Dos de Poboleda

En Manolo Hidalgo i la Josefina Albert tenen vinyes a tres punts cardinals de Poboleda. Al Nord, al Barranc de Collbeix, que és el que baixa de la Morera cap el Maset del Rufino. Al Sud, al Barranc de la Comadecases, més enllà de Mas Sinén. A l'Oest, al Barranc de les Salanques, a sota del Tossal d'en Matabous, en unes terrasses on hi ha el celler.

He tastat els seus vins —que tenen un nom una mica atípic, com 1270 A Vuit— any rere any i n'he fet alguna menció escadussera en aquests apunts. Sempre hi he trobat glops de plaer, coses endreçades, qualitat. Ara que he destapat, al vespre a casa, escoltant el «Book of Ways» de Keith Jarrett —el mateix dia que ell feia setanta anys— un 1270 A Vuit del 2008, voldria fer-ne un apunt més complet.

La base d'aquest vi és la garnatxa (prop de la meitat) i la resta és cabernet, sirà, merlot i carinyena. Quan el decanto ja començo a gaudir-ne, perquè tota la sala s'omple d'aromes confitades que inciten a omplir la copa —però me n'estic, perquè sé que paga la pena esperar una mica. Fruita amb vi, romaní, una mica de compota, algun suau torrat. Un fons com de cireres —tot molt madur. A la boca, com s'intuïa, textures plenes de sabor, dolçor equilibrada per l'acidesa, potència que sadolla. També, potser, una certa indefinició varietal —un cert eclecticisme. Una ampolla que acoloreix aquest vespre d'homenatge a Jarrett.

* * * * *

I com que una cosa porta l'altra... ara que han passat uns dies he tornat a destapar una ampolla que va néixer a Poboleda, aquest cop al celler d'en Jordi Masdéu i l'Alessandro Marchesan: Mas la Mola. Aquests vins també els he pogut anar tastant i sempre els he trobat del bo i millor de Poboleda. En Jordi també és l'autor dels vins de Molí dels Capellans —el seu trepat sempre m'ha semblat excel·lent!— a Barberà de la Conca.

El Mas la Mola 2009 d'avui m'ha encantat i ha tensat alguns ressorts que creia tenir mig endormiscats. Potser tres setmanes sense cap ampolla de Priorat és una quaresma massa llarga!

Quin vi més ben endreçat i més plaent! Aromes amorosides, confitades, denses, complexes, nets, prioratines. Un conjunt ben integrat amb indicis —lleus, elegants— de regalèssia, de bosc, de cuirs, de torrats. Plenitud que es va desenvolupant a la copa, a pleret.

No m'ha sorprès, perquè ja m'ho esperava i m'hi delia. És ben bonic veure com el glop dóna una certa fluïdesa, una certa lleugeresa aparent, que es va expandint, llaminera i melosa. El pes que marca és equilibrat. El sabor és ben gran i es manté sense perdre les virtuts, sense decandir-se. És deliciosament arrodonit però té caràcter o, com en diuen els que escriuen en anglès, «grip». Un vi molt bo que simula levitats i ofereix profunditats.

* * * * *

Dos vins exquisits de Poboleda. Em fa recança pensar que la majoria d'aquestes ampolles es destapen lluny del nostre país.

Poboleda Vins 2012

He participat a Poboleda Vins, la jornada tècnica que es fa cada any en aquesta època i en la que els dotze cellers de Poboleda presenten els seus vins a un públic reduït, format principalment per professionals del món del vi. L'objectiu, a més de fer una avaluació continuada de la qualitat dels vins d'aquesta vila del Priorat, és avançar cap a una hipotètica delimitació de la tipicitat —si és que aquesta realment existeix— dels vins de Poboleda.

