Runnià

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

A la base hi havia un Runnià que cercava transport, per alguna raó que no volia explicar s’havia discutit amb la tripulació de la nau que el portava a una de les seves colònies i l’havien deixat allà.

Els Runnians són una espècie esquerpa, per alguna raó que desconeixem no volen que les altres espècies sàpiguen res de la seva biologia, història ni idiomes. La comunicació amb ells es realitza a través d’un ordinador molt bàsic que no permet gaires explicacions.

Com que sóc la representant de la Corporació a la nau, el navegant, Salem Gòmez, em va demanar que parlés amb la nau que el va deixar. Les explicacions van ser molt concises, s’havia enfadat perquè un membre de la tripulació va entrar a la bodega que l’hi havien reservat. Pel que sembla exigiria tenir accés exclusiu a la seva càrrega.

Això em creava un problema, com a inspectora estava obligada a revisar el carregament de la nau. Vaig fer una consulta a la Corporació amb les dades que ens havia facilitat el runnià i li ho vaig comunicar al navegant. La resposta va trigar més del compte, però malgrat tot van autoritzar el transport indicant-me que no inspeccionés la càrrega en base a un acord diplomàtic que desconeixia.

Així les coses van procedir a l’embarcament de la càrrega mentre jo intentava omplir la paperassa patint l’enutjós traductor del runnià. La feina burocràtica se’m va allargar tant que vaig acabar unes hores desprès d’iniciar el viatge.

Em vaig apropar al pont per informar el navegant que la documentació estava en ordre. Allà me’l vaig trobar, acompanyat de la Mariah, ell estava explicant el que sabia dels runnians, i ella feia veure que estava molt interessada mentre se’l menjava amb la mirada. No entenc com li pot atreure un home en la seva situació, ara, d’ella es pot esperar qualsevol cosa.

El navegant em va convidar a parlar amb ells, però vaig declinar l’oferta, excusant-me per estar esgotada i voler descansar, el fet és que no tenia ganes d’estar més temps de l’imprescindible amb ella, i menys si estava bavejant amb el Salem.

A mig camí va saltar una alarma a la bodega, com m’havien indicat vaig anar a buscar al runnià i el vaig informar, els runnians, pel que sembla, no tenen una oïda com nosaltres i no escolten els senyals acústics. Quan vam arribar a la porta la Mariah ja era allà.

El runnià es va esverar – Prohibit accés a humans – Va dir amb el traductor. – Com li dic que això és un extintor? – Em va preguntar la Mariah. La veritat és que no se m’acudia com, dirigint-me al traductor i assenyalant l’extintor li vaig dir. – Humans no entrar, humans transport aparell apagar foc.

El runnià es va calmar. – No necessari aparell. Agraïment. – El runnià va entrar a la bodega, la porta va quedar oberta i vam poder veure com s’apropava a una de les caixes, obria una escletxa i mirava endins. De la bodega sortia una forta escalfor, segurament era això el que havia provocat que saltés l’alarma.

Quan va sortir, després de tancar la porta, em va fer un gest per parlar sense la Mariah, li vaig demanar que s’anés i ho va fer però no li va fer massa gràcia. – Vostè representant Terra en nau? – Malgrat la resposta hauria estat bastant complicada, jo sols represento a la corporació i és el navegant qui te les atribucions diplomàtiques, vaig dir-li que sí, que era jo.

El runnià, que es veia afectat em va mig explicar la situació. – Viatge massa endarrerit, càrrega a prop final procés, eclosió en cinc-cents clocks. – Clocks era la paraula que s’havia acordat per definir les unitats de temps d’aquelles espècies on no s’havia pogut establir una traducció, en el cas dels runnians, tot i que no era exacte una hora eren uns cinquanta clocks, així que estaven parlant de deu hores.

Desprès de dir-li que parlaria amb el navegant per tal d’accelerar el viatge el vaig deixar sol, va entrar de nou a la bodega i va tancar per dins. Me’n vaig anar al pont, Salem era sol. – Crec que tenim un problema. – Li vaig deixar anar. – Ja ho sé, la càrrega s’està escalfant, m’ho ha comentat la Mariah, i això vol dir que el que portem està fent algun tipus de procés que desprèn calor, com ara una fermentació. – Em va sobtar la tranquil·litat amb que parlava. – Ha fet servir la paraula eclosió.

El navegant va somriure. – Era el que sospitava. – Què vol dir? – Fa temps que es sospita que els runnians són ovipars, a l’estil de les granotes o les tortugues. Mai no posen problemes a inspeccionar la càrrega quan es tracta de material. Crec que portem una nova comunitat de runnians a la colònia.

Em va sorprendre que n’estigués al corrent d’una informació que jo no tenia. – Potser te raó, però això ara no importa, m’ha parlat de cinc-cents clocks, unes deu hores. – Nou hores, cinquanta quatre minuts i tres segons exactament. Li pot comunicar al nostre convidat que arribarem al planeta en ... quatre-cents noranta-sis clocks. – Molt just, no? – No hi puc fer més, aquesta nau no té més velocitat.

Me’n vaig atansar de nou a la bodega, vaig cridar el runnià per l’intèrfon, llavors em vaig recordar que no tenen oïda, vaig pensar que el traductor potser si havia recollit la meva crida, però no hi havia resposta, així que vaig tornar al pont i li vaig comentar al navegant. – Piqui a la porta. – Què vol dir? – Sí, dona que colpegi la porta amb els artells. – em va dir mentre feia el gest amb la mà. – Els runnians són sords, però senten les vibracions a través de la pell.

M’hi vaig tornar, vaig picar a la porta i va sortir el runnià – Viatge final quatre-cents noranta-sis clocks – Li vaig dir, de fet era segur que ja havia passat un maleït clock però no vaig voler posar-m’hi en explicacions – Viatge final? Mort? – Llavors em vaig recordar que l’ordre de les paraules havia de ser estricte. – Disculpes sol·licitades, error ordre, no viatge final, si final viatge. – Humans llenguatge poc ordenat. – El runnià va fer un gest que vaig voler entendre com un somriure. – Important avisar runnià qualsevol incidència. – Humà entendre.

