Sr. Pablo Iglesias

Disculpeu que l'escrigui en la llengua de l'imperi, vull que no els hi calgui traductor)


Al Sr. Pablo Iglesias:

Pablo, Pablito, Pablote, a ver como te lo explico. Yo soy hijo y nieto de emigrantes, gallegos para más señas, y sí estoy orgulloso de mis orígenes, orgulloso de mis padres y orgulloso de mis abuelos.

A ver si lo entiendes, soy, me siento y estoy orgulloso de ser catalán, de vivir en Catalunya la tierra que permitió o mis padres y abuelos vivir cuando la suya no les dió más.

Que te quede claro Pablito, el 27S votaré, y votaré Junts Pel Sí, y mi hijo, biznieto y nieto de emigrantes y orgulloso de ello votará seguramente (el lo decidirá) a la CUP.

Para que lo entiendas Pablote, no vamos a votar aquello que ya votamos antes y que no sirvió de nada, no es que no seamos federalistas, que lo somos, es que no nos creemos que España lo sea y cómo a España le molesta que seamos lo que somos les vamos a hacer un favor, votaremos independencia, Catalunya dejará de ser un problema para España y España para Catalunya y todos, absolutamente todos podremos ser tan felices como nos deje la vida.

Así que ya sabes Pablote, centrate en las elecciones de diciembre, las generales, que tenéis mucho trabajo por delante, y clava ya el puñetero clavo que necesita España.

 

Jo no sóc nacionalista

Jo no sóc nacionalista.

Un nacionalista és aquell que surt en defensa de qualsevol cosa que porti com a etiqueta el nom del seu país.

Un nacionalista és aquell que es considera en el dret de ser tractat de manera diferent pel simple fet d'haver nascut en un lloc, independentment del que ell hagi aportat,

Un nacionalista és aquell que defensa els “seus” malgrat siguin culpables i condemna els “altres” malgrat siguin innocents.

Si jo fos nacionalista català defensaria Abertis i La Caixa perquè són catalanes, defensaria Millet i Montull perquè també ho són i sortiria en defensa de qualsevol esportista acusat de dopping català malgrat s'estigui posant cec d'esteroides al meu davant.

Però Abertis és una empresa orientada a esquilmar-nos, La Caixa és un banc que et cobra per dir-te l'hora, Millet i Montull són uns lladres i em repateja l'estomac que no siguin a la garjola i tot i que ara no em ve al cap cap esportista català dopat, segur que hi ha algun, quan l'enxampin que es foti, i que sigui aviat.

Per això jo no sóc nacionalista, i sí ho són els “patriotes” espanyols que han sortit en defensa de Repsol, Contador i Juan Carlos I “el campechano”.

I potser el govern argentí no ho ha fet be, però no és un problema d'Espanya sinó de la multinacional Repsol que ens apuja el preu del combustible cada dia.

I potser Contador es va atipar de filets de vedella, però sabent el que hi ha ben be podria haver menjat verdura i ara no estaria com està.

I potser al rei li van pagar el viatge, però com a representant de l'estat i després de demanar a tothom que s'estrenyés el cinturó i comptant amb el núvols legals que cobreixen la seva família, ben bé podria haver pensat que era millor declinar la invitació.

També van nacionalitzar un tal Johann Muehlegg, de malnom Juanito Muelec, esquiador murcià (!?), que va anar a unes olimpíades i en comptes de medalla li va tornar amb un positiu.

També es van omplir d'orgull patri al guanyar la selecció de futbol de Malta per un munt de gols (Bàsicament la selecció espanyola substituïa a l'equip dels fadrins).

També odien de tot cor la nostra llengua perquè no és espanyola i no es queixen quan els envasos venen en portuguès.

Segurament podria argumentar més punts però amb això hi ha prou per poder dir que no sóc nacionalista, que jo sols vull que se'm respecti la meva identitat i la meva llengua i que això ni de lluny és excloent.

El nou Jesucrist

Potser el títol us ha despistat, potser heu pensat que m'he convertit a ves a saber quina religió-secta, no patiu, no és això, estic parlant d'Osama Bin Laden (permeteu-me l'escrigui així).

I és que, sense entrar en consideracions sobre la legalitat o no d'actuar en un país, que a més consta d'una manera absurda en la llista d'aliats, i assassinar una persona, per molt criminal que sigui, l'important és que acabem de sembrar la llavor d'un nou messies.

No puc assegurar quant de temps passarà, però a partir d'ara aquest personatge que, fins avui va ser un líder polític per a molts; tot i ser un criminal; ara ha ascendit al cel, ara és un màrtir, com ho va ser el líder dels iscariots en el seu moment fins que l'elit dels jueus, aliada a la potència del moment van decidir acabar amb ell com a solució definitiva.

En paraules actuals, d'aquell terrorista, que de ben segur ordenava l'assassinat d'innocents acusats de col·laboradors, l'assasinat de col·laboradors dels romans i l'assassinat de romans, avui sols tenim la constància no contrastada, d'una “innocent” batussa als comerciants que hi treballaven a les portes del temple de Jerusalem.

Així doncs, podem comptar que d'aquí a uns anys (vint, cinquanta, cent?) algú parlarà del santíssim Benlaid (per possar-li un nom) enviat per Déu misericordiós i que va morir a mans dels infidels, sotmès a tortures i vexacions tot i que ell mai, repeteixo, mai va fer un acte violent en contra d'ells.

I de les torres bessones, els trens de Madrid i els autobusos de Londres què s'haurà fet? Són fets que es diluiran a la història, a la nostra història, que algun historiador estudiarà sense adonar-se queBin Laden i Benlaid són, de fet, el mateix personatge.

I així tindrem una altra religió, i mentre aquesta religió es quedi en el volum de secta, bé, el problema vindrà si a més perseguim els seus apòstols, llavors el monstre creixerà que d'això s'alimenten aquestes bèsties i al final una nova religió envairà el món, absorbint al seu pas les antigues creences, adaptant-les o demonitzant-les, senceres o a bocins.

I els nostres descendents llunyans parlaran de com era possible que una cultura tan avançada com la nord-americana pogués acabar amb l'enviat de Déu, encarnació del bé, de la santedat.

