Tot un son

Disculpeu-me la son. M’he quedat adormit com els millors blocaires polítics després d’unes eleccions. Però no buscaré justificacions. Ni explicaré que ha passat, ni crec que sigui d’interès especial. Senzillament ha estat com quan un s’ajeu al sofà després d’un bon àpat amb la intenció de trencar la son i es queda fregit fins el vespre. Entremig és clar que hi ha qui m’ha volgut despertar, ho he sentit de lluny. De molt lluny.

Finalment el tel de la vigília s’ha esquinçat veient que Adam s’ha llençat a l’arena blocaire. Ho ha fet, evidentment, des dels blocs de Vilaweb. Militància. També m’ha vingut al front, m’he llevat, amb la voluntat de no politiquejar, de no mercadejar ni utilitzar el meu país. Sóc català i no em calen conjures ni indignacions fal•laces. Que la balança fiscal? Que se la fotin al cul la balança fiscal. Que les seleccions catalanes? No em calen. Com tampoc em calen les espanyoles. Que se’ns aturen els trens, que ens tallen la llum, que ens colen la MAT com una via de pas cap al sud? Que si el dolar segueix baixant i el cru segueix pujant, que si baixen les vivendes i pugen les hipoteques? Que si Esquerra és un poema i la CUP no s’atreveix? Que si Convergència té la casa gran i jo m’he de conformar amb un pis en un barri sorollós on, a més, l’Ajuntament continua sense situar les pilones per evitar que els cotxes aparquin al mig de la plaça?

Que si als catalans i als manresans i als meus veïns tant els en fot? Doncs a mi també. I si els catalans no volem construir una Catalunya lliure, justa i social, jo sí que la vull fer. I la faré a la meva manera, com a mi m’agradi. Penso fer-me un país per a mi i els meus. Obviant indicacions, creuant prats quan toqui, anant per la vorera quan vagi bé. Perquè la sort no és ser català. La sort és poder ser el que un vol ser. I no em penso tornar a emprenyar. I no em penso tornar a ofendre. I no vull tornar a opinar del què diuen allà que som aquí, o hauríem de ser.

Disculpeu-me la son. Ja estic ben desvetllat.

La xenofòbia dels tolerants

Ahir escrivia sobre si la immigració era un problema d’acord als resultats del baròmetre de el Periódico on s’assenyalava els simpatitzants de CiU i Esquerra com els més proclius a considerar-ho així. És evident que vaig escriure l’entrada sabent que provocaria reaccions contràries de qui llegeix qualsevol escrit com si fos un buscador automàtic dels serveis d’informació dels cossos de seguretat, d’aquells que quan en un mateix text hi conviuen les paraules immigració, problema i, per exemple, delinqüència, tot i que els arguments s’hagin treballat o s’hagin intentat mostrar sense complexos, de sobte els salta l’automàtic de la sospita de xenofòbia i l'ensenyen sense vergonya, presumint d’una educació de vocabulari que mai els faria situar aquestes tres paraules (o d’altres de similars) a menys de cinquanta mots de distància.

Ahir no va anar ben bé per aquí tot i que hi podria haver anat ja que el primer comentari va incidir en la parcialitat del meu criteri a l’hora de, segons ell, disculpar les preocupacions o problemes dels dos partits catalans quan en realitat no ho feia. És més, quan disseccionava el pollastre vaig admetre la possibilitat que aquest resultat fos realment producte de l’odi i de la irracionalitat i que si era així donava la raó als malvats que interessaven de relacionar nacionalisme (perifèric) amb xenofòbia. El comentari en qüestió em preguntava quin article hagués escrit si els més preocupats pel fet migratori haguessin estat els simpatitzant de Populars, Socialistes o ecoSocialistes i la resposta és tant fàcil com ràpida: donat aquest cas no hauria fet cap escrit parlant del tema, ni a favor ni en contra, perquè segurament no hi hagués prestat atenció.

Perquè a l’hora d’anar a fer un cafè al bar o a l’hora de compartir jornades de fàbrica amb votants i militants de Populars, Socialistes i alguna que altra rara avis d’IU la majoria de les reaccions sobre la immigració han estat negatives. Perquè a l’hora de fer una valoració objectiva sobre un fenomen com aquest la proximitat accentua les actituds maximalistes de qui diàriament ha d’anar adaptant els seus costums a la realitat quotidiana, però la distància, l’experiència de viure la immigració com un estudi teòric d’antropologia on el contacte esdevé experimental, on la supremacia de discriminar els judicis des de l’atalaia fa la relació llunyana amb l’immigrant, amb la única coincidència institucional, o pitjor encara, la proximitat forçada per qui pretén ser generós decidint el seu voluntariat per raó racial, esdevé un racisme igual que l’estàndard ja que en un cas jutja qui viu la relació diària i en l’altre cas el discrimina per no ser immigrant. Parlava d’Iniciativa? És estrany que ni en el bar ni en la fàbrica recordo haver-ne vist cap. Devien ser a l’ajuntament o a la gestoria sindical.

La immigració és un problema

Aquest matí he quedat bocabadat llegint les dades del baròmetre de primavera de el Periòdico quan he comprovat que els simpatitzants dels dos partits que consideren que la immigració és el principal problema de Catalunya ho són de CiU i ERC. A banda que aquestes dades llegides amb mala intenció refermen l’opinió dels malvats que veuen en el nacionalisme (el perifèric) el cultiu d’un pensament racista i exclusiu, poden ser simptomàtiques o d’un atac de sinceritat dels sentiments més irracionals dels enquestats (en aquest cas es confirmaria la diagnosi dels malvats) o d’una resposta raonada, orientada en el matís i no excloent d’un sentiment humanitari o tolerant. Perquè en el discurs sobre la immigració s’ha fet un abús de la condescendència i s’ha fiscalitzat la paraula fins el punt que elaborar un discurs raonablement objectiu sobre el tema resulta gairebé un suidici en alguns cercles.

