Ara fa poc vaig poder (re-)tastar diversos vins de Can Feixes i vaig tornar a pensar que potser aquest celler que està entre els termes de Cabrera d'Anoia i Mediona és un dels més «underrated» que tenim al Penedès. És una finca magnífica, un autèntic «château» que, amb modèstia i constància, sense grans propagandes, ens ha anat donant ampolles excel·lents, d'una manera consistent i sòlida. Són vins que he anat bevent, repetidament, al llarg dels anys. De la finca de Can Feixes en surt un dels nostres millors chardonnays i també alguns màgnums —de vi negre i d'espumós, pel que jo sé— que, ara que els he tastat, m'han semblat francament notables. Van ser aquests màgnums els que vàrem destapar enguany a la taula de Nadal.
L'Huguet Brut Nature Màgnum 2006 és un vi espumós de llarga criança —sota la regulació «cava»— que es basa en la parellada, complementada amb macabeu i pinot noir —tots procedents de la pròpia finca—. La versió màgnum representa una selecció sobre el Brut Nature «estàndard» del celler i té una criança més llarga. La singularitat del cupatge li dóna una equilibrada combinació de subtilesa i cos, i una certa distinció, fins i tot un punt de sorpresa. Ja fa temps que vaig abominar les «flautes de cava» i aquest Nadal, finalment, ja no n'hi ha hagut a la taula de Nadal: aquest magnífic vi de Can Feixes el vam anar bevent —a l'aperitiu, amb els entrants i, un altre cop, amb el pollastre— en una copa de vi blanc que li esqueia perfectament.
Amb la carn d'olla vam substituir el Brut Nature per un altre màgnum del mateix celler: Can Feixes Reserva Màgnum 2005. Un altre vi excel·lent, clàssic i en un bon punt d'evolució. No descobreixo res si dic que té un clar caràcter bordelès —i no ho dic gens ni mica com un demèrit, sinó ben al contrari—. El cupatge inclou l'ull de llebre, el merlot i el cabernet, amb una mica de petit verdot. Una gran ampolla d'aquelles de «vi de beure», òptima per a un dinar de Nadal.
Al conegudíssim «Schicke mir ein Blatt», de Brecht, el poeta demana a l'estimada el regal d'una fulla, «però d'un arbust que no creixi a menys de mitja hora de casa teva...». A mi m'agrada seguir aquesta requesta quan penso en alguna ampolla per a un dia de festa, i sovint m'arribo a algun celler recercant aquell màgnum escadusser que potser no comercialitzen, aquella ampolla que no es troba a la botiga. Per exemple, un parell de dies abans de Nadal vaig anar a Mas Comtal, a Sant Cugat Sesgarrigues, i els vaig demanar si havien embotellat algun màgnum del seu monumental Petrea blanc 2009. N'havien fet molt poquets, però van tenir l'amabilitat de vendre-me'n un i aquesta ampolla va ser el nostre vi principal el dia de Sant Esteve.
Gran, gran vi! No sé si l'eufòria d'aquests àpats tan entranyables m'obnubila, però aquest chardonnay tan dens, que ja m'havia semblat interessant alguna altra vegada que l'havia tastat —recordo la qualitat de la collita 2005— ara encara m'ha semblat més perfecte, més ben perfilat, amb més equilibri i llargada, potser per les virtuts de l'ampolla màgnum. Quin contrapunt més excels a la cassola de rap amb llagosta d'aquest Sant Esteve. Una ampolla absolutament memorable!
Un bon amic em deia que tresorejar ampolles en un celler només té sentit si es tracta d'ampolles màgnum. Segurament, era una exageració, però aquests tres màgnums que he comentat —juntament amb un bon grapat d'altres que he begut al llarg dels anys— em convencen de la importància que els cellers produeixin ampolles com aquestes, quan el vi que contenen s'ho mereixi.
Bon any! I molts bons màgnums!
[Una mala notícia per als amants de les textures voluptuoses del Petrea blanc: crec que, després de la collita 2009, hi haurà un lapse de quatre collites sense Petrea blanc. Aprofitem aquest 2009 mentre n'hi hagi!]
