Pirelli, amor meu

Els experts en el tema de lligar adverteixen que sempre, sempre, l’enamorament és mal negoci. No s’ho poden permetre. Van picant de flor en flor o fins i tot s’estableixen en una relació però mai obren el seu cor de bat a bat per evitar que en el futur un possible trencament sigui traumàtic. Es defensen dient que és un luxe enyorar-se o sentir nostàlgia; que la vida és massa curta com per perdre el temps en laments, plorades i records. És evident, però, que la intensitat no és la mateixa i que minimitzar el compromís i les sensacions en vistes a què pugui passar en el futur fa la vida més buida, més calculada, més previsible.

Superat l’alleujament i els vertígens inicials, una setmana després del meu darrer dia a Pirelli vaig sentir aquesta nostàlgia d’enamorat irreflexiu. El so sostingut de la maquinària, les calors i olors que arribaven de vulcanització, la caixa d’eines envellida, els porus de la pell engomats, la feina seriada i els sostres inabastables semblaven bons records en una síndrome d’Estocolm que encara a vegades em retorna en onades puntuals però intenses. El pes de les sabates de seguretat i el terra cicatritzat per les envestides dels carretons es fusionaven en aquesta memòria d’un sindicalisme obrer, d’aquells que mantenen les sinèrgies (només les sinèrgies) de primers de segle. Després venen els nombrosos i no sempre dignes records de les experiències amb els companys treballadors.

És per això que llegint la manera com s’han acomiadat els treballadors de la fàbrica de Manresa, molts d’ells coneguts i fins amics o còmplices en un moment o altre de la vida, no puc evitar sentir empatia pel que viuen en aquests moments i, encara que sigui tard, els encoratjo a adoptar la postura de l’amant no compromès. Aquell que tant li fa ser deixat per carta o en persona, aquell que no pateix pel mode ni per el fons, aquell que no es va comprometre i que, per tant, tampoc esperava.

Per sort, la majoria dels acomiadats de Pirelli s’esperaven l’acomiadament, no pas d’aquesta forma tant poc elegant però tampoc tant sorprenent coneixent els antecedents de la direcció de la factoria, per sort la majoria dels acomiadats són joves i amb altres capacitats per a desenvolupar feines vàries, per sort, també, hi haurà un temps per a planificar, cercar, triar i trobar què fer i per molt que ara la frustració i el desengany els faci ser implacables amb el judici de l’empresa, el temps els demostrarà que és el millor que els podia passar i que a Pirelli no se la deixa mai d’estimar. Perquè és Pirelli, amor meu, com aquells records nostàlgics de la mili.

La xenofòbia dels tolerants

Ahir escrivia sobre si la immigració era un problema d’acord als resultats del baròmetre de el Periódico on s’assenyalava els simpatitzants de CiU i Esquerra com els més proclius a considerar-ho així. És evident que vaig escriure l’entrada sabent que provocaria reaccions contràries de qui llegeix qualsevol escrit com si fos un buscador automàtic dels serveis d’informació dels cossos de seguretat, d’aquells que quan en un mateix text hi conviuen les paraules immigració, problema i, per exemple, delinqüència, tot i que els arguments s’hagin treballat o s’hagin intentat mostrar sense complexos, de sobte els salta l’automàtic de la sospita de xenofòbia i l'ensenyen sense vergonya, presumint d’una educació de vocabulari que mai els faria situar aquestes tres paraules (o d’altres de similars) a menys de cinquanta mots de distància.

Ahir no va anar ben bé per aquí tot i que hi podria haver anat ja que el primer comentari va incidir en la parcialitat del meu criteri a l’hora de, segons ell, disculpar les preocupacions o problemes dels dos partits catalans quan en realitat no ho feia. És més, quan disseccionava el pollastre vaig admetre la possibilitat que aquest resultat fos realment producte de l’odi i de la irracionalitat i que si era així donava la raó als malvats que interessaven de relacionar nacionalisme (perifèric) amb xenofòbia. El comentari en qüestió em preguntava quin article hagués escrit si els més preocupats pel fet migratori haguessin estat els simpatitzant de Populars, Socialistes o ecoSocialistes i la resposta és tant fàcil com ràpida: donat aquest cas no hauria fet cap escrit parlant del tema, ni a favor ni en contra, perquè segurament no hi hagués prestat atenció.