Respecte de la jornada de l'any passat —en vaig parlar en aquest bloc— hi ha hagut alguns canvis que, per al meu gust personal, han desvirtuat una mica el caràcter de la jornada. L'any passat vam fer un tast seqüencial, d'un únic vi de cada celler, sempre de la mateixa collita —la 2008— asseguts a una taula, amb diverses copes Riedel a la nostra disposició, i de manera que cada vi era presentat pel seu creador. Aquest any, en canvi, el format era el de les mostres de vins més tradicionals i més populars: cadascun dels dotze cellers tenia una taula amb tots els seus vins —hi havia vins del 2005 al 2010, una comparació gens equitativa— i els participants podíem anar tastant  —en una copa de qualitat inferior— allò que ens abellís.

Incomprensiblement, una de les coses que sí que va anar com l'any passat va ser que un dels vins més prestigiosos de Poboleda no hi era present. El celler Mas Doix oferia al tast Les Crestes i Salanques, però no pas el Doix. Diria que era l'únic vi de Poboleda absent de la jornada. Escatimar aquest vi en un tast popular, amb alguns centenars de participants, tindria una certa justificació, però en una jornada com aquesta en que unes vint o trenta persones —tirant llarg— ens havíem reunit per avaluar els vins de Poboleda —tots els vins de Poboleda— es fa estrany que el celler no hagi volgut sotmetre a avaluació el seu millor vi. Potser l'any vinent...

I el millor vi de Poboleda és.....

No, no ho diré pas. Cada vegada se'm fa més difícil pensar en termes de millor/pitjor, cada vegada hi crec menys. Vaig llegir en algun lloc que, ara que es fan tants i tants vins de qualitat arreu del món, la tasca del crític hauria de ser més la de parlar de l'estil d'un vi que no pas la d'avorrir el lector amb puntuacions i rànkings estèrils. Tots els vins que vaig tastar —van ser la majoria dels que hi havia al tast— em van semblar francament bons, decididament valuosos. És clar que, com que els tastavins som uns perepunyetes, a gairebé tots hi vaig trobar alguna mena de màcula: el blanc magnífic, però amb alguna nota apegalosa al nas, el negre excessivament llaminer o amb aquell toc ardent o massa prim, o ....

Parlaré només de quatre vins de Poboleda que van superar el llindar de l'emoció.

•  D'una banda, el Nunci Costero 2005 del celler Mas de les Pereres —o Mas de les Peres, que ho he vist de les dues maneres. El nom d'aquest vi és ben enigmàtic. Què vol dir això de "costero"? En castellà vol dir "d'arran de mar", que no ve gens al cas. En català, no vol dir res. (Tanmateix, aquest celler fa també un vi que du un nom que, en la meva opinió, podria guanyar el primer premi al nom més ridícul del país: es diu "Nuncito".) Si deixem de banda les filologies, el vi és fenomenal. Amb un 60% de carinyena de vinyes molt velles, ens dóna una interpretació del Priorat força personal, que potser ens recorda el Roine: equilibri, elegància, subtilesa —no pas feblesa— cremositat fresca, llargada... Un vi de plaer! I el Nunci 2006 segueix també unes línies de qualitat i d'estil similars. És un vi molt aromàtic que té, a la boca, un caràcter força lineal, amb pes al centre de la llengua i fluïdesa fresca i plaent. 
• Mas Sinén 2006. Aquí tenim un vi d'aromes espectaculars, amb molta fruita ben madura i ben criada i unes textures suaus a la boca que enamoren. Un d'aquells vins amb la riquesa de matisos que esperem dels millors priorats. Els altres vins de Mas Sinén no eren pas gaire diferents d'aquest, però el 2006, potser perquè estava ja una mica més polit, va ser el que va restar amb més força a la meva memòria. A destacar també l'existència d'un nou vi de Mas Sinén: Petit Sinén, amb una criança més curta i certament més primet que el primer vi, però amb tot el caràcter aromàtic de Mas Sinén.
• De Terres de Vidalba no sabria si quedar-me amb el Tocs 2007 o amb el Tocs 2008. Podria dir, copiant una frase enigmàtica que m'ensenyaven de petit a classe de religió, que són dos vins diferents amb una única personalitat. Tots dos són monumentals. Precisament, entre el 2007 i el 2008, el celler va decidir canviar el cupatge del vi i prescindir del cabernet i, pràcticament, del merlot. O sigui que el 2008 ja només té garnatxa i sirà, amb una miqueta de merlot. El cas és que hi ha potència i elegància i una certa força lineal que dóna sensació de puresa. 
• El Salanques 2007 (65% garnatxa, 15% carinyena, i la resta sirà, merlot i cabernet), de Mas Doix, em va donar la sensació d'estar tastant un vi realment gran i complet, un vi del que no se'm va acudir d'escriure a la meva llibreta res que no fossin tòpics: elegant, equilibrat, sedós, potent, madur, persistent... aquelles paraules que, en el fons, volen dir: sí, sí, és això, justa la fusta,... o com li vulgueu dir. 

