Missatges del passat en una ampolla

Si comparés el tast d'un vi força antic amb la descoberta d'un missatge en una ampolla que arriba en una platja, a més de plantejar un símil decididament cursi, tampoc no explicaria gens ni mica les reflexions que va generar-me el Tast de vins històrics de l'Empordà que en Josep Roca va presentar-nos ahir a Mas Marroch. En aquesta metàfora de l'ampolla amb el missatge hi manca alguna cosa essencial: caldria que el missatge hagués estat escrit en una mena de palimpsest que el faci invisible fins que el mar i el pas dels anys puguin, lentament, fer-lo aflorar.

Miraré d'explicar-me millor. Tots els amants del vi ens delim —uns més que d'altres, i jo sóc dels que més— ens delim, dic, per tastar grans vins que hagin evolucionat lentament, tancats a l'ampolla, fins a desenvolupar aromes i qualitats incomparables. Però mai no m'havia trobat tastant vins extraordinàriament humils, vins que van néixer fa molts anys, vins per al consum immediat, vins rústics —que ho eren—, vins que no han sortit mai a cap llibre, i descobrir-hi qualitats immenses que no hi eren —que jo juraria que no hi eren— quan bevíem aquests vins, fa un grapat d'anys.

Aquesta és la màgia que ens va presentar en Josep Roca. Fixeu-vos, per exemple, en el vi que hi ha en aquesta copa:

És un Blanc Marinada Blanc Suau de la Cooperativa d'Espolla, un vi sense anyada que deu haver complert ben bé els vint anys. Estava fet amb carinyena blanca i macabeu i us asseguro que jo, en aquells anys noranta del segle passat, n'havia begut —amb infinita displicència— alguna copa intranscendent i oblidada. Doncs bé, al tast d'ahir, només d'entrar a la gran cúpula de Mas Marroch, com que el vi ja era a les copes, tot aquell gran espai era ple de les sentors poderoses i plaents que emetia, i el seu tast era d'una riquesa que esborronava.

I com aquest, en Josep Roca ens en va trobar una dotzena. Ben diferents els uns dels altres, però tots vius, singulars, històrics. Un altre de molt sorprenent va ser un Negre d'Espolla del 1981 —carinyena i garnatxa— que jo també havia begut a casa dels que encara no eren els meus sogres, fa trenta anys. En el record que en tinc, jo l'anomenaria, en el seu moment, amb la paraula nondescript i ara —Déu meu!— quina complexitat! Espècies, terra, amargosos, suavitats, plaers...

Tot això havia d'estar ocult a l'interior d'aquests vins. Tot això només pot venir de la vinya que, després dels anys, finalment es manifesta amb tota la seva força tel·lúrica i obvia l'enologia a què s'hagués pogut sotmetre quan va néixer.

No tindré temps de parlar de cadascun dels vins. El més gran, des d'uns paradigmes clàssics, va ser un Gran Claustro 1993 —la primera collita, quan en Josep Lluís Pérez va revolucionar Perelada i, de retruc, l'Empordà—, però el Negre dels Aspres 2001 no era a gaire distància. El mite de l'eterna joventut era representat per un increïble Vinya Selva de Mar 1998 que semblava un jovencell. També em va fer molta il·lusió poder tastar un Gran Recosind 1978, un vi que ens parlava amb un filet de veu, com un vellet pulcre i encara elegant. 

Tastar blancs de deu a quinze anys i descobrir-hi les virtuts que tenien el Blanc dels Aspres 2005 o el Ctònia 2001 és una de les millors experiències que podem imaginar. Aquí el factor sorpresa ja no existia, perquè jo estava segur que aquests vins, que fa anys que conec —i que ara sé, ai las!, que vaig destapar massa aviat— podien arribar fins al punt on els vaig trobar ahir. La intensitat, la completa integració dels seus elements sàpids, l'amorosiment sense pèrdua de tremp... quin privilegi!

Molts d'aquests vins són irrepetibles, perquè en Josep Roca ens devia oferir les darreres ampolles que hi havia en algun racó dels cellers. Que tots elles hagin evolucionat d'aquesta manera, jo —que dec ser un maleït descregut— no m'ho hauria imaginat mai. Gratitud infinita als qui van fer possible aquest tast!

Un celler a redós del santuari de la M. D. de Vida

El santuari de la Mare de Déu de Vida és un edifici del XVII edificat sobre una ermita del XV dedicada a Sant Miquel. L'indret s'eleva a ponent del poble de Cistella i té una vista de gran qualitat. És interessant observar que el santuari actual té una orientació perpendicular a la de la capella original. Al costat del santuari hi ha el que fou en el seu moment la rectoria i que ara és el mas i el celler Mas Vida.

Aquest celler és el projecte personal de l'Albert Fernández Massó, que s'hi va establir fa uns vint-i-cinc anys, va restaurar el santuari i la rectoria, va plantar vinyes de cabernet, merlot, chardonnay i sauvignon blanc, va construir un celler modèlic —que resulta pràcticament invisible des del santuari— i va començar, a partir de la collita de 1996, a elaborar vins amb una elevada exigència de qualitat.

Tot el conjunt format pel santuari —dalt d'un turó, a dos-cents metres d'alçada—, el mas, el celler i les vinyes, amb tot el territori que s'obre als nostres ulls, és d'una gran bellesa i considero un privilegi que l'Albert Fernández m'hagi obert les portes d'aquest racó privilegiat, talaia de la plana empordanesa.

La producció d'aquest celler ha estat sempre relativament petita i els seus vins no han estat gaire coneguts. Recordo haver tastat, fa força anys, un blanc de chardonnay, amb una mica de criança en fusta, que em va deixar un bon record, i un negre de cabernet sauvignon, poderós i clàssic. Però d'això fa molt de temps i els detalls d'aquests vins s'han esborrat de la meva memòria i, de fet, no he tornat a saber res dels vins de Mas Vida fins aquest estiu del 2010.

El que ha succeït és que, pels motius que siguin, el celler Mas Vida ha passat per un període en que els seus vins no s'han embotellat amb el nom del celler. I ara mateix —em complau que la meva visita a Mas Vida hagi coincidit amb aquesta renaixença— el celler inicia una nova etapa en que tornarem a trobar al mercat els vins de Mas Vida, amb característiques enològiques i comercials diferenciades de les de l'etapa anterior.

Ara el celler —que compta amb la direcció enològica de l'Elisabet Rimalló— ha tret al mercat un negre Mas Vida 32 Merlot 2010 i un blanc Mas Vida 17 2010. El negre és un vi de criança curta (uns vuit mesos) del que se n'han fet unes quatre mil ampolles. Dóna una bona sensació de fruita madura —al nas i a la boca— i és força atractiu. El blanc té un cupatge de chardonnay i sauvignon blanc a parts iguals i m'ha agradat força, perquè és net i és equilibrat i fresc. Al nas té un puntet floral i alguna nota cítrica, i el joc de les dues varietats —ara sembla que notis més el chardonnay i ara sembla que notis més el sauvignon— és divertit. Són vins relativament senzills —que no vol pas dir ordinaris ni sonsos— però el que resulta més interessant és veure que aquest celler tornarà a ocupar un lloc en el panorama enològic de l'Empordà. Ben tornat!