Perquè a l’hora d’anar a fer un cafè al bar o a l’hora de compartir jornades de fàbrica amb votants i militants de Populars, Socialistes i alguna que altra rara avis d’IU la majoria de les reaccions sobre la immigració han estat negatives. Perquè a l’hora de fer una valoració objectiva sobre un fenomen com aquest la proximitat accentua les actituds maximalistes de qui diàriament ha d’anar adaptant els seus costums a la realitat quotidiana, però la distància, l’experiència de viure la immigració com un estudi teòric d’antropologia on el contacte esdevé experimental, on la supremacia de discriminar els judicis des de l’atalaia fa la relació llunyana amb l’immigrant, amb la única coincidència institucional, o pitjor encara, la proximitat forçada per qui pretén ser generós decidint el seu voluntariat per raó racial, esdevé un racisme igual que l’estàndard ja que en un cas jutja qui viu la relació diària i en l’altre cas el discrimina per no ser immigrant. Parlava d’Iniciativa? És estrany que ni en el bar ni en la fàbrica recordo haver-ne vist cap. Devien ser a l’ajuntament o a la gestoria sindical.

Autofàgia capitalista

Tinc un amic de pagès i amb calés que fa temps em va pronosticar que la fi del capitalisme arribaria per la seva pròpia incapacitat d’autocontrol, perquè és un sistema que no es pot regular i depèn massa de les sensacions de la població. O sigui que tant si la situació és de bonança com de crisi el que mana és la sensació del consumidor amb la compra abusiva d’arròs o amb inflacions inabastables per les pròpies autoritats. Aquest amic berguedà és foll però no tant com a ell li agradaria creure. Fa anys, després d’unes fortes crisis d’angoixa el psicòleg li va donar dos consells: ser egoista i dir el que li passes pel cap i tot i que les seves reaccions poden sorprendre a qui no el coneix el cert és que ell es veu feliç.

Així mateix em va dir fa temps que al meu bloc havia de parlar més d’economia, que tant era que no hi entengués gaire que la majoria no ho apreciaria. I tot i que realment em fa mandra pensar en macroeconomia crec sincerament que ha d’existir la manera científica de determinar quin és el camí que li falta al capitalisme i com i quan es produirà la seva saturació. Perquè si la base del capitalisme és valorar la moneda de canvi a partir de la llei de l’oferta i la demanda, o sigui de la creació fins i tot artificial de necessitats, o sigui de les sensacions de la població, per a mi des de la ignorància més volguda i des de la ganduleria de fer elucubracions lògiques les sensacions que rebo són aquestes que em diu l’amic de pagès i amb calés.

Perquè si apliquem a l’economia el refrany xinès de la influència que pot tenir el moviment de les ales d’una papallona que vola entendrem que aquest flux econòmic constant, imaginari i especulatiu es basa en un equilibri molt fràgil que mal que pesi els poderosos es pot trencar amb la histèria de la població. Vaja, com he dit abans no hi entenc gaire d’economia i potser sóc un il•lús de creure que els cervells econòmics mundials no ho tenen tot controlat.

Llet, cafè i carxofes

Fa encara menys de un any que la llet es va situar en els núvols. La pujada va ser instantània, d’un dia per un altre, no pas en un creixement sostingut i constant sinó per una enfilada sobtada. Una pujada superior a la del gasoil i que no sé si té el mateix origen en la pujada del dolar doncs com a observador macroeconòmic mai he tingut prou elements d’anàlisi, ni tampoc els he buscat. Tot i així les exigències dels ramaders pel preu del litre de llet que paga Pascual s’han tornat a escoltar i em recorda una anàlisi de La Vanguardia del passat febrer on assenyalava que els beneficis dels intermediaris suposaven més del noranta per cent del preu final del cafè que és el segon mercat legal més important del món només per darrera del petroli.

Mentrestant el preu de la carxofa està de baixada degut a la gran producció que s’ha portat a terme sobretot al Baix Llobregat i País Valencià. La carxofera és una planta resistent i agraïda i en temps de imprecisió meteorològica una garantia de supervivència a no ser que tothom pensi el mateix i es caigui en la superproducció. Encara que si anem a buscar la part positiva, l’aigua de cocció de la carxofa és excel•lent pel fetge i la seva ingesta freqüent ajuda a controlar els nivells de bilis.

