A casa de Herrero cullerada bolivariana

Personalment, considero Hugo Chávez un pesat de nassos. Un personatge exagerat, fanfarró i egocèntric. Això no treu que vegi bona part de la seva política de nacionalitzacions amb simpatia, comprensió i les consideri necessàries i justes per l’ample de la població veneçolana. Tot i el grau de complicitat que manifesto respecte de la seva política, vull creure, i per això ho manifesto, que també hauria fet aquest apunt si el president protagonista d’un episodi similar al conflicte Herrero hagués estat en un país neoliberal o conservador.

A banda que és de molt mala educació anar a casa dels altres a parlar-ne malament, el que més em sobta de les manifestacions de l’Europarlamentari del PP Luís Herrero es la seva nul·la capacitat d’autocrítica quan la ficada de pota és manifesta i de calaix. Luís Herrero no pot anar d’observador internacional d’un referèndum democràtic, encara que estigui convidat per l’oposició, i opinar gratuïtament i grollera a vint-i-quatre hores de que comenci. És com si els que alguna vegada hem fet d’observadors per a algun partit en uns comicis locals estiguéssim acusant els vocals de mesa abans de començar el recompte. És com si un àrbitre manifestés la seva sospita cap a un equip abans de començar el partit. És com si un membre d’un jurat estigués convençut de la culpabilitat de l’acusat abans de començar el judici i ho fes públic en roda de premsa.

Vaja, i ho sento, però ho veig i ho visc tant evident que la resta de consideracions sobre la justícia del comentari en ell mateix, sobre el perfil del polític espanyol, sobre la seva expulsió o sobre la política de Veneçuela em semblen accessòries. Em sembla que per exigir diplomàcia als demés, abans s’ha d’actuar amb diplomàcia.

Simplement Ossètia

Ara farà quatre anys, tres dies després del trist desenllaç del segrest de l’escola de Beslan, dinava amb Larisa i Eldar, uns amics ossetins del nord que vivien a Sant Cugat del Vallès, i comentaven no entendre rés del què havia passat. D’una banda estaven commocionats per la magnitud de la tragèdia, ells són de la capital Vladikavkaz a 20 quilòmetres de distància i hi tenen amics, però de l’altra se’n feien creus de que els txetxens haguessin triat la república veïna per dur a terme l’acció quan els ossetins del nord reivindiquen també la secessió de Rússia i fins sentien certa simpatia, o millor dit, entenien els moviments armats com a resposta a la repressió de Moscou.

Ahir dissabte (dia 9) vaig tornar de Moscou després d’un viatge llampec de quatre dies que ha coincidit amb l’inici d’intent de genocidi per part de l’exèrcit georgià contra la població civil d’Ossètia del Sud i que ha desencadenat la resposta russa. Ossètia del Sud és una república independent de facto (curiosa coincidència amb l’últim escrit que vaig realitzar a Penedès digital abans de marxar). No fan servir la moneda georgiana, no rendeixen comptes davant Tbilisi, es van quedar amb els aparells militars georgians (que abans eren de la URSS) que hi havia en el seu territori en la proclamació d’independència, però la comunitat internacional no els ha volgut reconèixer la sobirania. De fet quan la població té les coses clares tant li fa això.

El conflicte estavella inicialment a conseqüència de la voluntat de Geòrgia d’entrar a l’OTAN que l’obliga a una certa estabilitat interna i a una gelosia màxima del seu exèrcit a l’hora de subjugar la població ossetina fins al punt de cometre assassinats que en poc temps hauríem de veure presentats al tribunal internacional. M’ha indignat veure quan he arribat el tractament de la informació que n’està fent TVE presentant l’atac rus poc més que com el desencadenant de l’inici de la guerra quan dimarts mateix (dia 5) veia a la televisió russa tancs georgians passant per sobre d’infants i vells o les forces d’aquest mateix estat inundant soterranis de les cases on s’havien refugiat famílies senceres esperant a que quedessin ofegats.

Cert és que l’exèrcit rus no és un prodigi de tacte ni que Rússia entra en el conflicte de manera gratuïta, bé podrien oferir la independència a Ossètia del Nord i no ho fan, però no és menys cert que l’entrada de l’exèrcit rus està més que justificada per la cruesa de la intervenció georgiana i perquè, oficialment, té un bon grapat de ciutadans russos vivint allà i que ha de protegir.

Evidentment a ningú escapa que Ossètia del Sud és territori de pas del gasoducte que comunica el mar Caspi amb el mar Negre i que tot el que sigui crear incertesa en un estat que vol situar bases americanes a una escopinada de la frontera russa els va bé, però malgrat aquest interès i traslladant la situació aquí ja voldria dels estats propers un mateix grau de compromís cap a Catalunya si la situació la tinguéssim a la vora. Tant difícil ha de ser que russos i georgians es posin d’acord a donar la independència a cadascuna de les parts d’Ossètia?

Espanya guanyarà Eurovisió

Després de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió. La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.

I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.

A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).

Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu. I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia. D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa. Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.

El PP que jo vull

Tot i que pugui sorprendre qui em coneix, els Populars no són el partit que em genera més antipaties de tots els que estan representats en el nostre Parlament. Evidentment sí són, objectivament, els que tenen el discurs polític més llunyà al meu i seria difícil, per no dir impossible, que ens poséssim d’acord en temes rellevants, però no es pot negar que els conservadors (no pas lliberals) són els més coherents en el seu discurs sobretot quan conceptualitzen la seva Espanya i acostumen a ser molt sincers en l’externalització dels seus sentiments. Això per a un estudiant perenne de filosofia com jo (de 0, 1 o com a molt 2 assignatures per any) té la seva importància a l’hora de construir un diàleg basat en la construcció lògica perquè, errats sens dubte, estructuren el seu argumentari sense sorpreses, sense enganys, sense moderació, a partir d'un discurs ben organitzat.