El runnià s’hi va tornar dins la bodega. El viatge va durar una mica menys que no pas el que havia dit el navegant, tanmateix, cap al final del viatge se sentia una remor especial dins la bodega, al arribar al planeta ens esperava un nombrós grup de transbordadors runnians que van demanar permís per acoblar un moll a la porta exterior de la bodega.

Una vegada acoblat el moll i oberta la porta els transbordadors van anar entrant i sortint fins buidar la bodega. Quan l’últim transbordador era al moll el runnià va sortir de la bodega. – Càrrega transportada amb èxit. Agraïment col·laboració i discreció. Jo en transbordador, moll desacoblat en mig clock. – Nosaltres alegres haver ajudat tu. – No m’havia inventat la resposta, estava al document de protocol que m’havien enviat.

Quan va acabar l’operació de desacoblament vaig anar al pont, el navegant ja havia posat en marxa la nau. – Missió acabada. – Li vaig dir. – I amb èxit. Per cert, Isis, quan vulgui fer funcions diplomàtiques en aquesta nau, faci-m’ho saber abans. – Crec que em van pujar els colors. – Sí, ho sento, però vaig creure que era el millor. Potser m’he equivocat. – Sols en el fet de no dir-m’ho, la seva actuació va ser correcta, els runnians no acaben d’entendre que s’hagi de parlar amb més d’una persona.

Em vaig retirar a la meva cabina, vaig fer el meu informe i el vaig enviar esperant una nota de recriminació des de la Corporació, però el que va arribar va ser tot el contrari, l’ambaixador runnià havia agraït efusivament la meva actuació com a cap de la nau i l’informe del navegant indicava que havia delegat en mi les funcions diplomàtiques per facilitar la comunicació.

La meva ficada de pota, que a d’altres els hi havia costat la carrera, es va dissoldre en el no res. Ara sols quedava arribar a la base més propera, que, si no m’equivocava seria la base frontera del nostre sistema. Vaig decidir descansar una mica, estava esgotada amb tota la feina que havia fet.

Avorriment

La música omplia el seu cor aquella tarda d’estiu. Sol a l’oficina, esperant la dubtosa trucada d’un client despistat. A voltes els ulls se li tancaven i llavors feia una escapada a la màquina de cafè.

La sala, com tot l’estiu, era buida, sols el que omplia les màquines i ell trencaven el silenci, i la major part de les vegades ni hi coincidien. La dona de la neteja arribava una hora desprès que ell se n’anés a casa.

A l’entrada la recepcionista mirava a la televisió un culebrot sud-americà mentre, desacuradament, mostrava els peus descalços al enganyós recer de la taula i unes cuixes gruixudes, amb aspecte molsut sols cobertes per una faldilla que havia relliscat més enllà d’on es pretenia. De tant en tant algú es movia al pis de dalt, però, com que, orgànicament pertanyien, a empreses diferents, ni tan sols es veien.

Les hores passaven tedioses, deixant-se comptar minut a minut, l’explorador d’Internet feia dies que era el programa més utilitzat, fins i tot s’havia avorrit de seguir la cotització del Dòlar.

De tant en tant algú passava pel carrer, trencant la monotonia de la jornada, de vegades un missatger amb el casc posat a mig crani, li feia despertar la tirada gore imaginant-se que d’un cop al casc aquest feia les vegades de guillotina obrint-li el crani amb un tall polit i definitiu. Definitivament estava avorrit.

Encara recordava la vegada que passava una noia amb una faldilla més aviat curta amb un vent important i la feinada de la noia per no quedar amb el cul a l’aire, sospitant que darrera els vidres foscos podia haver-hi un exèrcit de tafaners gaudint de l’espectacle. I és que per molt que s’esforcés l’orientació de la taula feia que sols aixecar els ulls la seva vista enxampés al primer que passava pel carrer.

Recordava la darrera trucada d’un client, era un vell conegut, a més devia estar tan avorrit com ell ja que li va demanar la més estúpida llista de preus mai demanada. Havia de reconèixer que aquelles dues hores de conversa anodina va ser el més divertit que li va passar aquell dia.

De vegades la seva imaginació el portava a imaginar-se un clau amb la recepcionista, cosa bastant improbable, se la tirava el que omplia les màquines. Ho sabia perquè els havia enxampat en plena feina als lavabos d’homes una setmana enrere, la recepció buida, el carro amb entrepans i refrescos a la porta de l’ascensor i els gemecs dins un dels retretes li feien estar convençut dels fets.

Ells mai no es van adonar, la recepcionista no devia entendre com a aquell pallús que pujava cada hora a prendre un cafè, se li escapava el riure cada vegada que passava.

El mes d’agost s’acabava, en uns quants dies sortiria d’allà per no tornar fins trenta dies desprès i quan arribés les taules tornarien a estar ocupades i el tedi es convertiria en nervis i tensió, en crits i remors. A l’entrada el recepcionista de sempre miraria pel·lícules porno sense só i despullaria mentalment totes i cadascuna de les dones que creuessin la porta.

I ell tornaria a escoltar, com una agressió, el só del telèfon a l’altra banda del qual hi hauria un client desesperat perquè li manca genero, esverat perquè no li ha arribat o bé perquè li ha arribat en mal estat.

I tornaria a tenir al davant la companya, més interessada en parlar del seu nuvi, l’actual, i en pintar-se les ungles que no pas en treballar, “total per la merda que li paguen”. Al fons el fanàtic del futbol entestat en explicar-li cada dilluns fil per randa l'alineació que havia fet l'entrenador del seu equip, equivocada, i la que hauria fet ell, perfecta, sense escoltar-li mai quan li insistia que a ell el futbol l'interessava menys que la migració anyal de les escopinyes del mar Mort.

A la fi l'avorriment te moltes cares, i potser és que forma part d'un mateix i no és res que vingui de fora.