Creure que la immigració no es un problema és pretendre amagar el cap sota l’ala. Que la immigració sigui un problema pels oriünds (o pels que ja hi érem abans) no és assumir que els immigrants siguin bons ni dolents, ni positius o negatius, ni amables o antipàtics; és entendre que entre uns ciutadans que teníem uns rols culturals ben definits, una capacitat econòmica per anar tirant i unes costums i una llengua concreta, ara ens trobem amb índexs que en alguns casos superen el 30% de nous ciutadans que tenen una cultura totalment diferent a la nostra, una capacitat econòmica que justeja (amb el que això representa) i uns costums i llengua que no s’assemblen gens a la nostra. Si a això hi afegim que la gran majoria dels que es desplacen ho fan empesos per la necessitat ens trobem amb persones que estan lluny de la seva terra d’origen amb unes necessitats urgents que provoquen en el millor dels casos pisos pastera, explotació laboral i necessitat de cobertures socials.

Per això en una societat on un dels màxims valors era l’estat del benestar, o sigui la tranquil·litat i l’estabilitat, la seguretat i la capacitat econòmica (o d’endeutament), la immigració suposa un canvi, un trasbals, una alteració; un tornar a educar-nos en la diferència, i no en la diferència mínima que pot haver entre els que ens hem educat en el mateix poble, sinó en diferències de religió, en diferències de valors, en diferències d’educació, en diferències a l’hora de prioritzar què és important i què no. I a tots ens pot agradar anar a dinar a un xinès a sis euros el menú, o que vingui un romanès a reparar-nos el bany, o intentar aprendre alguna paraula en bereber o fins beure vodka amb un rus, però sociològicament qualsevol moviment migratori genera problemes, evidents per qui ha de migrar i evidents també per a qui rep la immigració. Negar això és tant com ser intolerant amb qui rep aquesta onada. Potser és políticament incorrecte associar els conceptes immigració i problema, però encara hauria de ser més incorrecte obviar la realitat per una falsa tolerància.

Es digui Carretero, es digui Carod

Avui he pogut estar una estona navegant i seguint el moviment blocaire afí als diferents candidats a la presidència d’Esquerra he apreciat que el meu escrit de primers d’abril sobre Carretero va tenir cert ressò entre quins defensen el discurs i el fer del metge ceretà. És comprensible que no estiguin d’acord amb mi i és desitjable que em responguin però seriosament i amb coherència doncs els arguments amb arguments es rebaten. Escric això perquè Josep Sort es va aplicar la vena abans de tallar-se i conscient de la fragilitat ideològica del discurs de Carretero va defensar amb exemples erronis la falsedat de l’afirmació que Carretero és de dretes. Fantassin ha replicat el meu escrit sobre Carretero a Facebook i al mateix bloc de Josep en forma de comentari i m’ha citat en el seu de bloc, si bé és cert que el seu discurs no ha estat tant en contra sinó de demostració de l’opinió que la gent té del polític pirinenc.

El debat o el problema no és si tinc o no tinc raó, és que s’arribi a posar en dubte la procedència del meu plantejament i s’insinuïn interessos dels sectors oficials o fins i tot dels socialistes. I que aquest discurs es generalitzi a qualsevol crítica en aquest sentit com en les millors esquizofrènies d’Stalin que ja sé que era d’esquerres però en aquest cas els extrems es toquen. Continuo pensant el mateix: el discurs i l’actitud de Carretero o, dit d’una altra manera, prioritzar l’eix nacional fent-lo passar davant (o oblidant-se directament) de l’eix social és fer política de dretes, i no només de dretes, sinó de dretes irresponsable. D’aquella política de dretes que no és que tingui una política social injusta i poca sensibilitat en la forma, sinó d'aquella que no té política social ni complexos de forma.

I això ho escric així perquè és així com ho sento. De la mateixa manera que sento que Carod hauria de retirar-se a una plaça honorífica i que Puigcercós ha aprofitat una estructura controlada de l’aparell i que ha desitjat el desastre de les passades eleccions espanyoles per a poder fer el salt. Però encara crec que aquestes dues darreres afirmacions no haurien de ser necessàries per validar la primera. Que a Catalunya hi ha molta gent que pensa com Carretero i no és necessari amagar-se’n, però les coses s’han de dir pel seu nom. No m’he oblidat de nomenar Renyer que és potser l’opció més asserenada de totes i que a un mes vista gairebé apostaria que acabarà fent tàndem amb Puigcercós per possibilitar a aquest la petita empenta que sembla que ara necessita per assegurar-se el triomf.

Catalunya amb les calces brutes

No és per tocar els nassos però creia que havíem quedat que la decisió sobre el transvasament, el mini – transvasament o la cessió d’aigües entre les conques del país per abastir de petroli transparent la zona metropolitana hauria de ser cosa nostra. Creia també que un dia seríem grans per a prendre decisions i assumir les conseqüències com creia que per a ser sobirans havíem de tallar les dependències de Madrid. És clar que segurament el desequilibri fiscal ens condiciona i no tenim la butxaca prou plena per a pagar-nos les infraestructures locals degut als diners que volen a Madrid i no tornen però potser un dia haurem de plantejar-nos créixer i convèncer-nos que qualsevol trencament és traumàtic al principi i que totes dues parts hi perdrem diners.