A més per a un país com el nostre que necessita de motivació constant per a una mínima mobilització, que no pot construir una realitat en positiu sense ajut de contrari, que precisa de l’atropellament per a reaccionar mansament i que no s’entén sense la sensació de greuge, ni sense aquesta hipocondria perpetua; no tenir davant el simpatitzant, el militant i el dirigent Popular significaria la desaparició de les poques esperances emancipadores que a voltes demostrem. Si se’m permet el símil, seria com si el Barça competís a la Lliga espanyola de futbol sense tenir el Real Madrid com a rival. Imaginem sinó que Espanya fos un estat amable amb la diversitat, que a ningú molestés sentir altres llengües dins el seu territori, que fos just en el finançament i tolerant amb les diferències culturals. Que fomentés l’enteniment entre pobles i que fos realista amb la història. Si això passes seriem quatre els que quedaríem argumentant els beneficis de la sobirania i seriem quatre els que separaríem la simpatia al poble espanyol de la necessitat de ser independents.

Per això i davant els moviments que s’estan produint aquestes darreres setmanes tant a Barcelona com a Madrid a les entranyes del partit, jo prefereixo un PP sincer a un PP intel•ligent, prefereixo un PP visceral a un PP tàctic, prefereixo un PP cavernícola majoritari a Espanya (sinó, del resultat de les darreres eleccions espanyoles resteu els diputats de PSOE i PP a Catalunya i al País Basc) a un PP més modern i obert, prefereixo un PP conservador a un PP lliberal, bàsicament perquè tot i no votar-los podríem caure en l’acomodament després de creure una part d’aquest nou discurs inventat per Rajoy i amb tants pocs adeptes sincers entre la seva militància.

Corbacho i Chacón ministres en acció

Trenta anys de paciència municipal metropolitana estan donant els primers rèdits a uns alcaldes, primer Montilla i ara Corbacho, més preparats en la política d’embalum que en la d’estil i preciosisme. Corbacho serà Ministre de Treball i Immigració del govern espanyol confirmant la preponderància de la línia PSOE en el socialisme català. Ja no deuen quedar gaires Icetes, ni Nadals, ni Tures en un socialisme català que cada vegada està més allunyat d’aquells orígens federals i s’abraça a l’opció de no ser sinó és amb el PSOE.

Chacón per part seva serà la que hauria de comandar l’exèrcit si Catalunya proclamés la seva independència i es farà càrrec de Defensa. Sort que tant a Treball com a Defensa hi deu haver tècnics altament qualificats perquè tot i que Celestino Corbacho encara pot quadrar en la cartera de Treball per la seva filiació sindicalista (encara que faltaria veure que en queda d’allò), no acabo de veure gaire clar com Carme Chacón es farà entendre parlant d’armes, munició, tancs i aviació. Tot i així a Chacón li hem de reconèixer la capacitat d'aconseguir que les seves imitacions de Polònia es quedin curtes al costat del seu zapaterisme real.

Zapatero, una de freda i tres de microones

Aquest matí Zapatero ha posat en alerta els partits catalans durant el discurs d’investidura en pronunciar la intenció de tirar endavant propostes intervencionistes de l’estat en competències de la Generalitat. Els marrameus han estat generalitzats a les files de CiU, Esquerra i Iniciativa acusant-lo de voler revertir el finançament en favor de l’estat, de voler recentralitzar la despesa social anant contra l’Estatut i els interessos catalans i de voler retallar competències catalanes a base de reformes de lleis estatals.

A la tarda però, responent els grups catalans ha fet de geni de la llàntia dient a tot sí, des de la publicació de les balances fiscals, als trens de rodalies passant pel subministrament hídric. Tres sís que creu gratuïts si opina que la Catalunya real és la que es va trobar regalada el passat nou de març després de passar-se els darrers dos anys i mig amb problemes infraestructurals de magnitud suprema. Tres sís que recorden el Zapatero feliç, aquell que canviava talant per somriures i que es pensa que podrà solucionar amb quatre números mal arrenglerats d’aquí a dos mesos, amb quatre ferros per apuntalar la maltractada línia ferroviària catalana i amb quatre vaixells portant aigua del desert d’Almeria.

Zapatero pensa que les eleccions catalanes li sortiran gratuïtes i que repetirà èxit involuntari equiparant els Populars a l’home del sac i espantant vells i joves amb la tàctica del bipartidisme que li ha funcionat a Catalunya aquestes darreres eleccions perquè els sobiranistes ens vàrem quedar a casa, però que en uns comicis de país no ens podem permetre. D’ara a les eleccions catalanes hem de tenir memòria precisa i no deixar-ne passar ni una. D’altra manera sí que poden començar a pensar que aquí és terra de babaus.

Demagògia a Arrasate

Qualsevol amb una mica de sentit comú i memòria pròxima no gosaria acusar el PNB de fer declaracions i polítiques que puguin resultar equívoques en la seva ferma convicció de condemna de qualsevol atemptat al País Basc. Ni en el cas d’Arrasate que ara es destapa com a font d’indignació forçada d’una colla de demagogs professionals i les seves ovelletes el PNB no va deixar passar un segon per condemnar l’assassinat d’Isaías Carrasco. Tot i que el detall del contingut de la reunió entre els partits amb representació a l’ajuntament per presentar una moció de censura contra ANB no ha transcendit és impossible de creure que el PNB hagi fugit de donar suport a una proposta sensata. Més fàcil és de creure que com sempre juntament amb la moció es pretenien fer passar bous i esquerres, renúncies i claudicacions.