Hauria servit d'alguna cosa el jutjar-ho? Sí, crec que sí, més si, a més se li hagués mantingut amb vida. Coneixeu algú que, sense ganes d'escandalitzar el personal, adori a Charles Manson? El fet mantenir-ho viu hauria fet que els seus seguidors actuals tinguessin l'esperança de veure'l lliure, fins i tot molts dels seus esforços es centrarien en assolir aquest objectiu i mentre hi tinguessin la ment ocupada en això no la tindrien en estendre la paraula del mesies, es farien vells, Bin Laden també i al final la mort natural acabaria amb la història.

Un dia.

Fins sempre.

Una bona idea llençada a les escombraries

Pels que no veuen la televisió mai us diré que parlo d'un programa, auto-definit, d'humor que ha emès Cuatro aquest estiu. L'equip és bàsicament el de “Camera Cafe” i el director de totes dues en Luis Guridi, qui després de fer el genial “Justino, un asesino de la tercera edad” i alguns spots publicitaris amb certa gràcia sembla ser que se li ha fet malbé la punta.

Si “Camera Cafe” era un producte importat i es podia excusar la seva falta de qualitat per això (no som xinos, no sabem copiar, sinó feu una ullada a la versió americana de “Matrimonio con hijos” i el subproducte que es va fer aquí a despit dels actors amb que contava), el cas de “La isla de los nominados” no compta amb aquesta.

De fet la idea és genial, dona per fer una sèrie sarcàstica, dura, irreverent, polèmica, fins i tot a la web de quatro diuen: “La parodia de Perdidos o de Supervivientes es sólo una excusa para bucear en los entresijos de la convivencia. El mecanismo de nominaciones, expulsiones y normas, vacío de sentido, deja al aire lo que de ridículo tiene siempre nuestro comportamiento. Así que es mejor olvidar las referencias y sumergirse en el espectáculo que ofrecen los ejemplares de este peculiar zoológico.”

Doncs és exactament això que diuen el que no es troba en la sèrie. Els personatges no són plans, són, en el millor dels casos un esbos i en el pitjor un batibull, l'argument de la sèrie no existeix, cada mini-capítol és totalment inconnex amb qualsevol altre, reduint la gràcia del mateix a l'acudit ocasional, l'escatologia barata, i la frase genial dins d'un diàleg absurd (recordeu la frase aquella de milers de micos escrivint a màquina?).

Dels personatges més presents, no m'atreveixo a dir principals, cal destacar el personatge representat per Arturo Valls, perdó, Vals, que a l'anunci del xampú el deixen molt clar. Potser algú els hi hauria de dir, a ell i a qui el contracta com actor, que es dediqui a una altra cosa. El personatge no deixa de ser, amb tots els ets i uts, el venedor impresentable de “Camera Cafe”, ara amb pantalons curts. Dels altres actors millor llegir la pàgina de Cuatro, i dic millor perquè és, efectivament el millor.

Estic d'acord que fer una sèrie és una feinada però aquesta més que una sèrie és un refregit dels acudits de la primera amb l'afegit d'anar fent malbé bones idees per inserir acudits fàcils a dojo. Resumint, torbo a faltar “Plats Bruts”, fins i tot, si m'apureu, els productes de l'Emilio Aragón i l'Antonio Mercero.

Creences

La mare es va enfadar amb Déu ja fa molts anys, va ser quan va morir la meva cosina, la mare no li va perdonar que s'en portés una noia que estava a punt de casar-se, a punt d'iniciar una altra generació.

Jo era relativament petit, dotze anys potser. La mort de la meva cosina per a mi va ser diferent, era la primera mort a la família, era la primera vegada que sentia la pèrdua d'algú proper.

Que la mare deixés de creure en Déu, d'aquella manera que deixen de creure els que s'enfaden amb el seu Déu, va suposar la llavor del meu ateisme tot i que no en vaig ser conscient fins molt temps després.

Vaig voler creure, i vaig llegir-me la bíblia, versicle a versicle, paraula a paraula, des del principi, i ja des del principi les coses no quadraven. A classe de religió, a missa, el missatge era clar Déu era un ser tot bondat i justícia, però endinsar-se en els relats de la Bíblia implicava trobar-se algú mesquí, egocèntric, injust i arbitrari.

Com vaig poder em vaig empassar l'antic testament esperonat que, segons m'explicaven, tot allò era un poema, i que l'enteniment de totes les contradiccions es desfarien en llegir el nou testament. I així fou. Amb prou feines vaig començar m'hi vaig trobar amb un arbre genealògic al final del qual sols vaig poder pensar: I què? Què més dóna que Jesús estigués emparentat o no amb Abraham?

La lectura dels quatre evangelis va ser penosa, eren clarament un recull inconnex d'històries, un batibull de miracles sense gaire sentit i d'històries de vell. Però a la fi sí explicava coses, certes o no, d’algun que proclamava l'amor i la justícia, sense prejudici d’alguns passatges on la història deixava de ser “perfecta”. Va ser en arribar als fets dels apòstols i acabar de decidir que la meva fe es podia sustentar en aquell llibre de la mateixa manera que en el Corsari Negre, de fet aquest segon tenia un fil argumental més coherent.

La resta va ser llegir per llegir, fins i tot era divertit en alguns casos; les cartes de Pau són infumables a més de masclistes i retrògrades; L'apocalipsi podia ser ben bé l'argument per a una sèrie fantàstica, anys després vaig esbrinar que es tractava d'un pamflet polític.

He de reconèixer que dels cristians que he conegut la majoria són bona gent, potser n'he tingut sort, però tinc molt clar que la vàlua d'aquesta gent els hi és pròpia i no pas donada per la seva fe, ho sé perquè n'he vist alguns de perdre-la i tot i així seguir el camí que creien correcte.

Tanmateix tots en tenim en ment aquells que sent cristians són dignes de ser lapidats a la plaça pública, mafiosos profundament catòlics, racistes reformistes ( també coneguts com a protestants.), i com no aquells mossèns que des de la més absoluta impunitat han fet i desfet en els cossos i vides d'éssers indefensos.

