Pirelli, amor meu

Els experts en el tema de lligar adverteixen que sempre, sempre, l’enamorament és mal negoci. No s’ho poden permetre. Van picant de flor en flor o fins i tot s’estableixen en una relació però mai obren el seu cor de bat a bat per evitar que en el futur un possible trencament sigui traumàtic. Es defensen dient que és un luxe enyorar-se o sentir nostàlgia; que la vida és massa curta com per perdre el temps en laments, plorades i records. És evident, però, que la intensitat no és la mateixa i que minimitzar el compromís i les sensacions en vistes a què pugui passar en el futur fa la vida més buida, més calculada, més previsible.

Superat l’alleujament i els vertígens inicials, una setmana després del meu darrer dia a Pirelli vaig sentir aquesta nostàlgia d’enamorat irreflexiu. El so sostingut de la maquinària, les calors i olors que arribaven de vulcanització, la caixa d’eines envellida, els porus de la pell engomats, la feina seriada i els sostres inabastables semblaven bons records en una síndrome d’Estocolm que encara a vegades em retorna en onades puntuals però intenses. El pes de les sabates de seguretat i el terra cicatritzat per les envestides dels carretons es fusionaven en aquesta memòria d’un sindicalisme obrer, d’aquells que mantenen les sinèrgies (només les sinèrgies) de primers de segle. Després venen els nombrosos i no sempre dignes records de les experiències amb els companys treballadors.

És per això que llegint la manera com s’han acomiadat els treballadors de la fàbrica de Manresa, molts d’ells coneguts i fins amics o còmplices en un moment o altre de la vida, no puc evitar sentir empatia pel que viuen en aquests moments i, encara que sigui tard, els encoratjo a adoptar la postura de l’amant no compromès. Aquell que tant li fa ser deixat per carta o en persona, aquell que no pateix pel mode ni per el fons, aquell que no es va comprometre i que, per tant, tampoc esperava.

Per sort, la majoria dels acomiadats de Pirelli s’esperaven l’acomiadament, no pas d’aquesta forma tant poc elegant però tampoc tant sorprenent coneixent els antecedents de la direcció de la factoria, per sort la majoria dels acomiadats són joves i amb altres capacitats per a desenvolupar feines vàries, per sort, també, hi haurà un temps per a planificar, cercar, triar i trobar què fer i per molt que ara la frustració i el desengany els faci ser implacables amb el judici de l’empresa, el temps els demostrarà que és el millor que els podia passar i que a Pirelli no se la deixa mai d’estimar. Perquè és Pirelli, amor meu, com aquells records nostàlgics de la mili.

Sant Ignasi 2.0

Conscient de que cada vegada em costa més escriure amb regularitat a La muntanya russa, enceto el bloc Sant Ignasi 2.0 amb la intenció de que les imatges facin poc necessàries les paraules. La càmera del mòbil i la voluntat de retratar al voltant de Sant Ignasi de Loiola, de la Plaça Sant Ignasi, dels voltants de Sant Ignasi i de la gent de Sant Ignasi. Espero que us agradi.

Sant Ignasi, tard i malament

Feia dies que no escrivia de la Plaça Sant Ignasi perquè volia donar un temps raonable a l’administració per a acabar d’enllestir la finalització de les obres que es van emprendre l’any passat i que tot i que Josep Lluís de l’Associació de Veïns de les Escodines m’ha anat dient que està previst de fer-ho no puc estar d’emprenyar-me per uns detalls, xics, que per això mateix és incomprensible que a hores d’ara no estiguin enllestits. En parlava el dos de desembre de l’any passat: s’ha donat accés als cotxes a una plaça per a vianants sense situar barreres naturals o arquitectòniques que evitin el poc civisme d’alguns conductors.

L’accés fins a arribar al carrer de Santa Llúcia és un aparcament particular on a peu de la Baixada dels Drets hi para tothom i a la cantonada de Caixa Manresa també. En les meves andanades contra l’intervencionisme de les forces d’esquerra he criticat moltes vegades les ànsies reguladores i sancionadores que apliquen sobre causes poc significants però ara m’adono que en algunes ocasions la mala educació d'alguns ciutadans justifiquen aquestes mesures correctores.

No puc entendre per molt que m’hi esforci com es pot deixar un cotxe enmig d’una plaça dissenyada clarament per als vianants, no puc entendre tampoc el benefici de fer malbé les plantes de les jardineres, però tampoc puc entendre què pensa l’Ajuntament quan encara no fa un mes ja va haver de tornar a cimentar les llambordes que saltaven d’una obra nova i encara menys puc admetre, perquè delata la seva concepció del model de ciutat que es vol per al futur, que una plaça que està dividida per una via de trànsit rodat hagi de suportar tres minuts de semàfor en vermell per als vianants que després han de córrer perquè els canvia de seguida. Vaja, en realitat, el que no m’entra en el cap és què hi fan aquells semàfors on hi hauria d’haver un pas elevat per a la gent que va a peu o, com a molt, dos passos de zebra sense semàfor on sempre hagués d’aturar-se el conductor.

