Jo no sóc nacionalista

Jo no sóc nacionalista.

Un nacionalista és aquell que surt en defensa de qualsevol cosa que porti com a etiqueta el nom del seu país.

Un nacionalista és aquell que es considera en el dret de ser tractat de manera diferent pel simple fet d'haver nascut en un lloc, independentment del que ell hagi aportat,

Un nacionalista és aquell que defensa els “seus” malgrat siguin culpables i condemna els “altres” malgrat siguin innocents.

Si jo fos nacionalista català defensaria Abertis i La Caixa perquè són catalanes, defensaria Millet i Montull perquè també ho són i sortiria en defensa de qualsevol esportista acusat de dopping català malgrat s'estigui posant cec d'esteroides al meu davant.

Però Abertis és una empresa orientada a esquilmar-nos, La Caixa és un banc que et cobra per dir-te l'hora, Millet i Montull són uns lladres i em repateja l'estomac que no siguin a la garjola i tot i que ara no em ve al cap cap esportista català dopat, segur que hi ha algun, quan l'enxampin que es foti, i que sigui aviat.

Per això jo no sóc nacionalista, i sí ho són els “patriotes” espanyols que han sortit en defensa de Repsol, Contador i Juan Carlos I “el campechano”.

I potser el govern argentí no ho ha fet be, però no és un problema d'Espanya sinó de la multinacional Repsol que ens apuja el preu del combustible cada dia.

I potser Contador es va atipar de filets de vedella, però sabent el que hi ha ben be podria haver menjat verdura i ara no estaria com està.

I potser al rei li van pagar el viatge, però com a representant de l'estat i després de demanar a tothom que s'estrenyés el cinturó i comptant amb el núvols legals que cobreixen la seva família, ben bé podria haver pensat que era millor declinar la invitació.

També van nacionalitzar un tal Johann Muehlegg, de malnom Juanito Muelec, esquiador murcià (!?), que va anar a unes olimpíades i en comptes de medalla li va tornar amb un positiu.

També es van omplir d'orgull patri al guanyar la selecció de futbol de Malta per un munt de gols (Bàsicament la selecció espanyola substituïa a l'equip dels fadrins).

També odien de tot cor la nostra llengua perquè no és espanyola i no es queixen quan els envasos venen en portuguès.

Segurament podria argumentar més punts però amb això hi ha prou per poder dir que no sóc nacionalista, que jo sols vull que se'm respecti la meva identitat i la meva llengua i que això ni de lluny és excloent.

Feia tant que no la sentia així

Ella va ser el meu primer amor, un amor adolescent no correspost, el centre d'un infern del que, ara en sóc conscient, jo era l'únic autor. La vaig estimar amb delir, no sé si dir-ne bogeria, però mai vaig tenir el favor que volia d'ella.

Mai no ho vam parlar després però suposo que el seu record de mi d'aquella època deu ser digne dels pitjors malsons de qui llavors no era més que una nena. Jo també era un nen, aclarim-ho, i vaig ser covard incapaç de dir-li que sentia però alhora un borinot.

Tampoc no va ajudar el fet que, a les darreries, es convertís en una mena de musa per a, si fa no fa, uns nou borinots més i com que el borinot més antic, es a dir, jo, no havia tingut els nassos de dir res, vam entrar en una voraginé de la que, avui entenc, ella devia voler escapar.

He de dir que no hi havia cap raó per aquella situació, era maca, els seus cabells i els seus ulls em feien tornar boig, però no la recordo com la noia del grup més exuberant ni tampoc no anava llaurant el camí perquè els nois l'hi anéssim al darrera, no vestia extremada, no incitava, no ... no sé que va passar perquè fos, sospito que a despit seu, el centre d'aquella bajanada.

La vaig veure de nou moltes vegades en aquests trenta-cinc anys però no va ser fins la darrera vegada, ara farà uns mesos, que la vaig tornar a veure com la veia llavors, vaig sentir de nou la força que m'atreia als meus tretze anys i vaig recordar com me l'havia estimada.

M'apropo als cinquanta i, fora de moments puntuals, ja no m'arrosseguen les sensacions, afortunadament he aprés a gaudir del que se'm dóna i vaig gaudir de la conversa, de la seva presència i de la sensació que ella també en gaudia.

Hi ha molts moments als que voldria tenir la capacitat de viatjar en el temps per dir-li quatre coses en aquell marrec i quan ens vam separar al metro va ser un d'aquests moments. No penso en recuperar res, no hi ha res a recuperar, em sento agraït pel moment viscut, per tornar a sentir el que havia sentit per uns instants i per no sentir-me rebutjat com m'havia sentit.

Els reis d'orient existeixen de veritat?

M'ho vas deixar així, de cop, sense previ avís. Em vaig sentir orgullós de tu, sabies fer la pregunta correcta, i vull creure que això te l'he ensenyat jo. D'altra banda em vaig sentir contrariat. Com se li explica a una criatura de cinc anys que tot allò que li està posant dels nervis no és més que una faula?

Com fer-ho per, sense dir-te cap mentida; et vaig prometre que tot el que et digués seria veritat; no estroncar-te la il·lusió? M'havies posat en un tràngol sense saber-ho.

Vaig recordar la teva cara a la cavalcada, colpejant el tió, cridant al obrir els regals i vaig estar segur que no volia perdre-m'ho.

I alhora volia que fossis conscient de la realitat, que visquessis els somnis però que no se t'emportessin, que seguissis somiant i al mateix temps aprenguessis a veure la línia, de vegades tan subtil, que separa la ficció de la realitat.

Com dir-te que tot és un espectacle? Que, fora dels aprofitats que volen fer l'agost al desembre (i els malparits l'aconsegueixen) el que volem és que gaudiu ara que encara podeu somiar com sols ara podreu fer-ho.

Existeixen les reis i Papa Noel? Caga regals el tió? El ratolí Pérez s'emporta les dents i deixa monedes a canvi? Com et dic que tot és inventat? - Tu vols què existeixin? - Et vaig preguntar i em vas respondre amb tota una ràfega de pensaments infantils.

Sense que t'adonessis et vaig respondre. Són tan reals com els teus somnis i sols depenen de tu.

Petit

(Un altre que s'apunta al carro de l'Assumpta)

Doncs sí, aquest sóc jo de petit, i com podeu veure ja llavors no tenia problema en expressar la meva opinió d'una manera fefaent.

Si pregunteu tothom us dirà que jo era un bon nen, i sí, no acostumava a fer res que malmetés la meva fama, no pas perquè hi tingués un interès especial en mantenir-la sinó perquè el vuitanta per cent del temps estava als núvols.

