Correu a Pere Fontanals i Bosch en anglès en francès en espanyol
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Persones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Persones. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 de maig del 2008

Espanya guanyarà Eurovisió

ChiquilicuatreDesprés de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió. La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.

I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.

A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).

Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu. I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia. D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa. Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.

dissabte, 24 de maig del 2008

Moció de censura a Baltasar (o quan els ateus resen)

Francesc BaltasarJo no reso mai. Reflexiono, potser, intentant aïllar-me uns moments i pel cas és el mateix. Altres vegades intento fer una purga interior mantenint la ment en blanc. No reso, no perquè no cregui, sinó que no ho faig perquè no crec que serveixi de rés, més que com a teràpia de tranquil·litat interior que ja aconsegueixo reflexionant o mantenint la ment en blanc. Però respecto, i molt, qui resa convençut de fer bé i fer-se bé.

Aquest darrers dies de pluja i avui que fins i tot ha pedregat una mica a Manresa he estat pensant en les paraules que va dir l’ateu Francesc Baltasar, que sorprenentment encara segueix de Conseller, en plena sequera, sobre que ell també resava demanant pluja. Després hi afegia un somriure de complicitat amb la causa impiadosa. L’he recordat perquè també aquest dimecres passat el vaig veure en el programa de CQC que ara s’emet a la Sexta fugint d’unes preguntes incòmodes de la reportera sense respondre ni bé ni malament i mantenint una actitud arrogant i frívola talment com si en comptes de ser un servidor del poble fos una folklòrica a qui pregunten pel seu darrer amant.

Trist i compungit vaig quedar com a català quan vaig veure l’ateu Francesc Baltasar, Conseller de la Generalitat, el mateix que dóna permís per omplir piscines i regar camps de golf quan cauen quatre gotes, el mateix que amaga el transvasament del Segre abans d’uns comicis, el mateix que té una filla a Presidència a qui pugen (o enfilen) el sou sense tocar-li la categoria i el mateix que cada vegada que obra la boca, la vessa; deia que trist i compungit vaig quedar veient-lo fugir de la reportera de CQC quan aquesta en el moment de la sequera li preguntava per una fuita d’aigua potable que fa anys que vessa milers de litres diaris a la claveguera de Badalona i que ningú repara.

Tothom té dret a ser com vulgui. Francesc Baltasar pot ser ateu i alhora pocasolta per a riure’s de qui resa, pot ser arrogant i mal educat i alhora no encertar mai el temps de les seves declaracions, pot ser estratega polític per amagar informació a la població abans d’uns comicis i alhora no tenir gens de vista a l’autoritzar omplir piscines, pot ser ecosocialista, i a més ho pot ser de debò, i alhora permetre que a la seva filla li pugin el sou institucional quan ja era una de les periodistes més ben pagades del país. L’ateu Francesc Baltasar pot permetre’s aconsellar als dirigents del seu partit de les terres de l’Ebre que es donin de baixa si no estan contents, però l’ateu Francesc Baltasar no pot fer callar els catalans a qui governa. Molt lluny en la memòria hauria de recórrer per a trobar un Conseller que hagués reunit tants mèrits per a exigir la seva destitució.

Molt poca estima a la seva terra i molt poca dignitat ha de tenir qui aguanta així amb tot el que ha caigut. Si resant perquè plogués ha aconseguit aquestes formidables pluges, serà millor que no resi per mantenir la poltrona, no sigui que encara ens el trobem de President de la Generalitat. Però potser és el que ens mereixeriem en un país que està més pendent de la moció de censura al president d'un club de futbol que de la incompetència d'un servidor públic.

dijous, 17 d’abril del 2008

Zapatero fa bo Montilla

Aquest vespre ha estat testimoni de la subtilesa amb què el President Montilla ha respost Mònica Terribas aquelles preguntes on Zapatero era objecte d’opinió. Si més no en aparença el president català ha usat la territorialitat i, sense complexos, no ja les paraules país i nació sinó els seus conceptes per a diferenciar les competències d’un i altre i per a assenyalar que si bé és important ser president d’Espanya també ho és, i molt, ser-ho de Catalunya. No peco d’innocent. Ja sé que no hi ha ningú millor que Montilla per a situar-se en l’escenari adequat amb el discurs adequat. O sigui, aquesta mateixa desimboltura nacionalista no se l’hauria permès a Televisió Espanyola ni en les desconnexions territorials.

Tot i així cal destacar, cal saber llegir en la incomoditat amb què despatxa allò referent a la Moncloa, que malgrat potser mai es permetrà la llicència de criticar obertament Zapatero es nota que comença a estar cansat que se’l situï indefectiblement subjugat als seus designis, comença a ser conscient que la marca Catalunya li permet parlar amb el cap de l’executiu espanyol de tu a tu sense haver d’acatar l’obediència cega que li deu a dins del partit. Els més propers diuen que davant la dicotomia partit – país Montilla es decantaria per a la segona opció i jo n’estic convençut. No pas per un sentiment de nacionalisme naixent sinó pel dret a reivindicar-se autosuficient, deslligat de cap obediència, com si les caminades per palau l’haguessin convençut de ser part de la història independentment d'Espanya.