Una altra incursió meva va ser a espiritisme, religió molt més fragmentada que els reformistes, sense un liderat clar, creuen en la reencarnació, procés segons el qual l’ànima evoluciona “habitant” cossos de diferents animals fins arribar a l’home, aquest procés acabaria quan aquesta ànima fou prou evolucionada per no haver de viure-hi més en un cos.

D’aquesta religió, nascuda d’una trapelleria de dues nenes, em va atraure el fet que es parlava d’evolució, de progrés i sobretot de l’oportunitat de millorar. Aquí vaig aprendre molt, l’he de dir, però no pas en positiu.

El ritu bàsic és la comunicació d’un mèdium amb un suposat esperit que, si més no en els cercles en els que em movia, podia donar alguna explicació de caire espiritual o bé demanar ajut per trobar el camí, es a dir algú que havia mort recentment.

Dels segons poc a dir. Dels primers dir que les contradiccions i de vegades el tarannà que mostraven es podia dir que era ben cert allò de “igual al cel que a la terra”, com a exemple, podies tenir un que deia que hi havien naus extraterrestres voltant la Terra i a continuació un que et deia que no hi havia cap d’aquestes naus, un deia que l’avortament era pecat mortal i altre que no érem ningú per jutjar a ningú i menys una dona en un tràngol tan dur. Barra lliure en resum.

Però no ens portem a engany, totes les religions tenen un nucli fosc, totes han nascut d'allò que avui coneixem com sectes i sols la seva capacitat d'expansió en uns casos o la seva capacitat de mantenir-se vives en d'altres ha estat prou per considerar-les religions “correctes”, el islamisme, amb tantes versions com el cristianisme, és un niu fatxenda de pederàstia que nega, a més, qualsevol valor a les dones, diguin el que diguin, El hinduisme és un conglomerat de religions deterministes amb un sistema de castes absurd i el budisme, tot i ser tan pacífic no ha aportat més que la submissió al destí “escrit”.

No podem escapar a la seva influència, la tenen, l'han tinguda i és possible que la tinguin molt de temps, però educar els nostres fills no pas aïllats d'ells sinó en un esperit crític, capaç de discernir el que és una barbaritat del que no ho és podrem desfer-nos de la seva influència en un futur no gaire llunyà.

Tanmateix hi ha algunes coses que hauríem de recuperar, tradicions benèfiques per a la comunitat que van ser manllevades en uns casos o perseguides en d'altres, d'això l'església cristiana (catòlica, ortodoxa i protestant) en sap molt.

La setmana santa amaga el principi de la primavera, l'època en que començaven les collites i els ramats iniciaven el seu camí a les zones altes, Sant Joan és el final de les collites, l'inici de l'estiu, al nadal els ramats tornaven a les zones baixes a la recerca de raser davant el mal temps, moment en que es reunia tota la família per passar l'hivern.

Totes aquestes tradicions ens pertanyen, com es pertany el dia de descans setmanal on el poble es reunia per posar en comú els problemes i els guanys de la setmana, on es decidia el que es faria la següent setmana, on es posava pau en els petits desacords i on s'acabava en festa i festeig.

Aquesta darrera posició va ser manllevada pels sacerdots jueus fent del dissabte el dia de descans obligatori, blindat pels cristians i musulmans fent de diumenge i divendres respectivament el dia de Déu.

Si volem un mon lliure de la religió més que perseguir-la hem de retornar a la societat allò que van manllevar recuperant-lo com una tradició laica. Sé que és difícil replantejar que cada setmana ens reunim els veïns però potser l'haurem de re-inventar, centres de cultura, grups d'activitats socials ... potser.

Quant al nadal i la setmana santa, als dies en que les famílies es reuneixen, no pas per pregar a un déu que mai no fa acte de presència sinó per estar amb els avis, els pares, la família que normalment és lluny. Llavors potser ens lliurarem d'una vegada per totes del llast que suposa la religió.

Respecte a les meves creences actuals, les poques que em queden, dir-vos que, com no puc demostrar-ne la seva validesa, com que tot el que podria explicar es sustenta en la meva pròpia experiència i en els meus records, com que no puc donar una explicació coherent al perquè ni al per a què, me les quedo per a mi, no fos cas que donés peu a una altra religió.

Olé!

Estic decebut, mai no m’hauria esperat del meu parlament que prohibís una tradició tan secular i arrelada com és l’estampat de gats.

I és que no sé on veuen la barbàrie, aquests maricons ecologistes. És tan difícil veure l’art de l’estampador quan agafa el gat en plena fugida per la cua, el volteja per sobre el seu cap i el llença contra la paret? Qui no ho sap veure és que no sap res.

I la mania de dir que el gat pateix? Els gats no pateixen, han nascut per a ser estampats i això ho diuen tots els veterinaris que els tracten. A més els gats d’estampat són una raça creada expressament per a la festa, seleccionats entre els més esquerps, i se’ls hi dóna una vida regalada fins el moment de l’estampat i a mi ningú no em convenç que és millor una vida miserable de gat de mas perseguint ratolins que la vida que reben els gats d’estampat.

Però com se’ls hi ha acudit? Una tradició de més de dos mil anys, un signe d’identitat! Un símbol nacional!

A més, tenen la barra de trepitjar la meva llibertat, perquè tothom és, ha de ser, lliure d’anar a veure els gats i demostrar el seu patriotisme i la seva homenia, la seva virilitat, ara si hom és un amanerat, també ha de tenir dret a no anar-hi.

I amb la de problemes que tenim, calia? Era just ara quan s’havia de parlar d’això? No es podia deixar per ... no sé ... quan les granotes volin? Ës que perdem el temps en bajanades!

Lo dit, Visca la Festa Nacional! Visca els gats estampats!Olé!

Reprenenet l'activitat

Potser el títol hauria de ser “prego per les vostres disculpes” però ja sé que direu que cadascú fa el que pot, i de fet és el que ha passat, quedar-me sense feina va ser un cop més dur que no pas m'hauria imaginat, de fet m'havia plantejat seriosament que abans d'acabar el febrer ja en tindria feina, afortunadament des del dia 10 de maig ja hi treballo.