Majoria d'edat

Fer-se major d’edat als divuit anys no té sentit en un món com el nostre on gran part de la població de setze anys sap tant o tant poc com els que van néixer dos anys abans. Ja no es tracta només d’anar a votar o examinar-se de conduir que també, es tracta de la falsedat amb que els adults fiscalitzem aquesta franja de tres o quatre anys que precedeixen a la majoria d’edat. És l’alegria que senten alguns pares novells davant la notícia que els menors no es podran tatuar o fer pírcings sense el seu permís. Pares que en alguns casos no van tenir inconvenients per a ser els primers en endossar-li l’arracada al fill amb forma de nom saxó llatinitzat a l’estil Miami o Los Ángeles sud.

I no és pas que jo estigui a favor de que un xicot o xicota semblin una cartografia de l’Edat Mitja o una provocació pels aeroports sinó que em sorprèn que l’estat primer amb el tabac, després amb l’alcohol, més tard amb els bons modals i la tolerància i ara amb els tatuatges i els pírcings vulgui gestionar una adolescència que cada vegada es troba més abastida d’això que els governs volen regular. Perquè no són els organismes els que han de tenir les atribucions d’educar els vailets, som els pares i mares que bé sigui per una mala interpretació de la llibertat atribuïble a que vàrem créixer en els darrers anys del franquisme i ens vàrem creure que la disciplina era una llosa antiga, bé sigui que en els temps que corren ens obliguem en el treball i ocupem a la descendència menys temps i menys control del que tenien sobre nosaltres o els nostres pares els progenitors, bé sigui que som o hem estat en temps de bonança econòmica o si més no en el temps dels préstecs i les Vises i no hem volgut que als nostres fills els falti de rés, la qüestió és que en molts casos no ho hem fet bé (escric en primera persona perquè em refereixo a la generació dels 35 als 50) i les prohibicions governamentals no fan més que accelerar l’interès dels preadults.

Sigui quina sigui la solució no sembla que rebaixar la majoria d’edat als setze anys pugui fer empitjorar l’horitzó. I continuo parlant com un vell però els de la nostra generació fumàvem i bevíem amb setze anys (i abans) i no ens tatuàvem perquè no s’havia estès la moda i semblava un costum marginal, però també obríem la porta a la gent gran, dèiem si us plau i moltes gràcies i ens enfilàvem als arbres i somiàvem de fotre mà a les noietes. Perquè no és tan important que no puguin accedir a l’alcohol o al tabac, als tatuatges o als pírcings; seria meravellós que quan hi poguessin accedir ho fessin de forma intel•ligent i mesurada sigui amb catorze anys, sigui amb divuit.

Transvasament o captació

Si bé és cert que buscar similituds entre la proposta de transvasament de l’Ebre promulgada pels Populars amb el suport convergent i la proposta de transvasament del Segre que ens diuen que ara es veu obligat a efectuar el Govern de Catalunya amaga les grans diferències d’objectius que existeixen entre una obra napoleònica, permanent i per l’enriquiment privat amb una altra que ha de ser puntual fins la finalització de les dessaladores i obligada per la necessitat i un període de sequera, tampoc podem obviar que essent un mateix concepte es fa estrany cercar noves paraules pel que de fet és una mateixa cosa: el desviament del cabdal d’aigua d’una conca a una altra amb l’alteració de les característiques del riu aportador.

Aquesta semblança de procediment amenaça de provocar estralls a la direcció d’Iniciativa i segurament entre la militància dels altres dos partits de govern també existeixen dissidències encara que per ara no es facin tant evidents. Esquerra camina despistada amb els seus debats interns i els Socialistes catalans escolten com De La Vega els nega aquesta possibilitat en un gest, sigui dit de passada, incomprensible, hipòcrita i que actua de salvaguarda de la demagògia dels Populars.

Essent aigua enterament catalana, tant si realment és necessari el transvasament com si no, som només els catalans i el nostre Parlament com a representació els que hem de decidir si cal o na cal l’obra. Desconec si aquesta captació millorarà l’abastiment futur d’aigua de la zona metropolitana o si existeixen altres formes de cobrir la necessitat mentre s’acaben les dessaladores però en tot cas és Catalunya qui ha prendre la decisió. Només faltaria que l’acció en un riu com el Segre que és totalment nostre des del naixement fins que desemboca a l’Ebre s’hagués de decidir des de Madrid emparant-se en l’idoneïtat política del moment. Es faci o no es faci s’ha de decidir amb el convenciment propi de qui actua amb tots els elements a la mà.

