Sis anys de blog

Hola,

perdona que m’adreci a tu en comptes de comentar coses de llibres, però avui és un dia especial: aquest blog fa sis anys. Durant tot aquest temps m’he sentit sempre molt ben acompanyat i és per això que vull donar-te les gràcies. Les coses han canviat molt d’ençà que vaig publicar el primer apunt, prou que ho saps, de manera que no m’hi estendré: d’un temps que érem pocs i ens ho llegíem tot a l’esclat del Facebook, del Twitter i altres eines, deunidoret. Aquest blog també ha canviat una mica, però entre la urgència inicial per explicar coses de l’ofici i una certa contenció actual, estic content d’haver mantingut un estil, tot i que no m’he aturat mai gaire a definir-lo. Vaig començar sense cap propòsit concret i així continuo; suposo que si descobrís perquè mantinc aquest blog tot plegat perdria la gràcia.

Salutacions cordials.

Quatre anys!

Quatre anys i encara recordo el primer dia, quan

Han canviat moltes coses al llarg d’aquests darrers quatre anys, les

Quatre anys, i



Gràcies per aquests quatre anys de complicitat i llibres.

Tres anys!

Compro cada mes la revista Quimera des de fa una pila d’anys. Per a mi, sempre ha estat una publicació de referència, una de les millors revistes sobre literatura en espanyol. Per això he sentit una alegria immensa per l’article que Jesús Casals dedica a aquest blog, dins del número de febrer. La secció «Bitácoras: Apuntes sobre la blogosfera» va ser una de les sorpreses que va anar introduint la revista arran del canvi de direcció, quan Fernando Valls va donar pas a Jordi Carrión, Jaime Rodríguez Z. i Juan Trejo. Com diu Jordi Carrión al «Balance del primer año» publicat al número 286 de setembre de 2007, la nova etapa ha estat més atenta a la literatura nord-americana —“la más potente y arriesgada de las literaturas contemporáneas”— i a la literatura d’América Llatina, especialment l’argentina. La revista Quimera, en resum:

quiere tender links sólidos con las escrituras emergentes y con los lenguajes propios de nuestra pos-posmodernidad. Sin olvidar que la red actual se cimenta en un hipertexto secular, en cuyos nudos se ubican lo que llamamos clásicos.

Els atzars han volgut que sigui ara quan es comenci a distribuir el nou número de la revista cultura21.cat, la versió en paper del portal digital. Una cosa que ha canviat molt els darrers anys és l’interès pels llibreters als mitjans de comunicació i prova d’això és que en aquest número, que conté un dossier sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, hi ha un article d’Imma Bellafont, presidenta del Gremi de Llibreters, una entrevista a Miquel Àngel Oliva on es parla del conflicte entre Abacus i el Gremi, un reportatge sobre la llibreria Ona i un article meu titulat «Distribució i bibliodiversitat», del qual ja vaig avançar un fragment al novembre. Com que el vaig lliurar fa gairebé tres mesos, quan les dades sobre les noves distribuïdores que havien de sorgir arran de la divisió d’Enlace no eren gaire precises, l’article conté un error que miraré d’apedaçar pròximament al blog.

L’epíleg a Soldados de cerca de un tal Salamina, la pàgina de Jesús Casals a la revista Quimera i l’article a la revista cultura21.cat són tres guspires gairebé imperceptibles, però el fet que coincideixin amb el tercer aniversari d’aquest blog em sembla un magnífic regal. Perquè si cal subratllar alguna cosa d’aquests darrers tres anys és, sens dubte, l’enorme creixement de la blogosfera. I la major contribució dels blogs que parlen de llibres, tant se val si és el tema principal o solament ocasional, és que ofereixen reflexions que no es trobaven als mitjans de comunicació tradicionals. Em refereixo a les experiències de lectura, a la relació personal dels lectors amb llibres i autors, una aproximació al món del llibre ben diferent de les ressenyes i crítiques convencionals.