Tanmateix, arribada l'hora era dels que les feien grosses, una vegada vaig guanyar al pilla-pilla a tots els més atlètics i ràpids nens del carrer, tota una proesa si considereu el fet que acostumaven a enxampar-me a la primera.

Però aquell dia havia plogut i els tolls cobrien una bina part del carrer i jo volia guanyar al preu que fos. El joc es va acabar amb tots els nens rodejant un toll d'aigua i jo en una petita illa al bell mig, moll i victoriós. La mare no ho va entendre així.

Creences

La mare es va enfadar amb Déu ja fa molts anys, va ser quan va morir la meva cosina, la mare no li va perdonar que s'en portés una noia que estava a punt de casar-se, a punt d'iniciar una altra generació.

Jo era relativament petit, dotze anys potser. La mort de la meva cosina per a mi va ser diferent, era la primera mort a la família, era la primera vegada que sentia la pèrdua d'algú proper.

Que la mare deixés de creure en Déu, d'aquella manera que deixen de creure els que s'enfaden amb el seu Déu, va suposar la llavor del meu ateisme tot i que no en vaig ser conscient fins molt temps després.

Vaig voler creure, i vaig llegir-me la bíblia, versicle a versicle, paraula a paraula, des del principi, i ja des del principi les coses no quadraven. A classe de religió, a missa, el missatge era clar Déu era un ser tot bondat i justícia, però endinsar-se en els relats de la Bíblia implicava trobar-se algú mesquí, egocèntric, injust i arbitrari.

Com vaig poder em vaig empassar l'antic testament esperonat que, segons m'explicaven, tot allò era un poema, i que l'enteniment de totes les contradiccions es desfarien en llegir el nou testament. I així fou. Amb prou feines vaig començar m'hi vaig trobar amb un arbre genealògic al final del qual sols vaig poder pensar: I què? Què més dóna que Jesús estigués emparentat o no amb Abraham?

La lectura dels quatre evangelis va ser penosa, eren clarament un recull inconnex d'històries, un batibull de miracles sense gaire sentit i d'històries de vell. Però a la fi sí explicava coses, certes o no, d’algun que proclamava l'amor i la justícia, sense prejudici d’alguns passatges on la història deixava de ser “perfecta”. Va ser en arribar als fets dels apòstols i acabar de decidir que la meva fe es podia sustentar en aquell llibre de la mateixa manera que en el Corsari Negre, de fet aquest segon tenia un fil argumental més coherent.

La resta va ser llegir per llegir, fins i tot era divertit en alguns casos; les cartes de Pau són infumables a més de masclistes i retrògrades; L'apocalipsi podia ser ben bé l'argument per a una sèrie fantàstica, anys després vaig esbrinar que es tractava d'un pamflet polític.

He de reconèixer que dels cristians que he conegut la majoria són bona gent, potser n'he tingut sort, però tinc molt clar que la vàlua d'aquesta gent els hi és pròpia i no pas donada per la seva fe, ho sé perquè n'he vist alguns de perdre-la i tot i així seguir el camí que creien correcte.

Tanmateix tots en tenim en ment aquells que sent cristians són dignes de ser lapidats a la plaça pública, mafiosos profundament catòlics, racistes reformistes ( també coneguts com a protestants.), i com no aquells mossèns que des de la més absoluta impunitat han fet i desfet en els cossos i vides d'éssers indefensos.

Una altra incursió meva va ser a espiritisme, religió molt més fragmentada que els reformistes, sense un liderat clar, creuen en la reencarnació, procés segons el qual l’ànima evoluciona “habitant” cossos de diferents animals fins arribar a l’home, aquest procés acabaria quan aquesta ànima fou prou evolucionada per no haver de viure-hi més en un cos.

D’aquesta religió, nascuda d’una trapelleria de dues nenes, em va atraure el fet que es parlava d’evolució, de progrés i sobretot de l’oportunitat de millorar. Aquí vaig aprendre molt, l’he de dir, però no pas en positiu.

El ritu bàsic és la comunicació d’un mèdium amb un suposat esperit que, si més no en els cercles en els que em movia, podia donar alguna explicació de caire espiritual o bé demanar ajut per trobar el camí, es a dir algú que havia mort recentment.

Dels segons poc a dir. Dels primers dir que les contradiccions i de vegades el tarannà que mostraven es podia dir que era ben cert allò de “igual al cel que a la terra”, com a exemple, podies tenir un que deia que hi havien naus extraterrestres voltant la Terra i a continuació un que et deia que no hi havia cap d’aquestes naus, un deia que l’avortament era pecat mortal i altre que no érem ningú per jutjar a ningú i menys una dona en un tràngol tan dur. Barra lliure en resum.

Però no ens portem a engany, totes les religions tenen un nucli fosc, totes han nascut d'allò que avui coneixem com sectes i sols la seva capacitat d'expansió en uns casos o la seva capacitat de mantenir-se vives en d'altres ha estat prou per considerar-les religions “correctes”, el islamisme, amb tantes versions com el cristianisme, és un niu fatxenda de pederàstia que nega, a més, qualsevol valor a les dones, diguin el que diguin, El hinduisme és un conglomerat de religions deterministes amb un sistema de castes absurd i el budisme, tot i ser tan pacífic no ha aportat més que la submissió al destí “escrit”.

No podem escapar a la seva influència, la tenen, l'han tinguda i és possible que la tinguin molt de temps, però educar els nostres fills no pas aïllats d'ells sinó en un esperit crític, capaç de discernir el que és una barbaritat del que no ho és podrem desfer-nos de la seva influència en un futur no gaire llunyà.

Tanmateix hi ha algunes coses que hauríem de recuperar, tradicions benèfiques per a la comunitat que van ser manllevades en uns casos o perseguides en d'altres, d'això l'església cristiana (catòlica, ortodoxa i protestant) en sap molt.

La setmana santa amaga el principi de la primavera, l'època en que començaven les collites i els ramats iniciaven el seu camí a les zones altes, Sant Joan és el final de les collites, l'inici de l'estiu, al nadal els ramats tornaven a les zones baixes a la recerca de raser davant el mal temps, moment en que es reunia tota la família per passar l'hivern.

Totes aquestes tradicions ens pertanyen, com es pertany el dia de descans setmanal on el poble es reunia per posar en comú els problemes i els guanys de la setmana, on es decidia el que es faria la següent setmana, on es posava pau en els petits desacords i on s'acabava en festa i festeig.