D’una història de Catalunya que mirat en perspectiva pot ser més important que ser-ho de la d’Espanya ja que, oi vés, a falta de victòries que celebrar idolatrem més els prohoms sobretot en la distància que no ho fan pas els espanyols. Aquí un republicà convençut vanagloria Guifré el Pilós amb la mateixa devoció que admira Ramallets o que presumirà d’aquí a uns anys (si no ho fa ara) de l’obra de Dalí. Aquí un nacionalista criticarà Montilla però no admetrà que des de fora gosin criticar el President. I això l’exministre ho comença a notar i sap que les mentides i traïcions de Zapatero ja no cap a Catalunya, sinó cap a la seva gestió de govern, poden tenir resposta, i més furiosa potser que la de qualsevol altre que pogués ser president, perquè en el seu cas la traïció és doble. Perquè són del mateix partit i perquè encara no li ha perdonat el pacte de Moncloa amb Mas.

És a la conclusió que es va arribar en el sopar de l’altre dia i tinc la certesa que encara que Catalunya no faci trempar Montilla segur que davant d’un conflicte d’interessos la utilitzaria per a marcar paquet. Hores d’ara ja sap que no és un President circumstancial, ara falta que tingui la valentia per a canalitzar tota aquesta indignació en el moment adequat, que coneixent-li el perfil no és una cosa tant senzilla.

dilluns, 14 d’abril del 2008

RCAT al Conservatori

M’havia apuntat a l’agenda anar aquest diumenge a mode d’observador a l’assemblea que Reagrupament.cat celebrava al Conservatori de Manresa però un dinar familiar que teníem a casa no ho ha fet possible. Tot i així estava indecís després de veure que a Facebook havien penjat la referència del meu apunt ‘Carretero a cara descoberta’ amb algun comentari a la contra i que algú podria interpretar la meva presència com d’intenció de reforçament dels meus arguments. Lluny d’això tenia la voluntat d’assistir-hi per a saludar excompanys de partit, tornar a veure Josep Lluís Gozalbo i convèncer-me de que estava equivocat. A l’acte hi han assistit unes cinc-centes persones i hores d’ara em sap greu no haver-hi anat perquè segurament hauria reconegut algun saludat virtual.

Carretero i Carandell han sortit elegits candidats per aquesta opció per unanimitat (era una candidatura única) i confirmen una opció que sembla ser la única diferent, per bé i per mal, de les quatre que fins ara es presenten al Congrés d’Esquerra. El domini que semblava tenir Puigcercós està quedant eclipsat per la candidatura de l’avellana (redireccionament del bloc de Benach a Esquerra al bloc del President del Parlament que no és elegant) i els resultats, si més no per a mi, estan més oberts que mai.

Darrera tothom en una espera intel·ligent queda Renyer de qui no puc dir rés més que no el conec ni personalment ni públicament més que pel seu bloc. Renyer és el candidat que menys soroll està fent i això és bona senyal. Si hi afegim que Uriel Bertran s’està movent mesuradament i que sembla que és possible que m’equivoqués, com a mínim a curt termini, a l’hora de valorar la relació que podria tenir amb el seu mentor estem davant d’una candidatura que potser no guanyarà, però no quedarà gaire lluny dels dos de davant. En general queda palès que la batalla d’Esquerra s’està vivint més que mai a la xarxa; Saül Gordillo ha fet una feina de seguiment dels moviments [destriar els apunts] de les quatre candidatures en la web 2.0 que cal tenir present si no es vol perdre el fil dels esdeveniments.

divendres, 11 d’abril del 2008

Nadal en riu regirat

Sabem que la contenció verbal de Joan Miquel Nadal, exalcalde de Tarragona, no és una de les seves virtuts principals però resar perquè no plogui en una situació com la que ens diuen que travessa el país tot i les pluges d’aquesta setmana és anar a pescar en riu regirat amb espardenyes de set betes. S’entén la intenció de collar el govern d’aquí i el gobierno d’allà tot esperant una resposta ferma i definitiva al problema cíclic de la sequera metropolitana o una revolta popular de gent assedegada però el to usat de sobretaula amb cigaló i el consell cap als alcaldes del Camp de Tarragona que no cedeixin aigua dels aqüífers fan la seva intervenció deshonesta i malvada.

I potser no sóc la persona més adequada per criticar les seves declaracions quan en aquest mateix bloc he fet servir els mateixos arguments de forçar una situació límit per agitar la població a l’hora d’encarar el dret a la sobirania de Catalunya, però mai he desitjat un escenari dramàtic per a justificar la mobilització. Pregar per a que no plogui i demanar que no s’ofereixi aigua seria equiparable a que també resessin els ecologistes que no volen el transvasament del Segre. Una cosa és que defensis la teva opció i una altra diferent és que defensant la teva opció preguis per a que als altres els vagin les coses pitjor.

És possible que les ganes de situar Montilla i Zapatero entre l’espasa i la paret fa que hi hagi qui busqui qualsevol tema d’actualitat per a borrar-los aquesta mena de felicitat de l’encantat. Segur, però, que tots plegats es dutxen a diari i es renten les dents després de cada àpat. Si algun dia l’aixeta no ragés veuríem Nadal i companyia carregant contra els responsables sense caure en recordar les seves pregàries anteriors.

dijous, 10 d’abril del 2008

No és un intercanvi...