Un no es fa la idea de com es torcen les coses, fas esforços per a tot però el que abans feies amb energia i ganes i ràpid, es converteix en una feina feixuga que et costa fer i trigues en acabar. El cap no deixa de dir-te que no estàs fent suficient, que no és possible que tu depenguis d'un subsidi, que no pots esperar a que s'acabi, que has de trobar alguna cosa.

S'ha resentit el bloc, s'han resentit els estudis, s'ha resentit el que escriu, però ara ja hi som, tinc una nova feina, amb perspectives de durar molt (no tornaré a dir per a tota la vida mai de la vida) i les idees per escriure colpegen amb força les portes del meu cervell, en els dies que porto treballant he estudiat més que en els darrers dos mesos, arribo a casa després d'una tongada de kilòmetres i tinc ganes de seure davant l'ordinador a llegir i fer feina.

I ara tornaré a escriure, a inventar-me històries a donar la meva opinió, també m'hi posaré amb els exàmens que tinc en aquest mes, amb calma, això sí, perquè tot i les ganes, el temps és mins i un no sap, encara, com fer quatre coses a l'hora.

Per cert, un deu per al Jimmy Jumpy que s'ha passat pel forro la seguretat a Eurovisió i un cero per a Israel, a partir d'ahir el país pirata, perquè el que han fet, segons les lleis internacionals, se'n diu pirateria.

El dia de la palma

Ens havíem d'aixecar d'hora, el meu palmó i les palmes de les meves germanes esperaven al rebedor l'hora de sortida i mentre la mare ens deixava ben empolainats jo sols pensava que volia menjar-me els caramels que hi havia a les palmes de les meves germanes, caramels que sovint no arribava a tastar, tot sigui dit.

Mai no vaig entendre perquè elles portaven una obra de filigranes amb dolços penjant i jo portava un pal que es desfeia per sobre. - Aquest és de nens i tu ets un nen, no voldràs que pensin que ets una nena. - No ho volia, es clar, perquè no ho era, però no l'entenia, de fet avui sé que no hi ha res a entendre, però a un nen de cinc, sis, set, vuit, nou anys no li pots explicar segons quines històries.

Ja empolainats, amb sabates noves, d'aquelles de xarol, que no sé perquè sempre oprimien els peus, amb llaços de cordills que es des-feien per a desesperació del pare i també pròpia que eren els meus peus els que patien la falta de referències a l'hora d'estrènyer els maleïts cordills ... fa anys, des del setze em penso, que sols porto mocassins, els cordills per un altre.

Del carrer Maresme, que era on vivíem aleshores, fins al carrer Rosers on vivien els avis anàvem en taxi, un dels pocs dia de l'any que anàvem en taxi que no fos de la família, l'avi i l'oncle eren taxistes, el pare era comptable. Però el recorregut no acabava pas a casa els avis sinó que ens trobàvem l'àvia esperant-nos al paral·lel per anar a corre-cuita a l'església, no em feu dir el carrer, dos o tres carrers cap a plaça Espanya, em penso.

Una eternitat corrents de la mà del pare o de l'àvia carregant amb un pal que es desfeia per amunt i que es desequilibrava a la mà d'una criatura com no podeu imaginar. Tanmateix allò d'anar a l'església és una petita fal·làcia, el recorregut acabava davant la porta d'un temple atapeït de gent i “escoltaven” missa des de fora.

He posat escoltaven entre cometes perquè jo no vaig sentir mai ni una sola paraula intel·ligible, suposo que era problema de la megafonia de l'època, tampoc no parava atenció, sols pensava el temps que estava allà dempeus, sense entendre que hi feia, sentin mal als peus, preguntant a tort i dret si ja estava, si ens podíem anar, rebent un “xisss” com a resposta.

Llavors, sense saber ni perquè ni com, tothom colpejava aquells pals contra el terra fent que es desfés la punta bona, jo no l'entenia i em deien que piqués a terra i sols se m'acudia un tímid – Per què? - i acabava sent un dels adults qui picava per mi el meu palmó fins aconseguir que es pelés una mica.

Després tornàvem, acompanyàvem l'àvia fins al carrer rosers i ens acomiadàvem, una estona després arribàvem a casa on m'alliberava de les maleïdes sabates i registrava les palmes de les meves germanes a la recerca d'algun caramel que, lògicament, ja no hi eren, sols algun que la mare m'havia reservat acabava a la meva boca.

Amb els temps els costums es relaxen, amb nou anys vam venir a L'Hospitalet, al barri de Bellvitge, batejat feia poc per unes inundacions més que previsibles excepte per als inútils de l'ajuntament, crec que va ser quan vam deixar d'anar al Paral·lel per beneir la palma, potser algun any vam anar a parar a l'ermita a fer el número, però jo ja tenia deu anys i allò ja no me l'empassava.

Mai més vaig anar a colpejar un pal contra terra un diumenge al matí, llavors no entenia perquè el feia, ara sí, tot i que la resposta és per a res, es tractava d'una celebració d'adults adaptada per fer creure que era per nens, però quan les coses es fan pels nens i els nens no en gaudeixen passa el que passa, preguntes sense resposta, respostes incorrectes, tràngols i més tràngols.

I així va ser que quan l'àvia em va dir – No cal que facis festa pel bateig, el portes al cura i que el bategi. - Iaia, és que la festa la farem, però el nen no es bateja, no en som catòlics. - Sé que l'àvia no ho va entendre, a la mare li va costar, fins i tot tenia desada la robeta de bateig, però el tràngol de dir la veritat a la llarga és menys feixuc que mantenir un munt de mentides.

La meva pedra

Heus aquí que són murmuris, què l'evidència no és més que la maledicència dels dolents. Heus aquí que hem de perdonar els pobres pecadors. Heus aquí que em d'acotar el cap i oblidar l'ofensa amagada voluntàriament per tots ells des de fa temps. El Papa diu que no es faci cas als que mormolen, però resulta que no és la remor de fons, són les proves, les evidències, és el secret a veus, és la veritat trepitjant fort.

