Tocat —a quatre mans

En Santi Roig i la Mariona Parals tenen algunes vinyes extraordinàries de les que ja he parlar més d'una vegada en aquest blog. Per exemple, la vinya que es diu «el peixet» —a la zona que es coneix com el garrigal de Peralada— que ja deu haver complert els cent anys. D'aquesta vinya en surt el Camí de Cormes, un vi monovarietal de carinyena que és l'estrella del celler Roig-Parals. Manta vegada he fet la lloança del Camí de Cormes (vegeu aquest article, o aquest altre), però avui no en parlaré, sinó que parlaré d'un altre vi que també neix —en part— en aquesta vinya antiga i és una obra a quatre mans, de virtuts diferents.

La centenària vinya del peixet, a Mollet de Peralada, just abans que arribi la pluja

Ja sabeu que en Toni Coca —que no cal que us presenti— i en Santi Roig van iniciar fa uns anys una col·laboració que, com a primer resultat, va donar lloc a un vi tan interessant com el Tocat de l'Ala. En aquest article podeu trobar-ne una descripció. I, si llegiu fins el final de l'article, arribareu en un punt on jo especulava que aquest vi no podia ser encara la culminació del projecte en comú, perquè esperava que arribarien coses superiors.

Aquesta «cosa superior» ja és aquí i es diu Tocat i Posat 2012. L'altre dia vaig anar fins Mollet i vaig comprar-ne una ampolla. És un vi excel·lent però, anem pas a pas. És meitat i meitat de garnatxa i carinyena de vinyes molt velles. La carinyena ve de la mateixa vinya del Camí de Cormes i la garnatxa ve d'una altra vinya que no he pogut identificar. Se'n fan poques ampolles. El color és vermell prou fosc, però deixa passar la claror. El vaig decantar i no estic convençut que calgués haver-ho fet. Al primer moment, l'aroma subtil de fruita madura dóna unes sensacions fresques i elegants que —no he pogut evitar-ho— m'han fet pensar en algun dels vins del Montsant que admiro, com els que fa l'Alfredo Arribas. Després, l'espectre es fa més ample, només una miqueta més confitat, sense cap desviació cap a la llaminadura ni a la fruita exuberant i sobre-madura. Té alguna cosa de la regalèssia. És pur, exacte, ple.

L'entrada a la boca —en diuen «l'atac», però aquí aquest terme bèl·lic em sembla fora de lloc!— l'entrada a la boca, deia, és espectacular i escau parlar de sedositat, d'absència d'arestes, de frescor fluid que, malgrat això, dóna sensació de volum, de tridimensionalitat. Manté aquella elegància que —ja ho he dit abans— tenen alguns Montsant del bo i millor. És garnatxa i carinyena i aquesta dualitat ens presenta una certa contradicció. Segurament, el cupatge augmenta el plaer i la perfecció però també, inevitablement, perdem alguna cosa en caràcter, en tipicitat i en allò que, per dir-ho d'alguna manera, en podríem dir «terrer».

Aquest Tocat i Posat 2012 m'ha produït una molt bona impressió. Si el comparo mentalment —potser un dia els podré comparar realment— amb el seu germanastre Camí de Cormes, penso que no tenen res a veure l'un amb l'altre.

Com que vaig anar fins a Mollet de Peralada, vaig aprofitar per comprar també un Tocat de l'Ala Blanc 2014, que encara no havia tastat mai. És fet amb garnatxa blanca i macabeu, també a quatre mans entre en Santi i en Toni. Em va satisfer molt i molt! Aromes de raïm net i fruita blanca, expressiu sense ser apegalós ni tenir cap aroma artificiosa o equívoca. A la boca hi ha volum i sabor ple i una mica —només una justa miqueta— d'untuositat. Equilibrat de pes, una certa dolçor bona, atractiu, fresc i interessant. Amb aquesta sensació de cosa ben feta que sempre tenen els vins d'en Toni Coca.