Passa que si no hagués mencionat La muntanya russa en un apunt segurament hagués tardat més temps a trobar aquesta persona que signa com a Siono i que escriu català com si parlés argentí a cau d’orella. Passa que si l’autora hagués fet amb aquest bloc la crítica incòmode que pretenia fer en general quan va encetar el seu per a mi seria molt més fàcil fer el que vull fer avui que no pas ara després de sentir (mai ho he dit, però parlo i sento quan escric i llegeixo) adulacions i veure com de la nit al dia passo de ser un desconegut a ocupar un espai a la seva dreta.

Avui pujaré el Siono a l’apartat d’individuals completant la desena. I ho faig avui perquè ella em va citar, sens dubte, però no perquè m’hi senti en deute ni perquè vulgui creure que hem de fer un intercanvi d’enllaços, sinó perquè si no m’hagués citat segurament no l’hagués conegut fins més endavant. Però com que sovint estic “un pel massa insistent amb controlar públicament el seu (per meu) bloc en quant a popularitat i visites”, doncs repassant les meves visites diàries vaig descobrir un origen desconegut que em va acompanyar fins a una renglera d’ampolles d’Absolut. Però que ningú dubti que més tard o més d’hora, per una trobada casual o per una busca desesperada, el Siono hauria acabat a la cartel·la dels fotografiats. Ha estat avui i millor avui que demà.

Siono és un bloc de crítica a blocs que és implacable quan creu que ho ha de ser i dolç quan una cosa li agrada, però que sempre és fresc, ofert i natural. Imaginar la seva autora és pensar en algú que riu mentre llegeix i gaudeix mentre escriu, que té una empatia desbordant per a situar-se en el moment en que el blocaire executa i viure amb ell les seves emocions, les seves indignacions i els seus raonaments. Siono més que blocs retrata blocaires i ho fa d’aquella manera d’aspre dolçor del suc de llimona amb sucre.

Des d’aquí li agraeixo la menció i el reconeixement perquè m’alimenta aquella vanitat sana de pensar que és millor ser ben llegit que molt llegit i perquè d’una altra manera hauria passat més temps fins a trobar-la i hauria d’haver estat més estona per llegir-me els seus tenaços escrits endarrerits.

dissabte, 5 d’abril del 2008

Carretero a cara descoberta

He buscat a La Vanguardia digital el qüestionari als quatre candidats a la presidència d’Esquerra que avui he llegit en l’edició de paper per enllaçar-lo des del bloc però no l’he sabut trobar. En unes columnes paral·leles tant en disposició com en contingut Puigcercós, Benach, Carretero [entrevista a Reagrupament.cat] i Renyer han contestat unes deu o dotze preguntes idèntiques amb respostes idèntiques sinó fos perquè Carretero cada cop es mostra més proper als Boixos Nois i a Estat Català amb uns plantejaments i continguts que superen en molts aspectes la doctrina mateixa de Convergència.

Amb els seus antecedents personals, i tot i que al principi considerava positiva la seva aparició, no puc més que preocupar-me per un posicionament més pròxim al reaccionarisme catòlic que fins i tot a polítiques de centre o centre–dreta, per no dir d’esquerres. Un posicionament que ja mostra sense complexos i que aposta per un catalanisme racial, folklòric i de faixa i barretina. No és que entre la militància d’Esquerra estigui sòl, cal recordar aquella trucada al Món a RAC1 després de les municipals en que un militant d’Esquerra (i de Manresa) confessava amb cert orgull haver votat PxC, però cal veure com es fa encabir tota aquesta gent que no té una actitud d’esquerres en un partit que comença precisament per aquesta paraula.

Malgrat pugui compartir amb el líder de Reagrupament.cat el seu ideal de fomentar l’ensenyament en valors (caldria veure si són els mateixos), malgrat compartim l’amor pel nostre país, fins i tot malgrat que molts dogmes preconcebuts per certa esquerra ens siguin rebutjables (també caldria veure si són els mateixos) tot no s’hi val per a la independència de Catalunya. No val competir amb Convergència per un mercat de dretes, no val acceptar persones amb mentalitat feixista, encara que sigui feixisme català, no val picar l’ullet al discurs ètnic ni flirtejar amb la intolerància. Si més no, no val fer tot això des de dins d’una Esquerra que ja fa temps que va deixar de ser l’Esquerra dels trenta i ara ha d’encarar el futur de manera desenfadada, moderna i desinhibida, sense hipoteques ni necessitats personals.