Viver d'empreses al nucli antic

Farà un mes des de la regidoria corresponent, Alain Jorda anunciava una notícia molt necessària per a Manresa com és la creació d’un viver d’empreses per a la ciutat. La notícia arribava amb l’afegitó que el viver es situaria a les instal·lacions del Palau Firal, emblemàtic edifici manresà que ha acollit fires, congressos, concerts, revetlles, salons de sexe (en català) i tot allò que ha requerit espai i no ha estat massa exigent amb els luxes, tot allò que ha fet més suportable la pena de tenir un edifici inútil pels segles dels segles.

El nou experiment per aprofitar l’espai que ocupa tan magne edifici serà el viver d’empreses i encara que triomfarà gràcies a la carència municipal que existeix d’un servei d’aquesta naturalesa ens hem de preguntar si serà pràctic per a qui vivint a Manresa ha de tenir el despatx a les afores per a desenvolupar, altre cop, l’activitat a Manresa i si a excepció del servei mateix per a qui s’hi instal·li la ciutat fruirà d’una o altra manera, directament o indirecta, del moviment i de l’activitat que es pot generar al seu voltant. Malauradament la resposta es que no.

S’entenen les ànsies per dinamitzar i aprofitar les prestacions del Palau Firal i de dotar-lo de contingut però no sembla de sentit comú desaprofitar les sinèrgies que es creen al voltant d’uns serveis d’aquesta mena pel simple fet de justificar l’existència adormida d’un gegant de ciment. Potser més endavant caldria fer un estudi de la ubicació i les capacitats d’aquest edifici i dotar-lo de les infraestructures necessàries per a que pogués ser proposat com a viver sectorial a escala nacional però situar-lo en el centre de l’activitat local de la microempresa sembla desproporcionat i poc pràctic.

Es fa fàcil pensar en un nucli antic acostumat per l’inconscient col·lectiu a assumir instal·lacions de tota mena sempre que depenguin de serveis socials. Ja sé que és lògic pensar que per proximitat és on toca que hi siguin però també és absurd creure que només el nucli antic és partícip dels serveis socials. Localitzant geogràficament les accions de les regidories s’aconsegueix maximitzar les sensacions alienes i accentuar les diferències. Fent accions per dinamitzar el comerç del nucli antic sense definir xarxa empresarial o localització laboral s’aconsegueixen resultats artificials amb data de caducitat, s’incentiva l’avui i es condiciona el demà a altres suports institucionals. Promocionant l’habitatge protegit i ajudant en les reformes sense crear activitat humana es consolida una ciutat dormitori dins la mateixa ciutat.

Cal un viver d’empreses urgent a Manresa però s’ha de situar on generi riquesa paral·lela, on provoqui la circulació de nou a una i de quatre a vuit, on es fomenti el trajecte a peu fins a la feina, on es doti de consistència l’estructura, sinó en quatre dies tornarem a veure comerços que fan fallida i pisos amb l’etern cartellet que anuncia la seva venda. Segur que en el pla d’intervenció del nucli antic existeix alguna parcel·la per definir o algun edifici pendent de reutilitzar.

El desnonament de La Verneda

Es fa impossible saber que passava pel cap de la dona que ha causat l’explosió al seu habitatge de La Verneda però sense ànim de fer una lectura demagògica del cas i aprofundint en el recés econòmic que estem vivint i viurem, quan les famílies de classe mitjana estan fent mans i mànigues per pagar les despeses fixes i arriben amb moltes dificultats a final de mes tot i treballar jornades completes és que alguna cosa no funciona. Quan s’aplicarà per llei que la quota mensual del finançament no pot superar el 40% dels ingressos familiars i malgrat tot és impossible trobar una vivenda amb aquests requisits, quan les companyies d’agrupament de deutes i les que busquen finançament particular no paren de treballar és que la cosa es posa malament. I la cosa està malament des de la base per una concepció equivocada del capitalisme: els edificis s’aixequen sobre terrenys privats i sobrevalorats quan la parcel·lació hauria de ser comuna. La terra no s’hauria d’haver privatitzat mai.

Les ajudes municipals als immigrants

D’ençà les darreres eleccions municipals i veient que PxC entrava al consistori que el govern de l’Ajuntament de Manresa ha engegat una sèrie de campanyes informatives dirigides a desmuntar tòpics sobre els ajuts que reben els immigrants dels serveis socials. Primer va ser la campanya que desmentia que l’administració local els comprava cotxets pels nens i ara arriba l’estadística freda però clara que demostra que en proporció els immigrants demanen menys ajuts que els autòctons als serveis socials. Aquesta informació mai està de més i es comprèn l’afany vist l’exemple de Vic però tot i així voldria fer algunes consideracions que crec necessàries.