Aquesta darrera posició va ser manllevada pels sacerdots jueus fent del dissabte el dia de descans obligatori, blindat pels cristians i musulmans fent de diumenge i divendres respectivament el dia de Déu.

Si volem un mon lliure de la religió més que perseguir-la hem de retornar a la societat allò que van manllevar recuperant-lo com una tradició laica. Sé que és difícil replantejar que cada setmana ens reunim els veïns però potser l'haurem de re-inventar, centres de cultura, grups d'activitats socials ... potser.

Quant al nadal i la setmana santa, als dies en que les famílies es reuneixen, no pas per pregar a un déu que mai no fa acte de presència sinó per estar amb els avis, els pares, la família que normalment és lluny. Llavors potser ens lliurarem d'una vegada per totes del llast que suposa la religió.

Respecte a les meves creences actuals, les poques que em queden, dir-vos que, com no puc demostrar-ne la seva validesa, com que tot el que podria explicar es sustenta en la meva pròpia experiència i en els meus records, com que no puc donar una explicació coherent al perquè ni al per a què, me les quedo per a mi, no fos cas que donés peu a una altra religió.

Reprenenet l'activitat

Potser el títol hauria de ser “prego per les vostres disculpes” però ja sé que direu que cadascú fa el que pot, i de fet és el que ha passat, quedar-me sense feina va ser un cop més dur que no pas m'hauria imaginat, de fet m'havia plantejat seriosament que abans d'acabar el febrer ja en tindria feina, afortunadament des del dia 10 de maig ja hi treballo.

Un no es fa la idea de com es torcen les coses, fas esforços per a tot però el que abans feies amb energia i ganes i ràpid, es converteix en una feina feixuga que et costa fer i trigues en acabar. El cap no deixa de dir-te que no estàs fent suficient, que no és possible que tu depenguis d'un subsidi, que no pots esperar a que s'acabi, que has de trobar alguna cosa.

S'ha resentit el bloc, s'han resentit els estudis, s'ha resentit el que escriu, però ara ja hi som, tinc una nova feina, amb perspectives de durar molt (no tornaré a dir per a tota la vida mai de la vida) i les idees per escriure colpegen amb força les portes del meu cervell, en els dies que porto treballant he estudiat més que en els darrers dos mesos, arribo a casa després d'una tongada de kilòmetres i tinc ganes de seure davant l'ordinador a llegir i fer feina.

I ara tornaré a escriure, a inventar-me històries a donar la meva opinió, també m'hi posaré amb els exàmens que tinc en aquest mes, amb calma, això sí, perquè tot i les ganes, el temps és mins i un no sap, encara, com fer quatre coses a l'hora.

Per cert, un deu per al Jimmy Jumpy que s'ha passat pel forro la seguretat a Eurovisió i un cero per a Israel, a partir d'ahir el país pirata, perquè el que han fet, segons les lleis internacionals, se'n diu pirateria.

El dia de la palma

Ens havíem d'aixecar d'hora, el meu palmó i les palmes de les meves germanes esperaven al rebedor l'hora de sortida i mentre la mare ens deixava ben empolainats jo sols pensava que volia menjar-me els caramels que hi havia a les palmes de les meves germanes, caramels que sovint no arribava a tastar, tot sigui dit.

Mai no vaig entendre perquè elles portaven una obra de filigranes amb dolços penjant i jo portava un pal que es desfeia per sobre. - Aquest és de nens i tu ets un nen, no voldràs que pensin que ets una nena. - No ho volia, es clar, perquè no ho era, però no l'entenia, de fet avui sé que no hi ha res a entendre, però a un nen de cinc, sis, set, vuit, nou anys no li pots explicar segons quines històries.

Ja empolainats, amb sabates noves, d'aquelles de xarol, que no sé perquè sempre oprimien els peus, amb llaços de cordills que es des-feien per a desesperació del pare i també pròpia que eren els meus peus els que patien la falta de referències a l'hora d'estrènyer els maleïts cordills ... fa anys, des del setze em penso, que sols porto mocassins, els cordills per un altre.

Del carrer Maresme, que era on vivíem aleshores, fins al carrer Rosers on vivien els avis anàvem en taxi, un dels pocs dia de l'any que anàvem en taxi que no fos de la família, l'avi i l'oncle eren taxistes, el pare era comptable. Però el recorregut no acabava pas a casa els avis sinó que ens trobàvem l'àvia esperant-nos al paral·lel per anar a corre-cuita a l'església, no em feu dir el carrer, dos o tres carrers cap a plaça Espanya, em penso.

Una eternitat corrents de la mà del pare o de l'àvia carregant amb un pal que es desfeia per amunt i que es desequilibrava a la mà d'una criatura com no podeu imaginar. Tanmateix allò d'anar a l'església és una petita fal·làcia, el recorregut acabava davant la porta d'un temple atapeït de gent i “escoltaven” missa des de fora.

He posat escoltaven entre cometes perquè jo no vaig sentir mai ni una sola paraula intel·ligible, suposo que era problema de la megafonia de l'època, tampoc no parava atenció, sols pensava el temps que estava allà dempeus, sense entendre que hi feia, sentin mal als peus, preguntant a tort i dret si ja estava, si ens podíem anar, rebent un “xisss” com a resposta.

Llavors, sense saber ni perquè ni com, tothom colpejava aquells pals contra el terra fent que es desfés la punta bona, jo no l'entenia i em deien que piqués a terra i sols se m'acudia un tímid – Per què? - i acabava sent un dels adults qui picava per mi el meu palmó fins aconseguir que es pelés una mica.

Després tornàvem, acompanyàvem l'àvia fins al carrer rosers i ens acomiadàvem, una estona després arribàvem a casa on m'alliberava de les maleïdes sabates i registrava les palmes de les meves germanes a la recerca d'algun caramel que, lògicament, ja no hi eren, sols algun que la mare m'havia reservat acabava a la meva boca.

Amb els temps els costums es relaxen, amb nou anys vam venir a L'Hospitalet, al barri de Bellvitge, batejat feia poc per unes inundacions més que previsibles excepte per als inútils de l'ajuntament, crec que va ser quan vam deixar d'anar al Paral·lel per beneir la palma, potser algun any vam anar a parar a l'ermita a fer el número, però jo ja tenia deu anys i allò ja no me l'empassava.

Mai més vaig anar a colpejar un pal contra terra un diumenge al matí, llavors no entenia perquè el feia, ara sí, tot i que la resposta és per a res, es tractava d'una celebració d'adults adaptada per fer creure que era per nens, però quan les coses es fan pels nens i els nens no en gaudeixen passa el que passa, preguntes sense resposta, respostes incorrectes, tràngols i més tràngols.