I dic això després de confirmar que continua amb la idea d’agrupar tot el catalanisme a Esquerra, sigui de l’ideal que sigui, seguint amb el que ja va assenyalar l’any passat en la presentació de Reagrupament.cat al Via Fora de Manresa. Encara que llegint el quadre de La Vanguardia sorprèn veure que amb quatre candidats el ventall estigui tant mal cobert. Som a dos mesos del Congrés i pel bé del país espero poder llegir algun dia algun punt de programa interessant sinó la sequera serà llarga.

divendres, 4 d’abril del 2008

Jornada sobre Premsa Digital a Vic

Avui al matí he assistit a la Jornada sobre Premsa Digital que el Grup Nació Digital ha organitzat a l’edifici El Sucre de Vic amb la presència de Lluís Foix com a principal conferenciant i una taula rodona moderada per Jordi Font, del GND, amb Saül Gordillo, de l’ACN, Núria Coma, telemàtica aplicada a l’educació i Carlos Scolari, de l’UVic. Tot i ser un matí laborable l’acte ha estat assumit pel públic com una jornada de treball i la seva presència ha estat notable.

Com no podia ser d’altra manera Lluís Foix ha fet una conferència molt interessant destacant sincerament la importància i la potència que tenen els mitjans digitals vers els convencionals, assumint que és una opció tant de futur com amb un present inqüestionable i ha mantingut animat el debat amb enunciats enigmàtics que ha deixat sense respondre durant molta estona. Em quedo quan ha volgut apostar a tall de provocació per eliminar la Facultat de Periodisme, quan ha prioritzat la llibertat que ofereix la informació de la xarxa per sobre de la seva veracitat, quan ha confessat que no llegeix els comentaris que li fan als seus escrits digitals per no haver-los de contestar i que més tard ha quedat desmentit quan ha mencionat un comentari curiós que li havien fet i quan ha confiat en la selecció natural perquè triomfi allò excel•lent que es presenta a la xarxa.

Entremig hi han hagut intervencions del públic molt insistents amb l’escombraria que segons ells hi ha a internet i les paranoies que s’hi aboquen en el típic debat cansí de voler parcel•lar la xarxa i extrapolar-hi els models de comportament humà convencional repetint-ne els errors. Les intervencions posteriors de Gordillo, Coma i Scolari han versat sobre les seves diferents àrees de treball però tot i així Foix ha continuat aclaparant les mirades, atencions i la majoria de preguntes que s’han centrat en els fronts que havia deixat oberts durant la seva conferència.

Ha estat un matí profitós i interessant que m’ha permès saludar coneguts reals i digitals i felicitar Saül per la seva recent paternitat i Miquel Macià per una molt bona jornada.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Melcior, Gaspar i Lluna Baltasar

Ja és difícil admetre que els polítics en general nomenin familiars seus per a càrrecs de confiança com si la màxima de que ningú és imprescindible no valgués per aquests casos en que el nomenat competeix amb set milions de catalans més. No és decorós i molt menys comprensible que s’addueixi la qualitat professional del familiar com si fos la única persona del país, com si algú dubtés de la seva capacitat per portar a terme la feina, com si el familiar de qualsevol no pogués estar en aquest lloc de treball quan en realitat encara que objectivament fos la persona més adequada hauria de renunciar a ocupar un càrrec que es designa sense passar per cap dels dos accessos principals a la funció pública, o sigui, el democràtic per elecció i el meritocràtic per oposició.

Si a això hi afegim que Lluna Baltasar, la filla del Conseller, ja gaudia d’un càrrec de confiança i ara és notícia perquè amb això no en tenia prou i li han hagut de pujar el sou fins arribar a més de 60.000 euros l’any sense canviar de treball ens trobem amb una actuació pèrfida, més si valorem d’on ve, per com lluny d’amagar un nomenament dubtós el recompensa i l’exagera, en fa una aquarel·la i la penja al rebedor. Serà que no es prou sabut que la carrera de periodisme és una de les que dóna més professionals a Catalunya. Serà que en el gabinet del President no hi podia entrar ningú més amb un perfil semblant a ella.

Amb aquest cessament i nomenament recompensat el Govern de Catalunya, el seu President i sobretot Iniciativa demostren la seva sensibilitat i respecte a la democràcia, al poble, a la igualtat d’oportunitats i al repartiment de la riquesa. I amb el nou sou, Lluna Baltasar li afaita l’or a Melcior i li endossa la mirra. Als companys d’Iniciativa, entre el Segre i la filla del Segre no els quedarà ni el sud del Llobregat. Ja se’n cansen els porcs de dir que van nets, rebolcats en la merda!

La simple idea que a un càrrec públic li passi pel cap incloure un familiar seu en una butaca de categoria hauria de ser motiu de cessament i de vergonya encara que essent el departament de Presidència qui aguanta la nominació tot plegat quedarà en no rés. Suportar la pluja que encara és prima. Veient aquestes dependències laborals encara no entenc com Iniciativa es pot omplir la boca de valentia i clamar la seva llibertat de decisió. Serà per això que tenen la representació que tenen i baixant.

dimecres, 26 de març del 2008

Passo olímpicament

Si no fos per la seva política conservadora Sarkozy és un tipus bandarra d’aquells que cauen bé quan es troben en programes de l’estil de Gran Hermano. Al menys a mi em passa amb personatges que es mouen de manera poca-solta però lliure tot i un entorn poc adequat. Només una persona insolentment irresponsable es pot permetre aparèixer davant els mitjans borratxo després d’entrevistar-se amb Putin, separar-se de la dona i casar-se amb una model al poc temps de ser elegit, anar a buscar a l’Àfrica predemocràtica un grup de francesos roba-canalla, menysprear un ciutadà que li nega la salutació, envoltar-se sense complexos de magnats i mafiosos i, alhora, reconèixer la sobirania de Kosovo i plantar-se davant Xina amb una amenaça de boicot als Jocs Olímpics si no atura la seva acció al Tibet.