La publicació d’aquesta estadística pot tranquil·litzar la població més sensible però s’assenta en un engany buscat des de la regidoria alhora que estableix unes bases per a la comparació extremadament perilloses. Escric que és un engany buscat perquè les dades de l’estudi es fan sobre el total de la població immigrada extracomunitària quan sabem que la majoria de la gent que es molesta per la immigració no ho fa pels serveis socials que reben els romanesos, els russos o fins i tot els xinesos, sinó pels ajuts que reben els africans. Si l’estudi s’hagués realitzat només amb les dades dels marroquins que tanta nosa fan als intolerants, els resultats haguessin estat molt diferents.

Per això mateix deia que la publicació d’aquesta estadística estableix unes bases comparatives molt perilloses ja que la població hem d’entendre que els serveis socials estan i es donen depenent de la necessitat econòmica i les possibilitats de cada família per sobre d’origen, condició o qualsevol altra arbitrarietat. I qui no entengui això que es manifesti reclamant més pressupost a l’administració pels serveis socials o que iniciï una campanya en contra de que els immigrants puguin ser beneficiaris de la caixa comuna o que es traslladi a Corea del Nord. El que no pot ser és que veient com estan els impostos a Manresa encara haguem de dedicar esforços humans (o sigui diners) a demostrar mamarratxades. Es fa una fotocòpia dels criteris d’ajuda i es reparteix entre els medis per a què ho facin públic. Qui no ho vulgui entendre tampoc ho farà ara ja que és més còmode i fàcil abocar les frustracions sobre el col·lectiu magribí. El que no es pot fer és distreure l’atenció amb jocs de mans i voler cobrir un desencís amb dades equívoques. El tema és aquest: els marroquins reben més ajuts dels serveis socials perquè demostren ser més pobres i perquè ho sol·liciten més. I punt.

Dit això no estaria de més que els agents socials s’estalviessin paternalismes innecessaris i que en alguns casos l’administració fos més curosa controlant el mercat laboral paral·lel que existeix sobretot en la construcció i en el sector primari. D’aquesta manera regularitzaríem moltes relacions laborals, penalitzaríem els mals empresaris i de passada ens estalviaríem veure de tant en tant algun receptor d’ajuda que oficialment no té ingressos però que misteriosament condueix un cotxàs. Potser així s’aconseguiria evitar l’increment de simpatitzants de PxC.

Publicat a Regió7 el 12 de març de 2008

Llum i Transèquia

Aquest diumenge acaben les Festes de la Llum amb un programa potser més adient però també més sobri que en les edicions anteriors de la Festa Major d’Hivern de Manresa. Fins l’any passat el programa de la Llum era com un cul de sac que venia ple d’actes propis de la celebració i d’altres convencionals que s’hi afegien per a donar un catàleg més complet, més de festa. El Projecte Mosaic que han estat els administradors d’enguany han decidit triar el grà de la palla executant així allò que s’hauria d’haver fet anys enrere. Tot i així aquest excés de cura s’ha cobrat una víctima insigne en la Transèquia i no és el primer any que passa. Històricament la busca d’un temps menys dur per a fer la popular caminada ha portat els companys de la Jove Cambra a situar la celebració de la jornada en el primer diumenge del mes de març. És una herència antiga d’abans de 1996 quan en vaig ser el director però que potser s’hauria de revisar o, si més no, consensuar amb els administradors de torn. També els administradors haurien d’entendre que tot i la separació de quinze dies, la Transèquia és l’acte que retrata com cap altra (fins i tot més que la Fira de l’Aixada) l’esperit de la Llum honorant l’objecte primer de la commemoració, o sigui la fantàstica obra d’enginyeria històrica que és la Sèquia.

Tot i que ens veurem aquest proper dimarts en el seu programa de la SER per a parlar de les Jornades de la Bagesfera no he volgut desaprofitar l’oportunitat d’escriure a la germana Sor Lucía Caram, blocaire i bagesfèrica, felicitant-la per l’organització que està duent a terme el Projecte Mosaic dignificant els actes de la Llum i dotant-los de una solemnitat necessària. La Llum és festa, però una festa que gira entorn un miracle meravellós.