Superiors

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

El somriure de la Mariah no em feia pensar en res de bó. - Quan mires així és que passa alguna cosa. Quina feina tenim? - Altra visita a una colònia especial. - Merda! Diga'm que són pastafaris, sisplau. - No, no són religiosos, és una colònia pseudo científica, volien fer una colònia d'humans perfectes.

No m'hi vaig poder estar i vaig riure. - Altres torrats. I què hem de fer? - T'ho explicarà el senyor Kleiner, és a dins, l'hi he assignat la cambra sis. - Coneixia de fa temps a Kleiner, i sabia que quan ell apareixia és que havien problemes. M'hi vaig arribar a la seva cambra.

Desprès de les salutacions de rigor vam seure i em va explicar la situació. - Vostè sap que tenim contactes programats amb totes les colònies i que quan passen més de tres cites en les que la colònia no ens contacta iniciem un període de trucades a la colònia, també sabrà que en el moment en que considerem fracassats els intents de contacte enviem la nau més propera a fer un reconeixement.

El senyor Kleiner era un detallista en les seves explicacions, així que el vaig tallar educadament. - Això vol dir que no tenien cap nau prou a prop i com que estem lliures ens ha tocat la rifa. - Kleiner va somriure. - Diem que sí. - Què esperem trobar? - Sé que el fet d'involucrar-me en la pregunta li seria plaent, i això m'ajudaria a estar millor informat. - No ho sabem segur, potser tenen algun problema amb el transmissor o, en el pitjor dels casos, ha hagut alguna incidència geològica o meteorològica.

Me'l vaig mirar seriosament. - Perdoni'm, acabo de traslladar una colònia perquè a seva estrella estava a punt de fer-se una nova, aquella gent no tenia coneixements per saber lo de la nova, em vol fer creure que no sabrien que havien patit un terratrèmol o un huracà? - No li puc confirmar res, però te raó, ens temem algun altre problema. - Sisplau, senyor Kleiner, no em confirmi res, però faci'm partícip de les seves sospites.

Kleiner va baixar la mirada un moment. - A les darreres comunicacions ens informaven d'alguns problemes socials, alguns membres estaven plantejant fer una comunitat apart. Pensàvem que, encara que fessin dues colònies, no hi hauria problema, però el silenci posterior ...

Per a mi va quedar clar, es sospitava que hi havia hagut aldarulls, potser una guerra. Vaig preguntar a la Mariah i la Isis si estava tot en ordre i vam començar el viatge. Com sempre durant el viatge vaig acabar d'estudiar les característiques de la colònia. D'aquesta es podria dir que era xenòfoba, els membres havien estat elegits en una selecció quocient d'intel·ligència, habilitats mentals i físiques excepcionals.

Vaig recordar que als meus pares els hi havien proposat de lliurar-me a quelcom semblant, però ni el pare ni la mare no havien estat gaire amics d'aquest tipus de seleccions. La Mariah se’m va atansar quan era a la cabina de comandament. – Vaig una mica perduda, Salem. He de preparar la bodega per portar gent? – No tinc ni idea, però tinc la greu sospita que no caldrà. Tanmateix, sí, prepara-la, però per no massa gent, amb un nivell hi haurà prou, si és que cal.

Se’m va quedar mirant. – Com va anar amb els fidelians? – Un procés molt llarg, però es van alliberar molts, ara tenen una llarga temporada d’adaptació. – La Isis em va dir que el que s’havia escapolit se li havia quedat mirant com un mussol. – I tant, fes-te el càrrec, per a ell una dona era un llençol negre amb ulleres d’infrarojos. Ni tan sols les hi veien les mans. – Ulleres d’infrarojos?

Vaig veure que hauria d’explicar-li. – Els hi posaven només néixer, de fet les han diagnosticades com a cegues, sense les ulleres no hi veuen. – I els hi deixaran seguir, a uns monstres així? – Tinc la sospita que l’aventura fideliana ha acabat, sols quedaven sis vells com a caps i la major part dels que van acceptar continuar a la colònia ho feien perquè eren massa vells per adaptar-se a la societat, a més la jutgessa va ordenar aplicar-los el nivell vermell, cap secta no ha sobreviscut al nivell vermell, l’autoritat dels liders queda absolutament qüestionada.

Va rumiar una mica, mentre seia al meu costat. – I aquests d’ara? – Saps allò del mite d’una raça superior? – Vols dir el moviment aquell que va aparèixer a Amèrica del nord que pretenia que els nord-americans eren una superiors? – Exactament. Aquests pretenien obtenir alguna cosa semblant. – Però allò se’n va anar en orris. – Com tots els moviments semblants, sempre acaben esclatant, la superioritat es sempre relativa. – Així aquests es consideraven superiors? – basant-se en el seu quocient intel·lectual. – i? – Doncs, alguna cosa no va anar a l’hora.

Vam seguir parlant una bona estona fins que va decidir anar-se a dormir, en unes vint hores arribaríem al planeta i en Kleiner baixaria amb la llançadora. En Kleiner era a la seva cabina feia i la Isis sols va passar per dir-me que també anava a dormir. Jo em vaig quedar mirant per la claraboia frontal com els estels s’escapolien per les bandes i l’espurna d’alguna nova molt llunyana trencava la imatge estàtica del davant.

Em vaig aixecar quan ja arribàvem al planeta, en Kleiner ja era a la llançadora i la Mariah havia preparat la bodega en previsió d’haver d’evacuar qui quedés. Em vaig anar a la cabina de comandament i, amb en kleiner, vam fer les proves de comunicacions abans de sortir cap a la superfície.

Una estona desprès ens comunicaven estant ell ja a la colònia. – No queda ningú, el que més em preocupa és que no trobo cap cadàver, vaig a fer una ullada als ordinadors. – Desprès d’una hora ens va tornar a parlar – He recollit les unitats de memòria dels ordinadors, li posaré en una caixa d’esterilització. – Tenim armaris per desar equips informàtics, no cal la caixa. – Molt em temo que sí, Aquests brètols es van barallar entre ells i no se’ls hi va acudir cap altra idea que fer una guerra química. Estic contaminat, pel que he llegit em queden unes setmanes.

