Excepcional #11

Temps era temps que no em perdia cap nova edició de la sèrie ExEx de Perelada. Algunes van ser ampolles importants en el meu camí d'aprenentatge. Alguna —també— em va desconcertar i/o decebre. Després, diverses circumstàncies —incloent-hi el preu— van fer que no hagi seguit la sèrie completa. Ara hi he tornat, amb aquest Ex Ex 11 que es presenta com un vi en el que, segon expliquen, «l'elaboració ha seguit el concepte de vi natural».

Tots creiem que a l'interior dels grans cellers hi ha mil ampolles singulars, excepcionals i experimentals, provatures de tota mena que no arriben mai a les botigues. En tots aquests anys, he tingut alguna prova que això és cert —per exemple, quan a can Torres em van permetre tastar algunes coses que havien de romandre ocultes—. Per això mateix, em sembla que hem d'estar agraïts al celler Perelada per donar-nos l'oportunitat, amb la sèrie ExEx, de tastar alguna d'aquestes ampolles experimentals que, altrament, estarien fora del nostre abast.

Presentem aquest ExEx 11: 2.781 ampolles de la collita 2013, sense sulfits afegits, amb llevats autòctons, sense clarificat ni filtrat, amb raïms blancs i negres vinificats conjuntament. Hi ha carinyena, garnatxa, macabeu i garnatxa blanca, i el vi es va criar tretze mesos en bótes de 300 de segon vi. N'he destapat una ampolla aquest migdia, acompanyada d'uns (sublims) fesols de Santa Pau amb orella de porc que ha cuinat la meva dona, amb la intenció d'obtenir un plat que s'adigui a les característiques —presumptes— d'aquest vi de l'Empordà.  En podríem dir «maridatge enocèntric». Com que l'he decantat massa descuradament —mea culpa!— he hagut de filtrar-lo amb un mocador de fil.

El color és més aviat mat i les aromes són directes i primàries, amb notes de verdura, d'herbes i de fruita. Al fons de tot, hi ha alguna cosa confitada, alguna mica de farigola. Entra a la boca amb força neta i fluida, amb un caràcter viu que recorda vins casolans d'antany. En podríem dir «rústic», si entenem aquest adjectiu de manera no pejorativa. És lleument setinat —en el seu punt just—. És deliciós. A partir d'un punt, sembla que s'adhereixi al paladar i s'acabi amb una certa sensació assecant. Potser la barreja de varietats el fa eclèctic, però té unes virtuts notables que podríem resumir en la paraula «autenticitat». Em sap greu no haver-lo deixat airejar més estona, perquè la copa que va quedar fins l'hora de sopar em va semblar més perfeccionada, més delectable.

És una ampolla que fa que ens qüestionem sobre moltes coses. No vull entrar a discutir-ho en profunditat i ho deixaré només amb una pregunta —una pregunta molt difícil, inquietant—: Si el vi natural és això, totes aquelles coses immensament plaents que trobem en el vi i que jo trobo a faltar en aquesta ampolla, són coses «artificials»?

Missatges del passat en una ampolla

Si comparés el tast d'un vi força antic amb la descoberta d'un missatge en una ampolla que arriba en una platja, a més de plantejar un símil decididament cursi, tampoc no explicaria gens ni mica les reflexions que va generar-me el Tast de vins històrics de l'Empordà que en Josep Roca va presentar-nos ahir a Mas Marroch. En aquesta metàfora de l'ampolla amb el missatge hi manca alguna cosa essencial: caldria que el missatge hagués estat escrit en una mena de palimpsest que el faci invisible fins que el mar i el pas dels anys puguin, lentament, fer-lo aflorar.

Miraré d'explicar-me millor. Tots els amants del vi ens delim —uns més que d'altres, i jo sóc dels que més— ens delim, dic, per tastar grans vins que hagin evolucionat lentament, tancats a l'ampolla, fins a desenvolupar aromes i qualitats incomparables. Però mai no m'havia trobat tastant vins extraordinàriament humils, vins que van néixer fa molts anys, vins per al consum immediat, vins rústics —que ho eren—, vins que no han sortit mai a cap llibre, i descobrir-hi qualitats immenses que no hi eren —que jo juraria que no hi eren— quan bevíem aquests vins, fa un grapat d'anys.

Aquesta és la màgia que ens va presentar en Josep Roca. Fixeu-vos, per exemple, en el vi que hi ha en aquesta copa:

És un Blanc Marinada Blanc Suau de la Cooperativa d'Espolla, un vi sense anyada que deu haver complert ben bé els vint anys. Estava fet amb carinyena blanca i macabeu i us asseguro que jo, en aquells anys noranta del segle passat, n'havia begut —amb infinita displicència— alguna copa intranscendent i oblidada. Doncs bé, al tast d'ahir, només d'entrar a la gran cúpula de Mas Marroch, com que el vi ja era a les copes, tot aquell gran espai era ple de les sentors poderoses i plaents que emetia, i el seu tast era d'una riquesa que esborronava.

I com aquest, en Josep Roca ens en va trobar una dotzena. Ben diferents els uns dels altres, però tots vius, singulars, històrics. Un altre de molt sorprenent va ser un Negre d'Espolla del 1981 —carinyena i garnatxa— que jo també havia begut a casa dels que encara no eren els meus sogres, fa trenta anys. En el record que en tinc, jo l'anomenaria, en el seu moment, amb la paraula nondescript i ara —Déu meu!— quina complexitat! Espècies, terra, amargosos, suavitats, plaers...

Tot això havia d'estar ocult a l'interior d'aquests vins. Tot això només pot venir de la vinya que, després dels anys, finalment es manifesta amb tota la seva força tel·lúrica i obvia l'enologia a què s'hagués pogut sotmetre quan va néixer.

No tindré temps de parlar de cadascun dels vins. El més gran, des d'uns paradigmes clàssics, va ser un Gran Claustro 1993 —la primera collita, quan en Josep Lluís Pérez va revolucionar Perelada i, de retruc, l'Empordà—, però el Negre dels Aspres 2001 no era a gaire distància. El mite de l'eterna joventut era representat per un increïble Vinya Selva de Mar 1998 que semblava un jovencell. També em va fer molta il·lusió poder tastar un Gran Recosind 1978, un vi que ens parlava amb un filet de veu, com un vellet pulcre i encara elegant. 

