Es van conèixer amb vint i tants, ningú dels dos no va enganyar l'altre, però es van enganyar, s'enganyava ell quan pensava que les reticències d'ella eren cosa de l'edat, i que amb el temps s'obriria a tot el que ell li podia oferir.
S'enganyava ella quan pensava que ell deixaria de ser un somiador, que podria viure en un treball normal, amb un sou normal, amb una vida normal.
Ell mai no li va dir que volgués una mestressa, si fins i tot rentava els plats, escombrava, planxava i posava la rentadora. L'únic que ell demanava era sexe, sexe imaginatiu, descarat, divertit.
Ella mai no li va dir que volia un marit responsable, preocupat de portar un sou a casa, somiant en fundar una família, i ser ella la que tingués cura de la llar, el menjar a taula i la roba planxada. Del sexe el just per tenir fills, tradicional i avorrit.
Van passar els anys, tots dos es pansien en una lluita per creure's que estaven enamorats, que els problemes venien de fora, que ells anaven a un en tot.
Ell va renunciar als somnis de geni (geni en minúscules es clar), a deixar empremta, i s'oxidava en una oficina grisa i avorrida. Ella va haver de trobar feina, el sou de les oficines ja no són el que eren, no pot tenir la casa “Como los chorros del oro”.
Cada dia sortien de casa alleugerits d’anar a la rutina de la feina, cada dia sortien de casa a contracor, quina seria la discussió, quina excusa trobarien per recriminar-se?
Aquell dia, ell es va aixecar disposat a canviar les coses, ella es va aixecar pensant que no podien seguir així. L’esmorzar va ser més tens que de costum, ell buscava, amb por, les paraules per obrir la xerrada, ella buscava dins seu que era el que li estava passant.
“Volia dir-te ...” Comença amb veu tremolosa. “Crec que hem de solucionar això, tu no ets feliç amb mi, t’ho noto, i jo no sóc feliç amb tu, les poques vegades que fem l’amor ... que tenim sexe, es per complir, no ho sents, jo no ho sento. Crec que hem de canviar això.”
Ella se’l mira sobtada, els ulls se li omplen de llàgrimes. “Em vols deixar, és això, oi?” “Vull que siguis feliç, vull ser feliç, i així no l’estem aconseguint. No vull que ens barallem, no vull que no ens tornem a dirigir la paraula, però no crec que allargar això ens porti enlloc.”
“En què t’he fallat? Tens la roba planxada, el menjar a taula, la casa el millor arreglada que puc. És això? No t’agrada com tinc la casa?” Li diu ella desfent-se en plors.
“De fet, és això, però no com ho penses. M’importa un rave que la roba sigui planxada, que la casa estigui neta, que t’hagis estat hores fent-me el menjar. Voldria arribar a casa i que em demanessis sexe, que abans de poder dir hola tingués la teva llengua ficada a la gola, que t’hagués de recordar al matí que faig tard al treball i que no podem fotre un altre.”
“Però sé que això no me’l pots donar tu, perquè no és el que t’agrada. Mira-ho així, ens hem equivocat l’un amb l’altre, no ens vam voler creure el que veiem i ara mira’ns...”
“Hi ha una altra, oi? És això? Des de quan tens una bagassa?” “No, no és això, no hi ha ningú, de fet el problema és que no hi ha ningñu, ni tan sols tu, ni tan sols jo.”
Ella es calma, s’asseca les llàgrimes i el mira. “Si el que vols és sexe, t’ho puc donar. Què vols, fel·lacions? Per darrera? Agafa el que vulguis, m’ho deixaré fer tot.”
“Veus? T’ho deixaràs fer tot, no ho faràs tu, l’acceptaràs com a preu per fer ... pel que vols, però jo no vull que t’ho deixis fer tot, voldria que volguessis fer-ho... o que no volguessis, però que vulguis... com t’ho diria? Voldria que fossis activa.”
“Sé que no serà així, perquè llavors ja no series tu. Demà vindré a buscar les meves coses, avui ja no tornaré.”