Tocat (de l'ala)

Vaig conèixer el Tocat de l'Ala un dia de l'estiu passat que vaig coincidir amb en Santi Roig al seu minúscul celler Roig-Parals de Mollet de Peralada (ara ja s'ha instal·lat a un celler molt més gran). Hi havia anat a comprar-li algunes ampolles del seu gran Camí de Cormes 2007 i ell em va fer tastar un nou vi que encara era a un dipòsit. Em va agradar molt i en Santi em va explicar que es tractava d'una col·laboració entre en Toni Coca i ell. No és pas la primera vegada que un vi m'agrada molt i després sé que al seu darrera hi ha la ma d'en Toni Coca!

Ara aquell vi ja és una realitat i el podeu trobar al mercat. És fet amb garnatxa i carinyenes de vinyes velles —o molt velles— i s'ha criat només quatre mesos en bóta. Es diu Tocat de l'Ala 2011 i he de reconèixer que, si bé el nom no m'acabava d'agradar, un cop he vist l'etiqueta, que posa l'èmfasi en la paraula «TOCAT», els meus escrúpols han desaparegut.

He passat uns dies a l'Empordà, embadalit en la contemplació de la brotada dels ceps enmig de l'esclat primaveral de la vegetació i, a banda d'altres experiències enogràfiques que ja explicaré, si escau, he obert una ampolla d'aquest Tocat de l'Ala 2011. M'ha semblat encara molt millor —més fet, més sòlid— que quan el vaig tastar l'any passat. 

D'entrada diré que recomano que oxigeneu bé aquest vi, si voleu que mostri totes les seves qualitats. Quan ho fa, és magnífic, dens i concentrat, amb força i caràcter. Genera molt de sabor i té textura i cos molsuts, amb sensacions minerals i una llargada que es prolonga una bona estona. El sabor es va desplegant en capes successives, amb records de cacau i presència varietal de la carinyena. Un vi considerable que, a ulls clucs, em diu —que ningú s'escandalitzi!— més «Montsant» que «Empordà».

I caldrà seguir atents a aquesta col·laboració entre en Toni Coca i en Santi Roig perquè a la pàgina web de Coca i Fitó es fa esment d'un cert «Més Tocat de l'Ala» que potser ja és en alguna bóta o algun dipòsit de Mollet, esperant el seu moment...

Vinyes i flors

Hi ha força neu al Pirineu, del Canigó al Puigmal, tancant l'horitzó quan l'Empordà s'acaba. Els ceps ja han fet la brotada i s'hi han afanyat, perquè poc abans de Sant Jordi la bonança ha arribat de pressa. A les vinyes que encara no s'han llaurat hi ha flors a dojo. Tot és un esclat de verd i blau i blanc.

Passejo per vinyes conegudes, que sé que són de Roig Parals, de Masia Carreras, de Terra Remota, de Gelamà... Hi ha una tramuntana fresca, d'escassa violència, que dóna lluminositat als paisatges i fa onejar els sembrats, com si fossin les aigües d'un llac mogudes pel vent. Els contorns de cada bri d'herba, cada rosella, cada fulla primerenca, queden delineats amb precisió per la llum pura i acerada.

Busco vinyes velles, sense emparrar, de ceps que han crescut lliures anys i anys. No penso ara en els vins que en sortiran, sinó en la seva pura i simple dimensió estètica.

Vaig de Mollet a Espolla, de Sant Climent a Capmany i torno a Garriguella, al turó de la Malaveïna, al pla del Molí. De qualsevol lloc que sigui una mica enlairat es veuen les neus del Canigó. Feia mesos que no venia a l'Empordà i avui ho miro tot amb els ulls nets: Les blanques parets del cementiri de Sant Climent, l'Estanyol, el Beurac,...

Quan he arribat a casa he obert una ampolla de Tocat de l'Ala 2011, el vi d'en Toni Coca i Roig Parals. Però avui no vull parlar de vins, sinó de vinyes i flors.