Ara els legionaris demanen perdó pel mal que va fer el seu fundador, però l'ordre no es dissol, simplement davant de la impossibilitat de fer recaure les culpes en els acusadors accepten i segueixen, d'aquí a un temps saltarà la merda que s'amaga a l'Opus i tota la que s'està generant en altres grupúsculs fanàtics.

Però estem acostumats, d'aquí a uns dos-cents o tres-cents anys hi haurà un Papa que sortirà a la balconada de Sant Pere i demanarà perdó pels pecats comesos, com van fer amb, per exemple, Galileu, sí, van demanar perdó, però no va haver-hi més que una anul·lació, i no ja Urbà VIII sinó cap dels jutges va ser degudament condemnat, se'ls hi havia de perdonar, pobrets pecadors. Així doncs dins d'un llarg temps sortirà un Papa demanat perdó, però oblidarà condemnar Benet XVI ni cap dels seus bisbes del moment, se'ls perdonarà, pobres pecadors.

Aquest Papa està preocupat per la corrupció de l'església, per això va acabar amb tots aquells que van voler canviar les coses sota l'aixoplug del Concili Vaticà II, concili que estem a punt de veure condemnat, fins i tot apostaria per una excomunió per a Joan XXIII; però en la seva lluita contra la corrupció de l'església i de la societat no pensa en els que s'aprofiten dels seus hàbits, no posa ordre a casa seva i als altres ens recorda allò de no tirar la pedra si no s'és lliure de culpa.

Doncs, senyor Ratzinguer, alias Benet XVI, sortit de la foscor del sant ofici, no ens vingui amb històries, no ens demani el perdó, no hi ha perdó, hi han pedres, senyor fosc, aquelles pedres que ens reclama no llençar, pedres que no van al cap d'una trista prostituta, pedres que van contra vostès, pedres morals que s'estavellen contra tos vostès enfonsant-los més i més en la brutícia sobre la que heu construït la vostra església.

Taxi

Avui m’he aixecat amb la notícia que a algú se li ha acudit de fer un servei de taxi per a dones amb taxis conduïts per dones. La idea que en principi pot semblar revolucionaria, em sembla d’un masclisme pre-nearthental (que em perdonin els antropòlegs si l’he escrit malament) pre-neandertal recalcitrant.

Pel que fa a la notícia sembla ser que la idea ve d’algunes ciutats dels EUA on, per qüestions de seguretat ciutadana, davant continus atacs a les dones es va considerar necessari aquest servei, en aquest cas res a dir. L’altre exemple és Dubai, on les dones gaudeixen, com en la majoria de països islàmics, d’un status inferior a les cabres i on tenen prohibit cap contacte amb un home que no sigui el seu pare, el seu germà, el seu fill o el seu marit.

He de dir que no és una iniciativa de cap entitat oficial sinó la d’una empresa de taxis, que sols es pot contractar per telèfon, aquí els taxis seran negres i grocs com sempre, i que l’argument és que així es pot “elegir”.

Com he dit abans em sembla raonable determinats tipus de serveis quan es tracta de seguretat o manca de respecte, cas del metro “Ventafocs” de Tokio, instaurat per que les dones podessin anar en metro sense que les hi toquessin el cul, estic plenament d’acord.

Ara, quan el raonament, com és el cas, sembla més tret d’un oportunisme falsament feminista que d’una necessitat social, no em queda més que rebel·lar-me. Què diuen? Què les dones han d’anar en taxis diferenciats? Què els homes no podem voler, o pitjor ens molesta, una senyora taxista?

Personalment m’és igual si qui porta el volant porta calces o calçotets, el que vull és que em porti on vull, d’una manera segura i ràpida, i si ells són d’aquells impresentables que giren el retrovisor per mirar l’entrecuix de la clienta, el que han de fer és deixar el taxi i dedicar-se a una altra cosa.

Manilles

Fa uns dies; no recordo quants, sóc un desmemoriat per les dates; el senyor Basté; Conductor de El món a RAC1; es preguntava si estàvem fent un gra massa en el cas Millet. No reproduiré tot el que va dir perquè segur que m’equivocaria, però pensava en la família dels imputats i en la valoració del cas. El que si voldria fer és tractar de respondre la pregunta.

Quant a la família el tinc clar, tot i sospitant que tots estaven al cap del carrer del que feia el pare vull mantenir la premissa que un fill pot ser excusat de denunciar el pare, sols per això voldria deixar-ho apart, pel que fa a la parella, la dona, no puc, no crec que no estigués assabentada, no crec que no li donés suport, a la fi és la primera beneficiària, si comparteixes el benefici, comparteixes el càstig. Això, per suposat, val per ambdós acusats, Millet i Montull.

Quant als acusats, hem tingut la sort de veure com han estat detinguts antics consellers de la Generalitat i dos càrrecs d’un ajuntament, i dic que hem tingut la sort perquè amb això podem saber que si el jutge del cas Millet no ha posat a la garjola dos delinqüents confessos als que hem vist gravats emportar-se documentació d’amagat no és pas perquè la llei li ho impedeixi sinó per una; penso; poc justificada por a cometre l’error d’engarjolar un innocent.

Per acabar, lamento en part les imatges dels acusats de cas Pretòria però després de veure com dos senyors que s’han portat, segons ells, dos o tres milions d’euros; molt probablement jo no en veuré un de sencer al meu compte en la vida; veure que per altra banda altres que seran processats per delictes similars van de pet a la gàbia m’alleuja, em fa sentir que potser la justícia fa honor al seu nom i que al final Millet i Montull seran condemnats.

Estem fent un gra massa amb els senyors Millet i Montull? No pas, al contrari, se’ls hi està respectant fins i tot el que no mereixen. Es excessiu el tracte rebut pels acusats del cas Pretòria, pel que fa a la presó i a les fiances no, pel que fa a la imatge diàfana esposats sortint del furgó, ho sento per ells però no posaré el crit al cel, sinó cada dia sí cada més veiem algú igual.

Altre tema és Super Garzón. És excessiu? És sempre ell el què ha de sortir com venjador justicier? Potser la pregunta hauria de ser al revés. Què no hi ha més jutges disposats a ser el blanc de l'ira dels corruptes? No hi ha cap altre jutge que valori el seu lloc com a deure envers la societat en comptes de ser una vaca sagrada, intocable pel seu càrrec i poc donat a ficar-se en problemes?

