La veritat és que havia passat molt de temps, tant que ja pràcticament no el recordava, per això quan el vaig veure per primera vegada no hi vaig pensar, de fet no hauria parat esment en la seva presència si no hagués estat per la seva mirada incisiva i aquell somriure, pràcticament malèfic, que se li dibuixava al rostre.
La primera vegada, com deia, no el vaig reconèixer, vaig obviar la seva mirada i vaig seguir el meu camí, però l’escena es repetí durant tota la setmana, cada dia més insistent, cada dia una mirada més punyent fins que el divendres amb un gest de la mà em convidà a seure a la seva taula.
Vaig seure, el cambrer s’acostà i li vaig fer la comanda, un cafè. – Vostè i jo ens coneixem, no? – I tant! No em dirà que s’ha oblidat de la nostra conversa i la meva magnífica i espectacular sortida d’escena! – Quasi, de fet he fet esforços per oblidar-ho. Va ser vostè qui em va amenaçar? – I ara! Protocol, una mica dur però protocol a la fi. De fet ningú no se’l creuria.
Se’m va escapar un riure sarcàstic. – Ho sento, perdoni’m, però hi ha un munt de gent que creu en visionaris amb històries més inversemblants que la meva. – Sí, però vostè no en voldria treure profit de crèduls, voldria convèncer els que són com vostè, ateus, descreguts, científics, empírics, escamats amb la religió. Se’l menjarien viu. Altra cosa és que fes un llibre i el vengués com a ficció, llavors sí, l’aplaudirien, però això no ens posaria en perill.
Tornava a recordar la seva maleïda prepotència. – Es considera, es consideren intocables? – No. De fet som molt febles. Desproveïts dels sentiments humans, quan les coses es fan irracionals ens trobem perduts. Els humans són una espècie increïble, desconcertant, capaços de les més miserables actituds i de les més heroiques accions, i tot sense canviar d’individu.
Li vaig tallar. – ja, ja sé com som. El que no sé és què és vostè. Què són? Que fan aquí? – L’individu va riure. – Bona pregunta. Veurà, la nostra espècie va abandonar el seu planeta natal ja fa com ... milions d’anys, dels seus anys, de fet ja no queda ningú que l’hagi viscut. – Si són milions d’anys l’estrany seria que quedés algú. – Em mirà despectiu. – Humans! Tot el calculeu amb la vostra mida. Som biològicament immortals, no envellim, no creixem, sols podem morir si ens matem, o ens maten.
Ara qui mirava despectivament era jo. – Em vol fer creure que no evolucionen? Com comencen llavors? Com neixen?. – Néixer! Quin concepte tan barroer. – L’home, o el que fos, s’obrí la camisa i em mostrà una mena de butllofa prou gran com per haver d’agafar-la amb les dues mans. – D’aquí a un parell de dies caurà, llavors apareixerà un altre jo, tindrà tots els meus coneixements, tota la meva experiència. El que no tindrà serà el meu cos actual, necessitarà un nou cos.
La imatge de la butllofa era bastant fastigosa, tot i així vaig seguir la seva explicació, al final vaig afegir. – Així sou com els virus, que necessiten d’una cèl·lula per sobreviure. – Si fa no fa. – Em va sorprendre que no s’ofengués. – La diferència és que no matem a l’hoste. – Perdoni’m però vol dir que aquella sèrie americana ... no recordo com es deia ... Sí. Stargate. Vol dir què te un punt de veritat? – Un punt, però no som cucs. – Llavors? – Vostè l’ha dit abans, som semblants als virus, a les bactèries.
Sense voler se’m va escapar el pensament. – Paràsits. – Sí, exactament, però donem a l’hoste la possibilitat de viure eternament. – Ja. Pot decidir l’hoste? Pot elegir el que fer? Pot contradir al paràsit? – No. – Llavors l’esclavitzeu. – És una paraula molt lletja aquesta. – Les paraules lletges acostumen a definir la realitat. – Pensi-ho. Viure eternament, no emmalaltir, poder viatjar per l’univers, poder viure tota la història, poder ... – Poder res. Si no sóc lliure d’elegir no puc fer res.