He volgut destacar aquests vins, però n'hi va haver molts d'altres que em van causar delit, com ara el Mas la Mola 2009, afruitat al nas i fresc, cremós i elegant a la boca. O també el Tane 2009, monovarietal de carinyena, sedós i atractiu. I també el 1270 negre 2007 del celler Hidalgo Albert, fresc, melós i fluid, amb una bona amplada i una mica directe, però ben bo.

I —last but not least— també hi havia els blancs!

Els vins de Poboleda

L'ajuntament i els cellers de Poboleda han organitzat un tast de l'anyada 2008 dels vins d'aquesta vila del Priorat i he tingut la sort de ser-hi convidat. No cal dir que aquest esdeveniment —anomenat "Poboleda Vins, 2a jornada tècnica"— ha estat per a mi una oportunitat excel·lent de poder conèixer —en un tast simultani— tots els cellers de la zona. D'alguns d'aquests cellers, tanmateix, en tenia notícia més o menys detallada, però uns altres m'eren totalment desconeguts. Aquestes visions de conjunt —encara més si es limiten a una anyada concreta— són valuosíssimes per a un aficionat com jo i hi vaig fer cap amb un gran interès.

L'acte va estar força ben organitzat, en una sala ben condicionada i amb els accessoris —copes Riedel, llibreta d'informació,...— perfectament adients. El dia era lluminós i la temperatura era ben alta per l'època. Potser el ritme del tast va ser massa accelerat —si més no per a un tastavins de capacitats tan limitades com les meves.

Aquests són els cellers i els vins que vam tastar, sempre de la collita 2008:

• Terres de Vidalba només elabora un únic vi i aquest és el que vam tastar. Es diu Tocs i són unes deu mil ampolles de garnatxa, sirà i una mica de cabernet sauvignon de la vinya del Barranc de la Bruixa, a la banda de llevant del terme municipal.
• La Cooperativa Agrícola de Poboleda (on Cellers Unió elabora els seus Priorat des del 2004) ens va fer tastar el seu Llicorella Selecció.
• El celler Burgos-Porta (del qual n'he parlat en un escrit recent) presentava el Mas Sinén negre, del que només se n'han fet 7.220 ampolles.
• El celler Genium és un celler relativament nou que produeix anualment al voltant de les 25.000 ampolles i va presentar un "vi de vila" de garnatxa, carinyena i merlot: Poboleda Vi de la Vila. Només se n'han fet nou-centes ampolles.
• El celler Hidalgo Albert m'era totalment desconegut, però ara m'agradarà seguir-ne el moviment. Conrea 4 ha al Barranc del Beix, 2.4 ha a Matxerris i 3 ha a les Salanques. El seu vi du el nom (poc entenedor) de 1270 a vuit.
• Mas la Mola és un altre celler que he descobert gràcies a aquest tast. Vam tastar el vi que du aquest mateix nom: Mas la Mola, amb un 70% de garnatxa, un 20% de carinyena i la resta sirà, cabernet i merlot.
• Mas d'en Just és un projecte de dues parelles: els germans Eduard i Óscar Pasanau i les seves dones. El celler es troba al senyorívol carrer major de Poboleda i conreen unes 15 ha de vinyes. Cal fer esment que fan un blanc de viognier que surt d'una vinya d'una ha plantada el 1996 a la Morera de Montsant. Vam tastar el Mas d'en Just negre.
• El celler Jordi Domènech té unes 3 ha de vinya en bancals i una petita vinya de coster i va presentar un vi que es diferenciava clarament dels altres per la seva criança més curta de només sis a vuit mesos en roure francès: Petit Clos Penat.
• Mas Doix, incomprensiblement, va presentar al tast el seu segon vi: Salanques. Ens va privar, doncs, de conèixer i avaluar el seu Doix 2008.
• El Celler Pahí produeix unes 35.000 ampolles i té dotze ha de vinya en tres finques: el Maset dels Perellons, la Salanca i l'Arbossar. Vam tastar el seu Gaubança negre.