Ell s’aixeca, agafa la bossa i se’n va cap a la feina, ella es queda plorant. Truca a la feina per dir que no anirà, que es troba malament. Passarà el dia fent-se preguntes, segurament sense resposta.
S'enganyava ella quan pensava que ell deixaria de ser un somiador, que podria viure en un treball normal, amb un sou normal, amb una vida normal.
Ell mai no li va dir que volgués una mestressa, si fins i tot rentava els plats, escombrava, planxava i posava la rentadora. L'únic que ell demanava era sexe, sexe imaginatiu, descarat, divertit.
Ella mai no li va dir que volia un marit responsable, preocupat de portar un sou a casa, somiant en fundar una família, i ser ella la que tingués cura de la llar, el menjar a taula i la roba planxada. Del sexe el just per tenir fills, tradicional i avorrit.
Van passar els anys, tots dos es pansien en una lluita per creure's que estaven enamorats, que els problemes venien de fora, que ells anaven a un en tot.
Ell va renunciar als somnis de geni (geni en minúscules es clar), a deixar empremta, i s'oxidava en una oficina grisa i avorrida. Ella va haver de trobar feina, el sou de les oficines ja no són el que eren, no pot tenir la casa “Como los chorros del oro”.
Cada dia sortien de casa alleugerits d’anar a la rutina de la feina, cada dia sortien de casa a contracor, quina seria la discussió, quina excusa trobarien per recriminar-se?
Aquell dia, ell es va aixecar disposat a canviar les coses, ella es va aixecar pensant que no podien seguir així. L’esmorzar va ser més tens que de costum, ell buscava, amb por, les paraules per obrir la xerrada, ella buscava dins seu que era el que li estava passant.
“Volia dir-te ...” Comença amb veu tremolosa. “Crec que hem de solucionar això, tu no ets feliç amb mi, t’ho noto, i jo no sóc feliç amb tu, les poques vegades que fem l’amor ... que tenim sexe, es per complir, no ho sents, jo no ho sento. Crec que hem de canviar això.”
Ella se’l mira sobtada, els ulls se li omplen de llàgrimes. “Em vols deixar, és això, oi?” “Vull que siguis feliç, vull ser feliç, i així no l’estem aconseguint. No vull que ens barallem, no vull que no ens tornem a dirigir la paraula, però no crec que allargar això ens porti enlloc.”
“En què t’he fallat? Tens la roba planxada, el menjar a taula, la casa el millor arreglada que puc. És això? No t’agrada com tinc la casa?” Li diu ella desfent-se en plors.
“De fet, és això, però no com ho penses. M’importa un rave que la roba sigui planxada, que la casa estigui neta, que t’hagis estat hores fent-me el menjar. Voldria arribar a casa i que em demanessis sexe, que abans de poder dir hola tingués la teva llengua ficada a la gola, que t’hagués de recordar al matí que faig tard al treball i que no podem fotre un altre.”
“Però sé que això no me’l pots donar tu, perquè no és el que t’agrada. Mira-ho així, ens hem equivocat l’un amb l’altre, no ens vam voler creure el que veiem i ara mira’ns...”
“Hi ha una altra, oi? És això? Des de quan tens una bagassa?” “No, no és això, no hi ha ningú, de fet el problema és que no hi ha ningñu, ni tan sols tu, ni tan sols jo.”
Ella es calma, s’asseca les llàgrimes i el mira. “Si el que vols és sexe, t’ho puc donar. Què vols, fel·lacions? Per darrera? Agafa el que vulguis, m’ho deixaré fer tot.”
“Veus? T’ho deixaràs fer tot, no ho faràs tu, l’acceptaràs com a preu per fer ... pel que vols, però jo no vull que t’ho deixis fer tot, voldria que volguessis fer-ho... o que no volguessis, però que vulguis... com t’ho diria? Voldria que fossis activa.”
“Sé que no serà així, perquè llavors ja no series tu. Demà vindré a buscar les meves coses, avui ja no tornaré.”
Ell s’aixeca, agafa la bossa i se’n va cap a la feina, ella es queda plorant. Truca a la feina per dir que no anirà, que es troba malament. Passarà el dia fent-se preguntes, segurament sense resposta.