I així va ser que quan l'àvia em va dir – No cal que facis festa pel bateig, el portes al cura i que el bategi. - Iaia, és que la festa la farem, però el nen no es bateja, no en som catòlics. - Sé que l'àvia no ho va entendre, a la mare li va costar, fins i tot tenia desada la robeta de bateig, però el tràngol de dir la veritat a la llarga és menys feixuc que mantenir un munt de mentides.

Vet aquí un gos

Veus per on s'ha acabat el miratge. Dos anys i mig amb un sou per sobre, molt per sobre, del que em corresponia per categoria, a sou d'una empresa però donant servei a una altra, tot i que la primera no era estrictament una ETT, de fet tinc la sensació que era l'últim dels treballadors cedits, tot i que havien d'altres desplaçats per un temps indefinit a casa del client.

Sé que van mirar d'encabir-me, però jo sabia perfectament que era un rara avis dins l'empresa el mateix dia que vaig entrar, també vaig veure clar que no cabia la possibilitat que el client m'incorporés, érem deu treballadors externs i sols van crear una plaça d'intern i l'anàlisi de la selecció va quedar clara més de trenta-cinc, difícil, més de quaranta impossible.

Francament, la feina no m'entusiasmava, no connectava amb el meu cap i ni el treball demanat ni l'objectiu final eren del meu grat. Sí m'hagués agradat d'incorporar-me dins un projecte de la meva empresa, alguna cosa que em permetés créixer professionalment, però no ha pogut ser.

Recordo ara els retrets que em feien cada vegada que deia que la cosa no rutllava. Però si estàs a prop de la feina, si no has de viatjar, si tens un sou de cal déu, si molts matarien per la feina que tens! Pocs s'escoltaven els meus raonaments, sóc extern, puc arribar demà i que m'enviïn a casa, no m'agafaran mai, no tinc el perfil que volen ...

Recordo, quan el tsunami de Tailàndia, escoltar les explicacions d'un home, director d'un hotel, com va escarrassar-se tractant d'avisar tothom que allò tan divertit de veure que el mar es retirava centenars de metres era un avís de mort, i com al final va escampar la boira, ell sol, mentre la gent menyspreava les seves advertències. Jo em sento ara així.

Però no penso estar així massa temps, sóc, crec que sóc, un bon professional i si esgoto l'atur no serà perquè li doni forma al sofà amb el cul. Si fins ara la premissa era no guanyar menys ara la premissa és guanyar un sou, no ens enganyem, l'atur no és un sou, és un subsidi, un ajut, una oportunitat per trobar feina abans no s'acabi.

I mentrestant seguiré estudiant a la UOC, practicaré el meu anglès (I've success the second level on UOC and also I read and hear every day The Guardian and the CNN. Of course I will continue reading The Children of Húrin with a dictionary on my side.) i miraré d'aprendre algunes coses de la meva professió que encara no sé. I si al final van mal dades no serà perquè no m'hagi mullat.

I així va ser que el 31 de desembre del 2009 es va acabar un miratge i la realitat, com el tsunami, escombrà totes les presumpcions. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.

Final d'any i Blocaire invisible

Aquesta setmana he estat molt enfeinat, estudis, festes, problemes i reunions familiars, històries de la feina ... Això m’ha fet perdre el pas al bloc. Però com que sempre es pot fer de més i de menys he aprofitat un foradet per escriure una mica.

Porto ja quasi dos anys al món dels blocs, he tingut des de l’embranzida inicial fins el defalliment on em vaig replantejar si havia de seguir o no. En aquesta vida ens afecta tot i el fet de tenir un semestre especialment dur a la UOC i estar en una situació complicada a la feina m’havien bloquejat una mica.

Suposo que és el que li passa a tothom, i potser més a mi, el fet que les coses noves engresquen però quan passa la novetat cal replantejar-s’ho tot. Tanmateix tinc clar que no vull deixar aquest món, però valorant totes les responsabilitats que tinc, i les que vindran, sóc conscient que no li puc dedicar tot el temps que voldria.

Encara i així, tinc ganes de seguir, no amb el ritme que portava inicialment, però sí escrivint una vegada a la setmana i llegint potser menys blocs dels que llegia fins ara, tampoc serà el mateix nivell de comentaris, a la fi, quan llegeixo alguna entrada sovint ja han passat uns quants dies i si no és que tingui molt clar que hi vull comentar acabo deixant-lo. De totes maneres si la feina i els estudis m’ho permeten. segueixo.

Blocaire invisible:

Aquest any m’ha tocat una blocaire, tot i que havia llegit algun comentari d’ella no havia entrat al seu bloc fins ara. Una cosa que m’ha sobtat és la seva primera entrada (o post), a diferència de la majoria de primeres entrades és llarg, i en ell ens dóna prous detalls del seu entorn: les seves cases, la seva parella, el fill de la seva parella, el germà de la seva parella, el seu pare, les aficions de tots ells ...

El segon relat és colpidor, amarg, dur, definitivament dels que m’agraden, i m’agrada com és escrit. Sabeu, aquest és un dels grans “problemes” de la blogosfera, a cada nou bloc que descobreixes, trobes sovint algú que sap filar històries, petites històries que juntes creen un univers literari que, i que em perdonin els escriptors professionals, posa en dubte que els que s’han fet famosos escrivint siguin els millors. Per altra banda et planteges com t’ho faràs per llegir-ho tot, per no perdre’t res.

Res, que si això no és prou pista perquè sàpiga que parlo d’ella, no sé que més dir. Per suposat li deixaré un missatge al seu bloc dient-li que he parlat d’ella.

Canvis

A voltes i revoltes, pensant i repensant el que vull fer el que vull ser m'he perdut en els meus pensaments i no he donat amb la sortida. Arriba un moment en que et planteges què és el que estàs fent, on vols anar a parar i com vols que et coneguin.

Quan vaig començar vaig posar-me un àlies, un sobrenom que havia de ser un personatge, al poc em vaig adonar que el personatge no era altre que jo, qui s'inventava històries, qui volia explicar el que sentia el que pensava el que somiava, era jo.

Durant tot aquest temps he mantingut el sobrenom però cada dia em sentia més i més allunyat del que hauria hagut de ser. Quin sentit te posar-se un sobrenom quan poses la teva imatge real, quan poses el teu nom i el teu cognom, quan tothom que et coneix sap que escrius un bloc (de fet dos).