És per això que quan Castells i Mas i després Llansana clamen a Madrid per a que les obres que han de dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona no es paguin amb diners previstos per a l’Estatut i les assumeixi l'estat com una obra extraordinària es veu que Catalunya encara no ha deixat de ser aquell adolescent que vol emancipar-se per sortir de festa però encara depèn dels pares per anar vestit i menjat. Pitjor encara, Catalunya és la senyora que es fa un fart de treballar, que té un marit que no li fa cas, que la fa anar mal vestida i que li administra els calés i que en comptes de fer el cop de porta i anar justa els primers dies abans de cobrar la següent mensualitat prefereix humiliar-se i demanar una mica més de diners per a canviar-se les calces.

Falta maduració en tots els aspectes. Falta créixer i creure que podem ser adults sense estar pendents de préstecs i cessions, almoines i regals. I aquesta mancança és general, és una mancança en l’actitud de tots i cadascun dels partits del Parlament i de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país. Els que demanen a Madrid perquè actuen sota la síndrome de la dona subjugada i els que no demanen perquè creuen que ja anem bé amb les calces brutes.

RCAT al Conservatori

M’havia apuntat a l’agenda anar aquest diumenge a mode d’observador a l’assemblea que Reagrupament.cat celebrava al Conservatori de Manresa però un dinar familiar que teníem a casa no ho ha fet possible. Tot i així estava indecís després de veure que a Facebook havien penjat la referència del meu apunt ‘Carretero a cara descoberta’ amb algun comentari a la contra i que algú podria interpretar la meva presència com d’intenció de reforçament dels meus arguments. Lluny d’això tenia la voluntat d’assistir-hi per a saludar excompanys de partit, tornar a veure Josep Lluís Gozalbo i convèncer-me de que estava equivocat. A l’acte hi han assistit unes cinc-centes persones i hores d’ara em sap greu no haver-hi anat perquè segurament hauria reconegut algun saludat virtual.

Carretero i Carandell han sortit elegits candidats per aquesta opció per unanimitat (era una candidatura única) i confirmen una opció que sembla ser la única diferent, per bé i per mal, de les quatre que fins ara es presenten al Congrés d’Esquerra. El domini que semblava tenir Puigcercós està quedant eclipsat per la candidatura de l’avellana (redireccionament del bloc de Benach a Esquerra al bloc del President del Parlament que no és elegant) i els resultats, si més no per a mi, estan més oberts que mai.

Darrera tothom en una espera intel·ligent queda Renyer de qui no puc dir rés més que no el conec ni personalment ni públicament més que pel seu bloc. Renyer és el candidat que menys soroll està fent i això és bona senyal. Si hi afegim que Uriel Bertran s’està movent mesuradament i que sembla que és possible que m’equivoqués, com a mínim a curt termini, a l’hora de valorar la relació que podria tenir amb el seu mentor estem davant d’una candidatura que potser no guanyarà, però no quedarà gaire lluny dels dos de davant. En general queda palès que la batalla d’Esquerra s’està vivint més que mai a la xarxa; Saül Gordillo ha fet una feina de seguiment dels moviments [destriar els apunts] de les quatre candidatures en la web 2.0 que cal tenir present si no es vol perdre el fil dels esdeveniments.

Zapatero, una de freda i tres de microones

Aquest matí Zapatero ha posat en alerta els partits catalans durant el discurs d’investidura en pronunciar la intenció de tirar endavant propostes intervencionistes de l’estat en competències de la Generalitat. Els marrameus han estat generalitzats a les files de CiU, Esquerra i Iniciativa acusant-lo de voler revertir el finançament en favor de l’estat, de voler recentralitzar la despesa social anant contra l’Estatut i els interessos catalans i de voler retallar competències catalanes a base de reformes de lleis estatals.

A la tarda però, responent els grups catalans ha fet de geni de la llàntia dient a tot sí, des de la publicació de les balances fiscals, als trens de rodalies passant pel subministrament hídric. Tres sís que creu gratuïts si opina que la Catalunya real és la que es va trobar regalada el passat nou de març després de passar-se els darrers dos anys i mig amb problemes infraestructurals de magnitud suprema. Tres sís que recorden el Zapatero feliç, aquell que canviava talant per somriures i que es pensa que podrà solucionar amb quatre números mal arrenglerats d’aquí a dos mesos, amb quatre ferros per apuntalar la maltractada línia ferroviària catalana i amb quatre vaixells portant aigua del desert d’Almeria.

Zapatero pensa que les eleccions catalanes li sortiran gratuïtes i que repetirà èxit involuntari equiparant els Populars a l’home del sac i espantant vells i joves amb la tàctica del bipartidisme que li ha funcionat a Catalunya aquestes darreres eleccions perquè els sobiranistes ens vàrem quedar a casa, però que en uns comicis de país no ens podem permetre. D’ara a les eleccions catalanes hem de tenir memòria precisa i no deixar-ne passar ni una. D’altra manera sí que poden començar a pensar que aquí és terra de babaus.