Adéu a Més Manresa

Després de malviure ultimament els dimarts, dijous i divendres sota mínims de personal i infraestructures, el darrer dels diaris Més de TLBGrup s’acomiada aquesta setmana. Abans han cremat Terrassa, Sant Cugat, Sabadell, Cornellà i L’Hospitalet. Ara fina Manresa. Vist amb perspectiva l’autèntic drama de tot plegat no és ja el final de la història sinó un inici empresarial cimentat en l’ambició, les ànsies de poder i l’enveja en comptes de en la professionalitat, el rigor i el servei a la comunitat. I també la mirada insolent des del púlpit de qui tenint la vida ben arreglada juga a titelles amb uns treballadors que arriben amb dificultats a final de mes. Per bé dels quatre companys que encara queden a l’empresa desitjo de tot cor que el setmanari que han d’encetar amb pretensions més humils doni per a pagar els seus sous i gaire rés més.

Injustes, il·lògiques i covardes, de debò!

A aquestes alçades de bloc no descobriré la meva antipatia pel posat del militant tipus d’Iniciativa que no pas per la seva teòrica ideologia neomarxista de despatx. És l’actitud de repelente niño Vicente, de prepotència en el tracte pròxim, de mirada altiva, de defensa del dogma de partit, de poc esperit autocrític, d’autosuficiència injustificada de la majoria dels càrrecs i fins i tot de la militància d’Iniciativa la que em provoquen un sentiment de rebuig, ho he de reconèixer, gairebé incontrolable. Perquè les tesis sobre les que se sosté la seva doctrina són evidentment molt vàlides. Una teòrica política d’esquerres, social i ecològica coronada per un repartiment de la riquesa, unes polítiques igualitàries, la no discriminació i l’atenció als desfavorits la signaria qualsevol bona persona, però quan la seva acció recorda a les negociacions de qualsevol secció sindical de Comissions Obreres signant un acord de tancament d’empresa més que no pas als pilars pels que van lluitar i morir molts dels nostres avis és quan les orelles del llop es fan visibles.

De la mateixa manera que he escrit [2] [3] sobre els eslògans de CiU, PSC i ERC vull donar la volta al d’Iniciativa i per a fer-ho intentaré situar-me en el seu punt de vista. El menyspreu que mostren ja no sobre el ciutadà que no pensa com ells sinó sobretot per aquell que en la seva teòrica miopia vota una opció d’esquerres que no sigui la vàlida (o sigui la seva) demostra una actitud injusta que penalitza amb la supèrbia una mancança que si existís seria de caràcter, convicció o intel·ligència que és tant digne d’ajuda com qualsevol altre mancança. El tracte que li donen a la reivindicació nacional catalana davant qualsevol altre reivindicació nacional del món és totalment il·lògica, com il·lògic és que en un discurs laic s’evidenciïn tantes diferències de tracte entre l’església i la mesquita, com il·lògic és també que davant la defensa que fan de la llibertat d’expressió tallin el debat d’arrel quan es toquen paraules sagrades que fan saltar totes les alarmes. Si som lliures haurem de poder parlar de tot.

M’explicaven que en un sopar de finals d’any amb els mitjans de comunicació l’alcalde socialista de la segona ciutat catalana reconeixia tenir més confiança en els regidors d’Iniciativa que en els del seu propi partit. I ho deia socarronament: tenen molt més a perdre. La funció d’Iniciativa en el Govern de la Generalitat i en la majoria de municipis és la d’organitzar dies internacionals, comissions de seguiment i dotar el germà gran de discurs (que no ideologia) d’esquerres. Davant de qualsevol conflicte d’interessos amb els socialistes adopten la mateixa actitud covarda que els seus companys de Comissions Obreres quan negocien un conveni: diuen amén i sí senyor. Això sí, tot plegat molt de debò.