Per això avui he decidit fer canvis, canvis potser no tan importants, però definitius. Skorbuto passa a la història, no tronaré a signar res amb aquest nom, no te sentit, no és Skorbuto qui escriu, és el Josep Benet, amb tots els seus ets i uts. Encara no canvio el nom del bloc, no n'estic segur de quin nom posar-hi, però ho faré, també miraré d'escriure més regularment, potser no tant com ho feia, potser amb més cura del que escric.

Perquè aquesta és una altra, m'he adonat que a mida que escric m'exigeixo més, m'he proposat tenir un temps dedicat al dia per escriure, no gaire, una hora si fa no fa, una vegada acabat el temps d'estudi. D'altra banda m'he plantejat allò que mal diuen “monetizar”, es a dir obtenir algun guany pel que faig, com que no m'agrada “l'adsense” el que faré serà posar algun sistema de donació voluntària, així, a més de les estadístiques tindré la seguretat que a algú li ha agradat el que he fet prou com per fer una petita aportació.

Això de obtenir beneficis per quelcom que hom fa de gust és un tema que sovint sembla controvertit però no és el primer cas que ho fa, i, si hi han uns centimets sempre és més defensable dedicar un temps al dia. Tot i així no serà un tema vital, afortunadament visc d'un sou.

Pel que fa al que escriuré a partir d'ara no crec que canviï massa, hi han algunes històries que em volten pel cap, tant de caire eròtic com de fantasia, també penso posar-m'hi més en opinió sobre actualitat, tot i que alguns temes em resulten tediosos, com ara la perillosíssima grip A que ha matat més gent que ... el refredat comú?

No m'embolicaré més i ja aniré avisant dels canvis, sols una afirmació, he vingut pe quedar-m'hi.

Què ha passat?

Sovint m’és difícil saber perquè en un moment donat se m’acaben les piles, sense més, sense saber com deixo a mitges textos que començo amb una idea clara però a mida que els escric la idea es difumina fins a quedar en res.

L’ambient tampoc no acompanya, sobretot a la feina, en una situació on qui em paga no te més vinculació amb que em fa treballar que la factura que passen per mi, i on tinc molts poques possibilitats d’encaixar a una o altra banda, uns perquè sóc extern i massa gran i d’altres perquè el que faig no te res a veure amb el que fan ells. D’altra banda, qui em dona feina a fer em manté aïllat del projecte esperant que demostri la meva vàlua professional. Dit d’una altra manera no podràs escriure a màquina fins que em demostris que ho saps fer.

Que sí, que la culpa també és meva, meva per no anar davant del meu cap i dir-li que si no l’interesso que no esperi més, meva per callar. Sempre he pecat de callar, però és fa difícil anar a fer el gall sabent que acabaràs al carrer quan al darrera en tens una família. I sí, es cert que al final el resultat serà el mateix, però tenim, tinc, una certa tendència a esperar a veure si canvia el vent, però el vent no canvia.

A casa el problema passa per la feina, i l’entenc, entenc que algú que cobra menys de la meitat que un no entengui que s’estigui frisant per escampar la boira, entenc que li faci ràbia. però jo no tinc una professió de subsistència, jo vaig elegir la meva professió i em rebenta que em paguin pel que sóc i fer una altra feina que no te res a veure, i veure passar les possibles feines i que li assignin a un altre.

Llavors us podeu adonar que la inspiració se’m talla, com un tradicional “gatillazo” (algú sap com es diria en català?). A més cal afegir que a la UOC estem a final se semestre i, aquí sí em trobo a gust, tinc dues pràctiques per fer, una darrera PAC de lògica i, com no, els exàmens. Bé crec que ja us he explicat que passa, perquè aquesta setmana no he penjat res. De totes maneres dilluns serà un altre dia, potser ho necessitava, aquest lapse, i a la fi és petit.

Altra cosa és el bloc eròtic, aquí si que he de dir que faré una parada tècnica, he escrit moltes històries i em fa por de repetir-me, així que esperarem un temps a que, això que porto dins una capsa a sobre el coll hagi fet net, s’hagi refrescat i trobi altres històries que contar, amb més calma això sí.

Creix sense remei

Mires les fotografies de fa uns anys, aquell petit farcell que portaves al braç dormia, plorava i embrutava bolquers, s’ha convertit en un belluguet que salta, crida t’explica històries, es fa mal, s’enfada, t’enfada, t’abraça i et fa un petó amb els morrets plens del darrer que ha menjat.

Avui, quan escric, la he deixada al col·legi amb el seu pastis d’aniversari, com sempre quan ja m’anava m’ha fet tornar per fer-me l’abraçada de rigor, per la cua d’ull he pogut veure com el de la furgoneta feia mala cara en veure’m recular.

No fa gaire encara havíem de pensar que era el que ens deia, avui s’explica perfectament. Fins i tot n’he viscut el seu primer desengany amorós. Em va colpir veure-la voler estar amb aquell nen i ell, amb veu ferma, dir-li al seu pare “Ja li vaig dir ahir que no la estimo.”.

Sí, l’he de reconèixer, em fa una abraçada i començo a liquar-me, directament, i tanmateix hi ha moments que t’has de posar, fer el cor fort i renyar-la quan en fa una de grossa. Sort dels moment en que t’infla d’orgull, quan amb molt pocs errors arriba a comptar fins a quaranta, quan identifica “la teva lletra” a l’alfabet, quan la sents cantar, emocionada, la cançó de les preti quiur.

Ja ho sé, quina bajanada de dibuixos, l’argument és una calca d’episodi a episodi, la coherència és una virtut inexistent; dimonis hiper musculats contra dues nenes de ... Deu anys? Potser dotze? I van i els guanyen. Però hauríeu de veure els seus ulls, aquella brillantor ho diu tot. I a la fi jo m’emocionava amb el Meteoro i el Simbad el marino, que es feia fort en estrènyer-se el cinturó, i quan les veig avui penso exactament el mateix que de les preti quiur dels nassos.

He vist els seus dibuixos passar de ser gargots incomprensibles a figures tremoloses, les seves paraules desmanegades a explicacions coherents, la he vist pujar a la bicicleta i prémer els pedals fins moure-la, la he vist pujar al tobogan mentre se’m feia un nus a dins i llençar-se sense por. I el seu somriure constant, les seves rialles, els seus ulls marrons il·luminats.