Seria llarg i, previsiblement, avorrit, incloure ara notes de tast de tots aquests vins. Permeteu-me, doncs, enllestir la feina amb algunes consideracions globals. En primer lloc, cal reconèixer la bona qualitat dels vins: tots estan fets amb una voluntat concreta de voler expressar allò que aquest país du a dintre. La segona constatació ens du a reconèixer la magnífica diversitat entre els vins del tast. No vaig veure-hi —me n'alegro— la clònica imitació d'un paradigma únic que tan perverteix altres zones vinícoles. Cadascun dels vins que vam tastar semblava percaçar una certa identitat personal. No volia imitar el vi del celler veí: buscava el seu propi espai sensorial.

Dit això, potser m'hauria de mullar una mica més i arriscar-me a valorar —sempre des de la meva opinió subjectiva i discutible— els diversos vins, per acabar dient quins són "els millors" (terme que m'agrada entre poc i gens!). Jo distingiria entre un grup superior format Tocs, Mas Sinén, Salanques i Mas d'en Just, un grup mitjà format per Genium i 1270 i un grup de cua que contindria Llicorella, Mas la Mola, Petit Clos Penat i Gaubança.

Parlem dels quatre capdavanters, tan diferents entre ells. El Tocs 2008 de Terres de Vidalba potser va ser el meu preferit. Cremós, complex i molt aromàtic, encara marcava la fusta, però tenia una elegància i una estructura acuradíssimes, amb tanins saborosos que, segons espero, aniran afinant-se a l'ampolla. El Salanques 2008 de Mas Doix era ben diferent i, previsiblement, era el vi amb més matèria i més concentració de tot el tast. Amb el temps, pot convertir-se en un vi immens, però també podria passar que aquesta gran concentració l'acabés perjudicant perquè no aconseguís trobar el necessari equilibri. A mig camí d'aquests dos vins hi trobem el Mas Sinén 2008, amb un pes considerable de fruita i un punt de greix. Aquest és el vi que vaig deixar a la copa fins al final del tast, per anar veient com guanyava en complexitat sense deixar de ser fresc i característic. Simplificant molt, podríem dir que agermana la força del Salanques i l'elegància del Tocs. El Mas d'en Just 2008 era acabat d'embotellar i estava tancat, molt tancat i, per això, fer-ne valoracions no deixa de tenir el seu risc. A mi em va impressionar i crec que no m'equivoco a l'hora de posar-lo en aquest grup superior entre els vins de Poboleda. Si realment acaba desenvolupant tot el que du a dins, potser tindrem un vi magnífic.

Tastar vins tan delectables pot sumir-te en un cert estat d'irreal beatitud. Mentre tornava a casa, per la carretera de Poboleda a Cornudella, vaig poder veure com, en una famosa finca malaguanyada que tots coneixem, els raïms, podrits, encara eren al cep, perquè la verema de l'any passat no s'havia collit. Aquesta visió terrible em va fer tornar a una realitat complexa i difícil, com és la de la fràgil subsistència d'un món agrari que és, al mateix temps, valuós i vulnerable.