Fidèlia (2/2)

Aquesta història comença a Fidèlia (1/2)

Una esgarrifança em va recórrer l’espinada. Em vaig disculpar i m’atansà a la cabina de la llançadora. Per ràdio vaig avisar a la Mariah. – Escolta’m bé. La documentació és obsoleta, totalment obsoleta, sisplau, totes dues, feu-vos fonedisses abans que arribem, sinó en tindrem problemes, molts problemes. Vull que m’escoltis, no us poden veure. Queda clar? – Suposo que desprès ens explicaràs perquè. – Desprès.

Encara que no els hi vaig poder donar gaires explicacions em van fer cas. Vaig deixar pendents les explicacions fins al final de l’operació, lògicament més feixuga, doncs tot el contacte amb els colons l’havia de tenir jo.

Una vegada recollida tota la colònia, vaig tenir una reunió amb els caps. – Els hi he de fer una advertència, tota la bodega, d’aquí fins a que acabem el viatge, fora d’algunes normes de seguretat que els hi explicaré, és el seu domini, ningú de la meva tripulació no entrarà si no en som requerits. Fora de la bodega, les lleis són les meves lleis, no pas les seves, els hi d’avisar que la meva tripulació són dues dones i, de cap de les maneres, s’avindran a vestir com les seves, ni jo el permetré. Si no els hi volen veure la pell no hi surtin de la bodega.

L’explicació els va neguitejar, però s’hi van avenir sense massa més problemes que assegurar-los que les portes de la bodega romandrien tancades per ells. Els hi vaig donar les explicacions pertinents sobre seguretat, un de jove era el que prenia nota, els altres semblaven més aviat poc interessats.

Una vegada iniciat el viatge, aprofitant l’hora de dinar les hi vaig fer venir totes dues i els hi vaig donar les explicacions sobre el tipus de gent que hi portàvem. – I què es suposa que he de fer jo si en tenen una avaria i he d’entrar? – Si no és urgent el deixarem per quan abandonin la nau, si és urgent, si podem, aïllarem la zona temporalment. – I si no podem? – Suposo que hauré d’anar jo a fer-ho.

No van quedar gaire convençudes, de fet jo tampoc, ens esperaven tres-centes hores de viatge i la possibilitat que hi hagués una avaria era bastant alta. No va passar gaire temps que vam tenir la primera incidència. No va ser una avaria, va ser un noi de la colònia que se les va empescar per obrir una de les portes.

No va resultar difícil d’agafar-ho, la visió de la Isis, vestida amb una samarreta de tirants i un pantaló de mitja cama, el va deixar bocabadat, s’ha de reconèixer que és una dona maca, però, en el cas del noi, podia ser la dona més lletja del món que la seva visió l’hauria deixat estabornit.

Me’l vaig portar al despatx. – Què he de fer amb tu ara? – Em dic Joshua, i vull deixar la colònia, de fet jo i uns quants. – I heu pensat que aquí seria més fàcil. – Sí, sabem que hi ha lleis que ho permeten. – Sí, però tenim un problema, les lleis, per fer-les acomplir, de vegades cal una demostració de força, que aquells que no les volen acomplir sàpiguen que no podran passar per sobre.

Joshua semblava entendre el que deia. – La seva tripulació ha de tenir recursos. – Te’n recordes de la Isis? – És la pregunta més estúpida que he fet mai. – La dona? – Sí, és la meitat de la tripulació. – Joshua va quedar pensant fins que va respondre. – Som quaranta homes i amb les nostres futures dones arribem a cent vint, serem el seu exèrcit. – Pensava ràpid, era agosarat, cercava solucions ... – Tu deus ser el lider d’aquesta bogeria. – Sí. – Va respondre amb un ample somriure.

Era el que pensava. Malgrat Joshua se’m feia simpàtic tenia un problema, aviat el trobarien a faltar. – Mira, no puc permetre’m el luxe de fer una guerra en aquesta nau. Però en el moment en que arribem a destí podem posar-nos en mans de la justícia, allà hi ha un tribunal civil. Però heu de tenir en compte alguns aspectes que no heu previst.

Joshua em mirava encuriosit. – Has vist com vestia la Isis? – Joshua va obrir els ulls al màxim. - Anava vestida? – Sí, anava vestida, però encara que anés absolutament nua, ningú no li podria posar un dit a sobre. – Vol dir que les seves dones són intocables? I com s’ho fan per procrear? – Para! Em referia a que no és delicte anar nu, que no podeu aplicar la vostra llei i que les vostres dones passarien a tenir el dret absolut a treure’s tota la roba que porten a sobre i que no us deurien obediència i que deixarien de ser les vostres futures dones si així ho volen.

Els ulls de Joshua s’il·luminaren. – Així era veritat! Els escrits eren veritat! – Després d’un moment d’emoció s’asserenà i digué. – Vam trobar uns escrits que explicaven com era la societat que havien deixat els nostres besavis. Eren uns escrits inclosos a l’índex, prohibits, redactats pel diable, segons els mestres. Però alguns volem elegir, i a la colònia no podem. – Interessant. Hi ha una cosa que no acabo d’entendre, teòricament sou una branca del cristianisme, però aquests costums vostres semblen més aviat islàmics. – Francament, no sé de que em parla. Cristianisme? Islàmics?