M’aixecà de la taula disposat a anar-me’n. – Si us plau. Acabi d’escoltar-me. – La veu de l’individu havia canviat, semblava preocupat. Vaig seure mentre li feia el comentari. – No es pensi que em convencerà, ja l’he vist, vostè cerca un hoste per al seu fill, o el que sigui. Sap? Potser moriré aviat, potser moriré de vell, amb Alzheimer, o incapaç de moure’m per mi mateix. Però no penso renunciar a la meva, petita, llibertat.
L’home semblava abatut ara. – Ens estan eliminant. Estem perdent la batalla, la guerra. – I? – Ell. Ell és el problema, entestat en controlar els humans. No vol aprendre de l’experiència. Ja vam haver de deixar el planeta anterior al ocupar tots els cossos. No permetre que es reproduïssin va ser un error. – Vol dir que una vegada un humà convertit en hoste ja no pot reproduir-se? – L’home no contestà, però la seva mirada era una afirmació sense dubtes.
El silenci es va apoderar de la situació una llarga estona. – Ja em perdonarà, però no veig el guany en que vostès augmentin el seu nombre en comptes d’ells, qui siguin. A la fi, amb uns o altres nosaltres perdem. – És diferent, nosaltres tenim un creixement controlat, no superem mai l’un per milió de la població del planeta i estem cercant nous planetes a colonitzar.
El seu aire de superioritat havia tornat, estava clar que per a ells érem poca cosa més que ramats de bèsties. – Això no és un avantatge, és un mal menor en tot cas. Què més ofereixen? Què guanya la humanitat amb vostès? Important, qui són els vostès i qui els altres?
L’home es mostrà contrariat. – Pensava que estava clar. Tanmateix li aclariré. Ells i nosaltres, hem estat amb la humanitat des de poc després que els homes comencessin a ser una mica més que micos. Sap la representació d’àngels, dimonis, elfs, gnoms, deus banyuts, etc ...? Éren les espècies hostes anteriors, les que vam dilapidar, n’hi havia molta varietat i tot i així vam acabar amb elles.
- Abans d’arribar aquí teníem un cap, un líder electe, això va canviar en arribar-hi. Ell va prendre el control per la força. – Qui és ell? – El que no te nom. L’alfa i l’omega, bla, bla, bla. – Vol dir que existeix? – Bé, si obviem omnipotència, omnipresència i omnisciència, sí, existeix algú que es considera creditor d’obediència cega. – I ara em dirà que vostès són l’exèrcit de Satan. – Dit així sona malament. Però la seva paraula Satan de fet vol dir enemic, i llavors sí, som els enemics.
- Com li deia, Ell va prendre el control, llavors va començar una guerra, com que no podia fer-se amb tots els cossos va aprofitar la beneiteria dels humans per crear exèrcits d’humans que ens fessin la guerra, el que vostès coneixen per religions. Nosaltres també vam tirar de veta però el resultat va ser, sempre, que els humans es dedicaren a matar-se entre humans i passar de nosaltres, i d’ells.
La veritat és que tota aquella història, sostinguda per la meva experiència anterior i una butllofa desagradable, em resultava poc creïble, a la fi podia estar sent víctima d’uns brètols amb ganes de divertir-se a costa meva, l’alternativa també em desagradava, d’aquella història ni uns ni altres em semblaven tenir un pam de net.
Vaig mirar el meu interlocutor a la cara. – Miri, potser és veritat el que em diu, potser no, però en cas que no m’estigui aixecant la camisa sento que tant uns com els altres ens fan servir com titelles, han sembrat la llavor de la discòrdia entre nosaltres amb tal d’assolir els seus objectius i, en darrer cas són vostès els que necessiten de nosaltres, no pas al revés.
L’home em va mirar. – Ell els destruirà. – Potser, també és possible que acabem nosaltres amb nosaltres mateixos, i de pas amb vostès. – Mentre deia això m’aixecava per anar-me’n, a bon punt de sortir se’m va acudir un pensament lapidari.
Em vaig girar i li vaig deixar anar. – Sap? Ja no puc dir que no crec en un ésser superior, no em cal, m’ha demostrat que no existeix, que sols existeixen éssers normals i éssers prepotents, i aquests segons depenen dels primers per sobreviure. - He tornat a passar pel mateix lloc moltes vegades, però l’home ja no hi era, vés a saber a qui li va encolomar la butllofa fastigosa aquella.