Ens vam mirar amb la Mariah i la Isis, esgarrifats. – Què vol que fem? – li vaig preguntar. – Sols tinc una possibilitat, hi ha una base científica on podrien cercar alguna cosa. Abans de pujar ompliré la llançadora de menjar, no sortiré d’ella fins arribar. Sento informar-lo que la llançadora queda confiscada, la Corporació li facilitarà una de nova. – Va riure amargament. – Kleiner, estic segur que en trobaran una cura. – Segur, sí. Deixaré la caixa al bagul extern. Pujo en un parell d’hores. – L’esperem.

Mentre en Kleiner recollia tant de menjar com podia, jo enviava un missatge urgent a la base científica explicant la situació, la resposta arribaria en unes hores. La Mariah va revisar els connectors de control vital per a la llançadora. La Isis enviava un informe a la Corporació. Dues hores després en Kleiner entrava amb la llançadora al moll. D’acord amb ell el moll va quedar aïllat, la caixa amb els discos es retirarien en un ambient segur.

Ja havia introduït les coordinades de destí, per primera vegada vaig posar la Bella Lola a velocitat màxima, ja en marxa van arribar les respostes de la base i de la corporació, a la base ens esperaven amb un equip d’emergència, ens suposaria restar en quarantena fins estar segurs que no estàvem contaminats. La Corporació enviava una nau no tripulada per fer de balisa de perill al planeta.

En arribar ens van fer entrar a un moll totalment buit fora del personal d’emergències, perfectament enfundats en els vestits aïllants, vam ancorar en la posició indicada i ens vam quedar dins la nau, obrint la porta d’accés perquè entressin, ens van portar a la sala de descontaminació i unes hores després ens aixecaven la quarantena.

Els hi vaig preguntar per en Kleiner, em van apropar a la sala des d’on l’observaven. – L’estem perdent. – Em va dir un metge. – I la informació què els hi vam portar? – No hi serem a temps. Sap alguna cosa de la S.I.D.A? – No és aquella malaltia venèria que es va descobrir al segle vint i fins al vint-i-dos no en van poder eradicar? – I li sona l’Ebola? – No és un riu d’Àfrica?

El metge em va respondre amb mig somriure. – Sí, on es va detectar un virus que provocava febres hemorràgiques, altament letal. Aquests pallussos van crear un virus amb el pitjor de tots dos, destrueix les defenses i és extremadament ràpid, Per sort sols es transmet per contacte i no sobreviu en materials inorgànics. – Trobaran una cura? – No per salvar-ho. – Ell ho sap? – Des del principi em temo. Suposo que voldrà parlar amb ell.

Em va indicar on era el micròfon i ens va deixar sols. – Kleiner, hola? – Hola, suposo que ja sap que no me’n sortiré. – Fan el que poden. – No poden fer res. He recomanat a la Corporació l’esterilització total del planeta, no ens hi podem arriscar a que surti res d’allà. Sembla que podrà recuperar la seva llançadora. Per un sol cadàver que trobo i no se m’acudeix altra cosa que tocar-ho. – I els guants? – Amb l’avantbraç, al girar el cos se’m va retirar la màniga. Ha estat un plaer conèixer-lo. – També per a mi. – He demanat que m’apliquin l’eutanàsia, no te sentit patir per acabar morint. – Vol que avisi algú? – No tinc família. Aquí a la base s’encarregaran d’incinerar-me.

M’hi vaig acomiadar quan entraven els metges, uns minuts després el cor d’en Kleiner deixava de bategar, vam assistir a l’incineració, va durar prop de mitja hora, desprès les cendres van ser escampades per l’espai.

Adidas Tórtola

A la meva pre adolescència va començar l’imperi de les marques. Jo en aquell temps no era conscient, els meus companys tampoc, que començàvem a valorar els objectes més per la marca de fàbrica que no pas pel seu valor real.

S’ha de reconèixer, però, que alguns productes s’ho valien per ells mateixos, i era molt difícil per a un nen de dotze anys valorar aquests aspectes.

Recordo que els meus companys frisaven per tenir unes vambes Adides, sí, vambes, ja sé que és una altra marca i que s’hauria de dir sabatilles esportives, però per a mi eren vambes, així com el calçat dur i barat eren les enyorades xiruques.

Com deia, la marca estrella era Adidas, hi havia diferents models, gran novetat, que permetien que no tothom portes les mateixes vambes. Hi havia el meu amic, “pijito”, bon jan, a qui els seus pares li compraven allò que demanava. He de dir que també s’ho guanyava estudiant de valent, i ell portava sempre el model més innovador adquirit, com no, a Andorra.

Jo era un cas apart, em mirava aquelles sabatilles, me les remirava i no els hi veia la gràcia, de fet mai m’ha fet gràcia ni la roba ni les sabates ni les joies. A més, tenien un problema, te les havies de cordar i descordar per posar-te-les i treure-te-les, i això em feia molta mandra.

Jo portava unes vambes de tela, usualment blaves, que tenien la virtut, a més de ser barates, que sols me les havia de cordar una vegada, el dia que les estrenava, des d’aquell dia fins el dia en que la mare les llençava a les escombraries dient que estaven podrides me les treia i me les posava sense tocar-hi el cordills.

A mida que creixíem, la meva poca dèria per les Adidas es feia més evident, fins que un dia, quan algú ensenyava les seves Adidas nosequè noves, no se’m va acudir una altra cosa que dir que jo en portava unes Adidas Tórtola, Tórtola era la marca d’aquelles sabatilles,

I així, fins que vaig acabar el batxillerat, jo portava Adidas Tórtola, blaves, de tela, eternament cordades. Fa anys que Adidas ja no és la marca estrella, malgrat ser encara una marca important, No sé si existeixen encara les Tórtola, sé que les xiruques ja no les fan, però encara em miro les sabateries com aquelles botigues on trenco records de velocitat comprant, el darrer cinc minuts per uns mocasins, unes bambes i unes sabatilles d’estar per casa, la propera vull posar-me en els tres minuts.