I és així con es trivialitza el sacrifici de l’exregidor. Utilitzant la seva memòria per incloure consignes polítiques aprofitant el gruix d’una societat civil receptiva, uns mitjans tendenciosos i un escenari convuls s’adultera la seva mort i es fa un trist favor a la convivència. Vincular una mort dolguda a una declaració política és pervers i injust. Coneixent els seus antecedents, el PNB hagués votat a favor si la moció només busqués la substitució de l’equip de govern d’Arrasate per no haver condemnat el recent atemptat, de la mateixa manera que ja va votar favorablement a una altra moció de censura en el mateix municipi després de la mort de Miguel Ángel Blanco.

Sembla que a última hora el PNB s’ha desdit i insta ANB a condemnar l’atemptat sota amenaça de fer-los fora de l’ajuntament. Altre cop el soroll ha funcionat. Unes entrades enrere em feia ressò de l’anècdota que es va produir a l’ajuntament de Manresa quan tots els partits representats no van votar a favor d’alguna moció de condemna pels detalls i la lletra petita dels texts. L’exemple de Manresa lluny de ser curiós i prou era un avís del que pot passar quan s’oblida el tronc de la proposta i tothom vesteix les branques a la seva manera. Una condemna és una condemna, un desig que arribi la pau i un record als familiars i amics de la víctima; qualsevol cosa que s’hi vulgui afegir és sobrera i demagògica. A Manresa els mitjans haurien pogut informar ‘el PSC de Manresa s’absté en una moció de condemna per l’assassinat d’Isaías Carrasco’. Però ni Manresa és al País Basc ni el PSC és un partit nacionalista basc.

Passo olímpicament

Si no fos per la seva política conservadora Sarkozy és un tipus bandarra d’aquells que cauen bé quan es troben en programes de l’estil de Gran Hermano. Al menys a mi em passa amb personatges que es mouen de manera poca-solta però lliure tot i un entorn poc adequat. Només una persona insolentment irresponsable es pot permetre aparèixer davant els mitjans borratxo després d’entrevistar-se amb Putin, separar-se de la dona i casar-se amb una model al poc temps de ser elegit, anar a buscar a l’Àfrica predemocràtica un grup de francesos roba-canalla, menysprear un ciutadà que li nega la salutació, envoltar-se sense complexos de magnats i mafiosos i, alhora, reconèixer la sobirania de Kosovo i plantar-se davant Xina amb una amenaça de boicot als Jocs Olímpics si no atura la seva acció al Tibet.

Tristos hereus de Coubertin són aquests que violenten una encesa de torxa amb agressions i censures, que maltracten la lliure expressió del desacord, que participen sota la bandera de la pau i l’harmonia en uns Jocs Olímpics tacats de sang i repressió, que miren cap a l’Atlàntic quan els amfitrions apliquen la pena de mort indiscriminadament, quan aixafen una cultura sense vergonya, quan tenen la població subjugada. Tristos hereus de Coubertin són qui assisteixin com si rés a uns Jocs Olímpics prostituïts i oferts com a penyora al neocapitalisme global. Perquè tot i el bé que puguin suposar a l’obertura del gegant asiàtic el gest d’hipocresia que han de suportar és etern, pesant i negre.

Tot plegat em referma en el convenciment que malgrat els esports individuals la representació en uns Jocs Olímpics sota banderes estatals polititza de base un esdeveniment que pretén ser apolític i universal sense aconseguir-ho. Ja poc m’hi sentia identificat amb l’organització, menys encara en els esports d’equip, però des d’ara encara he perdut el poc esperit olímpic que em quedava. Veient que els estats que hi prendran part passen olímpicament dels problemes del Tibet, jo passaré olímpicament de Beijing 2008.

Tot i que Sarkozy ho haurà fet pel seu caràcter d’irrefrenable supèrbia i no pas per un sentiment propi de sensibilitat nacional i que previsiblement es quedarà sol en l’intent, la seva amenaça de boicot bé val un gest de complicitat i una mitja rialla d’aquelles que delaten un encert entre tanta bestiesa.

Injustes, il·lògiques i covardes, de debò!

A aquestes alçades de bloc no descobriré la meva antipatia pel posat del militant tipus d’Iniciativa que no pas per la seva teòrica ideologia neomarxista de despatx. És l’actitud de repelente niño Vicente, de prepotència en el tracte pròxim, de mirada altiva, de defensa del dogma de partit, de poc esperit autocrític, d’autosuficiència injustificada de la majoria dels càrrecs i fins i tot de la militància d’Iniciativa la que em provoquen un sentiment de rebuig, ho he de reconèixer, gairebé incontrolable. Perquè les tesis sobre les que se sosté la seva doctrina són evidentment molt vàlides. Una teòrica política d’esquerres, social i ecològica coronada per un repartiment de la riquesa, unes polítiques igualitàries, la no discriminació i l’atenció als desfavorits la signaria qualsevol bona persona, però quan la seva acció recorda a les negociacions de qualsevol secció sindical de Comissions Obreres signant un acord de tancament d’empresa més que no pas als pilars pels que van lluitar i morir molts dels nostres avis és quan les orelles del llop es fan visibles.

De la mateixa manera que he escrit [2] [3] sobre els eslògans de CiU, PSC i ERC vull donar la volta al d’Iniciativa i per a fer-ho intentaré situar-me en el seu punt de vista. El menyspreu que mostren ja no sobre el ciutadà que no pensa com ells sinó sobretot per aquell que en la seva teòrica miopia vota una opció d’esquerres que no sigui la vàlida (o sigui la seva) demostra una actitud injusta que penalitza amb la supèrbia una mancança que si existís seria de caràcter, convicció o intel·ligència que és tant digne d’ajuda com qualsevol altre mancança. El tracte que li donen a la reivindicació nacional catalana davant qualsevol altre reivindicació nacional del món és totalment il·lògica, com il·lògic és que en un discurs laic s’evidenciïn tantes diferències de tracte entre l’església i la mesquita, com il·lògic és també que davant la defensa que fan de la llibertat d’expressió tallin el debat d’arrel quan es toquen paraules sagrades que fan saltar totes les alarmes. Si som lliures haurem de poder parlar de tot.