Garzón es pot equivocar, sí, però prefereixo els errors d'acció que els d'inacció, i darrerament veig molts senyals de jutges massa amics dels seus amics i massa acomodats al seu tribunal. Potser va sent hora de passar comptes.

Nobel de la pau

Distingits i honorables membres del l’Institut Nobel:

Una vegada analitzats els motius i circumstàncies que han portat a atorgar el Premi Nobel de la Pau al senyor Barack Obama, al que, de debó, respecto i admiro i en tinc posades moltes esperances, crec que puc promoure una candidatura sense que ningú em pugui criticar, ni molt menys deixar de prendre’m seriosament.

La dita candidatura seria la de la meva filla de quatre anys i la presento per al premi Nobel de la Pau. Per constatar que és mereixedora del dit premi els hi explicaré que ahir em va dir, categòricament: Papa, les armes són dolentes. Davant d’aquesta afirmació no vaig poder fer més que abraçar-la i fer-li un gran petó.

I és per això que crec que és mereixedora del dit guardó, per la qual cosa els encoratjo a que la considerin seriosament.


(M’agrada Obama, però que li donin el Nobel de la Pau és ridícul).

El meu vot europeu

Jo, des de que tinc memòria, sóc europeista. Sí, sense cap dubte, penso, estic convençut, que una Europa ben dissenyada serà l’única sortida al futur que se’ns obre. Dit això, i convençut que segueixo sent un europeista fins al moll de l’os, vull fer-vos partícip del meu vot aquest cap de setmana.

No votaré als senyors del PP per una senzilla raó, escoltar Oreja i Vidal em produeix arcades, directament, no són de gent dretes són neo feudalistes que tracten de passar per liberals.

No votaré al PSOE/PSC/PSE/PSG/PSPV... perquè tot i que el que diuen sona bé; no us ho negaré; parlen molt i no fan res del que diuen. A més és un partit que va assolir el poder per una carambola quan encara havien d’aconseguir un líder en condicions i no el que tenen ara. (Què si van guanyar és perquè els del PP s’ho van buscar a preu fet, ningú no es pensi ara que dono suport a cap estupidesa conspiranoide).

No votaré CIU, tot i que entraria dins les possibilitats, no ho faré perquè al capdavant encara hi ha un senyor que es va tancar a un hotel durant hores amb un altre senyor, i ens van acabar estafant a tots. Quan aquest senyor sigui fora, parlarem, perquè la C encara però la U em fa una mica de basarda.

No votaré Iniciativa, perquè ja fa molts anys que van perdre tot el valor que els hi veia, tot i que el seu programa no em desagrada, però els hi manca efectivitat, serietat, i saber diferenciar entre criticar una actitud i defensar l'indefensable.

No votaré Esquerra, tot i que darrerament era el que votava, malgrat el seu programa per a Catalunya és el meu en quasi tot, però aquesta vegada, pe aquestes eleccions, per aquest objectiu no em serveixen, dubto que a Europa puguin fer el que no poden fer aquí.

Per altra banda penso que Europa necessita un revulsiu, potser hauria de dir els polítics europeus, cal fer-los cagar-se a les calces, cal acollonir-los d’una vegada perquè s’ho prenguin seriosament, que recordin que se’ns deuen a NOSALTRES, no a les multinacionals, no als consorcis, no als interessos econòmics de bancs i multinacionals.

Cal fer una constitució europea, sí, però cal fer-la i cal aprovar-la com a un sol poble, no pas com un club de països, Cal fer-la i votar-la tots a l’hora, que sentim d’una vegada que Europa és alguna cosa, cal eliminar la opció a votar al parlament europeu en dies diferents depenent del calendari del país, aquí no ens acceptarien votar al “Congreso” dos dies abans o després perquè no se’n ajusta el calendari.

Cal fer una constitució social, eliminant qualsevol referència a la religió, fora del dret a creure el que cadascú vulgui, dibuixar d’una vegada on acaba i on comença Europa, deixant clar quins països poden entrar i quins no i en quines condicions. Ho sento, però feu una ullada a Eurovisió, salvant les distàncies, si és “euro” que pinten, amb tots els respectes, Azerbaian i Armènia, països plenament asiàtics? o en cas contrari perquè no hi són Iran i Irak?

Després de tots aquest raonaments, i veient que cap dels partits que es presenten intentaran ni tan sols assolir aquests objectius, com què desconfio del vot en blanc; hauria de ser obligatori considerar els vots en blanc com una llista més i que els escons quedessin buits, fins i tot ostensiblement assenyalats per a advertència als polítics; així doncs cercaré una llista, el més esbojarrada possible; desgraciadament aquí no es presenta el Partit Pirata; per tal de castigar, amb el meu humil vot, tots els que no han sabut fer la feina fins ara.

Pastoral

El Periódico (27/5/2009): Cañizares diu que no es poden comparar els abusos a nens en escoles catòliques amb l'avortament

El Periódico (29/5/2009): Mayor Oreja secunda les paraules del cardenal Cañizares sobre l'avortament i els abusos a menors

El senyor cardenal ha parlat, i ha parlat bé, ha dit les paraules justes i en el sentit correcte. Però com goseu comparar una dona pecadora que avorta el seu fill no nascut per una o vàries de les cent mil raons que la poden empènyer a fer-ho fins i tot a contra cor amb un pobre home d'església que exerceix el seu poder sobre una criatura indefensa?

Perquè el just en aquest món és defensar els poderosos, aquells que abusen dels que no poden defensar-se. És la llei de Déu, ho diu la Bíblia, i si no el diu la corregirem per a què ho digui. Un sacerdot te dret a tortura i follar-se tots els nens i nens que vulgui, que per això ho és.

I a la fi el fa pel seu bé, que així es guanyaran el cel. Ho diu la Bíblia, i si no el diu correm a corregir-la, què és la paraula de Déu. El marit pot pegar a la dóna, la Bíblia ho diu, ara si no et cases cremaràs a l'infern malgrat no li posis la mà a sobre a la teva companya, paraula de Déu, t'alabem senyor.