Tastar blancs de deu a quinze anys i descobrir-hi les virtuts que tenien el Blanc dels Aspres 2005 o el Ctònia 2001 és una de les millors experiències que podem imaginar. Aquí el factor sorpresa ja no existia, perquè jo estava segur que aquests vins, que fa anys que conec —i que ara sé, ai las!, que vaig destapar massa aviat— podien arribar fins al punt on els vaig trobar ahir. La intensitat, la completa integració dels seus elements sàpids, l'amorosiment sense pèrdua de tremp... quin privilegi!

Molts d'aquests vins són irrepetibles, perquè en Josep Roca ens devia oferir les darreres ampolles que hi havia en algun racó dels cellers. Que tots elles hagin evolucionat d'aquesta manera, jo —que dec ser un maleït descregut— no m'ho hauria imaginat mai. Gratitud infinita als qui van fer possible aquest tast!

Garnatxa de Garbet —2—

Vaig donar notícia de la garnatxa de la vinya de Garbet ara fa prop d'un any, en un article  en aquests «Apunts d'enografia de Catalunya». Es tractava d'un vi rosat —Superlative 2012— molt interessant, però que pràcticament no va arribar al mercat. Ara la cosa va de bo: tenim la primera collita d'una vi negre fet amb garnatxa de la vinya de Garbet, un vi que, com ara explicaré, és substancial i notable. Es diu Aires de Garbet 2012.

Sovint, quan sóc a l'Empordà, m'arribo a Garbet, principalment si hi bufa una mica la tramuntana, o si el temps està una mica rúfol —sense que sigui desagradable—. També hi passo quan, amb la bicicleta, faig la ruta dels tres colls —Sant Antoni, el Frare i els Belitres— per anar a Portbou. L'indret, no cal dir-ho, és tota una icona del nostre paisatge. Quan vaig aconseguir una ampolla d'Aires de Garbet 2012, abans de destapar-la, encara vaig tornar a Garbet, a l'horabaixa, un dia que la pressió turística que tan enterboleix aquestes contrades màgiques s'havia relaxat una mica. Amenaçava pluja i les nuvolades fosques s'alternaven amb les ullades de sol. La platja amb un mar tibant com el vidre, el veler fondejat, la pineda vora el mar, el xalet i el port de Joan... i, al damunt de tot això, les terrasses de sirà i garnatxa de la muntanya dels Canons i, més al fons, el Puig del Falcó i el Puig Pelat. Aquest era el paisatge: ara poseu-hi les llums, la tramuntana, quatre gotes de pluja, el xisclar de les gavines —i l'ampolla de garnatxa que ens esperava a casa.

Vaig decantar el vi, i trobo que calia fer-ho, perquè el vi anava guanyant matisos i expressivitat a mida que passava el temps. Com definiria aquesta garnatxa? Quin model o paradigma segueix? Si cadascuna de les nostres millors garnatxes és un món, a quin món pertany aquesta garnatxa de Garbet? Les respostes no són fàcils. Vegem: No és la garnatxa poderosíssima, primigènia i directa; no és la garnatxa fresca i lineal; no és la garnatxa confitada i densa...

Ja he dit que les aromes estan, al principi, una mica contretes i són discretes, elegants, indirectes. Però, quan el vi va agafant aire, tot s'amoroseix i van sorgint notes més complexes, de manera successiva. En algun moment, hi noto algunes tonalitats mentolades —no em feu massa cas, que el meu nas no és cap gran cosa— i a continuació hi ha una mica de fusta aromàtica i les notes de criança —sempre ben equilibrades— van agafant un cert protagonisme. Quan entra a la boca, enlluerna i té aquell punt d'alegria que és tan propi de la garnatxa llaminera. Aleshores ve el sabor, a dolls, com d'un nèctar fluid —sense cap de les connotacions apegaloses que sovint associem a aquesta paraula—. Tot es troba en equilibri, en la seva exacta mesura. La llargada de les sensacions que genera és notable i l'evolució que va fent al decantador i a la copa, és com un travelling cinematogràfic que va recorrent la història del vi, de la vinya al celler, de la fruita als lleus torrats que apareixen al final, quan la copa ja és gairebé buida. Una copa que, en aquest cas, va ser la Zwiesel 1872 Roger Viusà «Priorat».

Aquesta garnatxa, com Garbet, té una certa personalitat pròpia i no m'agradaria comparar-la amb altres garnatxes sublims que neixen a la Terra Alta, al Montsant o al Priorat.

Apunts de vacances

El beure d'aquestes vacances ha estat tranquil i lliure de tot neguit, sense cap pla preconcebut. La llibreta, molts dies, ni l'he oberta: he pres poques notes. Les ampolles s'han anat succeint sense seguir cap estructura. Bones ampolles —gairebé sempre—, ampolles excepcionals —ben poques—. No he pogut estar-me d'anar a tal o tal vinya: contemplar la vinya de Garbet  des del Borró, o les del Pla de Palau des dels Obertins.

Només puc escriure uns apunts disconnexos i fragmentats.

• Visito Bell-lloc, a sobre de Palamós, prop de les restes del Castell de Vila-romà, i hi trobo en Pep Trallero que rep la verema d'un monastrell que serà un xampany. Em parla de la finca, dels vins que s'hi fan i dels que s'hi faran, i em guia per l'extraordinària arquitectura de metall del celler enterrat. La Pepi Marin m'ofereix un tast de la fragant malvasia (amb una mica de xarel·lo) que han fet —i ja han exhaurit. Els qui vam conèixer els vins del Serrat de Montsoriu —i enyorem aquells Vinya Ilària i aquells Vinya dels Tons— mirem amb interès el què en Pep pugui fer a Bell-lloc.