M’explicaven que en un sopar de finals d’any amb els mitjans de comunicació l’alcalde socialista de la segona ciutat catalana reconeixia tenir més confiança en els regidors d’Iniciativa que en els del seu propi partit. I ho deia socarronament: tenen molt més a perdre. La funció d’Iniciativa en el Govern de la Generalitat i en la majoria de municipis és la d’organitzar dies internacionals, comissions de seguiment i dotar el germà gran de discurs (que no ideologia) d’esquerres. Davant de qualsevol conflicte d’interessos amb els socialistes adopten la mateixa actitud covarda que els seus companys de Comissions Obreres quan negocien un conveni: diuen amén i sí senyor. Això sí, tot plegat molt de debò.

Vasco Press tendenciosa

Pot semblar una anècdota però no ho és. És molt comú en tota la informació que tracta conflictes entre extrema dreta i extrema esquerra. Unes vegades és amb tota la intenció del món i altres perquè el periodista es deixa portar per una inèrcia invisible. Capçalera d'una informació de Vasco Press: “La Ertzaintza ha detenido a dos personas por los incidentes registrados este mediodía en San Sebastián, donde radicales han cruzado contenedores y apedreado un autobús para tratar de reventar un acto electoral de la Falange Española.” Fixeu-vos qui són definits com a radicals i qui com un partit polític normal.

A un altre nivell em pregunto com pot ser que ANV i PCTB no puguin presentar-se a les eleccions espanyoles per vinculació amb ETA i la Falange Espanyola de las JONS pugui saludar com ho va fer Hitler, Mussolini i Franco sense que declarin el partit fora de la llei.

[tafaneja-la]

Espanya estimarà Kosovo

El dissabte passat el subconscient em va jugar una mala passada quan al final de l’entrada “Catalunya no és Kosovo” escrivia “Els espanyols corren a defensar aquest model d’autodeterminació...” potser influït pel suport que semblaven tenir dels socialistes de Manresa tots els moviments sobiranistes menys el català i el basc i pel ressò de les paraules de Putin quan en un primer moment el govern espanyol desfilava amb el pas canviat. És curiós de veure que entre els nombrosos comentaris que va rebre aquell escrit, tant crítics com favorables, cap va incidir en l’aparent equívoc d’aquesta afirmació. Estic convençut que en l’ambient general es respirava, es respira, una certa provisionalitat de la postura socialista en tot el procés d’autodeterminació kosovar.

A menys d’un mes vista de les eleccions espanyoles i davant d’un públic acostumat a passar amb la lectura dels titulars de premsa en el millor dels casos, quan no amb la tertúlia del bar, de l’esplai o de la feina, amb els nacionalismes catalans i bascos en portada i amb els populars pendents de qualsevol oportunitat d’exercir la demagògia, el govern socialista s’ha emporugit i amb el risc evident de no poder fer-se entendre ha triat la sortida més fàcil. I la sortida més fàcil ha estat posar-se de cul a la postura conseqüent amb el seu discurs i contradir el sentit comú. En el cas dels populars la incoherència tot i ser més pronunciada és menys greu perquè ja ens tenen acostumats a jugar amb l’alarmisme.

I tot això no és pas perquè els socialistes estiguin a favor de l’Europa dels pobles ni del dret a l’autodeterminació en condicions normals. Els socialistes estimen Kosovo perquè culmina un model de desnaturalització, d’homogeneïtzació d’un territori, basat en els moviments demogràfics, en la promoció de corrents migratoris i en la prostitució de la democràcia fins al punt de fer-la complir amb una població feta a mida. Ho escrivia fa temps qüestionant-me els requisits per portar a terme un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Tot i que pugui reobrir el debat de l’Europa dels pobles i això sempre és positiu, els precedents kosovars no són els mateixos que els catalans i a la llarga fins i tot podrien ser perversos per a les nostres aspiracions nacionals. No hi ha dubte que el govern socialista sap que el model kosovar legitima la imposició cultural, lingüística i identitària del poble nouvingut en el territori d’acollida per l’aplicació de la democràcia i sense el respecte als drets històrics de la comunitat receptora. No arribarà primer de maig sense que la cúpula socialista no hagi canviat la seva postura davant Kosovo.

Catalunya no és Kosovo

Llegeixo preocupat un equívoc recorrent [2] [...] a molts blocs de tendència sobirana sobre la imminent independència de Kosovo. La intenció d’aprofitar legítimament qualsevol independència nova a Europa per a reclamar la autodeterminació de Catalunya ens pot fer entrar en dinàmiques diabòliques. No vull pas aquí destacar les diferències evidents entre Kosovo i Catalunya. Diferències aquestes que no serien un problema per a establir comparacions entre totes dues nacions i manifestar obertament que si Kosovo té dret a ser reconeguda per la comunitat internacional també l’hauria de tenir Catalunya.

Però la separació més important a la que em vull referir en aquest escrit no és pas de caràcter ètnic, ni religiós, ni d’història recent, ni tant sols per la pobresa o el conflicte bèl·lic soterrat que agita els exyugoslaus. Cap d’aquestes diferències evidents entre Catalunya i Kosovo és prou argument per a rebutjar els preceptes en què es justifica el seu dret a ser sense tutela sèrbia. La comunitat albanesa i musulmana que domina demogràficament Kosovo ho fa sobre la base d’una invasió (*) produïda per la migració i no pas per ser la població històrica del territori. O sigui, quan s’afirma que Kosovo ha de ser independent, que no dic pas que no ho hagi de ser, s’equivoquen els principis de reivindicació quan es compara la seva situació a la catalana o la basca. La realitat de Kosovo per la seva història recent és més comparable a la situació del darrer segle del País Valencià que a qualsevol altre territori europeu que reclami la plena sobirania.