La primera vegada, com deia, no el vaig reconèixer, vaig obviar la seva mirada i vaig seguir el meu camí, però l’escena es repetí durant tota la setmana, cada dia més insistent, cada dia una mirada més punyent fins que el divendres amb un gest de la mà em convidà a seure a la seva taula.
Vaig seure, el cambrer s’acostà i li vaig fer la comanda, un cafè. – Vostè i jo ens coneixem, no? – I tant! No em dirà que s’ha oblidat de la nostra conversa i la meva magnífica i espectacular sortida d’escena! – Quasi, de fet he fet esforços per oblidar-ho. Va ser vostè qui em va amenaçar? – I ara! Protocol, una mica dur però protocol a la fi. De fet ningú no se’l creuria.
Se’m va escapar un riure sarcàstic. – Ho sento, perdoni’m, però hi ha un munt de gent que creu en visionaris amb històries més inversemblants que la meva. – Sí, però vostè no en voldria treure profit de crèduls, voldria convèncer els que són com vostè, ateus, descreguts, científics, empírics, escamats amb la religió. Se’l menjarien viu. Altra cosa és que fes un llibre i el vengués com a ficció, llavors sí, l’aplaudirien, però això no ens posaria en perill.
Tornava a recordar la seva maleïda prepotència. – Es considera, es consideren intocables? – No. De fet som molt febles. Desproveïts dels sentiments humans, quan les coses es fan irracionals ens trobem perduts. Els humans són una espècie increïble, desconcertant, capaços de les més miserables actituds i de les més heroiques accions, i tot sense canviar d’individu.
Li vaig tallar. – ja, ja sé com som. El que no sé és què és vostè. Què són? Que fan aquí? – L’individu va riure. – Bona pregunta. Veurà, la nostra espècie va abandonar el seu planeta natal ja fa com ... milions d’anys, dels seus anys, de fet ja no queda ningú que l’hagi viscut. – Si són milions d’anys l’estrany seria que quedés algú. – Em mirà despectiu. – Humans! Tot el calculeu amb la vostra mida. Som biològicament immortals, no envellim, no creixem, sols podem morir si ens matem, o ens maten.
Ara qui mirava despectivament era jo. – Em vol fer creure que no evolucionen? Com comencen llavors? Com neixen?. – Néixer! Quin concepte tan barroer. – L’home, o el que fos, s’obrí la camisa i em mostrà una mena de butllofa prou gran com per haver d’agafar-la amb les dues mans. – D’aquí a un parell de dies caurà, llavors apareixerà un altre jo, tindrà tots els meus coneixements, tota la meva experiència. El que no tindrà serà el meu cos actual, necessitarà un nou cos.
La imatge de la butllofa era bastant fastigosa, tot i així vaig seguir la seva explicació, al final vaig afegir. – Així sou com els virus, que necessiten d’una cèl·lula per sobreviure. – Si fa no fa. – Em va sorprendre que no s’ofengués. – La diferència és que no matem a l’hoste. – Perdoni’m però vol dir que aquella sèrie americana ... no recordo com es deia ... Sí. Stargate. Vol dir què te un punt de veritat? – Un punt, però no som cucs. – Llavors? – Vostè l’ha dit abans, som semblants als virus, a les bactèries.
Sense voler se’m va escapar el pensament. – Paràsits. – Sí, exactament, però donem a l’hoste la possibilitat de viure eternament. – Ja. Pot decidir l’hoste? Pot elegir el que fer? Pot contradir al paràsit? – No. – Llavors l’esclavitzeu. – És una paraula molt lletja aquesta. – Les paraules lletges acostumen a definir la realitat. – Pensi-ho. Viure eternament, no emmalaltir, poder viatjar per l’univers, poder viure tota la història, poder ... – Poder res. Si no sóc lliure d’elegir no puc fer res.