Carretero a cara descoberta

He buscat a La Vanguardia digital el qüestionari als quatre candidats a la presidència d’Esquerra que avui he llegit en l’edició de paper per enllaçar-lo des del bloc però no l’he sabut trobar. En unes columnes paral·leles tant en disposició com en contingut Puigcercós, Benach, Carretero [entrevista a Reagrupament.cat] i Renyer han contestat unes deu o dotze preguntes idèntiques amb respostes idèntiques sinó fos perquè Carretero cada cop es mostra més proper als Boixos Nois i a Estat Català amb uns plantejaments i continguts que superen en molts aspectes la doctrina mateixa de Convergència.

Amb els seus antecedents personals, i tot i que al principi considerava positiva la seva aparició, no puc més que preocupar-me per un posicionament més pròxim al reaccionarisme catòlic que fins i tot a polítiques de centre o centre–dreta, per no dir d’esquerres. Un posicionament que ja mostra sense complexos i que aposta per un catalanisme racial, folklòric i de faixa i barretina. No és que entre la militància d’Esquerra estigui sòl, cal recordar aquella trucada al Món a RAC1 després de les municipals en que un militant d’Esquerra (i de Manresa) confessava amb cert orgull haver votat PxC, però cal veure com es fa encabir tota aquesta gent que no té una actitud d’esquerres en un partit que comença precisament per aquesta paraula.

Malgrat pugui compartir amb el líder de Reagrupament.cat el seu ideal de fomentar l’ensenyament en valors (caldria veure si són els mateixos), malgrat compartim l’amor pel nostre país, fins i tot malgrat que molts dogmes preconcebuts per certa esquerra ens siguin rebutjables (també caldria veure si són els mateixos) tot no s’hi val per a la independència de Catalunya. No val competir amb Convergència per un mercat de dretes, no val acceptar persones amb mentalitat feixista, encara que sigui feixisme català, no val picar l’ullet al discurs ètnic ni flirtejar amb la intolerància. Si més no, no val fer tot això des de dins d’una Esquerra que ja fa temps que va deixar de ser l’Esquerra dels trenta i ara ha d’encarar el futur de manera desenfadada, moderna i desinhibida, sense hipoteques ni necessitats personals.

I dic això després de confirmar que continua amb la idea d’agrupar tot el catalanisme a Esquerra, sigui de l’ideal que sigui, seguint amb el que ja va assenyalar l’any passat en la presentació de Reagrupament.cat al Via Fora de Manresa. Encara que llegint el quadre de La Vanguardia sorprèn veure que amb quatre candidats el ventall estigui tant mal cobert. Som a dos mesos del Congrés i pel bé del país espero poder llegir algun dia algun punt de programa interessant sinó la sequera serà llarga.

Transvasament o captació

Si bé és cert que buscar similituds entre la proposta de transvasament de l’Ebre promulgada pels Populars amb el suport convergent i la proposta de transvasament del Segre que ens diuen que ara es veu obligat a efectuar el Govern de Catalunya amaga les grans diferències d’objectius que existeixen entre una obra napoleònica, permanent i per l’enriquiment privat amb una altra que ha de ser puntual fins la finalització de les dessaladores i obligada per la necessitat i un període de sequera, tampoc podem obviar que essent un mateix concepte es fa estrany cercar noves paraules pel que de fet és una mateixa cosa: el desviament del cabdal d’aigua d’una conca a una altra amb l’alteració de les característiques del riu aportador.

Aquesta semblança de procediment amenaça de provocar estralls a la direcció d’Iniciativa i segurament entre la militància dels altres dos partits de govern també existeixen dissidències encara que per ara no es facin tant evidents. Esquerra camina despistada amb els seus debats interns i els Socialistes catalans escolten com De La Vega els nega aquesta possibilitat en un gest, sigui dit de passada, incomprensible, hipòcrita i que actua de salvaguarda de la demagògia dels Populars.

Essent aigua enterament catalana, tant si realment és necessari el transvasament com si no, som només els catalans i el nostre Parlament com a representació els que hem de decidir si cal o na cal l’obra. Desconec si aquesta captació millorarà l’abastiment futur d’aigua de la zona metropolitana o si existeixen altres formes de cobrir la necessitat mentre s’acaben les dessaladores però en tot cas és Catalunya qui ha prendre la decisió. Només faltaria que l’acció en un riu com el Segre que és totalment nostre des del naixement fins que desemboca a l’Ebre s’hagués de decidir des de Madrid emparant-se en l’idoneïtat política del moment. Es faci o no es faci s’ha de decidir amb el convenciment propi de qui actua amb tots els elements a la mà.

Viatge astral de Puigcercós a Manresa

Avui me les prometia dolces amb la visita de Puigcercós a Manresa esperant autocrítica personal, de partit i de país en un dia que començava amb monotemàtic al Periòdic i àmplia informació a tots els mitjans. Esquerra torna a ser notícia destacada (vull dir destacada de veritat, com en l’època del primer tripartit) gairebé des del diumenge de les eleccions i sembla que té visos de continuïtat, si més no intermitent, fins més enllà de juny. Curiosament el que d’inici semblava un perjudici cara la imatge del partit dia a dia canvia de aspecte positivant-ne el seu joc democràtic, que també tàctic i sovint demagògic, i la profunditat de militància que va apareixent.

Tot i així Puigcercós lluny d’abordar la situació del partit s’ha entretingut en un discurs de fa tres mesos valorant encara el procés de l’Estatut, la injustícia de les balances fiscals i la nova situació de Catalunya amb l’onada migratòria extracomunitària. He volgut esperar al final per comprovar si tota la conferència desembocava en el que realment interessava als assistents. Però no, la xerrada ha acabat de la mateixa manera que hagués acabat el 2006 o el 2004 amb un desenvolupament tronat, salvat a dures penes amb quatre anècdotes, i unes conclusions suades que no han aportat rés de nou al públic.