Tot i que simplifico, el detall de la història de Kosovo és la d’un territori Serbi que gradualment va anar absorbint l’arribada d’immigració musulmana provinent de la veïna Albània fins que els oriünds van quedar en franca minoria. Això no ha passat mai a Catalunya, o si ha passat ha estat per aconseguir l’efecte contrari que ara es busca als Balcans reafirmant i imposant una identitat espanyola amb la immigració arribada de tot l’estat. És per això que la comparativa amb Catalunya és errònia. Si certament volem buscar un referent a prop nostre no n’hi ha cap d’altre com el del País Valencià pel què fa a la història moderna, que partint d’una base de reconquesta i repoblació amb gent de Catalunya, aquesta s’ha anat perdent amb les migracions espanyoles dels darrers cent cinquanta anys fins aconseguir que els pancatalanistes siguin una representació molt minoritària de tota la seva població actual i fent que la democràcia, en aquest cas igual que en el kosovar, sigui la perversió de la norma. Els espanyols corren a defensar aquest model d’autodeterminació perquè al cap i a la fi legitima l’opció demagògica – democràtica d’imposar majories a través d’invasions demogràfiques. Per això, anem en compte amb les comparacions enverinades.

(*) Tot i que no modifica el sentit lògic de la entrada, havia escrit que la invasió albanesa havia estat pacífica quan no va ser així com bé m'indiquen en el primer comentari.

Rajoy i Duran fan política de sota-ventre

No és novetat que els partits reaccionaris com PP i Unió toquen els sentiments primaris de la ciutadania per treure flama d’unes brases que inconscientment tots duem a dins. A nivell patriòtic els populars ho fan amb un espanyolisme ranci i orgullós i els d’Unió amb un catalanisme racial i costumista. Però el que llegeixo aquests dies a Rajoy i a Duran i Lleida ratlla la pocavergonya i la mesquinesa. No s’entretenen ni a dissimular prejudicis ni a crear estereotips i apliquen la política del mínim esforç, la política irresponsable, aquella que penalitza la falta sense posar remei al problema.

Els que em llegiu sabeu que no sóc propens a fer pantomima amb la immigració, amb l’educació, amb la delinqüència o amb la marginalitat, ni m'agrada simplificar la meva postura respecte a la religió ni a Déu. Però una cosa és reflexionar sobre problemes complexes i una altra és deixar anar els diables. Defenso els mateixos valors que Duran quan en els cartells preelectorals reclama com a propis la responsabilitat, la tenacitat, l’esforç i la família. El que ens diferencia es que la responsabilitat, la tenacitat, l’esforç i la família que jo reclamo són valors molt més complets, molt més ètics que els que s'exigeixen des de la dreta. Ells necessiten de l’església com a crossa externa per a completar les seves mancances morals. Jo no necessito l'església per intentar fer el que crec correcte.

La darrera de Rajoy, que podria signar igualment Duran, és la de rebaixar l’edat penal per delictes greus o reincidència sense dir si paral·lelament s’aplicaran mesures correctives per evitar el creixement de les actituds il·legals entre la joventut. No vull escriure sobre la delinqüència adolescent, sobre el gamberrisme, sobre la utilització de les noves tecnologies o sobre l’actitud dels pares sense fer-me un plantejament general de les seves causes però limitar la resposta a un problema tant greu castigant només les conseqüències és com pretendre adreçar un arbre a cops de destral. De petit si un gat es cuida i remena molt agafa neulia, si es deixa créixer sense cap cura es torna salvatge. Als senyors Rajoy i Duran no crec que ningú els digués que fer política fos fàcil. Més val que facin el favor de deixar de matar gats i apliquin reformes perquè creixin sans i independents.

Les dificultats d'Obama

Crec exagerada la afirmació que diu que la democràcia americana és la millor del món. La manera d’escollir el president que tenen als Estats Units requereix de la inscripció prèvia dels electors, fomenta un bipartidisme extrem i etern i, a més, el sistema de primàries no és més democràtic que el que hauria de regir en el sistema d’elecció de candidats dels nostres partits polítics. Evidentment la importància i l’espectacularitat de tot el procés ajuden a que sigui molt més visual que una assemblea d’Esquerra, per posar un exemple.

Arribats aquí qualsevol persona que a Amèrica del nord vulgui ser president només li queda l’opció de fer-se d’un partit de dretes o fer-se d’un partit proper al feixisme i just fins ara mai s’havia donat la possibilitat real que una dona o un negre optessin a ser candidats a la presidència. La millor democràcia del món? Honestament crec que no hi ha millor democràcia que la que garanteix la representació de les opcions minoritàries. Les seves eleccions són com les normes del tennis, només que cada estat és com un set. Tot i així no em considero antiamericà.

Per a seguir l’actualitat d’aquestes primàries des de casa nostra no he trobat millor opció que La Vanguardia i el bloc de Marc Vidal. La informació internacional del diari és la més preparada, completa i aclaridora de la premsa catalana i Marc m’ofereix el millor coneixement de la blogosfera americana, dels corrents no publicats i del món econòmic. A través d’ell es poden seguir els esdeveniments importants gairebé a temps real i gràcies a ell m’imagino les dificultats que tindrà Obama per a guanyar les primàries davant de Clinton.

Tot i els equilibris que fan els candidats per no retratar les propostes que afecten l’economia, el tarannà d’Obama és molt més europeu i independent que el de Clinton. A més la seva primera victòria a Iowa ha situat tothom en alerta i no crec que un candidat sense família polititzada pugui sortir benparat al final de tot el procés. Amb totes les prevencions del món i escollint on puc triar Obama és el meu preferit. Tot i ser un miratge sembla el més lliure de tots.