Ja salten les llambordes de Sant Ignasi

No, no és una nova proposta xocolatera d’Enric Rovira, és la constatació d’un deteriorament anunciat. Les llambordes de davant de la Sala Ciutat estan desfalcades i ballen un mes després de l’acabament de les obres. Estan a l’espera que el temps o una mà xica les facin saltar perquè quedi un forat enmig de la plaça. Ho vaig anunciar, vaig fer propostes i, fins i tot, vaig pretendre estendre el model a altres punts de Manresa. Casualment aquest vespre m'he trobat el regidor de via pública, Joan Vinyes, a més de Lluís Ferran Toledano que anava molt ben acompanyat de Gemma i Clara. Després de renyar-me simpàticament pels meus escrits [2] [i 3] de crítica a l’Esquerra local li he comentat la necessitat que la plaça fos per als vianants, que Santa Llúcia i Escodines també. Joan m’ha contestat que per a fer això fa falta conscienciar la població poc a poc, que la gent no entendria fer un pas alt per creuar la plaça en cotxe. Entenc la resposta però crec que un govern innovador ha de tirar propostes impopulars endavant quan són pel bé comú. Encara que la ciutadania es queixi al principi acabarà per admetre l’encert de la mesura.

Ciutat per als vianants

Ara que han acabat les obres de davant de casa i que tenim una plaça Sant Ignasi molt digne trobo a faltar, per reblar el clau, una major conscienciació de la institució cap al vianant. La cobertura física de la plaça amb mobiliari urbà, jardineres, bancs i pilons s’ha fet a mitges i ha deixat l’entrada al carrer Santa Llúcia lliure per a què aquell que no tingui manies hi pugui deixar el cotxe amb tranquil·litat. M’ha comentat Josep de l’Associació de Veïns de les Escodines que és un tema que tractaran en la propera reunió municipal. També en el seu moment em va sorprendre la col·locació dels semàfors, que sigui dit de passada tenen un temps d’espera molt llarg per al ciutadà de peu, ja que esperava que amb dos advertidors intermitents n’hi hauria prou per fer una plaça més humana i dinàmica.

És clar que si vaig a l’origen del que m’esperava hauria de dir que somniava amb un graó pels cotxes que els forcés a reduir la velocitat fent-los passar amb precaució al mateix nivell que les voreres a l’estil del que hi va haver força temps amb trànsit motoritzat en el Passeig, davant de Crist Rei.

De fet aquesta idea de fer alentir la velocitat dels vehicles situant-los a nivell del vianant que es va fer a la inversa a Sobrerroca, a mitges a Puigterrà de Dalt i molt encertadament a Santa Llúcia i Escodines és un model que es podia haver extrapolat a la Plaça de Valldaura, al principi de Guimerà i a la Muralla del Carme, just davant del Passeig i com una continuació d’aquest. Aquesta mesura també suposaria una disminució de semàfors. Segurament em descuido algun altre punt que us convido a compartir en els comentaris.

Manresa com qualsevol altra ciutat ha de bastir un mapa de quatre eixos viaris principals i no gaires més de secundaris que apropi el cotxe a tot arreu sense necessitat d’arribar a la porta. El vianant és l’usuari primer de la via i qui n’ha de disposar principalment. Estic segur que a la curta es reduirien els atropellaments, la velocitat, es millorarien els hàbits i s’educaria en l’ús del vehicle privat. Tot plegat és un tema de consciència com quan es van instal·lar els primers contenidors de reciclatge.

I que consti que a la feina malauradament he d’agafar el cotxe gairebé a diari.

Municipalitzem el sòl, construïm futur

És qüestió de concepte apreciar que l’objecte, el rèdit del treball, és de qui ho treballa o de qui paga a qui ho treballa, però el que és per la seva naturalesa o no és de ningú o hauria de ser de tots. La parcel·lació oficialitzada d’una banda respectant herències històriques i de l’altra per l’impuls dels municipis en la recerca de nous habitants i recursos extraordinaris portà a la situació de fer propi el que és comú fins a pervertir el sòl com a objecte de mercadeig.

En els darrers cinquanta anys el terreny, la vivenda, l’espai ha estat utilitzat per poderosos i no tant poderosos com a excusa d’estalvi, d’inversió i d’especulació. Els darrers vint anys aquesta dinàmica s’ha exagerat i encara més amb la justificació de l’important impuls que significa la construcció per l’economia local. Tot aquest artifici es sustenta en la premissa falsa que el sòl té propietari. Que algú pot tenir un espai desocupat perquè l’ha pagat. Com si algú se li acudís deixar podrir un camió de fruita en un municipi afamat. Aquests que han trobat en la vivenda la gallina dels ous d’or no són millors que els terratinents amb els seus vassalls, no són millors que aquells que tenen coartada la voluntat d’altri.

Perquè just darrera la necessitat de menjar hi ha la necessitat de tenir un espai segur, de gaudi, íntim, familiar o solitari, però propi. Un lloc on tornar després de sortir. Un lloc que sigui l’extensió del seu propi habitant. Cap especulació és justificable. Cap mercadeig privat és just.