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mas Comtal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mas Comtal. Mostrar tots els missatges
dilluns, 26 de desembre del 2016
dijous, 30 de juny del 2016
Apunts de la Cimera
El dilluns es va celebrar, a l'Ermita de Foix, la segona edició de la Cimera del Xarel·lo, un tast magnífic que agrupa una bona part dels productors de vins xarel·lo 100%. Vaig tenir la sort de poder-hi anar i tastar a cor-què-vols-cor-què-desitges. Vaig prescindir d'aquells vins que conec millor, vaig repassar vins més o menys clàssics i vaig tastar per primera vegada algunes coses que em van interessar força. També, és clar, hi va haver algun glop decebedor. En conjunt, per als adoradors del xarel·lo —com jo mateix— un gran regal.
Com que tinc poc temps, faré allò que la meva àvia en deia «la feina del mandrós»: penjaré unes notes «telegràfiques» (ja sé que ara no se'n diu així, però jo sóc del temps antic), uns Apunts de la Cimera:
[Correcció: El celler que en aquests apunts anomenava "Serra de Marca", realment es diu "Terra de Marca". ]
Com que tinc poc temps, faré allò que la meva àvia en deia «la feina del mandrós»: penjaré unes notes «telegràfiques» (ja sé que ara no se'n diu així, però jo sóc del temps antic), uns Apunts de la Cimera:
[Correcció: El celler que en aquests apunts anomenava "Serra de Marca", realment es diu "Terra de Marca". ]
dissabte, 11 de febrer del 2012
Retrobament amb Mas Comtal
El neguit de voler tastar els dos vins que s'anomenen Gran Angular i estan fets amb la varietat incrocio Manzoni ha estat el pretext per anar a Mas Comtal i (tornar a) tastar la seva gamma de vins blancs.
El díptic que acompanya les ampolles de Gran Angular explica que es tracta d'una nova línia —de caràcter més experimental— dintre del catàleg d'aquest celler d'Avinyonet del Penedès, que ja té una trajectòria prou llarga i respectada. Amb aquesta nova col·lecció de vins reivindiquen —segon em diu l'Albert Milà— el dret a crear en llibertat vins singulars.
De moment, tenim dos vins que incorporen raïms d'unes vinyes joves d'incrocio Manzoni —incrocio, no pas incroccio!—que són a tocar de la bonica masia on hi ha el celler. La diferència entre els dos vins ve de la criança i de la incorporació, en un d'ells, de raïm chardonnay.
El Gran Angular Incroccio (sic) Manzoni 2010 ha estat fermentat en inoxidable i criat durant tres mesos en cups amb les mares. És un vi d'un to molt transparent que m'ha agradat força. El nas és poc marcat, però net, incisiu, i a la boca s'hi nota una acidesa molt viva, que es combina bé amb una certa sensació embolcallant que, sense ser untuosa, és consistent, ampla. És equilibrat, subtil, lineal, precís, agradable.
El Gran Angular Incroccio (sic) Manzoni Chardonnay 2010 —només 1.300 ampolles d'un vi criat quatre mesos en bótes de roure hongarès— és aromàtic (cítric, algun lleu fumat i alguna nota de criança, tot ben equilibrat) i saborós, amb força cos i una acidesa potent, ben integrada. Ens dóna una mica més de plenitud i de complexitat que el seu germà, a costa d'una mica menys de tensió. Crec que hom pot preferir un o l'altre, depenent de quines coses valorem més o quin aspecte ens vingui més de gust en un moment donat. El lluç d'ahir al vespre, per exemple, s'adeia d'allò més amb aquest blanc de criança que tan bé combina un cos ple i un puntet de greix amb una fresca acidesa.
Ja he dit, però, que el tast d'aquestes dues novetats de Mas Comtal m'ha servit també per a "repassar" els vins blancs d'aquest celler. El resultat ha estat que m'ha sorprès la seva gran qualitat i ara em reca tot aquest llarg temps en que he estat allunyat dels vins d'aquest celler tan sòlid. El Mas Comtal Pomell de Blancs 2010, per exemple, és magnífic! El fan amb xarel·lo i chardonnay i és bonic al nas, amb una mica de pell de llimona i algun indici com de greix, suggeridor. Vigorós, fresc, consistent, saborós, prou llarg i amb vores arrodonides. Tens.