Tristos hereus de Coubertin són aquests que violenten una encesa de torxa amb agressions i censures, que maltracten la lliure expressió del desacord, que participen sota la bandera de la pau i l’harmonia en uns Jocs Olímpics tacats de sang i repressió, que miren cap a l’Atlàntic quan els amfitrions apliquen la pena de mort indiscriminadament, quan aixafen una cultura sense vergonya, quan tenen la població subjugada. Tristos hereus de Coubertin són qui assisteixin com si rés a uns Jocs Olímpics prostituïts i oferts com a penyora al neocapitalisme global. Perquè tot i el bé que puguin suposar a l’obertura del gegant asiàtic el gest d’hipocresia que han de suportar és etern, pesant i negre.

Tot plegat em referma en el convenciment que malgrat els esports individuals la representació en uns Jocs Olímpics sota banderes estatals polititza de base un esdeveniment que pretén ser apolític i universal sense aconseguir-ho. Ja poc m’hi sentia identificat amb l’organització, menys encara en els esports d’equip, però des d’ara encara he perdut el poc esperit olímpic que em quedava. Veient que els estats que hi prendran part passen olímpicament dels problemes del Tibet, jo passaré olímpicament de Beijing 2008.

Tot i que Sarkozy ho haurà fet pel seu caràcter d’irrefrenable supèrbia i no pas per un sentiment propi de sensibilitat nacional i que previsiblement es quedarà sol en l’intent, la seva amenaça de boicot bé val un gest de complicitat i una mitja rialla d’aquelles que delaten un encert entre tanta bestiesa.

dijous, 20 de març del 2008

Flaixos d'una cuca de llum

Des de 2006 que Tondo Rotondo escriu amb molta freqüència el seu bloc tarragoní. No recordo gaire bé com vaig arribar a ell o si va ser ell que va arribar a mi però va ser molt a l’inici de La muntanya russa. El seu estil desenfrenat, activista, coherent, multitemàtic i sobretot el seu compromís amb tot el moviment de la ciutat emmurallada em van atreure de seguida i ens vàrem intercanviar enllaços sens dubtar-ho. A part d’això és un volta blocs incansable i tant me’l trobo per aquí, com per allà, com per més enllà sempre amb una actitud total de blocaire 2.0 convençut, o sigui, d’aquells que consumeix i participa. Avui ha marxat de vacances però abans ens ha deixat una llista increïble de blocs per a qui no tingui la sort de sortir. El dia que m’organitzi el Bloglines n’ocuparà un lloc preferent.

dijous, 28 de febrer del 2008

Un país de 1a però independent

A mida que passen els dies de precampanya i campanya m’agrada més el perfil de Joan Ridao com a candidat d’Esquerra a les eleccions espanyoles. Bé és cert que el partit empès per l’evidència que li van mostrar les bases fa uns mesos no li ha quedat més remei que vestir cartells i candidat amb les millors robes sobiranistes i reivindicatives, i tot i semblar mesurat i sobri, o potser per això, Ridao genera confiança a unes paraules que sovint utilitzem (primera persona del singular) com a punxons irracionals a ritme de cant d’estadi esportiu.

No crec que Esquerra vagi a Madrid a buscar la independència, ni ara ni al 2014. Millor que ells ningú sap que la independència s’aconseguirà des de Catalunya però ja és un primer pas important incorporar la paraula, el gest, espolsant manies centristes i moderades perquè al cap i a la fi la recerca de la independència no ha de ser necessariament reivindicativa. En tot cas ja hi som qui reivindiquem justícia amb la veu gruixuda i el coll encetat.

Però és que Esquerra s’ha de presentar amb el discurs clar, amb un pla d’empresa i amb les passes marcades. No clamar no vol dir callar. No fer un cop de puny a la taula no significa abaixar el cap. No alçar la falç no significa conformar-se amb el discurs dels socis de govern. Esquerra sap o hauria de saber que té els carrers de Catalunya reservats per poc que actuï amb intel·ligència i sense que es noti la cura. En una partida d’escacs no es celebra cada moviment, s’espera a fer escac mat al rei. Joan Ridao és d’aquells cavalls que debiliten la defensa contrària. Només espero que a mitja partida a ningú se li acudeixi tornar a repintar les figures.

dimecres, 27 de febrer del 2008

Sor Lucía Caram

Sor Lucía CaramAvui he tingut l’oportunitat de conèixer personalment Sor Lucía després d’haver mantingut correspondència electrònica amb ella des que es va donar d’alta a la Bagesfera. Precisament han estat les Jornades les que han permès aquest encontre en el seu programa setmanal El punt de trobada de la cadena SER. No puc amagar que la seva faceta de religiosa mediàtica m’encuriosia, però també el seu grau d’implicació amb la ciutat i l’oportunitat de parlar amb una persona humanament cristiana m’eren un estímul especial.