El mestre de la maniobra política (no ho critico, només ho constato) ha expressat la necessitat que els partits abandonin el tacticisme en clara menció a Convergència pel pacte de la Moncloa, ha alabat la societat civil catalana fins que ha reconegut el seu gran abast però el seu poc gruix, ha criticat el paper dels agents econòmics durant la negociació estatutària i ha incidit en la necessitat de fer-nos la immigració nostra. Del debat intern que viu Esquerra ni mitja paraula.

Després d’una hora de conferència ha semblat que estiguéssim veient i escoltant un holograma de Puigcercós. Talment com si l’original s’hagués quedat a Villarroel confabulant i a Manresa ens hagués arribat una imatge astral antiquada. Tot i que l’acte era obert al públic en general el debat intern d’Esquerra és obert gràcies en gran mesura als moviments tàctics del seu sector. Era com a mínim d’esperar alguna al·lusió al procés que està vivint el partit encara que fos per deferència als nombrosos periodistes locals presents.

Volta al mitjó de Carod-Rovira

Quan tothom (jo el primer) volia apuntar cap a la necessitat que Carod–Rovira quedés com a home de partit sense representació institucional i amb llibertat per a actuar i fer declaracions fora l’encotillament del càrrec representatiu, l’encara president del partit es desmarca del camí que li indicaven i volta el mitjó del revés i renuncia a ser reelegit aquest proper mes de juny. Tot i un punt de risc la maniobra és intel·ligent i torna la pilota a la teulada de Puigcercós que, ara sí, té el viatge a la presidència del partit més lliure que mai.

Dic que la maniobra de Carod és intel·ligent perquè ara és ell qui s’aparta del front on plauran les garrotades i fa temps per a presentar-se com a candidat a cap de llista de les properes eleccions catalanes. Ho ha anunciat més com una amenaça a qui vulgui escoltar que com un oferiment altruista: Queda a disposició del partit per encapçalar les llistes als propers comicis catalans. Ara tocarà veure Puigcercós discutir-se la cadira amb altres candidats de igual importància política però de molta menys importància mediàtica i encara superant l’envit té més a perdre que a guanyar.

Carod sap que l’elecció orgànica a Esquerra la tenia perduda davant la preeminència de Puigcercós en tots els àmbits territorials i sectorials del partit però l’elecció d’un candidat a la presidència de la Generalitat és tota una altra cosa i el sentiment, la por al buit i el seu posat institucional, junt al més que previsible desgast de Puigcercós juguen al seu favor. Temps dirà però el que hauria pogut ser un pacte de no agressió entre els dos pretendents a la presidència del partit s’ha convertit en una calculada moguda d’escacs. L’evolució de tot el procés es preveu atractiva per a l'observador. Ara li toca a Puigcercós.

Llei de partits a Manresa?

En el ple que es va celebrar ahir a l’Ajuntament de Manresa tots i cadascun dels partits representats no van donar suport a una moció de condemna de l’atemptat d’ETA de la setmana abans de les eleccions. El fet es va donar quan en el mateix ple es van presentar dues mocions al voltant del mateix assumpte. Una la va presentar Iniciativa amb el suport de Socialistes i Populars i l’abstenció de la resta de grups i l’altra la van presentar conjuntament Convergents i Esquerra i va provocar l’abstenció dels altres representants polítics del ple. D’un text a l’altra variava un punt, una coma i alguna frase però en essència la idea troncal era la condemna de l’assassinat de l’exregidor socialista de fa deu dies.

Aquest fet que entra en el terreny de l’anècdota política i que ningú interpretarà com a tebiesa per part de cap formació respecte del terrorisme sinó com a mera disputa política i de desacord en la part teòricament més insubstancial de la moció hauria pogut estar dramàtic si s’hagués donat en un municipi basc i segur que algú ho hauria utilitzat per a desacreditar els partits amb sensibilitat nacional. Perquè el fet fonamental d’aquest joc d’aparences sobre les condemnes als atemptats és que tots els partits busquen la pau i això ho hauria de tenir tothom clar. La dificultat arriba quan junt a aquesta condemna s’hi volen fer passar renúncies i claudicacions. A Manresa tots els partits s’han abstingut en una moció de condemna del terrorisme. Què fem? Els apliquem la llei de partits i els fotem a tots plegats a la garjola?

Carta oberta al Secretariat Nacional de la CUP

Les darreres eleccions espanyoles han evidenciat el cansament i descontentament del poble català amb unes formacions més entregades a la maniobra política per mantenir els càrrecs i l’estructura que a prestar-se al servei del poble. Esquerra i Iniciativa es presenten només una setmana després de les eleccions a severs conflictes interns i desorientació a l’hora de prendre mesures externes tant a nivell de visualització de canvis d’estratègia com d’elaboració de polítiques independents. Per molt que durant aquests primers dies s’ha tractat la bipolarització entre els dos principals partits de l’estat per a justificar uns resultats escandalosament decebedors bona part de l’electorat que s’ha abstingut o ha votat en blanc o nul són antics votants independentistes avorrits de pactes, actituds meselles i submissió.

Els anys de feina municipal de la vostra formació fomentant els pilars bàsics de la democràcia, del reconeixement nacional i de la política d’esquerres afegit al cansament general de l’electorat catalanista fa que l’estudi en assemblea de la possibilitat de participar a les properes eleccions catalanes sigui a més de necessari, un exercici de responsabilitat cap al poble català. Hores d’ara la vostra opció esdevé l’única esperança de canvi real en el nostre país i això implica un exercici d’altruisme de part vostra com mai us ha demanat Catalunya.