PSOE i PP de les espanyes

PSOE i PP han intentat aquests darrers anys des de la sortida d’escena de Jordi Pujol esgarrapar vots d’aquesta parcel·la centrada i nacionalista moderada però han hagut d’acabar assumint la impossibilitat de la missió. A priori el pastís podia ser procliu a segmentar-se alimentant tots dos cantons de l’espanyolisme si sabien presentar-se com uns partits amb sensibilitats vers la causa catalana. No semblava pas que fos un error creure que allò que el President Pujol aglutinava amb tanta naturalitat, desaparegut aquest, anés a parar de forma natural cap a aquells partits que representaven millor el seu destí ideològic.

Així d’una banda apareixia l’edició catalana del Periódico i es presentava un candidat com Maragall, pare dels Jocs Olímpics, català de prestigi, net de poeta, tant incontrolable com catalanista si el comparem amb els que eren companys seus de partit. Era un valor segur que no molestava gaire als votants espanyols del PSC i que oferia una edat i un tarannà més pròxim a Pujol que la del mateix Mas.

De l’altra banda Piqué era traslladat de Madrid a Catalunya, de la solemnitat ministerial a la botiga de barri, al comerç de proximitat oferint confiança, catalanitzant aquell PP antipàtic, oferint un silenci avergonyit però tan humà cada vegada que Acebes o Zaplana en deixaven anar alguna. Intentant dialogar i fer-se sentir en mig de la cridòria de Madrid.

Però tant uns com altres s’han cansat i aquesta treva pancatalana s’ha fet malbé de manera barroera quan han vist aparèixer Ciudadanos, PxCs i Rosas Díez en el parquet polític. No han pogut aguantar l’eclosió de grupets que s’han parcel·lat el seu electorat amb consignes desinhibides a favor d’Espanya, del castellà o de la raça. El PSOE i el PP han vist tremolar els ciments i han valorat que amb aquests experiments hi perden més que no pas hi guanyen i han netejat el pati per si venen convidats.

A Díez i Sabater els han silenciat com millor saben: parlant amb els mitjans i convencent-los de que no podia passar el mateix que un temps enrere amb Ciudadanos. Ciudadanos, al mateix temps, s’ha autoeliminat per absorció dels dos grans espanyols i per la seva pròpia incapacitat al no trobar una alternativa a Rivera. PxC és mantindrà algunes legislatures més als nostres ajuntaments, però no és previsible que vagi a més.

A Catalunya i a Espanya els dos partits grans fan competicions per demostrar el seu patriotisme i fins i tot el seu anticatalanisme. Deuen tenir algun estudi que els desaconsella moderació. Millor. Sempre he preferit les ofenses de cara.

Esquerra i PP s'autoalimenten

En la democràcia electoral els greuges conten tant o més que les propostes constructives a l’hora d’influir la mentalitat del ciutadà abans d’uns comicis. Aquesta característica humana és prou coneguda i utilitzada per tots els partits i candidats arreu del món. Generalment els partits que se situen més en els extrems poden fer-ne ús amb més facilitat però no és una tàctica exclusiva d’ells. Molts arriben a teatralitzar divisions internes obeint als diferents interessos territorials i impulsen disputes pactades d’antuvi i executades amb més o menys èxit. El cas del túnel de l’AVE per sota Barcelona que ara s’atura, ara s’adjudica que ara dic i ara et contesto n’és un exemple.

Les picabaralles dialèctiques entre Zaplana i Tardà per una banda i Aznar i Puigcercós a l’altra entren en la dinàmica coneguda d’alimentar els extrems al preu de dissimular propostes polítiques concretes. En el cas d’Esquerra és evident que qualsevol política concreta que vulgui aplicar a Espanya serà tombada si és sincera i podrà ser negociada només si s’avé amb les intencions del govern. Ho he escrit en altres entrades anteriors: l’únic objectiu d’Esquerra en el congrés espanyol ha de ser buscar la independència de Catalunya el més aviat possible. Cap altre engruna ens farà passar la gana, al congrés s’hi ha d’anar a exigir un referèndum per l’autodeterminació. És per això que només queda la tàctica del greuge com argument per a la mobilització i un cop en el congrés desmuntar i debilitar Espanya fent de dissolvent sempre que es pugui.

El cas dels populars és més kafkià ja que per mantenir una Espanya íntegra serien capaços d’arrasar-la fins quedar-se sòls. Engreixant l’independentisme aconsegueixen fer créixer el temor i la indignació dels seus votants i debiliten els arguments dels socialistes a l’hora de rebre suports catalans; com més lletja és la núvia menys es comprenen els petons de l’hereu. Així, maltractant un poble, enlletgint-lo a ulls de la resta debiliten qui s’hagi de refiar d’ell per sobreviure. Tres-cents anys després continuen amb l’actitud del conqueridor: vull aquelles terres però no vull aquella gent encara que per guanyar aquelles terres i aquestes hagi de reforçar aquella gent. Dit d’una altra manera: fem créixer els independentistes per arribar a Madrid i des de Madrid ja eliminarem els independentistes. No compten que fa anys que el camí que em emprès és d’un sentit.

Tot i així, bé s’hauria de cuidar Esquerra de començar a vestir un argumentari clar i adoctrinar tots els representants en els espais de treva que hi ha entre eleccions perquè de tant tenir l’espurna al cul al final hi surten durícies i costa més fer saltar.

No és exagerat parlar de tortures

Sóc dels que acostumo a asserenar el pensament davant de qualsevol denúncia de tortures. Prefereixo no caure en el mateix error que els torturadors d’avançar-me a l’evidència diagnosticant, jutjant i fent pagar condemna, tot d’una, davant d’un fet que no tinc segur. El cas dels dos joves de Lesaka, Portu i Sarasola, detinguts ahir a Mondragón després de que la guàrdia civil els instés a ensenyar el contingut de les motxilles i que ha derivat en l’ingrés hospitalari de Portu a la unitat de medicació intensiva més de dotze hores després del seu arrest fa que la prudència que mantinc davant les acusacions de tortura es dilueixi en un mar de sospites més que fundades.