I acabaré amb un vi blanc que m'ha produït estupefacció. És el Petrea Blanc 2005, un vi de chardonnay amb un 15% de xarel·lo, criat deu mesos en roure hongarès, de característiques excepcionals. És un vi de consistència contundent, que potser no agradarà tothom, però que a mi m'ha semblat interessantíssim. És daurat clar i d'aroma potent, lleument licorosa, clarament terciària, però no pas fustenya ni, encara menys, cansada o fada. Hi ha fondària i maduresa neta, i a la boca és com una esfera immensa i persistent que ens entapissa, com un cos sense arestes, gràvid, untuós, de textures generoses. És d'aquells vins que es manté temps i temps a la boca i que, per les seves virtuts, pot justificar ben bé una ampolla màgnum.
El díptic que acompanya les ampolles de Gran Angular explica que es tracta d'una nova línia —de caràcter més experimental— dintre del catàleg d'aquest celler d'Avinyonet del Penedès, que ja té una trajectòria prou llarga i respectada. Amb aquesta nova col·lecció de vins reivindiquen —segon em diu l'Albert Milà— el dret a crear en llibertat vins singulars.
De moment, tenim dos vins que incorporen raïms d'unes vinyes joves d'incrocio Manzoni —incrocio, no pas incroccio!—que són a tocar de la bonica masia on hi ha el celler. La diferència entre els dos vins ve de la criança i de la incorporació, en un d'ells, de raïm chardonnay.
El Gran Angular Incroccio (sic) Manzoni 2010 ha estat fermentat en inoxidable i criat durant tres mesos en cups amb les mares. És un vi d'un to molt transparent que m'ha agradat força. El nas és poc marcat, però net, incisiu, i a la boca s'hi nota una acidesa molt viva, que es combina bé amb una certa sensació embolcallant que, sense ser untuosa, és consistent, ampla. És equilibrat, subtil, lineal, precís, agradable.
El Gran Angular Incroccio (sic) Manzoni Chardonnay 2010 —només 1.300 ampolles d'un vi criat quatre mesos en bótes de roure hongarès— és aromàtic (cítric, algun lleu fumat i alguna nota de criança, tot ben equilibrat) i saborós, amb força cos i una acidesa potent, ben integrada. Ens dóna una mica més de plenitud i de complexitat que el seu germà, a costa d'una mica menys de tensió. Crec que hom pot preferir un o l'altre, depenent de quines coses valorem més o quin aspecte ens vingui més de gust en un moment donat. El lluç d'ahir al vespre, per exemple, s'adeia d'allò més amb aquest blanc de criança que tan bé combina un cos ple i un puntet de greix amb una fresca acidesa.
Ja he dit, però, que el tast d'aquestes dues novetats de Mas Comtal m'ha servit també per a "repassar" els vins blancs d'aquest celler. El resultat ha estat que m'ha sorprès la seva gran qualitat i ara em reca tot aquest llarg temps en que he estat allunyat dels vins d'aquest celler tan sòlid. El Mas Comtal Pomell de Blancs 2010, per exemple, és magnífic! El fan amb xarel·lo i chardonnay i és bonic al nas, amb una mica de pell de llimona i algun indici com de greix, suggeridor. Vigorós, fresc, consistent, saborós, prou llarg i amb vores arrodonides. Tens.
I acabaré amb un vi blanc que m'ha produït estupefacció. És el Petrea Blanc 2005, un vi de chardonnay amb un 15% de xarel·lo, criat deu mesos en roure hongarès, de característiques excepcionals. És un vi de consistència contundent, que potser no agradarà tothom, però que a mi m'ha semblat interessantíssim. És daurat clar i d'aroma potent, lleument licorosa, clarament terciària, però no pas fustenya ni, encara menys, cansada o fada. Hi ha fondària i maduresa neta, i a la boca és com una esfera immensa i persistent que ens entapissa, com un cos sense arestes, gràvid, untuós, de textures generoses. És d'aquells vins que es manté temps i temps a la boca i que, per les seves virtuts, pot justificar ben bé una ampolla màgnum.
dilluns, 21 de febrer del 2011
Avinyó, d'Avinyonet
Avinyonet del Penedès té diversos cellers que convé conèixer. Tanmateix, l'admirat Can Ràfols dels Caus, però també Mas Comtal, Cuscó-Berga (a les Gunyoles) i el nou Mas Candí. Finalment, a la masia de Cal Fontanals, a mig camí entre Les Cabòries —que ara, oficialment, du l'insípid nom d'Avinyó Nou— i Sant Sebastià dels Gorgs, hi trobem el celler Avinyó.