Creix sense remei, cada dia és una mica més independent, cada dia em necessita una mica menys. És un procés imperceptible, inevitable i a l’hora imprescindible. Cada dia hi ha un motiu per alegrar-me i un altre per patir. Avui, el dia que escric, farà quatre anys, és una nena gran, una mica més gran que ahir, més gran que fa un any. I això em recorda que jo sóc, també, una mica més gran, més gran que ahir, més gran que fa un any.

Adéu Facebook

Ho sento, ho sento perquè havia reprès el contacte amb alguna gent de fa molt temps, ho sento perquè tot i no ser un sistema on em mogués amb comoditat em semblava que, per algunes coses, podia ser interessant.

Però mai no acceptaré que algú tingui la santa barra de dir que els meus records, els vostres records, són propietat d'algú que tan sols ha barrejat unes quantes eines per fer una pàgina de contactes socials.

Així doncs avui m'he donat de baixa de Facebook, no sé si encara veureu el meu perfil però si és així estarà totalment desactivat. Facebook ha mort.

Meme del 7

La Xurri m’ha passat aquest meme. La veritat és que feia temps que no em passaven cap, i com que no és gaire complicat doncs m’apunto i el faig.

Les normes són senzilles:
- Enllaçar qui t’ho ha passat (fet).
- Explicar set coses sobre un mateix.
- Passar-la a set blocaires més.

Com que no hi ha una norma del tipus de coses faré un poti-poti i a veure que surt.

Primera:
Tot i que alguns ja ho sabeu i d'altres l'intuïu diré que sóc programador, una professió que m'agrada molt, de debó, tant que si m'agradés menys ja m'estaria dedicant a una altra cosa.

Segona:
A la feina gaudeixo d’un horari flexible (així li diuen), sempre que faci quaranta hores a la setmana, a la fi això és l’únic que l’interessa a qui em paga la nòmina, i faig feina per a un client que viu del fet diferencial català (aquell que diu que ens diferenciem d’Espanya perquè som els únics capullos que paguem per anar per la carretera) fent software perquè segueixi vivint d’aquest fet. Espero que m’ho sabreu perdonar, tinc una família que depèn de mi.

Tercera:
Escric tres blocs, que ja coneixeu, estic subscrit a uns cent blocs, a infojobs i a trabajar.com. Miro de tant en tant la Tafanera, Meneame i a Chuza (en gallèc). Tinc compte al facebook però encara no li trobo la gràcia. Tinc un avatar a Second Life que s’assembla llunyanament a Einstein (vaig posar tot a l’extrem) i que deu estar mort d’avorriment. Sovint llegeixo una web anomenada “Darwin Awards”, en anglès, es dediquen a recollir històries, verídiques i contrastades, de gent que ha ajudat a millorar l'espècie traient-se ells mateixos del mig sense deixar descendència. Us la recomano.

Quarta:
Visc a la segona ciutat de Catalunya, on fins fa poc regnava un tal Corbacho que no és actor. Hi visc des dels deu anys. I encara que m'hauria agradat anar a viure al Pirineu o a Finlàndia o a Alaska, per qüestions familiars m'he quedat aquí.

Cinquena:
Segueixo infidelment (si no puc no ho miro) la Fórmula 1, House i CSI, la Vegas i New York, ho sento però l’estil venjador emmascarat de l’Horatio no m’agrada. No tinc ni vull tenir televisió de pagament. Abans seguia Star-trek NG, però TV3 te la mania de repetir i repetir i repetir .. Odio el futbol des de la més tendra infància.

Sisena:
No estic casat, la meva companya tampoc, de fet fa més de vint anys que no estem casats. Tenim dos fills, un que ja pot volar per si mateix (farà vint aquest any) i altra que encara la hem de portar de la mà (farà quatre).

Setena:
Sóc un negat pel que no sigui programar ordinadors i escriure. Aquestes dues coses les faig mitjanament bé (crec), però tampoc no penso que destaqui. A la fi amb els quaranta-set anys que faré d’aquí a uns mesos caldria un miracle per a què em contractés la ESA o em donessin el Nobel de literatura, de la creu de Sant Jordi, no dic res, que se’ls hi està acabant la llista de premiables i d’aquí a poc es començaran a rebre trucades de l’estil “- Què fa alguna cosa per la qual li podem donar la Creu de Sant Jordi? – Jo? ... Sóc capaç d’escriure amb el peu esquerre. – Magnífic, vingui el dia ...”

Ara li hauria de passar la pilota a set blocaires, i tenia una llista, però al mirar resulta que aquest meme s’ha escampat a la velocitat de la llum per la blogosfera que conec, així que deixo la porta oberta a qui el vulgui fer i ningú no li hagi passat.

Reflexions i premis

No fa gaire llegia a algú, no recordo qui, que deia que no prestava massa atenció a les estadístiques del seu bloc, que sols se les mirava de tant en tant. He de reconèixer que no és el meu cas.

Heus aquí que l’Skorbuto, tan poc preocupat per la seva imatge corporal a l’hora de vestir, tan poc interessat en si és físicament agradable o no, és un vanitós amb totes les lletres. Sí, i no em digueu que no, que sé de que parlo.

De fet, és una vanitat difícil de veure, amagada darrera un munt d’arguments, però us asseguro que em miro les estadístiques dels meus blocs amb delir, que em sento molt bé quan algú em deixa un comentari i reviso i porto la informació de quanta gent entre als meus blocs des del principi.

En arribar el Juliol, vaig observar una caiguda en el nombre de visites, tot i que no era tan acusada en el nombre de visitants, vaig pensar que era un tema lligat a les vacances. Però en tornar vaig veure les dades i, horror, seguia baixant la cosa.

Vaig estar pensant que passava, potser el que escrivia no interessava tant, potser els textos eren massa llargs, potser estava exagerant. Què estava passant? Com podia ser? Amb la bona rebuda que havia tingut! Què no saps fer-ho millor, carallot? Fins que es va encendre una llumeta al meu cap: RSS. Vaig mirar el FeedBurner i vaig comprovar que en tenia un volum important de gent que em llegia a través de les actualitzacions.

M’hi vaig posar mans a l’obra amb la meva base de dades i afegí les dades que em donava el FeedBurner. El resultat va ser una línia ascendent amb una pendent suau però constant. Allà hi éreu! No us havia perdut, més al contrari estàveu pendents de mi, del que escrivia, constantment. Sí, ja sé que em direu que em llegiu quan podeu, com fem tots, però us puc assegurar que aquella línia em va omplir, em va fer sentir molt bé.

