  exactament els gustos personals del senyor Martin— no tindria cap importància, si no fos que el que digui en Martin és "paraula de RP" i marca, per bé o per mal, la valoració que els nostres vins puguin tenir en el mercat mundial.

Com en anys anteriors, la llista conté un poti-poti de collites —hi ha en un mateix sac vins del 2001 i vins del 2011, encara a mig fer— errors de diverses menes i també l'estranya inclusió d'un grapat de vins de Mallorca. Són coses que donen una imatge de manca de cura, són coses que mai no farien amb els vins d'alguna regió "de prestigi".

Les puntuacions són marcadament més baixes que les d'en Jay Miller de l'any passat. Potser el temps dels 99's i els 100's —que tant van ajudar a que se'ns situés a l'enoplaneta— ja s'han acabat.

Podem trobar casos en que un mateix vi apareix en les dues llistes —la de Miller i la de Martin— amb puntuacions ridículament diferents. Com aquestes:

• Espectacle del Montsant 2008. Miller 98, Martin 92.
• Clos Mogador 2008. Miller 96, Martin 93.
• Clos Figueras 2008. Miller 94, Martin 90.
• Torres Perpetual 2008. Miller 94, Martin 87.

Ja veieu de quines aleatorietats depèn la sort dels nostres vins!

No analitzaré a fons la llista dels 676 vins que ha puntuat en Martin. A mi em produeix un cert vertigen. No envejo gens la feina d'haver de tastar i puntuar aquests centenars de vins, en un temps limitat i a corre-cuita. Felicito els que han quedat al capdamunt i planyo tots aquells vins —molts d'ells excel·lentíssims— que s'acumulen a la part baixa de la llista.

I, si parlem de la part més baixa de la llista, no puc deixar de fer esment d'un vi que jo vaig tastat i em va arribar a emocionar i que ara ha aconseguit l'honor d'obtenir exactament la pitjor puntuació de tots els 676 vins tastats per en Neal Martin! Es tracta, ni més ni menys, del Peralada Ex Ex 6 (en vaig parlar en aquest article)!

Els negres del 2009

Vull acabar citant pel seu nom els divuit vins negres del 2009 que han obtingut més de 92 punts.

• Al capdamunt de tot, amb 97 punts, el Clos Martinet. Honor a n'ell!
• Tres vins amb 96 punts: L'Ermita, el Camí Pesseroles i Les Manyes. Tres vins monumentals.
• Tres vins més amb 95 punts. Els Escurçons, L'Arbossar i Teixar. 
• Amb 94 punts hi figura l'extraordinari picapoll negre d'Orto —Les Tallades de Cal Nicolau—, el Mans de Samsó de Vinyes d'en Gabriel, el Dits del Terra de Terroir al Límit i un vi que desconec: Roncavall, del celler Ripoll Sans de Gratallops. 
• Finalment, amb 93 punts hi ha la garnatxa de Dosterras, l'Espectacle del Montsant, la Selecció Especial de Ferrer-Bobet, La Carrerada d'Orto, i dos vins de l'Empordà: la carinyena de llicorella V d'O 1.09 de Vinyes d'Olivardots i el Comabruna d'Espelt. També hi ha un altre vi de Gratallops —ja en són dos— que m'és desconegut: Finca Tobella.

Amb les dues excepcions que he esmentat, és una col·lecció de vins que aprecio immensament.  Pel que fa a totes aquestes llistes que es fan i es desfan, diria el que deia la meva àvia: tot sigui a fi de bé!

Apunts d'excel·lència

Hi havia el bo i millor del país —o, mes exactament, una part del bo i millor. Era la Festa de la Guia de Vins de Catalunya i s'hi podien tastar els vins més ben puntuats en la darrera edició de la Guia, que acaba d'aparèixer. Hi havia coses molt bones, vells coneguts, algunes novetats que jo no sabia que existien, vins diversos i, més enllà de preferències individuals, vins francament bons. Tots hi hauríem afegit algun celler, i també tots n'hauríem deixat fora algun altre —és natural i ho hem d'assumir així— però jo vaig acudir a la Festa sense parar esment en les puntuacions de la Guia ni tampoc amb cap ànim de controvèrsia.

L'espai —la Sala Roma del Camp Nou— era ben adient i tot convidava al coneixement i al gaudi. Vaig poder-hi passar una estona —força més curta de la que hauria desitjat i m'hauria calgut— i ara us puc presentar alguns apunts personals, subjectius i incomplets.