• Torno a la Vinyeta i compro un Punt-i-apart 2013, que destapo un vespre que ha refrescat una mica i la tramuntana s'ha endut la humitat. L'aroma és densa i confitada i vessa de fruita madura, però a la boca es manté fresc i amorosit, amb sensacions dolces, complexes i persistents, i una trempera neta, saborosa.

• Miro si a Pau encara els queda oli. No els en queda, però m'enduc una ampolla d'Antima 2013 que és fluid, fruitat, cremós i agradable. El trobo més fresc que altres anys.

• Parlo amb en David-Albert Serra de Mas Romeu per saber si ja puc aconseguir en primícia una ampolla del vi que descansa amb pany i forrellat al celler de Palau-saverdera. Em respon que encara no, però ara com a mínim ja puc anomenar el vi pel seu nom: Puig de Guàrdies 2012. És el topònim de la vinya d'on surt aquest vi que m'ha generat tanta expectativa.

• Un dia que passo per Capmany entro a la botiga de Pere Guardiola i en surto amb un assortit dels seus vins —com faig cada any, poc o molt. Tots em vénen prou de gust, però aquest any m'ha sorprès el Floresta 3B8 2011. És un vi de carinyena amb un 30% de garnatxa i també sirà i merlot, criat dinou mesos en bótes de tres-cents litres de roure francès. Té la força d'una carinyena ben amansida, sentors de canyella i cacau, glop carnós i ple de sabor, interessant complexitat.

• Vénen a sopar uns amics i els rebo amb una novetat de Mas Llunes: Àuria 2014, que és un vi de moscatell, dolçament fragant —però amb olor de net!—, fresc i deliciós. És un magnífic «vi de benvinguda», que refresca l'esperit, incita a la bonhomia i denota hospitalitat i acollença.

• Vaig a Sant Climent a saludar en Joan Fabra i els seus pares. Compro una mica de totes les delícies que fan en aquella santa casa. També el Masia Carreras blanc que acaben d'embotellar, un vi gran —un blanc de guarda— del que procuro no perdre'm cap anyada.

• Tornant de Portbou, a l'horabaixa, contemplo els darrers rajos de sol que tenyeixen de daurat les aspres roques de Cap Ras. La  platja de Garbet ja s'ha buidat de gent. La vinya de Garbet és a l'ombra. Corre una mica d'aire fresc. Tinc una ampolla d'Aires de Garbet 2012. Em trobo força bé. Ha estat un estiu prou feliç.

Avantatges de Sant Esteve

Prefereixo Sant Esteve perquè és un dia que s'adiu més a destapar alguna ampolla que aspiri a restar a la memòria. Per Nadal hi ha tanta xefla que cal que els vins siguin abundants i directes, d'un hedonisme sense cabòries. L'endemà, en canvi, tot és una mica més íntim i ve de gust triar una ampolla cobejada. Aquest any aquesta ampolla ha estat un Finca Dofí 2005 que vaig comprar a l'avançada (cada any ho faig) el juliol del 2006, quan el vi estava a les bótes i l'assemblatge final encara no estava definit.

La copa va ser una Zwiesel 1872 Bordeaux Premier Cru de la sèrie «Enoteca», una copa d'exquisida bellesa —«second to none», en la meva opinió— que tinc la sensació que accentua el caràcter setinat dels vins que ja ho són —i aquest Dofí ho era moltíssim. La del 2005 va ser una collita força curta, després d'un any ben sec, potser el més sec des de feia molts anys. El resultat, les deu o dotze mil ampolles de Dofí 2005 (que de vegades em pregunto on deuen ser, i m'agrada imaginar que n'hi ha un bon grapat que encara existeixen, en algun celler, esperant el moment d'exaltar l'esperit d'algun bon aficionat), és magnífic! Esperava força d'aquesta collita —és la primera ampolla que goso destapar— i el vi m'ha sadollat en un grau molt elevat.

No sé pas si el sabré explicar com cal. Puc dir que és expressiu, però auster; que és elegant i amb un bon ventall d'aromes —torrats, compotes, fruita molt madura, canyella—, però sense pesantor ni excessiva densitat. Puc dir —ja ho he dit— que a la boca es mostra immensament setinat i deliciosament fluid. Dóna una sensació d'equilibri, fins i tot d'una certa «fredor» pròpia d'allò que és perfecte —o s'hi acosta moltíssim. I finalment, no puc deixar d'anotar la persistència del sabor, que no sembla que desaparegui, sinó que es vagi transformant imperceptiblement de sensació a record, a memòria sensitiva i sensual. 

I l'endemà, un altre 2005, un altre dels meus vins «de capçalera», un vi més càlid, més sensual, més llaminer: Finca Malaveïna 2005 —reivindicació del merlot.

Se'n van fer unes cinquanta mil ampolles i el cupatge és d'un 40% de merlot, un 25% de cabernet, un 20% de sirà i un 15% de garnatxa. Quan destapo l'ampolla i la decanto en una gerra, tota la cambra queda perfumada —i l'aroma és ben bona: càlida, amorosida, plena de fruita confitada, de dolçor embriagadora, de flors atapeïdes i assaonades. A la boca sembla dolç, fluid i dens, ben vellutat, i genera plenitud, sense arestes. La decantació li va bé, els anys d'espera també li han provat. Encara és ben viu. Les sensacions de dolça i opulent maduresa que genera tenen un punt de sublimitat.

Garnatxa de Garbet

La vinya de Garbet, a migdia de la muntanya dels Canons, entre el coll de Sant Antoni i la punta del Frare, és una icona de l'Empordà vitivinícola. Encara que sigui una vinya força jove, la fotogènia del paisatge que l'envolta —en els dos sentits de la paraula fotogènia— i la qualitat del vi a què dóna nom —el monumental Finca Garbet— la fan passar al davant d'altres vinyes més ancestrals, potser més estimades, certament menys conegudes. No puc oblidar l'ampolla de la primera collita d'aquesta vinya pissarrenca que vaig beure, fa uns anys, amb uns amics, i ens va colpir profundament. Per motius que no he conegut fins ara fa poc, aquesta primera collita no duia el nom de la finca, sinó que va sortir al mercat amb el títol de Reserva Centenari Dalí 2000. L'any següent, amb aquests mateixos amics, vam destapar un Finca Garbet 2001 i des d'aquell moment aquest nom va esdevenir per a nosaltres una icona de la que encara parlem si un dia ens retrobem al voltant d'una ampolla.