Les explicacions de Rubalcaba dient que les lesions es van produir durant la picabaralla de la detenció no s’aguanten per enlloc. Primer perquè la fractura d’una costella, vessament pleural i un “important neumotòrax” provocarien dolor toràcic i no permetrien al lesionat desplaçar-se amb normalitat com van fer fins a casa seva acompanyant la guàrdia civil a registrar-la, anar després a les dependències policials a passar un interrogatori per acabar finalment a l’hospital amb aquestes lesions i unes altres a la cara com queda reflectit al part mèdic.

Segon perquè els conciutadans dels detinguts no van veure cap lesió a Portu mentre feien el registre de casa seva a Lesaka. La lesió costal difícilment l’hauria pogut dissimular però l’hematoma a l’ull que també reflecteix l’acta mèdica hauria estat del tot evident per qualsevol que el mirés a la cara. Tercer perquè no va ser fins després de l’interrogatori i no pas quan van registrar les motxilles com assenyala la versió oficial que la guàrdia civil no es va desplaçar fins la frontera francesa buscant un amagatall d’ETA quan ja era de nit. La versió oficial indica que el plànol va ser trobat a les motxilles dels detinguts; els detinguts van ser arrestats a les 13:00 hores i no va ser fins a la tarda nit que no van ser interrogats després de passar per Lesaka.

Algú podria pensar que com són terroristes i l’únic que busquen és fer quedar malament els cossos de seguretat, realment les lesions es podrien haver produït durant la detenció i Portu les hauria ocultat expressament i a pesar del dolor durant tot el dia per després culpar els guàrdies civils de tortures. I els testimonis de Lesaka que asseguraven davant les càmeres de televisió haver vist Portu en bon estat podria ser que mentissin amb la mateixa intenció. De fet, ja posats, podríem assegurar que ja se sap que la gent dels pobles petits del País Basc i Navarra són molt propers a l’esquerra abertzale. Segons aquesta hipòtesi la guàrdia civil no hauria anat a buscar el “zulo” el migdia quan va trobar el plànol a les motxilles perquè no ho considerava prioritari.

Doncs jo no m’ho crec. No sé si més o menys o igual que les que es denuncien però la pràctica policial al món utilitza tortures i Espanya no és pas dels estats on se’n produeixin menys.

Publicat a Poliblocs el 8 de gener de 2008
Publicat a Regió7 l'11 de gener de 2008

Jutgem la Llei de partits

Per un moment fem l’esforç d’aplicar la lògica de l’estat espanyol. Juguem amb les seves normes, amb les seves regles encara que sigui per demostrar la injustícia dels seus arguments. Segons la Llei de partits, Batasuna és una organització terrorista que dóna cobertura política i econòmica a ETA. Ser una organització terrorista significa que els seus militants han de ser condemnats per formar part de la infraestructura d’ETA i que el partit deixa de ser legal. Paral·lelament es desmunta i es condemnen els integrants de totes aquelles organitzacions independentistes basques que es creu que tenen alguna vinculació amb ETA. Donem aquesta primera fase de la aplicació de la Llei de partits per finalitzada.

Arriben eleccions i es presenten primer EHAK (o PCTB en català) i després EAE (ANB). Durant la precampanya i la campanya s’ha d’escoltar que aquestes organitzacions (primer per una i després per l’altra) són Batasuna. De fet la seva visió ideològica i política es sosté en uns principis similars a la de l’organització il·legal. I molts dels que es presenten a les seves llisten són simpatitzants de l’esquerra abertzale. Precisament aquí és on la llei guinyola de base, de formulació, on la aplicació de la Llei de partits no garanteix unes regles de joc coherents, un escenari de llibertats i democràcia on prevalgui la presumpció d’innocència.

Amb la il·legalització de Batasuna es condemnen totes aquelles persones que estan vinculades d’una o altre manera amb el seu entorn. Aquestes persones no es poden presentar com a candidats bé perquè compleixen condemna, bé perquè se’ls ha retirat el dret de sufragi passiu. A partir d’aquí és on jo em perdo i no entenc el criteri que es segueix per concloure que EHAK o EAE són el mateix que Batasuna. Si les persones que es presenten a les seves llistes formen part o han tingut alguna relació amb Batasuna se les hauria d’aplicar la llei, si no, si no existeixen arguments suficients per condemnar-les ningú pot coartar la seva llibertat d’agrupar-se en una formació política, ni per aquest motiu no permetre que aquesta formació participi en uns comicis. En dret una persona ha de ser culpable o innocent. No pots ser innocent depenent del que vulguis fer demà passat. De fet el cas és el mateix que les reunions que mantingué Otegui amb diversos representants polítics. Pel mateix criteri Otegui no pot ni anar a sopar a casa dels pares sense que se’ls jutgi. El dret no s’hauria de poder subjectivar (si més no, en la mesura que fos possible).

I encara que hom podria arribar a pensar que l’entorn de tots tres partits és el mateix i el voten les mateixes persones aquests arguments són totalment circumstancials i no es basen en cap fet objectivable que demostri delicte. Si el Tribunal Europeu dels Drets Humans treballa sense ingerències polítiques interessades ha d’admetre les denúncies d’EAE contra la sentència del Tribunal Constitucional que anul·lava 133 candidatures del partit en les darreres eleccions municipals i foral, i sentenciar a favor seu. Un partit polític és un instrument i no pot ser il·legal a menys que ho siguin les persones que l’integren. Per ara ni fent servir els arguments del Tribunal Constitucional es pot demostrar la vinculació d’aquests partits amb el terrorisme.