Tingueu-lo clar, no importa el perquè, no importa el com, no importa el quan. Seguiu la paraula de Déu tal i com us la diem, obeïu i calleu, quí us heu cregut posant en dubte les paraules d'un home sant, cremareu a l'infern etern per la vostra gosadia, sereu expulsats de la dreta del pare per no haver obeït, per no haver callat, per ofendre als que saben. Sols teniu un camí per a la salvació, porteu els vostres fills a ser follats pel home sant que tingueu més a mà i obtindreu el cel per a vosaltres i els vostres fills.

I si un dia heu d'avortar feu-ho en secret, sense seguretat clínica, en mans de qualsevol carnisser per un grapat de bitllets, els pecats no conten si no són públics, a la fi, confesseu i pregueu i sereu absolts. I sobretot no voteu aquest polítics que pensen en evitar els avortaments incontrolats, impedir que els bisbes i cardenals visquin de puta mare malgrat vosaltres les passeu magres.

Paraula de Déu, t'alabem senyor.

Prestidigitador

Si ell fos al govern no s'hauria produït aquesta crisi. Ho acaba de dir fa uns dies aquell que va assentar les bases per la situació actual, ho diu aquell que ens va mentir quan el Prestige, que ens va mentir quan el Jak 42, que ens va mentir l'onze de març.

Ell, el gran prestidigitador, que com a primer truc, s'assigna la sortida d'una crisi quan va guanyar les eleccions. Com a segon posar Espanya en el mapa internacional, i tercer, adjudicar-se la bonança econòmica dels darrers anys.

Doncs, contra el que és el meu costum; m'agraden els mags, m'ho fan passar bé i mai no hi explicaria un dels seus trucs ni que el sabés perfectament; en aquest cas ho faré.

La primera crisi, aquella de la que aquesta paparra ens “va lliurar” ja estava superada, del tot, en arribar-hi ell, no hi havia més crisi que un govern més bo o més dolent, però esgotat, acabat d'un partit que necessitava com aigua de maig una renovació, renovació que per cert no ha tingut encara.

I sí, va posar Espanya en el mapa internacional, exactament en el punt de mira del terrorisme islàmic. Ho sento Senyor Maragall, però vostè es va equivocar en dir-li que no era el màxim responsable, ho era, ho és, ho serà sempre, va cridar alt i fort que volia brega, i vam tenir brega.

Els anys de bonança que diu haver-nos donat han estat, per una banda, el flux de l'economia internacional, que amés ja estava pujant quan ell va arribar, a més una tongada de globus econòmics que es van anar encadenant un darrere l'altre, globus que, un darrere l'altre van punxar fins arribar al més dur, a aquell que feia mal a més gent, l'habitatge.

I on és el truc? Molt senzill, per una part pensa que som rucs, directament, però he pogut constatar que aquesta creença seva no és infundada, hi ha un alt percentatge de rucs a la península, gent que se'l creu com si fes missa, que no posen en dubte ni una sola de les seves paraules, encara que, amb senyals clars d'estar borratxo, digui que a ell ningú no li diu si ha de beure abans de conduir.

Per l'altra tenim un govern que fa pena (hauria de dir governs, però parlo del que te adreça fixa a Madrid.) que també ens ha venut les motos que ha volgut i que no mereix ni la més mínima credibilitat.

I per què deixa anar aquestes afirmacions ara? Per les Europees? No, no ens ho creguem pas, el final del truc no és que el PP guanyi a Brussel·les, és que Jose Mari torni a la Moncloa. De fet ja era el que volia, però ell l'havia pensat com salvador de la pàtria descavalcant el Mariano, com feu temps ençà un tal Fraga amb un tal Hernández Mancha (el primer “tal” és una ironia, al segon la ironia és que molts no sabre ni de qui parlo). Però com les coses van com van a qui farà fora serà al compromissari etern, Rodríguez Zapatero. Així les coses mes val que ens preparem, perquè tornarem a tenir de president de govern a aquell que se'n va anar dient que no tornava, però que tornarà com ja va tornar el se predecessor (Ups, ja m'he oblidat del Mancha).

Bona collita

No ho puc evitar, la meva educació és profundament catòlica, i quan dic profundament vull dir estrictament això. Quan escolto plantejaments espirituals d’altres creences sempre em salta la dèria de no prendre-les en consideració, si parlen els bisbes, o el Papa de roma, la cosa és diferent, em sento amb cor de discutir-ho.

La realitat és que tan bajanades són unes com les altres, però si un imam deixa anar que la terra és plana se m’escapa el riure, si ho diu un bisbe m’encabrono. I és que la petja de la religió dins el cervell d’un nen és com un tatuatge fet a foc, no s’esborra mai, fins i tot quan ets prou assenyat per veure que d’iguals en són, bisbes i imams, pastors evangèlics i gurus varis.

Em recorda això com ensenyaven moral als nens en la novel·la Un món felíç, d’Aldous Huxley (perdó si no l’he escrit bé.), així ens acabem trobant, fem vacances de Setmana Santa, quaresma, Diumenge de rams, dissabte de glòria, dilluns de pasqua ...

Pocs, quasi ningú, recordem que en aquesta època no es celebrava la passió de ningú sinó l’inici de l’estació de la collita, la tornada de la llum del dia, la fruita fresca i els camps verds, l’alegria de poder retrobar-nos en el camí cap a les muntanyes amb el bestiar. Allò el van esborrar, van convertir el gaudi en patiment, van canviar la feina pel treball, l’esperança pel càstig.

Ens passen una i altra vegada la història d’un individu que va ser traït pel seu millor amic, que la resta d’amics van escampar la boira i fins i tot el seu pare va passar d’ell, quedant tan sols la seva soferta mare i la seva dona (tot i que s’empenyin en dir que no.), plorant el captiveri i la mort del seu fill i el seu company respectivament.

És curiós, Dues dones, una d’elles vexada com a puta per l’església, eren les úniques que van romandre al peu de patíbul, dues dones, en una època on les dones podien ser esbatussades sense cap mirament, feien front a uns hipotètics soldats que custodiaven al comdemnat.

