Espanya guanyarà Eurovisió

Després de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió. La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.

I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.

A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).

Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu. I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia. D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa. Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.

Faràndula contra episcopat

Gràcies a Déu no he de triar entre Almodovar i Rouco Varela. El teatre de la vida no em situa entre l’arlequí i l’alçacoll. Tinc un jardí d’allò més variat. Però em faig a la idea de com ho deuen passar els de Sòria entre proclames episcopals i cançons protesta de la SGAE. No sé què és més trist de sentir. La reafirmació beata o la reconversió de Sabina.

Escrivia sobre la immoralitat de la colla de l’SGAE i surten ara previ a campanya com la cara (dura) de la moneda on la Conferència Episcopal ocupa la creu. Més vergonyós és encara veure els funambulismes que alguns autors són capaços de fer per mantenir l’espoli al ciutadà que no pas les manifestacions dels bisbes. Aquests darrers cobren dels impostos directes i de la voluntarietat del declarant de l’IRPF, mentre que els de l’art subvencionat han aconseguit un cànon per la cara, per la cara pròpia i per l’estupidesa de les forces d’esquerra, més CiU i EAJ (PNB), que afecta d’igual manera al pobre que al ric, al CD verge, a la impressora o a la connexió d’internet.

Sembla mentida que hores d’ara la tàctica dels dos grans d’Espanya passi per treure a passejar els que aguantaven el pal·li o els que en la movida es fotien fins les tranques i ara pretenen recuperar els diners malgastats. Ha de ser dur ser de Sòria i arribar a pensar que aquestes dues són les úniques alternatives en unes eleccions, les dues úniques alternatives com a plantejament vital. O sotanes, o màscares.

SGAE, més cara que cànon

Avui m’ha arribat un correu rebotat que m’insta a adherir-me al manifest que promou la plataforma todoscontraelcanon contra el nou impost de la SGAE que gravarà els dispositius i suports de còpia. Evidentment el signo. Tot i poder entendre l’objectiu últim que busca la Societat General d’Autors i Editors de penalitzar o recuperar part dels beneficis que deixa d’ingressar el món creatiu per culpa de la pirateria, fa anys que les pràctiques que utilitza aquesta societat són més properes a les d’un inspector d’hisenda amb dolor de morenes que a les de l’organisme que representa l’univers artístic. Però encara pitjor que l’estil és la il•lògica dels seus arguments impositius.

Fa un temps recordo que pagava prop de 150 euros anuals a la SGAE per un televisor i una plataforma digital que tenia en un bar que gestionava. El representant de la societat em deia que els programes que transmetia aquell televisor tenien una sèrie de professionals que posaven tot el seu esforç per a satisfer la demanda de les llars i que a l’emetre’ls al públic en general havia de fer-me càrrec dels drets d’autor. Aquest plantejament fal•laç el rebatia fent-li veure que els anuncis que s’emetien en els descansos també eren consumits pels clients del bar i l’EGM a l’hora de establir la quota d’audiència d’aquella cadena de televisió també tenia en compte un percentatge de locals públics que emetien en obert. De manera que era la cadena de televisió la que havia de fer-se càrrec d’aquell cànon ja que era ella la que obtenia beneficis econòmics de l’audiència que li oferíem tots els locals amb televisió als seus anunciants. És evident que no ens vàrem entendre.

Aquest 29 de juliol entrarà en vigor la Nova Llei de Propietat Intel•lectual que gravarà tots aquells dispositius que serveixin per a copiar i aquells subministres dipositaris de la còpia. Deixant de banda la justícia de la mesura (el debat seria llarg) ens trobem amb incongruències de l’estil de que si comprem un ordinador paguem cànon, si comprem un gravador de DVD paguem cànon i si comprem DVD verges paguem cànon; per una mateixa sospita de còpia pagarem tres vegades cànon. Es pagarà cànon a la factura de l’ADSL, es pagarà cànon si comprem una impressora, una càmera de fotografia o un equip de música. Com si tots féssim servir la impressora per a reproduir caràtules de CD, la càmera per a digitalitzar llibres o l’equip de música per vés a saber què.

La pràctica impositiva per part d’una organització privada demostra falta d’idees, poca adaptació a la modernitat i visió immobilista del mercat i és simptomàtic de l’establishment que han aconseguit molts autors i de la falta de rigor polític dels partits d’esquerres (a més de CiU i EAJ-PNB) representats en el congrés dels diputats espanyol. Els aconsellaria a tots ells que donessin un volt per la xarxa a comprovar com fàcil és trobar enciclopèdies realitzades amb l’aportació altruista dels internautes, cursos complets de qualsevol matèria, fòrums on una pregunta és contestada massivament per voluntaris o xats on de seguida t’ajuden a configurar l’IRP per fer-te la conversa més fluida. Per sort crec que el món cada cop ha d’anar més cap a aquest voluntariat d’oferiment. Mentrestant o signem el manifest o ens tocarà pagar cànon.