A banda de l’entrevista de ràdio, fora dels micròfons he tingut l’ocasió de conèixer una persona bella, intel·ligent, entusiasta i compromesa. Una monja amb criteri propi i opinió sobre els problemes terrenals, la política i la pròpia religió. Una escriptora entregada a la ciutat i al món, però crítica amb la injustícia vingui d’on vingui. Una persona d’aquelles que val la pena conèixer. Una argentina que el seu amor a Déu la fa ser directe en la paraula i implacable en l’acció.

La seva cara mediàtica la coneixem tots: des de tertuliana als 59” de TVE fins a blocaire a Periodista Digital. En veu baixa, i espero que em perdoni la indiscreció, m’ha revelat la seva intenció d’encetar quan tingui temps un nou bloc en català. Espero que la proximitat del país li permeti tocar més temes terrenals, més propers a la teologia de l'alliberament, que per prudència no es pot permetre al mitjà on escriu en castellà.

Sor Lucía Caram és una cristiana de cap a peus. Tot i que pot semblar molt obvi escrivint sobre una monja té un especial significat quan em vull referir al cristianisme humà, aquell que es fa intentant seguir les passes de Crist. Perquè malauradament en alguns casos el cristianisme religiós es separa perillosament de la paraula del seu fundador i això indubtablement és el què engrandeix les distàncies amb la societat.

diumenge, 10 de febrer del 2008

Penyagolosa

Josep Lluís GozalboEl bon amic Josep Lluís Gozalbo ha encetat bloc. L’ha anomenat Penyagolosa en honor al mont més alt del País Valencià. Ha començat l’experiència juntament amb la seva esposa Carme d’anar escrivint periòdicament de temes que segurament pasaran per la política, la llengua i la cultura catalanes. Josep Lluís és valencià però viu a Manresa de fa molts anys i amb la mica de deix fa de professor i ha fet de regidor d’esports per Esquerra la legislatura passada. És una persona sencera i treballadora amb molts i bons pensaments i amb capacitat i generositat a l’hora d’expressar-los. Li vaig dir ahir. Serà blocaire de referència quant el comencin a conèixer. No cal dir que ja s’ha apuntat a la Bagesfera. Us l'aconsello fervorosament.

dissabte, 9 de febrer del 2008

La Bella i la Bèstia

Laura VilagràUn any abans que es convertís en l’alcalde o alcaldessa més jove de Catalunya Laura Vilagrà va estar a punt de ser Presidenta del Consell Comarcal del Bages si no hagués estat vetada per Joan Canongia que aleshores controlava l’aparell dels socialistes manresans. Això va passar el 2002 durant les negociacions entre Esquerra i Socialistes a l’hora de buscar substitut per Agustí Redó. Laura Vilagrà era regidora a l’oposició del govern de Santamans a Santpedor i portava els temes d’empresa del Consell Comarcal del Bages. Combinava la seva tasca pràcticament amateur al ajuntament i al Consell Comarcal amb mitja jornada de secretària – administrativa a la secció comarcal d’Esquerra. Les hores que sobraven les dedicava a la seva tasca a l'executiva de les JERC a nivell nacional. Canongia era regidor a Manresa i la mà dreta de Valls en les accions impopulars i en les maniobres fangoses. En els congressos del PSC i del PSOE s’hi movia com peix en l’aigua i era conegut i respectat per tots degut a la seva mobilitat entre passadissos.

Hores d’ara Laura Vilagrà és una alcaldessa veterana i l’únic diputat o diputada del Bages que ha renunciat al sou Joan Canongiai les dietes municipals a l’entrar a la nòmina parlamentària. En poc més de cinc anys s’ha sabut guanyar el respecte dels seus conciutadans i dels alcaldes i regidors dels altres pobles de la Catalunya Central mantenint una actitud propera i una política de tenacitat. I, n’estic segut, tot això ho ha aconseguit gràcies a l’empenta de la seva joventut i a la seva intuïció femenina. Els mateixos valors que fa sis anys van fer que Canongia es negués en rodó a admetre-la com a nova presidenta del Consell Comarcal del Bages.

Laura és llicenciada en Ciències polítiques i una nedadora excepcional. Tot i que ara coincidim només de manera excepcional seguim tenint aquella relació de com si ens haguéssim vist ahir, com quan tots dos treballàvem dia a dia per al projecte juvenil de l’esquerra independentista. Canongia no té estudis superiors i no se li coneix cap afició esportiva. Mentre a una se li espera un futur polític encara més prometedor, l’altra entrarà previsiblement aquest 9 de març als soterranis de la política espanyola. Cada un d’ells en el lloc on previsiblement els haguéssim col·locat si fa sis anys haguéssim fet una aposta.

dissabte, 2 de febrer del 2008

Maragall sondeja Catalunya

Pasqual MaragallAquesta setmana hi ha hagut rebombori periodístic amb la possible presentació de Maragall a les eleccions espanyoles amb un nou partit de perfil catalano-europeista. De fet, malgrat totes les seves maragallades o potser per elles, l’expresident ha fet moltes afirmacions d’oracle que l’han ajudat a adquirir aquesta estampa de Quixot català i que en ocasions han estat d’una fidelitat futura sorprenent, d’una capacitat d’anàlisi fora de tot dubte.