Fidèlia (2/2)

Aquesta història comença a Fidèlia (1/2)

Una esgarrifança em va recórrer l’espinada. Em vaig disculpar i m’atansà a la cabina de la llançadora. Per ràdio vaig avisar a la Mariah. – Escolta’m bé. La documentació és obsoleta, totalment obsoleta, sisplau, totes dues, feu-vos fonedisses abans que arribem, sinó en tindrem problemes, molts problemes. Vull que m’escoltis, no us poden veure. Queda clar? – Suposo que desprès ens explicaràs perquè. – Desprès.

Encara que no els hi vaig poder donar gaires explicacions em van fer cas. Vaig deixar pendents les explicacions fins al final de l’operació, lògicament més feixuga, doncs tot el contacte amb els colons l’havia de tenir jo.

Una vegada recollida tota la colònia, vaig tenir una reunió amb els caps. – Els hi he de fer una advertència, tota la bodega, d’aquí fins a que acabem el viatge, fora d’algunes normes de seguretat que els hi explicaré, és el seu domini, ningú de la meva tripulació no entrarà si no en som requerits. Fora de la bodega, les lleis són les meves lleis, no pas les seves, els hi d’avisar que la meva tripulació són dues dones i, de cap de les maneres, s’avindran a vestir com les seves, ni jo el permetré. Si no els hi volen veure la pell no hi surtin de la bodega.

L’explicació els va neguitejar, però s’hi van avenir sense massa més problemes que assegurar-los que les portes de la bodega romandrien tancades per ells. Els hi vaig donar les explicacions pertinents sobre seguretat, un de jove era el que prenia nota, els altres semblaven més aviat poc interessats.

Una vegada iniciat el viatge, aprofitant l’hora de dinar les hi vaig fer venir totes dues i els hi vaig donar les explicacions sobre el tipus de gent que hi portàvem. – I què es suposa que he de fer jo si en tenen una avaria i he d’entrar? – Si no és urgent el deixarem per quan abandonin la nau, si és urgent, si podem, aïllarem la zona temporalment. – I si no podem? – Suposo que hauré d’anar jo a fer-ho.

No van quedar gaire convençudes, de fet jo tampoc, ens esperaven tres-centes hores de viatge i la possibilitat que hi hagués una avaria era bastant alta. No va passar gaire temps que vam tenir la primera incidència. No va ser una avaria, va ser un noi de la colònia que se les va empescar per obrir una de les portes.

No va resultar difícil d’agafar-ho, la visió de la Isis, vestida amb una samarreta de tirants i un pantaló de mitja cama, el va deixar bocabadat, s’ha de reconèixer que és una dona maca, però, en el cas del noi, podia ser la dona més lletja del món que la seva visió l’hauria deixat estabornit.

Me’l vaig portar al despatx. – Què he de fer amb tu ara? – Em dic Joshua, i vull deixar la colònia, de fet jo i uns quants. – I heu pensat que aquí seria més fàcil. – Sí, sabem que hi ha lleis que ho permeten. – Sí, però tenim un problema, les lleis, per fer-les acomplir, de vegades cal una demostració de força, que aquells que no les volen acomplir sàpiguen que no podran passar per sobre.

Joshua semblava entendre el que deia. – La seva tripulació ha de tenir recursos. – Te’n recordes de la Isis? – És la pregunta més estúpida que he fet mai. – La dona? – Sí, és la meitat de la tripulació. – Joshua va quedar pensant fins que va respondre. – Som quaranta homes i amb les nostres futures dones arribem a cent vint, serem el seu exèrcit. – Pensava ràpid, era agosarat, cercava solucions ... – Tu deus ser el lider d’aquesta bogeria. – Sí. – Va respondre amb un ample somriure.

Era el que pensava. Malgrat Joshua se’m feia simpàtic tenia un problema, aviat el trobarien a faltar. – Mira, no puc permetre’m el luxe de fer una guerra en aquesta nau. Però en el moment en que arribem a destí podem posar-nos en mans de la justícia, allà hi ha un tribunal civil. Però heu de tenir en compte alguns aspectes que no heu previst.

Joshua em mirava encuriosit. – Has vist com vestia la Isis? – Joshua va obrir els ulls al màxim. - Anava vestida? – Sí, anava vestida, però encara que anés absolutament nua, ningú no li podria posar un dit a sobre. – Vol dir que les seves dones són intocables? I com s’ho fan per procrear? – Para! Em referia a que no és delicte anar nu, que no podeu aplicar la vostra llei i que les vostres dones passarien a tenir el dret absolut a treure’s tota la roba que porten a sobre i que no us deurien obediència i que deixarien de ser les vostres futures dones si així ho volen.

Els ulls de Joshua s’il·luminaren. – Així era veritat! Els escrits eren veritat! – Després d’un moment d’emoció s’asserenà i digué. – Vam trobar uns escrits que explicaven com era la societat que havien deixat els nostres besavis. Eren uns escrits inclosos a l’índex, prohibits, redactats pel diable, segons els mestres. Però alguns volem elegir, i a la colònia no podem. – Interessant. Hi ha una cosa que no acabo d’entendre, teòricament sou una branca del cristianisme, però aquests costums vostres semblen més aviat islàmics. – Francament, no sé de que em parla. Cristianisme? Islàmics?

Convençut que Joshua no sabia de que li parlava vaig deixar el tema a banda. Desgraciadament havia de prendre una decisió. – Quines possibilitats hi ha que tornis a entrar i no se n’adoni ningú? – Poques. – Que passarà si t’enxampen? – Em fuetejaran. Però ja m’han fuetejat d’altres vegades, pels mestres sóc una cabra boja. – No m’agrada la idea que et fuetegin. – A mi tampoc, però a vostè li convé de lliurar-me als mestres.

La resposta de Joshua em va fer por. – Que vols dir? – Si em lliura els mestres li quedaran agraïts i el dia de l’arribada serà més fàcil que ens separem de la colònia, sinó els mestres sospitaran de vostè i de mi i jo no podré organitzar res. – Aquell raonament em va esglaiar. Estava disposat a rebre un càstig físic a canvi d’afavorir un objectiu.