Efectivament jo no llueixo hores de gimnàs, ni roba cara, però llueixo un cervell que considero privilegiat, ple d’històries, de mala llet de vegades, de tendresa d’altres. Sóc intel·ligent i imaginatiu, sobretot això últim, i m’agrada, i m’agrada lluir-ho, i m’agrada sentir que hi ha una resposta.

Ves per on, els blocs m’han fet veure una part de mi, no tant bonica, o sí, ves a saber, que mai abans hauria reconegut. I com que sóc un col·leccionista de defectes ja en tinc un altre, no diré nou, que ja hi era, sinó recent reconegut.

La segona reflexió és una mica més seriosa, haureu vist que el meu ritme als blocs ha baixat, no és que m’estigui cansant d’escriure, sinó que quan ja puc escriure no em queden forces, els estudis a la UOC són molt més absorbents que no pas em pensava, i això que sols faig tres assignatures, a més la que menys problemes m’havia de donar (anglès) és la que més m’està costant.

Quan comences penses, sis mesos, tres assignatures, he de tenir temps per a tot. Ja! I un be negre amb potes roses. Hem començat el 17 de setembre (5,5 mesos) al calendari el febrer és buit (4,5 mesos) els exàmens són a mitjans de gener (4 mesos) i totes les assignatures acaben les PACs i pràctiques al 31 de desembre (3,5 mesos) perquè el gener és per preparar l’examen de cada assignatura.

Jo no sé si a la universitat presencial és igual, però als que ens ho hem de fer a casa ens suposa un esforç no ja descomunal, sinó sobrehumà, perquè aquí les Maries, calcen botes de ferro. Per que us feu una idea, la primera PAC d’Estructura d’ordinadors anava bàsicament de nombres binaris (0 i 1), la nit que la vaig acabar vaig somiar que estava amb una rossa esplèndida en tots els sentits i que acabaven fent una divisió de binaris en complement dos de 64 xifres (bits per als entesos).

Així que ja sabeu, si trigo a respondre els comentaris, si no penjo tant i si no comento als vostres blocs no és per manca de ganes, és per manca de temps i forces.

PREMIS

I després de posar-me en evidència vull fer la feina que no havia fet fins ara, em refereixo als premis que m’han concedit des d’abans de l’estiu. Al juliol l’estripanits em va concedir els premis “Rayito de ternura”, “blog ácido” i “Trempamulla”, i a l’agost el “Paracelso”, tots ells pel meu blog eròtic, i a l’agost l’Striper Va concedir-me també els dos primers, els hi agraeixo els premis a tots dos.

Ara em toca a mi repartir-los, i he pensat en els següents blocs:

Rayito de ternura

El tacte de les paraules pel seu bloc

Blog ácido

Shaleira pel bloc La Barda Bastarda

TrempaMulla

El company de Venus pel bloc El racó de Venus

Paracelso

En Jordi i la Marta pel bloc Cròniques de sota el mugró.

A tots ells gràcies per la feina que fan.

Impresentables

M’agraden les rambles perquè són un poti-poti de gent singular, d’éssers estranys fora d’aquella riuada, i a cada element se li pot assignar una història més o menys encertada, i sense adonar-te acabes formant part del mosaic vivent, acabes sent un ésser més dins el batibull de colors i aspectes.

Però de vegades tota la poesia del lloc es perd. Es perdia quan alguns babaus s’entestaven a fer manifestacions i uns altres babaus vestits de gris s’entestaven a dissoldre-les, sense parar cura de la gran majoria que hi passejava, aliens a les pretensions d’uns i d’altres.

Me’ls vaig creuar tot passejant per les Rambles ja fa molts anys, jo era un adolescent llavors, però sols veure’ls vaig saber que allò no era el que semblava. Ell podia passar pel veí tros de pa que tots tenim, orgullós omplia el pit i somreia, ufà, li passava el braç per les sobre espatlles, sabia que ella no s’hi oposaria.

Ella podia ser la veïna que no coneixem, que no ens mira quan ens creuem, que acota el cap avergonyida. Ella somreia tremolosa, es minvava al costat d’ell, el braç sobre les espatlles es convertia en una càrrega feixuga que acceptava en silenci, la seva mirada sols deia una paraula i l’ull de vellut posava el crit ofegat.

La por als ulls d’ella se’m clavava produint-me una angunia insuportable. La impotència em feia prémer els punys fins a fer-me mal, hauria volgut tenir el do del càstig, fuetejar-lo amb la mirada, fer-li sentir el dolor i la por d’ella.

Però, en aquella època, més encara que ara, s’hi passejaven orgullosos del seu poder, de la seva impunitat, del seu menyspreu per l’ésser posseït, sí, posseït, no pas estimat. Gaudiria de veure’ls humiliats, acovardits, tremolosos.

Perquè, a la fi i com a home, ells no sols fan mal a la “seva” companya. Ens humilien a tots, ens avergonyeixen amb el seu orgull injustificat i barroer. Són una lacra que patim tots els que, humilment, volem ser estimats, no pas propietaris de ningú.

Enyoro els pronoms i adjectius, inexistents, de proximitat, directament enfrontats als possessius, poder dir la (meva) companya, i que quedi clar que no és la meva possessió sinó l’ésser que m’estimo, què és amb mi i sóc amb ella perquè ambdós volem, lliurement.

Sí, he desbarrat una mica, però oi que així, aquests babaus quedarien sempre en evidència?

M’Aixeco avui amb la noticia de l’assassinat d’una dona a mans del seu marit, aquí, a casa nostra. Potser no acabarà mai aquesta disbauxa?

Altres d’impresentables.

Veus per on avui toca partida doble d’impresentables, i és que ahir me’n vaig assabentar, demà és el “dia de l’orgull dels amants dels nens”. No es tracta d’una associació de mares i pares que es desviuen pels seus fills sinó d’una colla de pocavergonyes que ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Segons aquestes paparres es poden tenir relacions sexuals respectuoses amb infants. Tenint en compte que, sobretot si es juga a determinats jocs, s’ha d’anar amb peus de plom en les relacions entre adults, com podem pensar que es pot establir una relació responsable amb una criatura?

Ells argumenten que els nens ja tenen una vida sexual, no sóc un especialista però segurament és cert, però el que tinc segur és que no té res a veure la sexualitat d’unes criatures en formació amb la sexualitat dels adults.

Aquests monstres s’entesten en comparar-se amb homosexuals i transsexuals, com si lo d’ells fos el mateix. Quan aprendran que les relacions home - dona, home – home, dona – dona, es basen, sempre en la igualtat i en la llibertat, i un nen mai no serà lliure en una relació de caire sexual.