M’aixecà de la taula disposat a anar-me’n. – Si us plau. Acabi d’escoltar-me. – La veu de l’individu havia canviat, semblava preocupat. Vaig seure mentre li feia el comentari. – No es pensi que em convencerà, ja l’he vist, vostè cerca un hoste per al seu fill, o el que sigui. Sap? Potser moriré aviat, potser moriré de vell, amb Alzheimer, o incapaç de moure’m per mi mateix. Però no penso renunciar a la meva, petita, llibertat.
L’home semblava abatut ara. – Ens estan eliminant. Estem perdent la batalla, la guerra. – I? – Ell. Ell és el problema, entestat en controlar els humans. No vol aprendre de l’experiència. Ja vam haver de deixar el planeta anterior al ocupar tots els cossos. No permetre que es reproduïssin va ser un error. – Vol dir que una vegada un humà convertit en hoste ja no pot reproduir-se? – L’home no contestà, però la seva mirada era una afirmació sense dubtes.
El silenci es va apoderar de la situació una llarga estona. – Ja em perdonarà, però no veig el guany en que vostès augmentin el seu nombre en comptes d’ells, qui siguin. A la fi, amb uns o altres nosaltres perdem. – És diferent, nosaltres tenim un creixement controlat, no superem mai l’un per milió de la població del planeta i estem cercant nous planetes a colonitzar.
El seu aire de superioritat havia tornat, estava clar que per a ells érem poca cosa més que ramats de bèsties. – Això no és un avantatge, és un mal menor en tot cas. Què més ofereixen? Què guanya la humanitat amb vostès? Important, qui són els vostès i qui els altres?
L’home es mostrà contrariat. – Pensava que estava clar. Tanmateix li aclariré. Ells i nosaltres, hem estat amb la humanitat des de poc després que els homes comencessin a ser una mica més que micos. Sap la representació d’àngels, dimonis, elfs, gnoms, deus banyuts, etc ...? Éren les espècies hostes anteriors, les que vam dilapidar, n’hi havia molta varietat i tot i així vam acabar amb elles.
- Abans d’arribar aquí teníem un cap, un líder electe, això va canviar en arribar-hi. Ell va prendre el control per la força. – Qui és ell? – El que no te nom. L’alfa i l’omega, bla, bla, bla. – Vol dir que existeix? – Bé, si obviem omnipotència, omnipresència i omnisciència, sí, existeix algú que es considera creditor d’obediència cega. – I ara em dirà que vostès són l’exèrcit de Satan. – Dit així sona malament. Però la seva paraula Satan de fet vol dir enemic, i llavors sí, som els enemics.
- Com li deia, Ell va prendre el control, llavors va començar una guerra, com que no podia fer-se amb tots els cossos va aprofitar la beneiteria dels humans per crear exèrcits d’humans que ens fessin la guerra, el que vostès coneixen per religions. Nosaltres també vam tirar de veta però el resultat va ser, sempre, que els humans es dedicaren a matar-se entre humans i passar de nosaltres, i d’ells.
La veritat és que tota aquella història, sostinguda per la meva experiència anterior i una butllofa desagradable, em resultava poc creïble, a la fi podia estar sent víctima d’uns brètols amb ganes de divertir-se a costa meva, l’alternativa també em desagradava, d’aquella història ni uns ni altres em semblaven tenir un pam de net.
Vaig mirar el meu interlocutor a la cara. – Miri, potser és veritat el que em diu, potser no, però en cas que no m’estigui aixecant la camisa sento que tant uns com els altres ens fan servir com titelles, han sembrat la llavor de la discòrdia entre nosaltres amb tal d’assolir els seus objectius i, en darrer cas són vostès els que necessiten de nosaltres, no pas al revés.
L’home em va mirar. – Ell els destruirà. – Potser, també és possible que acabem nosaltres amb nosaltres mateixos, i de pas amb vostès. – Mentre deia això m’aixecava per anar-me’n, a bon punt de sortir se’m va acudir un pensament lapidari.
Em vaig girar i li vaig deixar anar. – Sap? Ja no puc dir que no crec en un ésser superior, no em cal, m’ha demostrat que no existeix, que sols existeixen éssers normals i éssers prepotents, i aquests segons depenen dels primers per sobreviure. - He tornat a passar pel mateix lloc moltes vegades, però l’home ja no hi era, vés a saber a qui li va encolomar la butllofa fastigosa aquella.
