POR QUE? / PER QUE?

¿Por que, por que deje que las luces se apagasen en nuestro corazón? ¿Por que se ahogaron las palabras en mi garganta mientras el aire ardía en mis pulmones? ¿Por que dejé que el silencio llenara el espacio que nos distanciaba cada vez más? ¿Por que mis ojos buscaban el cielo mientras tu mirada reflejaba la luna que nos iluminaba? ¿Por que, por que?

Un segundo, tan sólo un instante, en el que el mundo se para a tus pies, una oportunidad en la que poder elegir un camino, una vereda, un sendero por el que poder pasear, ¿y eliges la soledad?

Per que, per que deixi que les llums s'apaguessin en el nostre cor? Per que es van ofegar les paraules en la meva gola mentre l'aire cremava en els meus pulmons? Per que vaig deixar que el silenci omplís l'espai que ens distanciava cada vegada més? Per que els meus ulls buscaven el cel mentre la teva mirada reflectia la lluna que ens il·luminava? Per que, per que?

Un segon, tan sols un instant, en el qual el món es para als teus peus, una oportunitat en la qual poder triar un camí, una sendera, una sendera pel qual poder passejar, i tries la solitud?



LEER PARA VOLAR / LLEGIR PER VOLAR

Olvidado en una estantería te encontré, el polvo del tiempo cubría tu rostro, pero aun así tus promesas de belleza me hicieron acariciarte. En tus tapas tan sólo una palabras, una recomendación, un aviso al lector, “si no eres capaz de volar no abras mi corazón”.

En tus letras me sumergí, bañándome en las caricias de un universo para mi desconocido. Me mostraste mil parajes en países que mi ignorancia aferraba, llegué a conocer a sus habitantes como si de amigos se trataran, a llorar con sus ojos, sonreír con su ternura, amar con desesperación y a odiar con todo el rencor.

Tus párrafos me ofrecieron alas para tocar el cielo, rozar con el alma las nubes que albergaban la imaginación voraz que permite crear desde la soledad. Me concedieron ver la historia desde la ventana de tus ojos y conocer culturas desde la puerta de tu corazón.

En tus páginas perdí el sentido del tiempo, mientras en ellas hallaba la inmortalidad de un minuto. Me hicieron comprender lo efímero de un instante cuando lo que el abraza es mucho más que un recuerdo. Amé, lloré, reí … e incluso comprendí que leer también puede ser vivir.

Oblidat en una prestatgeria et vaig trobar, la pols del temps cobria el teu rostre, però així i tot les teves promeses de bellesa em van fer acariciar-te. En les teves tapes tan sols una paraules, una recomanació, un avís al lector, “si no ets capaç de volar no obris el meu cor”.

En les teves lletres em vaig submergir, banyant-me en les carícies d'un univers per al meu desconegut. Em vas mostrar mil paratges en països que la meva ignorància aferrava, vaig arribar a conèixer als seus habitants com si d'amics es tractessin, a plorar amb els seus ulls, somriure amb la seva tendresa, estimar amb desesperació i a odiar amb tot el rancor.

Els teus paràgrafs em van oferir ales per tocar el cel, fregar amb l'ànima els núvols que albergaven la imaginació voraç que permet crear des de la solitud. Em van concedir veure la història des de la finestra dels teus ulls i conèixer cultures des de la porta del teu cor.

A les teves pàgines vaig perdre el sentit del temps, mentre en elles trobava la immortalitat d'un minut. Em van fer comprendre l'efímer d'un instant quan el que l'abraça és molt més que un record. Vaig estimar, vaig plorar, vaig riure … i fins i tot vaig comprendre que llegir també pot ser viure.

SOLEDAD / SOLITUD

Te he visto en entre las multitudes, hablando pero sin llegar a comunicarte, en las fiestas fundido entre la música, pero sin compartir la melodía de tu corazón, en la calle caminando entre los ojos que ocultan las cortinas más las sombras te absorbían haciéndote parte de ellas, en la playa, mirando el horizonte hasta ser parte de él... todo ello sin dejar de poseer la más cruda soledad.

T'he vist en entre les multituds, parlant però sense arribar a comunicar-te, a les festes fos entre la música, però sense compartir la melodia del teu cor, al carrer caminant entre els ulls que oculten les cortines més les ombres t'absorbien fent-te part d'elles, a la platja, mirant l'horitzó fins a ser part d'ell... tot això sense deixar de posseir la més crua solitud.

GAUDÍ

Cien años de historia sujetan tus columnas,que en silencio escuchan tus secretos y abrazan tus alegrías, en el barro de tus piedras la tierra albergó su vida para darte hoy la fortaleza, del frío mármol creaste tus obras extrayendo de su corazón la mayor de las bellezas, es en tus arcos donde el aire baila, permitiendo que su dulce melodía acaricie nuestros oídos, es tu arte el que perdura en el tiempo para que podamos inmortalizarlo en nuestros recuerdos.

Cent anys d'història subjecten les teves columnes,que en silenci escolten els teus secrets i abracen les teves alegries, en el fang de les teves pedres la terra va albergar la seva vida per donar-te avui la fortalesa, del fred marbre vas crear les teves obres extraient del seu cor la major de les belleses, és en els teus arcs on l'aire balla, permetent que la seva dolça melodia acariciï les nostres oïdes, és el teu art el que perdura en el temps perquè puguem immortalitzar-ho en els nostres records

RECORDAR

He lavado en la lluvia de la paciencia los recuerdos que me fijaban en las tormentas del pasado permitiendo que mi rostro reflejara las marcas de la experiencia.

He aclarado en mi corazón la arena que me había guardado de mil mares dejando que sus mareas acariciasen mi alma.

He secado las lágrimas que los sueños me dejaban al amanecer por no querer comprender que la realidad puede ser más bella que el arte de Morfeo.

He encontrado el color en el instante en que aprendí que recordar no es vivir, tan sólo es mal vivir.

He rentat en la pluja de la paciència els records que em fixaven en les tempestes del passat permetent que el meu rostre reflectís les marques de l'experiència.

He aclarit en el meu cor la sorra que m'havia guardat de mil mars deixant que les seves marees acariciessin la meva ànima.

He assecat les llàgrimes que els somnis em deixaven a l'alba per no voler comprendre que la realitat pot ser més bella que l'art de Morfeo.

He trobat el color en l'instant en què vaig aprendre que recordar no és viure, tan sols és malament viure.