És evident que suposarà un repte intern i un creixement accelerat de les vostres bases que haurà de ser revisat amb cura però em resisteixo a pensar que davant unes mostres tant clares i objectives de possibilitats de creixement i d’obtenció de bons resultats electorals podreu permetre que un percentatge significatiu de la ciutadania es pugui quedar sense representació en el Parlament del seu país.

Sóc conscient que tot plegat no és una decisió senzilla ni que la seva posta en marxa sigui un camí de roses però ara mateix existeixen eines que faciliten la socialització de la informació, compteu amb nombrosos intel•lectuals que us donarien suport i teniu la xarxa local més desenvolupada que mai. No és necessari guanyar les eleccions, es tracta d’obtenir representació parlamentària.

Malgrat que cal ser curosos amb els propers canvis que esdevindran a Iniciativa i sobretot a Esquerra sembla evident que la seva dependència governativa farà que canviïn els noms però no els vicis i que l’espai que puguin recuperar de credibilitat serà escàs. Tot i que fins ara la CUP ha estat un moviment municipalista, és aquest municipalisme i el vostre tarannà participatiu el què us fa diferent a qualsevol altra alternativa que es pugui crear i garanteix una mínima experiència institucional en l’entrada a la màxima cambra de representació catalana.

El fet que les entrades del bloc on he reflexionat sobre aquesta possibilitat han estat de les més comentades demostra fins a quin punt és una opció que cal debatre.

[tafaneja-la]

Publicat a Regió7 el 18 de març de 2008

Jocs de cucanya a Esquerra

En un pis particular entre la 1:00 i les 3:00 de la nit de diumenge a dilluns Xavier Vendrell, Anna Simó, Josep Vall i el propi Puigcercós acordaven tirar endavant tot allò que havien preparat durant tant de temps. No hi havia nocturnitat, la nit passava per allà accidentalment. No hi havia inquietud, el país bé pot esperar una altra revolució d’Esquerra i deu anys més. No hi havia interès particular, Catalunya renaixerà d’entre les cendres gràcies a aquest nou impuls. No hi havia maquiavelisme, el florentí hauria agafat notes.

A Manresa mentrestant Gés i Perramon segueixen xiulant la tonada del bipartidisme com a culpable de la castanya d’Esquerra. Només Montserrat Selga encerta a fer autocrítica. Això sí, la roda de premsa amb les conclusions locals es realitza just abans de una reunió de gairebé 30 militants del partit no fos que s’aprovés una declaració incòmode que transmetre a la ciutadania.

El déjà vu induït d'Esquerra

Tinc un amic a la feina que té la capacitat d’induir-se déjà vus. Ho va descobrir fa un temps quan anant a treballar tenia enormes dificultats per trobar aparcament i va apreciar que invocant una plaça d’aparcament concreta en un punt de la ciutat i pensant-hi durant el trajecte arribava a lloc i podia deixar el cotxe sense dificultat allà on ell havia pensat i sense pagar la costosa zona blava. Parlant-ne no podíem determinar si aquella era una visió prèvia del què es trobaria més tard o si la situació s’esdevenia a la inversa, o sigui, si el seu desig era tant fort que provocava que la plaça estigués lliure. Tot plegat vàrem negociar que allò semblava més un déja vu forçat que no tenia una direcció en la causa efecte sinó que es determinava en el moment que ell hi prestava atenció. No cal dir que aquesta virtut l’ha fet el millor comercial de la colla ja que abans de visitar el client ja ha induït el que més li convé que passi, tot i que a vegades és emprenyador quan ens trobem al matí i em respon les preguntes que jo volia pronunciar.

Amb més fatalitat Esquerra també viu el seu propi déjà vu induït en cicles molt més llargs però també molt més costosos. El procés violent que està vivint aquests dies no ens deixa de recordar les hores finals de Colom i Rahola. Ho relatava avui Pilar en la seva opinió de La Vanguardia tot i que criminalitzava exageradament Puigcercós com si descobrís ahir que la política és també un joc de maniobres, càlculs i interessos. Com si hagués llegit el Príncep de Maquiavel pensant que era el Petit Príncep de Saint-Exupéry. Com si no fos evident que l’estratègia del partit dins el partit (en paraules de Rahola) tingués dates, terminis i estratègies gairebé des de la dissolució de Terra Lliure i l’entrada massiva dins d’Esquerra. De totes maneres hores d’ara provoca tristor veure que d’aquells independentistes de pedra picada i de socialisme convençut que varen entrar en el seu moment i agafaran les regnes d’Esquerra aquest proper juny només els resta una característica típica de la seva època daurada: l’stalinisme premeditat i implacable amb què controlen el partit.

Però l’orgull, l’obcecació i les ganes de ser President de Carod-Rovira també tenen una part de culpa del què està passant. Després de la rebolcada de diumenge no es pot permetre triar la línia d’encotillada oficialitat de les seves darreres declaracions oi més quan l’electorat natural d’Esquerra l’ha castigat per tebiesa, ni després de gairebé deu anys pot pretendre continuar amb bona part de l’executiva veient-les venir i les territorials i les joventuts d’esquena. Des de fora es troba a faltar una mica més d’intel·ligència i flexibilitat de tots plegats. Alguna cosa semblant a quan Arzalluz va deixar pas a Ibarretxe i es va mantenir en segona línia com a contrapunt d’opinió als òrgans de govern. Posats a triar podien haver coordinat un déjà vu més agradable.

