Freda independència

Rússia reconeix la independència d’Abkhàsia i Ossètia del Sud per interès actiu i passiu (reforçar-se – debilitar) de la mateixa manera que molts estats occidentals varen legitimar un flux migratori extern reconeixent Kosovo i desatenent Sèrvia. En aquell moment ja vaig escriure a La muntanya russa la perillositat d’extrapolar el model social del petit territori servo – albanès a Catalunya. Rússia va bramar en aquell moment de la mateixa manera que bramen ara EUA i la Unió Europea.

En menys d’un any estem assistint als moviments tàctics que definiran la freda relació entre Rússia i occident i que consistiran en intents per a desmembrar els estats contraris com a forma de debilitament i de control geogràfic. L’estratègia no és nova, però en aquests moments es produeix en absència de conflicte armat o, si més no, amb conflictes molt localitzats i de molt curta durada provocats pels mateixos estats i mai per moviments bèl·lics reconeguts de resistència local (o el que els estats defineixen com a terrorisme).

És simptomàtic com fins i tot la cadena pública russa de televisió que transmetia la inauguració dels Jocs Olímpics de Pekín cada cop que citava la Barcelona olímpica (ho va fer vuit o deu vegades), s’hi referia com a la capital de Catalunya i ni una sola vegada la va relacionar amb Espanya (ni just quan va desfilar aquesta delegació). Aquest detall, trivial si es vol, té una certa importància per com fins ara la propaganda subliminal dels estats supranacionals (i Rússia ho és) tendien a repetir gestos de complicitat amb aquells altres estats que es trobaven en una situació similar. El reconeixement periodístic d’una nacionalitat (encara que sigui de forma accidental) el tenim a mà gràcies als mitjans de casa, però no és gens comú en els mitjans espanyols o francesos.

Cap dels dos bàndols, ni russos ni occidentals, fan aquests reconeixements d’independència per simple altruisme ni com a assumpció del dret humà col·lectiu a la lliure determinació, però tot i així, des de Catalunya no es gens superficial seguir a l’aguait de les novetats que es vagin produint i mantenir amb veu pròpia qualsevol contacte internacional per a poder tenir portes obertes que en el futur ens puguin servir, per molt llunyanes que ens puguin semblar ara.

Les dificultats d'Obama

Crec exagerada la afirmació que diu que la democràcia americana és la millor del món. La manera d’escollir el president que tenen als Estats Units requereix de la inscripció prèvia dels electors, fomenta un bipartidisme extrem i etern i, a més, el sistema de primàries no és més democràtic que el que hauria de regir en el sistema d’elecció de candidats dels nostres partits polítics. Evidentment la importància i l’espectacularitat de tot el procés ajuden a que sigui molt més visual que una assemblea d’Esquerra, per posar un exemple.

Arribats aquí qualsevol persona que a Amèrica del nord vulgui ser president només li queda l’opció de fer-se d’un partit de dretes o fer-se d’un partit proper al feixisme i just fins ara mai s’havia donat la possibilitat real que una dona o un negre optessin a ser candidats a la presidència. La millor democràcia del món? Honestament crec que no hi ha millor democràcia que la que garanteix la representació de les opcions minoritàries. Les seves eleccions són com les normes del tennis, només que cada estat és com un set. Tot i així no em considero antiamericà.

Per a seguir l’actualitat d’aquestes primàries des de casa nostra no he trobat millor opció que La Vanguardia i el bloc de Marc Vidal. La informació internacional del diari és la més preparada, completa i aclaridora de la premsa catalana i Marc m’ofereix el millor coneixement de la blogosfera americana, dels corrents no publicats i del món econòmic. A través d’ell es poden seguir els esdeveniments importants gairebé a temps real i gràcies a ell m’imagino les dificultats que tindrà Obama per a guanyar les primàries davant de Clinton.

Tot i els equilibris que fan els candidats per no retratar les propostes que afecten l’economia, el tarannà d’Obama és molt més europeu i independent que el de Clinton. A més la seva primera victòria a Iowa ha situat tothom en alerta i no crec que un candidat sense família polititzada pugui sortir benparat al final de tot el procés. Amb totes les prevencions del món i escollint on puc triar Obama és el meu preferit. Tot i ser un miratge sembla el més lliure de tots.