La municipalitat, l’òrgan que agrupa la voluntat comuna bàsica, no pot ser neutra davant aquesta injustícia. No es pot emparar en el lliure mercat per mirar els núvols. Ha de ser valenta i afrontar polítiques intervencionistes sense por, sense complexos, sense robar tampoc, però establint una base negociadora des del convenciment que atorga la raó. Ja s’ha vist que les maniobres realitzades des del temor i la moderació no tenen empenta per a canviar rés. Aquest mateix dubte és utilitzat pel poderós per agitar les moltes eines que té al seu abast i aquietar la remor. Amb les necessitats bàsiques no es pot ser guai, s’ha de ser intransigent.

I és que no tornaran a passar cinquanta anys més que els nostres nets ens puguin retreure fuetejant pel carrer que haguem deixat que sigui el mercat el que reguli la situació perquè després d’aquesta aturada vindrà una altra pujada i ja hi tornarem a ser. Des dels municipis es va establir la república. Des dels municipis s’han d’imposar les bases del bé més comunista: la vivenda. Com? En principi, no fomentant l’especulació, no cedint els drets d’explotació d’allò que amb criteri i valentia es pot emprendre des de la pròpia administració. Després ja vindrà la resta.

Foto-multes a la plaça de Sant Ignasi?

Fa uns dies escrivia sobre l’incivisme d’alguns conductors que malgrat que la plaça de Sant Ignasi s’ha transformat en un ampli espai de vianants paren, estacionen o aparquen els seus vehicles envaint la plaça sense cura ni respecte cap als veïns que volem gaudir d’aquesta nova àrea de calma. Sap greu a més perquè les obres són noves i el barri antic i hem d’aprendre a respectar-lo per aconseguir el lent procés de canvi que se’ns ha promès i alguns ens hem cregut.

Des de la finalització de les obres els carrers de Santa Llúcia i Escodines restaran només oberts pels vehicles de veïns i de serveis. Qualsevol altre transit serà prohibit però sospito que essent dos carrers que comuniquen zones distants seran aprofitats per propis i estranys per escurçar distàncies fent el pillo o a plena llum del dia.

Seria el sistema de les Foto –multes que ja s’utilitza al carrer Sobrerroca un bon sistema de control de l’accés de vehicles als carrers de Santa Llúcia i les Escodines des de la plaça de Sant Ignasi? O amb una major presència policial ja n’hi hauria prou? O ja està bé de sancionar el conductor coartant la seva mobilitat?

He incorporat una enquesta per a qui vulgui votar. Jo he votat per la primera opció sempre que els ingressos repercuteixin en millores pel nucli antic. És un vot per ordinador, no es poden fer votacions massives. Espero la vostra aportació.

Benvinguts a l'aparcament de la plaça Sant Ignasi

Torna a tocar Manresa. Més concretament el barri on visc. Aquest divendres saltant-nos tots els terminis de finalització d’obres sembla que el gruix de la remodelació de la plaça de Sant Ignasi ha acabat. Bé, queden uns pocs serrells que ja no compto que es demorin molt. Faltarà després la jardineria que suposo que serà una acció conjunta entre la plaça, les Escodines i el carreró que passa per darrera del Museu.

Aquests dies m’he sulfurat veient que malgrat ser obra nova, el tros del carrer Viladordis de darrera del Museu i tot el carrer de les Escodines fins a arribar al punt cec de la plaça Sant Ignasi s’ha transformat en un aparcament públic i gratuït amb llicència municipal per a fer el que doni la gana. Ara s’han acabat les obres a la plaça Sant Ignasi i aprofitant l’enllaç amb el carrer Montserrat els cotxes han començat a aparcar davant la Caixa Manresa i ho faran al peu de la baixada dels Drets quan en tinguin oportunitat.

El pitjor de tot plegat no és que faltin pilones que facin frontera entre allà on poden i on no poden estacionar o parar cotxes, m’imagino que és una mesura que l’ajuntament ja té prevista. El pitjor de tot plegat és que hi hagi conductors que necessitin constantment la tutoria, l’atenció i la sanció de l’administració per a funcionar, que no puguin valorar ells mateixos el que és correcte i el que no, com que deixar el cotxe estacionat enmig d’una plaça perjudica els vianants, és molt poc ètic i fa lleig.

Esperem que això que passa ara sigui conseqüència de la proximitat de les obres i que en breu s’hi posi fil a l’agulla, perquè es curiós veure com la Policia Local no s’acosta a la zona ni per casualitat. Deu ser que és més fàcil i menys perillós posar multes en altres parts de Manresa.

Govern manresà: Sou uns inútils!

De veritat que ja està bé! Tant difícil és aconseguir que els regidors i càrrecs de confiança de l’ajuntament de Manresa trobin fórmules de finançament o equilibri pressupostari que no siguin sempre inflar els impostos i les taxes fins a límits impossibles d’assumir!