Tal com em va demanar el vaig portar a la bodega, el vaig lliurar als caps fent una mica de teatre, reprenent-los per no tenir cura de la seva gent. Vam obviar l’incident amb la Isis, fins i tot els hi vaig dir que m’alegrava que no s’hagués trobat amb cap dona. Tal com va dir Joshua, els mestres em van tenir molt més respecte des d’aquell moment.

El següent incident va ser una avaria als conductes d’aigua que passaven per un costa de la bodega. Els hi vaig demanar de traslladar la gent a la planta inferior mentre fèiem la reparació. Fora d’algú que rondinà una mica els altres acceptaren, en una hora la planta era buida, vam fer la reparació i els hi vam tornar la planta sense més problema. Afortunadament no va haver-hi cap més problema. Fins i tot vaig poder recollir uns fulls que “algú s’havia oblidat”, amb una llista de noms.

La resta del viatge va ser tranquil, vaig aprofitar per enviar un informe al tribunal de justícia de la base amb tota la informació, i un altre a la Corporació queixant-me de la nul·la qualitat de la informació que ens havien enviat sobre la colònia.

Quan vam arribar a la base, rera l’acoblament vaig rebre la visita dels agents dels jutjats, havien preparat el procés judicial de selecció. La jutgessa m’ordenava formar part del tribunal en qualitat d’assessor i havia de deixar la nau a càrrec de la Mariah. Abans d’anar al tribunal vaig presentar el cap dels agents als caps de la colònia, ells s’encarregarien del trasllat.

Al tribunal, la jutgessa em va preguntar per tot el que sabia de la colònia i el nivell de conflicte que podia trobar. – Senyora, el primer problema el tindrem amb vostè, es tracta d’una colònia extremadament masclista, que difícilment acceptaran ordres d’una dona. – Prenc nota, de la seva advertència, però s’hauran d’avenir, no tiraré més de dos mil anys de canvis per quatre fanàtics.

Els primers en arribar al tribunal, separats de la resta van ser els caps. Desprès d’una estona de cridòria per estar davant una dona “nua”, la jutgessa portava un vestit de pantaló, sense escot ni cap peça mínimament insinuant, amb amenaces de tancar-los i no tornar mai amb la seva gent, vam aconseguir que la escoltessin.

La jutgessa els hi va recordar la norma segons la qual un tribunal podia preguntar, un per un i en solitari a cadascú dels adults si en volien abandonar la seva fe. – És una llei que fa molts anys que no cal aplicar-la, de fet m’ha sorprès que encara hi hagi grups com el seu. – Va explicar la jutgessa.

En una sala apart, sense la mirada dels caps, totalment esvalotats, van fer passar un per un els membres de la colònia, se’ls hi explicava quines eren les condicions, desaparició de la poligàmia, les dones no estaven sotmeses en cap forma als homes, ni que fossin marit i muller, i d’altres detalls que a mi em semblaven ridículs però veient algunes cares endevinava que no eren tant. Encara no he entès què vol dir que sigui obligatori repartir les feines de casa, és com dir que és obligatori donar menjar als fills.

Aquells que volien seguir es van reunir amb els caps, els altres van passar a una altra sala. Al final del procés la colònia va quedar reduïda a menys de la meitat, per edats pràcticament tot el jovent va abandonar la colònia fins i tot alguns que ja tenien família i fills. En els casos en que home i dones elegien diferent se’ls informava del fet donant-los opció a canviar d’opinió, si no havia canvi els fills quedaven amb la dona indefectiblement.

Va ser un procés llarg, a més, la jutgessa estava preocupada per les ulleres de les dones i va demanar un informe mèdic. Aquest va ser demolidor, fora dels nadons, mai no se les podrien treure, eren cegues funcionals, el cervell no entenia els senyals de llum normals, els que rebem tots. Aquest fet va fer que la jutgessa tornés a parlar als caps, exigint-los que eliminessin aquesta norma, sota amenaça de dissoldre la colònia i processar-los.

Una vegada acabat el procés vaig acomiadar-me del Joshua i d'un dels antics caps, el que sempre prenia notes, i que també havia deixat la comunitat. Em vaig poder tornar a la Bella Lola, on m’esperaven la Mariah i la Isis. – Sort que arribes, Salem, ja en tenim feina. – Deia la Mariah amb un somriure murri.

Fidèlia (1/2)

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

Anys enrera una nau com aquesta hauria estat seleccionada per fer els transports més rendibles, hores d’ara no deixava de ser un tros de ferralla en mig de l’espai, sense més possibilitats que obtenir els transports que ningú no volia.

Aquell era un dels transports que totes les altres naus havien rebutjat, però jo tenia uns sous que pagar i suficients deutes per no fer-li fàstic a res. La inspectora, Isis, em va portar la documentació, havíem d’anar a un petit planeta en un sistema on, el seu Sol anava a convertir-se en una Nova.

Havíem de recollir una colònia de Serfs de Déu, anomenada Fidèlia, i portar-los a una antiga base espacial, habilitada com a lloc de pas per a colònies complexes en trànsit. El terme colònia complexa era una manera delicada de dir que eren problemàtics, Així doncs m’hi vaig informar de totes les característiques de la colònia.

La primera informació que vaig obtenir feia referència a les seves condicions de vida, el planeta era extremadament calorós, per a ells vint graus era una temperatura extremadament freda. Li vaig fer saber a, la Mariah, la tècnic. – Estàs boig? Tu saps el que significa tenir la bodega a seixanta graus? – No, no ho sé, per què no m’ho expliques? – Significa que nosaltres haurem d’estar a quaranta graus! Que la velocitat haurà de ser la meitat de la normal, es a dir, si aquesta banyera ja és lenta, ho serà molt més.

Vaig rumiar una mica però no en treia res en clar. – Per aquesta gent una temperatura de quaranta graus és fred, què em proposes fer. – Els hi donarem roba d’abric i que en portin tota la que tinguin. Però més de quaranta graus a la bodega ...