Catalunya de vaga

En pocs dies, entre avui i el dijous es succeiran a Catalunya vagues de sanitat, de busos i de professors, continuarà la vaga de fam d’alguns companys de la SEAT i aquí, a la comarca, Pirelli seguirà jugant amb la victòria de sempre de les eleccions sindicals i la victòria definitiva de la darrera negociació de conveni amb contenció de salaris i mutisme del proletari mentre veuen desmuntar màquines rumb a Turquia o la Xina. Tot i que les vagues són de sectors diferents i per motius diferents i no convé mesclar aturades en els serveis bàsics amb mobilitzacions de la indústria, no deixa de ser simptomàtic que es produeixin prop d’unes eleccions que arriben marcades per l’estancament econòmic o per la estanflació com indiquen alguns que en saben més que jo.

Davant d’aquesta situació convindria assumir des del govern que no es pot fer rés per a retenir al país les indústries com les coneixíem als anys seixanta, que l’especialització i la investigació no ocupen a tants treballadors, ni a tants no qualificats, que ja fa anys que la situació dels treballadors no especialitzats s’aguanta per la bonança de la construcció i que a la indústria, per molt que es vulgui allargar artificialment la situació, els processos semi automàtics els pot realitzar un xinés, un turc o un romanès per molt menys cost salarial.

Com més triguem a assumir que el sector primari de la producció s’ha de localitzar bàsicament en el què anomenem tercer món, que el sector manufacturer s’ha de desenvolupar en els països en vies de desenvolupament i que a nosaltres ens queden els serveis, l’administració i tot aquell ventall ample de jocs especulatius, com més triguem a assumir-ho, més fort serà el daltabaix que rebrem quan la tossuda realitat faci que el manteniment institucional d’agricultors i ramaders, per no parlar de la mineria, sigui impossible front els preus que arriben dels països pobres i provoqui que la indústria fugi a territoris on el cost salarial és més baix i les exigències laborals, de seguretat i de manteniment del medi ambient són gairebé inexistents.

Vist això costa d’entendre com des de l’administració i els poders públics s’insisteix en tirar pel dret sense consensuar el cos de les mesures organitzatives amb els professionals i des dels professionals hi ha l’obstinació de culpar de tot els polítics i tenir poca capacitat d’autocrítica. En ensenyament mateix en lloc d’utilitzar Sant Valentí com a argument de vaga, bé podrien haver convocat exàmens pel proper dissabte. Si més no els pares i mares, la majoria treballadors en pitjors condicions que el professorat, no hauríem hagut de fer mans i mànigues per trobar qui s’ocupi dels nostres fills en un dia laborable. I els polítics haurien patit més davant la possibilitat d’una baixada mitjana de notes.

La mala educació del president dels Més Manresa, Terrassa, Sabadell, Sant Cugat, L’Hospitalet i Cornellà

Qui pugui pensar que estic content amb el que avui ha passat a Comunicació Efectiva Metropolitana que s’ho tregui del cap. Sento una enorme buidor pels companys que avui a la tarda han estat acomiadats del diari i pels companys que hauran d’anar a treballar aquests propers dies plegant una mà sobre l’altra i esperant. Sento també una forta indignació per com s’ha dut tot plegat. Pel fons, però sobretot per la forma. Qui sigui observador veurà que en pocs dies desapareixerà un enllaç del bloc (*) “Periodística”.

Avui a la tarda TLBGrup ha quedat en quadre. Tres periodistes, dos comercials i un dissenyador. La resta s’ha despatxat. I s’ha despatxat de mala manera. En el cas dels comercials no reconeixent els deutes en concepte de comissions i dietes (un servidor n’és un dels afectats). En tots els casos demostrant poca traça en el tracte cap a qui fa més de mig any que treballa fastiguejat per gerent i propietari, sense cobrar a l’hora i amb una manca de paraula esglaiant.

En un comentari de l’altre escrit del bloc que dedico a Més Manresa he apuntat que avui al matí Lluís Basiana m’ha amenaçat pel contingut dels meus escrits i ara entenc que avui no deu haver estat un dia senzill per ell. Me n’alegro. Una persona que és capaç de creure’s Déu per denigrar, humiliar i provocar de manera meticulosa els seus treballadors amb comentaris sexistes, masclistes i homòfobs es mereix que de tant en tant es trobi un Andreu Castelló que li passi la mà per la cara. Un noi de trenta anyets, jove i tendre, amb cara d’angelet que en un vist i no vist li ha fotut l’empresa enlaire i li ha rebaixat les ínfules socials fins a deixar-les a ras de terra.