Per l’any que ve ja hem de comptar amb increments de fins al 15% en la contribució i un nou impost sobre el clavegueram. Contribució, clavegueram, escombraries, obres, rètols, negocis, vehicles de tracció motriu, guals, aigües, a més de la brillantíssima col·laboració de la policia municipal i dels guardians de la zona blava i d’alguna cosa que em descuido segur. Després d’aquest reguitzell, si l’excel·lentissim s’encapritxa de fer unes obres urbanístiques d’esquenes a l’associació de veïns i sense cap consulta als afectats, paga també! Paga sense protestar! Paga sense fer escarafalls!

I jo em pregunto sense ser un economista si la superestructura municipal és necessària, si l’augment de membres de la policia local serveix per controlar més la petita delinqüència o per autoalimentar-ne la napoleònica xarxa burocràtica.

És necessari un ajuntament tant gruixut, amb tantes despeses innecessàries? No es pot fer un replantejament general en comptes d’anar prenent mesures sobre la marxa? Certament trobo molt encertada la mesura que han aprovat les associacions de veïns de no assistir a les trobades del PAM.

És escandalós que uns polítics tant ben pagats no puguin fer anar la imaginació més enllà de la creació d’impostos i la puja dels existents per cobrir els dèficits pressupostaris. Tot i que fins ara no havia entrat a valorar els sous de l’alcalde i els regidors del govern manresà, i que encara no valoraré, podeu entendre lo lleig que queda aquest augment desproporcionat d’impostos tres mesos després d’haver-vos augmentat un 20% els salaris?

Teniu vergonya? De veritat penseu que teniu vergonya? Heu parat mai atenció al significat de la paraula reciprocitat? Com pot ser que un ajuntament doni tan pocs serveis a un preu tan car? Ja està bé! Sou una colla d’inútils! Una colla d’inútils molt ben pagats!

Publicat a Regió7 l'1 de novembre de 2007

La innocència del vianant

Conscientment o inconscient tenim assumit que el vianant, el ciutadà no motoritzat, és innocent de tot allò que succeeix al seu voltant o, si és culpable, ens hem de conformar amb una simple reprimenda. Aquesta setmana un home de 60 anys ha agredit una treballadora del servei de neteja de Manresa quan li ha demanat que recollís la caca del seu gos. De fa anys que Manresa disposa dels mecanismes que preveuen multes pels casos dels excrements de gossos, però la policia local o els seus responsables polítics es centren només en aquells ciutadans usuaris de vehicle de tracció motriu.

Diàriament veiem gossos sense corretja, gossos sense morrió, gossos que defequen al carrer i ningú recull les caques, però també veiem gent que baixa les escombraries a les 12 del matí, que deixen les escombraries al costat del contenidor (quan encara s’hi acosten), gent que circula amb bicicleta sense complir les normes dels cotxes, ni dels transeünts, gent que tira brossa per terra, gent que trepitja zones amb gespa, que no respecta les zones comunes ni el mínim de silenci per les nits. Com a màxim ens conformem amb recriminar l’acció. En alguns casos avisem la policia local. Ells també es conformen amb recriminar l’acció (això quan es presenten).

No entenc perquè quan som conductors de cotxe o moto hem de respondre, en l’últim cas, fins amb la nostra vivenda i el nostre sou de les infraccions que cometem mentre els vianants, o quan som vianants, podem fer el que volem amb l’únic condicionant de la nostra pròpia vergonya.

Ja està bé de tolerar les actituds incíviques dels transeünts i perseguir el conductor fins a límits ridículs i l'extenuació. Crec que és més greu deixar una cagarada al mig de la vorera que endarrerir-se mitja hora en la zona blava. És més greu baixar l’escombraria a mig dia l’agost que aparcar cinc minuts en una zona de càrrega i descàrrega.

Ara que l’ajuntament de Manresa cobrarà 12 euros l’any pel manteniment del clavegueram seria el moment de deixar a banda l’infantilisme eco –progressista de pintar el vianant com a bo i el conductor sempre com a dolent per naturalesa irrenunciable. A vegades sembla que només votem com a transeünts i no com a conductors. Senyors de l’ajuntament apliquin la llei ja.

Publicat a Regió7 el 18 d'octubre de 2007

Manresa sense pàtria, sense Esquerra

Em xiulen les orelles quan tota una Barcelona cerimoniosa escolta expressions com “temps de rauxa” o “vaga fiscal” de boca de dos expresidents de la Generalitat de record prou moderat, mentre a Manresa es dipositen centres florals a la plaça 11 de setembre com qui reparteix pizzes pels carrers i les travesses de la ciutat.

