IMPOSIBLE OLVIDARTE / IMPOSSIBLE OBLIDAR-TE

Aun que mi memoria navegara en la oscuridad del olvido, recordaría la suavidad de tus palabras con sólo escuchar tu susurro en la brisa, sonreiría ante tu tierna mirada, soñaría en tu presencia con esa mente que me condena a tu ausencia, viviría cada segundo junto a ti como si fuera el primero de nuestro eterno amor, porque es imposible olvidar la felicidad que me ofrece el poderte gravar en cada célula de mi ser.

Àdhuc que la meva memòria navegués en la foscor de l'oblit, recordaria la suavitat de les teves paraules amb només escoltar el teu murmuri en la brisa, somriuria davant la teva tendra mirada, somiaria en la teva presència amb aquesta ment que em condemna a la teva absència, viuria cada segon al costat de tu com si fos el primer del nostre etern amor, perquè és impossible oblidar la felicitat que m'ofereix el poder-te gravar en cada cèl·lula de la meva ser.

PERDONAME / PERDONA’M

Perdóname por haberte amado tanto que te he permitido marchar. Concédele  a mis días el color de tus recuerdos, en los que la paz y la armonía se funden en un abrazo, y a mis noches el dolor de perder el último suspiro capaz de exhalar mi corazón.

Perdóname todo aquello que callé por miedo a que mis palabras rompieran el sereno latir de mi incondicional amor. Concédele a mis lágrimas la miel de la soledad, para derramar en mi rostro la inevitable perdida  de vivir aquello sin lo cual es imposible vivir.

Perdona'm per haver-te estimat tant que t'he permès marxar. Concedeix-li als meus dies el color dels teus records, en els quals la pau i l'harmonia es fonen en una abraçada, i a les meves nits el dolor de perdre l'últim sospir capaç d'exhalar el meu cor.

Perdona'm tot allò que vaig callar per por de que les meves paraules trenquessin el serè bategar del meu incondicional amor. Concedeix-li a les meves llàgrimes la mel de la solitud, per vessar en el meu rostre la inevitable perduda de viure allò sense la qual cosa és impossible viure.

MÁS ALLÁ / MÉS ENLLÀ

Más allá de lo  efímero, de aquello que el tiempo borra del recuerdo, de eso que la leve brisa aleja sin dejar en tu vida, de ese aroma que desaparece en el infinito con la simple luz de una estrella, más allá de todo ese mundo estás tú.

Más allá de lo general, de lo común, de aquello que sólo contemplan los ojos pero jamás llegan al alma, del ruido que no logra transformarse en melodía para el corazón, de los gritos que no son capaces de comunicar, más allá de lo que la tupida apariencia esconde estás tú.

Més enllà de l'efímer, d'allò que el temps esborra del record, d'això que la lleu brisa allunya sense deixar en la teva vida, d'aquesta aroma que desapareix en l'infinit amb la simple llum d'un estel, més enllà de tot aquest món estàs tu.

Més enllà del general, del comú, d'allò que només contemplen els ulls però mai arriben a l'ànima, del soroll que no aconsegueix transformar-se en melodia per al cor, dels crits que no són capaços de comunicar, més enllà del que la espessa aparença amaga estàs tu.

EN TU SILENCIO / EN EL TEU SILENCI

La áspera arena ha rozado mis ojos hasta hacer de ellos una cascada de dolor, la naturaleza ha arañado mi piel hasta sangrar en la agonía, la vida ha asfixiado mi corazón hasta hacer que  se evapore el más mínimo residuo de felicidad… y mientras todo ello sucede, sólo el abrazo de tu silencio me transporta hacia la serenidad y la comprensión del que nunca falla, la mano que me socorre, la cuerda que me saca de la oscuridad del pozo, la nube que impide que el sol me abrase.

L'aspra sorra ha fregat els meus ulls fins a fer d'ells una cascada de dolor, la naturalesa ha esgarrapat la meva pell fins a sagnar en l'agonia, la vida ha asfixiat el meu cor fins a fer que s'evapori el més mínim residu de felicitat… i mentre tot això succeeix, només l'abraçada del teu silenci em transporta cap a la serenitat i la comprensió del que mai falla, la mà que em socorre, la corda que em treu de la foscor del pou, el núvol que impedeix que el sol m'abrasi.

FENT SAFAREIG

Infame aburrimiento que permite a las leguas viajen por parajes que la ignorancia le sirve en bandeja, obstinada curiosidad que recorre las calles en busca de nuevas aves a las que desplumar, inquietante serenidad que acompaña aquellas historias que no han de suceder, milagrosas manchas que sin sangre heridas han de crear.

Quien fuese brisa para borra esas mentiras que en el aire se crean, quien pudiera ser lluvia para limpiar el daño que el desconocimiento crea, quien volase en la ausencia de gris para poder construir un mundo de confianza y sinceridad en el que inventar e imaginar sólo sirvan para construir y crear.

Infame avorriment que permet a les llegües viatgin per paratges que la ignorància li serveix en safata, obstinada curiositat que recorre els carrers a la recerca de noves aus a les quals plomar, inquietant serenitat que acompanya aquelles històries que no han de succeir, miraculoses taques que sense sang ferides han de crear.

Qui anés brisa para esborra aquestes mentides que en l'aire es creen, qui pogués ser pluja per netejar el dany que el desconeixement crea, qui volés en l'absència de grisa per poder construir un món de confiança i sinceritat en el qual inventar i imaginar només serveixin per construir i crear.

CREO EN TI / CREC EN TU

Cuando la soledad arde en mi corazón, es tu amistad el mar que llena mi vida de compañía.

En esos momentos en los que el dolor paraliza mi respiración, ere tú el aire que me alimenta.

En la oscuridad en la que me envuelve la agonía, es la luz de tu mirada la que me muestra un nuevo horizonte.

Cuando la felicidad acaricia  mis labios, es tu sonrisa la que refleja toda su fuerza.

En esos instantes en los que la alegría penetra por todos los poros de mi piel, es tu luz la que la broncea para mostrarme su máximo esplendor.

En el vértigo del tiempo me mece contra el viento, sólo tu presencia me devuelve la estabilidad del pasado.

Quan la solitud crema en el meu cor, és la teva amistat el mar que omple la meva vida de companyia.

En aquests moments en els quals el dolor paralitza la meva respiració, ets tu l'aire que m'alimenta.

En la foscor en la qual m'embolica l'agonia, és la llum de la teva mirada la que em mostra un nou horitzó.

Quan la felicitat acaricia els meus llavis, és el teu somriure la que reflecteix tota la seva força.

En aquests instants en els quals l'alegria penetra per tots els porus de la meva pell, és la teva llum la que la bronzeja per mostrar-me la seva màxima esplendor.

En el vertigen del temps em bressola contra el vent, només la teva presència em retorna l'estabilitat del passat.