Vull destacar el macabeu de vinyes velles que du el nom Vinya del Tiet Pere 2010, un vi de l'Oriol Pérez de Tudela (el vi a punt) fet a Vilabella —potser el municipi de l'Alt Camp amb més proporció d'Aguadé's del país. Aquest vi —que no té criança en fusta— és interessantíssim, original, perfumat i complex al nas. Fresc, persistent i agradable, elegant i molt fi, de riquesa sorprenent. Ha estat una bona troballa.

L'altre vi blanc que va cridar la meva atenció va ser el Tros blanc 2009 de Portal del Priorat (un vi que, en l'article anterior, lamentava de no haver tastat). Es tracta d'un monovarietal de garnatxa blanca amb criança en bóta que, sense deixar de ser fresc, genera un grandíssim volum a la boca, i expressa amb contundència tota la força embolcallant d'aquesta varietat. Tastar-lo, paladejar-lo, assaborir-lo i sentir el seu pes a la llengua és un plaer. Ara bé, l'aroma em va generar alguns dubtes, perquè em va semblar que la criança es feia massa evident i em costa d'entendre si aquests petits matisos licorosos que hi vaig percebre podrien presagiar una vida més curta del que voldríem, una certa inclinació oxidativa.

Quin nivell d'excel·lència i de plaer que conté Els Escurçons 2008! Quin ventall d'aromes! Quina riquesa! Si el comparo mentalment amb la collita 2006, en aquest vi del 2008 hi trobo moltes més coses delitoses. Fresc, immens, llarguíssim, complex... Genera addicció. De fet, però, sembla que encara tingui molt i molt de camí per recórrer: una vida per davant que el farà, possiblement, encara més gran, més elegant, més arrodonit.

També vull parlar del Teixar 2009, el gran vi de Vinyes Domènech, que encara no ha sortit al mercat, però que ja vàrem poder conèixer en aquest tast. Em va impressionar la seva força i la profunditat de matèria que es nota que conté. No s'ha pas de beure ara —això és el que jo vaig pensar— sinó que se l'ha de deixar que es vagi fent, durant un temps que podria ser força llarg. Vi de guarda, indòmit, amb un pes de fruita impressionant que satura fàcilment els sentits. Amaguem-ne una ampolla al celler i l'obrirem d'aquí a deu anys...

I acabaré amb un negre que no em va generar admiració —com els dos anteriors— però sí que em va generar el que en podríem dir empatia. Un vi atractiu, saborós, elegant, un vi que no sembla un vi de país càlid sinó que té una certa delicadesa prima, una linealitat, una certa perfecció. També un punt d'aparent simplicitat. Parlo del vi de trepat que es diu Molí dels Capellans 2009, d'un celler de Barberà de la Conca que no conec, però que hauré de tenir en compte.

Vaig tastar altres coses, interessants i menys interessants, fins vaig tastar-ne algunes que jo mai hauria inclòs en aquesta mostra d'excel·lència. I també he de dir que vaig tastar algun vi que no sabria valorar... perquè hi havia un parell de cellers tan gasius que ben just em vaig poder mullar els llavis amb el seu vi...

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.

Heracli, el riu i l'ampolla de vi

Qualsevol mena de crítica de vins pressuposa una mínima correlació entre les sensacions que una ampolla determinada produeix en el crític en un cert moment i les que produirà una ampolla «equivalent» en una altra persona, en un altre moment. Sense aquesta presumpció, res del molt que s'ha escrit sobre vins tindria cap sentit.

Ara bé, l'existència d'aquesta correlació, es fonamenta en principis prou sòlids?

Si està ben documentada la immensa variabilitat entre les sensacions i les valoracions que un mateix vi pot suscitar en una mateixa persona, en circumstàncies diverses, què ens assegura que el que a mi, avui, em fa sentir una ampolla concreta tingui cap punt de contacte amb el que a tu, un dia, et farà sentir una altra ampolla del mateix nom?

Potser el que realment volia dir Heracli és que no bevem mai dues vegades el mateix vi?

Posem dos exemples concrets de situacions reals que m'han passat a mi, recentment. Estic segur que qualsevol aficionat al vi deu tenir històries similars per explicar.