Avui he begut un vi que neix a la vinya de Garbet, però ni és negre ni es diu Finca Garbet. És un vi rosat —d'aquells que fugen dels colors llampants i simplement exhibeixen una lleu tonalitat de pell de ceba— fet, segons hi diu a l'etiqueta, amb garnatxa de la vinya de Garbet, criada parcialment en bóta d'acàcia. Pel que he pogut saber, és un vi singular, fora de catàleg, que encara podeu trobar a Peralada mateix, però potser no tindrà continuïtat.

Es diu Superlative 2012 i m'ha semblat òptim amb el salmó fumat que ha obert el sopar d'avui. És un d'aquells rosats que a mi m'agraden perquè aporten les sensacions dels bons vins blancs i les complementen —sense negar-les— amb una mica més de consistència fruitada —com de magrana— suggeridora i saborosa, sense ser llépola. Al fons de tot hi ha uns indicis fumats subtils i el volum que genera, quan el tens a la boca, té densitat i qualitat i deixa una persistent sensació de puresa, de linealitat que no s'esberla. Fins té com una miqueta de greix, molt tènue. És un vi que m'ha sorprès, que he begut sense cap idea preconcebuda ni cap pronòstic. M'ha agradat saber que venia de Garbet. 

Sant Cugat 1989: Vins Noé

La botiga Vins Noé de Sant Cugat del Vallès celebrarà aviat el seu vint-i-cinquè aniversari i ahir al vespre ens va obsequiar amb una festa a l'Auditori. En tots aquests anys, aquesta botiga i les persones que hi ha al capdavant —principalment l'amic Oleguer— han jugat un paper imprescindible en la meva formació com a aficionat al vi. Els he d'agrair moltes coses i, en canvi, són ells qui ahir van convidar-me a la seva festa on hi havia, a banda d'una bona colla d'amics i coneguts, un bé-de-Déu de vins del bo i millor.

En aquest blog parlo sempre de vinyes i vins, de varietats, madureses i criances, però res d'això podria existir sense la imprescindible baula de la botiga que ens presenta els vins i ens aporta el coneixement que ens els fa més delectables. Sovint, aquesta baula és deficient i feble i per això mateix ens hem d'alegrar quan hi ha una botiga de vins que fa la seva feina amb excel·lència.

Amb el pas del temps veig amb més claredat la gran significació que va tenir l'aparició de Vins Noé al Sant Cugat de finals dels vuitanta. La botiga, és clar, amb la seva filosofia avançada al seu temps, però també el Club de Vins —potser el primer de Catalunya— que, cada mes, em duia a casa mitja dotzena d'ampolles que m'anaven descobrint cellers, zones, varietats i sensibilitats que no coneixia. Aquest club em va ensenyar a acostar-me al vi amb la mentalitat —i els sentits— plenament oberts.

A la festa d'ahir hi havia vint cellers i més de seixanta vins per tastar. L'espai era ampli i agradable, perfecte per a la conversa i per al tast i els cellers ens oferien els seus millors vins. No puc parlar de tot el que vaig tastar —pràcticament tot era de la més alta qualitat— però sí que vull fer esment de quatre vins magnífics que representen quatre varietats:

• Garnatxa: No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant.
• Carinyena: L'Albert Costa en persona em va donar a tastar el gran Vall Llach 2006. Dens, càlid, madur, de cos immens en les tres dimensions, opulent i delectable, amb sentors d'arrop i llarguíssima persistència als sentits i a la memòria sensual.
• Sauvignon blanc i semillon: Tots els vins de Castell d'Encús que vaig tastar ahir em van ser plaents, com si aquest celler es fes més perfecte amb cada nova anyada. Vull deixar constància del seu Taleia 2012, elegant i perfumat, estricte, fresc, complex, lleument greixós, molt estructurat. Magnífic! Cada collita que tasto d'aquest vi em sembla memorable, però potser aquest 2012 —any molt fresc!— serà el millor de tots?
• Sirà: Feia temps que no tastava el gran sirà de la vinya de Garbet i ahir vaig tenir el goig de tenir a la meva copa el preciós Finca Garbet 2006. L'ampolla era acabada d'obrir i vaig haver de tenir paciència mentre el vi s'anava desenvolupant a la copa i anava generant —d'entrada, de manera incipient, després, a dojo!— perfums meravellosos, molt intensos, florals, espectaculars. El glop era ample, vellutat i fluid, extraordinàriament persistent, gran i poderós. Les sensacions de complexitat que generava van aïllar-me, per uns instants, de tot el que m'envoltava ahir al vespre, a la festa dels vint-i-cinc anys de Vins Noé.

Felicitats i llarga vida a Vins Noé!

Quadern de vacances

No és un quadern de multiplicacions i divisions, com els que fèiem de petits, sinó un quadern amb ampolles de vi que ens han acompanyat en aquestes vacances que ja s'acaben. Només un recordatori de coses bones que hem anat bevent...

Per exemple, hem tornat a visitar en Galo de Setzevins, al seu celler d'Espolla, i l'Octubre 2010 ha estat a la nostra taula, quan a la brasa s'hi coïen les patates, les albergínies i les cuixes de xai. Aquesta collita que encara no havia tastat m'ha tornat a semblar magnífica! El 2010 té molt poc sirà i és gairebé un 50/50 de garnatxa i carinyena. M'ha semblat important decantar-lo perquè es pugui mostrar en tota la seva potència-sedosa, el seu arrodoniment dens i saborós. També vàrem obrir el "vi petit" del celler, Nèstor 2011 que devia ser ben bo, però va passar totalment inadvertit perquè els nostres sentits en van sadollar amb la sorprenent qualitat de l'Octubre: una petita joia oculta de l'Empordà.