L’europeisme ha estat una constant en declaracions i apostes personals que potser ningú altre ha gosat formular per por que el titllessin d’il·luminat. Em fa l’efecte que Maragall és anarco-independentista. Anarco perquè no es retrata nacionalment en cap àmbit geogràfic que no sigui Europa donant la impressió de no sentir-se còmode en cap estructura administrativa tancada, en cap pàtria que l’obligui a ser de forma excloent. I independentista perquè Maragall aborda sense problemes l’unionisme europeu més radical avançant de manera decidida cap a la forma del què serien uns Estats Units d’Europa com a àmbit patri. I aquesta seria una mena d’independència a la contra. Potser per la porta del darrere i encara amb un camí més llarg que el del independentisme convencional. Es canviaria el domini espanyol i francès per una participació representada directament a Europa.

Trobo però que l’anunci és més un sondeig de com es rebria aquesta proposta entre els catalans que una voluntat de fer-ho en aquests moments. Encara que venint de Maragall qualsevol cosa és possible crec que l’àmbit de presentació d’un nou partit que presenta el catalanisme i l’europeisme polítics com a fórmules indestriables hauria de ser Catalunya o Europa. Fer-ho en unes eleccions espanyoles seria precipitat tot i que potser l’edat i la malaltia que pateix accelerin les decisions. En qualsevol cas estic segur que la fórmula li funcionarà i es presenti quan es presenti té la representació institucional assegurada.

dimecres, 30 de gener del 2008

Adam Majó entra a l'ajuntament de Manresa

Roger Torras i Adam Majó

Fa dies que m’havien informat de la renúncia a la regidoria de l’ajuntament de Manresa per motius personals de Roger Torras i la seva més que previsible substitució per Adam Majó. Tot estava pendent de l’aprovació de l’assemblea de la CUP que es va celebrar aquest passat dissabte i que va transcórrer amb normalitat. Així, avui a la tarda es farà la roda de premsa que anunciarà aquest canvi i els detalls de tot plegat.

Adam Majó s’acosta a la quarantena d’anys i té una forta vinculació a la CUP des de sempre. És una persona compromesa amb el país, l’antimilitarisme, el transport públic, l’esport i el sentit comú. És molt bon escriptor com ens demostra en els seus articles periòdics a Regió7 i a l’haver guanyat el premi al millor relat eròtic en la passada edició del Saló del Sexe en Català. Com que Roda de premsaés amant del diàleg però convençut dels seus ideals tenim assegurada la defensa de l’argumentari de la CUP des de posicionaments raonats i fugint del dogmatisme.

Amb Adam ens coneixem de fa anys i estic convençut que farà molt bé la seva feina. Va ser impulsor de Manresa Camina i està molt vinculat a tot el que es mou al Bages al voltant del rugby. Vàrem estar junts a Via Lliure del Bages i ens hem trobat a reunions, comissions, festes i xerrades de tota mena. Des de La muntanya russa l’encoratjo a que segueixi fent les coses com les ha fet sempre. No cal que canviï rés. De totes maneres que sàpiga (em sembla que no cal que li digui) que li esperen dies de molta feina.

dilluns, 21 de gener del 2008

Joves bagencs, polítics i blocaires

Albert Marañón i Jonatan Triviño coincideixen a més de en la “ñ” del cognom, en que tenen vint anys (*), són del Bages, són blocaires i són responsables de les branques juvenils dels seus respectius partits polítics socialistes, per bé que un d’ells amb el prefix “eco” al davant. Els vaig conèixer en persona el passat onze de gener a la reunió de constitució de la Bagesfera. Tots dos hi estan molt implicats. Tots dos haurien de ser presents en el futur polític de la comarca.

Jonatan TriviñoJonatan Triviño és advocat i responsable de les JSC a Manresa a més de formar part de l’executiva del PSC. És pulcre, discret, ordenat, educat i encara que no sé si això és una virtut en política, sembla molt honest i noble. Jonatan té un bloc de to vermell apagat o grana amb la sana intenció de fer-se veure socialista però sense la rigidesa del vestit de feina. Combina entrades oficials amb d’altres de collita pròpia i tot i que té enllaçades les icones socialistes (PSC, PSOE, JSC, UGT) i molta blogosfera del mateix color, no descuida els enllaços de la terra. Ara que previsiblement no tindrà Canongia a la vora (però segurament sí tindrà Marsal) potser comptarà amb alguna opció de prosperar en el partit marcant perfil propi.

Albert MarañónAlbert Marañón estudia politologia o ciències polítiques, és regidor a Sant Joan de Vilatorrada, president del Consell Nacional i coordinador a la Catalunya Central de les JEV. Tot i conèixer-nos personalment de fa poc, anteriorment ja l’havia citat en una entrada anterior (Xirinacs també a Sant Joan de Vilatorrada) i no pas sense controvèrsia. Qui el coneix de prop no dubta en afirmar que apunta maneres. Té un ímpetu juvenil i un atreviment que li permet enfrontar-se a autèntics diplodocus polítics municipals però que haurà d’anar polint en el futur per no caure massa sovint en el dogmatisme propi del seu partit. El seu bloc és verd claret i negre i al cantó auxiliar hi disposa amb poques llicències les mosques i els enllaços ecosocialistes de rigor. Dues característiques el fan molt apte per la política: sembla molt racional i que sàpiga esperar el millor moment per actuar. Demà dimarts al migdia hem d’anar plegats a Ràdio Manresa a parlar de la Bagesfera.