A més hi ha la vessant d’atracció, jo em perdo amb una criatura als braços, però els sentiments que em produeixen no són, ni de lluny, sexuals. Francament fan amb mi el que volen, excepte quan decideixo que he d’exercir de pare, o quan sento que hi ha un perill per ells.

Però mai no han produït en mi un desig sexual com si em produeix una dona atractiva o com una imatge de sexe. De fet em repugnen fins i tot els concursos aquest de bellesa infantil que deixen fer a U.S.A. francament fan pudor a pederàstia.

I tornant al principi, el que més ràbia em fa és que els molt fills de la gran puta agafin el primer dia de l’estiu (24 de juny) per fer onejar la seva bandera.

La pederàstia és sempre un acte de dominació sobre un ser indefens, per tant un acte de violació. Els pederastes són i seran sempre uns delinqüents, una herència de les èpoques fosques de la nostra història, on el dret era diví i no humà.

Pederastes, us feu dir com us feu dir, no sou més que escòria, no volgueu orgull, no en teniu dret a ell, no esteu oprimits, sou opressors, no sou víctimes, sou botxins.

Tio Miro

Sé que voldria dir moltes coses i que no sé ni per on començar. Per aquelles coses que passaven als pobles temps ençà el seu nom no era Edelmiro ni Delmiro, sinó Dalmiro, tanmateix per a tots, germans, fills, nebots i amics era Miro, o Tio Miro com li dèiem els nebots.

Va néixer a Galícia fa setanta i tants anys, el segon dels germans que jo he conegut, tots ells van haver d’emprendre el camí de l’emigració, sent nens, poc temps després de la mort de la mare, el pare havia mort temps abans. A diferència dels germans, que van venir a Barcelona, ell va anar a la veïna Asturias on va acabar treballant, com no, a les mines de carbó.

Allà en va fundar la seva família, convertint-se en un més, lluitant per tirar endavant els seus i per no perdre el somriure, i ara al final fruint de la seva neta, la primera.

El recordo dels meus pocs viatges a Asturias i dels seus molts viatges a Barcelona, sorneguer com el primer, fent broma amb la mare, la meva mare. Podria fer una llista de virtuts, però no és el que vull, vull dir que s’estimava els seus, que millor o pitjor feia les coses pensant en tots i que sols somiava en reunir la família.

I ara se’ns ha anat. No va voler flors, ni missa, ni discurs, ni tan sols sé si estic fent bé d’escriure això. Se’n va anar amb la consciència tranquil·la, havent fer el que havia de fer el millor que va saber, sabent que havia viscut la seva vida deixant un bon record. És un punt i final, d’acord, poc importa el que hi hagi a una hipotètica altra banda, ell va deixar la seva llavor aquí, en la seva família, en els seus germans, en els seus nebots.

De vegades sols es pot dir una cosa:

Fins sempre Tio Miro, t’estimem.

Disculpes

Us he de demanar disculpes doncs aquest tres dies enrera no he pogut atendre el bloc per motius familiars, durant el dia d'avui penjaré la història que hauria posat ahir i tornaré a agafar el ritme que m'havia propossat.

El meu nen

És cert, parlo poc d’ell, molts sabeu de l’existència de la meva nena i, ho reconec, és més senzill emocionar-se amb el que fa una criatura de tres anys que amb un “borinot” adolescent.

Però avui vull parlar d’ell, perquè de fet ja no és un nen, amb dinou anys a l’esquena no se li pot dir nen, o sí. Ell no ho sap, però n’estic orgullós d’ell. Estic orgullós que se’n tregui els estudis, que prengui decisions sobre la seva vida, que estigui segur d’ell mateix.

Divendres anirem a dinar, la seva mare i jo al restaurant de Sant Ignasi, l’escola on estudia, ell serà allà, potser a la cuina, potser a la sala, depèn del que li toqui aquell dia.

Jo sabré que, d’una manera o altra, el que ens serveixin a taula serà feina seva, que totes les bronques, tots els renecs, tots els maldecaps han donat fruit, ell.

D’altres pensaran que ells voldrien que els seus fills fossin metges, advocats, enginyers ... Jo vull que els meus fills siguin ells, que es facin el seu futur, a la seva mida, amb el seu esforç.

I avui sé que ell ho ha fet, ha elegit, s’ha compromès i està tirant endavant. La vida empeny massa fort per deixar que t’arrossegui sense més.

I sé que el que faci ho farà el millor que sàpiga, que és molt (hauríeu de tastar els seus coctels i el seu pastís de formatge) i que el seu futur, si més no, dependrà en molt d’ell.

Ara les notes autobiogràfiques:

No, no son fills de relacions diferents, fa vint-i-dos anys, si fa no fa, que som junts la meva companya i jo, potser ell va venir una mica d’hora (ja en portàvem dos anys vivint junts) i va gaudir d’un estatus de fill, nebot i net únic per ambdues bandes durant vuit anys de la seva vida.

La petita gaudeix, encara que se li faci una mica difícil (ni vulgueu saber com corre la pelussa.), d’una bona colla de cosins, uns més grans, altres més petits, i d’un germà gran que deixa petit el “primo de zumosol”.

Ahir va preparar dos plats per un concurs, i ara pecaré de pare i us poso les fotos, sols he tocat la brillantor i el contrast. A ell, lògicament, li vaig dir que era per plorar de gana, però us asseguro que estaven genials.

Estrella de macarrons farcits d'estiu

Lassanya de macarrons farcits de primavera

Plou

Avui plou, la desperto com cada matí fent-li pessigolles a la panxa. “Au vida! Que hem d’anar al cole”, com cada matí rondina amb un somriure amagat. “Va, que avui podràs portar el paraigües.”

Això li sona millor, tant de temps esperant a que plogués per poder portar el seu paraigües! No ha volgut ni anar al lavabo, passeja per la casa amb el paraigües a la mà, neguitosa, esperant que acabi d’agafar les coses per anar-nos.

Tracta d’obrir el paraigües però les seves petites mans no poden prémer el botó que allibera la molla. Cada dia la he d’agafar a coll per arribar a temps a la feina, avui, però, no vol. “Vull caminar.” Camina amb passets curts al meu costat, agafant el paraigües obert amb les dues mans i encara així se li tomba cap als costats.

Arribem a la porta de l’escola i, amb tota la seva innocència, torna a prémer el mateix botó, això hauria de tancar el paraigües! Sort que el pare és aquí per solucionar aquestes incongruències. La seva petita figura es perd passadís a dins, avui arribaré, tard, a la feina amb un somriure.