 

Si passem ara del que és més transcendent al que potser és més efímer —i no necessàriament menys plaent—, podria parlar d'una novetat d'enguany al celler Castillo Perelada (sic): el blanc de macabeu i sauvignon blanc que du el nom de Jardins 2012. D'aroma fresca, una mica cítrica, poc complexa però atractiva, molt bevible, molt "estiuenc", precís, amb una mica de tot i un equilibri entre allò que és simplement fresc i allò que ja aporta més volum i fins un punt de sedositat. He de confessar que n'hem obert moltes ampolles, amb tota mena de peixos a la brasa: orades, pagres, llobarros, verats...

Dels vins negres joves, no n'he begut cap aquest estiu que es pugui comparar amb el Samsó 2012 d'en Roger, de Gelamà. Pràcticament estava acabat d'embotellar i el vam airejar amb ganes. Quines sensacions de fruita poderosa i càlida! Quina explosibilitat de sabor i de cos! Quanta matèria primigènia! Si volguéssim ser estrictes, potser el vi és massa gran, massa indòmit, però tant se val! Entapissa la boca i té una llarga persistència, fruitada i càlida. Aquell dia, a la brasa, hi havia una generosa quantitat de sardines, grosses i turgents, molt llamineres.

Si voleu gaudir de l'estil de Vinyes d'Olivardots sense enfrontar-vos ni al preu ni a la complexitat dels seus grans vins, ara teniu la possibilitat de comprar el "petit vi" del celler, que es diu Finca Olivardots 2011. Crec que us agradarà molt perquè hi trobareu la qualitat d'aquest celler de Capmany, en un producte més lleuger, més simple. Crec que hi predomina la varietat sirà i la Carme m'explica que més endavant també hi haurà un Finca Olivardots blanc. Va ser el vi de la gran paella d'arròs carnaroli de l'Estany de Pals amb sipions i calamarsons d'un dia de fortes tempestes que ens van alliberar de la xafogor.

Cornucòpia

Com el mateix Zeus bevent de la cornucòpia que li ofereix la tendra Amaltea, així jo bevent de la copa que conté el vi sumptuós.

Per celebrar-ne el desè aniversari, he obert una ampolla de Gran Claustro 2003 de Castillo Perelada (sic) i la seva riquesa m'ha dut a començar aquest article amb una frase desmesurada i ampul·losa —potser ridícula— en que jo mateix em comparo amb el déu Zeus nodrit per la nimfa Amaltea que li ofereix el corn de l'abundància del que sobreïx tota la riquesa de la natura. El cas és que ara que ja han passat vint-i-quatre hores —la copa ja és buida— encara m'emociona rememorar les virtuts d'aquest vi magnífic.

Onze mil sis-centes setanta ampolles i cent noranta-nou màgnums, cinquanta per cent de cabernet sauvignon, vint per cent de merlot, quinze per cent de garnatxa, quinze per cent de carinyena (sí, a l'etiqueta encara s'hi pot llegir «carinyena», amb totes les lletres!), quinze mesos en bótes noves de roure d'Allier i, a la contraetiqueta, la signatura d'en Javier Suqué. Color granat molt fosc, nas molt càlid, molt dens, amb sensació d'opulenta maduresa. Li escau l'adjectiu anglès «assertive» perquè la seva elegància, la seva bellesa, s'imposen sense subtileses, sense timideses, rotundament. Maduresa completa i càlida, sense decadència. Suavitat vellutada i estructurada. Extensió en les quatre dimensions de l'espai-temps. Força que es manté tensionada al pas de boca, mentre tots els nostres sensors humans reben estímuls de plaer. Dóna sensació d'opulència, de riquesa, de calidesa mediterrània, de gruix i de pes. Elixir —que segons el DIEC2 significa «Substància que els alquimistes suposaven capaç de prolongar la vida indefinidament i/o de transmutar els metalls en or».

Ja no tinc ni 1999, ni 2000, ni 2002 ni 2003 d'aquest Gran Claustro que fan a Peralada. He preservat el 2001 —que intueixo que potser serà gran— per algun dia que pot arribar. Fa goig poder beure, de tant en tant, un vi que t'impacti d'aquesta manera.

La força del temps

Hi havia un anunci, fa temps, que es preguntava si l'autèntic luxe no era l'espai. Jo em pregunto si l'autèntic luxe no és el temps.

No vull parlar ni de Kant ni d'Einstein, sinó d'alguns vins que he begut recentment i que, en la meva opinió, han assolit la grandesa per la força combinada del temps i de la seva virtut intrínseca. Són tres ampolles de collites que ja en podríem dir antigues i que el temps les ha fet com són ara. Ja sé que, per motius que no puc entendre, el vi "vell" ha perdut la credibilitat. No tenim temps per esperar que un vi maduri i es veu que el mercat vol vins joves. Aleshores, fent de la necessitat virtut, fa temps que se'ns diu que no, que no té sentit esperar, que els vins es malmeten, que no hi ha res com la fruita d'un vi jove, que ara toca beure els 2010...

La primera ampolla és un Finca Malaveïna 2003. A l'etiqueta hi diu que està fet amb un 40% de merlot, un 10% de garnatxa i la resta a parts iguals entre sirà i cabernet. Se'n van ver 28.468 ampolles i em sap greu pensar que la majoria d'aquestes ampolles ja fa anys que es van buidar, molt abans que el vi pogués desenvolupat les virtuts impressionants que jo hi he trobat ara. De fet, jo mateix n'he quedat sorprès. He tastat molt bones ampolles de Malaveïna, però aquesta potser les supera totes. Aromes molt complexes i perfectament netes, amb sensació de profunditat i concentració. A la boca hi entra com una gran esfera que es va desfent en capes consecutives (com una ceba) i després es va allargassant sense perdre l'equilibri. Ple de vida, però també ple de maduresa, ple de temps. Magnífic!