Evidentment m’havien colat un marró. Si la qüestió de la temperatura semblava problemàtic la resta de la documentació em feia entrar ganes de no anar-hi. El problema més greu seria convèncer-los que havien de canviar d’ubicació, consideraven el seu planeta com la terra promesa. Per altra banda, la seva moral implicaria fer una sèrie de recomanacions poc tècniques a la tripulació.

Usualment, la Corporació no en destina personal mixt en naus petites, una bajanada que mai no he entès, però que algú va argumentar que, quan es formaven parelles, acabaven havent problemes. En el meu cas m’hi vaig trobar, però que em van enviar una tècnic, magnífica professional, i una inspectora.

Tots els vols han de tenir una persona d’inspecció, també per alguna bajanada que mai no he acabat d’entendre. Assumit que he de tenir els ulls de la Corporació a la meva nau, podien haver-me enviat una altra persona, i no és que em porti molts problemes a l’hora de la feina, ben al contrari, és summament col·laboradora si no hi ha irregularitats greus. El problema és que, entre totes les dones del cos d’inspectors i entre totes les dones del cos de tècnics havien d’enviar-me les dues que s’odien per no sé quina història de joventut.

Afortunadament he tingut la sort d’establir un pacte de no agressió a l’hora de la feina. Les queixes d’una sobre l’altra eren constants fins que em vaig posar espartà i les vaig amenaçar de fer-les fora a les dues. Ara, fora de reunions per preparar la feina, mai mengem junts, si és l’una no hi es l’altra.

Seixanta hores de viatge i ens trobem davant del planeta, segons l’informe es tracta d’una colònia d’uns cent habitants però quan em poso en contacte amb ells salten les sorpreses, la primera, bona, és que han assumit que han d’abandonar el planeta, la següent és dolenta, son tres-centes i escaig persones.

La llançadora haurà de fer un munt de viatges a la superfície, però el responsable del trasllat per part de la colònia no em posa problemes. – Ja ens fem el càrrec, ningú fins ara no ens havia preguntat per la població. – Aviso a la tècnic, haurà d dividir la bodega en tres nivells, jo m’encarregaré del trasllat.

Ja abans de fer el primer viatge noto l’augment de temperatura dins la nau. Quan arribo a la zona d’aterratge m’hi trobo una imatge treta del passat llunyà. Tot d’homes amb barba llarga i descurada i les dones, sabia que eren les dones perquè no en distingia cap, amb una mena de vel que les cobria d’amunt a avall i una mena d’ulleres que els hi cobrien els ulls.

M’hi vaig adreçar al meu interlocutor. – Què porten als ulls? – Ulleres d’infrarojos. És la llei sagrada. – Què vol dir? Disculpi’m la meva desconeixença. – Des de que neixen se’ls hi posa el vestit i les ulleres, tenen prohibit veure el món amb els ulls i tenim prohibit de veure’ls-hi la pell. – Entenc, i que passa si en veuen la pell d’una dona? – Això és bruixeria. L’Hauríem de cremar. – I si no és dels seus. – La llei sagrada és per a tothom.

Zoo

Feia dies que ho deia, feia dies que ens demanava anar-hi, volia veure els lleons, les girafes, els elefants ... Entrada triomfal, per sort no hem de fer cua i només entrar l’estruç s’esporga les plomes. El Sol fa que els animals s’estiguin quiets, massa quiets, de vegades costa veure’ls.

No li acaben de cridar l’atenció els ocells, potser els galls d’indi, passejant pel mig i cridant de tant en tant. – Vull veure els lleons. – Sí, ara, vida. – Els lleons són lluny de la porta, veiem la porta de l’aquari, potser hauria de dir dels dofins, són els darrers habitants de la instal·lació, passarem després.

Veiem els goril·les, estan tranquils, segurament ofegats de calor com nosaltres, l’Esquena Platejada està estirat panxa enlaire, una mamà goril·la seu a prop del vidre amb una cria als braços, alletant-la. Amb una altra nena comencen una discussió filosòfica. – Està menjant llet de la teta. – La llet no es menja. – Si es menja. – Per menys hi ha hagut guerres.

Recordo fa anys una visita al Safari Park, el meu fill hauria de tenir uns set anys, vam apropar-nos a un edifici on hi havia un munt de gent, va ser l’espectacle més vergonyós que n’he vist mai. Dins l’edifici uns ximpanzés, fora despulles humanes colpejant el vidre i cridant irracionalment. Els pobres ximpanzés esvalotats, enfadats.

He de reconèixer que aquí la gent era gent, i els goril·les es movien tranquils, sense preocupar-se del que passava a l’altre costat del vidre. Potser vaig tenir la sort d’anar el dia reservat per humans evolucionats.

Els óssos, fora d’un estirat panxa enlaire, jo també m’hauria afegit, es remullaven a la seva bassa, més enllà hi eren les feres, els lleons fent la seva llarga i tediosa becaina, els tigres amagats a les plantes, panteres, lleopards, dormitant a l’ombra dels arbres.

Els ulls se li escapaven darrera el que veia, es debatia entre la por i la curiositat, més d’una vegada l’havia d’agafar per que pogués veure l’animal, posant-la a la meva alçada, fent que mirés cap a on jo mirava ajuntant les galtes.

Els animals de granja eren el primer gran l’èxit. Poder tocar la cabra que és a l’entrada esperant que l’amanyaguin, el cartell d’advertència, són manyacs i es deixen tocar però si no es deixen millor no seguir, si s’enfaden mosseguen.

Amb les cabretes petites va ser quan vam aprendre on era el límit, si l’animal s’està quiet i ella s’apropa en podem arribar lluny, si l’animal s’apropa s’acaba el bròquil. Per cert els hi agraden els pantalons texans, tan bon punt en veuen un el tasten.