Tots dos són joves i preparats. Tenen un bloc que han d’aprofitar per marcar diferències dins dels seus partits i no només per fer d'altaveus de les consignes que dicten des de les cúpules. Des del meu record com a portaveu de les JERC de Manresa els vull empènyer a que aprofitin les sigles de les seves joventuts per a aprendre a fer política d'aparell, política en subíndex, perquè a tots dos ja els he fet saber que en el futur potser els hauré de criticar des del meu bloc. Només espero que ells sí sàpiguen diferenciar una crítica professional d’una relació personal.

(*) Error de càlcul. Jonatan té trenta anys. Del març del 77 fins ara són trenta anys i no vint!!!

dissabte, 19 de gener del 2008

Les dificultats d'Obama

Crec exagerada la afirmació que diu que la democràcia americana és la millor del món. La manera d’escollir el president que tenen als Estats Units requereix de la inscripció prèvia dels electors, fomenta un bipartidisme extrem i etern i, a més, el sistema de primàries no és més democràtic que el que hauria de regir en el sistema d’elecció de candidats dels nostres partits polítics. Evidentment la importància i l’espectacularitat de tot el procés ajuden a que sigui molt més visual que una assemblea d’Esquerra, per posar un exemple.

Arribats aquí qualsevol persona que a Amèrica del nord vulgui ser president només li queda l’opció de fer-se d’un partit de dretes o fer-se d’un partit proper al feixisme i just fins ara mai s’havia donat la possibilitat real que una dona o un negre optessin a ser candidats a la presidència. La millor democràcia del món? Honestament crec que no hi ha millor democràcia que la que garanteix la representació de les opcions minoritàries. Les seves eleccions són com les normes del tennis, només que cada estat és com un set. Tot i així no em considero antiamericà.

Per a seguir l’actualitat d’aquestes primàries des de casa nostra no he trobat millor opció que La Vanguardia i el bloc de Marc Vidal. La informació internacional del diari és la més preparada, completa i aclaridora de la premsa catalana i Marc m’ofereix el millor coneixement de la blogosfera americana, dels corrents no publicats i del món econòmic. A través d’ell es poden seguir els esdeveniments importants gairebé a temps real i gràcies a ell m’imagino les dificultats que tindrà Obama per a guanyar les primàries davant de Clinton.

Tot i els equilibris que fan els candidats per no retratar les propostes que afecten l’economia, el tarannà d’Obama és molt més europeu i independent que el de Clinton. A més la seva primera victòria a Iowa ha situat tothom en alerta i no crec que un candidat sense família polititzada pugui sortir benparat al final de tot el procés. Amb totes les prevencions del món i escollint on puc triar Obama és el meu preferit. Tot i ser un miratge sembla el més lliure de tots.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Saül Gordillo

No m’agrada ser enganxifós, però fa dies que tenia pensat escriure sobre Saül Gordillo. De fet, com que era una entrada intemporal, volia esperar a un dia que estigués espès per escriure sobre un tema d’actualitat o que les notícies del dia no m’inspiressin prou.

He de reconèixer que abans d’entrar al món del bloc no coneixia Saül Gordillo. I de fet és la sorpresa més agradable que m’he trobat com a bitàcola catalana. A banda de la seva qualitat periodística indiscutible, el seu bloc personal és una mostra de bon gust, qualitat, utilitat, varietat i sobretot treball. Treball en una aposta clara i gairebé exclusiva pel territori cibernètic.

Amb un contingut amè i vinculat, els seus articles destil·len compromís i energia. Són fantàstics per a aprofundir en qualsevol tema que toca i màgics a l’hora d’abastir tot l’ample d’opinió blocaire. La dreta de la seva pàgina és una caixa d’eines increïble pels que comencem i una referència gairebé universal de tot el que cou la política i el periodisme del nostre país, des dels blocs més propers als seus pensaments fins als webs més distants.

Capítol apart es mereix Poliblocs fet al servei de gent de partit, de sindicat i de qui sense adscripció política vol parlar de política. Les entrades a mode de notícia, amb cites de l’escrit com a resum de tot el contingut innoven l’estil dels portals blocaires facilitant la feina al lector i mimant la feina de l’escriptor. Feina neta, polida, curosa, amb un amor cap al buit que el buit li correspon. Si a tot hi afegim que comparteixo molts punts de vista seus l’admiració és ja total.

Ho escric sense vergonya: és el referent del bloc català i font d’inspiració, fins i tot estètica, de molts altres que intentem aprendre d’ell. Sinó mireu la meva capçalera de bloc i després mireu la seva. Que consti que jo em vaig haver de conformar amb una foto del casament del meu germà. No crec que ningú dels que em llegiu sovint no conegueu aquestes dues meravelles, però són d'aquelles adreces que s'han d'afegir a favorits sense cap mena de dubte.