Dos anys

— Autor, autor!
— Digues, Llibreter.
— No t’oblides d’una cosa?
— Me n’oblido de moltes, la veritat. A veure quina una et passa ara pel cap virtual.
— Res... el passat divendres, dia 2 de febrer, vaig fer dos anys!
— Un moment: jo em pensava que no t’agradaven gaire els aniversaris ni les efemèrides.
— Però això és diferent: era el meu aniversari!
— Ara ja és massa tard, no trobes? Què en pensarà la gent?
— Doncs que estàs tan despistat com sempre, que no segueixes gaire l’actualitat, que et deixes moltes coses per comentar, etc.
— Et noto una mica empipat.
— És que em tens una mica abandonat.
— És que faig altres coses, a banda de ser llibreter i de llegir una mica, saps?
— Però és que jo només existeixo si m’escrius. I hi ha molts temes que hauria volgut comentar.
— Em sap greu. Potser tens raó. Potser és que no puc opinar sobre totes les coses que tenen a veure amb els llibres. Tampoc no voldràs que et faci dir massa foteses, oi?
— No et demano que et converteixis en un grafòman de la nit al dia.
— Igualment, després de dos anys, crec que ja t’he escrit la part essencial dels temes que més m’interessen: sobre la bibliodiversitat, sobre la lectura, sobre la llibreria...
— Home, l’informe aquell sobre la presència del llibre en català a les llibreries mereixia un apunt, no trobes?
— Uffff! Massa complex i massa emprenyador. Potser més endavant.
— Hi ha també alguns llibres que mereixen un bon comentari i encara no t'hi has posat.
— Hi ha molt de temps per endavant. També he de tancar la sèrie d’apunts dedicada a Pierre Michon i altres coses que tinc pendents. Però, de tant queixar-te, tu també oblides algunes coses.
— Com ara què?
— Has sortit als papers. Dos articles al Cultura/s i un altre que encara t’he d’escriure per Sant Jordi.
— Doncs sí, aquí tens raó. La col·laboració de Nadal, sobretot, va quedar molt maca.
— Recorda també que l’apunt sobre el preu únic, o preu fix, va circular força pel correu electrònic. Em va arribar a través de tres llibreters diferents.
— Sí que fa goig el reconeixement dels col·legues! Ep! No oblidis els correus d’alguns editors i escriptors o els llibres que t’han arribat a la bústia de correus.
— Per tant, no pots queixar-te de la falta de reconeixement, oi? Així, en general.
— No, no em queixo. Aquí tens raó. Fins i tot hi ha hagut una mica de rebombori inesperat. Allò del Saló del Llibre de Barcelona, per exemple.
— Sí, una excepció. En general t’he escrit força positiu. No t’he ficat en gaires afers tèrbols.
— Cert, cert. Però m’agradaria que em deixessis contestar més sovint els internautes que escriuen comentaris.
— Ja saps que això no sempre és possible. Mai no escric res des de la feina i sovint, simplement, no sé què contestar. També m’agrada que les visites tinguin l’última paraula. No sóc amic de les conclusions.
— No hi estic gaire d'acord. Tu manes, però. Tornem, si m'ho permets, al començament. Tinc dret a emprenyar-me: dos anys!
— Perdona per l’oblit. De fet, em pensava que l’aniversari era avui dilluns, dia 5.
— Sí que anem bé!
— Ni que sigui una mica tard, per molts anys, Llibreter!
— Per molts anys, autor!

Mig any

Fa gairebé un mes que Caràcters ha tret un número, el 32, que demana subratllats a cada pàgina. Un recorregut per la literatura catalana de l’any 2004: poesia, narrativa i assaig dividits per territoris, encara que és cada cop més habitual que els escriptors valencians, catalans, illencs i nordcatalans publiquin fora del lloc d’origen. A mi, això m’alegra: un símptoma que encara som a temps d’enfortir un espai cultural comú. M’alegra també que els números 30 i 31 de la revista hagin doblat les vendes a la llibreria respecte als números anteriors, i que el 32 hagi superat ja el 30 i el 31.

També m’alegra que Sobre la lectura de Marcel Proust, en l’edició de Quaderns Crema —6 € només— hagi superat els cent exemplars venuts enguany. La meva batalleta particular no ha anat gens malament: s’han venut fins ara catorze exemplars del Tirant lo Blanch en l’edició d’Albert Hauf; entre els quals, el meu.

Tot i que sé que és estadísticament impossible, m’agrada fantasiejar que el bloc té alguna cosa a veure amb aquestes petites satisfaccions de llibreter. Volia compartir-les perquè el bloc va fer ahir mig any de vida. Quan vaig començar mai no m’hauria imaginat que seria portada de Vilaweb o que seria citat per algun bloc argentí. Si arribo a saber que escriure això és font d’alegria, hauria començat abans.