Una gent com aquesta no es mereix uns professionals que fins el darrer moment han volgut creure en el projecte i l’han defensat enfrontant-se a l’evidència. Sap greu, sap molt greu pel projecte, però aquests dos individus no es valien aquests dies de maleir-me en públic i en privat, però sempre amb la veu baixa. No s’ho valia perquè jo en cap moment he pretès perjudicar els meus excompanys de feina. El que avui ha passat i el que passarà els propers dies dignifica el periodisme, el retorna a l’esfera professional d’on mai hauria hagut de baixar quan Basiana va arribar a intentar dictar titulars als periodistes per benefici particular (*).

Entretinguts com estem, hem de procurar no oblidar que si s’ha arribat a aquest punt és per l’habilitat gestora d’Andreu Castelló. Existeixen uns deutes als treballadors que s’han de cobrar. I existeixen mecanismes per arribar a cobrar o, si més no, per a que quedi constància de l’existència d’aquesta injustícia. Si es vol vendre el negoci que el valorin en la seva justa mesura: cada euro que en treguin serà un euro que haurem deixat de recuperar. En el meu cas és poc més de 300 euros, però entenc que m'he de posar a la cua.

(*) He editat el text a instàncies de qui sap escriure millor que jo i m’ha indicat dues frases que podien donar lloc a equívocs.

La primera afirmava “m’entesto a dir periodística” on aquest “m’entesto” l’introduïa per indicar que podria haver fet servir “periodisme” o “periòdics” (totes dues paraules més habituals) per referir-me al grup d’enllaços als mitjans de comunicació. Mai se m’acudiria utilitzar “m’entesto” posant en dubte la qualitat periodística dels treballadors dels mitjans amb els que enllaço.

Amb el segon asterisc he editat un text mal redactat i equivocat. Deia que Basiana dictava titulars i no és cert. Tampoc és correcte el tractament de norma que li donava a un fet, el d’intentar dictar un titular, que només va ocórrer una vegada i que, a més, no va aconseguir. Informant d’això només volia assenyalar la poca debilitat que sentia el president per la base professional de l’empresa que regentava.

Els desastres de Més Manresa

Quan s’apropen els dos anys i mig de la sortida en l’escena manresana del diari gratuït Més Manresa, sembla que tot apunta a un final traumàtic o a una venda a la baixa de les capçaleres que Comunicació Efectiva Metropolitana ha anat fent seves en aquest temps. Qui hagi seguit l’evolució d’aquest mitjà comprovarà com n’és de sorprenent aquesta caiguda, més quan en els darrers mesos el nombre de capçaleres que controlava s’havia ampliat de Manresa, Terrassa i Sant Cugat a Cornellà, L’Hospitalet i Sabadell. Però tot ha estat un bluf, una fugida endavant, no sé si dels propietaris de l’empresa o del seu gerent, acomiadat la setmana passada.

Pinten bastos i no pas perquè la idea d’un diari gratuït en ciutats mitjanes no tingui futur, que en té, sinó perquè la gestió ha estat nefasta i el control des de l’accionariat ha destacat per la seva absència. Sobta que un gerent jove i preparat a ESADE com Andreu Castelló s’hagi complicat la vida per vés a saber què, en una gestió pèssima com demostra el fet que només entre Manresa i Terrassa es facturessin mensualment al voltant de 80.000 euros i no hi hagués mes que no cobréssim més d’hora del dia quinze posterior. Sobta que un grup que ven publicitat molt per sobre de les seves possibilitats i capacitats es trobi dia rere dia rebent visites d’empreses a les que se’ls deu diners.

Sobta encara més que Lluís Basiana que és un home experimentat en el món de l’empresa hagi tardat tant de temps en detectar les irregularitats o negligències que ocorrien a TLB Grup, si no fos per la seva prepotència insultant que el feien creure invencible. I és ara quan encetem aquesta setmana que ens trobem a Més Sant Cugat, Més Sabadell, Més Cornellà i Més L’Hospitalet que només sortiran en edició digital i Més Manresa i Més Terrassa que trauran al carrer edicions de 4.000 exemplars.