Com que és un lloc de pas —la carretera de l'Ordal i la de Begues es creuen a les Cabòries— i els seus cellers són, tots cinc, recomanables, Avinyonet del Penedès és un municipi que convida a fer-hi, sovint, una escapada i tornar a casa amb algunes ampolles ben triades. D'altra banda, si l'aire és net, el paisatge de vinyes que veurem des de l'indret elevat de les Gunyoles no ens decebrà gens i el seu record, quan arribi el moment d'obrir aquelles ampolles, ens farà més plaent el tast.
L'altre dia vaig fer cap a Cal Fontanals i vaig comprar-hi —molt bé de preu!— els seus dos vins negres. Ja els havia tastat en un parell o tres d'ocasions i també havien format part, algun Nadal, de la taula familiar. L'Avinyó Merlot, sorprenentment, no indica l'any de collita, i aquesta mancança no em sembla pas que sigui cap bona idea. És un vi que té una breu criança en fusta i ens mostra un color roig cirera claret, bonic. El nas és relativament simple, però llaminer, fruitat i amb un lleu toc d'espècies i herbes. De cos lleuger i fi, convida a beure i té aquell pas de boca franc que plau i "passa bé". L'Avinyó Cabernet Sauvignon 2005 té una criança d'uns dotze mesos i és d'un vermell fosc viu, bonic i lluent. El nas és força intens, amb alguna nota torrada i força fruita madura. És un vi elegant, fresc a la boca i saborós, amb cos, bona estructura i un cert caràcter.
La masia, les vinyes del seu entorn i aquests vins escaients justifiquen que passem per Cal Fontanals. Ara, a més, el camí d'accés està consolidat i no hi haurà perill que el cotxe se'ns quedi entrapat al fang, com va anar de ben prim que no em passa la primera vegada que vaig anar-hi!
Com que és un lloc de pas —la carretera de l'Ordal i la de Begues es creuen a les Cabòries— i els seus cellers són, tots cinc, recomanables, Avinyonet del Penedès és un municipi que convida a fer-hi, sovint, una escapada i tornar a casa amb algunes ampolles ben triades. D'altra banda, si l'aire és net, el paisatge de vinyes que veurem des de l'indret elevat de les Gunyoles no ens decebrà gens i el seu record, quan arribi el moment d'obrir aquelles ampolles, ens farà més plaent el tast.
L'altre dia vaig fer cap a Cal Fontanals i vaig comprar-hi —molt bé de preu!— els seus dos vins negres. Ja els havia tastat en un parell o tres d'ocasions i també havien format part, algun Nadal, de la taula familiar. L'Avinyó Merlot, sorprenentment, no indica l'any de collita, i aquesta mancança no em sembla pas que sigui cap bona idea. És un vi que té una breu criança en fusta i ens mostra un color roig cirera claret, bonic. El nas és relativament simple, però llaminer, fruitat i amb un lleu toc d'espècies i herbes. De cos lleuger i fi, convida a beure i té aquell pas de boca franc que plau i "passa bé". L'Avinyó Cabernet Sauvignon 2005 té una criança d'uns dotze mesos i és d'un vermell fosc viu, bonic i lluent. El nas és força intens, amb alguna nota torrada i força fruita madura. És un vi elegant, fresc a la boca i saborós, amb cos, bona estructura i un cert caràcter.
La masia, les vinyes del seu entorn i aquests vins escaients justifiquen que passem per Cal Fontanals. Ara, a més, el camí d'accés està consolidat i no hi haurà perill que el cotxe se'ns quedi entrapat al fang, com va anar de ben prim que no em passa la primera vegada que vaig anar-hi!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)