Ras i curt, a Manresa s’ha prostituït la Diada. I no vull pas semblar un llepafils, ni un purità, ni un missaire quan escric que és Esquerra qui ha de capitalitzar i empènyer les commemoracions del 11 de setembre. No vull fer creure tampoc que els altres representants polítics no poden celebrar el que desitgin, des del pa nostre de cada dia, fins la victòria de Felip V. Però no es pot oblidar que els ciutadans votem polítics i no administradors de finques, d’altra manera es corre el perill de convertir l’ajuntament en una gestoria i els regidors en una colla de funcionaris, molt ben pagats, sigui dit de passada.

Una certa unitat es prou engrescadora quan s’aprova un Pla d’Acció Municipal o s’inaugura una plaça amb dues palmeres i molt ciment, però la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya obliga a una mirada crítica al present del país que no es pot fer, per molt que ens vulguin convèncer els regidors d’Esquerra, a la vora dels qui no reconeixen Catalunya com a nació. És com anar a esquilar ovelles amb el llop al costat.

Mai se sap qui et pot sorprendre un dematí, però de molt lluny haurien d’arribar els vents perquè aquests senyors acceptessin un manifest de mínims del que hauria de ser l’esquerra independentista manresana. És per això que un tros de taula i una cadira no es por negar a ningú, però un cop presentades les premisses no es poden acceptar rebaixes de mercat turc. I si no s’arriba a l’acord i s’ha de trencar la foto, ens trobem per anar a fer el vermut, que també fa festa.

Senyors d’Esquerra, no puc pretendre tornar al temps del cop de puny a taula i la reivindicació contínua. Ja entenc que tot plegat us fa mandra. Però no ens podeu fer creure que no hi ha un terme mig entre la proclama i la poltrona, entre el puny al cel i els braços caiguts, entre el “visca la terra lliure” i mirar la llosa.

O haurem de creure que no en sabeu o no en voleu més. Arribats aquí, per honestedat, caldrà posar fil a l’agulla a partir d’avui i resar perque no gebri.

Publicat a Més Manresa el 3 d'octubre de 2007

Repensar Esquerra a Manresa

Cinc anys després de causar baixa com a militant d’Esquerra a Manresa, aprecio, des de fora, un cert avorriment del simpatitzant, del votant i, fins i tot, del militant que en conversa informal he tingut com a interlocutor. A nivell nacional, en Carretero ha encetat plataforma interna per reconduir el que sembla un aburgesament de la direcció del partit. A Manresa, per ara, ningú no piula, o, al menys, ningú no piula de forma pública.

Sembla, doncs, que el desànim s’instal·la com un llençol que cau, lentament, resignant tothom, que paga i veu, i calla i jau, i no participa, ni canalitza la queixa, ni manifesta el seu descontent. Oi be, que a Manresa, els independentistes encara tenim sort de comptar amb una alternativa electoral municipal, però això no treu (o, encara més, accentua) la tristesa de veure la secció local d’Esquerra desapareguda, com un comitè d’empresa signant conveni d’esquena als treballadors.

Ara mateix, no és necessari ser un expert analista per veure que Esquerra a Manresa no seria, si no fos pel seu referent català. Si no fos perquè en el conjunt del país només es visualitza Esquerra com a abanderat electoral del independentisme. Si no fos perquè l'independentisme ha minvat en intensitat, però ha crescut en nombres absoluts. Si no fos perquè l’alternativa independentista a Manresa encara espanta molta gent. Si no fos per tot això, Manresa seria Berga; i ho serà en el futur si no es repensa; si no es reformula.

Anys enrere, l’oratòria de Ramon dissimulava estèticament el que s’intuïa per poc que s’observés amb atenció: una dependència política total dels postulats municipals dels socialistes. Esquerra no tenia projecte propi de ciutat. O sí el tenia, però se’l deixava perdre, proposta rere proposta, en la negociació puntual que establia amb els socis de govern. De tant en tant, però, es presentaven mocions simbòliques d’amplada general per fer evidents les diferències ideològiques amb la resta de partits.

És cert que existeixen tres diferències molt importants entre l’Esquerra d’aleshores i la d’ara: es tenia una secció local organitzada i nombrosa, en que recordo haver-hi vist reunions ordinàries de més de trenta persones; el partit socialista que servia de capità del tripartit era igual d’espanyolista que ara, o potser més, però tenia molta més qualitat que l’actual; i, finalment, el cap de llista, el portaveu municipal d’Esquerra, tenia una oratòria que disfressava amb habilitat la mancança de criteris en política municipal i que, sigui perquè no s’ha buscat, o sigui perquè no s’ha trobat, l’Esquerra actual en te mancança.

Tot plegat fa pensar que la única possibilitat d’adreçar Esquerra a Manresa sigui aprofitant el reagrupament de Josep Carretero i aplicant-lo a nivell local. Tot sigui a fi de bé.

Publicat a Regió7 el 13 de setembre de 2007