• (A) Visito un celler conegut i hi compro una ampolla d'un vi blanc que vaig tastar fa un temps i em va semblar exquisit. Arribo a casa il·lusionat amb la possibilitat de reviure el plaer que em va proporcionar l'anterior ampolla d'aquest mateix vi. Sorprenentment, quan tasto el vi el trobo simple, insubstancial, fins i tot bast.
• (B) Participo en un tast a cegues amb una quantitat considerable de vins que no conec. Els tasto amb tota l'atenció que sóc capaç i prenc notes. M'agrada un determinat vi que, sense formar part del nivell superior entre els vins del tast, em mostra unes certes qualitats força interessant. Quan el tast s'ha acabat i les identitats dels vins ens són revelades, veig que hi ha una segona ampolla d'aquest vi que m'ha cridat l'atenció. El tasto i no hi trobo cap de les virtuts que havia vist —o imaginat— en el tast a cegues.

Aquests fenòmens —força freqüents— poden tenir moltíssimes causes, de mena diversa:

1. Som limitats. I alguns —parlo de mi— som encara més limitats que d'altres. L'olfacte i el gust ens enganyen amb facilitat i ens posen paranys en els que caiem com l'insecte a la flama.
2. Potser són vins diferents. Hi pot haver un error d'identificació en el tast a cegues o, en el cas (A), el celler pot haver etiquetat el vi incorrectament, per error o a gratcient.
3. Falta d'homogeneïtat. Quan s'embotella una collita d'un vi, hi pot haver diferències significatives entre el vi que va a la primera ampolla i el que va a la darrera.
4. Evolució a l'ampolla. Aconseguir que un vi millori a l'ampolla és força difícil però, en canvi, és ben senzill fer que una ampolla de vi perdi totes les seves bones qualitats. És per això que, sempre que sigui possible, comprarem el vi al celler o a una botiga de la màxima confiança. Però ni comprant-lo al celler tindrem una garantia total. Recorrent els cellers del país he vist més d'un cas en que la criança en l'ampolla es feia en una sala sense climatització, sotmesa a la calor sufocant dels nostres estius...
5. Contaminació. Del tap, de l'ampolla, de la copa... Hi ha compostos químics i microorganismes que, en quantitats infinitesimals, poden deformar completament l'aroma i el sabor d'un vi.
6. L'estat dels nostre olfacte i el nostre gust. No té el mateix gust la primera copa que la segona, ni la que prenem en dejú es valora igual que la que prenem de postres. El nas es satura fàcilment, la llengua té una certa "memòria" i un gust pot contaminar el següent.
7. Alteracions dels nostres sentits produïdes per patologies o per agents externs com certs fàrmacs. D'aquesta possibilitat en tinc un exemple molt clar. Fa uns mesos vaig destapar una ampolla del meu celler que esperava que fos deliciosa. Recordo que era un Furvus 2004. Al nas hi vaig notar una aroma desagradable que es va confirmar a la boca: el vi estava completament fet malbé i, després de lamentar-me'n una estona, em vaig aixecar de taula per abocar-lo a l'eixidiu. Just abans de fer-ho, la meva dona, que havia escoltat les meves lamentacions amb un mig somriure, em diu «el vi és excel·lent». Resulta que jo estava prenent un cert medicament que feia que certs aliments adquirissin un regust profundament desagradable.
8. Condicionants psicològics. Aquí la llista d'influències podria ser il·limitada i si bé els bons tastavins han de ser capaços de sostreure's a aquestes influències, la majoria de nosaltres estem a la seva mercè. Les expectatives, la predisposició, les idees preconcebudes, la humana supèrbia... són obstacles temibles a l'hora de tastar un vi amb objectivitat. I no parlem de l'ambient, la companyia, les circumstàncies...
9. Els astres. Algunes teories biodinàmiques afirmen que el dia i l'hora poden influir força en les qualitats d'un vi. He vist alguna pàgina web d'algun celler on s'hi assenyalen els dies propicis per a tastar els seus vins i els dies que no ho són. Personalment, aquestes teories em semblen més properes a l'astrologia que no pas a la ciència i tampoc no conec que s'hagin fet experimentacions rigoroses per confirmar o desmentir aquests punts de vista.

I malgrat tot, malgrat tot... seguirem parlant de vins i seguirem pensant que sí que hi ha alguna cosa que podem comunicar, alguna experiència que podem compartir.