Vénen eleccions, arriben il·legalitzacions

De sempre he cregut que per sobre de consideracions ètiques o morals el grau d’evolució científica i tecnològica de la humanitat és admirable. Des de la primera espurna d’electricitat fins a la conquesta espacial o la microelectrònica o la medicina o la farmàcia o, mal que ens pesi, els programes atòmics qualsevol cosa sembla possible de cara al futur encara que en moltes ocasions l’agenda ve marcada més per un calendari comercial sostenible (i per tant, beneficiós per les empreses) que no pas pel ritme real d’innovació.

Aquest alt nivell evolutiu que s’ha aconseguit a nivell tecnològic no ha tingut equivalent en les branques humanístiques. És una afirmació arriscada ja que en la història han existit importants sociòlegs, politòlegs, antropòlegs, filòsofs socials, però en les matèries que més s’ha avançat són aquelles en que major dependència científica existeix, o sigui, l’economia, la política econòmica, bàsicament el capitalisme que, malgrat tot, no té el grau d’evolució que pot tenir el càlcul de la ruta d’una sonda espacial que ha de passar per tots els planetes del nostre sistema solar prenent fotografies i mostres de les seves òrbites abans de perdre’s més enllà de Plutó.

Dintre del cos legislatiu espanyol existeix la Llei de Partits (té un altre nom que em fa vergonya d’escriure) que és un clar exemple de la falta d’evolució de la cultura humanista, si més no de la que afecta a la llei espanyola. Fora que com amb qualsevol llei un pot estar-hi a favor o en contra, el problema d’aquesta llei ja és de formulació i m’ha tornat a ser present quan Zapatero ha anunciat que l’aplicarà contra ANV i PCTV. Citava al principi l’admiració científica perquè la recordava de quan de petit considerava que la gent adulta no es deixava portar pels impulsos que moltes vegades jo sentia com a nen.

Però m’equivocava. En una democràcia que ens volen mostrar com a assentada ens fan passar una llei amb el beneplàcit de les dues majors forces polítiques espanyoles i amb el suport incondicional de la majoria del poble que depèn d’una decisió arbitrària d’un jutge o un govern a l’hora de valorar el silenci d’una formació política. I deia que no és qüestió d’estar-hi a favor o en contra, sinó de que no és justa. En qualsevol judici, tant si és civil com penal, el silenci és silenci, no és ni sí, ni no, és silenci. No entenc en base a quina llei divina algú pot extreure d’un silenci el suport a un grup terrorista. Perquè malgrat que hom pugui pensar que potser ANV i PCTV són formacions polítiques properes a ETA, la justícia no depèn de sospites o rumors sinó de fets. Si hi ha fets hi ha causa. Si no hi ha fets, i un silenci no és un fet, no hi ha causa. Al cap i a la fi la Llei de Partits només se sustenta en un possible silenci davant d’un atemptat, perquè si les connexions amb ETA són de mena econòmica o instrumental no és aquesta llei la que s’aplica. No vull ja entrar a valorar la seva efectivitat que com queda demostrat dia a dia és nul·la.

Arribats aquí, però, no existeix cap partit polític que gosi aixecar la veu davant d’aquesta injustícia no fos que aprofitant l’embolic quedessin com a amics dels terroristes davant l’opinió pública.

Llums i ombres a les eleccions russes

L’evolució electoral russa anirà cada cop més a un sistema bipartidista com el nord-americà. Però encara queden deu o quinze anys, quan Putin envelleixi i es retiri de la política activa i de la passiva i la democràcia es normalitzi. Quedarà el Partit Comunista com un botó en mig d’una sastreria. No pas com una ICV a Catalunya, sinó com una IU a Espanya.

Dic això perquè qui llegeixi la premsa d’aquests dies després de les eleccions a la Duma pot arribar a l’equívoc de pensar que la visió que se’ns mostra aquí de la política russa és la mateixa que es té allà. En el gruix de la societat russa el que no està a favor de la opció oficialista que representa Rússia Unida no ho està pas per trobar-se a l’esquerra d’aquesta opció, ni perquè tingui una visió social avançada, ni perquè pensi en un sistema de llibertats universal; a Rússia fins i tot els comunistes donen una gran importància als valors morals i enyoren la disciplina soviètica per sobre dels ideals que pogués significar el desenvolupament empíric del Manifest de Marx.

Aquesta anàlisi pot semblar reduccionista i com totes les generalitzacions ho és. Però no és menys reduccionista que la visió terrorífica de la política russa que ens arriba a occident. Escric que Rússia anirà a parar a un sistema amb dos grans partits majoritaris, un de dreta liberal moderada i un altre de dreta neoliberal, perquè en la mentalitat del rus mitjà hi flota la necessitat de tenir un govern i un cap de govern forts. No és una necessitat masoquista, ni una mena de destí fatal a la que els russos s’hi vegin abocats. És la constatació de l’experiència, des de la monarquia absolutista dels tsars al totalitarisme esquizofrènic d’Stalin. Qüestió de clima i d’extensió a controlar gegantina.

En el joc de tensions mundial és necessari tenir a Rússia com a sospitosa sempre. Ho és amb Putin que ha empresonat gran part de l’oligarquia mafiosa que es va crear en l’època de Ieltsin i ho serà en el futur amb el president que hi hagi. Rés més lluny de la meva voluntat que defensar Putin, però sospitar d’uns comicis en que la diferència entre la força guanyadora i la segona és de més de 50 punts percentuals ho trobo una mica arriscat. Com arriscada trobo també l’acusació d’assassinat d’estat que moltes vegades s’ha insinuat en el cas Litvinenko. Com també és sospitós que el Regne Unit no hagi extradit a Rússia tots els oligarques acusats d’evasió de capitals i d’enriquir-se de forma il·lícita.

Tot plegat perquè d’una manera barroera i interessada, més per omissió que per acció, ens vulguin fer passar per socialista Kasparov, quan s’acosta perillosament a la dreta més neoliberal.