L'inici de la fi de Carod-Rovira

Molt subtilment arribem al desenllaç de tot plegat. Puigcercós sabedor de la superioritat numèrica amb què compta respecte de Carod-Rovira avança el Congrés Nacional per a escurçar el temps i les possibilitats que ningú coordini una entrada massiva de nous militants que li faci perillar el domini entre la militància. A més s'assegura que les ferides no hagin cicatritzat. Aquest dilluns s’han donat dues notícies esperades, d’una part Esquerra Independentista amb Uriel Bertran al capdavant responsabilitza de la derrota electoral la cúpula del partit, assenyalant la fragilitat de la línia de pactes i demanant un canvi a Esquerra, tot seguit Puigcercós plega de Conseller, o el què és el mateix, s’aparta de primera línia de foc deixant Carod-Rovira a la picota i anuncia l’avenç congressual.

Sense ser-hi a dins ho escrivia el passat 17 d’octubre i me’n tornava a recordar a finals d’any. Hàbilment i a través de Xavier Vendrell, Puigcercós separava el dofí amb les vistes posades a mig termini per aquests comicis. A la Conferència Nacional no era previsible que les esmenes de Bertran prosperessin però sí que deixessin marcats els criteris de trencament. Fins i tot per un home temperamental com ell semblava estrany que durant tota la campanya no badés boca per a radicalitzar el discurs. És clar que mobilitzar l’electorat més radical, aquell que va fer arribar Esquerra als vuit diputats no era el seu objectiu, com tampoc ho era sortir de maneta amb Carod-Rovira i Ridao.

L’artificialitat dels resultats de 2004 li oferien una temptació immillorable per a què el fracàs i la vergonya deixessin Carod-Rovira tocat i enfonsat. No calia agafar protagonisme abans dels comicis. Amb una Esquerra Independentista ben organitzada i la fúria de la militància que encara no haurà minvat el mes de juny la derrota de Carod-Rovira està en safata i com a molt el deixaran acabar la legislatura com a Vicepresident. O potser ni això.

Estiguem atents aquests quatre mesos que el relleu està servit. Ja fa molt de temps que Puigcercós controla les Joventuts d’Esquerra i el territori i ara és una situació immillorable com perquè vulgui esperar més endavant. El què ho fa trist tot plegat és que Esquerra sigui incapaç de fer un relleu sense que sigui traumàtic.

[tafaneja-la]

El bipartidisme no ha perjucat Esquerra

Les anàlisis cal fer-les fredament i amb totes les dades a la mà, per això sobta la unanimitat amb que a les primeres hores de fer-se públics els resultats de les eleccions és atribuïda la baixada d’Esquerra a la forta bipolarització de la campanya electoral. Aquesta anàlisi a part de poc meditada és falsa de base.

Esquerra partia de 2004 amb 8 diputats prestats per dues grans corrents d’opinió. La primera i més fluixa era la d’antics votants de CiU que pocs mesos després de signar-se el primer pacte tripartit veia com la força independentista cobrava quota de poder i a l’hora era criticada arreu d’Espanya. La segona i important era la de nous votants, tant els joves que ho feien per primera vegada com altres que fins llavors no havien considerat les espanyoles com unes eleccions pròpies, que es van mobilitzar a conseqüència de la forta persecució que es va dur a terme contra Esquerra en general i contra Carod –Rovira en particular. Passats quatre anys i confirmat per a uns que Esquerra era una còpia barata de CiU i que era millor votar l’original, i confirmat pels altres que Esquerra s’havia acomodat en la no reivindicació i en el conformisme i que era millor tornar a la tranquil·litat de l’abstenció ha passat el què havia de passar, o sigui, Esquerra ha obtingut uns resultats més semblants als de 2000 que als de fa quatre anys.

El bipartidisme ha afectat ICV i sobretot IU. Hauria pogut influir en el votant de CiU, molt més habituat a votar per l’interès directe, però a Esquerra no l’ha afectat gens. Vaja, gens ni mica. Si amb el bipartidisme i les ganes de fer fora el PP que hi havia a Catalunya a 2004 després d’un absolutisme voraç i un atemptat com el de l’11-M Esquerra va recollir 8 diputats, que no vinguin ara amb que els ha afectat el bipartidisme. És fals. Esquerra ha perdut pel flanc d’esquerres i pel flanc nacional. Per enlloc més.

Guanya Catalunya

Que ningú tingui cap dubte a aquestes alçades que Catalunya ha guanyat les eleccions. És una victòria a mig termini, a dos anys i mig vista, rés és immediat aquí. Els resultats de CiU ens confirmen com l’extensió de la Ciutat dels Sants. Ara estem en un pas intermedi que ha de fer reflexionar qui toqui perquè una cosa és fer obeir una Conferència Nacional i una altra és aborrallonar tot un país. Només cal veure que entre blancs i nuls les xifres gairebé s’han duplicat i que en nombres absoluts Esquerra ha perdut 350.000 vots respecte de fa quatre anys. Madrid requereix molta motivació per a mobilitzar el votant independentista i les circumstàncies de fa quatre anys només ens poden servir per veure les possibilitats reals amb tot de cara.

No insistiré més: a Barcelona Esquerra ha perdut 250.000 vots independentistes. Algú n’ha de prendre nota. No es tracta ja de voluntat sinó de responsabilitat directe. S’ha d’encetar un camí de reflexió cara el 2010 que no té excusa ara per a l’aturador. No ens podem permetre tants vots independentistes a la paperera en les properes eleccions catalanes. Les tertúlies dels mitjans espanyols anaven plenes de “la gran derrota del nacionalismo radical”. Precisament per no ser radicals s’han endut la derrota.