Com sempre han pagat els treballadors, en la seva gran majoria autèntics professionals emmerdats en una xarxa d’interessos personals i comercials, amb acomiadaments sense previ avís (els darrers, tretze excompanys la setmana passada), amb baixes per desmotivació i amb autèntics calvaris pels qui mantenen el lloc de treball. En el darrer mig any a Més Manresa han passat tres directors de redacció, Canal Català de TV ha passat a ser Styl TV, de més de 100.000 exemplars diaris entre totes les edicions s’ha passat a llençar-ne menys de 10.000 i l’únic que funciona amb certa correcció perquè encara manté un cert grau d’entusiasme amateur és la ràdio.

Tot plegat, i més coses que encara em callo per decència, és una llàstima. És una llàstima per com s’ha enfonsat un projecte que tenia la potència per haver agafat un espai important a Manresa i a totes les ciutats mitjanes catalanes. Potser només amb una mica d’honestedat les coses hagueren estat diferents.

Les possibilitats de l'anarcosindicalisme al segle XXI

Hores d’ara, el procés d’implantació del capitalisme que va tenir el seu punt àlgid entre els 60 i els 80 està totalment finalitzat i el neocapitalisme encetat de la mà dels neoliberals és assumit per les classes treballadores fins en els detalls més innocents. El panorama que dibuixa el sindicalisme actual és depriment, no fent gaire més que oferir una sèrie de serveis i garanties que, d’una altra part, les trobaríem igualment aconductant un bufet d’assessors i advocats. En mig de tot això, cal preguntar-nos si queda espai per a un moviment com l’anarcosindicalisme i quines són les seves possibilitats de supervivència i funcionalitat per sobre de romanticismes que són atractius al pensament, però poc actuals en el debat entre assalariat i patró.

Els sindicats majoritaris han normalitzat un discurs negociador de baixa intensitat que centra la seva activitat en la gestió burocràtica i laboral, en el debat acomplexat que busca el mal menor i, quan no queda cap més remei, en la jurídica més convencional. La acció sindical no existeix i l’arbitrarietat i el favor són pràctiques habituals. Aquí, tot i que moltes seccions sindicals ho han intentat, l’anarcosindicalisme no hi te lloc. Ni per ideologia ni per pragmatisme. És evident que les superestructures dels sindicats majoritaris són inabastables per a un moviment èticament definit i amb un aparell molt concret i poc jerarquitzat. Però, encara que s’intentés, els favors del sistema i l’adscripció dels treballadors més moderats ja estan clarament assenyalats.

L’acció sindical és adequada per a la resolució de conflictes de baix nivell, però en la majoria de les ocasions té poca incidència degut a la falta de seguiment dels treballadors, més preocupats pel present que del futur. Aquella efervescència de l’acció social dels anys que envolten la mort del dictador no pot tenir seguiment avui al segle XXI. La mobilitat empresarial, l’engrandiment de la Unió Europea i les facilitats per traslladar els centres productius a països amb condicions laborals properes a l’esclavisme condicionen la utilitat de l’acció sindical i la força que pugui tenir la classe obrera. No és pot fer acció social mesurant la intensitat per por de passar la volta.

Vist això, queda clar que ni la negociació ni l’acció sindical poden ser els camins que monopolitzin el futur de l’anarcosindicalisme al segle XXI. Però els conflictes laborals són i seran presents en el dia a dia dels treballadors. L’empresariat té i seguirà tenint la força d’una legislació feta a la seva mida, la facilitat d’un mercat mòbil i la comoditat d’una massa obrera coaccionada pel capital. Queda només la lluita obrera com a resposta combativa, convertint el conflicte laboral en conflicte patronal, movent l’objectiu de la resposta des del procés productiu a la decisió directiva, arribant, si cal, a la resposta personal. El cost de la vivenda, la precarietat laboral i les condicions salarials d’aquest segle XXI tindran contestació més d’hora que tard en una societat que no pot dissimular gaire temps més aquest desequilibri. Altres conflictes de menys transcendència pràctica, són molt més sagnants. L’anarcosindicalisme ha de estar atent a aquesta mar de fons.

Publicat a Més Manresa el 16 d'octubre de 2007