Convençut que Joshua no sabia de que li parlava vaig deixar el tema a banda. Desgraciadament havia de prendre una decisió. – Quines possibilitats hi ha que tornis a entrar i no se n’adoni ningú? – Poques. – Que passarà si t’enxampen? – Em fuetejaran. Però ja m’han fuetejat d’altres vegades, pels mestres sóc una cabra boja. – No m’agrada la idea que et fuetegin. – A mi tampoc, però a vostè li convé de lliurar-me als mestres.

La resposta de Joshua em va fer por. – Que vols dir? – Si em lliura els mestres li quedaran agraïts i el dia de l’arribada serà més fàcil que ens separem de la colònia, sinó els mestres sospitaran de vostè i de mi i jo no podré organitzar res. – Aquell raonament em va esglaiar. Estava disposat a rebre un càstig físic a canvi d’afavorir un objectiu.

Tal com em va demanar el vaig portar a la bodega, el vaig lliurar als caps fent una mica de teatre, reprenent-los per no tenir cura de la seva gent. Vam obviar l’incident amb la Isis, fins i tot els hi vaig dir que m’alegrava que no s’hagués trobat amb cap dona. Tal com va dir Joshua, els mestres em van tenir molt més respecte des d’aquell moment.

El següent incident va ser una avaria als conductes d’aigua que passaven per un costa de la bodega. Els hi vaig demanar de traslladar la gent a la planta inferior mentre fèiem la reparació. Fora d’algú que rondinà una mica els altres acceptaren, en una hora la planta era buida, vam fer la reparació i els hi vam tornar la planta sense més problema. Afortunadament no va haver-hi cap més problema. Fins i tot vaig poder recollir uns fulls que “algú s’havia oblidat”, amb una llista de noms.

La resta del viatge va ser tranquil, vaig aprofitar per enviar un informe al tribunal de justícia de la base amb tota la informació, i un altre a la Corporació queixant-me de la nul·la qualitat de la informació que ens havien enviat sobre la colònia.

Quan vam arribar a la base, rera l’acoblament vaig rebre la visita dels agents dels jutjats, havien preparat el procés judicial de selecció. La jutgessa m’ordenava formar part del tribunal en qualitat d’assessor i havia de deixar la nau a càrrec de la Mariah. Abans d’anar al tribunal vaig presentar el cap dels agents als caps de la colònia, ells s’encarregarien del trasllat.

Al tribunal, la jutgessa em va preguntar per tot el que sabia de la colònia i el nivell de conflicte que podia trobar. – Senyora, el primer problema el tindrem amb vostè, es tracta d’una colònia extremadament masclista, que difícilment acceptaran ordres d’una dona. – Prenc nota, de la seva advertència, però s’hauran d’avenir, no tiraré més de dos mil anys de canvis per quatre fanàtics.

Els primers en arribar al tribunal, separats de la resta van ser els caps. Desprès d’una estona de cridòria per estar davant una dona “nua”, la jutgessa portava un vestit de pantaló, sense escot ni cap peça mínimament insinuant, amb amenaces de tancar-los i no tornar mai amb la seva gent, vam aconseguir que la escoltessin.

La jutgessa els hi va recordar la norma segons la qual un tribunal podia preguntar, un per un i en solitari a cadascú dels adults si en volien abandonar la seva fe. – És una llei que fa molts anys que no cal aplicar-la, de fet m’ha sorprès que encara hi hagi grups com el seu. – Va explicar la jutgessa.

En una sala apart, sense la mirada dels caps, totalment esvalotats, van fer passar un per un els membres de la colònia, se’ls hi explicava quines eren les condicions, desaparició de la poligàmia, les dones no estaven sotmeses en cap forma als homes, ni que fossin marit i muller, i d’altres detalls que a mi em semblaven ridículs però veient algunes cares endevinava que no eren tant. Encara no he entès què vol dir que sigui obligatori repartir les feines de casa, és com dir que és obligatori donar menjar als fills.

Aquells que volien seguir es van reunir amb els caps, els altres van passar a una altra sala. Al final del procés la colònia va quedar reduïda a menys de la meitat, per edats pràcticament tot el jovent va abandonar la colònia fins i tot alguns que ja tenien família i fills. En els casos en que home i dones elegien diferent se’ls informava del fet donant-los opció a canviar d’opinió, si no havia canvi els fills quedaven amb la dona indefectiblement.

Va ser un procés llarg, a més, la jutgessa estava preocupada per les ulleres de les dones i va demanar un informe mèdic. Aquest va ser demolidor, fora dels nadons, mai no se les podrien treure, eren cegues funcionals, el cervell no entenia els senyals de llum normals, els que rebem tots. Aquest fet va fer que la jutgessa tornés a parlar als caps, exigint-los que eliminessin aquesta norma, sota amenaça de dissoldre la colònia i processar-los.

Una vegada acabat el procés vaig acomiadar-me del Joshua i d'un dels antics caps, el que sempre prenia notes, i que també havia deixat la comunitat. Em vaig poder tornar a la Bella Lola, on m’esperaven la Mariah i la Isis. – Sort que arribes, Salem, ja en tenim feina. – Deia la Mariah amb un somriure murri.