Fora d’incongruències històriques, que sols en aquesta escena hi ha a cabassos, em fa pensar en què estem venerant, potser hauríem de girar la mirada, oblidar el penjat, i pensar en les dues dones que hi ploraven als seus peus. Com ha des ser una persona perquè, en el darrer moment sols la mare i la companya, les dues úniques persones que se’l devien estimar de debò malgrat tot, hi fossin al seu costat?

Això crec, ja que pel moment no tinc arguments històrics, si alguna vegada va existir un tal Jesús no era més de fiar que els fanàtics que maten per la seva fe, siguin catòlics, evangelistes, mormons, testimonis de Jehovà, sunites, xiites, i qualsevol altra religió, facció, secta o grupúscul religiós.

Així que, com que ja no patim, erròniament penso, per la propera collita, si més no penso que podríem recuperar aquests quatre o cinc dies pensant que és l’inici del bon temps, de les plujes que netejen l’aire, de les ganes de fer un clau, per molt que ja no sigui per tirar coets, per córrer sota la pluja que ens ha enxampat sense paraigües i acabar rient en veure’ns molls de dalt a baix.

I els que vulgueu patir amb el patiment d’un tal Jesús, doncs feu-lo, però no ens exigiu als altres que portem el cap cot, que aquests dies són de festa, que les flors tornen a néixer, que l’aire es neteja, que la vida torna a brollar.

Bona festa de l’inici de la collita a tothom.

Avui fa cinc anys

(Nota prèvia: He canviat el títol (posava quatre en comptes de cinc) per un error atribuïble al meu mal sistèma de càlcul mental. Demano disculpes.)

L’onze de març del 2004 la meva companya i jo ens aixecàvem tard, érem a Portugal, a l’Algarve, una trucada de rutina a la feina ens va assabentar del que havia passat.

En aquell moment res no era clar i per als que no entenem era possible que els responsables fossin els terroristes d’ETA, tot i que allò era un canvi radical a la seva manera d’actuar.

Les primeres hores van ser de descontrol i angúnia tractant de parlar amb la meva germana que hi viu a Guadalajara i que sovint feia servir un dels trens. Un SMS ens va calmar. Tots bé. Ja a la tarda vam poder parlar.

Al dolor que provoca un fet així es va unir una perplexitat esborronadora, un govern, en qui havíem de confiar, ens estava insistint en que l’atemptat era cosa d’ETA malgrat les proves deien altra cosa.

Al dia següent la perplexitat es convertia en ràbia. BBC, RAI, Televisió alemanya, Televisió portuguesa, totes deien el mateix, Al Qaeda. TVG i TVE insistien desesperadament en l’autoria d’ETA.

La imatge d’Acebes contradient les evidències era ofensiva, tan ofensiva com va ser després la insistència per part dels mateixos de sempre en que tot era un muntatge. Una ofensa a la meva intel·ligència.

De la mateixa manera recordo amb ràbia les imatges d’un grapat de fills de la grandíssima puta escridassant les víctimes a l’entrada dels jutjats, acusant-los d’haver-los fet perdre unes eleccions.

Un grapat d’imbècils que ens volen fer creure que un líder en qui no creia ni el seu propi partit, recordem que li deien Bambi, havia organitzat una operació internacional. Que és pensen que som?

Avui vull recordar-los, recordar-los a tots i recordar l’ofensa que suposa oblidar que va passar aquell dia, més de dos mil víctimes directes, entre morts i ferits, a saber quantes víctimes indirectes entre familiars i amics. Donar-los a tots el meu condol pel que han passat.

Rubianes

Se n'ha anat, la seva malaltia li ha guanyat la batalla, ens l'ha guanyada a tots. Sabia de la seva malaltia, sabia que el tabaca que mai no l'havia abandonat se l'havia menjat per dins. Tot i això no he pogut evitar sentir un buit a dins en sentir la notícia.

No vull fer un panegíric, sols vull dir el que sentia en veure'l, en escoltar-lo mes aviat, les seves frases brutals, la seva capacitat per saber dir allò que s'havia de dir, sense vendre's al maleït políticament correcte.

És curiós, he estat pensant quin gest era el que se li podria associar, quina era la seva característica que l'identificava i sols se m'acudeix una, ell. No tenia un acudit repetitiu, no tenia un gest que no pogués tenir qualsevol, però sabies que després de sortir ell tot seria diferent.

Amb ell vaig riure de la manera més bèstia que he rigut mai, perquè una entrevista al Pepe Rubianes era un show del Pepe Rubianes. Em perdut molt més que un actor o un humorista, hem perdut tot un paiaso, hem perdut el Pepe Rubianes.

Adéu Eluana

Ahir es va acabar el seu suplici, ahir el seu cor va deixar de bategar. Si realment tenim una ànima ahir va quedar clar que l’ànima d’Eluana volia acabar el seu patiment. Adéu Eluana, no importa si a l’altra banda de la línia que anomenem mort hi ets o no hi ets, el que queda de tu, tot lo bo que ha pogut quedar de tu en aquest món és al cor de la teva gent, de la teva família, dels teus amics.

Pel que fa als que encara bramen, aquells que es neguen a mirar l’evidència, aquells que condemnen els metges que han assistit Eluana, aquells que condemnen els seus pares. Recordo que m’ensenyàveu que el pecat era pecat per acció, paraula o pensament. No he tingut intervenció per acció en aquest cas, tan mateix si ho tinc per paraula i pensament.

Si al final tinguéssiu raó i existís el voster déu venjador, apunteu-me sense dubte, jo també he acompanyat el final d’Eluana, jo també sóc culpable i no em penedeixo.

Sembla que un altre pare va escriure a Beppino Englaro, el pare de Terri Schiavo, Segons El Periódico li deia: “La meva filla semblava un detingut dels que es veuen als documentals sobre els camps d'extermini nazis”. Parlant del procés per posar punt i final. I és cert, tenen aquest aspecte, ho sé perquè l’he vist, el que s’oblida de mencionar Bob Schindler és que aquest és l’aspecte d’un mort cerebral mantingut artificialment amb vida.

Adéu Eluana.