Dec a l'Adrià —el fill d'en Josep Lluís Pérez— el plaer de tastar un màgnum de Cims de Porrera 1997. La guineu —que no les pot haver— diria que va ser una collita fluixa, però ja us asseguro jo que aquest màgnum, que fins avui ha dormit al celler de Porrera, és una de les coses més delicioses que he tastat darrerament. És ben cert que els paladars massa acostumats als vins joves (pa tou?) hi posarien objeccions, però la llarga i plaent suavitat d'aquest vi, begut avui, ens incita a reflexionar sobre fins on pot arribar un priorat de quinze anys.

I la darrera ampolla de la que voldria parlar —però em mancaran les paraules— és un Reserva Particular de Recaredo 1984. He tastat aquest vi en dues ocasions memorables, sempre a les galeries de les caves de Recaredo, amb l'ampolla acabada de degollar, després d'un quart de segle de temps de criança. De la primera vegada ja en fa uns dos anys i mig. La segona va ser ara fa poc, quan vaig tenir l'honor de ser convidat a la celebració dels 50 anys —i 39 collites— de la Reserva Particular. Que jo parli aquí d'aquest vi sublim, quan en aquella festa hi havia alguns dels millors experts, només em podria dur al plagi o al ridícul. Podria parlar —això sí— de les meves sensacions, del meu personal èxtasi —que no deu interessar ningú. En lloc de fer res d'això, em limitaré a fer una reflexió molt concreta: Situem-nos a l'any 1984 i pensem en en Josep Mata Capellades i els seus fills fent aquest cava, seguint uns principis que, possiblement, només podem entendre ara que han passat vint-i-cinc anys. Ni el rendiment immediat, ni l'èxit fàcil, ni molt menys cap tripijoc mediàtic podien moure'l a fer el que calia fer per aconseguir això que ara jo he begut. Només el devia moure fer les coses com creus que s'han de fer, amb obsessió per la perfecció. I posar-les a les mans del temps.

El discret encant de la collita 2002

Mica a mica, van buidant-se les ampolles que encara em queden de la terrible collita del 2002. Va ser un any fred i plujós i la vinya va estar sotmesa a tota mena de malures. Molts vins d'aquell any són dignes d'haver estat oblidats, però n'hi ha alguns que, ara que estan propers al seu desè aniversari, posseeixen una certa elegància que a mi me'ls fa força atractius.

Per exemple, el Clos de l'Obac 2002. Aquest vi me'l va fer tastar en Carles Pastrana al seu celler de Gratallops, juntament amb el gran Clos de l'Obac 2004 —i altres delícies que explicaré en algun altre moment— en un dia força fred de l'hivern passat. Tastar aquests dos vins en paral·lel podria semblar una mena joc del tipus "David versus Goliat": Un gran vi de l'excel·lent collita del 2004, amb 95 punts de R.P., intens i complex, poderosament prioratí, enfrontat a un modest 2002, que no va passar dels 86 punts de R.P., subtil i elegant, amb qualitats de les que, en èpoques passades, s'anomenaven femenines.

El resultat d'aquest enfrontament —si en podem dir així— va ser que, sense menystenir la qualitat del 2004, l'ampolla que em va fascinar i l'ampolla que jo vaig endur-me a casa aquell dia va ser la del 2002. Quan l'he destapada, hi he trobat fruita amagada i subtil sobre un fons força cremós i amb uns torrats elegants i persistents, molt ben integrats; i també aquelles notes terciàries clàssiques de cuirs i de tabac, sempre molt suaus. Un vi de virtuts una mica amagades, que convida a tastar a pleret.

Un altre 2002 que he begut en aquests darrers mesos és el Cérvoles 2002. El vaig trobar complex i molt sòlid, amb bona evolució i un cos equilibrat i encara molt viu. Fruita agradable i torrats i pastisseria. Compota i cabell d'àngel i un pas de boca amb bona textura, lleument vellutada. "Persistència i elegància", vaig anotar a la meva agenda. Tinc la sort de tenir al meu celler alguna ampolla de (poc o molt) cadascuna de les collites de Cérvoles, perquè intueixo que aquest vi pot ser molt interessant als vuit o dotze anys, com ha estat el cas amb aquest 2002.

Per a l'àpat d'avui també he triat un 2002: Gran Claustro 2002, del celler del Castell de Peralada. A l'etiqueta hi llegeixo que només se'n van fer unes 14.000 ampolles i que les varietats són cabernet sauvignon (59%), merlot (23%), garnatxa (10%) i carinyena (8%). Aquí sí que hi he trobat poques coses que em recordin els freds d'aquell estiu del 2002, perquè el vi, tot i l'evolució que hagi pogut fer en aquests anys d'ampolla, té una gran potència i es mostra immens a la boca, amb un gran volum, textures una mica vellutades i tanins de bona maduresa. El nas és força característic —pebrot, tanmateix, però també fruita madura— i tot ell es mostra viu, amb gran matèria, però també amb prou equilibri. Encara en tinc una copa al meu costat, mentre escric això, i vaig bevent-ne mentre penso com n'és de fútil voler condemnar a priori —de manera genèrica— tal o tal collita.

Cigonyes a l'Empordà

Fa uns anys, les cigonyes no niaven a l'Empordà i ara, després d'un procés de recuperació que va començar el 1987, n'hi ha vuitanta parelles. Als jardins del Castell de Peralada hi ha més de vint nius, i també n'hi ha algun a Ultramort. Als aiguamolls n'hi ha més de cinquanta. Es diu que la primera parella que va fer un niu el va fer al campanar de Parlavà —era el 1982— i un veí del poble va matar d'un tret una de les cigonyes. Ara, en canvi, la presència d'aquestes aus ens sembla una realitat perfectament natural i consolidada, com si la cigonya mai no hagués marxat.

Però no vull parlar d'aus, sinó de vins, perquè el celler del Castell de Peralada (oficialment, "Castillo Perelada") acaba de presentar dos vins —un negre de garnatxa i un blanc de macabeu— que duen el nom de Cigonyes. Són vins interessants, per més d'un motiu.