Desprès de veure les girafes, l’elefant, els rinoceronts i els hipopòtams, l’aquari, una immensa cua per veure els dofins. – I ara hem de fer aquesta cua amb el Sol que fa? – Per sort estan entrant i ens afegim, el preu a pagar per no haver suportat el Sol és estar amunt de tot, però tampoc no és tant problema.

Aquí es barregen les ganes de mirar i les d’explicar el que veu. – Ara ens mullaran. – No, vida, aquí no arribarà l’aigua. – El dofins sempre han tingut un punt màgic, sigui veritat o mentida, sempre els considerem els més intel·ligents, malgrat l’espectacle no deixa de ser això, un espectacle amb animals ensinistrats, em va fer recordar el viatge a Menorca, amb els dofins corrents al costat del vaixell, saltant sobre les ones.

Al final, al sortir, plorant perquè en volia veure’ls, potser tocar-los? Sort vam tenir de poder anar a veure’ls a la piscina gran i mirar-los sota l’aigua, movent-se, jo diria que saberuts, al costat de les finestres, apareixent pel costat que no esperes, mentre intenten fer-los una foto.

Sis hores són moltes hores per una nena de tres anys, asseguda al cotxet se li tancaren els ulls i vam iniciar el camí de tornada. Demà al l’escola bressol explicarà ves a saber quines històries.

Viatger

No acabo d’entendre que hi faig aquí, sols sé que han vingut a buscar-me a la feina en un cotxe sense cap identificació i m’han portat aquí. Tots em miren entusiasmats com si veiessin un famós, tots m’han saludat com es saluda als herois i jo els miro sense entendre un borrall.

Seiem tots a la taula, llavors un d’ells, un polític, el conec per la televisió, comença a parlar. – Suposo que es preguntarà perquè l’hem fet venir, bé m’han prohibit que faci un discurs, així que li explicaré que tenim un projecte entre mans on vostè és una peça clau. Ara el doctor li explicarà la part més tècnica.

El polític seu i un home, aquest no l’havia vist mai a la vida, comença una explicació . – Veurà, fa un parell d’anys hem aconseguit viatjar enrera en el temps, portem tot aquest temps fent proves amb objectes, recuperant-los al poc envellits tant com els de l’època on els vam enviar.

- Hem fet proves amb animals, marcats amb xips que hem recuperat amb edats de fins a dos milions d’anys, inoperatius ja però identificables. La setmana passada vam acordar que elegiríem una persona per enviar al passat amb una missió especial, la missió era evitar la segona guerra mundial.

En aquest punt calla i parla un historiador, ho sé perquè porten un distintiu diferent. – Tal com havíem acordat, l’enviat ens remetria un informe de l’operació amb indicacions de com havia afectat a la història. Ahir vam rebre cinc informes, tots seqüencials, vull dir que, ordenats tenen sentit.

Vaig intervenir una mica descol·locat. – Perdoni’m, però encara no veig que tinc a veure jo en tot això. – L’home es va somriure. – Vostè ha enviat els informes, vostè ha viatjat el passat cinc vegades.

Quan vaig obrir els ulls estava estirat a la taula, amb un tensiòmetre en un braç i un S.E.M. al costat. – Ja torna en si. La tensió és correcta. Com es troba? – No ho sé, que ha passat? – S’ha desmaiat. – Es veu amb forces per seguir? – Sí, crec que sí.

Em vaig aixecar, vaig seure a la cadira. – Cinc vegades? Perdoni’m però que vol dir, que he anat i tornat cinc vegades?. – Un científic em respon. – Com li hem dit abans no podem anar enrera en el temps però no podem fer tornar res del passat, entenem que d’una manera o altra l’hem enviat cinc vegades al passat, en cinc realitats diferents. – I que es suposa que he fet?

Llavors un dels militars explica. – Al primer viatge vostè va matar Hitler quan encara no era ningú. – I el resultat va ser catastròfic doncs l’Alemanya nazi, amb Himmler al capdavant, va conquerir tota Europa i la guerra es va allargar quinze anys més. – Explica un historiador. – No em sonen aquests noms – Vaig replicar.

– Perquè ja no formen part de la història, de fet a cada viatge matava els anterior i el nou lider nazi, Goebbels, Göring i Hess, amb resultats cada vegada pitjors. – Vol dir que soc responsable que París hagi desaparegut sota la una explosió atòmica? – Molt en temo que sí. – I què Dietrich no seria el dictador europeu deposat fa 120 anys, responsable de la desaparició de milions de persones per selecció de racial, sinó fos per mi? – Tots assentiren amb el cap.

Vaig quedar mentalment bloquejat una estona. – I que es suposa que he de fer? – Desgraciadament – va dir un científic. – Vostè ha d’anar al passat. – I matar tots aquest més Dietrich? Llavors hi haurà un no sé què que es convertirà en quelcom pitjor que els altres i faré un informe i hauré de tornar a viatjar i, i, i. Francament no en comptin.

Algú, ja no miro qui, diu. – De fet, ha de viatjar en el temps, doncs vostè forma part de la història també, però aquesta vegada sols enviarà l’informe, no matarà ningú. L’informe ens hauria d’arribar abans que l’enviem al passat aquesta tarda. En aquest moment arriba un missatger i pregunta per mi, em lliura un sobre molt antic, l’obro, te un munt de documents i una carta a la meva atenció.

Com ja t’imaginaràs tu i jo som la mateixa persona, aquesta vegada no hem matat ningú, quan iniciem el viatge al passat Dietrich sols serà un personatge molt secundari a l’ombra de Hitler, la segona guerra mundial acabarà l’any 45 i la historia tornarà a ser el que havia estat. Si et serveix de consol et diré que he viscut molt bé, sense cridar l’atenció però gaudint de la vida, París és una ciutat bellísima. Dóna’ls-hi tota la documentació que t’he enviat, s’ho passaran d’allò més bé.

Tal com m’indico a la carta els hi lliuro la documentació, a la tarda, desprès d’un dinar de comiat, amb una maleta plena de papers, documentació i vestimenta de l’època, entro a la cabina que m’ha d’enviar al passat i inicio el meu viatge de no retorn.