He pogut signar pel dret de decidir just després que la Guàrdia Urbana de Manresa desmuntés la paradeta de la Plaça Sant Domènec. Així l’alcalde ha pogut venjar-se de la derrota del ple de fa dos mesos. Aquesta gelosia per fer complir el dictamen de la Junta Provincial de Barcelona només amaga rancúnia i por. Ha fet prevaldre una decisió externa a la voluntat del poble.

(*) Gràfica de Vilaweb

Les eleccions de la CUP

Estic segur que ja hi ha a la Candidatura qui analitzarà els resultats de les properes eleccions de diumenge amb la vista posada en els bous i les esquelles que deixi Esquerra pel camí. Cal una feina seriosa i acurada en aquest sentit. No ha de ser tasca principal del partit incidir en l’abstenció, no cal cremar energies, perquè fins i tot qui voti pel mal menor amb la ràbia al pit i les dents serrades serà futur votant de la Candidatura. Es fa necessari començar a preparar des de totes les perspectives les eleccions catalanes amb el puny alçat i amb el cap sobri, amb les mateixes eines que els partits representats i amb molta més imaginació. En números absoluts els votants que perdi Esquerra aquest 9 de març a Barcelona respecte del 2004 són votants de la CUP el 2010. Si aquesta xifra s’acosta als 75.000 votants es poden contar de dos a tres diputats. En les altres tres circumscripcions es fa més difícil de valorar.

A dos anys i escaig vista no és una opció descabellada atenent als resultats d’aquest diumenge però calen més coses. S’ha de començar amb un candidat de llarg recorregut que tingui temps de fer-se visible durant aquest temps i que trenqui l’amateurisme romàntic de la Candidatura. Una persona capaç de mantenir-se ferma sent diplomàtica i conciliadora, amb les idees clares, que usi la demagògia de forma intel·ligent i moderada, que presenti propostes possibles i que no renunciï a la utopia, que fomenti l’ecologisme, la igualtat social, la tolerància i l’equilibri però que se separi de la imatge boy scout d’Iniciativa, que no sigui sobrada, que no miri per sobre l’espatlla, que no es cregui propietària de la veritat absoluta. Un candidat alliberat que recorri país seguint els actes locals de partit. Que presenti trobades, xerrades i conferenciants il·lustres allà on vagi a costa de la secció local. Que arribi a 2010 essent una presència familiar.

Paral·lelament al candidat s’ha d’establir corrent de xarxa amb opinadors locals que incideixin en els medis on hi hagi representació municipal o una forta tradició de concurrència electoral. Cal negociar als mitjans tradicionals de caire nacional una presència que no sigui marginal, però cal també que les intervencions no siguin anecdòtiques o sectàries. S’han d’avançar els esdeveniments prenent presència en els mitjans digitals ja que l’any 2010 seran de gran vàlua. S’ha de donar joc als blocs fugint del clam fàcil i de les visceres. S’ha de vertebrar el facebook, el twitter, el youtube i tantes eines com siguin possibles al voltant del candidat. Tot i les recances inicials que hi pugui haver, tot plegat s’ha de fer des d’un punt de vista professional amb una planificació mesurada. A Internet és l’únic lloc on la CUP pot enfrontar-se en igualtat de condicions a qualsevol altre partit amb representació política.

Planificació, estratègia i imatge només poden ser tractades des de l’alliberament de militants professionals. La CUP no és pot permetre anar sempre amb el lliri a la mà i menys ara quan Iniciativa es mostra com a frau nacional i Esquerra encara el canvi generacional des de la poltrona.

[tafaneja-la] [vota-la a Politi.cat]

Un país de 1a però independent

A mida que passen els dies de precampanya i campanya m’agrada més el perfil de Joan Ridao com a candidat d’Esquerra a les eleccions espanyoles. Bé és cert que el partit empès per l’evidència que li van mostrar les bases fa uns mesos no li ha quedat més remei que vestir cartells i candidat amb les millors robes sobiranistes i reivindicatives, i tot i semblar mesurat i sobri, o potser per això, Ridao genera confiança a unes paraules que sovint utilitzem (primera persona del singular) com a punxons irracionals a ritme de cant d’estadi esportiu.

No crec que Esquerra vagi a Madrid a buscar la independència, ni ara ni al 2014. Millor que ells ningú sap que la independència s’aconseguirà des de Catalunya però ja és un primer pas important incorporar la paraula, el gest, espolsant manies centristes i moderades perquè al cap i a la fi la recerca de la independència no ha de ser necessariament reivindicativa. En tot cas ja hi som qui reivindiquem justícia amb la veu gruixuda i el coll encetat.

Però és que Esquerra s’ha de presentar amb el discurs clar, amb un pla d’empresa i amb les passes marcades. No clamar no vol dir callar. No fer un cop de puny a la taula no significa abaixar el cap. No alçar la falç no significa conformar-se amb el discurs dels socis de govern. Esquerra sap o hauria de saber que té els carrers de Catalunya reservats per poc que actuï amb intel·ligència i sense que es noti la cura. En una partida d’escacs no es celebra cada moviment, s’espera a fer escac mat al rei. Joan Ridao és d’aquells cavalls que debiliten la defensa contrària. Només espero que a mitja partida a ningú se li acudeixi tornar a repintar les figures.