El Cigonyes negre 2010 conté, a més de garnatxa, un 10% de sirà i s'ha criat quatre mesos en roure francès. D'un roig cirera relativament clar, té la tipicitat de la garnatxa, amb aromes força netes de fruita madura i un lleu fons d'herba i fusta. Ens omple la boca de sensacions de fruita fresca, però llisca bé i té l'acidesa justa. És equilibrat i saborós, directe i franc.

El Cigonyes blanc 2010 —90% macabeu i 10% sauvignon blanc— té un nas amb clares notes de fruita blanca, atractiu, i a la boca és net i melós, equilibrat i clàssic. Incita a beure. Incita al bon viure.

Diguem, doncs, que aquests dos vins nous estan prou bé. I, a més, són molt accessibles. Però, en la meva opinió, la importància d'aquests Cigonyes va més enllà de l'estricta valoració qualitativa que ens mereixin. El que és remarcable, el que ens hauria de fer reflexionar, és que un celler com el de Peralada —amb el seu perfil comercial i la seva penetració en el mercat— decideixi, ara mateix, treure uns vins amb aquestes característiques. Això vol dir alguna cosa. Per exemple, pot voler dir que, finalment, hi ha un públic prou genèric que aprecia els vins que donen prioritat a la fruita (els vins "moderns" —ja m'enteneu).

Si volem que el vi català guanyi, algun dia, el lloc que li pertoca a les cartes de vins, necessitem vins d'aquesta mena.

Monastrell a l'Empordà

Aquest estiu, pel motiu que sigui, no he recorregut tan intensament els cellers de l'Empordà com altres anys, però sí que he fet algunes visites notables, de les que aniré donant notícia en aquestes pàgines.

Per exemple, del celler "Castillo de Perelada" (sic) comentaré la interessantíssima novetat dels dos vins que han posat al mercat, elaborats amb raïms de monastrell de la seva finca d'Espolla. Crec que és la primera vegada que aquest celler treballa aquest cep. El resultat és magnífic i benvingut.

D'una banda, el Finca Espolla 2006 és un vi de producció molt limitada (menys de deu mil ampolles) que s'afegeix als dos altres vins de finca del celler, ambdós ben apreciats: Finca Malaveïna i Finca La Garriga. És un cupatge de monastrell i syrah al 60/40, amb 15 mesos de criança en roure francès. Aquest nou vi de finca és magnífic! Al nas és complex i interessant, a la boca és ple i molt saborós. No li manca cos, però no es passa gens ni mica d'extracció. Elegant i amb una certa "linealitat", entesa com aquesta capacitat d'alguns vins d'anar-te donant bones sensacions de manera successiva al llarg del seu pas per la boca.

L'altra novetat és també un vi de monastrell, la setena entrega de la "saga" Ex Ex, que tants bons moments m'ha donat. El Ex Ex 7 és, efectivament, un monovarietal de monastrell del qual se n'han fet prop de tres mil ampolles (quantitat força elevada, tractant-se d'un Ex Ex!) . Procedeix de la mateixa finca d'Espolla i de la collita del 2005. Cal dir que la collita 2005 va ser molt bona a l'Empordà. Després de les mediocres (o fins i tot, francament dolentes) collites del 2002 (any massa fred), del 2003 (any massa calent) i del 2004 (any complicadíssim a l'Empordà), amb el 2005 arriba per fi una collita excel·lent, comparable a la del 2001. Ho he pogut comprovar en diverses ocasions.

Aquest Ex Ex 7 m'ha agradat molt! Per damunt de tot, té un nas que enamora, amb complexitat, amb una bona multiplicitat d'aromes que harmonitzen amb elegància les notes fruitades amb les balsàmiques i les de criança. El vi té potència i una gran amplitud, com ens hem acostumat a exigir dels vins, però també té elegància i una bona dimensió lineal. Un gran vi per gaudir de bones sensacions en un tast a pleret, perllongat.

Com que, de mena, sóc més propens a la crítica que a l'alabança, no m'estaré d'assenyalar un punt que, tot i ser menor, em desagrada. La gent del "Castillo de Perelada" (sic) han tornat a canviar el disseny de les etiquetes dels seus vins. I això inclou també els tres "Finques" i el Ex Ex. Crec que les noves etiquetes són inferiors a les antigues, però no es tracta d'això. Es tracta de que, en la meva modesta opinió, el Finca Malaveïna, el Finca La Garriga i, sobre tot, el Ex Ex, són vins que ja havien adquirit una certa imatge que era reconeguda i apreciada per un cert nombre d'amics dels bons vins. Tots sabem que la tirania del màrketing ens obliga a estar canviant constantment les etiquetes dels productes per fer que el consumidor que resegueix amb la mirada les lleixes dels supermercats faci el moviment d'abastar el nostre producte en lloc del de la competència. Però, francament, creuen els experts de Peralada que un vi com l'Ex Ex s'ha de moure amb aquests mateixos paràmetres? Jo diria que no. Com a "col·leccionista" de Ex Ex (en un cert sentit) em dol que el celler no hagi mantingut la imatge del producte.

El factor temps: Dos exemples i un contraexemple

En un cert moment vam passar del culte exagerat a la vellesa a consumir vins que, en la meva modesta opinió, són encara massa "crus". Els cellers ja pràcticament no fan criança en ampolla i no és gens fàcil fer nosaltres mateixos aquest envelliment, en unes condicions acceptables. Tot ens empeny al consum prematur dels magnífics vins catalans. Paral·lelament, el nostre gust s'ha anat decantant cap a una millor apreciació del caràcters joves (cosa, en principi, molt positiva) i a un creixent rebuig ---o, com a mínim, desconeixement--- de les característiques que aporta una maduració en ampolla que tingui la durada justa.

He d'acceptar que a mi m'atreuen poderosament els vins que han madurat i han adquirit aquella dimensió suplementària que el temps i l'ampolla poden aportar, i tinc la sort de disposar d'un àmbit apropiat per deixar que el temps actui amb tranquilitat. Vull comentar aquí dos exemples de vins que he tastat recentment i que, en la meva opinió, han guanyat en qualitat ---i en "profunditat", ni que sigui a costa d'apaivagar la potència jove--- en aquests pocs anys de repòs que els he atorgat. Potser es tracta, com altres vegades, d'opinions esbiaixades i massa personals. Llegiu-les amb esperit crític i jutjeu per vosaltres mateixos.

