Freda independència

Rússia reconeix la independència d’Abkhàsia i Ossètia del Sud per interès actiu i passiu (reforçar-se – debilitar) de la mateixa manera que molts estats occidentals varen legitimar un flux migratori extern reconeixent Kosovo i desatenent Sèrvia. En aquell moment ja vaig escriure a La muntanya russa la perillositat d’extrapolar el model social del petit territori servo – albanès a Catalunya. Rússia va bramar en aquell moment de la mateixa manera que bramen ara EUA i la Unió Europea.

En menys d’un any estem assistint als moviments tàctics que definiran la freda relació entre Rússia i occident i que consistiran en intents per a desmembrar els estats contraris com a forma de debilitament i de control geogràfic. L’estratègia no és nova, però en aquests moments es produeix en absència de conflicte armat o, si més no, amb conflictes molt localitzats i de molt curta durada provocats pels mateixos estats i mai per moviments bèl·lics reconeguts de resistència local (o el que els estats defineixen com a terrorisme).

És simptomàtic com fins i tot la cadena pública russa de televisió que transmetia la inauguració dels Jocs Olímpics de Pekín cada cop que citava la Barcelona olímpica (ho va fer vuit o deu vegades), s’hi referia com a la capital de Catalunya i ni una sola vegada la va relacionar amb Espanya (ni just quan va desfilar aquesta delegació). Aquest detall, trivial si es vol, té una certa importància per com fins ara la propaganda subliminal dels estats supranacionals (i Rússia ho és) tendien a repetir gestos de complicitat amb aquells altres estats que es trobaven en una situació similar. El reconeixement periodístic d’una nacionalitat (encara que sigui de forma accidental) el tenim a mà gràcies als mitjans de casa, però no és gens comú en els mitjans espanyols o francesos.

Cap dels dos bàndols, ni russos ni occidentals, fan aquests reconeixements d’independència per simple altruisme ni com a assumpció del dret humà col·lectiu a la lliure determinació, però tot i així, des de Catalunya no es gens superficial seguir a l’aguait de les novetats que es vagin produint i mantenir amb veu pròpia qualsevol contacte internacional per a poder tenir portes obertes que en el futur ens puguin servir, per molt llunyanes que ens puguin semblar ara.

Simplement Ossètia

Ara farà quatre anys, tres dies després del trist desenllaç del segrest de l’escola de Beslan, dinava amb Larisa i Eldar, uns amics ossetins del nord que vivien a Sant Cugat del Vallès, i comentaven no entendre rés del què havia passat. D’una banda estaven commocionats per la magnitud de la tragèdia, ells són de la capital Vladikavkaz a 20 quilòmetres de distància i hi tenen amics, però de l’altra se’n feien creus de que els txetxens haguessin triat la república veïna per dur a terme l’acció quan els ossetins del nord reivindiquen també la secessió de Rússia i fins sentien certa simpatia, o millor dit, entenien els moviments armats com a resposta a la repressió de Moscou.

Ahir dissabte (dia 9) vaig tornar de Moscou després d’un viatge llampec de quatre dies que ha coincidit amb l’inici d’intent de genocidi per part de l’exèrcit georgià contra la població civil d’Ossètia del Sud i que ha desencadenat la resposta russa. Ossètia del Sud és una república independent de facto (curiosa coincidència amb l’últim escrit que vaig realitzar a Penedès digital abans de marxar). No fan servir la moneda georgiana, no rendeixen comptes davant Tbilisi, es van quedar amb els aparells militars georgians (que abans eren de la URSS) que hi havia en el seu territori en la proclamació d’independència, però la comunitat internacional no els ha volgut reconèixer la sobirania. De fet quan la població té les coses clares tant li fa això.

El conflicte estavella inicialment a conseqüència de la voluntat de Geòrgia d’entrar a l’OTAN que l’obliga a una certa estabilitat interna i a una gelosia màxima del seu exèrcit a l’hora de subjugar la població ossetina fins al punt de cometre assassinats que en poc temps hauríem de veure presentats al tribunal internacional. M’ha indignat veure quan he arribat el tractament de la informació que n’està fent TVE presentant l’atac rus poc més que com el desencadenant de l’inici de la guerra quan dimarts mateix (dia 5) veia a la televisió russa tancs georgians passant per sobre d’infants i vells o les forces d’aquest mateix estat inundant soterranis de les cases on s’havien refugiat famílies senceres esperant a que quedessin ofegats.

Cert és que l’exèrcit rus no és un prodigi de tacte ni que Rússia entra en el conflicte de manera gratuïta, bé podrien oferir la independència a Ossètia del Nord i no ho fan, però no és menys cert que l’entrada de l’exèrcit rus està més que justificada per la cruesa de la intervenció georgiana i perquè, oficialment, té un bon grapat de ciutadans russos vivint allà i que ha de protegir.

Evidentment a ningú escapa que Ossètia del Sud és territori de pas del gasoducte que comunica el mar Caspi amb el mar Negre i que tot el que sigui crear incertesa en un estat que vol situar bases americanes a una escopinada de la frontera russa els va bé, però malgrat aquest interès i traslladant la situació aquí ja voldria dels estats propers un mateix grau de compromís cap a Catalunya si la situació la tinguéssim a la vora. Tant difícil ha de ser que russos i georgians es posin d’acord a donar la independència a cadascuna de les parts d’Ossètia?