Crec que la primera collita del Finca Malaveïna, de Peralada, va ser la del 1999, però la del 2000 ha estat potser una de les més reeixides i, ja en el moment en que va sortir al mercat ens vam adonar que l'equip d'enòlegs de Peralada havien creat un vi de referència. Ara bé, aquest Finca Malaveïna 2000, begut a dia d'avui, després de reposar uns 7 anys al celler, s'ha convertit en una petita joia, un vi molt ben afinat i complet, en el qual la força inicial s'ha convertit en una complexa elegància i totes les facetes del vi s'han integrat perfectament. Salvant la fragilitat de la memòria, crec que el temps ha fet pujar aquest vi un parell de graons en el camí de la perfecció. A més, la consciènia d'haver estat capaços d'esperar amb paciència fins el moment just, no deixa de comportar una certa satisfacció afegida...

També ha valgut la pena saber esperar el moment just d'obrir una ampolla de Masia Carreras Blanc 2003. En algun altre lloc d'aquest bloc he deixat constància de com segeueixo i valoro els vins del Celler Martí Frabra, de Sant Climent. Aquest blanc atípic, massiu i dens, obtingut per una llarga criança de carinyena, em va resultar, quan el vaig tastar fa uns anys, enigmàtic i interessant. Ara, després que el temps l'hagi anat afinant i amorosint, posant en moviment ressorts ocults, aquest blanc s'acosta a la monumentalitat i ens deixa sensacions de beatífica plenitud.

Ara bé, saber esperar que un vi vagi madurant lentament fins arribar al seu millor moment té també el seu risc. És inevitable que, en alguna ocasió, ens trobem amb la sensació que tot aquest temps d'esperar ha estat en va o, fins i tot, ha estat contraproduent. Posaré un exemple recent en que un vi que, a priori, tenia totes les qualitats per anar creixent a l'ampolla, a l'hora de la veritat, no va respondre gens ni mica a les expectatives que jo hi havia dipositat. Es tractava d'un Mas La Plana 1997 que, per tant, ja havia superat el seu primer deceni de vida, però que havia perdut bona part de les qualitats que devia posseir fa uns anys, sense guanyar-ne de noves. Un vi relativament lineal, sense arribar a ser, de cap de les maneres, decrèpit. Un vi que em va fer gaudir i, al mateix temps, lamentar els anys d'espera innecessària i, potser, contraproduent.

Dos grans vins catalans al Tast 33 del GMT

En la darrera reunió (la número 33) del grup de tastavins al que pertanyo (el GMT) vam tastar dos vins catalans de gran qualitat que mereixen un lloc en aquest bloc.


El Mas de Can Blau 2004 és un Montsant força desconegut i relativament difícil d'aconseguir. Es tracta del vi d'en Jorge Ordoñez que s'elabora al Celler del Masroig (on fan, per exemple, Les Sorts) i va a parar, majoritàriament, al mercat americà. Va ser gràcies a vinsnoe.cat, la meva botiga de confiança, que finalment en vaig poder aconseguir una ampolla. Volia tastar aquest vi d'ençà que vaig veure que la Guia Peñín 2007 el situava, juntament amb L'Ermita 2004 i Clos Fontà 2004, al capdamunt de tots els vins de Catalunya.

Es tracta d'un cupatge de 35% Carinyena, 35% Syrah i 30% Garnatxa, de 15 graus, criat uns 18 mesos en roure francès i americà.

El que importa és, evidentment, el vi, però vull comentar que l'ampolla que el conté és la més gran i més pesada que mai he vist. Sembla talment un màgnum. El vi és intens i ple de qualitats. De color impenetrable, desplega un ampli ventall d'aromes que va evolucionant al llarg del tast. Hi trobo fruita molt madura, notes balsàmiques i herbes. També, algunes notes espirituoses una mica excessives. A la boca té un pes i un volum considerables. Vellutat, llarg, amb notes dolces força marcades, potser massa marcades. Una mica "excessiu", com si tingués massa coses, no prou ben endreçades. Respon a un determinat "standard" que en podríem dir "parkerià", però no es pot negar que és un vi important i memorable, una magnífica experiència.



Malgrat la impressió que ens va produïr el Mas de Can Blau, l'estrella de la nit, per unanimitat dels membres del grup de tast, va ser un excepcional Ex Ex 6 de Castell de Perelada.

La idea d'aquests "Ex Ex" no em desagrada (el nom, en canvi, el trobo poc afortunat): Es tracta d'una sèrie de vins que, en principi, no tenen relació entre ells, i que provenen de petites cuvées experimentals del Celler Castell de Perelada. La presentació d'aquests vins és molt acurada, amb unes notes força exhaustives sobre les característiques del vi i de la verema. Tot això, és clar, no tindria cap valor si els vins no fossin d'una qualitat suficient. Ho són, i molt! Des que vaig tastar el meu primer Ex Ex (el Ex Ex 4, magnífic!) no vull perdre'm cap vi d'aquesta sèrie.

El Ex Ex 6 és un monovarietal de Syrah de la collita 2004, amb raïms procedents de la meravellosa vinya de Garbet (7 ha. de les quals en surt també el cèlebre Finca Garbet). És un vi amb un nas de gran riquesa i intensitat, que va de la fruita molt madura a les herbes alpines i que inclou unes curioses notes mentolades que no desmereixen gens. En conjunt, una gran qualitat olfactiva, amb equilibri i elegància. A la boca és complex, agradable, força vellutat, ample i "esfèric", sense la més mínima aresta. Té la grandesa de conjuntar equilibradament la potència amb una elegància en la que tots els elements són al lloc que els pertoca. Tanins dolços molt atractius. Deliciós. Sense fissures. Un gran vi. El millor Ex Ex que he tastat. Excel·lent!

Em pregunto si aquest magnífic Ex Ex 6 no serà un preludi del que ha de ser el proper Finca Garbet 2004.